A cinc dies del 12è Congrés del PSC no he volgut deixar d’actualitzar el meu Diari a Internet, malgrat la feina que se’m va acumulant. Però tenint present que diumenge vinent no podré fer l’actualització del diari i havent-se celebrat una decisiva cimera europea, he cregut necessari fer l’esforç de l’actualització setmanal. De les moltes coses pendents que tinc per fer hi ha la resposta a la Carta oberta que Joan Ignasi Elena ens ha adreçat als altres candidats en aquest procés congressual. Certament algunes de les precisions que ens demana troben resposta, des del meu punt de vista, en la conferència que vaig pronunciar el passat 24 de novembre al PSC de l’Eixample. Però certament en Joan Ignasi demana precisions i aprofitaré aquesta entrada en el meu Diari per fer-les.

Abans, però, us recomano que llegiu les entrevistes que em van fer Teresa Carreras a El Siglo i Leonor Mayor a El Mundo, així com l’article “Junts podem” que vaig publicar a La Vanguardia.

Hi ha dues coses que m’estan sorprenent força d’aquest procés congressual. Una, és la necessitat que els membres de l’actual Comissió Executiva del partit tenen de distanciar-se de l’aparell. Suposo que vist des de fora encara semblarà més xocant perquè lògicament algú es preguntarà si és que els membres de la Comissió Executiva no formen part de l’aparell del partit? I si no són això, què dimonis són i qui diantre és l’aparell? No vull negar que hi ha raons per distingir entre una cosa i l’altra. Jo mateix vaig trobar-me un dia amb un titular de diari que deia literalment “Iceta trenca amb l’aparell”. Com conec bé la professionalitat del periodista que signava la crònica i tinc molta simpatia pel diari que la publicava, estic convençut que havien arribat a aquesta conclusió a partir de les dades que algú o alguns els van proporcionar. En fi, vull tranquil·litzar, o no, els meus lectors i lectores, formo part de l’aparell, al menys fins que la Comissió Executiva del PSC reti comptes davant dels delegats i delegades del 12è Congrés del partit.

Certament els aparells polítics tenen mala premsa, sovint ben merescuda. Però no conec gaire organitzacions sense aparell, és a dir, sense estructures permanents de direcció i coordinació que treballen de forma professionalitzada. Fins i tot les ONGs amb més prestigi tenen importants aparells que desenvolupen amb eficàcia les seves funcions. També és cert que una persona pot formar part de la Comissió Executiva del partit i no sentir-se part de l’aparell, suposo que això dóna més tranquil·litat i més perspectiva. Jo quan assumeixo una tasca política o de representació per elecció dels meus companys ho faig al 100%, tinc el costum de fer-ho des de quan vaig ser delegat de curs a la universitat. Crec que quan em vaig incorporar a la Comissió Executiva devia ser perquè alguns van creure oportú que formés part de l’aparell. I sempre m’he sentit part de l’aparell. Això no vol dir que estigui d’acord amb totes i cadascuna de les decisions del PSC, però sí que em faig responsable de totes elles. No sols de les encertades. Què hi farem, sóc així.

L’altra cosa que trobo xocant del debat precongressual és aquesta apel·lació genèrica sobre la necessitat d’un PSC “més catalanista”. Des del meu punt de vista s’és o no s’és catalanista, no hi ha mitges tintes, no hi ha diversos graus de catalanisme. Si fos així com es mesuraria el grau de catalanisme? En funció de la proximitat a CiU? En funció de la proximitat als postulats independentistes? Hi hauria un tribunal habilitat per jutjar el grau de catalanisme? Qui en formaria part? Les decisions s’haurien de prendre per unanimitat o n’hi hauria prou amb majoria simple?

Sempre he cregut que el catalanisme és un sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, que pot impregnar projectes polítics ben diferents. El catalanisme és la defensa de la identitat catalana, que té un caràcter plural, però que troba en la llengua i la cultura catalanes un element identificador fonamental, a través de l’autogovern per assolir progressivament majors cotes de llibertat i de progrés.

El PSC és un partit catalanista per definició, vocació, història i convicció. Ja Ernest Lluch distingia clarament entre catalanisme i nacionalisme, considerant el catalanisme com quelcom molt més ampli que el nacionalisme, i atorgant al nacionalisme un caràcter més definit d’ideologia política que situava la qüestió nacional en el centre de les seves preocupacions.

Sincerament crec que el PSC no té un problema de catalanisme, el PSC té un problema de desdibuixament del seu projecte de país i de vegades ha estat mancat de fermesa i de coherència per defensar el seu projecte Catalunya endins i Catalunya enfora.

