Vivim temps convulsos, amb una economia desbocada que posa en perill les conquestes socials i la pròpia idea de progrés, amb una política incapaç d’embridar els mercats, de depurar responsabilitats i d’actuar amb la unitat exigible en un moment tan difícil. Tot plegat fa difícil trobar un fil conductor a les opinions i informacions que s’acumulen incrementant la sensació de desconcert. El meu diari no pot ser aliè a aquesta situació. Per intentar posar-hi ordre començo avui amb una selecció de catorze articles que m’han interessat molt sobre una àmplia varietat de temes, en els que s’hi barregen consideracions polítiques, econòmiques i ètiques molt rellevants. I després seguiré amb l’ordenació habitual.

Us recomano especialment, doncs, que llegiu: “Too much faith in markets denies us the good life” de Robert i Edward Skidelsky, “La globalització asimètrica” de Joan Majó, “Roosevelt sí que ho va aconseguir” de Joan Manel Perdigó, “Ética en tiempos de crisis” d’Adela Cortina, “El dogma económico neoliberal” de Vicenç Navarro, “La socialdemocracia ante la crisis. Los límites de la izquierda” de Manel Manchón, “Capitalismo: desafíos a la democracia” de Nicolás Sartorius, “Llibertat i mercats: un conflicte ètic” de Joan Manuel del Pozo, “Entrevista a Mark Leonard” de Josep Maria Martí Font, “Utoya: portrait d’une génération traumatisée” d’Olivier Truc, “Los nazis griegos, un alarmante síntoma” de Lluís Foix, “El círculo de la impunidad” de Josep Ramoneda, “Entrevista a Paul Krugman” de Xavier Sala-i-Martín i “És la política, i no sols l’economia!” de Borja de Riquer.

Abans d’entrar en les qüestions relatives a la política catalana, us convido a llegir la ressenya de l’Ecodiari de l’acte de presentació del llibre de Cristina Narbona i Jordi Ortega “La energía después de Fukushima”, en el que també hi vàrem participar el filòsof Manuel Cruz i jo i que va tenir lloc el passat dilluns.

En la política catalana, aquesta setmana ha destacat el debat parlamentari sobre l’ajustament econòmic de 1.500 milions d’euros. Hi ha un interès especial i pervers en presentar la política econòmica desenvolupada pels governs de CiU i PP com l’única possible. Per demostrar que això no és així n’hi ha prou amb llegir els discursos de Rocío Martínez-Sampere i Ernest Maragall, així com la proposta de resolució presentada pel Grup Socialista.

A Catalunya, el mantra “no hi ha alternativa” té com a màgic complement el “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” com a solució de tots els mals. A finals de mes el Parlament de Catalunya haurà de pronunciar-se sobre la qüestió i en la propera setmana es celebrarà una nova cimera de líders per, en teoria, aproximar posicions. Dic “en teoria” perquè la posició de CiU al respecte és la mateixa des de fa nou anys (Bases per a un nou Estatut nacional de Catalunya, abril 2003) i no s’ha mogut un mil·límetre. Pere Navarro, en un esforç per apropar posicions va presentar a l’anterior cimera de líders una proposta de BASES PER UN AMPLI ACORD PEL PACTE FISCAL que contemplava 6 punts per a un model singular i bilateral de finançament: 1. El protagonisme de la Generalitat en la gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els tributs suportats a Catalunya. 2. La màxima capacitat normativa de la Generalitat sobre tots els tributs en el marc de la normativa espanyola i europea. 3. L’atribució a la Generalitat de tots els rendiments tributaris, llevat dels que corresponen a l’Administració Central per finançar els serveis que presta i fer efectius els mecanismes de solidaritat que s’acordin. 4. L’aportació catalana als mecanismes d’anivellament solidari en cap cas no podrà alterar la posició relativa de Catalunya en el rànquing de les Comunitats Autònomes després d’aplicar aquests mecanismes, respectant de forma escrupolosa el principi d’ordinalitat. 5. L’equiparació progressiva de resultats en termes quantitatius de tots els sistemes de finançament vigents a l’Estat. 6. L’establiment dels adequats mecanismes de coordinació tributària per tal de lluitar contra el frau fiscal, assegurar la màxima eficiència i eficàcia del sistema i simplificar els tràmits de ciutadans i empreses. Lamentablement sembla que per a alguns sembla prioritari assegurar un xoc de trens i situar les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya en un carreró sense sortida, en comptes de negociar una proposta ambiciosa però factible. Tot dependrà de la decisió de CiU al respecte.

