PARAULES DE MIQUEL ICETA DAVANT DELS DELEGATS I DELEGADES DE LA FEDERACIÓ DE BARCELONA AL 12è CONGRÉS DEL PSC

PSC de Gràcia, 15.12.11

Companyes i companys,

El 24 de novembre vaig mostrar la meva disposició a encapçalar el partit en l’etapa que s’obrirà amb el Congrés que iniciem demà. Ho vaig fer presentant les línies mestres d’allò que crec que hem de fer en els propers anys per reconstruir el nostre projecte polític:

• renovar les nostres idees
• innovar la nostra forma de fer política
• obrir el nostre partit, creixent cap endins i cap enfora
• reconnectar amb la societat catalana.

En resum, desplegar tot el potencial de la nostra Declaració de principis.

Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar; la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I, n’estic segur, junts podem aconseguir-ho. Junts podem. El lema de la meva campanya, el ventall roig que s’obre.

Vaig presentar un projecte que resumia en tres grans idees: “cor socialista, cervell socialdemòcrata i esperit de llibertat”. Des de l’afirmació d’uns valors i d’una història, i la voluntat de transformar el present a través d’una profunda i radical estratègia de reformes locals, europees i globals. Situant en el centre de la nostra preocupació política la situació concreta dels treballadors, les treballadores i les classes populars del nostre país, de tots aquells i aquelles que volen viure en una societat més justa.

Proposava la renovació de les nostres idees en una triple direcció: socialdemocràcia forta, federalisme fort i Europa forta. Proposava que esdevinguéssim un veritable ‘laboratori d’idees’, una fàbrica de propostes de reforma. Recuperar la passió per la política i l’orgull de ser socialistes. Acceptar el doble repte plantejat pel moviment 15-M: millorar la democràcia i posar l’economia al servei de les persones.

Proposava afrontar dos reptes de gran magnitud: assegurar la primacia de la política sobre els mercats, i oferir un programa econòmic capaç d’assegurar al mateix temps la competitivitat en l’economia global i la justícia social que ens defineix com a socialistes; assegurant la prosperitat satisfent criteris de sostenibilitat ecològica i social.

Proposava canvis per fer un PSC més gran, més obert, més transparent, més democràtic i més integrador, eradicant tot sectarisme i les visions tancades, impulsant una cultura política interna basada en la llibertat i la fraternitat. Un PSC que ha de créixer cap endins i cap enfora. Un PSC federador de sensibilitats i impulsor d’una àmplia aliança social pel progrés. Un PSC capaç de guanyar el combat cultural i de les idees, com a requisit previ per guanyar els combats polítics que afrontem.

Proposava obrir els nostres processos de decisió a la ciutadania. Amb primàries obertes als ciutadans, amb mecanismes permanents per col·laborar amb els progressistes, sindicalistes, creadors i agents culturals, activistes socials i emprenedors, en diàleg obert amb sectors catalanistes i federalistes, amb sectors ecologistes i d’esquerra crítica, i amb el moviment associatiu.

El nostre objectiu prioritari és construir l’alternativa progressista a Catalunya, amb vocació majoritària i de govern, per assegurar un progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsar l’autogovern de Catalunya i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal, i preservar la unitat civil erosionada per les tensions identitàries i l’impacte de la immigració.

Cal que definim amb ambició aquest nou projecte i que el defensem amb rotunditat i coherència Catalunya endins i Catalunya enfora. Federals de veritat.

M’oferia per desenvolupar aquestes idees al capdavant del partit si això servia per unir-lo en una aquesta etapa que, ens agradi o no, serà de transició fins que el nou lideratge del socialisme català sigui establert a través de les primàries obertes a la ciutadania, i estiguem en disposició d’oferir a la societat catalana el programa del nou PSC.

Vaig començar a explicar aquestes idees després de celebrades les eleccions generals, que és quan tocava. Vaig començar a explicar-les a Barcelona i tanco tres setmanes d’intensa campanya interna a Barcelona, precisament a l’Agrupació del PSC en la que primer vaig militar, la de Gràcia, que tenia llavors el local en uns baixos del carrer Pere Serafí.

Integració i canvis eren i són la meva bandera. La integració no ha estat fins avui possible; espero que ho aconseguirem, tots plegats, la matinada de diumenge. Treballaré amb tothom per aconseguir-ho. La meva candidatura no ha obtingut suports suficients per encapçalar la integració. A començar per la meva federació en què una àmplia majoria (el 75%, he llegit) s’inclina a favor de Pere Navarro.

Que així sigui, doncs. Treballaré al costat d’en Pere i de tots vosaltres, de l’Angel i en Joan Ignasi, i de tots i totes les socialistes per fer possibles els canvis i la integració que crec imprescindibles. Canvis que no són només canviar de cares. Alerta amb solucions fàcils, ràpides o ‘màgiques’! Compte amb la peresa mental i les inèrcies acumulades!

Per això començo per mi mateix. Ho he dit des de fa mesos: estava disposat a posar-me al capdavant per tirar del carro o a posar-me l’últim per empènyer el carro. Així serà: a empènyer del carro! La meva decisió hauria de servir per estimular els relleus i per donar arguments al futur Primer Secretari per tal que faci els canvis en profunditat que calen. Ha de poder fer la nova direcció escrivint en un full en blanc.

Ho vaig dir des de fa temps: l’important és que el Congrés vagi bé, no quin paper hi jugui jo. Jo ajudaré sempre, des d’on sigui.

Al llarg d’aquestes tres setmanes he comprovat novament algunes coses: que la gent del partit, i de fora del partit, vol debat d’idees, de continguts. Que hi ha ganes de parlar, de discutir, de pensar en veu alta. Que cal explicar molt més, millor, més pedagògicament, què som i què volem els socialistes, els socialdemòcrates, els apassionats de la llibertat i la justícia. Que cal repensar de baix a dalt el nostre projecte i la nostra proposta política. I que junts podem fer-ho.

Hi ha una formidable tasca a fer en el terreny de la reflexió, el debat i l’agitació. Una tasca que m’apassiona. I a la que em seguiré dedicant, amb més llibertat que la que ha tingut des de l’any 2000 fent de portaveu del partit.

He retrobat moltíssima gent que vol ser escoltada i que vol dir la seva. I vull que comptin amb mi. Necessito i necessitem també llegir més, seguir de prop el debat de l’esquerra europea. I també escriure. Més dedicació al combat cultural i de les idees del que parlava Gramsci.

L’esquerra encara no ha estat capaç d’afirmar la vigència del seu projecte essent capaç de respondre a tres grans desafiaments, els desafiaments plantejats per la globalització econòmica, l’egoïsme individual i el replegament comunitari. Són aspectes que generen por, caldo de cultiu pels populismes demagògics i identitaris, estimulen el conservadurisme i la resignació enfront de la llei de la selva. Cal seguir cercant la resposta, tant a nivell local, com a nivell europeu, com a nivell global. I sense abordar aquests problemes de fons no podrem construir un nou projecte, una nova societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa.

Vull agrair especialment els recolzaments que he rebut a Barcelona i arreu, que són per mi un gran tresor. I vull agrair també a tothom la sinceritat en aquest procés, particularment la sinceritat dels que m’han dit que jo no era la persona més adequada per encapçalar el procés que obrim diumenge. Potser tenen raó, i el que està clar és que són més que els que pensen diferent.

També aquest procés m’ha permès recuperar el contacte amb la meva Federació, la de Barcelona. Capdavantera en tants moments de la vida del partit. I que ho torna a ser ara enarborant la bandera de la renovació. Els canvis comencen sovint a Barcelona, avantguarda d’idees i gran aparador del socialisme català durant tant i tant de temps. Ho hem de tornar a ser. I per això també a Barcelona el PSC ha de canviar. Podeu comptar des d’ara mateix i amb més intensitat amb la meva col·laboració. Junts podem.

Permeteu-me tres reflexions molt concretes.

Una. Si l’únic que queda del nostre debat congressual és el tema del grup parlamentari, haurem malbaratat el Congrés. Tots tenim clar que el PSC necessita fer sentir més la seva veu en la política espanyola. I que això passa per la revisió del nostre acord federal amb el PSOE. Sóc dels que he contribuït a la posició majoritària que s’ha anat decantant: compartir grup parlamentari però mantenir oberta la possibilitat de discrepar públicament, i fins i tot de votar diferent. Això no implica cap renúncia. Assenyala un camí que caldrà que les noves direccions del PSC i del PSOE negociïn sense cap mena d’apriorisme. Però no fem d’un tema que caldrà negociar d’aquí a uns mesos, quelcom que ens divideixi avui i, sobretot, que desvirtuï els debats de fons del Congrés que són uns altres.

Dues. Qui pretengui dividir el partit entre uns que serien els catalanistes de debò, i d’altres que ho serien menys, falta a la veritat i perjudica greument el PSC. I a partir d’ara no es trobarà el silenci com a resposta. Al menys no amb el meu silenci.

Tres. Barrejar la preparació del Congrés i la decisió sobre qui ha de ser Primer Secretari amb l’especulació sobre la futura candidatura a la presidència de la Generalitat és un error com una casa de pagès, desvirtua la decisió de convocar primàries obertes a la ciutadania i dificulta la integració que busquem. ¿Per què no ho deixem per més endavant?

Acabo.

Crec que he fet el que calia, fent un pas endavant, coneixent les dificultats i sabent també que potser les coses estaven ja força decantades.

Ho he fet pensant que més que suports calien idees i propostes, una actitud oberta, un tarannà integrador i la voluntat de tendir ponts, entre generacions, entre sensibilitats, i entre els de dins i els de fora del partit.

I us he de dir que he trobat un gran suport a les idees i a l’estil de treball que he proposat i defenso.

Sense por i sense xarxa he arriscat. M’he arriscat a que algú digui que he perdut. Però no crec haver perdut, em sento feliç si amb tot el que he fet i tot el que faré, el meu partit hi guanya.

He estat fidel a les meves paraules, als meus compromisos: unitat, propostes i renúncia expressa a confrontar-me a cap company.

Ara el que cal és que molta gent digui la seva, aixequi una bandera, arrisqui posicions, parli obertament, sense pensar en si guanya o perd personalment, sinó intentant que guanyi el col·lectiu.

Necessitem més coratge, audàcia, empenta i capacitat de arriscar.

Pel que a mi respecta, ha estat una magnífica experiència personal posada com sempre al servei del partit.

Demano disculpes si a algú he ofès o decebut. Espero que no hagi estat així.

Jo, avui, em sento en pau amb mi mateix.

Bona sort i bon Congrés!

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
LLUÍS BOU
EL SINGULAR DIGITAL, 15.11.12

“Estic disposat a fer un pas enrere”

Miquel Iceta (Barcelona 1960) ha estat un dels màxims dirigents del PSC, i està considerat un dels grans estrategues que ha tingut el partit. Va començar la seva activitat en una formació petita i peculiar, el Partit Socialista Popular d’Enrique Tierno Galván. Després va ser regidor de l’Ajuntament de Cornellà, on va treballar ja amb José Montilla, fins que Narcís Serra el va cridar per anar a col.laborar amb ell a l”ala oest’ de la Moncloa, en època de Felipe González. Actualment és viceprimer secretari del PSC i portaveu parlamentari, i té fama de saber tot el que es cou al partit.

Manté la intenció de presentar candidatura al congrés del PSC aquest cap de setmana?
M’he de disculpar. Aquest vespre tinc una reunió amb els delegats de Barcelona, i els he promès que tindrien la primícia. Però vaja, aquests dies ja hem pogut veure un decantament bastant majoritari en favor de Pere Navarro. Jo creia que havíem de fer una aposta per la integració, però malauradament no penso que siguem capaços de fer-la abans de començar el congrés. I per tant, el més sensat en aquests moments és ajudar qui més pot fer fer per aquesta integració, que és precisament el Pere. Però l’anunci formal el faré aquest vespre davant els meus companys, després d’haver valorat també les seves opinions, perquè són la meva federació.

Però si es confirma que no fa el pas, està clar que donarà suport a Pere Navarro…
Jo donaria suport a Pere Navarro també pel que diu que vol: una etapa de canvis profunds al partit, però que s’han de fer sobre la base de la màxima integració possible. Vull ajudar qui sigui -segurament serà al Pere- a fer això. Podríem tancar en fals el congrés si de cop i volta ens penséssim que només amb algun canvi de protagonistes n’hi ha prou. S’han de modificar moltes altres coses.

Quines?
Hem de revisar el projecte polític de dalt a baix. I això implica renovar idees, canvis en l’organització per fer-la més transparent, més oberta, més viva. També reconnectar amb la societat, amb mecanismes de primàries, treball permanent amb els sectors progressistes que vulguin treballar amb nosaltres. Són moltes les coses que s’han de fer, i a més les hem de fer col·laborant tots junts. En un moment de feblesa del projecte socialista no ens podem permetre que ningú en quedi fora, que alguna sensibilitat no se senti reflectida en la nova orientació política.

Àngel Ros i Joan Ignasi Elena estan configurant una candidatura conjunta…
No tinc notícia que ho hagin acabat de fer, se’ls hauria de preguntar a ells. Hem tingut la sort d’un procés precongressual amb diferents candidats, que expressen sensibitats diverses, però que treballen en un mateix projecte des de fa molt de temps. Tots som a la mateixa comissió executiva que precisament donarà comptes en aquest congrés. I si hem estat capaços de treballar plegats, com podria ser que no fossim capaços de seguir fent-ho després de dilluns?. A mi m’agradaria que dissabte a la nit, al congrés, aconseguíssim construir una candidatura a l’executiva de la qual és imprescindible que en Pere, l’Àngel i en Joan Ignasi en formin part.

Vostè no?
La meva presència no resulta imprescindible.

Està disposat a no formar part de la pròxima executiva del PSC?
Quan un entra en un congrés, sobretot si ho fa amb el meu bagatge i experiència i amb el fet d’haver estat molt de temps a la direcció, i veu les dificultats del partit en aquests moments, ho ha de fer amb un gran esperit de generositat. I si realment convé fer molts canvis i que s’incorpori molta gent nova, alguns hem d’estar disposats a fer un pas enrere. Jo sóc d’aquests. El prioritari és que el congrés surti bé, i en canvi és molt i molt secundari el paper que jo personalment hi pugui jugar.

Per què el PSC ha acabat perdent pràcticament totes les institucions?
Veníem de molt amunt, però certament ja havíem anat perdent vots. En el PSC es va donar la paradoxa que una pèrdua de suport electoral es traduïa en un guany de responsabilitat política. I això ha estat fins a un cert punt un miratge, que ens ha privat de veure algunes febleses del nostre projecte que vénen de lluny. Ara bé, si hem de singularitzar un gran problema, jo crec que ha estat la crisi econòmica, i la dificultat de fer-hi front amb els plantejaments socialistes.

Analitzant els resultats a les diverses eleccions es detecta una fuga de vots del PSC cap a l’abstenció, cap a CiU, cap al PP, i, potser en menor grau, cap a ICV. Que cal fer, un gir a l’esquerra o recuperar el centre?
Hi ha més de 250.000 vots que ens han anat a l’abstenció, el vot en blanc, el vot nul o candidatures minoritàries de protesta. Més de 150.000 han anat a més cap a CiU, uns 100.000 han anat cap al PP, i uns 100.000 més cap a ICV. I és clar, quan un projecte polític perd tants vots i en tantes direccions diferents el problema no és girar en un sentit o en un altre, sinó recuperar solidesa i confiança en el propi projecte. Una de les claus jo entenc que és recuperar l’essència socialdemòcrata, però demostrant que també som capaços de fer eficiència econòmica. Si a l’esquerra no li surten els números, ens quedem com un reducte de defensors d’uns ideals que no podem posar en pràctica.

Els dirigents de nova fornada del PSC, la dita generació Blackberry, com Laia Bonet i Rocío Martínez Sampere, tindran més pes al partit?
Sens dubte. Però en aquests moments ja en tenen molt, siguem sincers. Martínez Sampere és la portaveu d’economia al Parlament, i la Laia Bonet és portaveu adjunta al grup parlamentari i membre de la direcció. Tindran més paper segur. El PSC ha anat preparant gent que per això, en aquests moments, poden prendre el relleu. No serà una improvisació.

Vol dir que Joaquim Nadal no seguirà com a cap de l’oposició?
La direcció del grup parlamentari ha de posar els seus càrrecs a disposició a partir de dilluns. I la nova direcció del PSC ha de decidir com vol que s’articuli la nostra presència parlamentària, i qui ha de dirigir la tasca d’oposició. Si se’m permet, tan sols té una limitació i és que ha de triar entre 28 diputats.

Vostè no creu que al PSC li fa mal el fet de no tenir grup parlamentari al Congrés?
El que fa mal al PSC és quan la gent no percep que defensa amb vigor, amb coherència, amb fermesa els seus plantejaments a tot arreu. El grup parlamentari és un instrument. Jo sóc dels que pensa que el PSC ha de compartir grup parlamentari amb els socialistes espanyols, però també que si en alguna matèria no estem d’acord hem de mantenir una posició diferenciada i, arribat el cas, votar diferent. Si alguna cosa ens ha desgastat és quan s’ha produït la disfunció de votar una cosa al Parlament i una altra de diferent al Congrés. O quan la gent percep que a l’hora de la veritat el PSC s’arronsa. És més això, que no pas el grup parlamentari propi.

Però si formen part del mateix grup del PSOE i un dia voten diferent, el terratrèmol serà també majúscul…
Bé, però el federalisme són aquestes coses: unió, voluntat d’abraçada, i llibertat. Per tant, si en una qüestió no hi estem d’acord no necessàriament hem d’acceptar com a bo el criteri de l’altra part.

I per què no ho han fet mai fins ara?
Doncs perquè no ho hem decidit. Estic convençut que si en qualsevol moment d’aquests 30 anys d’història sense grup, l’executiva del PSC hagués decidit que en un tema no podíem votar igual que els companys del PSOE, ho hauríem pogut fer. Però pel que sigui, no ho hem considerat necessari. Fem un balanç molt positiu de la nostra relació amb el PSOE, però particularment després de la sentència del TC sobre l’Estatut l’esperit autonomista i federalista ha quedat molt tocat. Haurem d’aclarir si és un cop de porta definitiu o només un incident important que serem capaços de superar.

Parlant d’això. El govern català ha portat l’executiu espanyol als tribunals per no pagar els 759 milions pendents d’infraestructures del 2008, que estaven consignats als pressupostos. Hi està d’acord?
La decisió del govern de l’Estat és un error profund. Quan vam fer l’Estatut, un dels elements que va fer possible el pacte va ser precisament aquesta clàusula que havia de servir per rescabalar Catalunya d’una minva d’inversions de l’Estat. L’incompliment és gravíssim. I el govern de la Generalitat té tot el nostre suport per emprar tots els mecanismes que calguin.

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
EMMA ANSOLA
EL PUNT AVUI, 14.12.11

“Navarro, Elena i Ros han de ser a la nova direcció”

Miquel Iceta és el viceprimer secretari del PSC i va ser l’últim dels candidats a fer el pas per liderar el partit amb l’objectiu d’integrar, renovar i aportar experiència. A hores d’ara, però, la seva candidatura ha anat perdent pes a causa dels suports que va rebent un altre aspirant, Pere Navarro.

Què en queda de la seva candidatura a una setmana del congrés del PSC?
Sóc partidari que del congrés surti una candidatura d’integració i crec que aquesta feina es podria fer abans de la trobada. Entenc que hi ha altra gent que prefereix que la llista sigui resultat del mateix congrés, i probablement així serà. Però, en definitiva, crec que les dues idees que jo defenso, canvi i integració, i que intentaré subratllar aquests últims dies, han de ser els eixos centrals del congrés, i espero que així sigui.

Però es veu liderant aquesta candidatura unitària?
Jo vaig dir que ho provaria fins al darrer dia que serà dijous [demà per al lector] i per tant fins llavors ho intentaré i, si no fos així, continuaré treballant per aquest mateix objectiu però des d’un altre perspectiva.

Si no la presideix, el seu suport serà per a Pere Navarro, que ara rep la majoria de suports?
És a qui em sento més proper. Ara mateix, però, no m’imagino el futur del PSC amb una direcció que no inclogui els tres candidats i sobretot allò que representen. Àngel Ros representa una aposta pel catalanisme, la moderació, i la disputa de l’espai central a CiU. Joan Ignasi Elena representa la continuïtat d’un fil històric però amb una voluntat molt clara i explícita de canvis en el partit i de construcció d’una aliança progressista a Catalunya. I Pere Navarro és la màxima garantia per a tots de renovació i canvi, i amb un suport que va creixent i que es majoritari. Per tant són tres components que hauran de estar a la direcció que surti del congrés perquè, en cas contrari, perdríem una dimensió que no ens podem permetre el luxe fer-ho.

L’any 1994 en el Congrés de Sitges ja van aparèixer diferents famílies en el si del PSC. Es mantenen avui?
Ros, Elena i Navarro no van tenir cap protagonisme a Sitges.

Però continuen encarnant els mateixos valors que fa 17 anys?
No. Cal que tothom es canviï d’ulleres per veure el PSC. Jo sí que vaig ser a Sitges perquè formava part de l’executiva i hi vaig continuar, però ells no. El PSC d’avui té molt a veure amb Sitges però també amb la unitat socialista perquè hi ha una continuïtat històrica, però intentar avui llegir la realitat del PSC amb les ulleres de Sitges és una equivocació. A Sitges van haver dues visions de renovació, una de Raimon Obiols, i l’altre procedent d’una coalició territorial i institucional, que no tenen res a veure amb el que avui es discuteix en el PSC.

Què es discuteix?
Com sortir del forat, parlant en plata. Cada candidat ho explica a la seva manera. Jo sóc partidari de reconstruir el projecte, renovar les idees, vivificar la organització i tornar a connectar amb la societat. Tots els candidats estan a favor de canvis, de refer el projecte, d’integrar i, si bé hi ha matisos, crec que és molt fàcil d’entendre’s perquè tots els candidats som membres de la mateixa executiva i, per tant, si hem treballat junts fins ara segur que ho podrem tornar a fer en el futur.

Vostè és portaveu del grup parlamentari li agradaria mantenir-se?
És una feina que faig amb molt de gust, però el que ens correspon fer dilluns després del congrés és posar els càrrecs a disposició de la nova direcció, que és qui haurà de decidir. Jo estic content fent el que faig, i ho estaré fent qualsevol altra cosa o tenint un paper secundari a l’entorn del nou PSC que s’ha de construir. Sempre he dit que l’important es que les coses vagin bé i no quin paper hi jugui jo.

Vostè era al grup parlamentari del PSC mentre el partit era al govern, es va abandonar la ideologia del partit per fer seguidisme de la política de l’executiu?
El grup parlamentari quan està al govern ha de donar suport a l’executiu sempre. Això moltes vegades implica mossegar-se la llengua o acceptar acords en què no has participat, però són les regles de joc. L’error fonamental va ser la incapacitat d’afrontar la crisi en coherència amb els valors que representem i les polítiques que defensem. La gent esperava un altre cosa del PSC, que, d’altra banda, no sé si hagués estat possible, però, en tot cas, era el que la gent esperava. Dit això, és veritat que el paper del PSC es va desdibuixar moltíssim perquè era el soci gran i havia de garantir la cohesió del govern mentre els socis es dedicaven a posar els seus accents. Això ens va privar de tenir mes presència i un perfil més clar que potser ens ha passat factura en les eleccions.

Segons el resultat del congrés, plegarà?
Tots plegarem. L’executiva actual presentarà l’informe de gestió divendres, el primer dia del congrés, i després ja no hi serà. Què haurem de fer en el futur? Jo a disposició de la nova direcció. El congrés ha de ser de molts canvis i molta generositat començant per la meva i això vol dir estar disposat a no ser-hi. Qui hagi d’encapçalar la nova direcció sap que trobarà un Iceta company, amic i disposat a complir el seu mandat al Parlament i a fer la feina que se li encarregui.

Avui Iñaki Ellakuría em fa una entrevista a La Vanguardia que trobareu transcrita a continuació. Aprofito per recomanar-vos que visiteu la pàgina web del 12è Congrés del PSC i que llegiu la Carta oberta de la Joventut Socialista de Catalunya al 12è Congrés del PSC.

Entrevista a Miquel Iceta
IÑAKI ELLAKURÍA
LA VANGUARDIA, 12.12.11

“Aportaré experiencia al cambio”

¿Tras 17 años en la dirección no le parece un poco osado presentarse para renovar el PSC?
No puedo negar que formé parte de la dirección y asumo mi parte de responsabilidad. Pero yo ofrezco experiencia, solidez, conocimiento. Puedo hacer los cambios que necesita el PSC, pero no representar el cambio.

De ahí su paso al frente…
Sí. Yo creía que en estos momentos de dificultades para el partido me había de ofrecer por responsabilidad. La situación requiere los máximos esfuerzos de todos.

¿Por eso ha planteado una candidatura unitaria?
Mi apuesta sólo tiene sentido si lidero una candidatura desde la unidad, que sume sensibilidades. Si consideran que no es necesario, pues no me presentaré.

No parece que su propuesta haya tenido éxito…
Hay mucha gente que dice que esto, la unidad, debe ser el resultado del congreso, pero que no lo hemos de enfocar así desde el principio. Y quizá tienen razón. Pero yo creo que los cambios que necesita el PSC sólo serán posibles desde la unidad. Por eso he dicho que no me presentaré a una votación.

¿Tira la toalla?
No, aunque veo que las cosas van por otros caminos.

¿Esperaba más apoyo del partido?
No. Estoy apreciando mucho los comentarios y el diálogo con los compañeros y las bases del partido.

¿Ofrecerá al final su apoyo a otro candidato?
Los tres representan cosas muy importantes en el PSC, pero si he de apostar por uno sería Pere Navarro. Es la persona que suscita más esperanza entre la gente. Pero no me imagino un futuro del PSC sin Ros y Elena.

Usted está considerado uno de los cerebros del PSC…
Ya me gustaría. Es cierto que soy una persona que llevo mucho tiempo pensando, elaborando estrategias políticas, me gusta leer y sigo la actualidad de la socialdemocracia europea…

¿Cuándo detectó que la nave del PSC zozobraba?
En el 2003. Entonces ganamos las elecciones con Maragall, pero con menos votos que en 1999. Empezaron nuestros problemas de conexión. Luego fuimos víctimas de un espejismo cuando en las generales del 2008 acumulamos tanta cuota de poder que olvidamos las debilidades de nuestro proyecto.

¿Qué cambios propone frente a esos problemas?
La socialdemocracia debe demostrar que puede hacer frente a la crisis, dar respuesta a la globalización y al egoísmo individual. Además, el PSC debe enfrentarse a una renovación organizativa, ser más abiertos, creativos y conectados con la sociedad. Las primarias son una buena vía.

¿Cree que es necesaria la refundación del PSC?
La palabra refundación no me acaba de gustar porque creo que el PSC se fundó bien, que sus pilares de defensa de la cohesión social, el autogobierno de Catalunya y la perspectiva federal siguen muy vigentes. Estamos en una fase de reconstrucción del proyecto.

¿Cómo valora la etapa tripartita?
Hago un balance muy positivo, pero es verdad que el partido quedó difuminado frente a unos gobiernos de coalición donde el PSC se esforzó mucho para mantenerlos unidos.

¿Influyó que Montilla compaginara la primera secretaría con la Generalitat?
En este caso sí que afectó.

¿De cara al 2014 apostaría por separar la figura del primer secretario y la del candidato a la Generalitat?
Sería bueno. Conviene tener una doble vertiente y que el verdadero liderazgo del partido salga de las primarias a candidato de la Generalitat.

¿Usted piensa presentarse a las primarias?
No es mi obsesión, pero ya veremos qué pasa dentro de dos años.

¿Considera necesario recuperar el grupo propio en el Congreso?
En un modelo federal como el que defiendo, lo normal sería compartir grupo con los compañeros socialistas españoles y cuando discrepemos votar por separado.

Hasta ahora no han votado nunca en contra, ¿por qué?
Simplemente porque nunca nos lo llegamos a plantear.

A cinc dies del 12è Congrés del PSC no he volgut deixar d’actualitzar el meu Diari a Internet, malgrat la feina que se’m va acumulant. Però tenint present que diumenge vinent no podré fer l’actualització del diari i havent-se celebrat una decisiva cimera europea, he cregut necessari fer l’esforç de l’actualització setmanal. De les moltes coses pendents que tinc per fer hi ha la resposta a la Carta oberta que Joan Ignasi Elena ens ha adreçat als altres candidats en aquest procés congressual. Certament algunes de les precisions que ens demana troben resposta, des del meu punt de vista, en la conferència que vaig pronunciar el passat 24 de novembre al PSC de l’Eixample. Però certament en Joan Ignasi demana precisions i aprofitaré aquesta entrada en el meu Diari per fer-les.