En efecte, el PSC ha d’esmerçar més esforços en definir el seu projecte de país, on la unitat civil, la cohesió social i l’autogovern formen una tríada indissoluble, i per convèncer una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que el nostre projecte polític defensa millor que cap altre els seus interessos concrets. Si en algun moment una part significativa de la ciutadania catalana ha percebut tebiesa o ambigüitat en la defensa que fèiem del nostre projecte de país, el problema és nostre, no d’ells. I hem de reconèixer que la Sentència del Tribunal Constitucional ha afeblit les posicions federalistes, que cal reprendre amb més força, exigència i ambició.

El projecte de país del PSC incorpora també la nostra visió d’Espanya, i una proposta de fraternitat federal amb la resta de pobles d’Espanya amb els quals compartim un Estat democràtic que ha de defensar els interessos de tots i respectar les diversitats nacionals que integra. Per a nosaltres, Espanya és també un escenari polític on defensar els interessos dels treballadors catalans i l’Estat un instrument al servei de l’autogovern de Catalunya.

Aquest model necessita una entesa federal amb el Partido Socialista Obrero Español. I això pot comportar en alguns moments l’existència de punts de vista no coincidents entre el PSC i el PSOE. I no passa res. És a dir, el PSC ha de defensar el seu punt de vista amb la voluntat d’acordar una posició comuna amb el PSOE, i si no s’aconsegueix l’acord, ha de defensar la seva posició fins al final allà on calgui, sigui al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament Europeu, o on sigui.

Fetes aquestes dues consideracions inicials passo a respondre alguns dels interrogants continguts a la Carta oberta de Joan Ignasi Elena.

Tema 1. Crec en una organització àmplia, oberta i transparent, que fomenti el debat i el pluralisme intern. Crec que les agrupacions del partit han de ser totalment autònomes en les funcions que els atribueixen els nostres Estatuts. Crec que les federacions del partit han de funcionar de baix a dalt i no a l’inrevés. Crec en el sufragi universal obert a la ciutadania per elegir candidats i en canvi crec que els òrgans del partit s’han de elegir com fins ara, donant oportunitats a la presentació de candidatures diferents amb ple accés de la militància als seus posicionaments polítics (que se suposen diferenciats). Crec que hem de trobar mecanismes de limitació de mandats orgànics i institucionals amb la possibilitat d’excepcions justificades i votades pel Consell Nacional del partit. La invitació d’Isidre Molas a elegir els companys i companyes en funció de les seves capacitats i no de fidelitats personals estava continguda de forma expressa en la meva conferència, i no per casualitat. Crec que haurem de fer una veritable revolució sectorial en el partit, les organitzacions sectorials del PSC són un instrument bàsic per a la renovació programàtica i pel coneixement de problemàtiques específiques. Cal procurar que el pes de les organitzacions sectorials estigui lligat a la seva capacitat de mobilització interna i externa.

M’agrada molt més la idea de Consell Obert o Consell Ciutadà que la idea d’una “quota de membres de la societat civil” (jo deia el juny passat “Cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de ciutat o districte? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social”).

Ens cal un autèntic pla de xoc. Amb una direcció que treballi molt. Si jo l’encapçalés, regalaria a tots els seus integrants una llibreta per apuntar els deures i poder anar esborrant les tasques ja acomplertes. Caldria que es reunís els vespres, perquè gent no lligada a tasques institucionals pogués participar-hi. Caldria que convidés de tant en tant a responsables territorials o sectorials per parlar a fons dels temes. Que es fes present al territori de forma molt sovintejada. Que atengués els militants, que els preguntés què volen i com ho veuen. Que transformés la seu central en un centre generador d’iniciatives i capaç d’atraure talent i idees, que Nicaragua sigui més la referència d’una xarxa que no pas una fortalesa freda i buida. Ja fa temps Raimon Obiols va proposar rebatejar-la com “La Fàbrica”. Fa ben poc Nichi Vendola ha impulsat una iniciativa similar a Itàlia. Una direcció que unifiqui recursos dispersos per la formació, la innovació i el debat, impulsant el “Laboratori d’idees”, capaç de transformar la nostra web en una revista digital de prestigi i que sigui referència per a la nostra presència i activisme a la xarxa. Hem de fer moltes coses, molt ben fetes, i ens hi hem de posar molt ràpidament. I això no podrà ser una feina a temps parcial pels principals responsables.

