Era impossible no pensar que això passaria i que les males vibracions del 20 de novembre (va morir Franco però també van matar Santi Brouard) podrien afectar i donar cabuda als nostres pitjors malsons. Els resultats han estat predecibles però no per això menys traumàtics.

Per Esquerra Republicana de Catalunya i la coalició independentista han supossat una certa recuperació: es mantenen escons tot i que s’han perdut 15.274 vots. És important ser optimista però també ser conscient que si els vots s’escapen cal analitzar cap a on. I cal ser conscients de diverses qüestions:

1. Que la coalició IC-V-EUiA han sumat 81.242 vots més que a la darrera convocatòria estatal.
2. Que CiU ha sumat 161.230 vots
3. Que el vot en blanc estava organitzat i ha forjat un discurs prop dels indignats i indignades, però també de les persones desencantades amb les propostes que actualment fan el ventall de partits catalans.
4.Que l’abstenció torna a pujar i aquesta pujada és inexorable. Al 2008 un 70’30% dels catalans i catalanes de Catalunya amb dret a vot van fer-ho, enguany només ho han fet el 66’82%, un 3’48% menys.
5. Que si analitzem no només al Principat de Catalunya sinó que ho fem en clau de Països Catalans la visió no és tan optimista.

Cert és que PxC i UPyD no obtenen representació a Catalunya (si que ho fa UpyD al País Valencià) però la representació política de l’independentisme a Corts espanyoles (allà on anem a negociar la independència) no respón a allò que ens diuen les enquestes sobre el sentiment independentista. I val a dir, també, que el PP ha guanyat 76.489 vots nous.

Els partits independentistes haurem de reflexionar sobre l’estratègia de divisió que ha primat en alguns casos, també en com ens afecta el desencís dels i les votants. Els partits d’esquerres haurem de reflexionar, també sobre les nostres propostes i estratègies en un moment de retallades i de crisi econòmica tan profunda. L’Esquerra independentista haurà de fer un esforç de reflexió postraumàtica i evidenciar que renovació no vol dir substitució de persones únicament, sinó l’emergència d’un discurs il·lusionador, que sumi, realment d’esquerres i superador de ferides personals. Alguns liders també hauran de reflexionar sobre el paper de divisió que volen mantenir, sobre l’insult permanent i la necessitat de vertebrar un espai d’esquerra independentista comú, amb propostes nacionals si, és clar, però sense oblidar el benestar de les persones, els drets socials i els avenços per a les dones i homes d’aquest país que com a societat hem fet en els darrers anys.

Tweet