Abans, però, us recomano que llegiu les entrevistes que em van fer Teresa Carreras a El Siglo i Leonor Mayor a El Mundo, així com l’article “Junts podem” que vaig publicar a La Vanguardia.

Hi ha dues coses que m’estan sorprenent força d’aquest procés congressual. Una, és la necessitat que els membres de l’actual Comissió Executiva del partit tenen de distanciar-se de l’aparell. Suposo que vist des de fora encara semblarà més xocant perquè lògicament algú es preguntarà si és que els membres de la Comissió Executiva no formen part de l’aparell del partit? I si no són això, què dimonis són i qui diantre és l’aparell? No vull negar que hi ha raons per distingir entre una cosa i l’altra. Jo mateix vaig trobar-me un dia amb un titular de diari que deia literalment “Iceta trenca amb l’aparell”. Com conec bé la professionalitat del periodista que signava la crònica i tinc molta simpatia pel diari que la publicava, estic convençut que havien arribat a aquesta conclusió a partir de les dades que algú o alguns els van proporcionar. En fi, vull tranquil·litzar, o no, els meus lectors i lectores, formo part de l’aparell, al menys fins que la Comissió Executiva del PSC reti comptes davant dels delegats i delegades del 12è Congrés del partit.

Certament els aparells polítics tenen mala premsa, sovint ben merescuda. Però no conec gaire organitzacions sense aparell, és a dir, sense estructures permanents de direcció i coordinació que treballen de forma professionalitzada. Fins i tot les ONGs amb més prestigi tenen importants aparells que desenvolupen amb eficàcia les seves funcions. També és cert que una persona pot formar part de la Comissió Executiva del partit i no sentir-se part de l’aparell, suposo que això dóna més tranquil·litat i més perspectiva. Jo quan assumeixo una tasca política o de representació per elecció dels meus companys ho faig al 100%, tinc el costum de fer-ho des de quan vaig ser delegat de curs a la universitat. Crec que quan em vaig incorporar a la Comissió Executiva devia ser perquè alguns van creure oportú que formés part de l’aparell. I sempre m’he sentit part de l’aparell. Això no vol dir que estigui d’acord amb totes i cadascuna de les decisions del PSC, però sí que em faig responsable de totes elles. No sols de les encertades. Què hi farem, sóc així.

L’altra cosa que trobo xocant del debat precongressual és aquesta apel·lació genèrica sobre la necessitat d’un PSC “més catalanista”. Des del meu punt de vista s’és o no s’és catalanista, no hi ha mitges tintes, no hi ha diversos graus de catalanisme. Si fos així com es mesuraria el grau de catalanisme? En funció de la proximitat a CiU? En funció de la proximitat als postulats independentistes? Hi hauria un tribunal habilitat per jutjar el grau de catalanisme? Qui en formaria part? Les decisions s’haurien de prendre per unanimitat o n’hi hauria prou amb majoria simple?

Sempre he cregut que el catalanisme és un sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, que pot impregnar projectes polítics ben diferents. El catalanisme és la defensa de la identitat catalana, que té un caràcter plural, però que troba en la llengua i la cultura catalanes un element identificador fonamental, a través de l’autogovern per assolir progressivament majors cotes de llibertat i de progrés.

El PSC és un partit catalanista per definició, vocació, història i convicció. Ja Ernest Lluch distingia clarament entre catalanisme i nacionalisme, considerant el catalanisme com quelcom molt més ampli que el nacionalisme, i atorgant al nacionalisme un caràcter més definit d’ideologia política que situava la qüestió nacional en el centre de les seves preocupacions.

Sincerament crec que el PSC no té un problema de catalanisme, el PSC té un problema de desdibuixament del seu projecte de país i de vegades ha estat mancat de fermesa i de coherència per defensar el seu projecte Catalunya endins i Catalunya enfora.

En efecte, el PSC ha d’esmerçar més esforços en definir el seu projecte de país, on la unitat civil, la cohesió social i l’autogovern formen una tríada indissoluble, i per convèncer una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que el nostre projecte polític defensa millor que cap altre els seus interessos concrets. Si en algun moment una part significativa de la ciutadania catalana ha percebut tebiesa o ambigüitat en la defensa que fèiem del nostre projecte de país, el problema és nostre, no d’ells. I hem de reconèixer que la Sentència del Tribunal Constitucional ha afeblit les posicions federalistes, que cal reprendre amb més força, exigència i ambició.

El projecte de país del PSC incorpora també la nostra visió d’Espanya, i una proposta de fraternitat federal amb la resta de pobles d’Espanya amb els quals compartim un Estat democràtic que ha de defensar els interessos de tots i respectar les diversitats nacionals que integra. Per a nosaltres, Espanya és també un escenari polític on defensar els interessos dels treballadors catalans i l’Estat un instrument al servei de l’autogovern de Catalunya.

Aquest model necessita una entesa federal amb el Partido Socialista Obrero Español. I això pot comportar en alguns moments l’existència de punts de vista no coincidents entre el PSC i el PSOE. I no passa res. És a dir, el PSC ha de defensar el seu punt de vista amb la voluntat d’acordar una posició comuna amb el PSOE, i si no s’aconsegueix l’acord, ha de defensar la seva posició fins al final allà on calgui, sigui al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament Europeu, o on sigui.

Fetes aquestes dues consideracions inicials passo a respondre alguns dels interrogants continguts a la Carta oberta de Joan Ignasi Elena.

Tema 1. Crec en una organització àmplia, oberta i transparent, que fomenti el debat i el pluralisme intern. Crec que les agrupacions del partit han de ser totalment autònomes en les funcions que els atribueixen els nostres Estatuts. Crec que les federacions del partit han de funcionar de baix a dalt i no a l’inrevés. Crec en el sufragi universal obert a la ciutadania per elegir candidats i en canvi crec que els òrgans del partit s’han de elegir com fins ara, donant oportunitats a la presentació de candidatures diferents amb ple accés de la militància als seus posicionaments polítics (que se suposen diferenciats). Crec que hem de trobar mecanismes de limitació de mandats orgànics i institucionals amb la possibilitat d’excepcions justificades i votades pel Consell Nacional del partit. La invitació d’Isidre Molas a elegir els companys i companyes en funció de les seves capacitats i no de fidelitats personals estava continguda de forma expressa en la meva conferència, i no per casualitat. Crec que haurem de fer una veritable revolució sectorial en el partit, les organitzacions sectorials del PSC són un instrument bàsic per a la renovació programàtica i pel coneixement de problemàtiques específiques. Cal procurar que el pes de les organitzacions sectorials estigui lligat a la seva capacitat de mobilització interna i externa.

M’agrada molt més la idea de Consell Obert o Consell Ciutadà que la idea d’una “quota de membres de la societat civil” (jo deia el juny passat “Cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de ciutat o districte? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social”).

Ens cal un autèntic pla de xoc. Amb una direcció que treballi molt. Si jo l’encapçalés, regalaria a tots els seus integrants una llibreta per apuntar els deures i poder anar esborrant les tasques ja acomplertes. Caldria que es reunís els vespres, perquè gent no lligada a tasques institucionals pogués participar-hi. Caldria que convidés de tant en tant a responsables territorials o sectorials per parlar a fons dels temes. Que es fes present al territori de forma molt sovintejada. Que atengués els militants, que els preguntés què volen i com ho veuen. Que transformés la seu central en un centre generador d’iniciatives i capaç d’atraure talent i idees, que Nicaragua sigui més la referència d’una xarxa que no pas una fortalesa freda i buida. Ja fa temps Raimon Obiols va proposar rebatejar-la com “La Fàbrica”. Fa ben poc Nichi Vendola ha impulsat una iniciativa similar a Itàlia. Una direcció que unifiqui recursos dispersos per la formació, la innovació i el debat, impulsant el “Laboratori d’idees”, capaç de transformar la nostra web en una revista digital de prestigi i que sigui referència per a la nostra presència i activisme a la xarxa. Hem de fer moltes coses, molt ben fetes, i ens hi hem de posar molt ràpidament. I això no podrà ser una feina a temps parcial pels principals responsables.

Tema 2. Sobre el tema del grup parlamentari, ja he dit en moltes ocasions que el meu model és el de la relació entre la CSU i la CDU alemanyes, que comparteixen un mateix grup al Bundestag amb capacitat d’acció i vot diferenciat quan no hi ha acord. És clar que a Alemanya el paper del Bundesrat fa que les grans qüestions territorials es dirimeixin en aquesta Cambra a partir de la representació dels länder.

El cert és que un cop el PSC i el PSOE hagin fet els seus Congressos caldrà revisar aquestes qüestions animats per l’esperit federal i la voluntat d’acord que ens caracteritza i el debat haurà de ser molt de fons sense prefigurar-ne per endavant el resultat. El fet que CiU sembli monopolitzar la representació de Catalunya en un Congrés dels Diputats en el que dissortadament encara es dirimeixen importants qüestions territorials no és només un problema del PSC, ho és també del PSOE i de tots aquells que vulguin avançar cap a un Estat federal que s’adapti a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. I és en aquest marc que cal situar la discussió i el necessari acord.

Per acabar amb aquest tema he de dir que el PSC ha de voler influir sobre el PSOE no solament en els temes referits a l’autogovern i a l’estructura de l’Estat sinó també en els temes referits al projecte polític i econòmic general que volem compartir, i també la nostra visió sobre el futur d’Europa, la Mediterrània i la governança mundial.

Tema 3. Sobre les aliances. Jo crec que hem d’impulsar una àmplia aliança social pel progrés, a partir del creixement i l’ampliació de l’espai polític i electoral del PSC. Hem de ser més, hem de ser més capaços d’atraure als activistes progressistes i els ciutadans i ciutadanes més conscients i d’incorporar a la política els nouvinguts. Sindicalistes, creadors i emprenedors que comparteixin els valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social, han de trobar en nosaltres interlocució i espai obert pel debat i el compromís polític. Ens hem d’adreçar també als catalanistes de tarannà lliberal, als que creuen en la necessitat d’afirmar la unitat civil del nostre poble, el nostre autogovern i una relació fraternal i de respecte amb la resta de pobles d’Espanya. Ens hem d’adreçar també als que volen veure una esquerra renovada, capaç de modernitzar els seus plantejaments, d’adaptar-los a la realitat del segle XXI, de recollir el millor de les lluites per la igualtat de drets, del feminisme, de l’ecologisme polític. Cal que ens adrecem també a sectors crítics d’esquerres, que han trobat fins ara una excessiva complaença de la socialdemocràcia amb respecte del sistema econòmic capitalista que genera desigualtats, desequilibris, crisis i pobresa. I cal que ens adrecem també als sectors federalistes i sobiranistes crítics amb l’actual marc constitucional, que volen donar resposta a la voluntat d’autogovern i de respecte a la personalitat nacional de Catalunya però pensen que la separació de Catalunya de la resta d’Espanya no és un projecte factible. La renovació del PSC ha d’aspirar a recollir aquestes sensibilitats en un projecte polític sòlid, vigorós i d’àmplies fronteres. Des del meu punt de vista, és prematur embarcar-se en un projecte d’aliances amb altres partits d’esquerres, que no nego de cara al futur, però avui la màxima prioritat està en reconstruir el nostre propi projecte polític, renovant les nostres idees, vivificant la nostra organització i reconnectant amb la societat.

Tema 4. Sobre la crisi econòmica no tinc més remei que remetre’m a la conferència que vaig fer al PSC de l’Eixample, de la que aquí destaco uns paràgrafs.

Cal que prioritzem el combat contra la crisi econòmica i els seus efectes, i també contra les seves causes, que tenen molt a veure amb l’hegemonia del pensament neoliberal que de vegades ha contaminat també les nostres polítiques i els nostres comportaments individuals i col·lectius.

Som conscients que l’economia de mercat funciona sobre la base del benefici i l’obsessió per les possessions materials, però no ens volem resignar a una organització social que es limiti a prendre nota de les desigualtats, les injustícies i els desequilibris, a una societat que només trobi satisfacció en el consumisme desaforat. Cal que recuperem la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat, l’alienació i la pobresa generades pel sistema capitalista. Precisament perquè som socialistes.

La desregulació dels mercats, la financiarització de l’economia i la submissió de la política democràtica al dictat del dogma neoliberal són les arrels profundes de l’actual crisi econòmica, les seves causes. I la seva solució té una dimensió europea i un enfocament global que el nostre projecte polític ha d’assumir i liderar.

Hem de demostrar que hi ha un altre camí, que es pot guanyar la batalla de la productivitat i la competitivitat sense disminuir els drets socials, sense renunciar a una societat més justa i cohesionada. I això s’ha de fer des de la política, reivindicant la política democràtica, fent-la més propera, més transparent, més eficaç, netejant-la de tota sospita de corrupció o abús de poder.

Però no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de la política. Sense assegurar la primacia de la política sobre els mercats no podrem reivindicar la política democràtica. I aquest és un problema de primer ordre.

I no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de l’Estat del Benestar. Sense competitivitat econòmica no hi ha Estat del benestar que valgui. I si l’esquerra no assumeix aquesta realitat es veurà sistemàticament condemnada al fracàs econòmic i també a la irrellevància política.

Per aconseguir-ho cal atacar frontalment la carència més gran i més urgent que tenim: la necessitat de renovar profundament els nostres plantejaments en matèria de política econòmica i fiscal. La provisió universal de serveis públics de qualitat, la reducció de les desigualtats socials i els desequilibris territorials, l’oferiment d’oportunitats a tothom i l’eradicació de la pobresa no depenen solament de mecanismes de transferència de renda des dels sectors més benestants als sectors menys afavorits, tot i que en el centre de la nostra reflexió econòmica caldrà posar-hi una profunda reforma fiscal.

I, per últim, tema 5 del qüestionari de Joan Ignasi Elena sobre temes europeus, em remeto també a la conferència que vaig fer al PSC de l’Eixample en la que parlava d’Europa forta: Estats Units d’Europa, govern econòmic comú, tresor europeu, fiscalitat europea. Amb una participació directa al Partit Socialista Europeu (PSE) per contribuir a l’enfortiment del projecte socialdemòcrata a tot Europa i impulsar el procés d’elecció del futur candidat socialista a presidir la Comissió Europea, amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu del 2014. I cal que comencem a plantejar l’elecció d’un president del Consell Europeu a través del sufragi universal. ¿Per què no a través d’una iniciativa ciutadana europea? I acabo mostrant-me partidari de que el PSC formi part com a membre de ple dret del Partt Socialista Europeu, que crec que és una possibilitat de fet recollida en el protocol d’unitat socialista de 1978 que defenso en la seva integritat.

Sobre el Congrés del PSC us recomano que llegiu els articles de Ramón de España “Per què vaig deixar de votar (el PSC)”, Jordi Valls i Jordi William Carnes “PSC, de los recortes a la reforma”, Joan Ferran “Apuntes para un Congreso”, Javier López “Reconstruir la majoria recuperant la identitat” i la crònica de Sara González “Un favorit, un clàssic i dos ‘outsiders’”, que inclou un qüestionari que hem contestat els quatre candidats (en el que es constata un cop més que no hi ha diferències irreconciliables entre nosaltres).

Amb el procés congressual del PSOE tot just iniciat, i amb un debat amb molts punts de contacte amb el nostre, us recomano que llegiu alguns articles interessants sobre el tema: “Carta a los socialistas” de José Luis de Zárraga, “¿Qué hacer después del 20-N?” de Belén Barreiro, “¿Reiniciando el PSOE?” d’Ignacio Urquizu, “El PSOE y su ‘exilio’ interior” de Joan Romero, “Qué ha pasado con el voto socialista el 20-N” de José Luis de Zárraga, “La crisis de la socialdemocracia en España” de Vicenç Navarro, “¿La socialdemocracia en un callejón sin salida? En busca de una nueva brújula” de Jordi Ortega, “En los pliegues del tiempo” de Gonzalo López Alba i l’extraordinàriament descarnat “¿A quién le importa el nombre?” de Soledad Gallego-Díaz.

Sobre política catalana us convido a llegir els articles: “El control de TV3 i de Catalunya, Ràdio” de Joan Majó, “La credibilitat del president Artur Mas” d’Andreu Mayayo, “És un problema de prioritats” de Joan Subirats, “La ‘realpolitik’ de Mas” de Fidel Masreal, on s’explica clarament l’opció de CiU per pactar amb el PP, “Un pacte de governança” d’Antonio Balmón, que defensa una entesa PSC-CiU, les dades electorals sobre les que José Luis Alvarez va escriure el seu article “Catalanismo estancado” publicat a La Vanguardia, demostrant que l’efervescència sobiranista és més mediàtica que real, “Una sanitat catalana allunyada del món” i “Misteriosos i múltiples sous del president de l’ICS” d’Alfons Quintà, i “D’Oliu a Oliu i el Sabadell compra la CAM” de Joan Tapia.

Sobre la recent cimera de la Unió Europea us recomano els següents articles ordenats cronològicament:

• ¿Que refunden ellos?, Casimir de Dalmau
• Discursos europeos en positivo, Lluís Foix
• A la pata coja, El País, editorial
• Es tracta de més Europa, Maria Badia
• Salvar al euro y a la UE, Mario Soares i Federico Mayor Zaragoza
• ¿Refundar Europa?, Joan Tugores Ques
• ¿Sanciones con trampa?, Xavier Vidal-Folch
• Por un nuevo contrato social europeo, Ignacio Fernández Toxo, Cándido Méndez i Michael Sommer
• El euro también viene de fuera, Xavier Vidal-Folch
• O Europa crece o Europa se hunde, Lluís Foix
• El BCE, el ‘lobby’ de la banca, Vicenç Navarro
• El infierno del soberanismo, Lluís Bassets
• ¿Qué puede salvar al euro?, Joseph E. Stiglitz
• Europa, después del diluvio, Juan Fernando López Aguilar
• Cap a l’Euro-federalisme, Olivier Ferrand
• ¿Es el momento de la unión fiscal europea?, Ramon Marimon
• Salvar el euro, ¿en qué condiciones?, Manuel de la Rocha Vázquez
• El joc de la gallina entre Merkel i Europa, Andreu Mayayo
• Austeridad y ‘grandeur’, José Ignacio Torreblanca
• La pareja franco-alemana, Pascal Boniface
• Ni eurobonos ni BCE, la larga marcha hacia el nuevo euro, Josep Oliver
• La Europa a dos velocidades que imponen Alemania y Francia, David Martínez
• Guía básica para entender la cumbre, Andreu Missé
• Europa da un salto adelante por el euro, Andreu Missé i Claudi Pérez
• Las claves de los acuerdos de la cumbre de Bruselas, Daniel Basteiro
• Europa avanza, El País, editorial
• Aprobado general, Javier Pérez Royo
• ¿Para qué?, Andy Robinson
• Se acabó el chantaje, Xavier Vidal-Folch
• Unió monetària no òptima, Marta Espasa
• ¿Se ha acabado el sueño europeo?, Ian Buruma
• La vida sigue igual… de mal, Manel Pérez
• Una Europa sin europeístas, Beatriz Navarro
• Sólo un respiro, Alfredo Pastor
• Condiciones necesarias, Emilio Ontiveros
• ¿Qué dosis de Europa necesitamos?, Lluís Bassets

Des d’una perspectiva més general i analitzant l’actual situació econòmica us convido a llegir els articles: “Se buscan responsables” de Germà Bel, “Nadie se reconoce culpable” d’Ignacio Sotelo, “La economía política de los recortes” de Josep Ramoneda, “El fin de la crisis” de Joan Majó, “Anatomía de la crisis” del llibre de Josep Borrell i Andreu Missé i “Señores bomberos, la casa está ardiendo” d’Angel Laborda.

En cap cas s’ha d’oblidar que un dels problemes de fons segueix essent el de les desigualtats socials, com ens ho recorden Amanda Mars ”La brecha entre ricos y pobres se dispara al nivel más alto en 30 años”, Gran Wyoming ”¿Para quién gobiernan?”, Joan Subirats ”La desigualdad como amenaza”, Paul Krugman ”Somos el 99,9%” i J. Bradford DeLong ”La solución del 70%”.

M’han interessant força les reflexions de Jordi Guillot “El fin de los centrismos”, Daniel Innerarity entrevistat per Jesús Miguel Marcos a Público, Margarita Rivière “Europeos, no alemanes” i Joaquín Estefanía “La continuidad”.

I per acabar, celebrant a la meva manera l’aniversari de la Constitució espanyola, us convido a llegir els articles “¿El Senado puede ser útil? Sí” de Francesc de Carreras i “La Constitución se merece una reforma” de Bonifacio de la Cuadra.

“Perles” del programa del Polònia emès el 8 de desembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

APOYARÉ!!

[ARXIU HISTÒRIC DE ZP] 

♦ 9/3/2006 ZP festeja CiU rotllo Brokeback Mountain…

♦ 11/5/2006 Desviant l’atenció en una roda de premsa sobre el tema Repsol

♦ 11/5/2007 Continua l’idili ZP-Mas
Trobada ZP-Mas al banc del parc fent manetes. ZP: “Cariño, se acerca el momento en que estaremos juntos”. Mas: “Y yo te defenderé… pero seguro que no me engañarás???” ZP: “Por quién me tomas? Desde cuándo he engañado yo a nadie? Bueno, Maragal sí, pero lo hice por ti. Mas: “Qué picarón…”. ZP: “Y quién se lo dirá a nuestros padres? [que no son altres que González i Pujol]

♦ 24/11/2006 Avís a Montilla
ZP amb De la Vega a la Moncloa, mooooolt enfadada amb Montilla per haver pactat amb Carod. Ella el vol esbroncar però ZP té altres idees sinistres i col·loca el cap de cavall ensangonat d’El Padrí al llit de Montilla “ai ai ai” [miola Montilla]… el problema és que no ha entès que no és un regalu, sinó una amenaça. ZP: “Pero hombre, no has visto El Padrino?”. Montilla: “No, no me lo han presentadu”

♦ 1/3/2007 Ofegant les penes
ZP i De la Vega es tiren a la beguda per celebrar que se’ls han petat la llei del vi, entre d’altres trumfos.

♦ 1/3/2007 Un malentès
ZP parlant de De Juana Chaos i la “reducción de pena” o de pene? el que és veritablement de pena és el gag.

♦ 22/3/2007 Felip V i Catalunya
Felipe V amb el Conde-duque Zapatares. Hi ha un problema perquè als catalans no els acabava d’agradar el seu decret de Nova Planta.

♦ 3/5/2007 La reunió de Maragall i ZP
El malson de Maragall…. veure com tot allò que li va dir ZP el juny del 2006 i que es pensava que era broma s’ha anat complint: que el líder del PSC sigui Montilla, que el president de la Generalitat sigui Montilla… Maragall es parteix de riure i de seguida segueix el fil a ZP: “Sí, y ahora me dirás que Carod, aquel a quien hice petar, sea vicepresidente y…. lo mejor… el Saura conseller d’Interior, noooooo”. ZP s’ho apunta entusiasmat. “Oye, y si Montilla es President a quién podrás de Ministro de Industria, a Joan Clos? ja, ja, ja, que em pixo”.

♦ 31/5/2007 ZP vigila a Montilla
El President Montilla se sent “crescut” amb els resultats electorals, així que el veiem… on, sinó?… a Catalunya en miniatura cridant “Catalunya és meva”: Rodalies, TV 3, Montserrat… llàstima que ensopega amb el monestir de Sant Cugat! L’únic que vol prendre-li el control és l’ombra de ZP: “Cuidado, que Catalunya es el único juguete que nos queda”.

♦ 7/6/2007 ZP no digereix Madrid
ZP vomitant cada cop que sent les paraules “Sebastián” o “Madrid”

♦ 7/6/2007 De la Vega inventa “flanfalines” per no dir “cayuco”… no hi veig l’adelantu

♦ 28/6/2007 Batalla virtual ZP-Acebes
ZP vs. Acebes simulant un combat de videojoc. Talante killer Sociata power contra Àcid bòric Santa Úrsula atac.

♦ 27/9/2007 Supercataunyipastarrufimillonoso…. ZP promet inversions milionàries
[ZP] Superpastarruficatalunyimillonoso,
os daré dinero y será maravilloso
Si lo dice el Montilla puede sonar soso
Superpastarruficatalunyimillonoso!

Danbiribiriri danbiriba [4]

[Montilla] Al ocupar el meu puestu, jo em vaig adonar
que no hi havia molla a la Generalitat
hi havia mil cabòries sense solucionar
hi havia un estatutu però era tot paper mullat

[Montilla] Superpastarruficatalunyimillonoso
quan ho dic jo és veritat que sona un pèl soso
ja us deia jo que el ZP era un bon mosso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[ZP] Mira lo que hago con mi magia especial
donde no había nada yo te monto un hospital
Con sólo un chasquido los peajes se irán
también los barracones si os gusta mi refrán

[TOTS] Superpastarruficatalunyimillonoso
És oportunista però ens fa saltar de “goçu”
si ho diu el Montilla és veritat però sona soso
[Montilla] Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[ZP] Y si queréis más cosas, aquí viene Chacón
[Chacón] construirem molts pisos i tots amb ascensor
per joves, per parelles i també per solterons
i si falta lloc jo comparteixo habitació

[TOTS] Superpastarruficatalunyimillonoso
És oportunista però ens fa saltar de “goçu”
si ho diu el Montilla és veritat però sona soso
[Montilla] Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[ZP] Superpastarruficatalunyimillonoso
te lleno de dinero y siempre salgo airoso
a quien no le guste lo tiraré al “poço”
Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[Soler] Superpastarruficatalunyimillonoso
Podria rebutjar-ho però no sé si goso
És molta pasta i quan la veig em poso
Superpastarruficatalunyimillonoso

Danbiribiriri danbiriba [4]

[TOTS] Superpastarruficatalunyimillonoso

♦ 25/10/2007 Caçadors de simbolets (franquistes)
Nova edició de “Caçadors de simbolets”. ZP i Montilla a la caça de sim-bolets franquistes (que s’han d’arrencar, no tallar, ja, ja). El més comú és el Plaquis habitatus franquistis, el més verinós l’Aguiluchus Capitanis Generalus, i, el més gros….. Samaranch!

♦ 25/10/2007 La simpatia del PSOE
La imatge de la setmana… Els morros pintats i recautxutats de ZP mirant el seu lamentable vídeo de la Z. Siguem seriosos, zizplau!

♦ 8/11/2007 El show de Montilla
Montilla a Nadal: “ja has parlat amb Zapatero com et vaig demanar? ja has aconseguit que Maleni dimiteixi?” Montilla hi veu cabòries ocultes… i és que Carod, Tura i Nadal li han colocat una càmara oculta. Montilla descobreix el pastís, vull dir, El show de Truman [Montilla], i el seu director ZP: “Tu vida transcurre en un inmenso plató, y no veas el éxito que tenemos, hasta ganamos a Gran Hermano.” Montilla: “pero y el tripartito? Y el Carmel?” ZP: “Ah sí, eso nos costó una pasta en efectos especiales…”

♦ 22/11/2007 Tribut a Eugenio
El President li ha agafat gustillu a l’humor. Va atavaiat tipus Eugenio. Sabes como se suicidan las ninfómanas? Cómo? Tirándose al tren. Tranquilos, que los retrasos y el caos lo vamos a solucionar en un periquete la Maleni y yo. Eh, que el AVE está a punto de llegar. No os riais. Es verdazzz!!!

♦ 31/1/2008 ZP promet ajudes econòmiques
ZP i Chacón fent un porta-a-porta recaptatori de vots a canvi d’unes perriquis (1.000 €) “sólo si me vota”. La resposta de la veïna és extraordinària “y por qué no me los da ahora que gobierna?. La dona no està gaire convençuda i ZP no estalvia en ofertes [ja el coneixeu]: “le doy a MI MADRE! Si gano le vendrá a limpiar todos los días”. La dona remuga però ZP és d’idees fixes “vamos, mamá, que más se sacrificó el abuelo” [l'afusellat durant la guerra civil, s'entén]

♦ 7/2/2008 ZP ven l’ànima
Visita sorpresa a ZP: Don Diablo que ve a cobrar el deute per haver-li venut la seva ànima. ZP s’hi nega: “Me va fatal, precisamente ahora estoy vendiendo mi alma a los votantes.” Ui, no era Don Diablo, era Mas…

♦ 21/2/2008 La inauguració de l’AVE
Maleni (y su pamela) i ZP inauguren (vull dir, entrada en funcionamiento) de l’AVE. El tren surt puntual i fora de la finestra, la Chacón, qué apañada, com corre, per donar-li al Jose el boli bic que s’ha deixat. I així fins a Atocha: Qué, necesitamos tensión, eh!

♦ 15/5/2008 El finançament
Castells i Montilla a cal Zapatero pel tema perrikis amb el magnífic article dʼEl País sota el braç, vull dir sota les ulleres, perquè Montilla li cita a ZP una frase que llegeix, i lʼaltre…. “sí, sí, ya te leí, pero qué queríais?” Oh, que fort, la reunió la interromp el conseller dʼeconomia andalús que ha vingut des de Sevilla a peu perquè diu que no té pasta per benzina!!!!! “No te apures, Presidente, bastante nos han dado ya los catalanes. Dales lo que te piden, y másˮ. I per acabar de minar la moral dels catalans, també apareix el fill del conseller fent que passa gana, però el pare és un valent entre els valents: “Ellos también tienen sus necesidades. Además, piensa que son una nación.”

