No tinc massa clar que el català hagi de ser una llengua oficial de la Unió Europea. De fet, no tinc massa clar que cap llengua hagi de ser oficial a la Unió Europea. No acabo d'entendre els avantatges per a Malta de tenir les resolucions de la UE en maltès, ni el que guanya el txec amb la traducció de les directives europees sobre pesca marítima. Imaginem per un moment que la Unió Europea no té cap llengua oficial. Imaginem que la major part de les directives es publiquen en un sol idioma i que amplien el número de traduccions d'acord amb l'interès potencial de cada document. 

Quines banderes onegen en els hotels?. Onegen les banderes dels principals països d'origen de l'establiment, de manera que si cada vegada venen més canadencs, és possible que el propietari decideixi substituir-la per la de Noruega. El menú de la carta està en sis idiomes, perquè amb aquests idiomes es cobreix la major part de la demanda potencial. I si aquell estiu el restaurant s'omple de portuguesos, és probable que el propietari decideixi incorporar aquesta llengua. No crec que hagi d'exisitir una llei que obligui els establiments a redactar les cartes en uns idiomes determinats. 

No s'equivoquin. M'agraden les llengües. He escrit sobre això. Crec que les llengües s'han de protegir pels mateixos motius que estic convençut que hem de protegir els parcs naturals o les esglésies romàniques. Però no tinc clar que la millor resposta a la protecció d'una llengua sigui fer-la oficial. 

La creació dels estats nació creà l'artifici de la nació culturalment homogènia, en la que l'èxit del projecte de nació depenia de l'absència de diferències internes. En nom de les llengües oficials, els grans estats nació del XIX ofegaren la riquesa lingüística del món i la limitaren a llengües úniques, en les que fins i tot els dialectes eren considerats residus arcaics de l'Antic Règim. La idea herderiana de cultura es basava en la cerca d'identitats col·lectives, que donaven sentit al relat de nació. 

L'estat nació ja no té sentit en una societat mòbil, líquida, amb orígens i destinacions diverses. Hem après que la diversitat és compatible amb el concepte de nació i, ben al contrari, que no hi ha projecte col·lectiu si no és des de l'assumpció de la pluralitat i el respecte a les minories. Més enllà de la voluntat d'esdevenir nació, una nació no és res. No hi ha cap argument a priori que justifiqui una nació, no hi ha nacions immanents, perquè la nació és exactament la voluntat de ser-ho. Les referències històriques, culturals, geogràfiques no són arguments que expliquen una nació. Ni tampoc les lingüístiques. És una nació que el poble que vol ser nació. I punt. 

Pot existir un estat sense llengua oficial?. Certament. N'hi ha un grapat de països que no en tenen. El més consegut és el cas dels Estats Units, que no esmenta en cap disposició constitucional quina és la llengua del país. Tampoc, per exemple, a Argentina, a l'Uruguai, Xile o el Regne Unit. I si viatges a aquests països no notes un conflicte lingüístic massa rellevant.

Quan les llengües entren a les constitucions, comencem a crear problemes. Si els catalans volen (volem) que la llengua vehicular a l'ensenyament sigui el català, així hauria de ser. Si la Constitució no parlés de llengua, les decisions sobre la llengua serien competències dels governs, de la mateixa manera que les decisions sobre els parcs naturals o les esglésies romàniques també són dels governs. Si la gent vol que les escoles emprin el català com a llengua de comunicació, votaran els partits que ho proposin i aquests partits formaran governs que ho portaran a terme. 

Si en el futur, l'ús de l'anglès esdevé majoritari i la major part de la població considera que aquest hauria de ser l'idioma comú per afavorir la immigració de professionals i l'atracció de talent, haurien de poder fer-ho. Si la meva Universitat decideix que ha de fer totes les classe en anglès o en castellà perquè és l'única via de supervivència en un mercat global, hauria de poder fer-ho. 

El concepte de llengua oficial només crea problemes. A la Unió Europea, només aporta tones de documents oficials que ningú no es llegeix traduïdes a desenes de llengües, quan la major part de les persones que les consulten llegeixen sense problemes en anglès. A Espanya, crea absurdes tensions en les unes poques famílies invoquen uns drets que ningú no entén i generen un conflicte on no hi existeix. I a Catalunya, el debat sobre quines haurien de ser les llengües oficials de la Constitució d'un hipòtetic estat és una forma de condemnar les properes generacions a acceptar una cosmologia lingüística que sens dubte canviarà. 

Ahora que el patriotismo cotiza a la alza en los mercados internacionales y la sobredosis simbólica se ha colado por todas las rendijas, déjenme anotar ni que sea en una nota a pie de página el valor del civismo. Un patriota es un señor que ondea una bandera y un cívico es un señor que nunca deja la basura en el contenedor fuera del horario. Esto segundo no tiene épica, lo sé. No permite crear un grupo en facebook con miles, con millones de seguidores, ni llena las plazas de vítores. Pero es lo que hace que las sociedades sean sociedades (naciones, si quieren) y no solo una entrada en la wikipedia.

Una sociedad cívica es la que estira del tercer principio republicano, el de la fraternidad. Los cívicos se preocupan por los otros, además de por sí mismos y por las notas de colegio de nuestro hijo, que no es más que una extensión de nosotros mismos. Son ese tipo de personas que calibran sus actos no solo por los beneficios que les generan, sino también por los perjuicios que puede crear en los otros. Por eso, no aparcan en doble fila, pagan sus impuestos, renuncian al aire acondicionado, reciclan los envases, toman el autobús o el tranvía y no aceptan una factura sin IVA. Diría que sin civismo no hay sociedad, por más banderas que tapen nuestras vergüenzas.

Es más. Creo que el verdadero termómetro de la salud de una sociedad es su nivel de civismo. Incluso podríamos crear indicadores que nos ayudaran a medir la salud colectiva de nuestra actitud cívica. Así, además de llorar de emoción cuando una selección nacional mete un gol, podríamos prescindir de la secadora y evitar emisiones de CO2 innecesarias. ¿Se imaginan algo así como un IPC, un índice público de civismo, que nos permitiera incluso comparar la salud social de las sociedades (naciones)?. Buscaríamos cuatro indicadores que fueran eso, síntomas de valores cívicos más amplios. Esta sería mi propuesta.

IBD. Índice de Buenos días.

