Una reivindicació és un equilibri entre justícia i egoisme. Demanem alguna cosa (més salari, més atenció de la parella, més followers al twitter o més silenci a l'hora de la migdiada) perquè volem un profit personal i alhora perquè pensem que ens ho mereixem. I arriba un moment en què és difícil saber quan s'acaba un i s'inicia l'altre. Realment em mereixo guanyar més o simplement voldria guanyar més?.

Amb molt poques excepcions, una reclamació suposa un nou intercanvi: Si vull un salari més alt, l'empresa ha de cedir beneficis. Si vull més atenció de la parella, ella ha de cedir una part del seu temps o del seu interés. És a dir, una reclamació no és inoqua, sinó que altera una situació precedent i el meu guany implica la pèrdua d'un altre. Per tant, sempre que hi ha una demanda, s'activa un mecanisme molt complex d'autojustificacions que amaguen els interessos contraposats.

En general, és molt difícil discutir entre nivells d'egoisme. El meu cap vol guanyar més i jo també, de manera que no hi ha cap solució possible al conflicte d'interessos entre ell i jo. En la pràctica, ell intenta reduir el meu salari fins el límit que no decideixi a deixar l'empresa i jo intento sol·licitar el màxim possible, amb l'amenaça de buscar una alternativa. Però en sí, el debat és impossible perquè es tracta d'un pols d'egoismes més o menys lícits.

En canvi, la tensió adquireix una altra dimensió quan es defineixen els criteris de justícia. Per exemple, jo puc reclamar el mateix salari que perceben els companys de feina que tenen la meva qualificació o la meva dedicació o la meva antiguitat. Fixem-nos que quan fixo un criteri de justícia, desplaço el debat del pols entre egoismes (sense solució) al pols entre criteris. Com és lògic, cada part intenta justificar els criteris que més els hi beneficien, però ara sí tenim un debat possible i, per tant, una solució al conflicte.

Catalunya vol més recursos públics. Els catalans volem més recursos, i amb això no ens diferenciem de la resta de territoris: els alsacians, els murcians, els bretons o els hawaians s'estimen més tenir-ne més que tenir-me menys. Com volem més recursos, hem d'aconseguir que algú altre en tingui menys. I aquest altre lògicament no està massa disposat a cedir-los. Ja tenim el problema.

La primera proposta que fem és aquesta: Per saber si hem de tenir concert econòmic, o pacte fiscal, farem un referèndum. És a dir, preguntarem als catalans si volen que Catalunya tingui més diners. I si els catalans decidim que volem més diners, doncs no cal dir res més. I plantegem això amb total naturalitat, convençuts que l'argument és impecable. Aquí hi ha un punt que és molt important: en un debat sense idees, només amb reclamacions de suma zero, el grau d’indigència mental de les dues posicions tendeix a l’infinit.

Si els catalans reclamem més diners, perquè en volem més, els qui han de perdre diners ens diran que no, perquè ells no volen tenir-ne menys. I en un conflicte explicat només en termes egoistes, no hi ha solució possible. Necessitem, per tant, un relat. No en volem més perquè sí, sinó perquè és just. I llavors, podem discutir els criteris de justícia i no el grau d'egoisme de les parts.

El primer relat seria que volem gestionar el mateix que recaptem: Volem un concert, com els bascos. Els arguments per tal de defensar aquesta posició són dos. En primer lloc, perquè existeix un precedent, que és el basc. Si els bascos i els navarresos tenen un concert, per què no nosaltres?. El segon argument és que els diners que paguem els catalans són pels catalans.

M’interessa en aquest punt que entre tots definim espoli. El nacionialisme català considera que l’espoli és igual al dèficit fiscal, de manera que cada euro de solidaritat és un acte d’expropiació d’uns recursos propis. Per això, reclamen el concert, com els bascos. Té escletxes aquesta proposta?. Crec que sí.

Nosaltres formem part d’un estat. Efectivament, podem decidir deixar de ser Espanya i llavors, com és obvi, administrarem tots els nostres recursos. Això no vol dir que guanyarem tot el dèficit fiscal, com he explicat en un altre post, és a dir que el benefici de la independència no serà l’equivalent al dèficit. Però avui no som un estat independent, sinó una part de l’estat espanyol. I el debat no pot prescindir d’aquest transcendental matís.

Un estat és un projecte compartit. En tot el món, ser estat vol dir exactament que els ciutadans que hi formen part contribueixen a garantir uns drets comuns. El cas basc és l’únic en el món en el que una part de l’estat es nega a contribuir en uns mínims col·lectius garantits. Enlloc més del món. Per això, quan els catalans reclamem la justícia basca, hem de saber que exigim un privilegi únic i profundament injust, absolutament insolidari.