♦ 14/3/2008 La infantesa de ZP, a prenent a “negociar”

♦ 19/6/2008 Atracament al Banc d’Espanya
- PSOcean’s eleven, o la patètica estratègia del govern espanyol de pillar pasta. Davant la crisi [ui, perdó, no es pot dir la paraula] la gran proposta de Solbes: “la única solución es robar el Banco de España…” A Clos li encanta: “como en Semen [sic] Eleven.” La banda està formada per ZP, Clos, Maleni, Chacón i Solbes. L’estètica del gag està currada, però vamos…

♦ 25/9/2008 L’interès per l’Estatut
[ZP] Estoy muy harto ya,
de este coñazo tan catalán
[Solbes] No quiero oir hablar
del rollo de la bi-la-tera-lidaaaad.
[ZP] Pedro ayúdame
[M. Teresa] Estos tíos me caen fatal.
[Montilla] Zetapéeeee
Donaʼns alguna cosa per presentar
i xulejar
Que ja nʼestic fins al monyo de suportar
Que em diguin conformista.
[M. Teresa] Oye, Montilla, deja de lloriquear
[ZP] Que plasta que estás
[Montilla] Doncs a aquest pas
Fareu president al Maaas

♦ 1/10/2009 Les filles de ZP
Les filles del Zapatero, gòtiques ells, han fet que son pare també es vesteixi amb aquests abillaments tan alegres.

♦ 14/1/2010 Zapatar a la UE
La irrupció de Zapatar i Chacón a la cimera europea té el seu què, però jo em quedo amb el duet Sarkozy-Merkel, són tan bons!

♦ 4/2/2010 Obama convida ZP
Zapatero a l’esmorzar-pregària d’Obama m’ha recordat a López Vázquez en plan “que vienen las suecas“, extraordinari. I molt innovadora la pregària, també, oh i tant “Aproyaré la ley de los mandamientos que apruebe Dios“

♦ 18/2/2010 La caiguda de la borsa
ZP al límit de l’abisme, provocant efectes immediats sobre l’IBEX35, p’abajo, clar. El més bo és que cada vegada que diu que prendrà alguna mesura, el marcador es dispara, p’abajo, clar.

♦ 29/4/2010 L’estatut commou ZP
Montilla i Mas van junts a veure ZP per allò de Bob l’Estatut… que no, que hi entro amb això del Bob…

♦ 8/4/2010 Pacto pacto
[ZP] Pacto, pacto, pacto, con quién pacto?
Pacto, pacto, pacto!
Con quién pacto, yo, a ver con quién
Con quién pacto, yo?
Ay, con los sindicatos?
[sindicalista] No, no
[ZP] Pues con la patronal.
[empresari] No, no!
[ZP] Pues en la oposición también me dicen que no!
[tots] Que no, que no y que no
Pacto, pacto, pacto, no habrá pacto,
Pacto, pacto, pacto
[ZP] Estás muy gruñón,
todo ese rollo de la pensión.
[sindicalista] Lo que queremos es creación
de puestos de trabajo,
subir la ocupación
que esto está bajo.
[tots] Que no, que no y que no
Pacto, pacto, pacto, no habrá pacto,
Pacto, pacto, pacto
[ZP] Y el empresario?
Acuerde algo conmigo, señor,
[empresari] Bájeme ya el IVA, por favor
[ZP] No lo pienso bajar
[empresari] pues yo no pienso pactar
que no y que no
[tots] Que no, que no y que no
Pacto, pacto, pacto, no habrá pacto,
Pacto, pacto, pacto

♦ 22/7/2010 Traducció simultània
Montilla i ZP parlen a través d’un intèrpret… serà que no parlen el mateix idioma? Al final, és clar, qui se’n cansa primer és l’intèrpret, que diu que ell a la mani del 10-J ho va entendre tot perfectament.

♦ 28/10/2010 La competència de Rubalcaba, que tot ho sap

♦ 22/12/2010 ZP sí que ho faria
L’abandonament de Montilla: ZP i Chacón conspiren per abandonar Montilla a la cuneta, rotllo “Ell mai no ho faria” Oh i tant! I no patiu que no estarà sol, hi ha en Maragall, en Saura, en Carod…

♦ 20/1/2011 Aquest ZP està molt viu
ZP catatònic després de les últimes enquestes del CIS… i els dels costats, Rubalcaba i Chacón, ja es veuen com a “hereus”

♦ 3/2/2011 Merkel fa inspecció
Martí Anglada dirigeix el gag en què Angela Merkel passa revista a les reformes espanyoles i sembla decantar-se clarament en favor de Rubalcaba front Zapatero.

♦ 14/4/2011 Josecristo
Ara que s’acosta Setmana Santa, podem reviure les últimes hores de Josecristo. Parlant amb Chacón li diu coses com: “Allá donde yo voy, no me puedes seguir”, “Antes de que cante el gallo me habrás negado 3 veces”.

♦ 22/9/2011 Crear impostos o vendre’s el coure

♦ 13/10/2011 Els remordiments de ZP
ZP se sincera amb Carme Chacón, se’l veu amoïnat: “Carme, he hecho algo mal durante estos años?” I ella es deixa anar: “Creerte la tregua de ETA, negar la crisis, decir que aprobarías el Estatuto de Catalunya, la reforma exprés de la Constitución…”

♦ 26/10/2011 Rubalcaba es veu guanyador malgrat les enquestes, però Chacón ja té el traspàs a punt i, malauradament, el botó per destruir el CIS també…

♦ 10/11/2011 ZP marginat
ZP en xandall i brutejant perillosament, està reclòs al seu despatx, perquè no el deixen fer cap míting!… fins que es munta un automíting amb maniquins i barretines!

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
LEONOR MAYOR
El Mundo, 7.12.11

Miquel Iceta, candidato a dirigir el PSC

Es viceprimer secretario y portavoz del PSC. Se sabe de la vieja guardia, pero cree tener las claves para sacar al partido del bache por el que atraviesa. Eso sí, sólo si hay una candidatura

«No me retractaré, el día antes del Congreso diré qué hago»

Pregunta.– Usted condiciona su candidatura a que haya unidad. ¿Ha habido algún acercamiento en las últimas semanas?
Respuesta.– Ha habido muchos contactos entre los candidatos. La gente quiere esa unidad, si había dudas, han desaparecido, hay ganas de llegar a un entendimiento. Las diferencias de orientación política no son tan grandes. El congreso no empieza hasta el día 16, pero en la presentación de los proyectos ya se ha visto que existe conexión. La unidad será el resultado del congreso.

P.– ¿Con qué candidato tiene mayor sintonía?
R.– A los tres los aprecio. Me siento cómodo con ellos, pero si sólo pudiera elegir a uno sería a Pere Navarro, aunque no me imagino un PSC prescindiendo de los otros. Joan Ignasi Elena representa el hilo entre lo que fue el PSC y lo que es hoy. Àngel Ros representa la obsesión por no abandonar el catalanismo progresista al que el socialismo catalán debe aspirar y representar. Con Navarro hay más afinidad política y personal, es quien puede hacer lo que yo he pedido: cambios e integración.

P.– Se ha hablado de la posibilidad de que usted retire su candidatura antes del congreso…
R.– Surgió el rumor incluso antes de que me presentase. No es así. Yo presenté un proyecto después del 20-N, como creí que debía hacerlo. Tengo ideas claras de qué es lo que le conviene al partido. Pero no es una candidatura más, sólo si tiene sentido si sirve para unir. No me importa si voy delante o detrás. No me retractaré de nada. Estoy hablando con todo el mundo, son mis compañeros. El jueves, el día antes del congreso, diré cómo lo veo y qué voy a hacer. A la gente de mi partido le está encantando que los candidatos vayan por las agrupaciones explicando sus proyectos. Estoy muy contento de cómo van las cosas.

P.– ¿Qué le dicen los afiliados?
R.– En cada lugar hay posiciones distintas. Veo de todo. Hay gente que me dice «eres lo que necesitamos ahora». Otros me dicen que si me pongo al frente, la sociedad no se creerá que estamos cambiando. Lo que no haré es anteponer la ambición personal a la necesidad colectiva. Aprecio la sinceridad y en este proceso está habiendo sinceridad.

P.– Hay rumores que dicen que las espadas están desenvainadas y que en el congreso puede pasar de todo. ¿Teme una escisión?
R.– No, para nada. Sería absurdo. Las cuatro candidatos, incluso si Montserrat Tura decidiera presentarse y hubiera cinco, somos miembros de la misma ejecutiva. Sería alucinante que no encontrásemos un punto de acuerdo.

P.– Usted acuñó lo de las primarias abiertas…
R.– En realidad, hacía tiempo que Nou Cicle hablaba de eso, fueron los primeros en plantearlo. Es una idea que se ha abierto camino y es casi una decisión tomada.

P.– ¿Sería partidario también de que toda la militancia participase en la elección del primer secretario?
R.– Hay que pensarlo bien, porque con ese sistema las personas serían lo importante y las ideas quedarían en segundo plano. No lo tengo claro, la verdad.

P.– ¿Es partidario de que el PSC tenga un grupo propio en el Congreso de los diputados independiente del del PSOE?
R.– No soy partidario. Creo que al ser partidos distintos, el PSOE y el PSC podrían votar distinto si no están de acuerdo, pero dentro del mismo grupo. Sin tener un Senado realmente federal, la solución es más difícil. No quiero un grupo propio, pero sí la reforma del Senado para que sea en esa Cámara donde se sustenten los debates territoriales. Pero es importante encontrar una solución, porque sino, al haber muchos debates territoriales en el Congreso, los diputados de CiU parecen los únicos representntes de Cataluña.

P.– Dicen que usted se ha peleado con el aparato del PSC…
R.– ¿Hay alguien más aparato que yo? En el PSC hay aparato, pero no todos pensamos lo mismo. Como hay gente que pensaba que yo no presentaría candidatura, sacaron la conclusión lógica de que había roto con el aparato. No es así, aún soy aparato.

P.– ¿Mantiene entonces buena relación con José Montilla y José Zaragoza?
R.– Mantengo muy buena relación. No soy de esas personas que para ganar puntos intentan desmarcarse de lo que han hecho. Yo no acabo de llegar. Yo soy para lo bueno y para lo malo parte de la ejecutiva y del aparato del PSC.

P.– ¿Qué opina de que Montilla sea senador?
R.– Tenemos un ex presidente de la Generalitat que quiere seguir siendo útil ¿por qué no? No he entendido el follón que se ha montado con la designación de Montilla como senador, aunque luego no fue tal follón, porque tuvo 106 votos a favor en el Parlament. No le podemos decir a Montilla que se vaya a una empresa privada a que le paguen por su agenda. Montilla tiene vocación pública y qué lugar mejor que el Senado para desarrollarla. El Senado español debería cambiar y no es mala idea que varios ex presidentes realicen allí su labor.

P.– ¿Cómo debe ser la nueva ejecutiva del PSC que resulte del congreso?
R.– No veo esa ejecutiva sin Àngel Ros, Pere Navarro y Joan Ignasi Elena. Los tres deben estar. Mi caso es distinto. Pero, sobre todo, en ese equipo tiene que haber ideas claras y posibilidades de trabajar, porque estamos en el punto más bajo de nuestro apoyo ciudadano. Necesitamos renovación ideológica, reconectar con la sociedad y reestructuración organizativa. Eso va a requerir mucho trabajo.

P.– ¿Qué papel van a tener las generaciones más jóvenes del socialismo catalán? Hubo un momento en que parecía que tenían mucho que aportar, pero no han hecho movimientos de cara al congreso…
R.– Todavía tienen unos días. En el PSC siempre se ha intentado que quepa todo el mundo, que sea muy plural. Eso debe mantenerse. La gente joven y preparada tendrá cada vez más oportunidades. Hay muchos jóvenes que están en el PSC y no han desarrollado todavía su potencial. Son los que no salen tanto en los medios, miembros de la Joventut Socialista de Catalunya o alcaldes jóvenes que no han tenido tanta cancha mediática.

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, candidato a liderar el PSC
Teresa Carreras
El Siglo, 5-11.12.11

“Si mi candidatura no sirve para unir, carece de sentido”

Militante socialista desde los 17 años, ha ocupado cargos públicos desde hace 24 y hoy es viceprimer secretario del PSC. A pesar de su veteranía se ve con ilusión y con fuerzas para liderar su partido y ha presentado su candidatura a primer secretario en el congreso de diciembre próximo. Iceta recibe al semanario El Siglo en su despacho de la calle Nicaragua para comentar una de las obsesiones de su candidatura, que es la de la unidad en el partido frente a los muchos candidatos que se están presentando. Sabe que su pertenencia al aparato y tres fracasos electorales a sus espaldas podrían ser un obstáculo para representar la renovación. Por esto afirma que “si mi candidatura no sirve para unir, carece de sentido.

De los cuatro candidatos que, por el momento, se postulan él es el más vinculado a la actual dirección del partido puesto que actualmente ocupa el cargo de viceprimer secretario y portavoz del grupo parlamentario Socialistes-Ciutadans pel Canvi, en el Parlamento catalán.

—¿Por qué este empeño en querer presentar una candidatura única, cuando sabe que hay otros candidatos a la Primera secretaria del PSC?
—Porque creo que merece la pena hacer un gran esfuerzo de integración, máxime cuando no aprecio diferencias políticas significativas entre los candidatos.

—¿Por qué quiere ser primer secretario? ¿Cuál es su idea base?
—Quiero reconstruir nuestro proyecto político, con corazón socialista, cerebro socialdemócrata y espíritu de libertad. Tenemos que renovar nuestras ideas, ampliar y abrir nuestro partido y reconectar con la sociedad de abajo a arriba. Los tres pilares de nuestro proyecto deben ser: socialdemocracia, Europa y federalismo.

—¿Qué le diferencia de Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, Pere Navarro o Montserrat Tura? ¿Qué diferencias establece usted entre ellos?
—Como digo, no veo diferencias políticas fundamentales, sólo matices que enriquecen nuestro proyecto y por lo tanto es imprescindible contar con todos.

—¿En qué condiciones retiraría su candidatura?
—Si no sirve para unir, mi candidatura carece de sentido.

—¿Se cree legitimado para liderar su partido después de tres grandes derrotas?
—Se da la circunstancia de que todos los compañeros que hasta ahora hemos mostrado nuestra disponibilidad para encabezar el partido en la próxima etapa somos miembros de la actual Comisión Ejecutiva.

—¿Usted ha afirmado que no quiere que lleguen al Congreso con tres candidaturas o más? ¿Por qué?
—Si no es posible una candidatura de integración, y teniendo en cuenta que nuestro Reglamento de Congresos exige la presentación de candidaturas completas de Comisión Ejecutiva, no creo que lleguen a concretarse más de dos.

—¿Usted habla de renovación de ideas y de personas? ¿En cuál estaría usted?
—Yo hablo de renovación de ideas y de personas, y, sobre todo, de hacer cambios profundos en el partido. Me siento capaz de impulsar cambios importantes, pero quizá represente mejor el cambio una persona que no haya estado tanto tiempo como yo en primera línea.

—¿El PSC ha perdido la centralidad política catalana? ¿Cómo la puede recuperar? ¿En que ayudaría usted?
—Yo creo que al PSC se le exige más claridad de ideas, y más contundencia y coherencia en el momento de defenderlas en Cataluña y en el resto de España.

—¿Navarro tiene muchas posibilidades. Usted y Àngel Ros están en plena sintonía, y Elena plantea una candidatura muy abierta. ¿Cómo ve a estos candidatos? ¿Esperaba usted que Montserrat Tura también tuviera un proyecto de socialismo catalán que ella pueda liderar?
—Siento por mis compañeros un gran respeto político y un gran aprecio personal. Todos ellos representan cosas muy importantes. Si tuviera que decantarme por uno de ellos como futuro Primer secretario lo haría por Pere Navarro. La candidatura a la Presidencia de la Generalitat deberemos resolverla a través de unas elecciones primarias abiertas a la ciudadanía.

—¿De las 115 agrupaciones socialistas muchas han aceptado las enmiendas que presentará Montserrat Tura. La dirigente pide transparencia, participación de la militancia, como demostró enfrentándose en unas primarias. ¿Hasta dónde cree usted que se debe democratizar el sistema de gobernanza?
—Yo creo que hay mucho a mejorar en nuestros mecanismos internos. Pero más importante que cambiar los Estatutos es adoptar una cultura política basada en nuestros ideales democráticos, federalistas y socialistas. Debemos erradicar todo sectarismo y promover la máxima oxigenación de nuestras estructuras.

—¿La noche del 20-N pensaba que estaban recogiendo el descontento de aquellos militantes que no aceptan imposiciones del aparato?
—No entendería que un militante de nuestro partido, por distante que se sienta de la dirección, no vote nuestras candidaturas.

—¿Cuáles fueron los principales errores de la campaña de Chacón?
—Considero que la campaña desarrollada por Carme Chacón era la adecuada en un contexto muy difícil. Cuando un partido ha tenido responsabilidades de gobierno tan importantes en una crisis económica tan profunda y a la que no se le ve salida, con casi cinco millones de parados, es muy difícil que el resultado electoral no le sea adverso.

—¿Aceptaría estar en la dirección pero no en el cargo de primer secretario del Partido?
—He dicho a menudo que me veo tanto tirando del carro como el primer militante, o empujándolo como el último de los militantes. Si no soy primer secretario seguiré estando a disposición de mi partido para lo que se me pida.

—¿Tiene ya una respuesta al interrogante reiterado de por qué no ha dimitido nadie después del 20-N, como tampoco pasó en las anteriores derrotas?
—La dimisión de una Comisión Ejecutiva a tres semanas del Congreso en el que debe rendir cuentas me parece un disparate.

—¿Usted participó en el reciente Comité Federal del PSOE. Muchos hablan de un Congreso abierto. ¿Cómo ve la cita de febrero?
—El PSOE tiene sus propias normas, que establecen la posibilidad de optar primero entre varios candidatos a la Secretaría General y después el que gana debe proponer una nueva dirección. Es un mecanismo ya probado y que garantiza un Congreso abierto.

—¿En la sucesión de Zapatero como secretario general, Guerra y Bono han reabierto el debate sobre la vinculación entre el PSOE y el PSC. Desde Cataluña sabemos que son dos partidos federados. ¿Por qué esta relación de amor-odio que siempre viene del mismo sitio?
—Cuando Alfonso Guerra impulsó la unidad socialista en Cataluña, aceptó el esquema federal de relaciones entre el PSC y el PSOE que sigue vigente. De hecho se aceptó que PSC y PSOE mantuvieran grupos separados en el Congreso acordando una disciplina común de acción, voz y voto. Sólo basta con mirar el escudo de España para descubrir la diversidad nacional que incorpora. La convivencia de los pueblos de España requiere altas dosis de respeto mutuo. La incomprensión hacia lo que representa Cataluña sólo sirve para alimentar el independentismo, y es un gran obstáculo para los planteamientos autonomistas y federalistas.

—¿Podría un catalán -y más una mujer- liderar el PSOE y gobernar España? ¿Todavía no ha llegado el momento que todos y todas tengamos el mismo derecho y las mismas aspiraciones?
—Desde luego. Sólo faltaría que para que un catalán o una catalana llegasen a presidir el Gobierno de España tuviesen que ser militantes del PP o de CiU. Yo no acepto eso.

—La situación económica en España y Europa es muy delicada. ¿Cómo ve la actuación de Rajoy como presidente electo? ¿Desde Europa le piden celeridad y el anda muy despacio?
—Lo cierto es que Rajoy siempre ha ido muy despacio en todo y parece pensar que la mayoría de los problemas se solucionan por sí mismos con el paso del tiempo. La crisis que atravesamos no permite tomar distancia y esperar, sino comprometerse y actuar desde el primer momento con determinación y acierto. Por el bien de todos espero que Rajoy los tenga.

A pocs dies de la celebració del 12è Congrés del PSC ja podem fer un balanç enormement positiu del procés precongressual. La presentació de diversos candidats i dels seus programes està dinamitzant el debat i generant una notable repercussió mediàtica. Però el Congrés pròpiament dit encara no ha començat i encara queden dies d’intensa feina. Jo mateix la setmana que ve tinc previstos articles i entrevistes a mitjans tan diversos com El Mundo, El Siglo, Público, La Vanguardia o l’agència EFE. L’altra setmana, la setmana del Congrés, també es presenta interessant: dilluns 12 aniré a Terrassa a escoltar el projecte de Pere Navarro, dimarts 13 presento el meu a Lleida, i dijous 15 compartiré amb els delegats i delegades al Congrés de la Federació de Barcelona la meva opinió sobre tot plegat en un acte al PSC de Gràcia, just el dia abans d’iniciar el 12è Congrés. El balanç enormement positiu del debat precongressual és un magnífic punt de partida pel Congrés, però el protagonisme del 12è Congrés correspon als 830 delegats i delegades elegits per les Agrupacions del partit, i només d’ells i d’elles depèn que aconseguim plenament l’objectiu compartit per la immensa majoria dels i de les militants socialistes: impulsar els canvis necessaris per reconstruir el nostre projecte polític, renovar les nostres idees, oxigenar la nostra organització i reconnectar amb la societat, i fer-ho units, amb un gram esperit d’integració. Aquest és el meu compromís i per tal que l’assolim entre tots seguiré treballant intensament al llarg dels propers dies. Estic convençut que ho aconseguirem perquè tal com diu el meu lema de campanya “junts podem“.

Dimecres passat Juan Ramón Lucas em va fer una magnífica entrevista a Ràdio Nacional d’Espanya que emetia des de Barcelona amb motiu de la concessió dels Premis Ondas. També us pot interessar l’article “Juntos podemos” que dijous em publicava el diari ABC.

Tal com jo vaig fer dijous 24 de novembre al local del PSC de l’Eixample (en una conferència a la que correspon la foto que encapçala aquest paràgraf), Àngel Ros va pronunciar una molt interessant conferència a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona. Dijous ho feia Joan Ignasi Elena en un acte polític al Teatre del Raval. I com us deia Pere Navarro ho farà dilluns dia 12 a l’Escola d’Enginyeria de Terrassa.

Ahir al vespre, la Joventut Socialista de Catalunya va fer pública la seva Carta Oberta al 12è Congrés del PSC en un acte celebrat al Centre Cívic Convent de Sant Agustí de Barcelona. Un acte al que malauradament no vaig poder assistir ja que a la mateixa hora estava participant amb Isidre Molas i Antonio García Santesmases en un col·loqui organitzat per Esquerra Socialista de Catalunya en commemoració de la seva fundació fa 30 anys.

Per acabar amb aquesta petita secció dedicada al 12è Congrés del PSC, us convido a llegir l’article d’Alain Bergounioux “Per un socialisme europeu”.

De la política catalana vull destacar la persistent alarma generada per la política de retallades del govern de CiU en el camp de la sanitat i per desfici d’anuncis desordenats i temeraris del Conseller Boi Ruiz. Al respecte us convido a llegir els articles d’Alfons Quintà “El president de l’ICS en situació difícil” i “D’una sanitat bona i assumible a una de pitjor“, Fidel Masreal “El Boi és el Boi”, Alfons Quintà “Jo sé com retallar la sanitat” i l’editorial d’El País “Austeridad con sentido“.

Sobre altres qüestions relatives a la política catalana us recomano els articles “Barcelona necesita un pacto cultural” de Jordi Martí, “El linxament de Montilla” d’Albert Sáez i “El crèdit de la política” de Joaquim Nadal.

Amb valoracions sobre els resultats de les eleccions generals a Catalunya us convido a llegir els articles “Les enquestes i el 20-N” d’Àngels Pont i “Se acabaron las anomalías” d’Enric Company.

El debat precongressual del PSOE ha començat de la pitjor manera possible: posant els noms dels possibles candidats per davant del debat sobre l’orientació política futura del socialisme espanyol i, encara més greu, posant en dubte la possibilitat que un català o, més precisament, una catalana pugui dirigir el PSOE. Podeu llegir al respecte els articles “Identitats complementàries” de Josep Borrell, “El síndrome Chacón” de Fernando Ónega i “Política amb el pas canviat a Espanya” d’Andreu Mayayo.

Amb temes relatius al debat socialista a nivell espanyol us recomano la lectura dels articles “20-N o la necesidad de autocrítica” de Borja Suárez Corujo, “Los refugios de la izquierda” de Joan Font, “Los votantes de ida y vuelta que castigaron al PSOE” de Carolina Martín, “El derecho a tener un problema” de Luis García Montero i “El desfibrilador” de Gonzalo López Alba.

Sobre la situació del PP i, particularment, del futur president del govern, us recomano que llegiu l’article de Miguel Angel Aguilar “Rajoy en la unidad de elogios intensivos”.

Sobre els difícils reptes que afrontem a nivell espanyol, europeu i global, us interessarà l’entrevista a Javier Solana que li fa Miguel Angel Noceda a El País.

Sobre la situació econòmica espanyola us recomano que llegiu els articles “¿Qué pasa en Italia? Similitudes con España” de Vicenç Navarro, “La classe mitjana s’esquerda” d’Ariadna Trillas, “El ‘banco malo’ divide a la banca” de Manel Pérez, l’editorial d’El País “Un año de depresión” i “Menos teatro, más acción” d’Angel Laborda.

Sobre la crisi de l’euro, la posició alemanya i la indecisió de les institucions euqopees us convido a llegir els següents articles ordenats cronològicament:

• La catástrofe anunciada, Jean-Marie Colombani
• Un blanco móvil, Joaquín Estefanía
• Profetas del infortunio, Lluís Foix
• L’error inevitable, Joaquim Coello
• ¿Aquesta vegada sí?, José Antonio Bueno
• Choque cruel de soberanías, Xavier Vidal-Folch
• Días cruciales, El País, editorial
• Un mal imaginario, Manel Pérez
• Una altra vegada a la vora de l’abisme, Josep Borrell
• L’Europa que es fa i es desfà, Juan-José López Burniol
• ¿Más Europa?, Ignacio Sánchez-Cuenca
• Esta unión fiscal, ¿va solo de austeridad?, Xavier Vidal-Folch
• Refundar Europa, El País, editorial
• Europa ‘über alles’ (1), Juan-José López Burniol
• “Deutschland über alles”, Manuel Castells
• La falsa generositat dels alemanys, Manel Manchón
• Refundar Europa o dejar morir el euro, Andreu Missé
• Manual básico de supervivencia en la crisis del euro, Andreu Missé
• ¿Sabrá Alemania ser generosa?, Andy Robinson
• Matar al euro, Paul Krugman
• La última oportunidad, Guillermo de la Dehesa
• Desconcierto en Europa, Carmen Alcaide
• Cinco días para salvar el euro, Javier Ayuso

Sobre la necessitat de regular millor els mercats financers us convido a llegir l’article de Carlos Arenillas “Mercados financieros sin límites de velocidad”.

Sobre les recents victòries electorals de diversos partits islamistes us interessarà l’article de Jean Pierre Filiu “El estado de gracia islamista”.

Finalment, us recomano que llegiu l’article de Borja de Riquer “La quiebra de una gran ilusión”, sobre el llibre “Una historia del mundo desde 1945″ de Josep Fontana.

“Perles” del programa del Polònia emès l’1 de desembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES]

♦ Bona pensada la del 5 en 1 com a solució per estalviar a TV3: el TN, El Temps, el Divendres, El Convidat i Els Matins, tot alhora, a la mateixa hora i al mateix plató.

♦ La crisi econòmica explicada als nens (o als tontos, que som nosaltres): La diferència entre un pringat que va a fer-se un pla de pensions i se’n torna per on ha vingut i el president de la Caixa sincera de crèdit: 11 milions d’euros pel morro… encara que l’enxampin i l’inhabilitin per treballar de per vida, au.

[ARXIU HISTÒRIC] (2/12/10)

Els mals resultats d’ERC. El millor és Carod veient una i altra vegada les imatges de la nit electoral que expliquen la davallada d’ERC. Carod a Puigcercós i Ridao: “Els resultats d’ERC ja han sortit a YouTube, els trobaràs a caídas tontas”. I en Tardà s’hi afegeix: “Esquerra s’ha fotut una hòstia de les que fan història… perdoneu, però algú ho havia de dimitir, vull dir de dir!”. I en Macià i en Companys mirant a la tele els resultats d’ERC. Companys: “Jo hauria dimitit el mateix dia de les eleccions” Macià: “Tu? però si no plegaves ni a tirus!

[SURREALISTA]

Pichi Alonso desmaquillant en Duran (per si de cas algun dia deixen de fer el futbol…)

[EXCLUSIVA!]