Tema 2. Sobre el tema del grup parlamentari, ja he dit en moltes ocasions que el meu model és el de la relació entre la CSU i la CDU alemanyes, que comparteixen un mateix grup al Bundestag amb capacitat d’acció i vot diferenciat quan no hi ha acord. És clar que a Alemanya el paper del Bundesrat fa que les grans qüestions territorials es dirimeixin en aquesta Cambra a partir de la representació dels länder.

El cert és que un cop el PSC i el PSOE hagin fet els seus Congressos caldrà revisar aquestes qüestions animats per l’esperit federal i la voluntat d’acord que ens caracteritza i el debat haurà de ser molt de fons sense prefigurar-ne per endavant el resultat. El fet que CiU sembli monopolitzar la representació de Catalunya en un Congrés dels Diputats en el que dissortadament encara es dirimeixen importants qüestions territorials no és només un problema del PSC, ho és també del PSOE i de tots aquells que vulguin avançar cap a un Estat federal que s’adapti a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. I és en aquest marc que cal situar la discussió i el necessari acord.

Per acabar amb aquest tema he de dir que el PSC ha de voler influir sobre el PSOE no solament en els temes referits a l’autogovern i a l’estructura de l’Estat sinó també en els temes referits al projecte polític i econòmic general que volem compartir, i també la nostra visió sobre el futur d’Europa, la Mediterrània i la governança mundial.

Tema 3. Sobre les aliances. Jo crec que hem d’impulsar una àmplia aliança social pel progrés, a partir del creixement i l’ampliació de l’espai polític i electoral del PSC. Hem de ser més, hem de ser més capaços d’atraure als activistes progressistes i els ciutadans i ciutadanes més conscients i d’incorporar a la política els nouvinguts. Sindicalistes, creadors i emprenedors que comparteixin els valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social, han de trobar en nosaltres interlocució i espai obert pel debat i el compromís polític. Ens hem d’adreçar també als catalanistes de tarannà lliberal, als que creuen en la necessitat d’afirmar la unitat civil del nostre poble, el nostre autogovern i una relació fraternal i de respecte amb la resta de pobles d’Espanya. Ens hem d’adreçar també als que volen veure una esquerra renovada, capaç de modernitzar els seus plantejaments, d’adaptar-los a la realitat del segle XXI, de recollir el millor de les lluites per la igualtat de drets, del feminisme, de l’ecologisme polític. Cal que ens adrecem també a sectors crítics d’esquerres, que han trobat fins ara una excessiva complaença de la socialdemocràcia amb respecte del sistema econòmic capitalista que genera desigualtats, desequilibris, crisis i pobresa. I cal que ens adrecem també als sectors federalistes i sobiranistes crítics amb l’actual marc constitucional, que volen donar resposta a la voluntat d’autogovern i de respecte a la personalitat nacional de Catalunya però pensen que la separació de Catalunya de la resta d’Espanya no és un projecte factible. La renovació del PSC ha d’aspirar a recollir aquestes sensibilitats en un projecte polític sòlid, vigorós i d’àmplies fronteres. Des del meu punt de vista, és prematur embarcar-se en un projecte d’aliances amb altres partits d’esquerres, que no nego de cara al futur, però avui la màxima prioritat està en reconstruir el nostre propi projecte polític, renovant les nostres idees, vivificant la nostra organització i reconnectant amb la societat.

Tema 4. Sobre la crisi econòmica no tinc més remei que remetre’m a la conferència que vaig fer al PSC de l’Eixample, de la que aquí destaco uns paràgrafs.

Cal que prioritzem el combat contra la crisi econòmica i els seus efectes, i també contra les seves causes, que tenen molt a veure amb l’hegemonia del pensament neoliberal que de vegades ha contaminat també les nostres polítiques i els nostres comportaments individuals i col·lectius.

Som conscients que l’economia de mercat funciona sobre la base del benefici i l’obsessió per les possessions materials, però no ens volem resignar a una organització social que es limiti a prendre nota de les desigualtats, les injustícies i els desequilibris, a una societat que només trobi satisfacció en el consumisme desaforat. Cal que recuperem la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat, l’alienació i la pobresa generades pel sistema capitalista. Precisament perquè som socialistes.

La desregulació dels mercats, la financiarització de l’economia i la submissió de la política democràtica al dictat del dogma neoliberal són les arrels profundes de l’actual crisi econòmica, les seves causes. I la seva solució té una dimensió europea i un enfocament global que el nostre projecte polític ha d’assumir i liderar.

Hem de demostrar que hi ha un altre camí, que es pot guanyar la batalla de la productivitat i la competitivitat sense disminuir els drets socials, sense renunciar a una societat més justa i cohesionada. I això s’ha de fer des de la política, reivindicant la política democràtica, fent-la més propera, més transparent, més eficaç, netejant-la de tota sospita de corrupció o abús de poder.