Pensem-ho una mica. El nostre model social es basa en la capacitat parcialment redistributiva dels serveis públics. Paguem impostos no només per a rebre uns serveis, sinó per a finançar els serveis d’aquells que no contribueixen amb res al seu manteniment. Els meus impostos no només paguen la meva atenció sanitària (no he trepitjat mai un hospital, per cert), sinó l’atenció del meu veí a l’atur. I exactament això vol dir ser un estat: Garantir que els serveis públics col·lectius estan a l’abast de tots.

Nosaltres havíem decidit un relat alternatiu, que és diu Estatut. No és poca cosa, perquè si ara volem canviar el relat la primera cosa que hem de fer és canviar l’Estatut. Recordem què vam aprovar entre tots a les urnes (i, abans que algú ho mencioni, el Tribunal Constitucional no va alterar en absolut).

El principi rector és la coneguda proposta maragalliana: Pagar per renda, rebre per població. Cada territori recapta els recursos d’acord amb la seva capacitat econòmica; com és lògic, els territoris més rics recaptaran més que els més pobres. En el moment de fer el repartiment, fixem que cada territori disposi dels mateixos recursos per càpita per als serveis públics. Per això, hi ha dèficit fiscal: Si els catalans som més rics que la mitjana catalana, i els recursos es distribueixen d’acord amb la població, lògicament Catalunya rep menys del que dóna. Li volem dir espoli?.

Aquí ve un punt molt important del debat. La reclamació de més recursos públics per a Catalunya implica que els catalans volem que la despesa mitjana per càpita a Catalunya sigui superior a la mitjana a La Rioja o a Astúries. Volem que el nostre país tingui més recursos per habitant que la resta. I això ho hem de saber explicar molt bé. De fet, tenim un problema addicional.

En general, les administracions tendeixen a invertir per sobre de la mitjana en aquelles zones que tenen menys recursos. El Pla de Barris, per exemple, és una inversió pública extraordinària en barris deprimits perquè nececessiten més ajut que l’Eixample Dreta o Sant Gervasi. Podríem arribar a admetre que les escoles de Salt rebin més suport econòmic que les escoles de Sant Cugat, perquè les primeres tenen molt més problemes sobrevinguts.

I a escala internacional, els territoris deprimits (de la Patagònia a Alaska o Groenlàndia) sempre han rebut una injecció econòmica suplementària, precisament perquè els problemes públics són infinitament més costosos que en un territori convencional. Per això, el principi “pagar per renda, rebre per població” és aparentment inqüestionable, però (com tantes coses en aquest debat) també té importants excletxes.

Estem acabant. La situació ara és la següent: Fa dos dies vam aprovar entre tots un pacte amb l’Estat basat en el principi maragallià de “pagar per renda i rebre per població” i ara el volem canviar, perquè volem més recursos públics i els hem de justificar. Necessitem un relat i crec que de moment no el tenim. Els hi faig una proposta.

Els lectors més aguts hauran detectat que en alguns dels arguments precedents hi ha un parany. No tots els recursos públics es destinen a serveis bàsics. Una part de la despesa pública serveix per a estimular l’economia. Per això, l’acord de l’Estatut plantejava una addicional en la que l’Estat es comprometia a invertir a Catalunya en infrastructures el mateix que donava a l’Estat. És un curiós concert d’infrastructures: Tant dones, tant reps. L’argument és que els trens, les carreteres, la xarxa elèctrica o els ports són factors clau per al dinamisme econòmic i cada euro públic que s’inverteix en ells millora la competitivitat del territori.

Podem estirar l’argument més enllà del que són estrictament les infrastructures: la inversió en turisme, en indústria, en comerç, en cultura o en agricultura afecten directament a la competitivitat del territori. Per tant, semblaria lògic que per al benefici de Catalunya, però també per al benefici del conjunt de l’Estat, una part de la despesa pública es guiés per criteris de suport a l’economia productiva.

Jo crec que molts pocs catalans poden negar el següent principi: Els recursos públics per càpita de cada territori per als tres eixos de les polítiques socials (salut, educació i serveis socials) han de ser equilibrats. El pressupost per càpita per hospitals a Múrcia no pot ser superior al d’Andalusia si tots dos formen del mateix Estat. Garantir aquesta universalitat vol dir assumir que les comunitats més riques tindran un dèficit fiscal (que si volen, li direm espoli), que és el preu lògic de formar part d’un Estat.

Ara bé, un cop calculat el cost dels serveis públics bàsics, la resta de la despesa pública és distribuïda amb criteris de renda. D’aquesta manera, les comunitats més riques podran invertir més recursos públics en l’economia productiva, el que no només és positiu per a aquestes comunitats, sinó pel conjunt del sistema.

La virtut d’aquesta proposta és que no es basa en una reivindicació egoista “Jo en vull més, perquè més és millor que menys”, sinó en criteris de justícia, perfectament defensables. Què els hi sembla?. Quines escletxes hi veuen?. Hi estan d’acord?