Ja sabem quin canal de TV3 es volen “petar” des del govern… TV3 HD, perquè és en alta definició i a ells el que els va és l’alta indefinició.

[MALA LLET]

El gag sobre el traspàs de poders entre ZP i Rajoy, amb carpeta d’instruccions i videos explicatius comença bé, però passar del “traspaso de poderes” al “traspaso por el culo” és lleig, nois.

[MALAGUANYAT]

El procés de beatificació de Gaudí “va per llargui” per molt que s’esforci el president Mas “amb un iPad català” a mostrar les seves gestes i fer que augmentin els turistes japonesos i “no haguem de retallar més”. Desconcertant el final Staying alive…

[ALGÚ HO HAVIA DE DIR]

♦ Si l’Alves jugués al Madrid, als culers els faria molta ràbia… perdoneu, però algú ho havia de dir!

[LA NOVETAT]

♦ Soraya Saenz de Santamaría, amb els ulls esbatanats, no se’n perd ni una #etfelicitofilla

♦ Àngel Ros, candidat a liderar el PSC i obrir la porta secreta.

[MOLT CURRAT]

El gag rotllo Excalibur per triar el líder del PSC. Un Merlin amontillat assenyala el punyal. Qui pugui treure’l serà el nou líder… Ros o Iceta?? Està el punyal clavat a una roca? Nooo, sinó a l’esquena del president Maragall! I qui és l’escollit? Un sobtat gir de guió investeix el mític Ferran Adrià. El seu lema serà “un bon xef ha de tenir la cuina sempre neta”, sí senyor!

[EL CAMEO]

Martí Anglada (de debò, no en Martingala) assessora Mariano Rajoy a la roda de premsa en què PER FI!!! anuncia què proposa per sortir de la crisi, en alemany, natürlich.

ZW 285 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.access-info.org/es/inicio

Access Info Europe és una organització de drets humans dedicada a promoure i protegir el dret d’accés a la informació a Europa i el món, com una eina per a la defensa de les llibertats civils i els drets humans, per facilitar la participació pública en la presa de decisions i per facilitar la fiscalització dels governs. El seu objectiu és “aconseguir consagrar el dret d’accés a la informació en les lleis de tots els països del món, i que aquest dret sigui implementat i respectat en la pràctica”. L’organització compta amb un equip de persones multidisciplinar de diferents països.

A la seva pàgina, trobareu un apartat de materials amb alguns enllaços, recursos i informacions útils respecte al dret d’accés a la informació que van actualitzant amb noves referències. També ofereixen la possibilitat de plantejar una qüestió en concret o consulta a través del Punt d’Ajuda.

En el ZW 283 “Tu Derecho A Saber” feia referència a aquesta iniciativa @tuderechoasaber que ja ha aconseguit el mínim requerit a través de @goteofunding. Segueix Access Info a Twitter.

ZV (Zona Vídeo). Miss Representation (un joc de paraules que significa tergiversació), és el títol del documental que pretén mostrar com els mitjans distorsionen la imatge de la dona. Veure tràiler.

Avui el diari ABC em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

Juntos podemos

El pasado 24 de noviembre expuse en una conferencia los elementos clave para relanzar el proyecto político del socialismo catalán tras 3 derrotas electorales consecutivas, con una pérdida considerable de confianza ciudadana.

La reconstrucción de nuestro proyecto político debe basarse en la fuerza de las ideas, la fuerza de la gente en forma de trabajo voluntario y la fuerza de nuestra conexión con los exponentes más creativos y dinámicos de la sociedad.

Nuestra renovación ideológica pasa por convertir el PSC en un potente laboratorio de ideas que trabaje sobre tres grandes retos:

• Socialdemocracia fuerte: reivindicación de la política democrática, primacía de la política sobre la economía, regulación de los mercados, tasa sobre las transacciones financieras, Estado del bienestar, igualdad de oportunidades, redistribución de la renta, la riqueza, el saber y el poder, democracia económica, cogestión, fomento de la economía social y una profunda reforma fiscal.
• Federalismo fuerte: afirmación y defensa contundente de los intereses de los trabajadores y las clases populares de Cataluña, carácter integrador, y permanente voluntad de pacto y de entendimiento con el resto de pueblos de España.
• Europa fuerte: Estados Unidos de Europa, gobierno económico común, tesoro europeo, fiscalidad europea. Con una participación activa en el Partido Socialista Europeo (PSE) para contribuir al fortalecimiento del proyecto socialdemócrata en toda Europa e impulsar el proceso de elección del futuro candidato socialista a presidir la Comisión Europea, con motivo de las elecciones al Parlamento Europeo de 2014.  Y debemos empezar a plantear la elección de un presidente del Consejo Europeo a través del sufragio universal. ¿Por qué no a través de una iniciativa ciudadana europea?

Pero para que el debate de ideas sea enriquecedor y se produzca en total libertad debemos introducir importantes cambios en nuestra organización para hacer un PSC más grande, más abierto, más transparente, más democrático, más integrador. Este nuevo PSC debe además llamar a la ciudadanía a participar en sus procesos de decisión a través de unas primarias abiertas como las organizadas por el Partido Socialista francés y establecer mecanismos permanentes de diálogo con los sectores progresistas más comprometidos con los que queremos construir una amplia alianza social para el progreso, en la perspectiva de vertebrar una mayoría de izquierdas en el 2014.

El post número 1.000 del meu Diari recollia la meva conferència “Els reptes del 12è Congrés del PSC” (que també recull el meu bloc congressual) i al mateix temps obre una nova etapa del meu Diari a Internet que progressivament anirà deixant de ser un recull setmanal de premsa amb comentaris meus i esdevindrà sobretot un lloc per compartir la meva manera de veure les coses. Després de 8 anys vull alliberar-me de la feixuga feina de documentalista i ara que ja han passat les eleccions generals que tanquen aquest cicle electoral advers pels socialistes, i quan s’obre el temps de debat, el temps de canvis, també és un bon moment per canviar l’orientació del meu bloc. Com la majoria de canvis, els canvis del meu bloc seran progressius i per això avui encara hi trobareu una bona colla d’articles.

Seguint amb el debat precongressual del PSC us convido a llegir l’entrevista que em va fer Pere Martí a l’ARA i l’entrevista a Joaquim Nadal que li fa Joan Trillas a El Punt Avui. Considero del tot imprescindible la lectura de l’entrevista a Isidre Molas que li fa Oriol Bartomeus en la revista de la Fundació Rafael Campalans (compte! l’arxiu pesa 1,7 MB).

Per analitzar el resultat de les eleccions generals a Catalunya considero imprescindible que llegiu l’anàlisi d’Oriol Bartomeus. M’han interessat molt les opinions d’Albert Sáez “El PSC no se’n surt”, Josep Ramoneda “Una debacle y algo más”, Antonio Franco “Una Catalunya nova i diferent” i Toni Soler “La partida clau”.

Sobre la lectura que CiU ha fet dels resultats a Catalunya com a aval de la seva política de retallades us convido a llegir els articles de Joan Subirats “Si has guanyat, pots fer el que vulguis?”, Gran Wyoming “Confundir las cosas”, Román Orozco “Fraude democrático”, Alfons Quintà “Mas, atemorit davant les retallades sanitàries” i Joan Subirats “¿Nos basta con la autoridad y el esfuerzo?”.

Sobre el pacte fiscal proposat per CiU us convido a llegir els articles: “Pacte fiscal: garantia federal o (des)concert” de Rocío Martínez-Sampere, “Expolio nacional o expolio fiscal” de Vicenç Navarro i “¿Tres en uno?” de Xavier Vidal-Folch.

Sobre els resultats de les eleccions generals a Espanya i les seves conseqüències us convido a llegir els articles: ”Fidelidad y fuga” de José Juan Toharia, José P. Ferrándiz i Josep Lobera (anàlisi dels fluxos de vot 2008-2011), ”La izquierda volátil sigue decidiendo, pero…” de César Molinas, “Mariano Rajoy: cuatro sugerencias” de Joan Majó, “El PSOE s’enfonsa tot sol” de Carles Pastor, “Aunque sea tarde” de Jordi Gracia, “Cómo superó el SPD la catástrofe” de Juan Gómez, “¿De qué sirven las elecciones?” d’Ignacio Sánchez-Cuenca, “Carta a los Reyes Magos” de Juan-José López Burniol, “Tranquilo, presidente” de Luis Arroyo, “Herencia recibida” de Javier Pérez Royo i “Un ‘banco malo’” de Joaquín Estefanía.

Temps tindrem de parlar sobre el proper Congrés Federal del PSOE que tindrà lloc els dies 3, 4 i 5 de febrer. Serà també un Congrés pel debat i, sens dubte, un Congrés de canvis.

Sobre la crisi de l’euro i la resposta de la Unió Europea a aquesta crisi podeu llegir: “La crisis, el sirviente y la cinta blanca” d’Enrique Gil Calvo, “Una moneda, más Estado” de Santos Juliá, “Escenas de la lucha de clases en la UE” de Carlos Carnero, “Llevamos 18 años presos del error” de Xavier Vidal-Folch, “El depredador, la presa y el jefe de la manada” d’Anton Costas i “El coste del euro… y de fallos en las políticas” d’Angel Laborda.

Sobre l’orientació de les polítiques econòmiques podeu llegir: “El regreso del conservadurismo económico” d’Anton Costas i Xosé Carlos Arias, “Los recortes sociales son enemigos del empleo” de Raymond Torres, “El insuficiente debate en la socialdemocracia sobre la política económica a seguir” de Vicenç Navarro, “Recuperar la ambición” de David Lizoaín, “La desigualdad tóxica” de Moisés Naím i l’entrevista a Ignacio Ramonet d’Ana Flores.

Estic llegint amb gran interès el llibre de Josep Borrell i Andreu Missé “La crisis del euro. De Atenas a Madrid” publicat per Ediciones Turpial que es presenta a Barcelona el proper dimarts 29 de novembre a les 19.30 hores a la llibreria Excellence (Balmes 191). A finals de mes es publicarà el llibre “La ideología del miedo” de Joaquín Estefanía, editorial Galaxia Gutemberg, del qual avui El País en publica un extracte. Segur que també serà de gran interès.

I com que haurem de llegir molt, compartir moles idees i treballar-les en comú, us convido a participar de la iniciativa d’Antoni Gutiérrez-Rubí i Jaume Bellmunt “Taller de política“.

Quan les brases de la polèmica desfermada per les declaracions de Peces Barba semblen haver-se apagat, Joaquim Coll en el seu article “La Ibèria que no va poder ser” explora les arrels històriques del tema.

Avui descobreixo amb alegria que dissabte o diumenge vinent podré adquirir el darrer disc de Marina Rossell cantant Georges Moustaki. No me’l perdré per res del món. Gràcies, Marina!

I acabo avui amb la trista notícia de la mort de Roberto Dorado, recordat avui per  José Félix Tezanos a El País.

“Perles” del programa del Polònia emès el 24 de novembre, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES] 
♦ Angela Merkel parla amb el rei sobre els pròxims nomenaments de ministre… però el rei no ho ha pillat, i li sembla que és Mariano Rajoy vestit de dona… ai senyor…
♦ El Papitu vota Coalición Canaria #xist
♦ Molt bo, Esperanza Aguirre s’erigeix en cap de l’oposició “como el PSOE está muerto, alguien tiene que hacerlo… os estaré vigilando”
♦ Extraordinari Tardà fent de cicerone de Bosch per anar a Madrid “agafa una rebequeta, que allà a les nits fot fresca”. Al bar del costat del Congrés (tipus Manolo del Graset) se l’estimem molt, ja el trobaven a faltar “El Tardà será todo lo independentista que tu quieras, pero es un cachondo…perdoneu però algú ho havia de dir!” Fins i tot li reclamen una actuació tipus Club de la Comedia amb els seus particulars “perdoneu però algú ho havia de dir” (veieu secció més avall)

[ARXIU HISTÒRIC] (18/11/10)
“Programes electorals o instruccions del DVD?” La pregunta del dia a L’Hora del lector, de difícil elecció, certament. Gimfi no, s’espera a que surti la pel·lícula, Monzó encara està amb el del PSUC del 1980, i prefereix les instruccions del DVD.

[SURREALISTA]
La profecia del conte… ZP i Chacón no fan cas de Rubalcaba i quan les campanes toquen les 12h tot es volatilitza, el cotxe oficial es converteix en una carbassa, Chacón en un ratolí.

[EXCLUSIVA!]
Mariano Rajoy, en plan Gila, pare de la “telefonia sin hilillos”.

[MALA LLET]
Segons Josep Cuní, la causa de la davallada del PSC és, naturalment, la plantada de Carme Chacón al seu debat, el millor debat, el debat més important del món.

[MALAGUANYAT]
Herrera i Coscu amb el seu particular triplet (d’1 a 3 diputats), no acaben d’estar contents, no?

[LA PICADA D’ULLET]
Molt bona la fiestuqui que li munta Mas a Duran amb tots els “ofesos” de la seva campanya: bisbes, mohameds, andalusos i gais…. quanta més canya els dóna, més vots, tu!

[ALGÚ HO HAVIA DE DIR] 
♦ L’Oriol Junqueras em mira raro… perdoneu, però algú ho havia de dir!
♦ A la TDT li sobren 70 canals… perdoneu, però algú ho havia de dir!
♦ Tirar los escuradientes al suelo hace asco… perdoneu, però algú ho havia de dir!
♦ Los entrepanes de calamares son muy secos… perdoneu, però algú ho havia de dir! 

[LA FRASE DE LA SETMANA]
Chacón: “I així…. qui serà el proper líder del PSC?” Iceta “Espero que jo”

[LA IMATGE DE LA SETMANA]
Mariano Rajoy emulant American beauty, però amb pètals blaus en comptes de vermells, extraordinari!

[KA FORT]
El President Mas sobre el PSC: “Es parla d’un suïcidi col·lectiu, o pitjor, posar-se en mans de l’Iceta”

[L’ESTÀVEM ESPERANT]
Duran i la seva bateria, celebrant el triplet. I mentrestant, el president Mas a la seva “ara entenc que no us manifestàveu contra les retallades, sinó que en volíeu més”.

ZW 283 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Avui, per recuperar el retard, hi trobareu el ZonaWeb 283 i a continuació el ZonaWeb 284.

‘Tuderechoasaber’
www.asktheeu.org

Aquest és un projecte que us pot interessar. Durant els últims mesos, hem estat testimonis de com la societat espanyola ha reclamat als seus polítics i gestors que millorin la qualitat de la democràcia espanyola i que siguin responsables i honestos a l’hora de retre comptes sobre la seva acció de govern. Una de les reivindicacions més repetides ha estat la necessitat de millorar la transparència i, és per això, que neix ara “Tuderechoasaber”, un web que servirà per ajudar les persones a obtenir informació pública de les institucions espanyoles i també per mesurar el nivell de transparència de les mateixes i poder així exigir, amb dades a la mà, una completa rendició de comptes.

La iniciativa servirà per enviar sol·licituds d’accés a la informació a les diferents institucions públiques espanyoles, aquestes sol·licituds quedaran publicades i qualsevol persona podrà consultar-les i donar-los suport. Serà també una eina per pressionar el pròxim govern perquè aprovi per fi una llei d’accés a la informació amb totes les garanties avalades pel Consell d’Europa i per gairebé 90 lleis en tot el món.

Aquesta eina ha demostrat la seva eficàcia en altres països (Regne Unit, Alemanya, Xile, Unió Europea) i a Espanya, tot i ser l’únic país d’Europa amb més d’un milió d’habitants que no compta amb una llei d’accés a la informació pública, també pot ser eficaç.

Per aconseguir tot això necessiten el màxim suport, és per això que han creat una proposta de finançament col·lectiva presentada a Goteo, on també es descriu la iniciativa. A Goteo es pot aportar ajuda assumint alguna de les tasques o fent una aportació econòmica en la línia d’altres projectes que es recullen.

La iniciativa està impulsada per Access Info Europe amb David Cap i Victòria Anderica, els quals han desenvolupat ja a nivell de la UE, www.asktheeu.org.

ZV (Zona Vídeo).  L’11 de novembre neixia UTOPIA tv, un projecte de televisió online creat pels periodistes Enrique Meneses, Kike Álvarez, Pepa González, Lola García-Ajofrín i Rosa Jiménez Cano. Tot i que ja va començar la seva emissió en proves el 15 d’octubre, divendres 11 va ser el dia triat per començar les seves emissions regulars. Per Enrique Meneses, el “inductor” del projecte, “el primer és la idea i després els diners”. UTOPIA TV ja compta amb mig centenar de voluntaris entre periodistes i tècnics en informàtica i noves tecnologies.

Per acabar, comentar l’estrena de ‘Interferencias’, la pel·lícula de ficció sobre la crisi.

ZONA WEB 284 

Una nova selecció de decàlegs que poden resultar útils.

Sobre Visualització:
- Deu passos per construir un bon gràfic (Bárbara Yuste)

Sobre Web Semàntiques:
En aquest post, encara que fa referència a tendències de 2010, es recullen productes semàntics web construïts per startups i per part d’importants organitzacions, que resulten interessants.
- Les deu web semàntiques que han sorprès en 2010

Pensant en Neuropolítica:
- 10 conferències sobre el cervell que no et pots perdre

Sobre Xarxes socials:
- 10 tips avançats per a usuaris de LinkedIn
- Els 10 manaments de les “Facebook Pages”

Sobre Emprenedors:
- El decàleg de Randi Zuckerberg (Llegir també, La fórmula Zuckerberg per triomfar online)

Sobre decàlegs:
- 10 raons per les quals funcionen millor a Internet els post que comencen per 10.

I, tot i que sembli una contradicció, us suggereixo també la lectura d’aquest post: Un nombre indeterminat de raons per no escriure decàlegs.

Aquí trobareu els anteriors decàlegs: Decàlegs I, Decàlegs II, Decàlegs III, Decàlegs IV, Decàlegs V, Decàlegs VI i Decàlegs VII.

ZV (Zona Vídeo). Qvemos.com una nova xarxa social on poder explicar a tothom què estem veient a la televisió. Una idea que ha gestat la productora àudiovisual grup Vértice amb  ‘Qvemos.com’, una plataforma per a que els usuaris d’internet tinguin un lloc on focalitzar la seva afició a les emissions de la petita pantalla.

Segueix-la a Twitter @qvemos i Facebook.

El post número 1000 del meu Diari és la meva conferència sobre “Els reptes del 12è Congrés del PSC”. La trobareu transcrita tot seguit.

ELS REPTES DEL 12è CONGRÉS DEL PSC
Conferència de Miquel Iceta al PSC de l’Eixample, 24.11.11

Companyes i companys, amigues i amics,

Vull agrair la vostra presència avui aquí, en un acte senzill, però molt important per a mi, que té com a objectiu fixar la meva posició davant del 12è Congrés del partit i compartir unes idees que aspiro a debatre amb tothom.

Calia esperar a la celebració de les eleccions generals de diumenge passat per parlar clar del Congrés, per fer-ho sense embuts i sense el risc de perjudicar una campanya electoral que ja es presentava prou difícil. Alguns em diuen que faig tard, però jo crec que he fet el que calia. I no me’n penedeixo. Sóc així.

El resultat electoral ha estat, com ens temíem, advers, molt advers. A la majoria absoluta del PP s’hi afegeix, per primer cop en unes eleccions generals, la nostra derrota a Catalunya.

El 12è Congrés del partit haurà de fer balanç d’aquest període a Catalunya i a Espanya, i obrirà una nova etapa de la vida del PSC, després de tres derrotes electorals consecutives, en el punt més baix del nostre suport ciutadà, que retorna als nivells percentuals assolits els anys 1977 (generals), 1979 (municipals) i 1980 (autonòmiques).

Els nostres problemes venen de lluny, no arrenquen de la derrota de novembre de 2010. De fet, la primera senyal d’alerta es produeix a les eleccions al Parlament de l’any 2003, on guanyem en vots però amb un significatiu retrocés respecte dels resultats obtinguts el 1999. I tot això succeïa abans de la victòria de Zapatero de 2004 i molt abans de la crisi econòmica en què estem immersos que, si bé explica la magnitud de la nostra derrota de diumenge passat, no ha d’amagar problemes antics.

Els magnífics resultats en les eleccions generals de 2004 i 2008 no ens haurien d’haver enganyat: el projecte polític del PSC registrava ja signes de fatiga i d’aprimament i la nostra organització començava un procés d’empetitiment, de reducció. Cada cop amb menys idees i amb menys gent compromesa en el nostre projecte.

L’11è Congrés del partit de 2008 es va desenvolupar en un fals miratge, malgrat els intents de debat en profunditat apuntats en el document “Per una nova etapa del socialisme català” que vaig impulsar l’any 2007, el document de tapes vermelles que potser alguns i algunes recordareu. Un document que, en gran mesura, segueix vigent.

És evident, doncs, que el 12è Congrés ha d’iniciar una etapa de canvis profunds en el partit, una veritable reconstrucció del nostre projecte polític, de renovació de les nostres idees, d’innovació en les formes de fer política, d’esforç de reconnexió amb la societat catalana. Una reconstrucció imprescindible si volem tornar a ser un instrument útil pels sectors progressistes que aspiren a viure en una societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa. Una reconstrucció que hem d’abordar amb audàcia i sense hipoteques, superant les inèrcies i mirant la realitat de cara, refent de baix a dalt la nostra relació amb la ciutadania.

Perquè Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar; la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I, n’estic convençut, junts podem aconseguir-ho.

Sovint s’ha dit que el PSC va ser fundat per governar la Generalitat. Però la fundació del PSC tenia un objectiu molt més ambiciós que el d’arribar a governar Catalunya, un objectiu que, d’altra banda, ja vàrem assolir al llarg de set anys amb les presidències de Pasqual Maragall i José Montilla, que reivindico i hem de reivindicar íntegrament, amb tots els encerts i també amb els errors comesos.

A través de la unitat socialista de 1978, el que es pretenia era dotar als treballadors i les classes populars d’un instrument d’emancipació, d’una eina al servei de la unitat civil i la justícia social, d’un fonament per a l’esperança en un futur millor, a través de la profunda i continuada reforma d’un sistema socioeconòmic basat en uns valors absolutament contraposats als valors de llibertat, igualtat, justícia i solidaritat que el moviment obrer del segle XIX va convertir en expressió i reivindicació d’un món millor. Així, la fundació del PSC responia a l’objectiu de construir el gran partit de l’esquerra catalana. Un objectiu que segueix vigent i que ara ens demana canvis.

Per tant, quan avui afirmo la necessitat de reconstruir el nostre projecte polític, el del socialisme català, el de la socialdemocràcia catalanista i federalista, ho faig des de la fidelitat al nostre impuls fundacional, des de l’afirmació d’uns valors i d’una història, des del record al que han representat homes i dones com Josep Rovira o Josep Pallach, als que no vaig conèixer, o com Enric Adroher Gironella, Josep Andreu Abelló, Alexandre Cirici, Jordi Llimona, Carles Barral, Joan Cornudella, Joan Reventós, Pep Jai, Marta Mata, Paco Ramos, Juli Busquets, Antonio Santiburcio, Jordi Solé Tura, Maria Aurèlia Capmany, Ernest Lluch o els meus especialment enyorats Xavier Soto i Francesca Martín, i tants d’altres que no cito perquè la llista seria interminable.

Però la necessitat de reconstruir el nostre projecte polític no es justifica tan sols en la fidelitat a uns valors i a una història, sinó que troba la seva raó de ser en la voluntat de servir uns interessos concrets, els dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que aspiren a viure en una societat més justa: els treballadors i les treballadores, les classes populars, els que cerquen feina, els jubilats, els pensionistes, els autònoms, els professionals, els emprenedors, les dones que exigeixen igualtat de tracte, els joves que avui ens troben lluny tant de la seva realitat com dels seus somnis, i també els nouvinguts que volen forjar la seva nova ciutadania entre nosaltres.

Cal reconèixer que moltes de les persones que aspirem a representar ens veuen avui més com a part del problema que com a part de la solució. I el nostre Congrés, des d’aquest punt de vista, ha de marcar un tombant clar, ha de demostrar que sabem llegir els canvis socials, que som capaços de reconèixer errors i mancances, que volem incorporar saba nova perquè no ens sentim propietaris exclusius de les idees de progrés, ni estrictes dipositaris d’un gloriós llegat, perquè volem transformar el present i construir el futur.

Per fidelitat al que volíem i volem ser, avui hem de fer canvis, molts canvis. Canvis profunds que han de començar en el nostre Congrés, però que no s’esgoten en el Congrés. Del Congrés no en sortirà un nou PSC, però hem de començar en el Congrés el camí que ens ha de portar a un nou PSC.

Es tracta de recuperar l’orgull de ser socialistes, de recuperar la passió política, perquè com diu el president del partit, Isidre Molas, en una entrevista ben recent a la revista de la Fundació Rafael Campalans: “Sense passió, un moviment de masses esdevé un moviment d’espectadors passius”.

I cal que comencem per comprometre’ns a merèixer la confiança dels 575.233 ciutadans i ciutadanes que ens van votar a les eleccions al Parlament, dels 721.476 que ho van fer a les eleccions municipals, i dels 920.323 que ens van votar diumenge.

Però no ens podem quedar aquí. Hem d’aspirar a recuperar la confiança d’aquells i aquelles que ens havien votat en el passat i que ara s’han abstingut, han votat blanc o nul, o que han mostrat el seu enuig votant candidatures de protesta.

Hem perdut vots en moltes direccions. No ens enganyem: el nostre projecte ha perdut credibilitat. I la confiança no es recupera anant a remolc de les enquestes, ni actuant al dictat del que sembla políticament correcte, ni pensant que el nostre problema és de maquillatge, que el pas del temps i quatre frases boniques ho arreglen tot. No és girant a la dreta o a l’esquerra que trobarem la bona direcció. Jo us proposo una reconstrucció del nostre projecte: un projecte de cor socialista, cervell socialdemòcrata i esperit de llibertat. Un projecte fonamentat en uns valors recollits en la nostra Declaració de principis.

Si volem representar els interessos i els anhels d’una àmplia majoria de catalans i catalanes, cal que demostrem primer que coneixem bé els seus problemes i els seus neguits. Cal que disposem d’una anàlisi acurada de la realitat i que siguem capaços de connectar, des dels valors que ens defineixen i que estan recollits en la nostra Declaració de principis, amb les aspiracions d’una àmplia majoria ciutadana.

Cal reconstruir el nostre projecte polític perquè, entre d’altres coses, avui es mostra incapaç de fer front als reptes de la globalització, de l’individualisme egoista i del replegament comunitari. Un projecte que cal que incorpori plenament la nova realitat de la societat del coneixement.

Un projecte que requereix també impulsar una organització basada en el treball en xarxa i en la presència activa a les xarxes socials i ciutadanes. Una política en l’entorn digital, sí, però sobretot una nova política que situa les persones en el centre del pensament i de l’acció.

Però la reconstrucció del nostre projecte polític ha de partir de la realitat, dels problemes tal com els viu i els pateix la majoria dels nostres conciutadans i conciutadanes. Els problemes derivats d’un sistema polític força bloquejat i d’un sistema econòmic que topa amb els interessos de la majoria.

I per això cal que prioritzem el combat contra la crisi econòmica i els seus efectes, i també contra les seves causes, que tenen molt a veure amb l’hegemonia del pensament neoliberal que de vegades ha contaminat també les nostres polítiques i els nostres comportaments individuals i col·lectius.

Som conscients que l’economia de mercat funciona sobre la base del benefici i l’obsessió per les possessions materials, però no ens volem resignar a una organització social que es limiti a prendre nota de les desigualtats, les injustícies i els desequilibris, a una societat que només trobi satisfacció en el consumisme desaforat. Cal que recuperem la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat, l’alienació i la pobresa generades pel sistema capitalista. Precisament perquè som socialistes.

La desregulació dels mercats, la financiarització de l’economia i la submissió de la política democràtica al dictat del dogma neoliberal són les arrels profundes de l’actual crisi econòmica, les seves causes. I la seva solució té una dimensió europea i un enfocament global que el nostre projecte polític ha d’assumir i liderar.

Hem de demostrar que hi ha un altre camí, que es pot guanyar la batalla de la productivitat i la competitivitat sense disminuir els drets socials, sense renunciar a una societat més justa i cohesionada. I això s’ha de fer des de la política, reivindicant la política democràtica, fent-la més propera, més transparent, més eficaç, netejant-la de tota sospita de corrupció o abús de poder.

Però no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de la política. Sense assegurar la primacia de la política sobre els mercats no podrem reivindicar la política democràtica. I aquest és un problema de primer ordre.

I no n’hi haurà prou amb un discurs en defensa de l’Estat del Benestar. Sense competitivitat econòmica no hi ha Estat del benestar que valgui. I si l’esquerra no assumeix aquesta realitat es veurà sistemàticament condemnada al fracàs econòmic i també a la irrellevància política.