Però no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de la política. Sense assegurar la primacia de la política sobre els mercats no podrem reivindicar la política democràtica. I aquest és un problema de primer ordre.

I no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de l’Estat del Benestar. Sense competitivitat econòmica no hi ha Estat del benestar que valgui. I si l’esquerra no assumeix aquesta realitat es veurà sistemàticament condemnada al fracàs econòmic i també a la irrellevància política.

Per aconseguir-ho cal atacar frontalment la carència més gran i més urgent que tenim: la necessitat de renovar profundament els nostres plantejaments en matèria de política econòmica i fiscal. La provisió universal de serveis públics de qualitat, la reducció de les desigualtats socials i els desequilibris territorials, l’oferiment d’oportunitats a tothom i l’eradicació de la pobresa no depenen solament de mecanismes de transferència de renda des dels sectors més benestants als sectors menys afavorits, tot i que en el centre de la nostra reflexió econòmica caldrà posar-hi una profunda reforma fiscal.

I, per últim, tema 5 del qüestionari de Joan Ignasi Elena sobre temes europeus, em remeto també a la conferència que vaig fer al PSC de l’Eixample en la que parlava d’Europa forta: Estats Units d’Europa, govern econòmic comú, tresor europeu, fiscalitat europea. Amb una participació directa al Partit Socialista Europeu (PSE) per contribuir a l’enfortiment del projecte socialdemòcrata a tot Europa i impulsar el procés d’elecció del futur candidat socialista a presidir la Comissió Europea, amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu del 2014. I cal que comencem a plantejar l’elecció d’un president del Consell Europeu a través del sufragi universal. ¿Per què no a través d’una iniciativa ciutadana europea? I acabo mostrant-me partidari de que el PSC formi part com a membre de ple dret del Partt Socialista Europeu, que crec que és una possibilitat de fet recollida en el protocol d’unitat socialista de 1978 que defenso en la seva integritat.

Sobre el Congrés del PSC us recomano que llegiu els articles de Ramón de España “Per què vaig deixar de votar (el PSC)”, Jordi Valls i Jordi William Carnes “PSC, de los recortes a la reforma”, Joan Ferran “Apuntes para un Congreso”, Javier López “Reconstruir la majoria recuperant la identitat” i la crònica de Sara González “Un favorit, un clàssic i dos ‘outsiders’”, que inclou un qüestionari que hem contestat els quatre candidats (en el que es constata un cop més que no hi ha diferències irreconciliables entre nosaltres).

Amb el procés congressual del PSOE tot just iniciat, i amb un debat amb molts punts de contacte amb el nostre, us recomano que llegiu alguns articles interessants sobre el tema: “Carta a los socialistas” de José Luis de Zárraga, “¿Qué hacer después del 20-N?” de Belén Barreiro, “¿Reiniciando el PSOE?” d’Ignacio Urquizu, “El PSOE y su ‘exilio’ interior” de Joan Romero, “Qué ha pasado con el voto socialista el 20-N” de José Luis de Zárraga, “La crisis de la socialdemocracia en España” de Vicenç Navarro, “¿La socialdemocracia en un callejón sin salida? En busca de una nueva brújula” de Jordi Ortega, “En los pliegues del tiempo” de Gonzalo López Alba i l’extraordinàriament descarnat “¿A quién le importa el nombre?” de Soledad Gallego-Díaz.

Sobre política catalana us convido a llegir els articles: “El control de TV3 i de Catalunya, Ràdio” de Joan Majó, “La credibilitat del president Artur Mas” d’Andreu Mayayo, “És un problema de prioritats” de Joan Subirats, “La ‘realpolitik’ de Mas” de Fidel Masreal, on s’explica clarament l’opció de CiU per pactar amb el PP, “Un pacte de governança” d’Antonio Balmón, que defensa una entesa PSC-CiU, les dades electorals sobre les que José Luis Alvarez va escriure el seu article “Catalanismo estancado” publicat a La Vanguardia, demostrant que l’efervescència sobiranista és més mediàtica que real, “Una sanitat catalana allunyada del món” i “Misteriosos i múltiples sous del president de l’ICS” d’Alfons Quintà, i “D’Oliu a Oliu i el Sabadell compra la CAM” de Joan Tapia.