Tomados al azar un número representativo de establecimientos comerciales, el IBD calcularía el porcentaje de personas que entran con un sonoro buenos días (o buenas tardes, claro). "Buenos días" quiere decir que aunque llego tarde al trabajo o estoy mirando una conversación en el móvil o me pregunto si Carlota me ha dejado de querer, me doy cuenta que estoy rodeado de personas a los que de forma automática les deseo que pasen un buen día. El gesto tiene un valor simbólico capital: No solo quiero que me vayan bien las cosas a mi, sino que les deseo a ustedes un buen día.

El IBD está conectado con muchos otros mecanismos sociales de empatía, como agradecer cualquier servicio (del taxista al camarero) con un gracias, disculparse ante cualquier incomodidad (perdón), mirar a los ojos de tu interlocutor y todo aquello que entra del campo semántico de la educación.

Tomadas al azar un número representativo de aceras de una determinada sociedad (nación), calcularía el porcentaje de aceras que son fregadas por los habitantes del inmueble contiguo. Limpiar una acera quiere decir que me preocupo por este espacio indefinido que ya no es mi casa, pero forma parte de ella. Y aunque la calle es de todos, ese trocito de espacio colectivo es adecentado por un particular.

El IAF también está relacionado con otras formas de cuidado público, como el uso de papeleras, el nivel de reciclaje, el número de macetas que adornan las terrazas y ventanas, el grado de deterioro del mobiliario urbano, la cantidad de deposiciones perrunas y, en general, la preocupación por el espacio público. El índice 100 podría ser Suiza o cualquier ciudad nórdica.

Pocas cosas miden mejor el civismo de una sociedad como su actitud en el coche. Si consideramos un conjunto aleatorio de autovías y circulamos en ellos por el carril derecho, pondremos el intermitente para avisar de nuestra intención de adelantar a un vehículo que transita por el mismo carril. Calcularemos el porcentaje de coches que van por el carril izquierdo y que en el momento en que detectan nuestra intención, reducen ligeramente para facilitar la maniobra. En un sentido opuesto, estarán aquellos coches que cuando deducen nuestra intención aceleran automáticamente con el fin de evitarla.

El ICP forma parte de un conjunto mucho más amplio de actitudes cívicas en el volante como respetar un paso de cebra (incluso los que esperan por el carril opuesto), utilizar el intermitente, respetar la distancia de seguridad, mantener una distancia amplia cuando se adelanta un ciclista... Diríamos que todo aquello que no se hace en una calle de Estambul o de Manila. O en las operaciones salida.

Seleccionadas al azar un número representativo de calles y avenidas, se estima el porcentaje de ellas donde el ruido ambiental (como el claxon de los coches, los tubos de escape de las motocicletas, la "música" ambiental de los establecimientos...) no supere un determinado umbral. El ruido es una agresión a los demás, una muestra de egoismo totalmente opuesta a una lógica cívica. Además, los ruidos son una intromisión de la que no es posible escapar. 

Se debería incluso computar el porcentaje de personas que gritan a su móvil mientras caminan, el número de personas que vociferan sus anécdotas en un restaurante, el volumen de los cascos de música de los paseantes, el número de coches que regalan a los vecinos la canción del verano con las ventanillas abiertas...

Acabo. No me gusta la moralina ni los gobiernos que exigen a los ciudadanos cómo vestirse o cómo no desvestirse. No me gustan las normas cívicas, que me recuerdan a los tratados de urbanidad de la España en blanco y negro. Pero reivindico ese civismo espontáneo, que está regulado, de manera que lo ejerce quien quiere y porque quiere. Nadie está obligado a saludar y no le va a ocurrir nada si no lo hace; y eso dota a su gesto de un valor excepcional.

Creo, por encima de todo, en la libertad individual. Pero aún hay zoquetes que contraponen la libertad a lo colectivo, cuando es exactamente el contrario: Solo en una sociedad cohesionada, en un colectivo que tiene conciencia de tal, tiene posibilidades de prosperar un itinerario individual verdaderamente libre. 

Podríamos, por tanto, medirnos, auditarnos. Valorar una serie de indicadores y compararlos con los otros. Como todos los indicadores, los usamos como síntomas de algo más elevado, en este caso, la voluntad de construir sociedades en el sentido etimológico del término. Me imagino un IPC que fuese, por ejemplo, la media de cuatro indicadores: IBD, IAF, ICP e ICA. Tal vez descubriríamos que necesitamos mejorar. ¿Un patriota?. El que nunca deja las basuras en el contenedor antes de las ocho.

Egòpoli era la ciutat amb més estàtues del món. Podríem dir que cada habitant tenia la seva estàtua i el seu carrer. Ja que hi ha moltes més persones que carrers, cada via urbana disposava d'un centenar de plaques, algunes ja rovellades, d'altres amb un daurat encara tendre.

Els habitants d'Egòpoli dedicaven totes les hores del dia a conreuar el seu jo, fins el punt que s'havia perdut l'ús del nosaltres. Jo vull, jo sé, jo entenc, jo necessito... Els ciutadans d'Egòpoli cercaven constantment l'aplaudiment dels altres, tot i que els altres estaven tan preocupats pels seus propis assumptes que havien perdut l'hàbit d'admirar els demés. Hi empraven tot els esforços en aconseguir el pentinat més agoserat, lluir les sabates més lluentes, escriure el vers més emocionant, capturar la imatge més insòlita. 

Els egos van créixer tant i tant, que els seus cossos no van poder encabir-los. Els ciutadans d'Egòpoli van veure com dels seus cossos hi sortien estranyes protuberàncies, formades pels egos creixents. Al principi, eren discrets monyons, però a poc a poc, els egos crearen sortints recargolats com una olivera centenària. Aviat la grandària de la protuberància va ser un estímul més per a conreuar el propi ego i els qui disposaven de les més grans, les lluïen orgullosos pel Carrer Major.

Els egos creixeren tant i tant, que els individus tenien cada vegada més dificultats per a moure's. Alguns restaren atrapats a les seves llars, on els egos havien ocupat tots els espais possibles, com una heura hiperactiva i moriren per inanició o asfixiats. D'altres, jagueren en els carrers o les places, entre les estàtues i les plaques caigudes. Avui Egòpoli no és més que una ciutat fantasma, ocupada per deformes restes humanes i polsejada pels vents que venen de ponent. Els habitants de la regió l'ensenyen orgullosos als primers turistes, que arriben encuriosits.