Per aconseguir-ho cal atacar frontalment la carència més gran i més urgent que tenim: la necessitat de renovar profundament els nostres plantejaments en matèria de política econòmica i fiscal. La provisió universal de serveis públics de qualitat, la reducció de les desigualtats socials i els desequilibris territorials, l’oferiment d’oportunitats a tothom i l’eradicació de la pobresa no depenen solament de mecanismes de transferència de renda des dels sectors més benestants als sectors menys afavorits, tot i que en el centre de la nostra reflexió econòmica caldrà posar-hi una profunda reforma fiscal. Perquè nosaltres estem radicalment en contra del que s’ha anomenat “la societat dels dos terços”, en què dos terços viuen instal·lats en el sistema, encara que patint grans desigualtats, mentre l’altre terç en queda absolutament exclòs.

La prioritat és incorporar els sectors més desprotegits de la societat a una economia que ha de créixer de forma sostenible. Així, la inclusió social ha d’anar vinculada a una política de modernització, competitivitat i creixement econòmic, en la qual el capital humà, la formació, la recerca i la innovació tinguin un paper fonamental. El treball, l’esforç, el talent i l’excel·lència han d’estar en el centre de la nostra reflexió econòmica.

Avançar cap a una nova política econòmica implica també un nou conjunt de regulacions i incentius a la inversió, a la producció i a la creació de llocs de treball, que contribueixin a una prosperitat sostinguda que arribi a tothom. A hores d’ara la renovació ecològica dels patrons de producció i de consum és inevitable, i això ha de servir també per impulsar el creixement econòmic.

Hem de saber maximitzar la prosperitat satisfent els criteris de la sostenibilitat ecològica i social. I per això calen reformes per recuperar competitivitat i garantir el manteniment i la consolidació dels avenços socials aconseguits. Unes reformes que passen per l’acord social i també per la introducció de mecanismes de cogestió a les empreses, que promoguin la participació efectiva dels treballadors i les seves organitzacions representatives en els òrgans de direcció empresarial.

L’actual crisi econòmica és també una crisi ambiental, d’energia, de recursos naturals i del model de producció. No podem pensar en una estratègia econòmica basada en el creixement desaforat, hem d’incorporar-hi criteris de sostenibilitat, l’aposta per les energies renovables, i una fiscalitat ecològica, que gravi les activitats contaminants, bonifiqui les “empreses verdes” i augmenti la fiscalitat sobre l’energia nuclear també amb l’objectiu de tancar les centrals nuclears en un període raonable.

Però les reformes no poden ser només locals, han de ser globals. Per això cal reivindicar des d’ara mateix una Europa federal, uns Estats Units d’Europa capaços de defensar el model social europeu i d’impulsar una veritable governança econòmica comuna, i una nova regulació dels mercats globals per assegurar que l’economia estigui al servei de les persones i de les societats.

Cal impulsar a nivell europeu un debat a fons sobre les polítiques d’ajustament econòmic. És obvi que cal reduir el nivell d’endeutament que ens deixa indefensos front la voracitat dels mercats financers internacionals i sense possibilitats reals de competir i de mantenir l’Estat del benestar. Però si l’ajustament econòmic i els ritmes per assolir criteris raonables d’estabilitat pressupostària impedeixen el creixement i la recuperació, cal revisar l’ajustament i els criteris i els terminis per a l’estabilitat pressupostària. I això ha de ser compatible amb l’impuls d’un pla europeu d’inversió que promogui creixement i ocupació.

Cal situar en el centre de la nostra reflexió i de la nostra acció qüestions rellevants com la Renda Bàsica de Ciutadania, la fiscalitat ecològica, la introducció de taxes sobre les transaccions financeres, la limitació dels beneficis empresarials quan es produeixin ajustaments de plantilles o deslocalitzacions, la limitació de les retribucions dels directius que han d’estar també fortament condicionades per la marxa de l’empresa, la introducció de clàusules socials i ecològiques en els acords internacionals de lliure comerç, la lluita contra el frau fiscal, la introducció de mecanismes de garantia hipotecària que preservin l’habitatge de residència habitual, la recuperació i revisió de l’impost sobre el patrimoni, una regulació estatal de l’impost de successions per evitar una competència fiscal a la baixa, l’eliminació dels paradisos fiscals o la penalització dels moviments especulatius.

La qüestió és saber com impulsar les reformes necessàries per vèncer la batalla de la competitivitat en l’economia global i, al mateix temps, garantir la justícia social, proporcionant una xarxa de protecció als que la necessiten i seguretat a tots plegats. I per això és imprescindible assegurar la solvència i la credibilitat de la nostra política econòmica.

I això vol dir revisar permanentment el grau d’eficàcia de les nostres polítiques públiques amb deu prioritats molt clares.

1. Ajudar els autònoms i els emprenedors, simplificar els tràmits per afavorir l’activitat econòmica, assegurar el flux de crèdit a les empreses, millorar els ajuts a la seva internacionalització, i impulsar una fiscalitat i unes càrregues empresarials orientades a la creació de llocs de treball.

2. Guanyar la batalla de la recerca, el desenvolupament i la innovació, i facilitar la seva transferència a la societat, en termes de benestar, i a les empreses, conscients de la importància de la inversió en R+D+i per millorar la competitivitat, enfortir el model productiu, generar ocupació de qualitat i inserir-nos plenament en la societat del coneixement.

3. Assegurar l’adequada dotació en infraestructures gestionades amb eficàcia i proximitat, i impulsar una millora significativa dels sistemes de transport públic. Assegurar un subministrament energètic suficient, net i sostenible, i assegurar també el subministrament d’aigua en el conjunt del territori.

4. Consolidar un sistema educatiu de qualitat, amb una formació professional adequada als nous temps i capaç també de proporcionar mecanismes de reciclatge ocupacional, amb sòlides estratègies per combatre el fracàs i l’abandonament escolar, i una universitat d’excel·lència. Considerar la cultura com a element de cohesió, d’empoderament individual i col·lectiu, de creativitat, innovació i reflexió, així com a factor econòmic important tot i que condicionat per la dimensió del mercat català.

5. Millorar la qualitat del nostre sistema de salut pública, mantenint el seu caràcter universal i gratuït, així com l’aposta per la recerca biomèdica.

6. Assegurar una xarxa de serveis socials de qualitat i garantir l’aplicació de la llei de la dependència, valorant i reconeixent també el voluntariat i el paper de les famílies, prestant la màxima atenció al fenomen de l’envelliment i les seves conseqüències econòmiques, socials, culturals i sociosanitàries.

7. Ajudar a l’emancipació dels joves i promoure el seu accés a un habitatge digne. Assegurar la plena igualtat entre homes i dones a la feina, la política, les tasques domèstiques i les obligacions familiars.

8. Assegurar la plena integració dels immigrants, amb fluxos regulats, en igualtat de drets i deures. Conscients que els canvis en els cicles econòmics modifiquen la capacitat d’absorció dels fluxos d’immigració, que la convivència exigeix imposar el respecte a les lleis i costums del país d’acollida, i conscients també de les especials necessitats educatives dels infants i joves immigrants.

9. Eradicar la pobresa. Sí, perquè una societat incapaç d’eradicar la pobresa, no és una societat ni pròspera ni avançada.

10. Contribuir a la protecció i a l’impuls del món rural, i a la lluita contra el canvi climàtic, incorporant els criteris de sostenibilitat com a factors d’avaluació de l’eficàcia de les polítiques públiques.

Però el nostre projecte no pot limitar-se a un catàleg més o menys extens, i més o menys encertat, de polítiques públiques. Des del meu punt de vista el repte central de la reconstrucció del nostre projecte polític es situa en el terreny dels valors i de les idees, perquè com deia Gramsci “la conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític”. I hem de reconèixer que hem descuidat el debat d’idees. Especialment quan governem, oblidem que la nostra força són les nostres idees i el treball constant de la nostra gent, a les institucions, sí, però també a la societat.

Renovar idees i reconnectar amb la societat han de ser les nostres prioritats absolutes. La reconstrucció del nostre projecte polític ha de basar-se en la força de les idees, la força de la gent en forma de treball voluntari i la força de la nostra connexió amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.

La nostra renovació ideològica passa per convertir el PSC en un potent laboratori d’idees al voltant de tres eixos:

• Socialdemocràcia forta: reivindicació de la política democràtica, primacia de la política sobre l’economia, regulació dels mercats, taxa sobre les transaccions financeres, Estat del benestar, igualtat d’oportunitats, redistribució de la renda, la riquesa, el saber i el poder, democràcia econòmica, cogestió, foment de l’economia social i una profunda reforma fiscal.

• Federalisme fort: afirmació i defensa contundent cap endins i cap enfora dels interessos dels treballadors i les classes populars de Catalunya, caràcter integrador, i permanent voluntat de pacte i d’entesa amb la resta de pobles d’Espanya.

• Europa forta: Estats Units d’Europa, govern econòmic comú, tresor europeu, fiscalitat europea. Amb una participació directa al Partit Socialista Europeu (PSE) per contribuir a l’enfortiment del projecte socialdemòcrata a tot Europa i impulsar el procés d’elecció del futur candidat socialista a presidir la Comissió Europea, amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu del 2014. I cal que comencem a plantejar l’elecció d’un president del Consell Europeu a través del sufragi universal. ¿Per què no a través d’una iniciativa ciutadana europea?

El debat d’idees, però, no es produeix en el buit. Es produeix en un context polític, econòmic, social i cultural ben concret, i s’ha de produir en estreta connexió amb la societat. I això ens porta directament als canvis que hem d’introduir en la nostra organització.

D’entrada caldrà impulsar canvis per fer un PSC més gran, més obert, més transparent, més democràtic, més integrador.

Necessitem un PSC federador de sensibilitats, d’energies, de voluntat de canvi. Cal que recuperem la capacitat d’agregació del PSC, tornant a esdevenir la referència d’una majoria social progressista, capaç de representar els treballadors, les classes populars i els que comparteixen les idees de progrés; capaç d’atraure els ciutadans i les ciutadanes més conscients i d’incorporar a la política els nouvinguts.

El PSC ha de teixir una aliança social pel progrés, amb sindicalistes, creadors i agents culturals, activistes socials i emprenedors, en diàleg obert amb sectors catalanistes i federalistes, amb sectors ecologistes i d’esquerra crítica, i amb el teixit associatiu. També amb el que representa el moviment del 15-M, que reivindica una democràcia de major qualitat i una economia al servei de la majoria, objectius que són també els nostres.

Hem de créixer cap endins. Fent una organització capaç d’aprofitar bé tots els recursos de què disposa. És imprescindible fer atractiva i útil la pertinença al partit, i engrescadora i atractiva la militància, incorporant noves formes de col·laboració ciutadana, tant a nivell territorial com a nivell sectorial o temàtic. Potser el Congrés pot introduir alguns canvis estatutaris que ens hi ajudin, però la nova direcció haurà d’entomar entre d’altres el repte d’una veritable revolució sectorial. També caldrà revisar el funcionament del Consell Nacional i fins i tot dels nostres Congressos, que pretenen arreglar-ho tot en tres dies, i fins i tot Déu en va necessitar sis!

Necessitem una organització radicalment democràtica, que afavoreixi la participació i el debat, eradicant tot sectarisme. En el PSC no només no hi sobra ningú sinó que hi falta molta gent. El PSC necessita més debat intern, no menys. La discrepància no sols no ha de ser penalitzada sinó que pot i ha de ser estimulada. Aquest és un objectiu fonamental i irrenunciable. Necessitem més PSC, no menys.

Cal recuperar aquells i aquelles que encara figuren al cens com a militants socialistes però que fa temps que han deixat de participar activament en la vida del partit, els que ens han anat deixant sense trobar una nova referència política, i també hem d’afavorir el procés d’incorporació dels simpatitzants a la militància activa. Però amb això no n’hi ha prou, hem d’anar molt més enllà, obrint de bat a bat portes i finestres. La Conferència Oberta Catalunya Causa Comuna no ha de ser un episodi en el que es van implicar uns pocs, és la referència de l’esforç permanent d’obrir, ampliar i renovar el partit.

I això no és un problema d’Estatuts, és un problema de cultura política, de formes que han de ser coherents amb els nostres principis democràtics, federalistes i socialistes.

Hem de créixer cap enfora, intentant acostar-nos a tots aquells i aquelles que poden compartir els valors recollits a la nostra Declaració de principis. Hem de construir amb tots ells i totes elles un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat.

Hem de cridar la ciutadania a participar en els nostres processos de decisió a través d’unes primàries obertes, d’unes primàries ciutadanes com les que ha organitzat el Partit Socialista francès, i que François Hollande ha guanyat brillantment, unes primàries a dues voltes si es presenten més de dos candidats o candidates. I hem d’establir mecanismes permanents de diàleg amb els sectors progressistes més compromesos amb els quals volem construir una àmplia aliança social pel progrés, en la perspectiva de vertebrar una majoria d’esquerres el 2014.

Ens cal un autèntic pla de xoc. Amb una direcció que treballi molt. Si jo l’encapçalés, regalaria a tots els seus integrants una llibreta per apuntar els deures i poder anar esborrant les tasques ja acomplertes. Caldria que es reunís els vespres, perquè gent no lligada a tasques institucionals pogués participar-hi. Caldria que convidés de tant en tant a responsables territorials o sectorials per parlar a fons dels temes. Que es fes present al territori de forma molt sovintejada. Que atengués els militants, que els preguntés què volen i com ho veuen. Que transformés la seu central en un centre generador d’iniciatives i capaç d’atraure talent i idees, que Nicaragua sigui més la referència d’una xarxa que no pas una fortalesa freda i buida. Ja fa temps Raimon Obiols va proposar rebatejar-la com “La Fàbrica”. Fa ben poc Nichi Vendola ha impulsat una iniciativa similar a Itàlia. Una direcció que unifiqui recursos dispersos per la formació, la innovació i el debat, impulsant el “Laboratori d’idees”, capaç de transformar la nostra web en una revista digital de prestigi i que sigui referència per a la nostra presència i activisme a la xarxa. Hem de fer moltes coses, molt ben fetes, i ens hi hem de posar molt ràpidament. I això no podrà ser una feina a temps parcial pels principals responsables.

La reconstrucció del nostre projecte, la renovació de les nostres idees i la reconnexió amb la societat no són feina d’un dia, d’una setmana, d’un mes o d’un any. Però política en fem cada dia i cal donar també una resposta clara en l’escenari postelectoral. No m’hi puc estendre tant com voldria però considero imprescindible fixar tres orientacions de fons: 1) plantar cara a la regressió política, econòmica i autonòmica que implica la majoria absoluta del PP. 2) contribuir decisivament a la renovació del PSOE. 3) exercir amb fermesa la nostra tasca d’oposició i alternativa al Parlament de Catalunya.

Aprofito aquest moment per insistir en un tema polític important: no volem una política catalana subordinada a la política espanyola, si això arribés a succeir l’únic responsable en seria Convergència i Unió. Nosaltres estem disposats a assumir compromisos, sí, però per fer polítiques de progrés, no per fer altres coses, ni per avalar la política de CiU. Per tant, si es vol la nostra col·laboració, l’orientació política haurà de canviar. A partir del diàleg, la negociació i el pacte. Si CiU vol prosseguir amb la seva actual política, trobarà en el PP, o potser en altres, suports parlamentaris suficients. Però no els trobarà en el PSC. Si CiU segueix entestada a pensar que estem obligats a donar-li suport encara que discrepem profundament de la seva política, s’equivoca. Que no hi compti.

No van passar ni 48 hores perquè CiU considerés que el resultat electoral de diumenge avalava la seva política de retallades socials, adoptades de forma indiscriminada, sense prioritats ni diàleg polític i social. I ara pitgen l’accelerador. Així, no. De cap de les maneres. No amb nosaltres.

Som molt crítics amb la present deriva política de CiU perquè tendeix a provocar una triple fractura. Una fractura entre els catalans que comparteixen els postulats nacionalistes, sobiranistes i independentistes, i els que no els comparteixen. Una fractura entre Catalunya i la resta d’Espanya, que perjudicaria ambdues parts i que comportaria també un conflicte entre catalans. I una fractura entre els sectors socials que gairebé no pateixen la crisi i els que la pateixen de forma intensa. D’aquesta darrera fractura en vàrem tenir dues bones proves en l’intent de criminalitzar els perceptors de la renda mínima d’inserció i en l’intent de culpabilitzar els aturats de la seva situació, abandonant-los en la seva dissort.

Tanco parèntesi. Oposició i alternativa són dues vessants complementàries de la nostra funció principal: desenvolupar un projecte de progrés per Catalunya amb vocació majoritària, per assegurar un progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsar l’autogovern de Catalunya i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal, i preservar la unitat civil erosionada per tensions identitàries i l’impacte de la immigració. El PSC ha de ser rotund i coherent en la defensa d’aquest projecte Catalunya endins i Catalunya enfora.

Vull ser molt clar en aquest sentit. El PSC és, i ha de ser encara més, el gran partit de l’esquerra catalana. Alguns parlen de la necessitat d’una esquerra nacional catalana, com si ni el PSC ni ICV-EUiA o ERC no fossin parts de l’esquerra nacional catalana realment existent. El PSC és un partit d’esquerra nacional, una esquerra nacional que és federalista, europeista i internacionalista. A veure si s’acaba aquesta broma de pensar que un partit és nacional només si té com a objectiu la independència. Un partit és nacional, com diu Isidre Molas, quan es pensa a ell mateix com a nacional, és a dir, com un dels instruments polítics al servei de la nació tota, a partir del seu propi ideari. I el nostre ideari és socialista, catalanista, federalista, és a dir, amb voluntat d’entesa amb la resta de pobles d’Espanya, europeista, és a dir, partidari de la unitat europea, i internacionalista, és a dir, solidari amb la resta de pobles del món.

Ernest Lluch va descriure fa molt de temps les diferències entre catalanisme i nacionalisme, atribuint al catalanisme un caràcter cívic i transversal que impregnava la política, mentre situava el nacionalisme en un pla ètic més determinat que defineix una posició política concreta i per tant forçosament d’àmbit més reduït. El mateix Ernest es declarava partidari dels Estats plurinacionals, sempre que quedés clar que les llibertats nacionals són una extensió de la democràcia que no poden ser limitades de forma arbitrària.

El PSC ha d’esmerçar més esforços en definir el seu projecte de país, on la unitat civil, la cohesió nacional i l’autogovern formen una tríada indissoluble, i per convèncer una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que el nostre projecte polític defensa millor que cap altre els seus interessos concrets. Si en algun moment una part significativa de la ciutadania catalana ha percebut tebiesa o ambigüitat en la defensa que fèiem del nostre projecte de país, el problema és nostre, no d’ells. I hem de reconèixer que la Sentència del Tribunal Constitucional ha afeblit les posicions federalistes, que cal reprendre amb més força, exigència i ambició.

El projecte de país del PSC incorpora també la nostra visió d’Espanya, i una proposta de fraternitat federal amb la resta de pobles d’Espanya amb els quals compartim un Estat democràtic que ha de defensar els interessos de tots i respectar les diversitats nacionals que integra. Per a nosaltres, Espanya és també un escenari polític on defensar els interessos dels treballadors catalans i l’Estat un instrument al servei de l’autogovern de Catalunya.

Aquest model necessita una entesa federal amb el Partido Socialista Obrero Español. I això pot comportar en alguns moments l’existència de punts de vista no coincidents entre el PSC i el PSOE. I no passa res. És a dir, el PSC ha de defensar el seu punt de vista amb la voluntat d’acordar una posició comuna amb el PSOE, i si no s’aconsegueix l’acord, ha de defensar la seva posició fins al final allà on calgui, sigui al Congrés dels Diputats, al Senat, al Parlament Europeu, o on sigui.

Normalment aquesta qüestió es redueix al tema del grup parlamentari al Congrés, que va funcionar des de 1977 a 1982, amb l’únic i notable entrebanc de la LOAPA. Ja he dit des de fa temps que el meu model és el de la relació entre la CSU i la CDU alemanyes, que comparteixen un mateix grup al Bundestag amb capacitat d’acció diferenciada quan no hi ha acord. És clar que a Alemanya el paper del Bundesrat fa que les grans qüestions territorials es dirimeixin en aquesta Cambra a partir de la representació dels länder.

El cert és que un cop el PSC i el PSOE hagin fet els seus Congressos caldrà revisar aquestes qüestions animats per l’esperit federal i la voluntat d’acord que ens caracteritza i el debat haurà de ser molt de fons sense prefigurar-ne per endavant el resultat. El fet que CiU sembli monopolitzar la representació de Catalunya en un Congrés dels Diputats en el que dissortadament encara es dirimeixen importants qüestions territorials no és només un problema del PSC, ho és també del PSOE i de tots aquells que vulguin avançar cap a un Estat federal que s’adapti a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya. I és en aquest marc que cal situar la discussió i el necessari acord.

Per acabar amb aquest tema he de dir que el PSC ha de voler influir sobre el PSOE no solament en els temes referits a l’autogovern i a l’estructura de l’Estat sinó també en els temes referits al projecte polític i econòmic general que volem compartir, i també la nostra visió sobre el futur d’Europa, la Mediterrània i la governança mundial.

La nostra obsessió ha de ser construir l’alternativa a Catalunya, sí, però un pilar fonamental d’aquesta alternativa està als Ajuntaments, a les ciutats, als pobles, a les trames urbanes i metropolitanes. Les ciutats són el laboratori social on es posa a prova el nostre projecte, el seu arrelament, la seva eficàcia. És allà on podem comprovar de forma molt immediata si el nostre discurs respon a les inquietuds ciutadanes, si troba ressò suficient, si s’enriqueix a partir de les aportacions de molts, o no.

En aquest sentit la ciutat de Barcelona ha de marcar la pauta. Barcelona ha de ser la punta de llança de la renovació socialista. L’avantguarda de l’esforç per reconnectar amb els sectors més dinàmics, amb els creadors d’opinió i els activistes culturals, sense descuidar el nostre electorat més tradicional, els barris i el diversificat moviment associatiu.

La renovació que hem d’emprendre és un procés de baix a dalt. I passa per recuperar posicions perdudes, a començar per Barcelona, però també Badalona, Girona, Mataró, Manresa o Vilanova. I més enllà, als territoris no metropolitans, a ciutats petites i pobles, a comarques on estem retrocedint i aquelles en les quals la nostra implantació no ha estat mai prou forta. I aquesta ha de ser una prioritat pels propers anys. Feina, feina i feina.

Crec tenir molt clars els reptes, els problemes, les prioritats, els errors comesos, i també els encerts en els quals cal fonamentar la reconstrucció del nostre projecte.

I això em porta a la part final de la meva intervenció. Al repte que implica elegir una nova direcció del partit després de la renúncia de José Montilla a continuar com a Primer Secretari del PSC. Alguns redueixen aquesta qüestió al nom del futur Primer Secretari del partit. I crec que s’equivoquen. És més important encertar el rumb que el ball de noms. I és més important l’equip que la persona que l’encapçala. Però no penso defugir la qüestió de la Primera Secretaria.

Diu Isidre Molas, el president del partit, en l’entrevista que abans citava: “La força de tot grup resideix en la seva voluntat de renovació i de selecció per capacitat, no per fidelitats personals”. Hi estic absolutament d’acord. Així és com hem de configurar la nova direcció del partit.

Per mi la qüestió és aquesta, elegim un nou líder o busquem un dirigent per liderar els canvis necessaris? Crec que el nou líder del socialisme català sortirà de les primàries obertes que defenso, però per arribar a les primàries necessitem un dirigent i un equip capaços d’impulsar els canvis que el partit ha de fer per tornar a ser un instrument útil pels progressistes.

Ho he dit des de fa mesos i ho repeteixo avui aquí davant de tots vosaltres: estic disposat a tirar del carro com el primer dels militants o a empènyer el carro com el darrer dels militants. Però no estic disposat de cap de les maneres a deixar que el carro vagi pel pedregar. Ni a mirar què passa guardant distància. Precisament per esmenar errors comesos dels quals també em sento responsable. Errors que no esmenarem amb canvis cosmètics, ni amb solucions per sortir del pas.

Jo al PSC li dec tot, i resulta gairebé impossible que pugui retornar tot el que el partit m’ha donat. Jo no em podia pensar quan em vaig afiliar al Partit Socialista Popular Català l’any 1977 que participaria en la unitat de les organitzacions juvenils socialistes de Catalunya, que formaria part de la direcció del PSC, que seria regidor, alt càrrec del Govern d’Espanya, diputat al Congrés i diputat al Parlament, que acabaria essent Viceprimer secretari i portaveu del partit, i portaveu del grup parlamentari.

Si m’ofereixo pel que calgui no és, doncs, per afegir un títol a una llarga llista, sinó per prestar un servei, per complir amb el que considero un deure, una obligació. Com sempre, al llarg de tota la meva trajectòria política, tinc molta més ambició col·lectiva que personal.

¿Podria ser jo un bon primer secretari pel partit en aquests moments? Crec que sí. Per aquests motius:

• La meva experiència política.
• La meva capacitat d’anàlisi, de treball en equip i de comunicació.
• El meu tarannà obert i integrador, la meva capacitat de sumar i de relligar sensibilitats.
• Perquè puc oferir una dedicació exclusiva al partit i no he d’atendre cap altra obligació.
• Perquè com a diputat al Parlament de Catalunya puc exercir tasques d’oposició i alternativa.
• Perquè no em plantejo com a objectiu presentar-me a les eleccions primàries per esdevenir candidat socialista a la presidència de la Generalitat.

La nostra primera obsessió ha de ser reconstruir el projecte socialista i enfortir i ampliar el PSC. Això implica també negociar i impulsar la imprescindible revisió de la nostra relació federal amb el PSOE, obrir el partit a la societat, impulsar el diàleg amb les esquerres polítiques i socials, i contribuir a impulsar una àmplia aliança social de progrés, afirmant la rotunda autonomia del nostre projecte polític. Jo em veig capaç de fer-ho.

Sóc conscient que sóc coresponsable d’errors i mancances que hem comès al llarg del temps. Potser això i la meva veterania política fan que avui no sigui la persona més adequada per encapçalar la nova direcció. Però això no puc decidir-ho jo. Heu de decidir-ho vosaltres. ¿Cal representar el canvi o cal estar en condicions d’impulsar canvis de veritat? Tant de bo trobem algú capaç de fer les dues coses.

Crec conèixer bé el que cal corregir. Pel que fa al contingut del nostre projecte, a l’eficàcia de la nostra organització, al caràcter col·legiat de la direcció, al necessari impuls al relleu generacional, al suport a la Joventut Socialista de Catalunya, a garantir la igualtat real entre homes i dones en el si del partit, i a les formes radicalment democràtiques i altament participatives que han de presidir aquesta nova etapa.

Vull contribuir a impulsar reformes en la nostra organització, la nostra forma de fer política i la nostra relació amb la societat. Actualitzant els mecanismes d’informació, comunicació, formació i debat per fer-ho possible. Necessitem una organització més oberta, més acollidora, més transparent, més propera, més participativa, més moderna i més eficaç.

Però la meva eventual candidatura a la Primera Secretaria del PSC no és el més important. El més important és que col·lectivament siguem capaços d’encertar el rumb per superar la difícil situació que travessem. I això depèn de tots i totes. I per això subratllo els elements d’equip, d’integració, de canvis reals, de capacitat d’impulsar una renovació d’idees, i de dedicació exclusiva a reconstruir el nostre projecte polític, ampliar el nostre partit i reconnectar amb la societat.

No n’hi ha prou amb parlar de renovació i canvis, cal saber en què consisteixen i tenir l’autoritat i la determinació suficients per impulsar-los. Els canvis de cares són necessaris, però no suficients.

Crec que l’actual situació del partit demana, més que mai, un esforç d’integració i d’unitat. No em cansaré de repetir que la nostra força resideix en les nostres idees, la nostra cohesió interna i la nostra capacitat de sumar. En el benentès que la unitat no ha de comportar ni ambigüitat política ni incapacitat de renovar tot el que calgui renovar. I cal que siguem conscients també que el Congrés ha d’obrir una etapa de canvis, però que el PSC requerirà d’encara més canvis en el futur immediat. Canvis que requereixen tanta determinació com generositat de tots, a començar per la meva.

Fins avui s’han presentat ja tres candidats a Primer secretari. Persones per les quals tinc el màxim respecte polític i afecte personal. A aquesta llista podrien afegir-s’hi altres noms, entre d’ells el meu. Però el meu objectiu no és el de presentar una candidatura per enfrontar-la a la que presenti un altre company o companya.

Crec que puc ser més útil als ideals que compartim si subratllo novament la meva disposició a fer el que calgui per allò que crec que més ens convé a tots: encertar el rumb, fer un Congrés d’integració i elegir un bon equip, amb gent amb moltes ganes de treballar i que pugui assegurar una gran dedicació, un equip encapçalat per un Primer secretari o una Primera secretària que compti amb un suport molt majoritari i capaç de dedicar-se plenament a una tasca formidable.