Sobre la recent cimera de la Unió Europea us recomano els següents articles ordenats cronològicament:

• ¿Que refunden ellos?, Casimir de Dalmau
• Discursos europeos en positivo, Lluís Foix
• A la pata coja, El País, editorial
• Es tracta de més Europa, Maria Badia
• Salvar al euro y a la UE, Mario Soares i Federico Mayor Zaragoza
• ¿Refundar Europa?, Joan Tugores Ques
• ¿Sanciones con trampa?, Xavier Vidal-Folch
• Por un nuevo contrato social europeo, Ignacio Fernández Toxo, Cándido Méndez i Michael Sommer
• El euro también viene de fuera, Xavier Vidal-Folch
• O Europa crece o Europa se hunde, Lluís Foix
• El BCE, el ‘lobby’ de la banca, Vicenç Navarro
• El infierno del soberanismo, Lluís Bassets
• ¿Qué puede salvar al euro?, Joseph E. Stiglitz
• Europa, después del diluvio, Juan Fernando López Aguilar
• Cap a l’Euro-federalisme, Olivier Ferrand
• ¿Es el momento de la unión fiscal europea?, Ramon Marimon
• Salvar el euro, ¿en qué condiciones?, Manuel de la Rocha Vázquez
• El joc de la gallina entre Merkel i Europa, Andreu Mayayo
• Austeridad y ‘grandeur’, José Ignacio Torreblanca
• La pareja franco-alemana, Pascal Boniface
• Ni eurobonos ni BCE, la larga marcha hacia el nuevo euro, Josep Oliver
• La Europa a dos velocidades que imponen Alemania y Francia, David Martínez
• Guía básica para entender la cumbre, Andreu Missé
• Europa da un salto adelante por el euro, Andreu Missé i Claudi Pérez
• Las claves de los acuerdos de la cumbre de Bruselas, Daniel Basteiro
• Europa avanza, El País, editorial
• Aprobado general, Javier Pérez Royo
• ¿Para qué?, Andy Robinson
• Se acabó el chantaje, Xavier Vidal-Folch
• Unió monetària no òptima, Marta Espasa
• ¿Se ha acabado el sueño europeo?, Ian Buruma
• La vida sigue igual… de mal, Manel Pérez
• Una Europa sin europeístas, Beatriz Navarro
• Sólo un respiro, Alfredo Pastor
• Condiciones necesarias, Emilio Ontiveros
• ¿Qué dosis de Europa necesitamos?, Lluís Bassets

Des d’una perspectiva més general i analitzant l’actual situació econòmica us convido a llegir els articles: “Se buscan responsables” de Germà Bel, “Nadie se reconoce culpable” d’Ignacio Sotelo, “La economía política de los recortes” de Josep Ramoneda, “El fin de la crisis” de Joan Majó, “Anatomía de la crisis” del llibre de Josep Borrell i Andreu Missé i “Señores bomberos, la casa está ardiendo” d’Angel Laborda.

En cap cas s’ha d’oblidar que un dels problemes de fons segueix essent el de les desigualtats socials, com ens ho recorden Amanda Mars ”La brecha entre ricos y pobres se dispara al nivel más alto en 30 años”, Gran Wyoming ”¿Para quién gobiernan?”, Joan Subirats ”La desigualdad como amenaza”, Paul Krugman ”Somos el 99,9%” i J. Bradford DeLong ”La solución del 70%”.

M’han interessant força les reflexions de Jordi Guillot “El fin de los centrismos”, Daniel Innerarity entrevistat per Jesús Miguel Marcos a Público, Margarita Rivière “Europeos, no alemanes” i Joaquín Estefanía “La continuidad”.

I per acabar, celebrant a la meva manera l’aniversari de la Constitució espanyola, us convido a llegir els articles “¿El Senado puede ser útil? Sí” de Francesc de Carreras i “La Constitución se merece una reforma” de Bonifacio de la Cuadra.

“Perles” del programa del Polònia emès el 8 de desembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

APOYARÉ!!

[ARXIU HISTÒRIC DE ZP] 

♦ 9/3/2006 ZP festeja CiU rotllo Brokeback Mountain…

♦ 11/5/2006 Desviant l’atenció en una roda de premsa sobre el tema Repsol

♦ 11/5/2007 Continua l’idili ZP-Mas
Trobada ZP-Mas al banc del parc fent manetes. ZP: “Cariño, se acerca el momento en que estaremos juntos”. Mas: “Y yo te defenderé… pero seguro que no me engañarás???” ZP: “Por quién me tomas? Desde cuándo he engañado yo a nadie? Bueno, Maragal sí, pero lo hice por ti. Mas: “Qué picarón…”. ZP: “Y quién se lo dirá a nuestros padres? [que no son altres que González i Pujol]

♦ 24/11/2006 Avís a Montilla
ZP amb De la Vega a la Moncloa, mooooolt enfadada amb Montilla per haver pactat amb Carod. Ella el vol esbroncar però ZP té altres idees sinistres i col·loca el cap de cavall ensangonat d’El Padrí al llit de Montilla “ai ai ai” [miola Montilla]… el problema és que no ha entès que no és un regalu, sinó una amenaça. ZP: “Pero hombre, no has visto El Padrino?”. Montilla: “No, no me lo han presentadu”

♦ 1/3/2007 Ofegant les penes
ZP i De la Vega es tiren a la beguda per celebrar que se’ls han petat la llei del vi, entre d’altres trumfos.