Señor 

Lo sé. La verdad es un espejo que se rompió en muchos trozos y cada uno de nosotros solo ve un pedazo de la realidad. Y en los temas sensibles, es fácil caer en las visiones parciales y en el acaloramiento del fuego cruzado. Entiendo que, en la distancia, algunos de los temas puedan deformarse y es muy difícil discernir qué es real y qué es mera propaganda.

Me gustaría explicarle mi versión de los hechos. No tengo más credibilidad que cualquiera de las otras interpretaciones que habrá escuchado y entiendo que dude de mi versión. No le pido que me crea. Tan solo, que me lea. Y que luego contraste lo que digo. Como decía áquel, "busque, compare...".

Cataluña es una tierra hospitalaria. Cuando se inicia una obra, aparece siempre una necrópolis, o una villa romana o un antiguo poblamiento íbero o los restos de un asentamiento militar. No es extraño: Está situada en un corredor histórico, por el que han desfilado casi todas las civilizaciones que aprendimos de pequeño y otras muchas que hemos ido olvidando con el tiempo. Antes de la oleada de inmigrantes andaluces, murcianos o extremeños, y mucho antes de la reciente llegada de trabajadores subsaharianos, norteafricanos o americanos, Cataluña ya había recibido contingentes de todos los confines. Hoy Cataluña es, de lejos, el mayor centro de atracción turístico de España. La hospitalidad forma parte de la génesis histórica de esta tierra.

Sé de lo que hablo. Como el humorista Corbacho, mi madre es castellana y mi padre era extremeño; yo llegué a esta tierra cuando ya se acababa mi niñez. Y tengo que decir que nunca, en ninguna ocasión, me he sentido alguien extraño. Como la mayoría de las personas que han llegado a Cataluña, desde el inicio me he sentido acogido. En Cataluña casi todo el mundo procede de otro lugar. Aquí el origen no es relevante, porque en un ambiente de convivencia lo que realmente se valora es el destino colectivo.

En Cataluña, casi todos dominamos el catalán y el castellano. Aquí no existe ningún problema lingüístico. Hay, como en todos los sitios, muchos problemas. Económicos, sociales, ambientales, culturales, geográficos, personales, sexuales... Pero jamás, en toda mi existencia, me he topado con una situación que se parezca a eso que algunos llaman "el conflicto lingüístico". No sé a qué conflicto se puede referir, ni qué bandos se enfrentan, ni qué efectos colaterales genera. Como los unicornios o El Dorado es un concepto que no puedo concretar en ninguna realidad, en nada de lo que me rodea.

Conozco bien los centros de educación catalanes. Mis padres fueron profesores, lo son varios de mis hermanos y yo mismo. Tengo un hijo que va a una escuela pública, donde por cierto casi la mitad de la clase son inmigrantes. A pesar de las dificultades, el nivel docente es muy elevado y solo puedo decir buenas cosas de la escuela. No dudo que habrá mejores y peores centros. Que existirán mejores o peores profesores en otros lugares. Pero no tengo constancia de ningún caso donde el problema del centro sea la lengua. Mi hijo, con once años, domina sin ninguna dificultad las dos lenguas y empieza a entender algo de inglés. Sabe escribir almohada, vacío, vulgar o hiena sin cometer ninguna falta.

Pactamos las reglas del juego hace mucho tiempo, de forma casi intuitiva. Consideramos que una persona puede pedir a la administración en qué lengua quiere que se dirija a él. Tengo que decir que no es infrecuente que el prestador público no domine el catalán: El caso inverso no lo conozco aún. Con las escuelas, eso no es tan fácil. No podemos adaptar la lengua del profesor a la lengua de cada estudiante. Por eso, consideramos que debíamos optar por una de ellas, que es el catalán. El catalán es la lengua más comúnmente hablada en Cataluña y es la lengua habitual de relación entre los estudiantes. Este modelo ha permitido que las nuevas generaciones dominen el catalán y el castellano sin ningún problema, y ha evitado que el desconocimiento de la lengua sea una barrera de entrada para los inmigrantes.

Me podría decir usted que puestos a escoger, se podría haber optado por el castellano. El resultado sería, con toda probabilidad, que en ese caso la habilidad lingüística en catalán de una parte de los estudiantes se resentiría notablemente. Cualquier persona que hable catalán habitualmente, también los niños por supuesto, recibe diariamente mucha información en castellano. En Cataluña son habituales los periódicos, las revistas, las películas, los programas de televisión, la radio o las conversaciones callejeras en esta lengua. No es como el Liceo Francés, que utiliza la lengua vehicular como única forma de aprendizaje de un idioma. En Cataluña, el castellano forma parte del paisaje cotidiano y un niño no necesita que la asignatura de naturales se dé en  esta lengua para aprender a la vez naturales y castellano. Eso sí, los niños asisten a las clases de castellano en el aula. Y en las diversas pruebas objetivas (como la selectividad) obtienen unos resultados similares a los murcianos o los canarios. El resultado de esta opción es el siguiente: Todos los niños dominan las dos lenguas. 

Disculpe usted por la extensión. Quería expresarle que desde hace mucho tiempo, en Cataluña hemos pactado entre todos un modelo que funciona, que nos gusta y que no genera ningún conflicto. Quería decirle que desde mi experiencia cotidiana, no hay nada que se parezca a un problema lingüístico. Y que cambiar ahora el modelo es tan innecesario como peligroso. Es fácil que una nueva organización del sistema educativo genera muchos más problemas de los que realmente cree resolver. 

- Em portes a casa, si us plau?. Té els ulls brillants com dos estels i un mig somriure, que no és ni alegre ni trist, sinó aquell punt mig entre la melanconia i la resignació. Plou a bots i barrals i les gotes de pluja rellisquen per la seva cara fosca. El seus ulls bonics semblen el gat del conte de l'Alícia. 

Dins el cotxe, l'Ali és callat com sempre. Mira per la finestra amb la curiositat del nen que mai li han deixat ser. Li he acompanyat moltes vegades i per això ara ja sé que són molt germans, que el seu pare és a Ghana i que malviu en una casa del nord de la ciutat. Mai cap familiar ha vingut al camp a celebrar els seus gols, les seves fintes i els seus canvis de joc. Mai ha pogut dedicar cap victòria, perquè el camp sempre és ple dels pares dels altres. 

