Article publicat a La Independent
La política és també allò simbòlic, com el feminisme ens ha anat descobrint, és per això que en aquest procés cap a una Catalunya sobirana que exerceixi el dret a decidir, el dret d’autodeterminació, no deixa de ser important el simbòlic que es dibuixa.

La gran V que es va formar a Barcelona el passat 11 de setembre, va ser encapçalada per joves que el proper 9 de Novembre faran 16 anys, edat en la que ja podran votar en la consulta. Una jove, a les 17:14 de l’11 de setembre, va ser la primera en exercir el seu dret a vot. Una jove en una manifestació massiva, en un context multitudinari liderat per dues dones: Carme Forcadell i Muriel Casals. La lluita política de la societat civil mostra que allò que reclamem a les organitzacions polítiques és possible. Canviar els simbòlics i canviar les maneres de fer i organitzar-se, permetre que la meritocràcia no es mesuri per favors fets o la vàlua política, militant i personal no es mesuri en termes de valors patriarcals.

Vol dir això que ja està tot fet? Que les dones ho tenim tot guanyat en aquest procés? És del tot evident que no. Massa anys de poder patriarcal, de masculinitats enteses únicament com a forma única, estereotipada, homogènia… d’hegemonia masculina patriarcal que no permet entendre la diversitat en les vivències i que es vol com a virilitat reduïda a la força, al poder, a l’agressivitat. Un imaginari tradicional i, encara massa real, que nega la diversitat d’experiències, que nega el valor de les aportacions i els treballs de les dones, que nega l’autoritat a les dones i només entén la construcció social a partir d’aquest model de masculinitat reduccionista i negadora.

Les dones volem votar i volem construir un estat que no ens invisibilitzi, que no ens menystingui,que ens reconegui les aportacions, que adopti, també, la perspectiva de les dones en la construcció social i política del nou estat… i ens queda molt per fer. El camí encetat és positiu, però cal que les nostres veus se sentin i no quedin al marge. Això és i serà fonamental en la construcció social i nacional de la realitat catalana.

El feminisme (i el moviment LGTB) van ser presents a la V de l’11 de setembre, fent bloc i mostrant-se; formant part d’un projecte comú pel qual lluitem i al qual reclamem un espai important que segueixi permetent aquests lideratges que obren nous camins, que obren noves possibilitats i tanquen vells estereotips i prejudicis.

Tweet

Article publicat a El Periódico i signat conjuntament per:

Erica Tarifa Garcia, militant de Convergència Democràtica.

Carme Porta Abad, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Miquel Àngel Escobar Gutiérrez, militant del PSC.

Carles Rodríguez Herencia, militant d’Iniciativa per Catalunya.

Jordi Miralles Conte, militant d’Esquerra Unida i Alternativa.

David Martínez Sala, militant de la Candidatura d’Unitat Popular

Les persones sotasignades tenim orígens i experiències vitals i polítiques diferents, però també moltes en comú, la qual cosa ens porta a plantejar-nos reflexions conjuntes i, sobretot, un futur, un país per construir. Som catalans de primera i segona generació que hem format part de la construcció social i nacional i creiem en un futur lliure, però que s’ha de projectar. No som ni ens sentim representants de ningú, malgrat els nexes, les vivències i les reflexions comunes que poden portar algunes persones a fer un reduccionisme.

Els nostres avis i àvies, per motius diferents, van arribar a Catalunya, ja sigui escapant de la guerra, escapant de la misèria o de la falta d’oportunitats del seu lloc d’origen, diferents en cada cas. A Catalunya no els esperava cap paradís, més enllà del que poguessin construir a base de molt esforç i sacrifici. Un viatge, el que van fer, sense xarxa ni Estat del benestar, ni cap tipus d’assegurança que no fos la seva pròpia voluntat de trobar un futur millor. ¿Inconsciència? ¿Desesperació? ¿Coratge? Potser de tot una mica. ¿Què fa que una persona no trobi cap altra sortida que l’assumpció d’un risc real? ¿Quan aquest enorme risc vital es torna assumible i, fins i tot, preferible abans que deixar que tot continuï igual de frustrant? Segur que no hi va haver temps ni espai per a tanta reflexió. Va ser tot molt més pràctic: aquí no hi ha res per fer, hem de marxar.

Nosaltres som fruit d’aquest repte i d’aquell risc, el que va córrer moltíssima gent que va venir a Catalunya. Gent que s’allunyava d’una societat i una terra que no els oferia cap futur per acostar-se a una altra terra, desconeguda, però que podia representar l’anhelat futur que somiaven per als seus fills i filles. Per a molta gent, això va suposar un nou arrelament. Mai es va contemplar l’opció de tornar al seu poble. Mai l’enyorança de les arrels va ser més forta que el vincle amb el nou present que entreveia la promesa d’un futur millor.