♦ 1/3/2007 Un malentès
ZP parlant de De Juana Chaos i la “reducción de pena” o de pene? el que és veritablement de pena és el gag.

♦ 22/3/2007 Felip V i Catalunya
Felipe V amb el Conde-duque Zapatares. Hi ha un problema perquè als catalans no els acabava d’agradar el seu decret de Nova Planta.

♦ 3/5/2007 La reunió de Maragall i ZP
El malson de Maragall…. veure com tot allò que li va dir ZP el juny del 2006 i que es pensava que era broma s’ha anat complint: que el líder del PSC sigui Montilla, que el president de la Generalitat sigui Montilla… Maragall es parteix de riure i de seguida segueix el fil a ZP: “Sí, y ahora me dirás que Carod, aquel a quien hice petar, sea vicepresidente y…. lo mejor… el Saura conseller d’Interior, noooooo”. ZP s’ho apunta entusiasmat. “Oye, y si Montilla es President a quién podrás de Ministro de Industria, a Joan Clos? ja, ja, ja, que em pixo”.

♦ 31/5/2007 ZP vigila a Montilla
El President Montilla se sent “crescut” amb els resultats electorals, així que el veiem… on, sinó?… a Catalunya en miniatura cridant “Catalunya és meva”: Rodalies, TV 3, Montserrat… llàstima que ensopega amb el monestir de Sant Cugat! L’únic que vol prendre-li el control és l’ombra de ZP: “Cuidado, que Catalunya es el único juguete que nos queda”.

♦ 7/6/2007 ZP no digereix Madrid
ZP vomitant cada cop que sent les paraules “Sebastián” o “Madrid”

♦ 7/6/2007 De la Vega inventa “flanfalines” per no dir “cayuco”… no hi veig l’adelantu

♦ 28/6/2007 Batalla virtual ZP-Acebes
ZP vs. Acebes simulant un combat de videojoc. Talante killer Sociata power contra Àcid bòric Santa Úrsula atac.

♦ 27/9/2007 Supercataunyipastarrufimillonoso…. ZP promet inversions milionàries
[ZP] Superpastarruficatalunyimillonoso,
os daré dinero y será maravilloso
Si lo dice el Montilla puede sonar soso
Superpastarruficatalunyimillonoso!

Danbiribiriri danbiriba [4]

[Montilla] Al ocupar el meu puestu, jo em vaig adonar
que no hi havia molla a la Generalitat
hi havia mil cabòries sense solucionar
hi havia un estatutu però era tot paper mullat

[Montilla] Superpastarruficatalunyimillonoso
quan ho dic jo és veritat que sona un pèl soso
ja us deia jo que el ZP era un bon mosso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[ZP] Mira lo que hago con mi magia especial
donde no había nada yo te monto un hospital
Con sólo un chasquido los peajes se irán
también los barracones si os gusta mi refrán

[TOTS] Superpastarruficatalunyimillonoso
És oportunista però ens fa saltar de “goçu”
si ho diu el Montilla és veritat però sona soso
[Montilla] Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[ZP] Y si queréis más cosas, aquí viene Chacón
[Chacón] construirem molts pisos i tots amb ascensor
per joves, per parelles i també per solterons
i si falta lloc jo comparteixo habitació

[TOTS] Superpastarruficatalunyimillonoso
És oportunista però ens fa saltar de “goçu”
si ho diu el Montilla és veritat però sona soso
[Montilla] Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[ZP] Superpastarruficatalunyimillonoso
te lleno de dinero y siempre salgo airoso
a quien no le guste lo tiraré al “poço”
Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[Soler] Superpastarruficatalunyimillonoso
Podria rebutjar-ho però no sé si goso
És molta pasta i quan la veig em poso
Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[TOTS] Superpastarruficatalunyimillonoso

♦ 25/10/2007 Caçadors de simbolets (franquistes)
Nova edició de “Caçadors de simbolets”. ZP i Montilla a la caça de sim-bolets franquistes (que s’han d’arrencar, no tallar, ja, ja). El més comú és el Plaquis habitatus franquistis, el més verinós l’Aguiluchus Capitanis Generalus, i, el més gros….. Samaranch!

