Ahir els socialistes catalans, a instàncies de Pere Navarro, vàrem votar de forma diferent al conjunt dels socialistes espanyols unes resolucions proposades per CiU (“El Congrés dels Diputats insta al Govern a iniciar un diàleg amb el Govern de la Generalitat, per fer possible la celebració d’una consulta als ciutadans i ciutadanes de Catalunya per decidir el seu futur”), i per IU-ICV-CHA (“El Congrés dels Diputats insta al Govern a negociar amb les forces parlamentàries de Catalunya la celebració d’un referèndum que permeti conèixer la voluntat de la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur polític, utilitzant els mecanismes legals previstos”).

L’explicació és ben senzilla. El PSC es va presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya amb un programa electoral en el que afirmàvem: “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”.

La raó del nostre vot afirmatiu no va ser cap altra, doncs, que la coherència amb els nostres compromisos electorals en un aspecte en el qual existeix una clara discrepància entre el PSC i el PSOE. Una discrepància que no sols no ens impedeix seguir treballant plegats sinó que ha d’estimular-nos per assolir l’horitzó federal que compartim.

Hi ha qui no ha entès que votéssim al Congrés a favor d’aquestes resolucions quan en el Parlament de Catalunya vàrem votar en contra de la “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya”. La raó és també ben senzilla. En aquesta Declaració s’incloïa una afirmació que no es correspon a la realitat: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. En la nostra opinió es cometia un greu error en pretendre desconèixer la Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 2006. I per això no vàrem votar aquesta Declaració del Parlament. Un text que, curiosament, ni CiU, ni ICV, ni ERC van traslladar ahir al Congrés dels Diputats.

Per precisar encara més nostra posició: els socialistes de Catalunya no volem la independència, volem reforçar l’autogovern de Catalunya a través d’una reforma constitucional que faci d’Espanya un Estat federal. Però volem també, en la línia que han defensat entre d’altres Francisco Rubio Llorente, Francesc de Carreras i Juan-José López Burniol, que els catalans i les catalanes puguin ser consultats sobre la seva voluntat de seguir o no vinculats a Espanya. Nosaltres votaríem en contra de la independència, i creiem que així ho faria també una majoria de catalans i catalanes si aconseguim entre tots els espanyols renovar el nostre projecte comú. I per fer-ho, la relació federal entre el PSC i el PSOE té un enorme valor estratègic que cal preservar i enfortir.

En el nostre programa electoral hi figurava també el següent compromís: “Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta”.

Per això celebro que, a instàncies d’Alfredo Pérez Rubalcaba, en la proposta de resolució presentada ahir pel Grup Socialista es defensés una reforma constitucional afirmant que “El PSOE aposta per avançar cap a un model federal i considera que aquesta reforma, en aquest camp, ha d’abordar, entre uns altres, els següents objectius: buscar una clara implicació de les Comunitats Autònomes en la governabilitat conjunta, amb la necessària reforma del Senat i la potenciació de mecanismes de cooperació multilateral; proposar una clarificació de la distribució de competències entre l’Estat i les Comunitats Autònomes i definir constitucionalment el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes”.

Alguna cosa subtil i profunda es va trencar amb la Sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia estat votat pels catalans i les catalanes en referèndum. La situació s’ha agreujat per la percepció d’un tracte econòmic injust respecte de Catalunya i per actituds recentralizadores i escassament respectuoses amb el caràcter pluricultural i plurilingüístic d’Espanya. La profunda crisi econòmica i la necessitat de regenerar la nostra democràcia també incideixen sobre aquesta desafecció creixent entre Catalunya i la resta d’Espanya de la qual tant van advertir els presidents Maragall i Montilla.

És hora de proposar solucions a aquest greu problema i, en paral·lel, és hora també que puguem conèixer a través de procediments acordats i escrupolosament democràtics l’opinió dels catalans i les catalanes sobre aquesta qüestió. Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba, poden contribuir de forma decisiva a trobar el desllorigador que impedeixi un xoc de trens en el que tothom hi perdria. Espero que els governs de Catalunya i Espanya també hi contribueixin, però per això PP i CiU haurien d’abandonar les seves actuals estratègies de confrontació.