Sé que és un bon estudiant, molt aplicat. I a banda de les bones notes, raona com un persona gran, potser perquè la vida l'ha obligat a créixer massa ràpid. Avui li he preguntat per l'escola i em respon orgullós que treu bones notes i que destaca en matemàtiques. Tot això m'ho explica amb la veu baixa i sense deixar de mirar per la finestra, per on regalimen les gotes de pluja. 

- Què t'agradaria estudiar després de l'Institut?, li pregunto. 

Plou i el silenci de l'Ali només és trencat pel metrònom del neteja parabrisa. L'Ali sembla mirar ara amb molt més detall, com si al carrer humit hi hagués alguna mena de resposta amagada. 

- Jo mai aniré a la Universitat, conclou. 

Arribem a la seva casa, just davant del semàfor i el xàfec sembla una dutxa freda, una mena de càstig. Agafa la bossa amb el gest trist i abans de pujar l'escala no oblida un educat gràcies. Deixo la part alta de la ciutat i baixo pel carrer Sant Domènech, per on l'aigua dibuixa una frontera amb tinta xinesa, una frontera que jo em pensava que ja no existia. A casa, ja a recès, sento com arriben els trons i els llamps des de llevant. I, com saben els pescadors, no hi ha pitjor auguri que aquest.

1. Podrem tornar a demanar uns Jocs Olímpics. Si ens repliquen que ja els hem celebrat, podem dir que no, que això ho va organitzar Espanya i que ara volem un Jocs catalans.

2. En Miquel Calzada podrà ser ambaixador de Catalunya als Estats Units. Això ens evitarà unes quantes edicions més de l'Afers Exteriors, de manera que la felicitat general del país s'incrementarà com a mínim en dos punts més.

3. Podrem encunyar euros catalans, i allà on ara veiem la cara del Rei podem posar Guifré el Pilós, les tres bessones o en Jordi Culé. Fins i tot podem posar en Toni Albà fent del Rei, que tindria el seu què.

4. En Pepe Serra seria per fi feliç, perquè el MNAC podria passar a ser el MEAC, el Museu Estatal d'Art de Catalunya. Tancaríem així un dels grans problemes culturals del país. Seria fins i tot possible que es digués La MECA, Museu Estatal Català d'Art i ja sabeu que els musulmans han d'anar com a mínim un cop a la vida a La Meca. Ho deixo aquí.

5. Tots els estudiants d'oposicions que han memoritzat la constitució i l'estatut hauran de buidar la seva memòria mental, perquè en les noves oposicions serà imprescindible el coneixement de la constitució catalana. Frustrats per tantes hores d'estudi inútils, milers d'opositors canviaran de projecte vital, es faran emprenedors i fundaran centenars de nous facebooks des de Catalunya.

6. Els catalans podrem per fi tenir un forat en els acudits "Iban un español, un francés y un inglés". 

7. Catalunya tindrà un seient a les Nacions Unides i podrà fer servir la seva veu. Podrem, per fi, ser ignorats com la resta d'estats del món, que no són ni Estats Units, ni Rússia ni la Xina.

8. En Miquel de Pedrolo podrà finalment aspirar al Nòbel de Literatura, el que provocarà probablement una crisi irreversible a l'Acadèmia Sueca i la fi dels guardons.

9. Pujaran molts els turistes internacionals a Catalunya. Per exemple, la N-260 que puja cap a El Pont de Suert passa sis vegades de Catalunya a l'Aragó: Amb un nou estat, cada trajecte en cotxe per aquesta carretera computarà com a sis entrades de turisme internacional. Atraparem a França, segur.

10. Tindrem noves oportunitats laborals, com ara Cònsul a Santa Cruz de Tenerife o Cartagena de Indias o agent de duanes a la Noguera Ribagorçana. Ho sento, la de Cartagena ja està demanada. 

1. TV3 deixarà de ser TV3 i passarà a ser La 1; i el 33 serà l'11 o La 2. A banda de la despesa en modificar la imatge corporativa de la televisió catalana, tindrem un problema molt greu en l'organització dels canals de televisió amb el comandament a distància. Si TV3 és La 1, on posem La 1?. 

2. Catalunya es veurà obligada a participar en el Festival d'Eurovisió. Veure els Antònia Font o els Manel en un auditori de Moldàvia ple de caspa és una humiliació que, com a país, ni ens mereixem ni ens podem permetre.

3. Vicente del Bosque deixarà de ser "el seleccionador" i passarà a ser-ho en Johan Cruyff qui, per cert, no només no parla català, sinó que continua alterant el gènere dels substantius de forma aleatòria.

4. Cada any haurem d'enviar un film per a la selecció dels Òscars i com som els qui som i de pans negres tampoc en tenim tants, tard o d'hora haurem d'escollir una pel·lícula de l'Albert Serra. I no voldria veure la cara del jurat avaluant El senyor ha fet en mi meravelles. 

5. Hauríem de canviar el nom de totes les carreteres, ara que ja ens les hem après i que el tom tom les ha interioritzat. La Nacional II ja no seria la Nacional II tot i que probablement continuarà en un sistema d'abandonament com l'actual, que sembla l'escenari d'una pel·lícula d'apocalipsi post-nuclear.

6. Tot país necessita una quota mínima de freaks: Haurem de crear les versions catalanes de Belén Esteban, Leonardo Dantés o Paco Porras; i això no es pot improvisar en dos dies. I un Salva'm en prime time amb Pilar Rahola, l'Espartac Peran i l'Antoni Bassas pot fer incrementar la nostra taxa de suïcidis. 

7. La Bruixa d'Or ja no podrà ser el punt de venda número 1 de la Lotería Nacional i amb la 3/24 no n'hi ha prou com a per a enviar un català a la lluna. I tot el temps que en Xavier Gabriel sigui a la lluna, no hi serà amb nosaltres, la qual cosa és un benefici pel país que no podem menystenir.

8. Ja no hi haurà barrets mexicans a les Rambles, però hi haurà barretines. Veure dotze londinencs amb acné i sobredosi de gintònics amb barretina és igualment esperpèntic, però ja no ens podrem queixar perquè lluiran un souvenir nostrat. 