El projecte nacional català ha de contenir l’experiència diversa de persones que formem part del país i de la societat catalana, des d’orígens i llengües diferents, i que hem anat convergint en un projecte que abraça una clara i ambiciosa finalitat: construir un Estat. Viure a Catalunya, un país profundament condicionat per l’egoisme d’unes elits de poder, ha estat el nostre eix vertebrador, l’experiència política (diferent i diversa en el nostre cas). La nostra presa de consciència ens ha portat a formar part d’organitzacions polítiques i civils que han fet apostes per fer passos endavant i unir els esforços de totes les persones que volem viure a Catalunya i sentir-nos plenament d’aquest país. I això no sempre ha estat fàcil.

És ara i avui quan nosaltres, fills i filles, nétes i néts d’aquelles persones que van venir buscant noves oportunitats, hem de prendre les decisions que marcaran les nostres vides, però, sobretot, les dels nostres fills i de generacions futures. I és per ells que volem un futur de llibertat, igualtat, justícia social i benestar econòmic. Per això optem per continuar en la línia de ruptura que moltes àvies i avis van iniciar quan van emprendre el rumb cap a Catalunya.

Sort en tenim que aquest és un país de pas, una cruïlla on d’una manera cíclica acaben venint moltes persones que només miren endavant, o bé perquè són valentes per naturalesa, o bé perquè no els ha quedat cap més remei. Sigui com sigui, sort d’aquest plus d’empenta de la Catalunya d’acollida que ha anat nodrint la nostra societat fins avui. Una empenta transversal socialment, racional discursivament i emocional col·lectivament que empeny milers i milers de catalans tradicionalment independentistes, nacionalistes, sobiranistes o federalistes definitivament desenganyats amb un Estat tancat en si mateix, deficitari democràticament i econòmicament insostenible.

La Via Catalana ha estat una proposta participativa que ha omplert d’esperança el procés que estem vivint cap a un referèndum d’autodeterminació. L’estratègia és dotar de valor les mobilitzacions cíviques i el reconeixement de la pluralitat d’un poble, un sol poble amb moltes veus, moltes cultures, moltes llengües. Catalunya va formar una enorme cadena d’unió que simbolitzava el poder i la força d’aquelles persones que s’ajunten per defensar l’exercici de la democràcia, per aguantar les sotragades que, sens dubte, dificultaran el nostre avanç i per defensar el dret de tot un poble a decidir el seu futur. La mobilització creixent (des de la retallada de l’Estatut) i la unitat de moltes persones ha fet possible un nou escenari polític en el qual molts han de tenir la valentia de reconèixer l’avanç que la mobilització ha significat.

La realitat catalana és diversa i la reconstrucció s’ha anat dificultant i dividint pels estats. Els orígens culturals són molt diversos i s’han anat consolidant des de la construcció popular. Moltes persones, com nos-

altres, tenim una generació anterior arrelada en la cultura pròpia o no en tenim cap, però sentim i vivim la realitat social i nacional de Catalunya, el país que ens ha format, ens ha vist créixer i ens ha donat oportunitats.

Els nostres avis van emigrar a Catalunya i, contra tot pronòstic, hi van construir el seu futur dignament, van tirar endavant. En podem donar fe. Nosaltres, com a descendents que en som, d’alguna manera tenim l’oportunitat de tornar-ho a fer. La nostra participació en la via ha estat un pas, ni el primer ni l’últim. S’ha d’anar marcant i assumint reptes des del consens, i sumant més gent per exercir la democràcia. Però sense renúncies.

