Per la seva rellevància, transcric a continuació la resolució aprovada pel 10è Congrés de la Federació de Barcelona del PSC sobre la reforma laboral.

RESOLUCIÓ SOBRE LA REFORMA LABORAL, 9.02.12

El Consell de Ministres celebrat ahir, dia 10 de febrer de 2012, ha aprovat el Reial Decret Llei de Mesures per la reforma del mercat laboral.

El dia anterior a la seva aprovació el propi Ministre d’Economia, Luis de Guindos, confessava que es tractaria d’una reforma “extremadament agressiva”, i efectivament aquest caràcter es confirma en allò anunciat pel Govern del PP aquest divendres. El contingut de la reforma confirma els temors de que suposa un dels pitjors atacs als drets dels treballadors i treballadores i a l’esquema de relacions laborals que s’hagi vist des de fa dècades.

El Govern ens vol fer creure que aquesta reforma respecta els drets adquirits, respon a la voluntat de crear ocupació i d’acabar amb la dualitat del mercat laboral. Si bé els dos primers enunciats són radicalment falsos, el darrer és cert només pel fet que suposa un anivellament a la baixa de les condicions laborals, contribuint a precaritzar-les per al comú dels treballadors i treballadores.

Un primer anàlisi d’urgència de les mesures anunciades pel Govern central permet ja destacar diversos aspectes d’aquesta reforma, com són els següents:

1)     La reforma presentada ahir és la menys negociada des de la recuperació de la democràcia. El Govern del PP ha mostrat un absolut menyspreu pel diàleg i la concertació social.

2)     La reforma no servirà per incentivar la creació d’ocupació, com el propi President del Govern reconeix, malgrat la faramalla mediàtica que està acompanyant a la reforma des dels mitjans afins al Govern actual. Difícilment ho farà una reforma que destaca per posar facilitats a l’acomiadament.

3)     Amb caràcter general, la reforma suposa un reforçament del poder empresarial front als treballadors i treballadores, accentuant la posició dominant que, per la pròpia naturalesa de la relació laboral, ja tenen els primers sobre els segons. La reforma dóna satisfacció a moltes de les demandes històriques de la patronal i, en el camp de la negociació col·lectiva, suposa un atac a la línia de flotació del sindicalisme de classe, en iniciar un regressiu camí cap a la individualització de la negociació.

4)     La reforma posa fi a la ultraactivitat dels convenis col·lectius, limitant la pròrroga dels convenis que hagin arribat al final del període de vigència acordat a només 2 anys. La conseqüència d’això és que les empreses estaran poc o gens motivades per arribar a acords de negociació col·lectiva amb els seus treballadors i treballadores, tenint en compte que un cop finalitzats els dos anys de pròrroga que estableix la nova reforma, es perdran els drets adquirits, i les retribucions i els drets dels empleats patiran una regressió a allò que estigui recollit en l’Estatut dels Treballadors i en el contracte de treball i, en el cas de les retribucions, a manca de previsió específica en el contracte individual, al Salari Mínim Interprofessional.

5)     Es prioritza l’aplicació dels convenis col·lectius d’empresa per sobre dels sectorials. És a dir, es prioritza el resultat de la negociació col·lectiva allà on el desequilibri entre la posició negociadora de l’empresari i la dels treballadors i treballadores és més favorable al primer.

6)     Es permet a les empreses en dificultats despenjar-se dels convenis col·lectius d’àmbit superior. No queda clar que les condicions que hauran de reunir les empreses per poder exercir aquest opting-out estiguin clarament objectivades.

7)     S’abarateix l’acomiadament. En primer lloc, en els nous contractes ja no existirà la indemnització de 45 dies per any treballat, sinó que es generalitza la indemnització de 33 dies per any amb un topall de 24 mensualitats per als acomiadaments declarats improcedents en cas d’existir contractació indefinida. Això també és cert per als contractes ja existents, atès que a partir de l’entrada en vigor de la reforma, el còmput de la indemnització serà a raó de 33 dies per any treballat, computant-se’n 45 per any només pel període de contracte anterior a la reforma. En cas d’acomiadament per causes objectives, existint contracte indefinit, les empreses podran acomiadar directament amb 20 dies per any i un topall de 12 mensualitats.

8)     Es facilita a l’empresa alterar el salari, la jornada i l’horari dels treballadors, unilateralment,

9)     Es facilita l’acomiadament per causes objectives. Les empreses podran adduir “pèrdues actuals o previstes”, o bé que estan patint una “disminució de vendes o d’ingressos durant tres trimestres consecutius”.

10)  Es crea un nou contracte indefinit per a autònoms i empreses de menys de 50 treballadors (que conformen la immensa majoria, un 95%, del teixit productiu del país), amb un període de prova d’un any. La no superació del període de prova, com fins ara, no dóna dret a cap indemnització, la qual cosa suposa una altra manera d’abaratir l’acomiadament.