9. No tindrem rei i això és una gran pèrdua pel país. En Toni Albà es quedarà sense feina, Baqueira Beret perdrà el seu galomour i els dibuixants de el Jueves ja no podran viure cap altre censura de la seva portada. Un país sense rei és com un plat de llenties sense xoriço: Sabem que són més sanes sense, però tots ens estimem més una mica de xoricet surant entre les llenties i la patata.

10. Haurem de fer un pavelló de Catalunya a totes les exposicions universals del futur, amb molta probabilitat dissenyats per l'Oriol Bohigas. El problema no serà el cost, sinó els 250 folis de breefing en què s'explicarà la vinculació entre l'atmosfera catalana i un mur de maons. 

Una reivindicació és un equilibri entre justícia i egoisme. Demanem alguna cosa (més salari, més atenció de la parella, més followers al twitter o més silenci a l'hora de la migdiada) perquè volem un profit personal i alhora perquè pensem que ens ho mereixem. I arriba un moment en què és difícil saber quan s'acaba un i s'inicia l'altre. Realment em mereixo guanyar més o simplement voldria guanyar més?.

Amb molt poques excepcions, una reclamació suposa un nou intercanvi: Si vull un salari més alt, l'empresa ha de cedir beneficis. Si vull més atenció de la parella, ella ha de cedir una part del seu temps o del seu interés. És a dir, una reclamació no és inoqua, sinó que altera una situació precedent i el meu guany implica la pèrdua d'un altre. Per tant, sempre que hi ha una demanda, s'activa un mecanisme molt complex d'autojustificacions que amaguen els interessos contraposats.

En general, és molt difícil discutir entre nivells d'egoisme. El meu cap vol guanyar més i jo també, de manera que no hi ha cap solució possible al conflicte d'interessos entre ell i jo. En la pràctica, ell intenta reduir el meu salari fins el límit que no decideixi a deixar l'empresa i jo intento sol·licitar el màxim possible, amb l'amenaça de buscar una alternativa. Però en sí, el debat és impossible perquè es tracta d'un pols d'egoismes més o menys lícits.

En canvi, la tensió adquireix una altra dimensió quan es defineixen els criteris de justícia. Per exemple, jo puc reclamar el mateix salari que perceben els companys de feina que tenen la meva qualificació o la meva dedicació o la meva antiguitat. Fixem-nos que quan fixo un criteri de justícia, desplaço el debat del pols entre egoismes (sense solució) al pols entre criteris. Com és lògic, cada part intenta justificar els criteris que més els hi beneficien, però ara sí tenim un debat possible i, per tant, una solució al conflicte.

Catalunya vol més recursos públics. Els catalans volem més recursos, i amb això no ens diferenciem de la resta de territoris: els alsacians, els murcians, els bretons o els hawaians s'estimen més tenir-ne més que tenir-me menys. Com volem més recursos, hem d'aconseguir que algú altre en tingui menys. I aquest altre lògicament no està massa disposat a cedir-los. Ja tenim el problema.

La primera proposta que fem és aquesta: Per saber si hem de tenir concert econòmic, o pacte fiscal, farem un referèndum. És a dir, preguntarem als catalans si volen que Catalunya tingui més diners. I si els catalans decidim que volem més diners, doncs no cal dir res més. I plantegem això amb total naturalitat, convençuts que l'argument és impecable. Aquí hi ha un punt que és molt important: en un debat sense idees, només amb reclamacions de suma zero, el grau d’indigència mental de les dues posicions tendeix a l’infinit.

Si els catalans reclamem més diners, perquè en volem més, els qui han de perdre diners ens diran que no, perquè ells no volen tenir-ne menys. I en un conflicte explicat només en termes egoistes, no hi ha solució possible. Necessitem, per tant, un relat. No en volem més perquè sí, sinó perquè és just. I llavors, podem discutir els criteris de justícia i no el grau d'egoisme de les parts.

El primer relat seria que volem gestionar el mateix que recaptem: Volem un concert, com els bascos. Els arguments per tal de defensar aquesta posició són dos. En primer lloc, perquè existeix un precedent, que és el basc. Si els bascos i els navarresos tenen un concert, per què no nosaltres?. El segon argument és que els diners que paguem els catalans són pels catalans.

M’interessa en aquest punt que entre tots definim espoli. El nacionialisme català considera que l’espoli és igual al dèficit fiscal, de manera que cada euro de solidaritat és un acte d’expropiació d’uns recursos propis. Per això, reclamen el concert, com els bascos. Té escletxes aquesta proposta?. Crec que sí.

Nosaltres formem part d’un estat. Efectivament, podem decidir deixar de ser Espanya i llavors, com és obvi, administrarem tots els nostres recursos. Això no vol dir que guanyarem tot el dèficit fiscal, com he explicat en un altre post, és a dir que el benefici de la independència no serà l’equivalent al dèficit. Però avui no som un estat independent, sinó una part de l’estat espanyol. I el debat no pot prescindir d’aquest transcendental matís.

Un estat és un projecte compartit. En tot el món, ser estat vol dir exactament que els ciutadans que hi formen part contribueixen a garantir uns drets comuns. El cas basc és l’únic en el món en el que una part de l’estat es nega a contribuir en uns mínims col·lectius garantits. Enlloc més del món. Per això, quan els catalans reclamem la justícia basca, hem de saber que exigim un privilegi únic i profundament injust, absolutament insolidari.

Pensem-ho una mica. El nostre model social es basa en la capacitat parcialment redistributiva dels serveis públics. Paguem impostos no només per a rebre uns serveis, sinó per a finançar els serveis d’aquells que no contribueixen amb res al seu manteniment. Els meus impostos no només paguen la meva atenció sanitària (no he trepitjat mai un hospital, per cert), sinó l’atenció del meu veí a l’atur. I exactament això vol dir ser un estat: Garantir que els serveis públics col·lectius estan a l’abast de tots.

Nosaltres havíem decidit un relat alternatiu, que és diu Estatut. No és poca cosa, perquè si ara volem canviar el relat la primera cosa que hem de fer és canviar l’Estatut. Recordem què vam aprovar entre tots a les urnes (i, abans que algú ho mencioni, el Tribunal Constitucional no va alterar en absolut).