Tweet

Article publicat a La Independent
Fa un parell de dies vaig llegir una anàlisi de unes enquestes sobre el possible referèndum a Catalunya. Les enquestes, dues del CEO i l’altre el baròmetre del GESOP, indicaven que hi ha una diferència entre home si dones pel que fa al dret a decidir. Segons aquesta lectura l’independentisme català és, bàsicament, mascle.
Si fem una ullada a la representació política catalana (i perquè no, també l’espanyola i l’europea) crec que queda del tot demostrat que la representació política, en general, peca de testosterona. La societat catalana, malauradament, també és patriarcal i immersa en el sistema capitalista. El sentiment independentista ha anat creixent i abarca totes les classes socials, gèneres i cultures internes o vingudes de fora. Les diferències es troben si analitzem la societat, malgrat les dones som el 52% de la societat els llocs de representació política, econòmica, social… no ho recullen ni de bon tros.
Al meu entendre la bretxa de gènere es dóna en l’independentisme, és cert, i jo ho he viscut els més de 30 anys de militància independentista. Però també existeix en el federalisme, o el nacionalisme d’altra tipus (normalment bèl·lic, agressiu i negador de drets). La bretxa de gènere és una bretxa social que cal superar i cal posar totes les eines a l’abast. Les retallades en polítiques de dones, en drets socials, en el dret a allò més bàsic que és el propi cos no ajuda a superar aquesta diferència, l’aprofundeix.
I aquest és un dels reptes polítics que té la construcció d’un estat propi, no podem avançar en bloc com si fossim “tots un sol home”, ens cal recollir la diversitat social i donar-hi resposta. La construcció d’un nou estat independent d’Europa no es pot fer en base (i no val caure en l’autocomplaença) exclussivament a avançar cap a la majoria, sinó que cal mantenir la veu crítica, i autocrítica, del que és i representa el pensament únic.
Es pot ser independentista de moltes maneres i per moltes raons, però el lideratge que s’ha d’exercir des de les organitzacions ha de recollir no només un sentiment majoritari d’autogovern, sinó tots aquells pensaments diversos que queden al darrera d’aquesta primera premisa que ens uneix. I en aquesta diversitat de pensament trobem la lluita pels drets socials i pels drets de les persones. Les lleis, inclosa la nostra llei base: l’Estatut, recullen el dret de les dones al propi cos, a viure sense violència, a la igualtat d’oportunitats en el lloc de treball, a la valoració econòmica i social del treball familiar i domèstic… es tracta de fer possibles aquests drets, tot fent complir lleis que ja existeixen i impulsant polítiques valentes i compromeses amb un canvi.
El pensament únic promulgat pel PP a Espanya ja ha parlat d’allò que vol, els drets de les dones cauen: es reformen lleis o no es fan complir les existents, es retallen polítiques que afecten directament la igualtat d’oportunitats i se’ns relega a un paper de ciutadanes de segona. Un nou estat d’Europa com el que desitjem les dones i homes independentistes ha de fer possible que els drets de les dones no siguin moneda de canvi, sinó un eix fonamental, fundacional de la Catalunya independent (abraçades fraternals al País Valencià, que no comunitat, i a les persones catalanoparlants de la Franja, que no lapaoparlants)

Tweet

Ahir el col·lectiu LGTB celebràvem una molt bona notícia: després de 7 anys d’entrebancs, posicionaments ideològics (que no jurídics), desaparició-reposició-mandats esgotats-places vacants-jutges dimitits i una església integrista que ha anat expressant i expandint el seu “malestar” pel fet que la gent sigui feliç… doncs bé 7 anys després ho celebràvem: El Tribunal Constitucional emitia una resolució en la que desestimava el recurs d’inconstitucionalitat del Partit Popular contra el matrimoni igualitari.

Aquesta és una bona notícia per la gent del col·lectiu LGTB, la que s’ha casat i la que no ens casarem mai, però també per la gent de bé, per la societat… “legalitzen” allò que ja sabíem legal i reconeixen que és possible dins de la seva Constitució, aquella que, en principi, obre portes als drets mentre els que la interpreten els tanquen.

Arriba però la segona part, tothom content? A no! Que vivim en un país d’envejosos, un país que és obert a la llibertat, en el repte de la construcció d’un país lliure, reunificat i amb plenes llibertats ciutadanes… però l’enveja és més forta.

No hi hagut una única veu però si poder la més mediàtica la que ha expressat tenir enveja” dels homosexuals perquè han estat “respectats” pel Tribunal Constitucional perquè “a Espanya es pot canviar de sexe, però no de nacionalitat”.

A mi no em deixa de semblar curiós que cada cop que un col·lectiu fortament discriminat, com és el col·lectiu LGTB, els són reconeguts drets llargament reivindicats, s’expressen les arrels profundament mascles i heterocèntriques.

Jo, com a catalana de primera generació, sóc independentista fa més de 30 anys, com a dona milito de feminista fa més de 25, per la meva orientació sexual sóc activista LGTB fa més de 20 i com a treballadora fa molts anys que estic sindicada (això si, he passat per dos sindicats!) El fet que la manifestació de l’11 de setembre fos tan increïble, tan majoritària… que el clam fos un: independència!… em va fer feliç.

Vaig pensar que el país que jo volia: un país lliure de persones lliures, era possible. I que la independència ja no era un somni, ni era només que els calers es quedessin a casa… sinó que podíem construir una nova societat més lliure, amb més drets. El país que jo desitjo és independent, amb voluntat de reunificació nacional i amb voluntat de polítiques integradores, justes, de reconeixement de la diferència.

En el país que jo desitjo els drets no estan uns per sobre d’altres, ser dona amb plenitud de drets i ciutadania plena, poder formar una família, estimar o casar-se, si es vol, sigui quina sigui la orientació sexual de les persones, treballar amb un salari i unes condicions dignes… un país lliure de persones lliures. Jo lluito precisament per què quan siguem independents i es produeixi un reconeixement de drets més enllà del centre del món masculí (sigui català, ugandès o vietnamita) no hi hagi una reacció adversa tipus “i jo què?” o “jo la tinc més…” perquè un país es construeix de voluntats i les voluntats són múltiples i diverses però totes esperonen cap a la llibertat. Al meu país hi caben també les dones (la majoria social, per cert), de classe baixa i orientació sexual oprimida, poder no és el país de tots?