Sobre el pacte fiscal us convido a llegir els següents articles: “Quiero y no puedo” de Josep Ramoneda, “La izquierda y el pacto fiscal en Cataluña” de Rocío Martínez-Sampere, “Pacte fiscal: l’hora de la veritat (1)” de Toni Comín i David Elvira, “Pacte fiscal: l’hora de la veritat (i 2)” de Toni Comín i David Elvira i “El modelo vasco y Cataluña” de José Antonio Zarzalejos. Això sí, mentre CiU segueix donant lliçons a tothom a tothora sobre com s’han de defensar millor els interessos de Catalunya, va votar al Congrés dels Diputats la Llei d’Estabilitat Pressupostària que, segons el Consell de Garanties Estatutàries, vulnera l’autonomia financera de la Generalitat. Vegeu-ho a “El Consejo de Garantías ve ilegal la Ley de Estabilidad que votó CiU” a El País.

També us poden interessar els articles “Convergència y el PP ponen límites a la investigación de las cajas en el Parlament” de Miquel Noguer, “El fiscal pide que CDC devuelva parte del dinero desviado en el Palau” de Jesús García i “Un año y todo igual” de Jordi Martí, fent el balanç del primer any de govern de CiU a la ciutat de Barcelona.

Hi ha un consens generalitzat a demanar als partits que tinguin una vida interna democràtica on es puguin expressar les diverses opinions respecte dels grans temes i on es produeixi un debat enriquidor. De vegades, però, quan es produeixen aquest tipus de debats interns, els mateixos que els reclamaven des de fora diuen que el debat és mostra de divisió i desgavell. És el risc del permanent debat del PSC sobre els millors camins per augmentar l’autogovern i el finançament de Catalunya i per perfeccionar el seu encaix amb la resta d’Espanya. Però no podem renunciar al debat ni deixar que ens el facin des de fora, i menys des de les posicions intolerants dels que ja han decidit entre bons i dolents o dels que volen imposar de forma sectària i dogmàtica les seves pròpies opinions. Us convido a llegir cinc articles al respecte: “PSC y PSOE, vidas paralelas” de Joaquim Coll, la meva intervenció en la cloenda del seminari ‘Autogovern, federalisme i dret a decidir. Els casos d’Escòcia i el Quebec’ organitzat per la Fundació Rafael Campalans, “Plantar cara al sobiranisme” de Joaquim Coll, “Nosaltres, els federats” de Ferran Pedret i “Federals i dret a decidir” de Jordi Font.

Coincideixo plenament amb el primer secretari del PSC, Pere Navarro, a reivindicar l’ideal federal del PSC. Un ideal que ha trobat solucions ben diverses a realitats diferents com la d’Alemanya o el Canadà. Aprofito per recordar la meva defensa de l’ideal federal l’any 2004 en aquest article publicat a El País “¿Es el federalismo cosa de ingenuos?“. També vaig reiterar el meu compromís amb l’ideal federal en el Seminari organitzat per la Fundació Rafael Campalans el passat dia 29 de juny afirmant de forma rotunda: “No renunciem a defensar el nostre ideal federal per quatre raons fonamentals: 1. Perquè creiem que és el més ajustat a un món de sobiranies compartides i interdependències. 2. Perquè evita el xoc d’identitats i la fractura de la societat en funció dels diversos graus d’autoidentificació nacional. 3. Perquè és coherent amb els nostres valors de fraternitat, solidaritat i internacionalisme. 4. Perquè té com a instruments privilegiats l’acció política democràtica, la negociació i el pacte”. Certament el federalisme topa amb dificultats i resistències. I no és menor el terrabastall causat per la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya; un terrabastall al que encara no hem proporcionat una resposta rotunda. Però tampoc aquesta sentència no ens hauria de fer abdicar del nostre ideal federal. Així ho vaig defensar en l’article “Després de la sentència, federalisme“.