El principi rector és la coneguda proposta maragalliana: Pagar per renda, rebre per població. Cada territori recapta els recursos d’acord amb la seva capacitat econòmica; com és lògic, els territoris més rics recaptaran més que els més pobres. En el moment de fer el repartiment, fixem que cada territori disposi dels mateixos recursos per càpita per als serveis públics. Per això, hi ha dèficit fiscal: Si els catalans som més rics que la mitjana catalana, i els recursos es distribueixen d’acord amb la població, lògicament Catalunya rep menys del que dóna. Li volem dir espoli?.

Aquí ve un punt molt important del debat. La reclamació de més recursos públics per a Catalunya implica que els catalans volem que la despesa mitjana per càpita a Catalunya sigui superior a la mitjana a La Rioja o a Astúries. Volem que el nostre país tingui més recursos per habitant que la resta. I això ho hem de saber explicar molt bé. De fet, tenim un problema addicional.

En general, les administracions tendeixen a invertir per sobre de la mitjana en aquelles zones que tenen menys recursos. El Pla de Barris, per exemple, és una inversió pública extraordinària en barris deprimits perquè nececessiten més ajut que l’Eixample Dreta o Sant Gervasi. Podríem arribar a admetre que les escoles de Salt rebin més suport econòmic que les escoles de Sant Cugat, perquè les primeres tenen molt més problemes sobrevinguts.

I a escala internacional, els territoris deprimits (de la Patagònia a Alaska o Groenlàndia) sempre han rebut una injecció econòmica suplementària, precisament perquè els problemes públics són infinitament més costosos que en un territori convencional. Per això, el principi “pagar per renda, rebre per població” és aparentment inqüestionable, però (com tantes coses en aquest debat) també té importants excletxes.

Estem acabant. La situació ara és la següent: Fa dos dies vam aprovar entre tots un pacte amb l’Estat basat en el principi maragallià de “pagar per renda i rebre per població” i ara el volem canviar, perquè volem més recursos públics i els hem de justificar. Necessitem un relat i crec que de moment no el tenim. Els hi faig una proposta.

Els lectors més aguts hauran detectat que en alguns dels arguments precedents hi ha un parany. No tots els recursos públics es destinen a serveis bàsics. Una part de la despesa pública serveix per a estimular l’economia. Per això, l’acord de l’Estatut plantejava una addicional en la que l’Estat es comprometia a invertir a Catalunya en infrastructures el mateix que donava a l’Estat. És un curiós concert d’infrastructures: Tant dones, tant reps. L’argument és que els trens, les carreteres, la xarxa elèctrica o els ports són factors clau per al dinamisme econòmic i cada euro públic que s’inverteix en ells millora la competitivitat del territori.

Podem estirar l’argument més enllà del que són estrictament les infrastructures: la inversió en turisme, en indústria, en comerç, en cultura o en agricultura afecten directament a la competitivitat del territori. Per tant, semblaria lògic que per al benefici de Catalunya, però també per al benefici del conjunt de l’Estat, una part de la despesa pública es guiés per criteris de suport a l’economia productiva.

Jo crec que molts pocs catalans poden negar el següent principi: Els recursos públics per càpita de cada territori per als tres eixos de les polítiques socials (salut, educació i serveis socials) han de ser equilibrats. El pressupost per càpita per hospitals a Múrcia no pot ser superior al d’Andalusia si tots dos formen del mateix Estat. Garantir aquesta universalitat vol dir assumir que les comunitats més riques tindran un dèficit fiscal (que si volen, li direm espoli), que és el preu lògic de formar part d’un Estat.

Ara bé, un cop calculat el cost dels serveis públics bàsics, la resta de la despesa pública és distribuïda amb criteris de renda. D’aquesta manera, les comunitats més riques podran invertir més recursos públics en l’economia productiva, el que no només és positiu per a aquestes comunitats, sinó pel conjunt del sistema.

La virtut d’aquesta proposta és que no es basa en una reivindicació egoista “Jo en vull més, perquè més és millor que menys”, sinó en criteris de justícia, perfectament defensables. Què els hi sembla?. Quines escletxes hi veuen?. Hi estan d’acord?

Tiene en su rostro cicatrices de derrota (más cornás da la vida, pienso), la camisa planchada con la precisión de un relojero y un exceso de Floïd que me devuelve por un momento a las barberías de mi infancia. Se me acerca tímido en la gasolinera, con su maleta minúscula y un cabello repeinado.

- ¿Puede usted llevarme a Gerona?.

Ha venido a la costa a hacer el verano, me dice. Y se ha recorrido uno por uno todos los restaurantes, los hoteles, los cámpings de Roses a Sant Feliu. Sabe cocinar, limpiar, servir mesas, es buen jardinero y hábil con las herramientas. Algo caerá, pensó. Pero su peregrinación por el litoral se llevó sus pocos ahorros y sus ilusiones. 

Ahora vuelve a Algeciras, sin nada, como los indianos que se fueron a Cuba y volvieron con los sacos vacíos. Y con sus cincuenta y muchos, su camisa planchadísima y su pelo repeinado, deberá volver al otro lado del país de gasolinera en gasolinera, durmiendo en cunetas, comiendo menos que más. Y sus ojos de fracaso y de humillación son como un faro que se apaga después de años y años de servicio.

Y mientras escribo estas líneas, en algún punto inconcreto de la carretera que lleva al sur, su maleta, su mirada y su dignidad herida nos recuerda que las crisis tienen ojos tristes y cicatrices en el alma. Tal vez uno de los problemas es que no lloramos lo suficiente.

Cuando un gobernante actual juega a Apalabrados y le aparece una I, se le ilumina la cara. Hay millones de ejemplos, pero tomemos por ejemplo el decreto de medidas urgentes de racionalización del gasto público en el ámbito educativo, conocido coloquialmente como decreto de disolución de la universidad. 

Empieza con el inexcusable objetivo de estabilidad presupuestaria. Inexcusable. Ese adjetivo que nos devuelve a la infancia y a los deberes de matemáticas. - Es que me he dejado la libreta en casa, señorita. - No me vengas con excusas, Alvarito. 

Sigue con los objetivos irrenunciables de calidad y eficiencia. Irrenunciable. Y todos hemos aprendido que donde dice eficiencia debe decir en realidad unos cuantos miles de trabajadores públicos de patitas en la calle y/o una reducción de los recursos que les quedan a los supervivientes para gestionar su trabajo y el que dejan de hacer los que se van.

