Finalment Mariano Rajoy ha explicat què pensa fer. Més ben dit, ha explicat què l’obliguen a fer. Presentat tot plegat com a obligació ineludible, es pretén obviar qualsevol consideració política i negar tota connotació ideològica. El que està clar és que els majors sacrificis recauran sobre els que són menys responsables de la crisi, però no està gens clar que l’espiral d’austeritat i retallades serveixi per sortir del forat i de la crisi i ja es comença a especular sobre nous anuncis de retallades en tornar de l’estiu. Rajoy ha anunciat sense despentinar-se que farà tot el contrari del que va prometre en la campanya electoral, obtenint l’aplaudiment unànime dels seus i confiant que un atac de desmemòria col·lectiva ens impedeixi demanar-li comptes o, senzillament, recordar què deia quan estava a l’oposició (per exemple sobre un eventual augment de l’IVA) i els seus compromisos electorals. Ja ningú no dubta que Espanya està intervinguda, però en canvi molts dubtem que haguem estat efectivament rescatats. Aprofito per recordar que actualitzo diàriament (o quasi) el meu Scoop.it i que també podeu seguir diàriament l’evolució de la situació econòmica a l’Scoop.it de David Fuentes.

Abans d’entrar en els habituals capítols de l’actualització setmanal del meu Diari, i per intentar fugir de la sensació de desconcert i impotència que sovint crea l’acumulació d’informació, aprofito per recordar André Gorz, que no es conformava amb analitzar el present sinó que des del debat amb corrents existencialistes i marxistes, va situar com a element central del seu pensament l’autonomia de l’individu i va posar les bases de l’ecologia política. Us recomano pel que té d’anticipatori el seu darrer escrit “La salida del capitalismo ya ha empezado” publicat el 17 de setembre de 2007, dies abans de la seva mort. Mentre lluitem per sortir de la crisi econòmica, no hauríem de perdre de vista els problemes de fons del sistema capitalista i la necessitat d’oferir alternatives.

Entrant en el capítol dedicat a la política catalana, el debat segueix centrat en la qüestió del pacte fiscal. Al respecte us convido a llegir els següents materials: la conferència de Pere Navarro al Cercle d’Economia, els articles “Un éxito de Artur Mas” de Lluis Bassets, “Pacto fiscal o intimidación” d’Enric Company, “¿De quién son nuestros impuestos?” d’Antoni Zabalza, el meu publicat a ABC “CiU y PP marean la perdiz“, la “Carta oberta als catalans” de Pere Navarro publicada a El Periódico de Catalunya, la Proposta del Govern per al Ple monogràfic sobre el Pacte Fiscal, la Carta oberta del primer secretari del PSC als militants del partit, i les cròniques d’Àngels Piñol “El PSC rechaza el concierto económico de Mas por quedar fuera del Estatuto” i de José Rico “El PSC rebutja el pacte fiscal del Govern i demana una reunió amb Mas”.

He de dir que em va sorprendre molt el document presentat pel Govern en la reunió. ¿No es tractava de cercar un acord? ¿Quin sentit té, doncs, presentar una proposta que és la que CiU fa des de l’any 2003, és a dir, una proposta de concert econòmic? Aquesta proposta només pot satisfer els que ja estaven satisfets amb les conclusions de la Comissió d’Estudi d’un Nou Model de Finançament basat en el Concert Econòmic. Des d’aquest punt de vista, és molt més intel·ligent la proposta de Pere Navarro a l’anterior cimera sobre el Pacte Fiscal ja que en aquella proposta hi cabien moltes interpretacions del que es pot denominar pacte fiscal, fins i tot la del concert econòmic. Donava un generós mandat negociador al Govern que és el que convé en aquests moments. I podia garantir un suport d’una àmplia majoria parlamentària, com a mínim tan àmplia com la que va fer possible l’Estatut. Tal com estan les coses seria temerari pretendre fer una negociació sobre un nou finançament amb un suport més minso.