El Tribunal constitucional 7 anys després, 7 anys plens de patiments i neguits per moltes famílies, ha reconegut la validesa legal del matrimoni igualitari i, en canvi nega drets nacionals de Catalunya… però això són dues notícies diferents. Alegrem-nos per una i seguim lluitant per l’altra però no les enfrontem.

Tweet

Des de l’11 de setembre passat seguir els esdeveniments polítics és un exercici curiós. No pas d’observació curiosa però si que es donen tot un seguit de curioses observacions.

Sempre havia pensat, en els meus 30 anys de militància independentista, que la independència era allò que el diccionari deia i ara reprodueixo, segons l’Institut d’Estudis Catalans: “Condició d’independent. Exempció de dependència. Situació d’una col•lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres.” Hi ha tres accepcions però en cap de les tres trobo tipus distintius d’independència.

Se’m fa difícil, a hores d’ara i des del meu humil coneixement de la política independentista, esclarir aquelles paraules sentides fa un parell de dies “no volem la independència clàssica” Ostres! Ara si que estic ben perduda!

Els atacs furibunds, les amenaces d’ocupació militar, les opinions lesives, els insults… no m’han fet moure la cella, perquè m’ho esperava. Inclús si hi hagués una marxa enrere clara per aquell que ara vol liderar la independència (diguem-ne moderna? Poc clàssica? Dependència independent?) no m’hauria remogut tant, però… aquest nou concepte em fa ballar el cap, aix!

Ni abans ni ara el meu vot anava cap a falsos messianismes, cap a paraules buides i continguts de futur incerts. Ara amb aquesta nova mostra de manipulació del llenguatge i d’habilitat mediàtica em refermo on era.

La independència és un anhel per a construir un futur comú no excloent i, al meu entendre, ens ha de servir no només per independitzar-nos d’una servitud a un estat sinó per dotar-nos d’unes estructures d’estat que donin resposta a les necessitats ciutadanes.

La independència és un somni, o una realitat a tocar, però no acaba en ella mateixa, a partir d’aquí comença la construcció d’una societat nova, més lliure, més justa i redistributiva… és a dir tenir perspectiva de classe i de gènere. És això el que es vol dir amb independència “no clàssica”? Molt em temo que no, que el que s’està preparant és una vergonyosa marxa enrere.

Tweet

Aquest és el títol d’un documental de Llibertat.cat que fa una reflexió sobre els fets esdevinguts l’estiu del 1992.

És una reflexió en fred però totalment actual i, a més, un revulsiu pels que pensen que tot es fa en un dia. És una revisió des de la perspectiva de les persones represaliades i no pas des de la perspectiva oficial que és la que ha anat triomfant.

Després de la gran mobilització de l’11 de setembre és bo recordar que fa 30 anys ser independentista era estrany, socialment parlant, cosa d’una minoria i sinònim de “terrorista”. Cal recordar el paper que moltes persones i organitzacions han fet en aquest temps. Moltes detencions, molts exemples… com en aquell 1982 que en la manifestació contra la LOAPA hi havia molta gent darrera d’una pancarta amb una paraula clara i simple: “independència” i dos dies després 6 independentistes van ser detinguts i empresonats per sedició.

Els patiments han estat molts i llargs i, tot i que la història i l’evolució no és lineal cal fer un reconeixement a les persones que han estat en aquest procés perquè totes i tots som prescindibles però tots els esforços i aportacions són necessaris. Hi hagut molta gent detinguda, torturada, represaliada, exiliada… també hi hagut morts i hi hagut sempre, al darrera, un estat amb voluntat d’aixafar el moviment independentista. Benvingudes siguin les mobilitzacions ciutadanes com aquesta de l’11 de setembre que marcarà un abans i un després! Som filles i fills d eles lluites populars dels 70 que han anat arrelant: urbanisme, llengua, territori, ecologia, feminisme… i ara Catalunya (que no els Països Catalans) es reivindica.

El 92 va ser l’excusa per donar un abona imatge de l’Espanya democràtica, els jocs de Barcelona eren l’aparador i Espanya no volia que ningú deixés ditades al vidre. Garzón va ser el braç executor de l’estat per prevenir que això passés i va actuar amb contundència.

L’independentisme creixia però no era majoritari, la mateixa Crida només feia una tèbia revindicació de l’autodeterminació com a lema central i l’independentisme combatiu era l’únic referent que podia mostrar allò que realment s’esdevenia però Garzón i l’estat no van deixar que ningú els desemmascarés. Garzón va matxacar l’MDT, l’AUP… va intentar que no reeixís el seu discurs.