Y acaba con una ineludible contención del gasto público. Ineludible, esto es, que no lo podemos eludir. Todo en esta vida tiene solución, excepto la muerte y la contención del gasto público, que es ineludible. 

Si repasan los BOE de estos últimos meses, verán que están llenos de ies: inaplazable, improrrogable, innegociable, inexcusable, imperdonable, ineludible, inaceptable, indiscutible, irrenunciable... Por eso, Merkel avisa a Hollande que las medidas de austeridad son innegociables. Y por eso el President de la Generalitat utiliza siempre la expresión "No hay otro camino". 

El problema no es que nos hemos abocado a un programa de austeridad extrema en plena crisis, con lo que probablemente hemos taponado la salida a la crisis. Tal vez no. El principal problema es que se ha escrito un relato falso, porque niega cualquier alternativa, cualquier plan B. Niega incluso el debate. O la discrepancia.

Cuando un objetivo es ineludible, quiere decir en primer lugar que no vamos a perder el tiempo en explicarlo. Como los padres que responden a sus hijos "porque sí" o "porque lo digo yo", lo que es ineludible no necesita ser razonado. Esto es así y no me hagas perder el tiempo explicando por qué. O sinmplemente, cómo. O, aun mejor, cuándo. 

Cuando un objetivo es ineludible, quiere decir además que no estamos dispuestos a dudar, ni a cuestionarnos el fin o los medios. Como es ineludible, aprieto el acelerador y no me pregunto si se ha acabado de construir el puente. La duda es muy útil porque incorpora matices, miedos, riesgos, notas a pie de página, post-its, que permiten sustituir la simplicidad infantil por la complejidad de la vida misma.

Y finalmente, cuando un objetivo es ineludible, no se permite pensar en planes alternativos, en planes B, que ayuden a mostrar un catálogo de respuestas posibles mucho más amplio. Casi siempre hay varias soluciones para un problema, lo que no quiere decir que todas sean válidas. Pensar en opciones ayuda además a corresponsabilizarnos de las decisiones, a hacernos partícipes de lo acordado para bueno o para lo malo.

En definitiva, llenar los decretos y los discursos de íes es una forma silenciosa de acallar el debate y, en buena medida, eso que llamamos democracia. Ineludiblemente.

El més important d'un currículum és el que no hi surt.

Saps escoltar?. Somrius amb freqüència?. Saps cosir un botó?. I preparar uns canelons?. Te'n recordes dels aniversaris?. Expliques contes al teu nen per la nit?. T'agrada disfressar-te?. Tens bons amics?. Saps perdonar?. T'il·lusiones fàcilment?. Plores quan mires una pel·lícula?.

Ara que rebo currículums amb molta freqüència, de vegades penso que el més important és el que no hi surt mai.

Apreciado Monseñor, o Eminencia o Su Santidad, usted me perdonará pero estoy flojo en protocolo eclesiástico

Dice usted que España está enferma. Y esta vez no ha hablado del divorcio, ni del aborto, ni de la homosexualidad, ni de esos asuntos que siempre le traen a ustedes de cabeza en las largas noches de invierno. Ni siquiera se ha referido a esos deslices que tienen en sus filas día sí y día también, metiendo la mano en un cepillo o en un chiquillo. Ha dicho usted que está enferma porque los jóvenes aspiran a trabajar en el sector público y que somos una sociedad subsidiada. 

Esto lo dice un señor que no fabrica marionetas de trapo, ni muebles de diseño, ni lavadoras ecológicas, ni siquiera cocina tocinillos del cielo como algunas monjas de convento. Es usted una especie de tertuliano, como Pilar Rahola o como Kiko Matamoros, con la diferencia de que su sueldo no depende de la audiencia sino de la aportación que hace el Estado, un estado aconfensional, si se me permite el oxímoron. De manera que un subsidiado critica los subsidios, como si Belén Esteban criticase el mal gusto o como si Tío Gilito criticase el capitalismo.

Eminencia, yo soy un subsidiado de esos. Y lo que es peor, siempre lo quise ser. Me dedico a enseñar lo poco que sé. Y aunque a usted le parezca extraño, no solo me encanta mi trabajo, sino que me siento útil. Quizás me engañe a mi mismo, pero soy de los que cree que las sociedades progresan si están bien formadas. Incluso, mire Santidad si soy iluso, hasta me creo que cuanto más preparados estén los jóvenes, más espíritu crítico desarrollarán, más libres serán y más sentido tendrá eso que llamamos democracia. 

Me dirá usted que la educación tampoco debe subsidiarse, que cada palo aguante su vela, y que quien quiera ser listo que se lo pague. De hecho, ustedes tienen una red de centros privados, en los que instruyen a sus fieles en sus parafilias particulares. Si existen escuelas de magos, escuelas de tarot, cursos de barra americana o clases de mus, no seré yo quien critique las escuelas religiosas. Pero aunque usted no se haya dado cuenta, porque es lo que tienen los oropeles, que le hacen perder el contacto con la realidad, hay muchas personas que no pueden acceder a una educación privada. Y hace ya unos cuantos años, sería en la época de la desamortización de Mendizábal para que se haga una idea, aquí decidimos que la educación era universal, y que íbamos a intentar crear una sociedad de igualdad de oportunidades. Y que no íbamos a someter a las personas a la tiranía de la cuna, esa que funcionaba tan bien en el siglo XVI, en la que el destino estaba marcado en el momento en que nacías.

Y hay países que se lo han creído de verdad. En esos países, un maestro es alguien querido y respetado.  Hay países que saben que todo depende de que los mejores, los más capacitados, los más preparados, los más trabajadores, decidan dedicarse a la cosa pública y transmitir a los demás lo que intentan saber. Hay países (donde además hace mucho frío) donde el futuro depende de que los mejores quieran ser trabajadores públicos, y dedicarse a enseñar. Que es, fíjese usted, exactamente lo contrario de lo que usted opina. 

Y ahora imaginemos un país donde los mejores licenciados en derecho deciden ser buenos jueces o buenos abogados de oficio, donde los mejores licenciados en medicina deciden ser médicos en centros públicos, donde los mejores, los más preparados, son responsables de centros penitenciarios, o asistentes sociales, o gestores de la seguridad vial, o qué se yo, arquitectos municipales... Ya ve, lo que para usted es una enfermedad, para mi es un síntoma de salud, lo cual me ocurre casi siempre que ustedes califican algo de enfermo o anormal. Relativismo, lo llaman ustedes.

