La data del 10 de juliol és un referent polític i d’unitat per a Catalunya i les seves reivindicacions. Dos anys després de la mobilització que va portar a 1 milió i mig de persones als carrers de Barcelona, podem fer un balanç dels avenços, els retrocessos i els canvis de context però també de com s’han desenvolupat les propostes i la legislació, no és un balanç positiu en molts aspectes.

Les catalanes i catalans, aquell 10 de juliol, varem expressar clarament el rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut, la llei marc del Principat de Catalunya, que havia estat ratificat (i ja retallat prèviament en una negociació nocturna entre Mas, llavors a l’oposició, i el President Zapatero més interessat en el seu pacte amb CiU que en donar suport a un govern d’esquerres amb certa perspectiva nacional i al qual pertanyia un partit independentista, ERC) pel poble català i que havia passat per tots els acords majoritaris en les diferents cambres parlamentàries. El Partit Popular no content amb tots els retocs, retallades, llimadures, fragmentació … del text que es va acabar pactant la va portar al TC, mentre en altres “comunitats” el mateix text s’aprovava amb el seu suport i es reivindicava “ser iguals a Catalunya” i segueixen sent textos legals vigents sense retoc algun.

En aquest temps, Catalunya ha anat guanyant enemistats, ha anat perdent simpaties entre els pobles del Regne d’Espanya però, sobretot, ha passat en base a estar en una situació més precària, menys reconeguda i amb una càrrega fiscal altíssima. Ser catalana o català, més enllà del tòpic és ara més odiós, sinònim d’insolidaritat. Però les dades són obstinats i demostren que les ciutadanes i ciutadans de Catalunya tenen una pressió fiscal molt més alta que la resta de ciutadans del Regne d’Espanya i, a més, hem tingut, seguim tenint, d’aguantar uns retallades econòmiques i socials per part del propi govern (governat per un aliat natural del PP) que ens porta a un pas enrere espectacular en la construcció de benestar, a una vulneració clara de drets socials reconeguts per llei i a una precarització extrema de la vida de les classes populars de Catalunya.

Cal analitzar, des dels diferents discursos aquesta regressió. Fa dos anys es va evidenciar una clara, i plural, consciència sobiranista, aquesta consciència ha anat avançant. Moltíssimes persones que no s’havien definit mai com sobiranistes o, fins i tot, independentistes, d’opcions polítiques i vot (o no vot) diferent i que s’havien arribat a definir en posicions més properes al federalisme o al regionalisme en el marc espanyol ara, en l’actual context, es defineixen i decanten clarament. El poble de Catalunya avança cap a una reivindicació nacional clara, contundent i ja és de forma majoritària (no unànime però si amb una àmplia majoria). Però el discurs polític segueix sent covard i pactista.

L’Estatut de Catalunya recull en l’articulat polítiques socials avançades, propostes de desenvolupament legislatiu en l’aprofundiment de la democràcia i la participació, polítiques culturals pròpies més enllà dels símbols però que són fonamentals per a la identitat … per posar només alguns exemples. L’Estatut és una llei avançada i altament acordada i reconeguda pel poble de Catalunya que no és desenvolupada en tota la seva amplitud. I no ho és no ja per les retallades ideològics de tall espanyolista del TC sinó per la falta de valentia dels governants. Deixar d’exercir vocació d’estat, acatant retallades i promocionant noves retallades a la llibertat i els drets, prioritzar polítiques servils més que de servei a la ciutadania. Retallar les polítiques socials, pressionar fortament a la ciutadania en l’àmbit fiscal, privatitzar (i repartir entre els amics) serveis públics de qualitat i no deficitaris … són alguns dels despropòsits que posen sobre la taula una realitat: mentre el poble de Catalunya avança cap a una consciència sobiranista clara per recuperar identitat, drets i qualitat de vida, els governants prefereixen pactar, repartir els guanys i seguir vivint dels negocis tèrbols amb l’estat. Alguns s’omplen la boca de néixer mentre que gestionen, de forma voluntària, és un mas, un mas amb els seus patriarques, els seus cabdills, els seus jerarques i els seus servents obedients. Ara una cosa els comença a fallar: l’obediència ja és menor perquè la indignació és massa.

Tweet