Aquest documental és un tors d’història. La història quotidiana, la petita, la que no ens han deixat explicar. La història que hem reivindicat i que gràcies a la historiografia feminista i marxista ha anat desenvolupant un espai propi. És la història confrontada a la gran Història, la història dels guanyadors i dels Estats, la història èpica que ha amagat les classes populars, les dones, allò que s’oposava al sistema o es considerava menor.

El documental recupera, si, una certa èpica i reivindica la heroïcitat de la gent normal que ha patit i lluitat les heroïnes i herois quotidians front als herois, com Garzón, imposats per l’estat.

Ara, que tothom s’atribueix els èxits, és el moment de reconèixer que amb tots els errors les aportacions de les persones i organitzacions que durant més de 30 anys han, hem, estat lluitat des de l’Esquerra Independentista ha estat un paper important, fonamental diria, i no es pot oblidar. Els CSPC, el PSAN, el PSAN-P, l’IPC, N d’E, l’AUP, l’Assemblea Municipal d’Esquerra Independentista, l’MDT… organitzacions algunes ja extintes que han tingut un paper fonamental. O d’altres anteriors que van evolucionar com el FNC o, posteriorment ERC i les persones invisibles: la Mait Carrasco, l’Antoní Messeguer, en Toni Villaescusa… i tanta gent que ha lluitat i segueix lluitant des de diferents àmbits, organitzacions i llocs.

Tweet

No crec que una imatge sigui, ni valgui, més que mil paraules. Però a banda de pensar que hem de ser capaces i capaços de gestionar bé el que va passar ahir i que totes i tots tenim una responsabilitat, poques paraules tinc.

entenc que ara cal serenitat, responsabilitat i, sobretot, que aquesta consciència que s’ha anat despertant no tingui marxa enrere. els mitjans de comunicació, les possibles eleccions i majories, els partidismes… poden portar a la decepció. I ara, més que mai, és imprescindible no decepcionar-nos i construir estructures d’estat, si, però també seguir avançant en la conseqüció de drets i l’avenç cap a una millora i consolidació de l’Estat Català del Benestar.

Opto per manllevar algunes imatges que hi ha a la xarxa i mostrar el que ahir va ser una gran expressió popular.

Pels drets socials i nacionals! Independència, socialisme i antipatriarcat!

Video

Tweet

Crec, francament, que avui serà una jornada que farà història. No pas perquè demà ens llevem i ja siguem un país independent, demà tothom es llevarà amb certa ressaca política i anirà a portar les criatures a l’escola i després a treballar. Ho serà perquè, si sabem gestionar-ho, serà la diada i la manifestació que marcarà un pas endavant: un poble amb consciència de ser.

Avui ens manifestarem totes i tots junts pels carrers de Barcelona, sabent que els projectes són molt diferents. Que ningú s’enganyi, ja ho diu el lema: Catalunya, nou estat d’Europa. Serà, com els darrers 30 anys, una manifestació independentista.

Aquest cop serà molt massiva, es tracta que a més d’un país també tinguem consciència d’un projecte social comú, els temps no estan com per malgastar idees ni per passar per sobre dels problemes.

Jo crec en una llibertat com a poble i com a persona, en una societat justa que redistribueixi la riquesa i ens doni drets llargament reivindicats a les treballadores i treballadors, no crec en una independència amb grans projectes especulatius com el que ens proposaven d’Eurovegas.

Ens manifestarem de bracet, ahir les marxes de torxes ja van ser unitàries i molt nombroses. Avui ens manifestarem plegats i plegades, però cal gestionar bé l’endemà i ser conscients que les diferències són moltes. Sense un projecte social just perdrem bous i esquelles pel camí, perdrem independentistes que es van consolidant des de la contextualitat. Si volem arribar a la independència caldrà que totes les persones siguin valorades però, sobretot, que els projectes polítics del nou estat siguin justos, solidaris i equilibrats socialment.

Independència i socialisme per als Països CAtalans!

Tweet

La data del 10 de juliol és un referent polític i d’unitat per a Catalunya i les seves reivindicacions. Dos anys després de la mobilització que va portar a 1 milió i mig de persones als carrers de Barcelona, podem fer un balanç dels avenços, els retrocessos i els canvis de context però també de com s’han desenvolupat les propostes i la legislació, no és un balanç positiu en molts aspectes.

Les catalanes i catalans, aquell 10 de juliol, varem expressar clarament el rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut, la llei marc del Principat de Catalunya, que havia estat ratificat (i ja retallat prèviament en una negociació nocturna entre Mas, llavors a l’oposició, i el President Zapatero més interessat en el seu pacte amb CiU que en donar suport a un govern d’esquerres amb certa perspectiva nacional i al qual pertanyia un partit independentista, ERC) pel poble català i que havia passat per tots els acords majoritaris en les diferents cambres parlamentàries. El Partit Popular no content amb tots els retocs, retallades, llimadures, fragmentació … del text que es va acabar pactant la va portar al TC, mentre en altres “comunitats” el mateix text s’aprovava amb el seu suport i es reivindicava “ser iguals a Catalunya” i segueixen sent textos legals vigents sense retoc algun.