A partir d’avui penso dedicar-me en cos i ànima a contribuir a que el nostre Congrés sigui un èxit, escoltant a tothom, parlant amb uns i altres, començant pel Pere, l’Àngel, en Joan Ignasi i la Carme, els responsables de Federacions i Agrupacions, el nucli fundacional del PSC, els nostres alcaldes i alcaldesses, i els exponents de les diverses sensibilitats del partit, subratllant el que ens uneix, però defensant amb convicció les idees que us he exposat. Posant l’interès del partit per davant del que pogués significar un interès personal.

Crec que convindria que s’anés decantant ben aviat una sòlida candidatura d’integració, que lògicament caldrà acabar definint en el mateix Congrés en contacte amb els delegats i delegades. És en el Congrés que es presenten les candidatures, no abans.

Si la integració no fos possible, la causa no hauria de ser l’afany de protagonisme personal sinó, en tot cas, l’existència de diferències polítiques irreconciliables que jo avui no sé veure.

Per tant i com us deia, treballaré de valent perquè del Congrés en sortim més forts, més units, més compromesos amb els canvis necessaris per reconstruir el nostre projecte, per obrir i ampliar el nostre espai polític, per oxigenar la nostra organització, per tornar-la a posar dempeus al servei dels nostres valors, orgullosos i deutors de la nostra història, però, sobretot, compromesos amb els ciutadans i ciutadanes als quals volem servir com a instrument de canvi social, com a pont cap a un futur de llibertat, igualtat, justícia, fraternitat i solidaritat.

Companyes i companyes, amigues i amics: junts podem!

Moltes gràcies.

Després de les eleccions de diumenge s’imposa una reflexió profunda i serena. Caldrà fer-la entre tots i totes les socialistes, i la celebració del 12è Congrés del PSC els propers dies 16, 17 i 18 de desembre ens proporciona una gran plataforma pel debat i la presa de decisions que permetin iniciar el camí de la represa. Des de finals de maig passat estic compartint reflexions polítiques sobre què cal fer per preparar el futur. Les trobareu en el meu web “junts podem“. Ara cal reprendre amb empenta el debat.

Per tal de presentar en públic les meves opinions pronunciaré una conferència amb el títol “Els reptes del 12è Congrés del PSC” el proper dijous a les 19.30 hores a Barcelona a la seu del PSC de l’Eixample, carrer Bruc, 61, entre Consell de Cent i Diputació.

Nota: els ventalls són instruments pràctics d’origen japonès que serveixen per refrescar-se quan fa calor, espantar els mosquits o atiar el foc quan convé; són també complements de moda i instruments de seducció, serveixen per assenyalar i incorporen un llenguatge secret. Obrir el ventall implica la voluntat de créixer, de guanyar força i utilitat, d’obrir noves possibilitats. Aquest és el sentit del ventall que encapçala aquest post.

Per la seva claredat i interès us recomano que llegiu l’article de Juan-José López Burniol publicat avui a La Vanguardia, que transcric a continuació.

La cruïlla del PSC
JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL
LA VANGUARDIA, 22.10.11

Gairebé tot és relatiu, en política. Per això, a l’hora de posar títol a aquest article, vaig pensar primer en “La insuportable indefinició del PSC”, però el vaig rebutjar perquè no feia justícia a la substancial aportació dels socialistes a la política catalana i espanyola des de l’inici de la transició. Vaig considerar, després, “Elogi del PSC”, però també em va semblar inadequat perquè no reflectia la deriva tova i incerta del partit, d’uns anys ençà. I m’he decidit, encabat, per “La cruïlla del PSC”, per referir-me –malgrat la neutralitat del to– al moment crucial en què es troba: greu però no tan desesperat com volen fer-nos creure, des de l’altra banda, els que sempre han ocupat posicions nacionalistes, així com les seves tropes auxiliars de lleva més o menys recent. Aquest és un grup heterogeni que assumeix, respecte del PSC, una actitud condescendent i tremendista, semblant a la que tants ateus i agnòstics adopten respecte a l’Església Catòlica: es passen la vida dient-li el que ha de canviar per no perdre fidels. De la mateixa manera, no hi ha dia que, des de les files nacionalistes, no li diguin, al PSC, el que ha de fer per subsistir: que no és pas altra cosa –només faltaria!– que passar per les forques caudines del cànon nacionalista i adoptar una posició ancil·lar.

Però aquest no és pas un destí fatal. En la història del PSC –per utilitzar una frase d’Albert Camus referida a la vida de cada home– “hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu”. Així, Josep-Maria Puig Salellas –a Catalunya: la penúltima cruïlla– va escriure aquestes paraules: “Tots estem d’acord amb la importància del paper que juga el PSC per raó de la seva doble implantació social, que –amb l’antecedent cronològic del PSUC, tot s’ha de dir– ha evitat la fractura de la societat catalana en dos”. Per Puig Salellas, el fet que marca la diferència entre la política basca i la catalana és l’existència del PSC com a partit frontissa. Cosa que és certa igualment en les dues primeres etapes de la seva història: la liderada pels “nois de Sant Gervasi”, que acaba amb el Congrés de Sitges del 1994, i la dels “capitans” al final de la qual ara assistim.

Què en serà, del PSC, en la tercera etapa que ara s’inicia? N’hi ha que el donen per exsangüe amb rigor extrem, per no haver sabut conformar –segons diuen– un programa de síntesi atractiu del que és substancial en les dues ànimes –catalana i espanyola– que, segons ells, conviuen en el seu si. Respecto però no comparteixo aquesta actitud, que em sembla extremada, perquè exigeix al PSC poc menys que la quadratura del cercle, a anys llum del que demanen a altres partits. Discrepant, per tant, de l’opinió d’aquests crítics exigents, el PSC només té –a parer meu– un problema fonamental, que no afecta la major part del seu programa, és a dir, la que configura un projecte socialdemòcrata avui més vigent que mai. El problema del PSC es concreta en un aspecte puntual però que en condiciona tota l’acció: la fixació d’una posició clara pel que fa a la relació de Catalunya amb Espanya; un tema que el PSC ha trampejat com ha pogut durant els darrers anys, i que, segons com el resolgui, pot liquidar la condició de partit frontissa, perquè tot té un límit en aquesta vida, fins i tot la resistència dels materials, que al capdavall es trenquen de tant doblegar-los.

Ja se sap que el PSC defensa una estructura federal de l’Estat, però crec que, sota aquest concepte d’Estat federal –que és, no pensem-hi, una varietat de l’Estat unitari en què l’interès de tots preval, en algunes matèries, per damunt de l’interès particular de qualsevol de les parts– batega a Catalunya –des de l’inici del procés estatutari– la reivindicació més o menys explícita d’una relació bilateral o confederal –d’igual a igual– entre Catalunya i Espanya, que pot ser que pel PSC sigui una estació final, però que pels nacionalistes és una estació de passada –“una miqueta d’independència”– cap a la plenitud nacional.

És en aquesta indefinició sobre el model d’Estat on hi ha el motiu pel qual el PSC es desdibuixa cada dia que passa, ja que no satisfà ni els uns ni els altres, amb l’agreujant que molts acaben desconfiant-ne i l’abandonen per anar a buscar opcions més clares. El PSC s’ha de decidir. Les dues opcions són raonables, però són incompatibles. El moment de la veritat arribarà aviat, quan estableixi la posició sobre la demanda d’un grup parlamentari propi a Madrid. Perquè ja se sap que un Estat federal no pot funcionar sense partits polítics d’àmbit també federal. Per tant, si el PSC opta per reivindicar un grup parlamentari propi, és que –digui el que digui– la seva opció no és federal sinó confederal; i, al contrari, si es limita a reclamar veu pròpia en el si d’un grup socialista únic, la seva aposta federal és seriosa. El pròxim congrés decidirà el que vol. Ara bé, si opta pel grup propi, és possible que, passat un temps, algú digui: “Mireu què se n’ha fet, del PSC! Va ser bonic mentre va durar”.

Avui La Vanguardia em publica l’article que trobareu transcrit a continuació.

PRIMÀRIES OBERTES

Quan a finals de maig vaig formular el meu decàleg de propostes per a la renovació del PSC, vaig recollir el compromís d’elegir el futur candidat socialista a la Presidència de la Generalitat a través d’un procés d’eleccions primàries. Setmanes més tard, vaig precisar la proposta: es tractava d’anar més enllà del que estableixen els nostres estatuts, i d’obrir la participació a les primàries a tots els ciutadans i ciutadanes que ho desitgin.

Per què introduir aquest canvi? La resposta és senzilla: perquè el nostre sistema polític i el mateix funcionament d’institucions i partits requereix una revisió general per revitalitzar la nostra democràcia i recuperar una política estretament lligada a la ciutadania. El malestar ciutadà que es projecta sobre la política va més enllà del moviment 15-M. La política pot i ha de trobar fórmules per renovar el seu compromís amb la democràcia i la participació. La rellevància de la proposta es va destacar en un editorial recent de La Vanguardia.

Les primàries obertes organitzades pel Partit Socialista francès han estat un èxit rotund, amb una participació molt per sobre de l’esperada. I es pot destacar també un procés exemplar, net i transparent, que demostra que la política pot tornar a interessar a la ciutadania sempre que hi hagi idees i personalitats capaces d’enriquir el debat.

Les primàries obertes a la ciutadania donen un cop mortal a l’endogàmia i a les lògiques burocràtiques en què les organitzacions polítiques solen caure sovint. Són capaces de trencar prejudicis, permeten reconnectar els candidats i els partits amb la ciutadania, i obliguen els que aspiren a liderar un projecte polític a treure el millor de si mateixos. Les primàries donen opció a diferenciar entre qui dirigeix un partit i qui lidera el projecte polític que aquest partit presenta a la societat. Però no hi veig res de dolent en això, la legitimitat democràtica més gran del líder rau precisament en la seva elecció ciutadana. Al partit correspon definir la proposta política, però en les nostres democràcies el compromís del líder respecte a la ciutadania li dóna un marge més gran de llibertat que encara sense primàries reconeixem.

Les primàries obertes obliguen a parlar dels problemes de la gent i menys dels problemes del partit o dels problemes entre els partits. Constitueixen per això una palanca formidable per a la renovació partint de continguts i propostes, permeten prendre la iniciativa política, obtenir una quota mediàtica important, contribueixen a marcar l’agenda i acabaran per posar en evidència organitzacions escassament democràtiques. Certament no són un ungüent màgic que tot ho cura, però són un tractament de xoc eficaç per a una política que necessita oxigen i que semblava perdre de forma irremissible la connexió amb la realitat. La renovació del PSC que defenso parteix també d’aquesta premissa.

Àlex Milian em fa l’entrevista que trobareu a continuació, publicada en el número 1.418 de la revista El Temps de 16 d’agost de 2011 i reproduïda per Nació Digital.

“Rubalcaba s’enfronta al pitjor candidat que pot tenir el PP”

El viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta (Barcelona, 1960), és un dels noms que sonen com a candidats a primer secretari. Afirma que no ha decidit si s’hi presentarà, defensa Rubalcaba com a candidat del PSOE i diu que no entén com CiU pot arribar a acords amb el PP.

― Heu decidit ajornar el congrés del PSC al desembre, per no celebrar-lo just abans de la campanya de les eleccions. La política del PSC està condicionada a la política espanyola?

― No. El que passa és que volíem fer la campanya electoral amb tota la potència del partit. Si no movíem les dates del congrés, perdíem possibilitats de fer campanya. L’avançament de les eleccions al 20 de novembre afectava molt un congrés que volíem celebrar a final d’octubre. Vam pensar que la millor manera era precisament no moure els terminis del congrés però, en canvi, sí les dates de celebració.

― De Catalunya depèn que Rajoy tingui majoria absoluta o no?

― L’altra vegada la victòria socialista va dependre de Catalunya, de la distància entre el PSC i el PP a Catalunya. En certa manera, ara també: si el PP pugés molt a Catalunya i el PSC baixés molt, naturalment les possibilitats d’una majoria absoluta del PP serien altes.

― La victòria del candidat del PSOE, Pérez Rubalcaba, és impossible?

― No, impossible, no. Entre d’altres coses perquè s’enfronta al pitjor candidat que pot tenir el PP. És una persona que no ha demostrat que tingui ni les ganes ni el projecte que Espanya necessita en aquest moment. Per tant, hi ha partit, però és un partit molt difícil.

― Un comunicat d’ETA anunciant la seva dissolució giraria la truita?

― Crec que la gent ja dóna per descomptat que ETA s’ha acabat. Són ells que han esperat massa temps a certificar una fi que ja es va produir fa temps. No crec que el ciutadà es mogui per esdeveniments d’aquesta naturalesa. El paper de Rubalcaba, com a ministre de l’Interior, en aquest procés de final d’ETA ja és conegut. Un anunci com aquest no mouria res.

― El vostre principal rival, a les generals, en l’àmbit del Principat, és CiU. Què ofereix PSC per no perdre vots a favor de CiU?

― El PSC ofereix que el PP no governi a Espanya. Convergència, no. És trist, però Duran i Lleida només fa d’eco del que diu el PP. El PP demanava eleccions anticipades; Duran i Lleida va córrer a demanar-les també. Quan el President Rodríguez Zapatero va donar la data del 20-N, el PP va dir que s’havien d’haver avançat abans i en Duran ràpidament va dir que s’havien d’haver avançat abans. En aquests moments, CiU ja no està oferint res més que un pacte amb el PP i nosaltres volem tot el contrari: oferim una alternativa al PP. Creiem que aquesta és la força de la nostra oferta electoral.

― CiU també s’oferiria a negociar amb el PSOE si fos el guanyador.

― Seria una certa novetat. Nosaltres només hem vist a CiU votar investidures d’Aznar. No ha votat cap investidura de Zapatero ni cap pressupost de Zapatero. En canvi, va votar les dues investidures d’Aznar i tots els seus pressupostos. Per tant, jo no veig aquesta pretesa equidistància. Més encara quan a Catalunya CiU també ha optat per un acord amb el PP, un acord que també s’està produint als ajuntaments i a la diputació de Barcelona. Diria que CiU s’ha rendit ja a una victòria del PP i està conduint la seva política a ser el complement necessari –esperen ells– del PP.

― El debat del grup parlamentari a Madrid, l’havíeu de fer al congrés del PSC. Ara, però, el voleu avançar. Per què?

― Sí, perquè l’avançament de les eleccions farà que el congrés sigui posterior, però en el programa electoral s’haurà de fer un esment d’aquesta qüestió. Al programa electoral hom fa una oferta política, però també ha d’explicar com pensem defensar els nostres criteris i com ens pensem organitzar al Congrés dels Diputats. Per tant, és obligat que el programa electoral en faci esment.

― La decisió prèvia a les eleccions, no condicionarà, de cara al congrés del PSC, el debat sobre el grup parlamentari a Madrid?

― La tradició dels congressos socialistes és que es parla de tot. El fet que se n’hagi parlat abans no impedirà que es pugui debatre i fixar una decisió que no ha de ser la mateixa que s’hagi pres abans. Qui té la darrera paraula sobre aquestes qüestions és el congrés, però l’avançament de les eleccions ens obliga a parlar-ne abans.

― Però si al programa electoral defenseu una opció, al cap de dos mesos aquesta opció difícilment serà esmenada. Podria semblar una traïció a l’electorat.

― Depèn de quina posició sigui. Jo crec que, en aquest moment, dins el PSC s’està obrint camí la idea que el partit ha de tenir veu pròpia –la qual cosa no vol dir necessàriament tenir grup propi diferenciat del PSOE–. Haurem d’esperar a veure què posem al programa. Però, sens dubte, l’última paraula la té el congrés del partit i el fet d’haver decidit coses abans no impedeix aquest debat ni pressuposa que no se n’hagi de parlar.

― Quina és l’opció de Miquel Iceta?

― L’he explicada moltes vegades. Sóc partidari de compartir grup amb tots els socialistes d’Espanya i de preservar la possibilitat d’un vot diferenciat en aquells temes en els quals no ens hem posat d’acord. És exactament la mateixa relació que tenen a Alemanya la CSU i la CDU: són dos partits diferents, però al Bundestag formen part del mateix grup parlamentari.

― I això us permetria tenir veu pròpia?

― Hauríem de negociar què vol dir veu pròpia, en quins debats es participa i amb quina fórmula. Però, en tot cas, la presència del PSC al Congrés dels Diputats seria més significada, més visible que no és ara. Hi ha molta gent que diu –i és veritat– que el PSC fa molta feina entre bambolines –perquè moltes de les coses que han estat bones per a Catalunya i han rebut el suport del PSOE no s’haurien produït sense la feina del PSC–, però el que estem plantejant és que la propera etapa aquesta feina sigui més visible i la gent la pugui entendre molt millor.

― Sereu candidat a primer secretari al congrés del partit?

― No ho tinc decidit. Hi ha molta gent al PSC que m’està dient que m’ho pensi, però jo crec que el més important és fer el debat sobre el projecte polític, sobre les idees, i el debat sobre les persones pot comportar el risc de desfigurar o enfosquir el debat ideològic.

― Diversos nous corrents del PSC (#congresdesdebaix, Més PSC, 15-M Socialista) i d’altres d’antics diuen que Miquel Iceta no hauria de ser a la nova executiva perquè és coresponsable dels resultats electorals.

― Tots els noms que surten ara com a possibles candidats són membres de l’actual direcció del partit.

― Això els invalida també?

― No. Jo dic el que dic. Cap d’aquests corrents m’ha dit que no em presenti. Almenys personalment. Tinc molta relació amb Nou Cicle i no és el missatge que m’han fet arribar. De tota manera, els quatre possibles candidats que han sortit fins ara als mitjans de comunicació són membres de la direcció.

― Però Nou Cicle sí que ha presentat un candidat.

― Sí, un candidat que és membre de la direcció del partit. Per tant, si no és que es consideri que no tots els membres de la direcció del partit són responsables de les decisions de la direcció del partit… Però aquest seria un debat més filosòfic. Crec que la renovació del partit ha de ser de persones i d’idees, però això no vol pas dir que ningú dels qui han estat fins ara no pugui continuar. Normalment, les renovacions dels partits es fan per etapes. No passes del blanc al negre, sinó que hi ha gent que és substituïda per gent més jove, gent antiga que segueix, i això fa una barreja nova de cara al futur. Així evolucionen els partits i crec que també serà el que passarà al PSC.

― Parlem d’idees. Els nous corrents insisteixen molt a renovar l’estructura del partit per fer-la més participativa.

― Hi ha idees molt interessants. Jo fa temps que defenso, per exemple, que els candidats del PSC es triïn per mitjà de primàries obertes a la ciutadania. Aquesta és una de les coses que poden obrir el partit. N’hi ha moltes altres, però crec que, de les moltes que s’han fet, la que té un component polític més rellevant és aquesta, i la comparteixo plenament.

― Una de les crítiques més generalitzades al proper congrés del PSC és que hi haurà menys delegats que mai. Un congrés amb menys delegats pot tenir més debat?

― Sí, perquè el debat depèn de les idees. A Catalunya som 7,5 milions de persones i al parlament hi ha 135 diputats; els membres del PSC són 30.000 i de delegats n’hi haurà 870 o 880. És obvi que un congrés amb més delegats té més delegats, però la qualitat del debat ve de les idees que es posen sobre la taula i de si els delegats representen la diversitat interna. Jo crec que això es pot donar en un congrés de les característiques del que hem convocat.

― En un article a El Periódico de Catalunya vau presentar un decàleg dels punts principals que hauria de complir el PSC –una mena de programa de candidat a primer secretari–. Un d’ells era “Treballar per l’acord entre el PSC i el PSOE sobre el nou horitzó federal d’Espanya”. Al final de l’etapa Zapatero, que al començament semblava que s’involucrava molt en aquest projecte i finalment ha fet passes enrere, penseu que Espanya encara pot triar el federalisme?

― Sí, Espanya ha d’anar cap al federalisme com tots els estats que tenen una diversitat nacional al seu interior. Espanya s’ha mogut, però encara s’ha de moure més, en un aspecte en què el PP representa una amenaça greu, que és en els àmbits de la pluriculturalitat i el plurilingüisme. Encara no entenc com CiU pot pactar amb un PP que fa la política lingüística que fa al País Valencià, a les Illes i a Aragó. S’ha de tenir estómac per a arribar a acords amb un partit que practica una política tan agressiva vers el català.

― L’ex-alcalde de Sant Joan Despí, Eduardo Alonso, us critica durament en una opinió al web de Nou Cicle, “L’Hora”, per una opinió vostra publicada a la premsa. Dèieu a propòsit de “la necessitat de renovar els plantejaments en matèria de política econòmica” del PSC: “El nostre projecte ja no es pot basar en la transferència de renda a gran escala des de les classes benestants fins als perdedors de les grans transformacions econòmiques”. I l’ex-alcalde interpretava que el pas següent d’aquesta vostra afirmació era que quedava “prohibit transferir rendes del capital a rendes del treball”. I us deia: “Doncs, no!, senyor Iceta. Vagi a defensar aquestes idees a un altre lloc. Al PSC no hi caben, i no em vingui ara amb xerrameca buida”.

― Ell està molt preocupat perquè en aquest article jo deia que el plantejament econòmic del PSC no es podia limitar a “transferències de renda a gran escala”, i això ho mantinc. No ens podem resignar que hi hagi sectors de la societat exclosos del progrés econòmic i, per tant, no ens podem limitar a “transferències de renda a gran escala”, sinó que hem de fer un esforç d’inserció social, professional i laboral de molta gent. És una opinió. Ell no hi està d’acord. En tot cas, jo sempre tindré un esperit de dir a la gent que vingui a defensar les seves idees i no d’expulsar la gent perquè defensi les seves idees en altres llocs.

― Dieu en un escrit titulat “Cap al 12è Congrés”: “El nostre principal problema és el de definir un projecte de canvi social capaç de vèncer l’actual impotència política que subordina la democràcia a la llei dels mercats”. L’actual context econòmic, les crisis de les últimes setmanes, tot demostra que Rodríguez Zapatero tampoc no ho ha aconseguit.

― És que és un tema que es resol a nivell europeu i internacional o no té solució. Ara és curiós recordar que, quan el 2008 arriba la crisi a Europa, es fan cimeres del G-20 i gent tan poc sospitosa com Sarkozy parla de refundar el capitalisme, de regular els mercats, i després les decisions que s’han pres no han anat en coherència amb aquelles declaracions. És obvi que avui tenim un sistema econòmic que funciona en contra dels interessos de la majoria. S’han de tornar a posar les coses al seu lloc. Això vol dir que calen noves regles i un esforç de noves fiscalitats: a nivell europeu, una fiscalitat de les transaccions financeres internacionals i les fiscalitats estatals. Per això crec que una de les coses que s’ha de replantejar és un impost sobre la riquesa, sobre el patrimoni, com el que ja teníem, però reformulat. No pot ser que es demanin esforços a tota la població i als qui més tenen se’ls demani menys o se’ls rebaixin els impostos, com ha fet el govern de CiU.

― S’ha arribat a aquesta crisi perquè la socialdemocràcia no ha sabut reaccionar a temps?

― No. Hem arribat a aquesta crisi pel predomini del pensament neoliberal. Si es mira la situació europea actual, dels vint-i-set estats de la UE només cinc tenen govern socialista. Per tant, estem davant d’una crisi del neoliberalisme molt profunda a la qual, certament, la socialdemocràcia no ha sabut fer front perquè a nivell estatal no té solució i perquè la correlació de forces a nivell europeu i mundial és molt favorable al pensament neoliberal, que és l’arrel de la crisi que patim.

―El candidat del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha dit que té la solució per als problemes econòmics del país. Com a membre destacat del govern Zapatero, la podia haver aplicat.

― Depèn. Pots saber coses que no sabies abans o coses que ara són aplicables i abans no ho eren. La pròpia crisi econòmica ha anat canviant de característiques. Avui som molt més conscients del problema de la bombolla immobiliària que no ho érem a l’origen de la crisi i som també molt conscients que algunes qüestions només tenen solució a escala europea i que haurem de fer molts més esforços perquè la UE faci realment d’UE. La UE s’ha encaparrat a tenir una moneda única i no a tenir una política econòmica única. S’ha demostrat que això és un dels motius pels quals els moviments especulatius castiguen tan durament els països europeus. Coses que ara són evidents i que poden suscitar molt consens no ho eren fa uns quants anys. Per tant, és normal que, des de l’experiència, estiguem en disposició de fer noves propostes i, conscients dels canvis de la crisi econòmica, avui estiguem en condicions de fer coses diferents. El que seria estrany és encaparrar-se a fer el mateix que fa uns quants anys quan la situació és diferent i en sabem una mica més.

A continuació trobareu l’esquema de la meva intervenció a l’Escola d’Estiu de la Joventut Socialista de Catalunya “Guillermo Vidaña”.

IDEES PEL FUTUR DEL SOCIALISME
Escola d’estiu de la Joventut Socialista de Catalunya, Lloret de Mar, 16.07.11

Sort que vaig començar a parlar de tot això fa mesos perquè algú podria pensar que em limito a repetir el que va dir Alfredo Pérez Rubalcaba dissabte passat o el que afirmava de forma concisa i rotunda Nicolás Sartorius en un article publicat ahir a El País. Tot el que us diré ara està recollit en articles i documents meus escrits el passat mes de maig i en intervencions que he anat fent a Agrupacions del partit en les darreres setmanes. Intentaré cenyir-me al tema i al temps i després ja farem un col·loqui sobre els temes que més us interessin, els hagi abordat o no en la intervenció inicial.

Hem de recuperar el sentit originari del socialisme democràtic: el reformisme profund, permanent i global. Els ideals de justícia social i d’igualtat. Regulació dels mercats, fiscalitat justa, Estat del benestar, redistribució de la riquesa, igualtat d’oportunitats, reducció de les desigualtats socials i dels desequilibris territorials. Posar l’economia al servei de les persones ja no és possible en els estrets marges nacionals i estatals. Cal posar Europa en el centre de les nostres propostes.

• Primacia de la política

Defensa de la democràcia, néta de corrupció i millorada pel que fa als elements de representació i participació, també llei electoral, i dret de vot als 16 anys com proposa la JSC.

Primacia de la política implica sobretot subjecció dels mercats a les regulacions decidides democràticament, si acceptem que l’economia passa per davant de la política no podem demanar-li a la gent que participi, perquè pensarà que no serveix per res.

• Regulació dels mercats

Necessitem una nova regulació dels mercats internacionals, particularment de les transaccions financeres, també el ‘day trading’, amb una taxa que les gravi -és imprescindible que la generació de riquesa més important en l’economia global repercuteixi en el benestar de tots i limitar en el possible els moviments especulatius-, amb clàusules socials i ambientals en els acords de lliure comerç -perquè no volem competir a la baixa en drets socials-, eliminar els paradisos fiscals, introduir progressivament elements de cogestió empresarial –model alemany-.

• Estats Units d’Europa

Ha quedat clar que no es pot tenir una moneda única sense un govern econòmic comú, un Tresor europeu, i una major harmonització fiscal. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB europeu i que per defensar països membres amb dificultats no tinguem els instruments necessaris. No estem davant d’una crisi grega, estem davant d’una crisi de l’euro i com a tal cal abordar-la. Millor ens aniria amb Jacques Delors i Gordon Brown que amb Durao Barroso i Van Rompuy.

• Fiscalitat

Si volem fer polítiques redistributives, si volem mantenir la xarxa de protecció social de l’Estat del benestar, necessitem una fiscalitat justa i sòlida. Cal triar entre copagament i reforma fiscal, i jo defenso la reforma fiscal. Recuperant l’impost sobre el patrimoni o, millor dit, creant un impost sobre la riquesa. Evitant la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes. Avançant cap a una fiscalitat ecològica. I lluitant aferrissadament contra el frau fiscal i l’economia submergida.

• Repensar el nostre projecte

Combatre l’ortodòxia econòmica neoliberal, laboratori d’idees, audàcia.

• Reconnectar amb els progressistes

Renovar el partit, créixer cap endins i créixer cap enfora, impuls a la sectorialització, aliança social pel progrés, plataformes permanents de diàleg amb activistes socials, sindicalistes i emprenedors, creadors i líders d’opinió progressistes -Parlament socialista- i primàries ciutadanes per escollir candidats, a començar pel futur candidat o candidata a la presidència de la Generalitat.

¿Té tot això a veure amb el moviment 15-M? El moviment socialista sorgeix a mitjans del segle XIX amb un doble objectiu donar protagonisme (veu i vot) als treballadors (la majoria) i canviar un sistema econòmic generador d’injustícies. No és agosarat dir que el moviment 15-M reprèn el sentit d’aquestes reivindicacions en el segle XXI. I per tant, sense pretendre en absolut capitalitzar, absorbir o manipular aquest moviment, hem de reconèixer que ens interpel·la directament a les esquerres. I que ens recorda coses que potser no hauríem d’haver oblidat mai.