Crec que les dificultats no ens han de fer abandonar els ideals. L’ideal socialista també topa amb la realitat. Fins i tot l’ideal democràtic apareix avui brutalment qüestionat pels “mercats”. I això no ens fa abandonar la lluita pels nostres ideals democràtics i socialistes. Ara bé: no ens és permès de tancar els ulls davant les dificultats ni davant la realitat. Els ideals han de guiar el pensament i l’acció, però no esdevenir excuses per esquivar la reflexió i la proposta. I és en aquest terreny que cal inscriure tot debat de futur. Sense defugir cap qüestió, però fent-ho amb rigor, evitant simplificacions i estigmatitzacions, recordant que, en aplicació del principi de responsabilitat, la política no hauria de crear problemes encara més importants que els que pretén resoldre. I que segons quines solucions es proposen o es pretenen imposar poden produir una profunda fractura social que, entre d’altres coses, suposaria el sorgiment de minories nacionals enfrontades. Tampoc no seria responsable aixecar falses expectatives que, al capdavall, poden generar importants frustracions. I és evident que ni falses expectatives ni frustracions són bases sòlides per construir el futur. Davant del xoc entre nacionalismes s’alça l’ideal federal. Un ideal que sovint cal defensar contracorrent, com tantes coses que valen la pena.

Entrant en el capítol dedicat a la política espanyola us convido a llegir els següents articles: “El error Posada y la mezquindad de la derecha” de Gregorio Peces Barba, “Muchas dudas y quejas en el primer día de copago farmacéutico” de María R. Sahuquillo, “Abuso de poder”, editorial d’El País sobre l’escandalós abús de poder protagonitzat per la Ministra de Treball, ‘Báñezgate’ de Fernando Vallespín, “Los sondeos dan al PNV una victoria mínima que convierte al PSE en clave” de Juan Mari Gastaca i “Estado de excepción parlamentario” de Javier Pérez Royo.

Però, com és habitual, són els temes econòmics els que centren la política espanyola. I com sempre us recomano que seguiu diàriament l’Scoop.it de David Fuentes, “La setmana econòmica” de la secretaria d’Economia del PSC i el nou bloc de debat “Economia i Progrés“.

Aquesta setmana destaco els següents articles:

• Bueno para España, bueno para Europa, Federico Steinberg
• Clarificar antes de pasar página, Lluís Foix
• Entrevista a Paul Krugman, Alicia González
• El diablo en los detalles, Josep Borrell
• La política del rescate, Clemente Polo
• Espejismo laboral, editorial d’El País
• ¿Mejora el empleo?, Juan Torres López
• Un gran alivio, nada menos; pero nada más, Francisco Javier Ramos Gascón
• Barclays y Bankia, Lluís Foix
• Investigar un fiasco, editorial d’El País sobre Bankia
• El bono español a 10 años llega al 7% y la prima rebasa los 560 puntos básicos, El País
• Un clavo saca a otro clavo, Jordi Sevilla
• El miserable debate europeo en el Parlamento, Soledad Gallego-Díaz
• Bucle debilitado, Emilio Ontiveros
• Interpretando los datos de paro de junio, Angel Laborda
• Ajustes inminentes, editorial d’El País

Sobre el debat polític i econòmic europeu us recomano els següents articles:

• Sigmar Gabriel exhorta a Merkel a apearse del victimismo pagador, Rafael Poch
• No a cualquier precio, Xavier Vidal-Folch
• Europa: una idea para múltiples relatos, Juan Miguel Hernández León
• ¿Salvar al euro?, Vicenç Navarro
• Ceder soberanía, ¿a quién?, Sandra León
• Método de desunión, Lluís Bassets
• BCE: ni frío ni calor, Jordi Fabregat
• Decisiones mediocres, editorial d’El País
• El último respiro del euro, Joseph E. Stiglitz
• Hablemos de Francia, José Ignacio Torreblanca
• La parálisis de Europa, ¿y del ciudadano?, Manel Manchón
• Contrarreforma tras la cumbre de la eurozona, Manel Pérez
• El Consejo se deshincha, Josep Borrell
• Eurolaberinto, Manuel Castells
• El BCE y la contrarreforma, Manel Pérez
• Acuerdos, metas y mitos, Santiago Carbó Valverde
• Reino Unido necesita una votación sobre Europa, Timothy Garton Ash
• La gran ilusión de Europa, Paul Krugman

Sobre qüestions internacionals us recomano els següents articles: “La hora de Palestina” de Ferran Pedret, “Más allá del PRI” editorial d’El País, “México: democracia en construcción” d’Enrique Krauze, “El crisol egipcio” de Javier Solana, “Orgullosos de nuestra fuerza” de Tzvetan Todorov i “Los escollos de Siria” de Henry A. Kissinger.