La proposta del Govern s’entesta a parlar de “quota de retorn” (que és la traducció catalana de “cupo”) i planteja una eventual col·laboració entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Administració tributària de l’Estat com a possibilitat i no com a requisit, i per això s’allunya del projecte d’Estatut acordat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya (“L’Agència Tributària de Catalunya i l’Administració tributària de l’Estat col·laboren i subscriuen convenis i fan ús dels altres mitjans de col·laboració que considerin pertinents”) i encara s’allunya més del projecte d’Estatut acordat en Ponència i Comissió (“L’Estat i la Generalitat han d’establir els instruments de coordinació o consorciació que es considerin pertinents entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Administració tributària de l’Estat”).

Precisament la redacció del projecte d’Estatut acordada en Comissió és la que va permetre un Dictamen favorable del Consell Consultiu de la Generalitat (Dictamen número 269) que deia literalment: “L’actuació de l’Agència Tributària de Catalunya haurà de ser, en tot cas, en coordinació o en règim de consorci amb l’Administració Tributària de l’Estat. D’aquesta forma, l’article 199 respecta el principi de coordinació i precisa la referència genèrica de l’article 156.2 CE al fet que les comunitats autònomes puguin actuar en col·laboració amb l’Estat per a la recaptació, la liquidació i la gestió dels recursos tributaris del mateix Estat. El fet que l’article 199 deixi oberta la possibilitat d’utilitzar instruments de coordinació o, de forma molt especial, de consorciació, no planteja problemes de constitucionalitat i hauran de ser les dues entitats implicades les que valorin quina de les dues tècniques permet fer efectius, de la millor manera possible, el respecte a l’autonomia de gestió i l’eficàcia general del sistema de finançament públic. En aquest sentit, entenem que la utilització d’elements propis d’una relació consorciada evitaria de forma més segura els dubtes que es poguessin presentar sobre l’actuació de l’Agència Tributària de Catalunya”. Subratllat i negreta són meus. Ara ho diré a la meva manera, també en subratllat i negreta: la clau de la caixa ha de ser compartida si volem mantenir-nos en el marc constitucional i estatutari. M’atreviria a recomanar a tots els que vulguin de veritat trobar un acord sobre el Pacte Fiscal a estudiar el Dictamen del Consell Consultiu sobre el projecte d’Estatut, i a atenir-se al seu contingut perquè és el millor servei que es pot fer a Catalunya. Voler sortir dels marges que assenyala és, com diuen alguns, endinsar-se en una ‘dimensió desconeguda’. I no crec que a Catalunya li interessin de veritat, i menys en aquests moments, les ‘dimensions desconegudes’.

Però el que més em va sorprendre del document del Govern, després de setmanes en les que s’anava dient que l’objectiu era associar el PSC a un ampli acord, ni que fos votant parcialment una eventual resolució parlamentària, és el següent redactat: “La creació d’un grup de treball amb capacitat decisòria per fer el seguiment d’aquesta negociació amb l’Estat, integrat pel Govern i per les forces parlamentàries que manifestin el seu ple suport a aquesta proposta de resolució”. O sigui, es demana al PSC que voti la resolució ni que sigui parcialment i, al mateix temps, s’afirma que només seguiran el procés negociador les forces parlamentàries que hi hagin donat el seu ple suport, és a dir, que l’hagin votat íntegrament. N’hi ha prou amb comparar amb el que deia sobre la mateixa qüestió la proposta presentada per Pere Navarro: “Informar trimestralment als màxims responsables dels partits representats en el Parlament de Catalunya del progrés de la negociació”. Pere Navarro vol comptar amb tothom mentre el Govern només vol comptar amb els que li diguin “Sí, senyor”. Realment qui ha proposat aquest text té moltes coses al cap, però dubto que la seva prioritat sigui un gran acord entre les forces polítiques catalanes i que la seva voluntat sigui la de mantenir-se en el marc constitucional i estatutari.

Pere Navarro no llença la tovallola en el seu esforç d’arribar a un gran acord sobre el Pacte Fiscal i ha demanat al president Mas una reunió per intentar-ho un cop més. Li desitjo molta sort, caldrà que venci les resistències d’aquells que són presoners de les seves paraules i de la seva voluntat d’obrir un camí sense retorn cap a la dimensió desconeguda de la transició nacional. Confio en la seva capacitat negociadora i en la seva convicció profunda que a Catalunya cal servir-la des de l’ambició nacional i social, però també preservant-la dels cants de sirena que porten al xoc de trens i al precipici. La història del catalanisme polític proporciona prou proves del trist final d’algunes aventures.