♦ 25/10/2007 La simpatia del PSOE
La imatge de la setmana… Els morros pintats i recautxutats de ZP mirant el seu lamentable vídeo de la Z. Siguem seriosos, zizplau!

♦ 8/11/2007 El show de Montilla
Montilla a Nadal: “ja has parlat amb Zapatero com et vaig demanar? ja has aconseguit que Maleni dimiteixi?” Montilla hi veu cabòries ocultes… i és que Carod, Tura i Nadal li han colocat una càmara oculta. Montilla descobreix el pastís, vull dir, El show de Truman [Montilla], i el seu director ZP: “Tu vida transcurre en un inmenso plató, y no veas el éxito que tenemos, hasta ganamos a Gran Hermano.” Montilla: “pero y el tripartito? Y el Carmel?” ZP: “Ah sí, eso nos costó una pasta en efectos especiales…”

♦ 22/11/2007 Tribut a Eugenio
El President li ha agafat gustillu a l’humor. Va atavaiat tipus Eugenio. Sabes como se suicidan las ninfómanas? Cómo? Tirándose al tren. Tranquilos, que los retrasos y el caos lo vamos a solucionar en un periquete la Maleni y yo. Eh, que el AVE está a punto de llegar. No os riais. Es verdazzz!!!

♦ 31/1/2008 ZP promet ajudes econòmiques
ZP i Chacón fent un porta-a-porta recaptatori de vots a canvi d’unes perriquis (1.000 €) “sólo si me vota”. La resposta de la veïna és extraordinària “y por qué no me los da ahora que gobierna?. La dona no està gaire convençuda i ZP no estalvia en ofertes [ja el coneixeu]: “le doy a MI MADRE! Si gano le vendrá a limpiar todos los días”. La dona remuga però ZP és d’idees fixes “vamos, mamá, que más se sacrificó el abuelo” [l'afusellat durant la guerra civil, s'entén]

♦ 7/2/2008 ZP ven l’ànima
Visita sorpresa a ZP: Don Diablo que ve a cobrar el deute per haver-li venut la seva ànima. ZP s’hi nega: “Me va fatal, precisamente ahora estoy vendiendo mi alma a los votantes.” Ui, no era Don Diablo, era Mas…

♦ 21/2/2008 La inauguració de l’AVE
Maleni (y su pamela) i ZP inauguren (vull dir, entrada en funcionamiento) de l’AVE. El tren surt puntual i fora de la finestra, la Chacón, qué apañada, com corre, per donar-li al Jose el boli bic que s’ha deixat. I així fins a Atocha: Qué, necesitamos tensión, eh!

♦ 15/5/2008 El finançament
Castells i Montilla a cal Zapatero pel tema perrikis amb el magnífic article dʼEl País sota el braç, vull dir sota les ulleres, perquè Montilla li cita a ZP una frase que llegeix, i lʼaltre…. “sí, sí, ya te leí, pero qué queríais?” Oh, que fort, la reunió la interromp el conseller dʼeconomia andalús que ha vingut des de Sevilla a peu perquè diu que no té pasta per benzina!!!!! “No te apures, Presidente, bastante nos han dado ya los catalanes. Dales lo que te piden, y másˮ. I per acabar de minar la moral dels catalans, també apareix el fill del conseller fent que passa gana, però el pare és un valent entre els valents: “Ellos también tienen sus necesidades. Además, piensa que son una nación.”

♦ 14/3/2008 La infantesa de ZP, a prenent a “negociar”

♦ 19/6/2008 Atracament al Banc d’Espanya
- PSOcean’s eleven, o la patètica estratègia del govern espanyol de pillar pasta. Davant la crisi [ui, perdó, no es pot dir la paraula] la gran proposta de Solbes: “la única solución es robar el Banco de España…” A Clos li encanta: “como en Semen [sic] Eleven.” La banda està formada per ZP, Clos, Maleni, Chacón i Solbes. L’estètica del gag està currada, però vamos…

♦ 25/9/2008 L’interès per l’Estatut
[ZP] Estoy muy harto ya,
de este coñazo tan catalán
[Solbes] No quiero oir hablar
del rollo de la bi-la-tera-lidaaaad.
[ZP] Pedro ayúdame
[M. Teresa] Estos tíos me caen fatal.
[Montilla] Zetapéeeee
Donaʼns alguna cosa per presentar
i xulejar
Que ja nʼestic fins al monyo de suportar
Que em diguin conformista.
[M. Teresa] Oye, Montilla, deja de lloriquear
[ZP] Que plasta que estás
[Montilla] Doncs a aquest pas
Fareu president al Maaas

♦ 1/10/2009 Les filles de ZP
Les filles del Zapatero, gòtiques ells, han fet que son pare també es vesteixi amb aquests abillaments tan alegres.