En aquest temps, Catalunya ha anat guanyant enemistats, ha anat perdent simpaties entre els pobles del Regne d’Espanya però, sobretot, ha passat en base a estar en una situació més precària, menys reconeguda i amb una càrrega fiscal altíssima. Ser catalana o català, més enllà del tòpic és ara més odiós, sinònim d’insolidaritat. Però les dades són obstinats i demostren que les ciutadanes i ciutadans de Catalunya tenen una pressió fiscal molt més alta que la resta de ciutadans del Regne d’Espanya i, a més, hem tingut, seguim tenint, d’aguantar uns retallades econòmiques i socials per part del propi govern (governat per un aliat natural del PP) que ens porta a un pas enrere espectacular en la construcció de benestar, a una vulneració clara de drets socials reconeguts per llei i a una precarització extrema de la vida de les classes populars de Catalunya.

Cal analitzar, des dels diferents discursos aquesta regressió. Fa dos anys es va evidenciar una clara, i plural, consciència sobiranista, aquesta consciència ha anat avançant. Moltíssimes persones que no s’havien definit mai com sobiranistes o, fins i tot, independentistes, d’opcions polítiques i vot (o no vot) diferent i que s’havien arribat a definir en posicions més properes al federalisme o al regionalisme en el marc espanyol ara, en l’actual context, es defineixen i decanten clarament. El poble de Catalunya avança cap a una reivindicació nacional clara, contundent i ja és de forma majoritària (no unànime però si amb una àmplia majoria). Però el discurs polític segueix sent covard i pactista.

L’Estatut de Catalunya recull en l’articulat polítiques socials avançades, propostes de desenvolupament legislatiu en l’aprofundiment de la democràcia i la participació, polítiques culturals pròpies més enllà dels símbols però que són fonamentals per a la identitat … per posar només alguns exemples. L’Estatut és una llei avançada i altament acordada i reconeguda pel poble de Catalunya que no és desenvolupada en tota la seva amplitud. I no ho és no ja per les retallades ideològics de tall espanyolista del TC sinó per la falta de valentia dels governants. Deixar d’exercir vocació d’estat, acatant retallades i promocionant noves retallades a la llibertat i els drets, prioritzar polítiques servils més que de servei a la ciutadania. Retallar les polítiques socials, pressionar fortament a la ciutadania en l’àmbit fiscal, privatitzar (i repartir entre els amics) serveis públics de qualitat i no deficitaris … són alguns dels despropòsits que posen sobre la taula una realitat: mentre el poble de Catalunya avança cap a una consciència sobiranista clara per recuperar identitat, drets i qualitat de vida, els governants prefereixen pactar, repartir els guanys i seguir vivint dels negocis tèrbols amb l’estat. Alguns s’omplen la boca de néixer mentre que gestionen, de forma voluntària, és un mas, un mas amb els seus patriarques, els seus cabdills, els seus jerarques i els seus servents obedients. Ara una cosa els comença a fallar: l’obediència ja és menor perquè la indignació és massa.

Tweet

Era impossible no pensar que això passaria i que les males vibracions del 20 de novembre (va morir Franco però també van matar Santi Brouard) podrien afectar i donar cabuda als nostres pitjors malsons. Els resultats han estat predecibles però no per això menys traumàtics.

Per Esquerra Republicana de Catalunya i la coalició independentista han supossat una certa recuperació: es mantenen escons tot i que s’han perdut 15.274 vots. És important ser optimista però també ser conscient que si els vots s’escapen cal analitzar cap a on. I cal ser conscients de diverses qüestions:

1. Que la coalició IC-V-EUiA han sumat 81.242 vots més que a la darrera convocatòria estatal.
2. Que CiU ha sumat 161.230 vots
3. Que el vot en blanc estava organitzat i ha forjat un discurs prop dels indignats i indignades, però també de les persones desencantades amb les propostes que actualment fan el ventall de partits catalans.
4.Que l’abstenció torna a pujar i aquesta pujada és inexorable. Al 2008 un 70’30% dels catalans i catalanes de Catalunya amb dret a vot van fer-ho, enguany només ho han fet el 66’82%, un 3’48% menys.
5. Que si analitzem no només al Principat de Catalunya sinó que ho fem en clau de Països Catalans la visió no és tan optimista.

Cert és que PxC i UPyD no obtenen representació a Catalunya (si que ho fa UpyD al País Valencià) però la representació política de l’independentisme a Corts espanyoles (allà on anem a negociar la independència) no respón a allò que ens diuen les enquestes sobre el sentiment independentista. I val a dir, també, que el PP ha guanyat 76.489 vots nous.