• El 12è Congrés del PSC

Necessitem tornar a ser un partit de combat, un partit que practiqui un reformisme fort, que disputi l’hegemonia cultural al pensament liberal i conservador. Hem de tenir la valentia de fer els canvis necessaris en un Congrés de renovació i de cohesió interna, perquè renovació i unitat ens donaran la força per guanyar el combat.

Sóc optimista. Crec que són majoria els ciutadans i les ciutadanes que volen més i millor democràcia, més i millor creixement econòmic, i més justícia social. És a aquesta majoria a la que ens adrecem. Acceptant amb humilitat els nostres errors i les nostres mancances. Defensant amb orgull les conquestes socials que hem anat aconseguint. Reconeixent i explicant també els límits de l’acció política, i la necessitat de lliurar un combat a nivell europeu i global. Cercant suports i complicitats. Escoltant a la gent i afavorint la seva participació en les nostres decisions. Enriquint les nostres propostes a través del diàleg amb experts, creadors d’opinió i activistes socials i sindicals.

I tot això serà possible si sortim del proper Congrés amb un clar missatge de renovació i unitat, d’ambició i de fortalesa, d’obertura i de pluralitat. El que hem de fer no és senzill, però estic convençut que serem capaços de fer-ho perquè en el nostre partit, i també a la JSC, hi ha unes immenses ganes de vèncer les dificultats, i prou gent, prou idees i prou ganes de treballar com per aconseguir-ho.

INTERVENCIÓ A L’AGRUPACIÓ DE VILADECANS (5.07.11)

Bona tarda, companyes i companyes,

Vull agrair a la Comissió Executiva de l’Agrupació de Viladecans la invitació per compartir amb vosaltres algunes consideracions sobre el proper Congrés del partit. Queda encara molt de temps fins els dies 28, 29 i 30 d’octubre, però amb el Congrés ja convocat i la ponència-marc ja aprovada cal començar a parlar-ne a fons.

La ponència-marc és un text molt ampli i molt obert. Fins i tot incorpora al final de cada capítol una llista oberta de temes a desenvolupar. En la seva introducció, que vaig escriure per encàrrec de la Comissió Redactora, formada també per Maria Badia, Marina Geli, Joan Rangel, Jaume Collboni i Javi López, es parla d’una renovació del projecte polític del socialisme català, una triple renovació, la renovació del compromís socialista, la renovació del compromís nacional i la renovació del compromís amb els i les progressistes. Des d’aquest punt de vista crec que la ponència-marc defineix prou bé quines han de ser les prioritats del PSC en la propera etapa.

Però per obrir el debat voldria parlar-vos més de com veig personalment les coses que no pas limitar-me a resumir el text de la ponència-marc.

I potser valdria la pena començar a parlar de l’origen dels nostres problemes. Un origen que no està en la derrota del passat 26 de novembre ni en la del passat 22 de maig.

Recordeu que ja vàrem començar a perdre vots l’any 2003. Quan Pasqual Maragall arriba a la presidència de la Generalitat l’any 2003, obté menys vots i menys escons que l’any 1999. I des de llavors hem perdut suport electoral de forma ininterrompuda. Certament amb l’excepció de les eleccions generals en les que, recordem-ho, fins ara hem estat capaços de recollir el suport de molts ciutadans que no ens voten en d’altres tipus d’eleccions perquè conscients que a nivell espanyol o bé hi ha un govern socialista o n’hi ha un del PP.

M’interessa molt subratllar que la pèrdua de vots comença l’any 2003 perquè llavors no hi havia crisi econòmica, ni tampoc hi havia govern socialista a Espanya. I, per tant, les raons de la pèrdua de confiança en els socialistes no es poden atribuir tant sols a la crisi o al desgast del govern socialista presidit per Zapatero. Zapatero no arriba al govern fins l’any 2004 i la crisi, que té l’origen l’any 2007 només es manifesta amb força a partir de la segona meitat del 2008.

Crec que les victòries electorals els anys 2004 i 2008, el resultat de les eleccions municipals del 2007 i el fet de formar govern a Catalunya els anys 2003 i 2006, ens van enlluernar. No vàrem ser prou conscients que manteníem o guanyàvem posicions de govern mentre anàvem perdent suport electoral. Un miratge molt perillós. Això explica perquè el Congrés del 2008 va ser més una festa que un veritable congrés. Estàvem massa contents de nosaltres mateixos.

Això explica també perquè no vàrem discutir gaire el document “Per a un nou impuls del socialisme català” d’octubre del 2007. Ja llavors fixàvem deu objectius concrets però després no vàrem treballar prou per fer-los realitat. ¿Quins eren aquests objectius? 1) Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar un relat entenedor i un horitzó engrescador. 2) Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució. 3) Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions. 4) Obrir espais a nous protagonistes. 5) Esdevenir el partit de referència per a les dones. 6) Estrènyer els nostres llaços amb els joves. 7) Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del president al darrer militant. 8) Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics. 9) Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per debatre i impulsar reformes. 10) Promoure campanyes de mobilització social i de participació electoral.

És fàcil comprovar com algunes de les coses que cal fer, ja les havíem detectat. Però no les hem posat en pràctica. I aquest és un error que cal corregir de forma immediata.

Què cal fer? Hem de créixer i hem de renovar-nos.

Hem de créixer cap endins. Fent una organització capaç d’aprofitar bé tots els recursos de què disposa. En primer lloc, ha d’aprofitar els seus militants i simpatitzants. Cal fer atractiva i útil la pertinença al partit, engrescadora i atractiva la militància. Necessitem una organització radicalment democràtica, eradicant tot sectarisme. En el PSC la discrepància no ha d’estar penalitzada, ha de ser benvinguda, perquè el partit s’enforteix des del debat, amb el contrast de posicions.

Hem de créixer cap enfora. Obrint-nos. Són molts els catalans i catalanes que poden compartir els valors recollits a la nostra Declaració de principis. Hem de construir amb ells un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat. Hem de cridar els ciutadans a participar en els nostres processos de decisió amb unes primàries ciutadanes, com les que organitzarà el Partit Socialista francès a l’octubre.

També cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de cada ciutat? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part més activa sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social.

I per créixer cap enfora cal que encapçalem la reivindicació de la política democràtica. Només des de la política podrem sotmetre l’economia a l’interès general. Malfieu-vos d’aquells que volen limitar el paper de la política, ja que de forma involuntària o interessada acaben per afavorir els interessos dels poderosos. Per reivindicar la política cal assegurar que de veritat sigui democràtica, representativa i útil. Per això cal assegurar la millora dels mecanismes de participació, la transparència i la lluita contra la corrupció. Si voleu després m’hi estendré, però vull recordar la nostra preferència per un sistema electoral com l’alemany que combina proporcionalitat amb l’elecció directa de diputats que representen els seus districtes electorals. I caldria que estudiéssim ampliar el dret de vot als majors de 16 anys, com ho demana la Joventut Socialista de Catalunya.

Créixer cap endins i créixer cap enfora ens ha de permetre esdevenir un innovador laboratori d’idees, un espai obert i acollidor per al debat i l’acció política, refent de baix a dalt la nostra connexió amb la ciutadania i amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.

Créixer i renovar-nos són les dues dimensions d’un mateix procés. I renovar-nos vol dir promoure nous protagonismes i, sobretot, noves idees. El nostre partit ha comès un gran error descuidant el debat de les idees, el combat cultural. Massa sovint, especialment quan ocupem responsabilitats de govern, oblidem que la nostra força són les nostres idees i el treball constant de la nostra gent, a les institucions, i a la societat.

Les nostres propostes han de partir d’una anàlisi acurada de la realitat, del coneixement dels problemes que afecten als nostres conciutadans, de la nostra capacitat d’oferir una explicació i una resposta al què passa. I per això cal parlar molt clar.

1) Hem de dir que el sistema econòmic capitalista, l’economia de mercat, només segueix la lògica del benefici individual. I que cal regular i limitar els mercats si no volem que la lògica dels mercats s’imposi sobre els drets i el benestar de la majoria.

2) Hem de dir que cal una nova regulació dels mercats internacionals. El mercat de capitals ha de ser fortament regulat per evitar moviments especulatius i cal introduir una taxa sobre les transaccions financeres. En els acords de lliure comerç cal incloure clàusules socials i ambientals. Cal eliminar els paradisos fiscals. Només així aconseguirem posar l’economia al servei de les persones.

3) Hem d’avançar cap als Estats Units d’Europa. La moneda única europea ha d’anar acompanyada d’una estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats, impulsant un veritable govern econòmic europeu. Si no ho fem, anirem cap al desastre. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB de la Unió. I que per defensar països membres en dificultats no tinguem els instruments necessaris. No ens ho podem permetre. I la Unió Europea no només ha de ser un instrument per limitar els estralls de la crisi, ha de ser capaç d’impulsar una estratègia de creixement econòmic, basada en la cohesió social i la sostenibilitat.

4) A Catalunya i Espanya si volem mantenir l’Estat del Benestar hem d’assegurar el seu finançament. I tenim dues opcions: o introduir mecanismes de copagament o fer una reforma fiscal. Jo m’inclino per la segona opció. Per començar, recuperant l’impost sobre el patrimoni. Suprimir-lo va ser un error. Cal combatre el frau fiscal. Cal evitar la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes, que és el principal argument esgrimit pels que volen eliminar l’impost sobre successions i donacions. I això implica l’harmonització fiscal a nivell espanyol i europeu. I també cal que avancem cap a una fiscalitat ecològica.

Crec que són majoria els ciutadans i les ciutadanes que volen més i millor democràcia, més i millor creixement econòmic, i més justícia social. És a aquesta majoria social a la que hem de dirigir-nos. Acceptant amb humilitat els nostres errors, les nostres mancances. Defensant amb orgull les conquestes socials que hem anat aconseguint. Reconeixent i explicant també els límits de l’acció política. Cercant suports i complicitats. Escoltant a la gent i afavorint la seva participació en les nostres decisions. Enriquint les nostres propostes a través del diàleg amb experts, creadors d’opinió i activistes socials i sindicals.

I tot això serà possible si sortim del proper Congrés amb un clar missatge de renovació i unitat, d’ambició i de fortalesa, d’obertura i de pluralitat. El que hem de fer no és senzill, però estic convençut que serem capaços de fer-ho, perquè en el nostre partit hi ha preocupació, sí, però també unes immenses ganes de vèncer de les dificultats, i prou gent, prou idees i prou ganes de treballar com per aconseguir-ho.

Aquest vespre l’Agrupació de Sant Andreu m’ha convidat a fer iniciar un col·loqui sobre el tema “El partit de la gent”. A continuació hi trobareu transcrita la meva intervenció inicial.

INTERVENCIÓ INICIAL EN EL COL·LOQUI “EL PARTIT DE LA GENT” ORGANITZAT PEL PSC DE SANT ANDREU, 28.06.11

Permeteu-me en primer lloc que agraeixi a la Comissió Executiva de l’Agrupació del PSC de Sant Andreu que m’hagi convidat a compartir amb vosaltres aquest col·loqui per estimular el debat congressual. El tema que m’heu proposat és “El partit de la gent” i m’heu indicat que la intervenció inicial sigui molt breu –d’uns cinc minuts- per tal d’afavorir la participació del màxim nombre de companyes i companys. Intentaré ajustar-me al temps i fer alguna proposta concreta. Perquè necessitem un partit combatiu i la valentia de fer els canvis necessaris. Així ha de ser el nostre 12è Congrés. Un Congrés de renovació i també de cohesió interna, perquè renovació i unitat ens faran més forts.

— Què hem de fer per esdevenir “el partit de la gent”?

Al meu entendre es tracta de fer fonamentalment dues coses: parlar clar, dient la veritat sobre els temes que preocupen a la gent, i fer del nostre partit un instrument útil per a la participació política.

1. Parlar clar, dient la veritat sobre els temes que preocupen a la gent. Us proposo quatre idees.

a) Hem de dir que el sistema econòmic capitalista, l’economia de mercat, només segueix la lògica del benefici individual. I que cal regular i limitar els mercats si no volem que la lògica dels mercats s’imposi sobre els drets i el benestar de la majoria.

b) Cal una nova regulació dels mercats internacionals. El mercat de capitals ha de ser fortament regulat per evitar moviments especulatius i cal introduir una taxa sobre les transaccions financeres. En els acords de lliure comerç cal incloure clàusules socials i ambientals. Cal eliminar els paradisos fiscals. Només així aconseguirem posar l’economia al servei de les persones.

c) Hem d’avançar cap als Estats Units d’Europa. La moneda única europea ha d’anar acompanyada d’una estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats, impulsant un veritable govern econòmic europeu. Si no ho fem, anirem cap al desastre. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB de la Unió. I que per defensar països membres en dificultats no tinguem els instruments necessaris. No ens ho podem permetre.

d) A Catalunya i Espanya si volem mantenir l’Estat del Benestar hem d’assegurar el seu finançament. I tenim dues opcions: o introduir mecanismes de copagament o fer una reforma fiscal. Jo m’inclino per la segona opció. Per començar, recuperant l’impost sobre el patrimoni. Suprimir-lo va ser un error. Cal lluitar contra el frau fiscal. Cal evitar la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes, que és el principal argument esgrimit pels que volen eliminar l’impost sobre successions i donacions. I això implica l’harmonització fiscal a nivell espanyol i europeu. I també cal que avancem cap a una fiscalitat ecològica.

2. Fer del PSC un instrument útil per a la participació política. Us proposo cinc reflexions.

a) Reivindicar la política democràtica. Només des de la política podrem sotmetre l’economia a l’interès general. Malfieu-vos d’aquells que volen limitar el paper de la política, ja que de forma involuntària o interessada acaben per afavorir els interessos dels poderosos. Per reivindicar la política cal assegurar que de veritat sigui democràtica, representativa i útil. Per això cal assegurar la millora dels mecanismes de participació, la transparència i la lluita contra la corrupció. Si voleu després m’hi estendré, però vull recordar la nostra preferència per un sistema electoral com l’alemany que combina proporcionalitat amb l’elecció directa de diputats que representen els seus districtes electorals. I caldria que estudiéssim ampliar el dret de vot als majors de 16 anys, com ho demana la Joventut Socialista de Catalunya.

b) Hem de recuperar l’impuls fundacional, la vocació de suma, la generositat i l’obertura que facin novament atractiva la pertinença al partit, eficaç i engrescadora la militància, amb la flexibilitat suficient perquè tothom que vulgui aportar les seves idees, el seu temps i el seu esforç pugui fer-ho des de la llibertat i amb la confiança que la seva aportació serà reconeguda. Cal millorar els mecanismes d’informació, comunicació, formació i debat per fer-ho possible, també a través de la utilització creativa de les noves tecnologies.

c) Són molts els catalans i catalanes que poden compartir els valors recollits a la nostra Declaració de principis. Hem de construir amb ells un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat. El PSC ha de ser un innovador laboratori d’idees, un espai obert i acollidor per al debat i l’acció política, refent de baix a dalt la nostra connexió amb la ciutadania i amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.

d) Cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de ciutat o districte? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social.

e) Fer un pas més en l’obertura de les primàries a la gent. Primer les fèiem obertes als militants, després també als simpatitzants. Ara proposo que obrim les primàries als ciutadans que hi vulguin participar. Com ho han plantejat els nostres companys socialistes francesos, demanant només dos requisits: signar una declaració en què manifestin compartir els valors d’esquerres i treballar per la victòria electoral socialista, i fer una aportació simbòlica per sufragar les despeses d’organització de les primàries. Aquest mecanisme hauria d’estar en marxa per elegir, quan toqui, el candidat o candidata socialista a la presidència de la Generalitat.

Dissabte el Consell Nacional del PSC va convocar el 12è Congrés del partit que se celebrarà els dies 28, 29 i 30 d’octubre a Barcelona al Palau de Congressos de Catalunya. Us convido a llegir la ponència-marc del 12è Congrés, l’article de Raimon Obiols “PSC: un nou projecte, amb modèstia i ambició” i l’editorial de La Vanguardia “La depresión del PSC”. I aprofito per recordar el recull de materials meus que us podeu descarregar de forma gratuïta “Idees pel debat socialista“, els meus articles “Renovar i ampliar el projecte socialista“, “El verdader debat socialista” i “Una agenda per a la renovació del PSC“, el document de reflexió “Cap al 12è Congrés” i el meu bloc específicament dedicat al debat congressual “Endavant PSC!“.

Però sens dubte la principal notícia de la setmana ha estat l’intent de boicotejar la reunió del Parlament de Catalunya en la que es va iniciar el tràmit parlamentari per aprovar els Pressupostos de la Generalitat pel 2011 acordats entre CiU i PP.

Sobre aquesta qüestió i temes que s’hi relacionen us convido a llegir les següents aportacions:

• Indignats i infiltrats, Enric Hernández
• Els límits de la protesta, editorial del diari ARA
• Culpar a qui correspon, Joaquim Coll
• Declaració conjunta, president de la Generalitat, presidenta i mesa del Parlament, i presidents i portaveus dels grups parlamentaris que configuren el Parlament de Catalunya
• Els electes no es toquen. Indignats, alerta!, editorial de Nou Cicle
• Democracia real, Miquel Iceta
• En defensa de la democràcia, editorial d’El Periódico de Catalunya
• Cerco violento, editorial d’El País
• Un dia trist, editorial del diari ARA
• L’helicòpter, Xevi Xirgo
• És democràcia, estúpids!, Andreu Mayayo
• No me representan, Ignacio Escolar
• Una jornada inquietante, Lluís Foix
• El estiércol, Rafael Nadal
• Así no, Joan Herrera
• Las razones de los toldos, Jordi Gracia
• La democracia entre dos excesos, Belén Barreiro
• La il·lusió populista, Xavier Casals
• ¿Un triste aperitivo?, Antoni Puigverd
• Deures arran del 15-J, Enric Hernández
• Respecte per la democràcia, Ernest Benach
• Càstig penal, Joan J. Queralt
• Tots som Parlament, Núria de Gispert
• 15-J: pares i mestres, Albert Sáez
• Entre recortes y bloqueos, Joan Ferran
• La temptació antipolítica, Toni Soler
• Jo, amb els que matisen, Carles Capdevila
• Per què vaig a la manifestació, Josep Maria Vallès

Abans de seguir m’agradaria compartir les meves reflexions al respecte. En primer lloc i amb rotunditat: l’intent de subvertir o sabotejar les institucions democràtiques és absolutament inacceptable i és, a més, constitutiva de delicte. El Parlament de Catalunya ha conegut moltíssimes manifestacions i concentracions de tota mena: són ben nombrosos els expedients de crisi empresarial que han motivat concentracions de protesta per part dels treballadors i els seus representants, el mateix podem dir de moltes reivindicacions pageses i de contraris a la utilització de transgènics o al maltractament animal, per citar-ne només algunes. No defenso, doncs, que el Parlament estigui aïllat de la realitat o que la ciutadania no pugui expressar els seus problemes, inquietuds i reivindicacions davant la institució que representa el poble de Catalunya. Estic en contra de qualsevol actuació que persegueixi evitar el seu normal funcionament, o l’agressió o coacció dels membres que les integren. I això és el que es pretenia el 15 de juny que, lamentablement, ja no serà només recordada com la data de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista. I en aquest sentit és de justícia recordar, com ho fa sovint el president de la Federació de Municipis de Catalunya, Manuel Bustos, que també es van produir lamentables incidents del mateix tipus que els del 15-J amb motiu de la constitució dels ajuntaments el passat dissabte dia 11 de juny.

En segon lloc, crec que el moviment 15-m va fer molt bé de condemnar l’actuació violenta de les persones o grups que van agredir els membres del Parlament, els treballadors de la Cambra, els representants dels mitjans de seguretat i els membres dels cossos i forces de seguretat que volien garantir la seguretat i la integritat física de tots.

En tercer lloc, crec que la utilització de la força per part dels cossos i forces de seguretat és absolutament legítima ja que s’empara en la llei i les institucions democràtiques per protegir la llei i les institucions democràtiques.

En quart lloc, considero que el dret a la lliure expressió de les idees, a concentrar-se o manifestar-se de forma pacífica, és un dret fonamental que només pot limitar-se quan impedeix l’exercici d’altres drets individuals i col·lectius.

En cinquè lloc, considero que el moviment del 15-m, els “indignats” expressen un malestar social profund, amb causes ben reals a les que la política, al menys per ara, no està essent capaç de donar ni explicacions, ni resposta, ni remei.

Certament el nostre sistema democràtic és perfectible i no pot limitar-se als processos d’elecció cada quatre anys dels nostres representants, tot i que aquesta és la seva dimensió fonamental. Crec també que la principal raó de les crítiques al funcionament del sistema democràtic tenen a veure, precisament, amb la gestió de la crisi econòmica, amb la incapacitat de subordinar els mercats als interessos generals. I comparteixo en termes generals les crítiques al sistema econòmic que de forma de vegades concreta i de vegades abstracta s’estan expressant per molts i moltes dels indignats. En anteriors actualitzacions setmanals del meu Diari he anat recollint anàlisis del moviment i també aportacions crítiques amb la gestió de la crisi econòmica. I ho seguiré fent. I també és per això que en aquest epígraf he inclòs l’article de l’exconseller Josep Maria Vallès en el que explica les seves raons per assistir a la manifestació d’aquesta tarda, a la que em consta que hi assistiran també els secretaris generals de Comissions Obreres i la UGT de Catalunya.

Dit tot això, crec que hi ha també motius sobrats per criticar l’actuació del Govern de Catalunya que va demostrar la seva incapacitat de preservar el normal funcionament de les nostres institucions. El fet que nombrosos diputats i diputades fossin agredits, coaccionats o insultats, i que el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, diversos consellers de la Generalitat i els presidents d’alguns grups parlamentaris haguessin d’arribar al Parlament en helicòpter, amb imatges que han donat la volta al món, demostren clarament que els mecanismes posats en marxa pel Govern per preservar el normal funcionament de les institucions van ser clarament insuficients. Jo mateix vaig fer una declaració pública en nom del grup parlamentari socialista en aquest sentit el dijous dia 16. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Els dispositius de Puig” i l’article de Xavier Sardà “Un Parlament maltractat i un conseller il·luminat”. La insuficiència del dispositiu és un error greu si tenim present que l’acció contra el Parlament estava anunciada per endavant i que el propi Conseller d’Interior en les primeres declaracions del dia 15 manifestava que ell havia estat l’únic a entendre la verdadera naturalesa dels fets de la Plaça de Catalunya del dia 25 de maig. La meva impressió és que es va equivocar el dia 25 de maig i es va equivocar també el dia 15 de juny. Espero que la seva compareixença al Parlament serveixi per aclarir tots els dubtes sobre l’actuació del Govern.

Una de les reivindicacions dels “indignats” és la necessitat de revisar (en el cas de Catalunya ja no es tracta de revisar sinó d’aprovar) la llei electoral. Per això us recomano que llegiu l’editorial d’avui d’El Periódico de Catalunya “Reforma electoral“, la crònica de José Rico “¿Qui ens representa?” i els articles de Francesc Pallarés “L’important és el vot” i Joan Botella “Cal obrir les llistes”.

Sobre aquesta qüestió convindria rellegir les “50 recomanacions dels experts sobre la llei electoral” d’acord amb l’Informe impulsat per l’anterior govern en la passada legislatura. També us interessarà conèixer l’Informe de la Ponència del conjunt dels grups parlamentaris que va intentar elaboració d’una proposició de llei electoral de Catalunya en l’anterior legislatura (compte, és un arxiu pesant de 25,3 MB). En les pàgines 13 a 27 hi trobareu els comentaris dels diferents partits a les 50 recomanacions dels experts i en les pàgines 255 a 277 hi trobareu la proposta de Llei electoral presentada pel PSC, inspirat en el sistema de representació proporcional personalitzada vigent a la República Federal Alemanya, que consisteix en un doble vot, amb una papereta a candidats individuals que aspiren a representar un districte electoral (és elegit diputat el candidat que obté més vots a cada districte) i una papereta amb llista de partit que assegura la proporcionalitat del sistema. En l’actualitat s’estan produint contactes discrets entre CiU i PSC per intentar aproximar posicions sobre aquesta qüestió. Tot i esperant que serveixen per il·luminar el difícil camí que ha de portar a l’aprovació de la llei electoral catalana (que necessita comptar amb el vot favorable d’almenys dos terços dels membres del Parlament), el mes de setembre caldrà activar els mecanismes institucionals per intentar-ho.

Afortunadament l’intent d’impedir la reunió del Parlament de Catalunya no va reeixir i dimecres es va produir el debat sobre les esmenes a la totalitat del projecte de pressupostos de la Generalitat pel 2011. Les esmenes van ser derrotades per l’acord CiU-PP. Us convido a visitar la secció específica dedicada als pressupostos de l’oficina parlamentària virtual del PSC, a llegir les declaracions de la nostra portaveu parlamentària Rocío Martínez-Sampere acusant al Govern d’haver presentat un projecte de pressupostos contra la cohesió social en comptes d’haver presentat un projecte de pressupostos contra la crisi, el debat de les esmenes a la totalitat produït en el Ple, en el que Rocío Martínez-Sampere va destacar per la seva contundència i claredat (anunciant la constitució del nou tripartit de dretes CDC-UDC-PP), i les declaracions de Jaume Colboni sobre la llei de mesures fiscals i financeres que acompanya el projecte de pressupostos (qualificada per en Jaume de llei mini-òmnibus). També es van debatre en el Ple les esmenes a la totalitat presentades contra aquest projecte de llei, que van ser novament derrotades per l’acord CiU-PP.

Sobre aquesta qüestió us convido a llegir la crònica de Lluís Pellicer “Los Presupuestos del recorte de CiU superan el primer escollo gracias al PP” i l’article que em va publicar ABC “Las razones del pacto CiU-PP“,

Abans de seguir amb altres recomanacions vull destacar la sorpresa que em produeix la grotesca maniobra de CiU entestada en explicar que s’ha vist obligada a pactar amb el PP perquè el PSC no estava disposat a acordar els pressupostos. És una mentida que, a més, topa amb fets prou coneguts. Qui va facilitar l’investidura d’Artur Mas abstenint-se en segona votació? El PSC. Per fer-ho varem subscriure un acord en el que lògicament no figurava la nostra reivindicació d’aparcar l’eliminació de l’Impost de Successions perquè enteníem que CiU havia de complir amb el seu compromís electoral, i que tenia quatre anys per fer-ho. Ja des del mes de febrer vàrem plantejar que la nostra única condició per facilitar l’aprovació dels pressupostos (novament amb la nostra abstenció n’hi havia prou) era que CiU ajornés un any l’eliminació de l’Impost de Successions. Però CiU s’hi va negar en rodó, entre d’altres coses perquè ja havia acordat  amb el PP l’eliminació d’aquest impost, obrint la porta a revisar a la baixa l’impost de donacions i una futura rebaixa dels tipus que graven les rendes més altes en el tram autonòmic de l’IRPF. Avui la maniobra de CiU per defugir la seva responsabilitat sobre el pacte amb el PP arriba a l’extrem de les declaracions de Duran Lleida que acusa al PSC d’haver donat la clau de la política catalana al PP. ¿Qui ha fet possible que les alcaldies de Badalona i Castelldefels estiguin en mans del PP? ¿Quins vots faran Alberto Fernández-Díaz vicepresident primer de la Diputació de Barcelona? I que consti que preguntar això no és dimonitzar el PP sinó, simplement, mostrar a CiU com a única responsable d’un acord general amb el PP. I provem encara un última argument: ¿Algú podria dir-me què va oferir CiU al PSC per pactar? Res. Perquè la seva decisió estava presa feia temps. Per retallar sense criteri, per rebaixar impostos als sectors més benestants, per reduir la presència institucional del PSC i per preparar un eventual pacte amb Mariano Rajoy, CiU va decidir fer un acord amb el PP. Oblidant que fa just un any ens manifestàvem en els carrers de Barcelona protestant contra una sentència impulsada pel recurs del PP contra l’Estatut i per la seva campanya agressiva a la resta d’Espanya i sobre els membres del Tribunal Constitucional. ¿Com explicaran ara la seva opció de pactar amb el PP, ara que Alícia Sánchez-Camacho inicia una nova croada contra el model lingüístic de les escoles catalanes? ¿Serà també culpa del PSC? ¿No era més fàcil ajornar un any l’eliminació de l’impost de successions que és tant inoportuna com injusta en plena crisi econòmica?

No és d’estranyar que Antoni Dalmau escrigui un article en referència a CiU que porta el títol “L’art de la figuració”, ni l’alerta d’Antonio Franco “El PP pesa a Catalunya per primer cop” o els interrogants de Joan Majó en el seu article “¿La lista más votada?”.