♦ 14/1/2010 Zapatar a la UE
La irrupció de Zapatar i Chacón a la cimera europea té el seu què, però jo em quedo amb el duet Sarkozy-Merkel, són tan bons!

♦ 4/2/2010 Obama convida ZP
Zapatero a l’esmorzar-pregària d’Obama m’ha recordat a López Vázquez en plan “que vienen las suecas“, extraordinari. I molt innovadora la pregària, també, oh i tant “Aproyaré la ley de los mandamientos que apruebe Dios“

♦ 18/2/2010 La caiguda de la borsa
ZP al límit de l’abisme, provocant efectes immediats sobre l’IBEX35, p’abajo, clar. El més bo és que cada vegada que diu que prendrà alguna mesura, el marcador es dispara, p’abajo, clar.

♦ 29/4/2010 L’estatut commou ZP
Montilla i Mas van junts a veure ZP per allò de Bob l’Estatut… que no, que hi entro amb això del Bob…

♦ 8/4/2010 Pacto pacto
[ZP] Pacto, pacto, pacto, con quién pacto?
Pacto, pacto, pacto!
Con quién pacto, yo, a ver con quién
Con quién pacto, yo?
Ay, con los sindicatos?
[sindicalista] No, no
[ZP] Pues con la patronal.
[empresari] No, no!
[ZP] Pues en la oposición también me dicen que no!
[tots] Que no, que no y que no
Pacto, pacto, pacto, no habrá pacto,
Pacto, pacto, pacto
[ZP] Estás muy gruñón,
todo ese rollo de la pensión.
[sindicalista] Lo que queremos es creación
de puestos de trabajo,
subir la ocupación
que esto está bajo.
[tots] Que no, que no y que no
Pacto, pacto, pacto, no habrá pacto,
Pacto, pacto, pacto
[ZP] Y el empresario?
Acuerde algo conmigo, señor,
[empresari] Bájeme ya el IVA, por favor
[ZP] No lo pienso bajar
[empresari] pues yo no pienso pactar
que no y que no
[tots] Que no, que no y que no
Pacto, pacto, pacto, no habrá pacto,
Pacto, pacto, pacto

♦ 22/7/2010 Traducció simultània
Montilla i ZP parlen a través d’un intèrpret… serà que no parlen el mateix idioma? Al final, és clar, qui se’n cansa primer és l’intèrpret, que diu que ell a la mani del 10-J ho va entendre tot perfectament.

♦ 28/10/2010 La competència de Rubalcaba, que tot ho sap

♦ 22/12/2010 ZP sí que ho faria
L’abandonament de Montilla: ZP i Chacón conspiren per abandonar Montilla a la cuneta, rotllo “Ell mai no ho faria” Oh i tant! I no patiu que no estarà sol, hi ha en Maragall, en Saura, en Carod…

♦ 20/1/2011 Aquest ZP està molt viu
ZP catatònic després de les últimes enquestes del CIS… i els dels costats, Rubalcaba i Chacón, ja es veuen com a “hereus”

♦ 3/2/2011 Merkel fa inspecció
Martí Anglada dirigeix el gag en què Angela Merkel passa revista a les reformes espanyoles i sembla decantar-se clarament en favor de Rubalcaba front Zapatero.

♦ 14/4/2011 Josecristo
Ara que s’acosta Setmana Santa, podem reviure les últimes hores de Josecristo. Parlant amb Chacón li diu coses com: “Allá donde yo voy, no me puedes seguir”, “Antes de que cante el gallo me habrás negado 3 veces”.

♦ 22/9/2011 Crear impostos o vendre’s el coure

♦ 13/10/2011 Els remordiments de ZP
ZP se sincera amb Carme Chacón, se’l veu amoïnat: “Carme, he hecho algo mal durante estos años?” I ella es deixa anar: “Creerte la tregua de ETA, negar la crisis, decir que aprobarías el Estatuto de Catalunya, la reforma exprés de la Constitución…”

♦ 26/10/2011 Rubalcaba es veu guanyador malgrat les enquestes, però Chacón ja té el traspàs a punt i, malauradament, el botó per destruir el CIS també…

♦ 10/11/2011 ZP marginat
ZP en xandall i brutejant perillosament, està reclòs al seu despatx, perquè no el deixen fer cap míting!… fins que es munta un automíting amb maniquins i barretines!