Els partits independentistes haurem de reflexionar sobre l’estratègia de divisió que ha primat en alguns casos, també en com ens afecta el desencís dels i les votants. Els partits d’esquerres haurem de reflexionar, també sobre les nostres propostes i estratègies en un moment de retallades i de crisi econòmica tan profunda. L’Esquerra independentista haurà de fer un esforç de reflexió postraumàtica i evidenciar que renovació no vol dir substitució de persones únicament, sinó l’emergència d’un discurs il·lusionador, que sumi, realment d’esquerres i superador de ferides personals. Alguns liders també hauran de reflexionar sobre el paper de divisió que volen mantenir, sobre l’insult permanent i la necessitat de vertebrar un espai d’esquerra independentista comú, amb propostes nacionals si, és clar, però sense oblidar el benestar de les persones, els drets socials i els avenços per a les dones i homes d’aquest país que com a societat hem fet en els darrers anys.

Tweet

Avui, que es commemora el 80è aniversari de la República a l'Estat espanyol, i dos dies després que Macià proclamés la República Catalana, s'ha presentat la Conferència d'Esquerres per la República Catalana.

Aquest és un projecte promogut per un grup de gent independent lligada a moviments socials i l'Esquerra independentista i d'altres que som militants d'Esquerra. Som:Josep Huguet, Joan Manel Tresserras, Josep Bargalló, Francesc Bellmunt, Marcel Coderch, Gerard Fernández, Gorka Knörr, Oriol Illa, Carme Porta, Miquel Pueyo, Maria Mercè Roca, Marta Selva, Anna Solà i Vidal Vidal.  Totes i tots ens aixopluguem a la Fundació Josep Irla per portar a terme aquest projecte.

Totes i tots volem donar impuls al projecte de l'esquerra nacional, a partir d'una sèrie de debats i reflexions que posin sobre la taula la necessitat de reflexionar sobre els reptes polítics per al futur de l'esquerra, per al futur del país. Volem que sigui un procés ampli i plural que arribi a les classes populars , que regeneri el discurs polític i la qualitat democràtica de la nostra societat.

L'objectiu i els reptes poden semblar inabastables però creiem que recullen la voluntat de moltíssimes persones i que, en un context com l'actual, en el que assistim a grans mobilitzacions contra l'actual Govern per la política de retallades, a una gran mobilització ciutadana a l'entorn d'un referèndum per la independència (o no) de Catalunya, a una votació històrica (perduda) al Parlament sobre la independència del país...

 Els reptes de futur són molts però les voluntats creixen,ara és el moment de seguir endavant i ens cal reflexió, anàlisi i calma per definir unes estratègies plurals, àmplies i ben consensuades. La societat catalana està madura per fer-ho i per seguir avançant.

Tal dia com avui s'ha anunciat que Joan Laporta abandona SI i ha començat una nova cursa de despropòsits i divisió.

No crec que sigui una bona notícia. Té una part positiva: Laporta abandona per a construir unitat, però aquest mateix objectiu no sembla agradar a tohom de SIque segueixendesqualificant tot allò que no sigui SI, aquesta és la part negativa de tot plegat.

ERC ha estat durant molt de temps el pal de paller de l'independentisme, malgrat les moltes divisions i els projectes diferents. Però es va saber construir un discurs unitari (amb tots els matissos que es vulguin) que va fer avançar l'independentisme i la idea que la independència era possible, amb un projecte polític d'esquerres al darrera. 

Amb les posteriors divisions, fruit al meu entendre dels protagonismes i personalismes testosterònics, es va trencar aquesta esperança i és molta la gent que no veu clar el futur i més en temps de crisi.

Apostar per la unitat, doncs, és una bona notíca. La mala notícia és que alguns segueixen apostant per la divisió.

Tal dioa com avui el 1979  van ser detinguts detinguts Jaume Martínez i Vendrell, Lluís Montserrat i Sangrà, Joan Mateu i Martínez, M. Teresa Sol i Cifuentes i Manuel Viusà, independentistes catalans que van lluitar en moments molt durs i  molts baixos del moviment per a construir una soicietat lliure i unida. Segurament els seus mètodes no són els desitjats (la lluita armada que feien servir en l'etapa EPOCA no és la solució) però és iinegable l'esforç que molta gent com ells van posar per construir la independència. Poder caldrà recordar que molta gent hi ha deixat la pell i que la nostra responsabilitat és construir un porojecte ampli i no per uns quants.

Per dotar de futur aquest país. Tornar al passat o donar suport als que volen un nou règim a partir de l'hegemonia política, institucional i mediàtica ens acosta més a Berlusconi que no a un estat propi.

En coherència amb el desig de tenir un país lliure i una societat amb ciutadanes i ciutadans lliures i amb drets: Cal votar Esquerra!