11)  Es recupera la prohibició de l’encadenament de la contractació temporal més enllà de 24 mesos. L’establiment de la possibilitat de celebrar contractes amb un període de prova d’un any per part del 95% d’empreses de l’Estat, però, fa pensar en la possibilitat certa d’un ús fraudulent de la no superació del període de prova, atesa l’enorme bossa de demandants d’ocupació existent al país. Aquesta prevenció està més que justificada, essent com és conegut l’ús fraudulent de les diverses modalitats de contractació temporal, i especialment la figura de l’obra o servei determinat. que sovint ha encobert relacions laborals que haurien d’haver estat objecte d’una contractació indefinida.

12)  La reforma suposa la fi de la preceptiva autorització administrativa dels Expedients de Regulació d’Ocupació que fixin com a indemnització per acomiadament el mínim dels 20 dies per any treballat. Aquests, ara, només s’hauran de comunicar a l’autoritat laboral competent i, si no hi ha acord amb la representació dels treballadors, l’empresa podrà imposar unilateralment les condicions de l’ERO, de manera que s’anul·la la capacitat de negociació dels treballadors i treballadores per millorar les seves indemnitzacions més enllà del mínim legal previst.

13)  S’estén fins als 30 anys l’edat en què es podran celebrar contractes per la formació i l’aprenentatge, amb caràcter suposadament temporal, ja que aquesta elevació del sostre d’edat es vincula a la taxa d’atur registrat, i es permet que el treballador, un cop completat un període de formació en una activitat concreta, pugui tornar a ser contractat com a aprenent en un altre sector. La retribució d’aquests contractes es fixa en la que estableixi el conveni d’aplicació i, en tot cas, mai pot ser inferior a l’SMI de 641,40€, resultant en la immensa majoria de casos en retribucions inferiors al que es paga per les mateixes tasques en altres tipus de modalitat contractual.

14)  Les mesures d’incentiu a la contractació es basen gairebé en exclusiva en deduccions fiscals i bonificacions a les cotitzacions a la Seguretat social. Deixant de banda que no sembla el moment més adequat per privar d’uns recursos molt necessaris a la caixa de la Seguretat social o a la Hisenda pública, el cert és que l’experiència de les reformes laborals anteriors ensenya que no es tracta de mesures realment efectives per incentivar la contractació, ja que aquesta s’activa amb el creixement, que es pot assolir a través de mesures d’estímul a l’economia per generar demanda agregada, i certament no amb retallades de drets i serveis i una caiguda generalitzada de la despesa pública.

15)  S’estableix que els aturats que estiguin cobrant la prestació realitzin serveis en benefici de la comunitat a través de convenis amb les administracions públiques. Cal recordar, en aquest punt, que la prestació d’atur no depèn de l’obsequiositat governamental, sinó que es tracta d’una prestació contributiva i un mecanisme de solidaritat mútua front al risc de perdre la feina, i que les cotitzacions efectuades pel conjunt dels treballadors en alta serveixen per garantir el dret a la prestació com a substitutiva de la renda del treball. És molt significatiu que el govern hagi explicat aquesta mesura dins l’apartat de “combat contra el frau”, ja que aclareix la seva voluntat d’estigmatitzar els perceptors de la prestació. El treball sense retribució o salari (i la prestació d’atur no ho és), està expressament prohibit pels tractats internacionals que Espanya té signats i ratificats. A més, sembla una forma massa òbvia d’emprar l’ingent exèrcit industrial de reserva que constitueixen els milions d’aturats que hi ha actualment per pressionar a la baixa el conjunt dels salaris.

És per això que el plenari del 10è Congrés de la Federació de Barcelona del PSC, reunit a Barcelona el dia 11 de febrer de 2012, resol el següent:

1)     Rebutjar amb fermesa la reforma laboral imposada pel Govern del PP i exigir la seva retirada.

2)     Denunciar que s’hagi aprovat sense diàleg social ni negociació amb els agents socials, cosa que suposa laminar les funcions que les organitzacions sindicals tenen constitucionalment atribuïdes, així com que s’hagi dut a terme pràcticament al dictat de les reivindicacions patronals.

3)     Manifestar que aquesta és una reforma que lamina la negociació col·lectiva, representa un atac directe als sindicats i amenaça greument els drets que els treballadors d’aquest país han anat assolint progressivament a través d’aquest important instrument.

4)     Manifestar que aquesta és una reforma que no és útil per a la creació d’ocupació i que s’orienta a l’abaratiment i facilitació de l’acomiadament.

5)     Manifestar el seu suport a les organitzacions sindicals i socials en totes aquelles accions que decideixin emprendre, tendents a remoure la reforma o, com a mínim, els seus elements més preocupants.