No se preocupe. No es usted el único. Hay una ofensiva imparable, en los medios, en las tertulias, en las escuelas de negocio, en los partidos políticos y hasta en las sectas satánicas, contra la res pública. España va mal porque hay muchos trabajadores públicos (funcionarios los llaman ustedes, aunque muchos no lo sean), y la única cura es limpiar el país de vagos y maleantes maestros, médicos, abogados, asistentes sociales, y demás parásitos. Con el trasfondo de la crisis, los de siempre están desmantelando los servicios sociales, maestro a maestro, escuela a escuela, hospital a hospital. Y están ganando la batalla de los discursos, con el mantra del vago funcionario. De hecho, ustedes siempre han sido la coartada ideológica de los de arriba. Y, por eso, Monseñor, recitan en el púlpito las mismas homilías que leemos en algunas revistas de negocios. La misma monserga.

Y ahora le dejo, que tengo clase, y debo justificar mi subsidio, que por cierto mengua cada día que pasa.

Cada societat es pot definir pel seu núvol de tags, per les paraules que més vegades repeteixen els seus dirigents. En el núvol de Rajoy, per exemple, hi destacaria "manga" i no per les operacions immobiliàries a la Manga del Mar Menor ni pels còmics orientals, sinó per la seva expressió predilecta "no podemos estirar más el brazo que la manga". El pobre Rajoy no ha entès encara que el braç és sempre igual, que el que s'empetiteix és la màniga. En el núvol del President Mas, la paraula més rellevant seria "esforç". La cultura de l'esforç, el nou mantra de la Catalunya que ve.

Qui podria negar el valor de l'esforç?. Jo ho diu en Guardiola, que si ens llevem d'hora, ben d'hora, serem un país imparable. Però hi ha algunes notes a peu de pàgina en el discurs hegemònic de la "cultura de l'esforç" que m'agradaria compartir amb vostès, avui diumenge que m'he llevat una mica més tard, després d'un dissabte mandrós.

És un esforç llevar-se a les dues de la matinada per canviar els bolquers al nadó, que remuga molest al bressol. És un esforç també donar de menjar la teva mare a la residència d'avis cada dia de la setmana.  És esforç ajudar el teu company de classe a fer els exercicis de fraccions. I és un esforç escoltar un amic, que necessita precisament avui ésser escoltat. Però cap d'aquests esforços computa a la Borsa Nacional de la cultura de l'esforç, perquè en aquest cas esforç només vol dir treball.

"Treballem, treballem, que la cibada guanyarem". L'ethos weberià situa en el centre de la nostra aspiració, com a persones i com a societat, el treball. Som el que treballem. I, per això, l'eficient home de negocis, sempre tan enfeinat amb la seva blackberry i el seu twitter anunciant les quinze hores que treballa a diari, és el prohom esforçat que valora el país. Però ningú no ha preguntat el seu fill què opina dels petons manllevats. Ni a la seva dona, si li agrada cobrir tots els forats que deixa la seva absència.

És cert que una de les conquestes socials més rellevants dels darrers quaranta anys ha estat la incorporació de les dones al treball. Però hi ha una altra conquesta igualment rellevant, que és la descoberta de la paternitat, els pares gaudint del seu paper de pares. Què els hi he de dir?. Que no hi ha res comparat a les tardes compartides amb en David.

L'esforç sempre és personal, perquè el verb esforçar només es conjuga en singular: Jo m'hi esforço, tu t'hi esforces, ell s'hi esforça. Hi ha un pòsit competitiu, de la llei de la selva, amb la cançó de l'esforç. Ajudar el que es queda enrera és perdre el temps; cedir el pas és de covards; compartir és cedir...  Per això, l'analogia esportiva funciona tan bé. Guanya qui s'hi esforça més i per tant, perd qui no s'ha deixat la pell. Sempre hi ha pots entrenar una mica més, córrer uns kilòmetres més, aixecar una mica més de peses. 

Mirat amb perspectiva, vivim en una societat absurda on molts no poden treballar i uns altres han de treballar molt més, s'hi han d'esforçar més. La cultura de l'esforç exigeix que els qui tenen la sort de treballar es quedin fins a les onze de la nit quadrant balanços i els qui no tenen la sort de treballar, que són cada vegada més, passegin els seus dilluns al sol. En certa manera, l'antònim de l'esforçat és el fracassat.

O t'esforces o fracasses, diu el pensament calvinista de la Catalunya que ve. I, en fi, jo coneixo molta gent que té el que té perquè li ha plogut del cel i a més, ni tan sols han hagut de pagar l'impost de sucessions. I conec moltes persones que han treballat molt, però molt i molt oi Mercedes?, i ja no saben com arribar a final de mes. La meritocràcia no és real, o almenys no és tan real com ens volen fer veure. 

Un dels efectes més absurds d'aquesta crisi és el sentiment de culpa col·lectiu. Per això, un aturat és un senyor que es passa tot el dia al bar (sobretot si és andalús), algú que no s'hi ha esforçat prou. Si no tens, no t'ho has guanyat i si tens, t'ho mereixes. A les discoteques ja no preguntaran "Estudies o treballes?", sinó "T'hi esforces o fracasses?".

La millor contribució de la cultura mediterrània a la humanitat és la joie de vivre. El plaer de passejar entre les fulles mortes de la tardor, el ball en una festa de barri improvisada, els somriures compartits en un bar de matinada, l'emoció de caçar bolets, el treball en equip d'un castell que s'enlaira, les aventures dels nens a la vora del llac, la intensa sensació de trepitjar l'escenari d'un teatre... Aquests són els fragments amb els que, realment, construïm la nostra efímera existència.  

La cultura de l'esforç em sona a treball, a individualisme, a èxits (i per tant, fracassos), a falsa meritocràcia, al mite del self made man (mai woman), a calvinisme, a estigma social, a construir un país pensant en la cartera, a corbatas i sabates italianes. Treballar, sí i esforçar-se, també. Però si no hi afegim també cooperació, barreja, oci, redistribució, igualtat d'oportunitats, treball en equip, joie de vivre i grans dosis de postes de sol, potser sí serem un país imparable, però trist i una mica buit. De tan ràpid que hi anirem ens perdrem les darreres gotes de pluja.