Sobre l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya us interessaran els articles “Decisionismo democrático” de Juan-José López Burniol, “Independentismo de oportunidad” de Kepa Aulestia i el meu que sortirà en el proper número de la revista El Siglo “La vigencia del ideal federal“.

Sobre la gestió econòmica del govern del PP i les decisions de la Cimera Europea i l’Eurogrup que suposen una intervenció de facto de l’economia espanyola us convido a llegir els següents articles:

• ¿Sirvió de algo la cumbre europea?, Joaquín Estefanía
• Las claves del Eurogrupo, El País
• El IVA y lo demás, editorial d’El País
• Los 10 puntos del Código Rajoy, Antoni Gutiérrez-Rubí
• El Consejo Europeo no resolvió ni la deuda ni el crédito, Vicenç Navarro
• La UE pone bajo tutela a España, Ricardo Martínez de Rituerto i Claudi Pérez
• Condiciones europeas, editorial d’El País
• La OCDE avanza que uno de cada cuatro españoles estará en paro en 2013, Miguel Mora
• El ajuste más duro de la democracia, Jesús Sérvulo González
• Pointless pain in Spain, Paul Krugman
• España, camino al hundimiento, Manel Manchón
• ‘Déjà vu’ al Congrés, Enric Hernández
• El PSOE se opone a nuevos recortes y a la subida del IVA
• El 12-M de Rajoy, Joan Manel Perdigó
• Ajuste y desigualdad, Josep Oliver
• El ajuste más duro de la democracia, José Carlos Díez
• Rajoy está desbordado, Lluís Foix
• ¿Servirá de algo?, Clemente Polo
• El nuevo problema de Rajoy, Manel Pérez
• El gran ajuste, editorial d’El País
• Por qué es una intervención, Xavier Vidal-Folch
• La irresponsabilidad del presidente, Josep Ramoneda
• Si iba a hacerlo, ¿por qué esperó tanto?, Carlos E. Cué
• El coste de los errores, Jesús Mota
• España intervenida, Emilio Ontiveros
• El por qué de los recortes, Vicenç Navarro
• Crisis en tres tiempos, Pilar Rahola
• Conferència de José Montilla a Aranjuez
• La economía se hundirá aún más, Carlos Berzosa
• La subida del IVA será de hasta 13 puntos en algunos productos, El País
• Una batería de medidas para recortar 65.000 millones este año y el que viene, El País
• Consolidación pírrica, Ignacio Zubiri
• Intervención, Manuel Castells
• Cuentas con dudas, editorial d’El País
• Europa y España, ¿para cuándo las soluciones?, Valeriano Gómez
• Un IVA-guillotina contra la cultura, Gregorio Belinchón y Rocío García
• Las 20 reformas que están por llegar, Cristina Delgado
• ¿Servirà de res aquesta nova dosi?, Anton Costas
• Para eso, mejor un Monti, Jordi Sevilla
• La ‘intervención’ a España tomó cuerpo en una carta secreta del BCE, Enric Juliana
• No basta, queremos más, Manel Pérez
• No siempre dos más dos son cuatro, Santiago Lago-Peñas
• El tijeretazo de Rajoy no bastará para cumplir con el objetivo de déficit, Miguel Jiménez
• España hace suyas las recetas impuestas a los países intervenidos, Thiago Ferrer Morini
• La austeridad de la troika no sienta bien a la economía, Thiago Ferrer Morini
• Y si esto falla, ¿qué hacemos?, Ramón Muñoz
• Intervención bancaria, editorial d’El País Negocios
• Refundar la banca española, Santiago Carbó
• Las ‘Spanish financial practices’ y la crisis, Antón Costas
• El porqué del paquete fiscal, Angel Laborda
• Los “fondos buitre” sobrevuelan España, Miguel Angel García Vega
• Menos perdón y más consecuencias, Soledad Gallego-Díaz
• ¿Fraude o ignorancia?, Joaquín Estefanía

Sobre la política i l’economia europees us convido a llegir els següents articles: “La crisis de la Eurozona durará 20 años” de Wolfgang Munchau, Entrevista a Gikas Hardouvelis de Lluís Pellicer, “L’austeritat està soscavant la gran visió d’Europa” d’Amartya Sen, “El BCE no actúa.. mal vamos” d’Eduardo Martínez Abascal, “Ganadores y perdedores en Europa” de Joschka Fischer, “La Europa de Ravel” de José María Ridao, “Hijos de la tragedia”, entrevista a Petros Márkaris d’Enric González, “Acabar con la manga ancha” de Xavier Vidal-Folch. “Los mercados parten a Europa en dos” d’Amanda Mars i “La Europa de posguerra” de Lluís Bassets.