I ja sembla preparar-se un altre escenari de pacte CiU-PP, la llei òmnibus. Us convido a llegir al respecte els articles de Joan Subirats “Doctrina de xoc a la catalana” i Josep Maria Montaner “Privatización y desregularización”. Una llei òmnibus que pretén la modificació de més de 80 lleis, i desenes d’organismes. Una llei que ha aixecat moltes alertes també en els sectors culturals, com podeu comprovar en els articles de Jaume Cabré “La ILC no pot desaparèixer”, Maria Barbal “La ILC no pot desaparèixer” i Santi Fondevila “Del dir (de CiU) al fer (de Mascarell) sobre el CoNCA”.

Per acabar amb els temes relatius a la política catalana us convido a llegir els articles d’Enric Company “Carod y los males de ERC” i Laia Bonet “Catalunya i el seu Estatut”.

En la política espanyola molts s’interroguen sobre la data de les properes eleccions generals, previstes per març del 2012. Vegeu-ho per exemple en l’article de Javier Pradera “Quién sabe cuándo”. Amb raó parla Gonzalo López Alba de “Resintonizar las antenas”. Alfredo Pérez Rubalcaba ha començat ja a exercir com a futur candidat amb propostes concretes de futur, com el MIR per a professors, vegeu-ho a la crònica de Laura Cantalapiedra y J. A. Aunión “Rubalcaba propone un MIR para profesores en su estreno como candidato”. De Mariano Rajoy seguim sense saber-ne gaire com ens recorda Jordi Sevilla en el seu article “¿Tiene Rajoy política económica?”. I mentre escric això Izquierda Unida acaba de decidir entregar el govern d’Extremadura al PP. Ho sento però aquests no n’aprendran mai. Aquesta setmana també ha estat notícia l’intent de dimissió de tres magistrats del Tribunal Constitucional. Podeu llegir al respecte l’editorial d’El País “Dimisiones en el TC” i els articles d’Ignacio Escolar “El PP y el Tribunal Constitucional”, Javier Pradera “El secuestro del Constitucional” i Francesc de Carreras “¿Magistrados vitalicios?”.

Us recomano l’article de Fernando Valdés Val-Re favorable a la proposta del Govern de reforma de la negociació col·lectiva “Una reforma equilibrada” i la valoració positiva sobre el control de la inflació d’Angel Laborda “Las perspectivas de inflación mejoran notablemente”.

Sobre la crisi grega i l’orientació de la política econòmica europea us convido a llegir l’article de Josep Borrell “La moneda i la frontera”, l’editorial d’El País “Juegos temerarios“, l’article de Dani Rodrik “¿Grecia lo logrará?”, l’editorial d’El País “Para salvar el euro“, l’article de Juan Fernández Vigueras “¿Rescatamos a Grecia o a la banca?”, l’editorial d’El País “Un respiro vital“, (sobre l’acord Sarkozy-Merkel), i els articles de Jorge Fonseca “Pacto contra los ciudadanos” (sobre el Pacte per l’Euro), Andreu Missé “La UE perdió el timón al ceder ante el FMI” i Kenneth Rogoff “El euro, en la encrucijada”.

El cert és que sense un canvi de perspectiva en les polítiques europees no tenim gaire marge de maniobra per enfrontar-nos a la crisi sense costos socials inassumibles. Per això he subscrit el manifest “Cambiemos Europa“, que em va fer conèixer Lídia Santos.

Seguint amb temes europeus us poden interessar l’editorial d’El País “Berlusconi declina” i l’article de Javier Solana “Para recomponer las relaciones Turquía-UE”.

Amb plantejaments crítics sobre la forma en que s’està abordant la crisi econòmica us convido a llegir els articles de Joan Subirats “Per una economia social i solidària”, Vicenç Navarro “Las ignoradas causas del paro”, Miguel Angel Lorente y Juan-Ramón Capella “Las ‘manos muertas’”, Carlos Berzosa “La hecatombe de la izquierda y la crisis económica”, Justo Zambrana “La factura política de la crisis económica”, Antón Costas “La necesidad de hacer preguntas difíciles”, Paul Krugman “El gobierno de los rentistas” i Joaquín Estefanía “Letras indignadas” amb recomanacions de llibres del que podríem anomenar “economia crítica”.

Sobre els canvis en els països àrabs i les qüestions geoestratègiques que susciten us recomano els articles de Fernando Reinares “Lo que Abbottabad revela sobre Al Qaeda”, Lluís Bassets “Negacionismo” i Xavier Batalla “El deber de proteger”, l’entrevista a Javier Solana que li fa Marta López “Hauria sigut millor no posar límits a la intervenció a Líbia” i l’editorial d’El País “Marruecos se mueve“.

També us pot interessar l’article de Mario Vargas Llosa sobre la victòria d’Ollanta Humala al Perú “La derrota del fascismo”.

Sobre temes de fons us recomano l’article de Miquel Puig “El desconcert de la classe mitjana”, l’entrevista a Michel Wieviorka que li fa Lluís Amiguet “¡Qué fracaso!: nuestros hijos ya viven peor que nosotros” i l’article de Pedro Viguer “Cómo modernizar la justicia”.

La recomanació del llibre d’Isidre Molas “El meu temps de presó. 1962-1963. Trencadís de records” publicat per “Edicions 62″ en l’article de Marc Carrillo “La memòria d’Isidre Molas”.

I acabo amb articles que recorden persones estimades que ja no estan entre nosaltres: “Espíritu crítico” de Llàtzer Moix sobre Jorge Semprún, “L’altre Quico Sabaté” de Jordi Font, tres articles sobre Carles Navales mort sobtadament aquesta setmana “Elogio de un reformista” de José Luis López Bulla, “Carles Navales, un sindicalista precoz” de Pere Ríos i “Carles Navales, el noi del vidre” de Santiago Carrillo. I la remembrança de Jordi Solé Tura al Parlament de Catalunya, amb la profunda i emotiva intervenció de Montserrat Tura.

“Perles” del programa del Polònia emès el 16 de juny, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

EL MILLOR
- Els d’Intereconomia en plan indigents fent mèrits per aconseguir diners pel seu xiringuito. “Sé que es triste difamar, pero más triste es robar”, així que val tot [encara més]: concursos teletienda, un sorteig pe run sopar íntima amb l’Eduardo al Valle de los Caídos, calendaris en pilotes, subhastes de col·laboradors a l’ebay…

#etfelicitofill
- La reunió del Govern per analitzar la llei òmnibus, que s’ho ha de carregar tot, tot i tot. Au, amb un bat a la mà.

MALA LLET
- Eduard Punset recollint el seu Nobel al 2013. Agraeix el seu premio a Carod i Puigcercós per haver-los portat cap al seu experiment sobre la seva capacitat infinita d’escindir-se.

LʼESTÀVEM ESPERANT
La foto d’Artur Mas arribant en helicòpter al seu monòleg.

MOLT CURRAT
La versió polonesa dels incidents de dimecres al Parlament. Molt ben vist, i en temps rècord:
- El President Mas a l’helicòpter: “Vinga, Felip, fot-li, cap a la Ciutadella, amb propulsió!”
- El pobre Joan Herrera, indignat per partida doble: “Ei, que jo també vaig en bici i cuino en wok!”
- Joaquim Nadal intentant entrar: “Deixeu-me passar, que jo no vaig al Parlament, vaig al zoo!”
- Montserrat Tura amb la “x” de “xunga”.

ARXIU HISTÒRIC (8/6/06)
- Llach vota no a l’Estatut: no paaaaas!
No pas, jo votaré no pas!
A l’Estatut, quina ensarronada
No pas, jo votaré no pas!
Com l’Oleguer, anant cap a Itaca!
I recorda en el referèndum
Vota no però ves al tanto
Que no et prenguin per neofatxa
Però tanmateix digues no pas
Jo votaré no pas!
La gallineta està cabrejada
No pas, jo votaré no pas!
Un no que em surt de la patucada!
Ja la gallineta diu que no i serà paraula
Si el nostre estatut retallen
Que els donin molt per l’anus, no pas!
Anem a votar i després de votar
A votar Vall-Llach!

LA FRASE DE LA SETMANA
  
- Rajoy: “Hay que adelantar las elecciones, o la gente se va a a dar cuenta que yo no podré arreglar nada!”

SURREALISTA
- Montilla fent-se amic d’un castor, com al flim, igual de surrealista, però amb gràcia.

LA PICADA D’ULLET
- L’homenatge al “Save Acebes”. Però no s’havia retirat, ja? O és que fa com el Jordi González, que sempre se n’ha d’anar a Austràlia?

EXCLUSIVA!
- Ja sabem el preu que ha pagat el president Mas pel suport del PP: deixar espai a Rajoy al seu monòleg!

ZW 263 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

III Congrés Internacional de Ciberperiodisme i Web 2.0

http://ciberpebi.wordpress.com

L’III Congrés Internacional de Ciberperiodisme i Web 2.0: “La transformació de l’espai mediàtic” se celebrarà a Bilbao del 9 a 11 de novembre de 2011. (…) La web 2.0 reforça la idea de l’usuari com a creador i no només com a consumidor de mitjans. Aquelles persones que abans eren clients d’informació es converteixen gradualment en editors, i moltes de les aplicacions associades amb la web 2.0 pretenen ajudar-los a organitzar i publicar els seus continguts. La mala notícia és que aquest fenomen podria considerar-se com una amenaça al paper tradicional de les empreses de mitjans. La bona és que està potenciant la demanda d’una nova forma d’informació compartida i centrada en la comunitat.(…). Està obert ja el període de presentació de propostes de comunicació. Calendari a tenir en compte.

Al programa es contemplen un total de dotze conferències impartides per professors de diferents universitats, que abastaran temes com: “Efectes dels mecanismes de participació dels lectors en la construcció de la memòria en el Periodisme digital”, “El nou ecosistema mediàtic”, “La creativitat i la innovació en el periodisme digital”, etc.

Entre els participants, Cristina Juesas amb la ponència: “El repte de la participació: de la web social a l’èxit”.

Avui, el Consell Nacional del PSC ha convocat el 12è Congrés del partit que se celebrarà els dies 28, 29 i 30 d’octubre al Palau de Congressos de Barcelona. Us convido a llegir la ponència-marc del 12è Congrés.

Avui Joaquim Nadal publica un article d’imprescindible lectura als diaris Avui i El Punt. El trobareu transcrit a continuació.

L’HORA NOVA DEL PSC (LA RECUPERACIÓ DELS FONAMENTS)
JOAQUIM NADAL
AVUI/EL PUNT, 10.06.11

Abans mateix de la doble desfeta electoral del 28 de novembre del 2010 i del 22 de maig del 2011 ja hi havia molts símptomes alarmants i de preocupació. El punt d’inflexió més clar és la sentència del Tribunal Constitucional  sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la posterior manifestació del 10 de juliol. En aquell punt queda clar que l’espai socialista es fragmenta i s’aboca a la indiferència (vot en blanc), la desafecció activa (vot cap a la dreta) i el catalanisme sobiranista (vot dispers).

L’acumulació de desgast ens porta necessàriament a un debat i reflexió imprescindibles, orientats al futur congrés que encara no s’ha convocat, i a abordar totes les qüestions polítiques, ideològiques i organitzatives des d’una triple perspectiva. Ens cal exigència crítica, construïda des de l’autocrítica; ens cal també, en el debat polític, practicar i reclamar el màxim rigor intel·lectual. I, finalment, en els nostres dies, amb una nova societat en construcció, amb problemes nous i crisis diferents, ens cal enfocar el futur amb radicalitat democràtica.

És en aquest context que proposo un conjunt de reflexions i punts de vista amb ànim de contribuir a la preparació al més oberta possible del debat congressual.

1. Abans que res, vull dir que poso tots els meus càrrecs orgànics a disposició del congrés i de la direcció que en surti. Sóc coresponsable de l’orientació política dels darrers anys. Des d’aquesta renúncia em poso també a la plena disposició del projecte socialista i de la seva renovació i impuls necessaris.

2. Ens calen noves dinàmiques internes i potser la renovació, no només dels noms en la direcció, sinó de les estructures orgàniques. El PSC és una organització molt potent que s’ha aprimat; ha perdut gruix, tensió i múscul. La distància entre l’enquadrament orgànic i la preponderància de la gestió, i els militants, simpatitzants i el conjunt de la societat s’ha engrandit. Cal anul·lar aquesta distància i cal tornar a l’activisme polític constructiu.

3. Després de la doble desfeta s’han alçat moltes veus per parlar del PSC. Finalment, també, algunes d’internes. Però moltes des de fora; veus de tota mena, interessades i desinteressades,  sinceres i impostades, receptes de veritat i receptes d’encàrrec al servei d’altres. Veus disposades a donar lliçons, a desqualificar, a menystenir o, fins i tot, a liquidar des dels propis apriorismes i a vegades sense el mínim rigor intel·lectual exigible.

Per bé i per mal, la regeneració del socialisme democràtic es farà de dins cap enfora. Tots els que diagnostiquen un final d’etapa, un càncer, preparen un funeral, ens acusen de desorientació, aplaudien el paper del PSC en el moment àlgid del poder. Fer llenya és molt català. Construir des de la responsabilitat ho hauria de ser més.

Cal, doncs, abordar el Congrés amb un retorn als fonaments ideològics i doctrinals del PSC. Tornar a l’acord i les propostes fundacionals. Depurar inèrcies, renunciar al conformisme, iniciar una hora nova per a una societat que és nova i diferent, ara més que mai. I proposo que actuem a partir dels principis i criteris següents, que no són tots, i que formulo com a orientació personal.

I. Al PSC no hi sobra ningú.

El congrés hauria d’integrar totes les sensibilitats, refondre, com ha dit algú, més que refundar. Un congrés de síntesi que constati que ens uneixen moltes més coses de les que ens separen i que amb aquestes podem acordar un full de ruta.

II. Al PSC hi falta molta gent.

Gent que ha perdut pel camí, gent que ara desconfia del projecte o simplement que ha posat distància per manca d’entusiasme en la indefinició excessiva. Socialistes de pensament, decebuts amb l’acció concreta massa llastada per hipoteques i condicionaments de responsabilitat. El Congrés ha d’obrir portes, construir ponts, buscar complicitats. Ha de buscar també noves aportacions i noves incorporacions. Ha de formular un projecte engrescador per als joves, a qui cal parlar amb un llenguatge nou en un temps nou.

III. El PSC ha de dir les coses pel seu nom.

Ha de defugir les el·lipsis i els circumloquis; parlar clar, al cor de la gent; recuperar el llenguatge planer i entenedor; abandonar els pensaments avortats per excés de responsabilitat o pel pes del pragmatisme de la gestió en el govern.

IV. El PSC ha de ser tal com és.

Ser-ho de veritat i dir-ho. Tornar a ser el referent de les esquerres, del centre progressista, dels pensadors lliures, dels homes i les dones que se senten lluny dels condicionants del poder i a prop dels sentiments i de les emocions.

V. El PSC ha de recuperar espais de confiança i credibilitat.

Entre les classes populars, avui més desinhibides i disposades a canviar de fidelitats. I ha de recuperar el lideratge i la confiança de les classes mitjanes, que el mateix projecte socialista ha contribuït a formar i a fer créixer. I ho ha de fer salvant les contradiccions entre uns i altres, soldant, no dividint; sense fragmentar els espais, sense duplicar els llenguatges.

VI. Necessitem un PSC catalanista, independent i solidari.

Compromès solidàriament amb Espanya, sense subordinació. Amb veu i llenguatge propis. Amb una revisió i clarificació, a fons, de les seves relacions amb el PSOE. Amb unes noves bases per a l’entesa que alliberin les hipoteques del passat i clarifiquin les prioritats del present. Amb llibertat de vot, en temes catalans, per als parlamentaris socialistes catalans a Madrid. Això és més important que el grup parlamentari propi que he defensat, sovint, en diferents moments. Si en el document d’entesa entre els dos grups parlamentaris, signat el 1977 i abans que culminés el procés d’unitat, es deia que s’acordava “una disciplina común de voz, acción y voto en el Congreso de los Diputados”, ara m’estimo més deixar escrit i signat que s’actuarà amb llibertat de vot en temes catalans i amb reciprocitat i lleialtat a l’hora de les relacions amb les altres forces polítiques  a Catalunya i a la resta d’Espanya. En la política general espanyola, des del govern o des de l’oposició, ni un pas a Catalunya  o sobre Catalunya sense el PSC, ni un pas a Espanya sense el PSOE.

VII. El PSC ha de clarificar els seus postulats.

Ha d’esdevenir una esquerra catalanista, socialista i moderna. Avui, alguns proposarien menys catalanisme i més esquerra. La meva proposta és més catalanisme i més esquerra. El vessant catalanista demana més accent nacional sense abandonar posicions favorables a intervenir políticament a Espanya en sentit federal; una renúncia que els socialistes no estaríem disposats a fer i que els més reticents d’abans, la burgesia catalana, ara sembla, potser, disposada. Però aquí la qüestió seria, quina de les burgesies catalanes que han emergit, a Catalunya, en el context democràtic?

Hem dit què som i què volem. Hem de ser-ho i fer-ho. No ens cal practicar un sobiranisme vergonyant que no compartim perquè entenem més plausible un inequívoc compromís nacional des de les pròpies posicions. La temperatura nacional dels partits no es mesura amb la gesticulació, sinó amb el compromís concret, amb la llengua, la cultura i la identitat, i el respecte a la diversitat.

El debat sobre les esquerres és un debat més enverinat en plena regressió de totes les esquerres europees i en plena expansió del pensament dretà, intransigent i liberal. La radicalització esquerrana té poc futur perquè té poc fonament. És expressió d’una lectura equivocada de la societat que sense un biaix esquerrà demana més transparència, participació, radicalitat i exigència democràtiques. L’oportunitat de les esquerres és justament formular un programa reformista apropiat, agrupar esforços i energies, bastir els fonaments d’un nou model sense gaire doctrinarisme i no perdre de vista l’experiència municipal. És en les polítiques urbanes on més clarament s’han formulat programes progressistes i d’esquerres. Els avenços socials, sostenibles i possibles, i els serveis públics s’han afermat en aquest camp. És des de les bases sòlides de models, programes i propostes de polítiques d’esquerra que els ajuntaments progressistes van conquerir l’hegemonia social i van assegurar la complicitat activa de les classes mitjanes. Les mateixes que ara rebutgen succedanis frívols i condescendents en la formulació de les polítiques d’esquerra.

Cal, doncs, procedir de la mateixa manera sobre bases noves. Segurament ja no valen velles  receptes. Però és segur que només una interpretació correcta de la realitat ens portarà a eixamplar la base social dels projectes i a evitar un aprimament progressiu que podria potser permetre de mantenir l’estructura orgànica, però que no podria evitar l’esllanguiment, en aquest cas irreversible, de l’hegemonia social. Hem de situar-nos lluny del testimonialisme reduccionista. Molts dels que des dels rengles de les esquerres i des d’una clara consciència política han crescut i millorat en les seves condicions de vida, classes populars i classes mitjanes, amb por de perdre conquestes recents, esperen receptes noves per a una situació nova. I ja ens han advertit que les velles fórmules no els satisfan perquè ells, la vida i el país han canviat molt i els partits i la política, no ho han fet.

En resum i per acabar. Ser com som, dir el que pensem, obrir-nos més, abandonar falsos dilemes, evitar l’ambigüitat i la indefinició nacional i social, afermar les bases ideològiques i polítiques del projecte i reformar les estructures organitzatives i representatives.

Quan s’acosten els congressos dels partits comença un ball de noms sobre qui ha d’encapçalar la nova direcció. És una discussió important, però encara ho és més el debat sobre quines idees i quin projecte s’ha d’aprovar, i cal parlar abans del “què” que del “qui”. Per això he publicat avui a El Periódico de Catalunya l’article “Una agenda per a la renovació del PSC“. És un breu resum d’un document de reflexió que trobareu en el web Endavant PSC! A continuació trobareu transcrit l’article:

UNA AGENDA PER A LA RENOVACIÓ DEL PSC

Les derrotes del PSC en les eleccions al Parlament del 2010 i en les eleccions municipals de diumenge passat exigeixen una reflexió en profunditat. Hem de saber interpretar els canvis socials i atendre les noves demandes ciutadanes, restablint els llaços amb la nostra base tradicional i establint nous vincles amb els joves i els sectors més emprenedors i innovadors. Per això cal que l’objectiu fonamental del nostre 12è Congrés sigui la renovació profunda, sòlida i col·lectiva del projecte polític del socialisme català, que ha d’esdevenir el motor de l’alternativa de progrés que el nostre país necessita. En la meva opinió, deu són els reptes que configuren l’agenda de la renovació del PSC.

1.     Renovar el projecte socialista a partir dels valors continguts en la nostra Declaració de principis, fent-lo atractiu i engrescador, sumant voluntats, multiplicant esforços i relligant sensibilitats, perquè la nostra força resideix en les nostres idees, la nostra cohesió interna i la nostra capacitat de sumar.
2.     Fer del PSC un innovador laboratori d’idees, un espai obert i acollidor per al debat i l’acció política, refent de baix a dalt la nostra connexió amb la ciutadania i amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.
3.     Recuperar la capacitat d’agregació del PSC, tornant a esdevenir la referència d’una majoria social progressista, capaç de representar els treballadors, les classes populars i els que comparteixen les idees de progrés; capaç d’atraure els ciutadans i ciutadanes més conscients i d’incorporar a la política els nouvinguts. El PSC ha de teixir una àmplia aliança social pel progrés, amb sindicalistes, creadors, activistes socials i emprenedors, en diàleg obert amb sectors catalanistes de tarannà lliberal, sectors ecologistes i d’esquerra crítica, i sectors federalistes i sobiranistes d’esquerres.
4.     Encapçalar un projecte de canvi social capaç de vèncer l’actual subordinació de la democràcia a la llei dels mercats, reivindicant la política, millorant els mecanismes de representació i participació, recuperant la crítica a les desigualtats, les crisis, la precarietat i la pobresa generades pel sistema capitalista, i renovant profundament els nostres plantejaments econòmics i fiscals per fer viable l’Estat del benestar. Hem de ser capaços d’impulsar les reformes necessàries per assegurar la nostra posició en l’economia global i, al mateix temps, garantir els serveis públics i promoure la justícia social.
5.     Desenvolupar un projecte de progrés per Catalunya, amb vocació majoritària, per assegurar el progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsar l’autogovern de Catalunya, i preservar la unitat civil erosionada per tensions identitàries i l’impacte de la immigració. El PSC ha de ser rotund en la defensa d’aquest projecte Catalunya endins i Catalunya enfora.
6.     Recuperar l’esperit del pacte constitucional a partir d’un acord que reconegui i desenvolupi el potencial federal de l’Estat de les Autonomies i asseguri el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d’un Estat espanyol eficient, mobilitzant la majoria de catalans que creuen que aquesta és la millor manera de defensar els interessos de Catalunya, i teixint complicitats polítiques, socials i culturals a la resta d’Espanya en favor d’aquest nou pacte federal.
7.     Treballar per l’acord entre el PSC i el PSOE sobre el nou horitzó federal d’Espanya i per actualitzar la relació entre ambdós partits, assumint l’expressió de l’opinió i el vot diferenciats del socialisme català en el marc d’un grup parlamentari federal de tots els socialistes al Congrés dels Diputats en aquelles qüestions d’importància transcendental per a Catalunya que no hagin pogut ser acordades prèviament.
8.     Impulsar un compromís de reflexió, presència i activisme en el debat de l’esquerra europea, promovent una veritable governança econòmica i una nova regulació dels mercats globals i les transaccions financeres internacionals, per defensar el model social europeu i assegurar que l’economia estigui al servei de les persones.
9.     Millorar la nostra organització, la nostra forma de fer política i la nostra relació amb la societat. Actualitzant els mecanismes d’informació, comunicació, formació i debat per fer-ho possible, també a través de la utilització creativa de les noves tecnologies. Una organització més oberta, més acollidora, més transparent, més propera, més participativa, més moderna i més eficaç.
10.   Construir una direcció forta, col·legiada, capaç de recollir tots els accents per impulsar un projecte sòlid i coherent, capaç de comunicar bé, de transmetre esperança i il·lusió, conscient de la necessitat d’impulsar un relleu generacional, amb un lideratge que pensi més en necessitats col·lectives que en ambicions individuals i que no condicioni la decisió sobre la futura candidatura socialista a la Presidència de la Generalitat, que haurem de prendre, quan correspongui, a través d’eleccions primàries.

David Lizoain em fa notar el procés de reflexió del Partit Laborista, obert després de la designació d’Ed Miliband com a nou líder del partit. Podeu veure-ho al web Refounding Labour i podeu descarregar-vos el document de reflexió en format pdf.

Ahir es va celebrar a la seu central del PSC a Barcelona (carrer Nicaragua 75) el primer acte del cicle de debats oberts amb motiu del procés de preparació del 12è Congrés del partit. El tema debatut ahir “L’agenda socialdemòcrata en el segle XXI” va comptar amb les intervencions de José Montilla, Daniel Innerarity, Carlos Mulas-Granados i Manuel de la Rocha Vázquez, moderats per Eva Granados.

El proper dijous dia 3 de març a les 19 hores, també a la seu central del PSC, es celebrarà el segon debat: “Economia i benestar en el segle XXI“, que comptarà amb les intervencions de Josep Oliver, Josep Maria Rañé, Joan Majó i Rocío Martínez-Sampere, moderats per Montserrat Capdevila. Esteu cordialment convidats i convidades a participar-hi!

El tercer debat “Governança europea i governança global” tindrà lloc també a la seu central del PSC el proper 17 de març a les 19 hores i comptarà amb la participació de Raimon Obiols, Lluís Bassets, Josep Borrell i Nicolás Sartorius, moderats per Montserrat Tura.

Aquesta setmana també va tenir lloc l’acte de Nou Cicle en el que es va presentar el document “Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya“, del que ja em vaig fer ressò en l’entrada del meu diari de dimecres passat.

Com que diumenge no actualitzaré el meu diari aprofito per recomanar-vos la lectura de les intervencions de José Montilla, Isidre Molas, Raimon Obiols, Josep Maria Triginer i Joaquim Nadal en el Consell Nacional del 12 de desembre de 2010 en el que es van analitzar els resultats electorals de les eleccions al Parlament i, de fet, es va obrir el debat precongressual.

Aprofito per recordar el meu article publicat ahir a ABC “Un gobierno manifiestamente mejorable” i acabo amb una notícia magnífica: tal com havíem anunciat la nit de les eleccions primàries en Jordi Hereu n’ha sortit reforçat. Vegeu-ho a l’enquesta que publica avui El Periódico de Catalunya. Podeu llegir també l’anàlisi de la directora de l’estudi Àngels Pont “Ajustada confrontació de candidats”.

Ahir a la tarda vaig tenir la satisfacció d’assistir a l’acte de presentació del document “Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya“. No cal dir que es tracta d’un text d’imprescindible lectura pels interessats en el futur del PSC i de les esquerres catalanes i pels que vulguin participar en el debat que ens ha de portar al 12è Congrés del PSC. La Sala d’Actes del Col·legi d’Advocats de Barcelona es va quedar petita, bona prova de les ganes de política i les ganes de renovació que, malgrat o a causa de les actuals dificultats, s’expressen avui en el socialisme català i la seva àrea d’influència. L’acte va començar amb la projecció d’un documental de Santiago Lapeira en el que es veia clarament la influència de Jordi Font en el guió i la tria d’imatges, moltes d’elles recollides en l’Àlbum del socialisme català i la Catalunya popular, que Jordi Font va editar a principis dels anys noranta. “Punt i seguit” va ser el lema triat pels organitzadors, com a expressió dels reptes als que ens enfrontem. Punt, per separar una etapa d’una altra. Punt, per aturar-se a pensar. Però “punt i seguit”, perquè reflexió i acció no són excloents, perquè la nova etapa no oblida el passat, n’aprèn dels seus encerts i error, el supera sense oblidar el legítim orgull pels esforços individuals i col·lectius que ens han portat fins aquí. Jordi del Río va conduir l’acte amb sobrietat, alguna broma i força ritme. Eduard Rivas va explicar com seguir i participar en el debat a través de la xarxa (www.noucicle.org, Facebook i Twitter). Es van produir les intervencions de Daniel Font, Pia Bosch, Maria Badia, Joan Ignasi Elena i Raimon Obiols. L’acte va tenir calidesa i sensibilitat, tan necessàries en un procés de reflexió i renovació com el que tenim entre mans. Però sobretot l’acte va tenir contingut i sentit, lluny dels debats nominalistes o maniqueus. En el discurs de Raimon Obiols hi havia llavors de futur i renovada passió per a un nou inici, una nova embranzida socialista. Tot l’acte va constituir un moviment d’obertura, un crit d’alerta i invitació a la invitació a combats col·lectius de present i de futur. Enhorabona als organitzadors! I, sobretot, el desig que el document sigui llegit, debatut i enriquit. És molt el que ens hi juguem en un combat en el que tots i totes som necessaris i en el que la contribució de Nou Cicle és imprescindible.