Aquest ha estat  el nom amb que l'amic Josep Lluís (Carod-Rovira) ha batejat alguns projectes (al meu entendre mesiànics i falaços) em sembla força encertat perquè pretendre, com pretén Laporta aconsseguir la independència en una declaració unilateral mentre es diu que:

•  el concert econòmic és inconstitucional
• un referèndum per la independència (és a dir exercir el dret a l'autodeterminació via referèndum) no és viable
• la recuperació de l'estatut (mort i enterrat per Espanya, per cert) no és ja possible

la veritat és que no és creible la seva opció després de sentir com qualifica la resta. Segurament no té en compte un petit detall: aquell punt (article 8) de la Constitució Espanyola que diu que l'exércit vetlla per la unitat d'Espanya o és que això no no afectaria a una declaració unilateral d'independència? ja sabem que el Ejército Español és dialogant i comprensiu amb aquestes coses i no s'immiscuiria en els nostres assumptes, oi?

Francament, de propostes falaces n'he sentit moltes. el que hem preocupa és com construïm la independència, és evident que "expréss" no la tindrem mai però si que hem de construir la unitat política, que no ideològica, que ens permeti avançar. i això passa per tenir una societat cohesionada.

En temps de crisi econòmica això pot semblar difícil però els avenços socials i en drets de ciutadania ajuden a construir un país cohesionat. Catalunya lidera moltes polítiques avançades.

Marta Selva, Presidenta de l'Institut Català de les Dones ha declarat "perdre drets civils es perdre la dignitat de gestionar la vida quotidiana" aquest és un gran repte en la construcció social i nacional del país, en l'èxit de la independència i construcció d'un Estat propi. I això no s'aconssegueix en un dia ni en unes hores s'aconssegueix amb un treball dur i valent, com el que ha fet Esquerra al Govern malgrat totes les crítoiques i entrebancs.

Viure en un país normal, o si més no normalitzat, pot tenir moltes interpretacions òbviament, però la més acceptada a casa nostra és la de poder caminar cap a la total sobirania i tenir unes institucions pròpies acceptades i reconegudes internacionalment.

De fet, una cosa ben senzilla, ben normal que qualsevol país i qualsevol ciutadana o ciutadà creu normal pel seu país... però quan a aquesta normalitat nacional se li posa nom i/o cognoms, és a dir: Catalunya, Països Catalans, el cas pren una magnitud social i política que s’acosta, per a molts opinadors, al delicte.

Jo vull viure en un país normal! I això vol dir que les nostres institucions: el Parlament, la Generalitat que ja són reconegudes com a institucions avançades i importants a nivell internacional tinguin aquest reconeixement oficial i no oficiós. És evident però que per a que la resta del món ens reconegui el primer que cal és que la ciutadania respecti les seves pròpies institucions i aquest respecte no canviï si qui governa no els agrada.

Jo vull viure en un país normal! I això vol dir que gent normal pot arribar a càrrecs dirigents i de responsabilitat sigui quin sigui el seu origen i que no calgui tenir la sang pura per poder tenir el dret d’accedir a les institucions.

Jo vull viure en un país normal! Avançat, amb polítiques socials universals i completes, amb lideratge internacional en politiques pels drets de ciutadania. Un país on dones i homes tinguem els mateixos drets efectius i on es reconeguin els avenços i, alhora, es faci autocrítica.

Jo vull viure en un país normal! I per això vull la independència, la reunificació de les terres de parla catalana i un projecte social avançat, republicà, àmpliament democràtic respectuós amb les diferències i solidari. Un país normal al món, un país que té molt d’avançat malgrat els entrebancs i els atacs d’aquells que han preferit minar la confiança i l’autoestima per interessos partidistes.

Un país normal es construeix per damunt de partits però també sobre projectes sòlids i no només brindis al sol. Les paraules són imprescindibles per a la generació d’un discurs vertebrador, d’un projecte d’unitat social i nacional per sobre de personalismes (d’aquests en tenim masses) d’una injecció d’autoestima i autoconeixement.

Un país que pensa en positiu per al seu futur i no només en contra dels altres, d’aquells que no pensen igual o similar. La societat catalana és molt més intel•ligent que molts dels nostres dirigents i per això segueixo creient que el meu desig no és una utopia sinó una possibilitat factible i pròxima. Vull viure en un país normal i lluito, penso, actuo perquè així sigui però... cal sumar a totes i tots i no pas dividir i restar.

La independència i una societat justa i avançada, lider a nivell internacional serà possible des del reconeixement no des de la fal•làcia, la desmemòria i la difamació (de qui construeix per tal de no reconèixer els errors i inclús els delictes, alguns pefereixen emmerdar-ho tot i fer servir el ventilador, embrutant el país per salvar els propis interessos).

Vull viure en un país normal!