Amb interessants temes a debat us recomano els articles: “¿Dogmas de la tarifa eléctrica o el disparate de la subasta? Tax goods, not bads!” de Jordi Ortega, “Renovables: el gran apagón” d’Antonio Cerrillo, “El peligroso oficio de hacer profecías” de J. Bradford DeLong, “La construcción social de la estupidez” de Daniel Innerarity, “Perdonen, les he defraudado” de Xavier Vidal-Folch i “Marionetas tontas” de Joaquín Estefanía.

“Perles” del programa del Polònia emès el 5 de juliol (darrer d’aquesta temporada), resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LES PERLES] 
♦ Molt bo, el matrimoni indepe. Ell patint perquè vol veure La Roja (i que guanyi) però no ho vol admetre davant la dona per por de ser acusat de botifler.

[ARXIU HISTÒRIC] 
♦ [7/7/11] Monegal es prepara per l’estiu. I està aterrit. No m’estranya…

[LA PICADA D’ULLET] 
♦ M’encanta el president Mas en plan mestre a final de curs posant notes a l’oposició. Al Laporta: “no té vist el pèl en tot el curs…” bona!

[MOLT CURRAT] 
♦ La reinterpretació de l’episodi bíblic de l’Arca de Noè com el primer esclat de la bombolla immobiliària, 6000 anys aC, amb la construcció de la Ciudad de Inundaciones.

[SURREALISTA] 
♦ A Catalunya estan emigrant tants joves a l’estranger que la població s’envelleix i envellirà tant que quan en torni un li faran l’onada…

[L’ESTÀVEM ESPERANT] 
♦ Toni Soler ha tornat per intervenir Polònia amb els homes de negre!

[KA FORT] 
♦ Molt bo. Ja tenim a Rajoy diagnosticat, sempre fa el contrari del que s’espera d’ell. Quan havia d’anar a València per allò dels focs, se’ns en va a l’Eurocopa, i així sempre… “creo que ya sé lo que tiene… tiene los huevos gordos”

[ALGÚ HO HAVIA DE DIR] 
♦ Quan un artista diu que es reinventa vol dir que ja no sap què inventar-se… perdoneu, però algú ho havia de dir! Extraordinari comiat de la secció amb cameo de Joan Tardà inclòs. “L’algú ho havia de dir ja cansa… perdoneu, però algú ho havia de dir!”

[LA FRASE DE LA SETMANA] 
♦ President Mas: “En Rajoy transmet menys confiança que Sara Carbonero retransmetent un partit de futbol”.

[LA IMATGE DE LA SETMANA] 
♦ La gira Mas on tour 2012 to the fiscal pact, la samarreta de l’estiu!

ZW 309 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Una nova selecció de decàlegs (en alguns casos es proposa una dotzena) sobre temes diversos que espero que us resultin interessants:

Sobre comunicació i periodisme:

- 10 tips per ser un bon comunicador (Vab-consulting)

- 10 principis del ‘periodisme obert’ de The Guardian (@cdperiodismo)

Sobre xarxes socials:

- 10 consells per millorar la teva influència a Twitter (@Twittboy)

- Una dotzena d’exemples per desmitificar el ‘poder de les xarxes socials’ (@Maripuchi a ‘Una docena de…’)

- Una dotzena de llocs on emetre els teus esdeveniments en vídeostreaming (José Luis Salgado)

Sobre campanyes electorals:

- 10 mites que compliquen les campanyes electorals (@danieleskibel)

Altres:

- 10 frases cèlebres de Albert Einstein (Infografia, via Sophia Blasco)

- 10 acrònims utilitzats a Internet que hauries de conèixer (@muyinteresante)

Aquí trobareu els anteriors decàlegs: Decàlegs I, Decàlegs II, Decàlegs III, Decàlegs IV, Decàlegs V, Decàlegs VI, Decàlegs VII, Decàlegs VIII i Decàlegs IX.