Amb reflexions econòmiques de fons us recomano els següents articles: “Cómo pactar la austeridad” de Xavier Vidal-Folch, “La austeridad degrada la vida cotidiana” de Lluís Foix, “¿Qué crecimiento?” de Vicenç Navarro, “Fracasos colectivos” de José Ignacio Torreblanca, “Neoliberalismo a ritmo acelerado” de Miren Etxezarreta, “Deudas y futuro” de Juan Tugores Ques, “Economía social, más allá del romanticismo” de Cristina Sen, “Luces y sombras de un mundo sin euro” de Manel Pérez i “Más allá de la liquidez” de Joan Subirats.

Sobre qüestions internacionals en l’àmbit mediterrani us convido a llegir els articles “Un nuevo escenario en la cuenca mediterránea” de Jean-Marie Colombani, “Islamistas reunidos” de Sami Naïr i “Siria: ¿qué le deparará el futuro?” de Fawaz A. Gerges.

Amb debats de fons us convido a llegir els articles “Defensa de lo obvio” de Xavier Antich, “Alemania apuesta por la energía eólica como estrategia de futuro” de Rafael Poch, “Elogi de les microrevolucions” de Ma Dolors i Manén, “Capitalisme i democràcia” de Marçal Sintes, “Los partidos, ¿el núcleo de todo esto?” de José Antonio Gómez Yáñez, “Fukushima económico” de Jordi Ortega i “(Re)generación” d’Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano.

En record dels Jocs Olímpics del ’92 i del mèrit de Pasqual Maragall us recomano l’article d’Ernest Folch “L’estiu de la nostra vida”. I lligant amb això el llibre d’Albert Soler “Inteligencia deportiva”, editat per Plataforma editorial, presentat a Can Barça en presència de Sandro Rossell i Maite Fandos, i en el que Albert Soler va plantejar la iniciativa ciutadana per batejar l’aeroport de Barcelona-El Prat amb el nom de Pasqual Maragall, tal com recull la crònica de Xabier Barrena a El Periódico de Catalunya “Una iniciativa ciutadana promourà que l’aeroport del Prat porti el nom de Pasqual Maragall”.

I acabo amb dues notícies que tenen un interessant punt de connexió. La primera és el 125è aniversari de Corto Maltés, en notícia de Jordi Canyissà, i l’altra és la concessió del Premi Nacional de Cultura 2012 de còmic a Carme Solé Vendrell. De fet, com podeu comprovar en el seu lloc web, la Carme és il·lustradora, però es veu que la categoria “còmic” aplega la il·lustració en sentit ampli. Aquí sota us en facilito una petita mostra.

ZW 310 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí. Aquí hi trobareu tots els ZONA WEB.

http://favmonster.com/

Favmonster és un projecte espanyol independent que busca canviar la manera com descobrim noves webs a Internet. Favmonster ha estat dissenyat per obtenir un autèntic profit de les nostres xarxes socials i usar-les per descobrir centenars de webs interessants, compartides també amb qualsevol usuari que troba alguna cosa interessant a la xarxa. El seu objectiu és que puguem recordar aquestes pàgines web i, també, descobrir-les a partir del que comparteixen altres usuaris i usuàries, de manera visual i senzilla.

Favmonster resultaria semblant als “favorits” o “marcadors” de manera que tot allò que es guardi està disponible sempre, des de qualsevol dispositiu o ordinador amb connexió a Internet. Permet classificar les pàgines guardades per temes i paraules clau, i els enllaços es guarden al costat d’una imatge del que hi ha “a l’altre costat” de l’enllaç, no només com a text, el que facilita la seva posterior localització a primera vista.

Per al seu funcionament requereix la instal·lació d’un plug-in (un petit programa) que s’instal·la al navegador web. Aquí teniu un vídeo de presentació. Podeu seguir la informació associada a Twitter: @favmonster