Titular notícies
Miquel Iceta Cent cinquanta punt dos
Miquel Iceta

scoopit_mi_petitAvui l’actualització del meu Diari a Internet recull els articles sobre diverses qüestions que han estat presents en el debat públic des de la darrera actualització del Diari (22 de desembre) ordenats cronològicament i per expressar la meva opinió sobre la votació que tindrà lloc al Parlament dijous que ve. Us recordo un cop més que gairebé cada dia recomano articles d’interès a través del meu Scoop.it i també els hi dono difusió a través del meu compte a Twitter, del meu perfil i pàgina a Facebook, i en el recopilatori Alternatives.

Començo pel tema al que li dono més importància, que no és altre que la constitució del Comitè de Coordinació Política PSOE-PSC i dels importants acords presos a Barcelona el passat dimarts dia 7 de gener. Sobre aquest tema us convido a llegir els articles que trobareu tot seguit:

  • Pere Navarro: “Avui és un bon dia pels qui pensem que hi ha un camí de diàleg i d’acord”
  • El PSC y el PSOE crean un comité para defender la alternativa federal, Pere Ríos
  • PSOE y PSC firman una estrategia conjunta para abrir el diálogo entre Catalunya y España, La Vanguardia
  • PSC i PSOE pacten portar al Congrés el debat sobre la reforma constitucional, El Periódico de Catalunya
  • Una propuesta para el diálogo, Jordi García-Soler

CENT CINQUANTA PUNT DOS

Dijous es votarà al Parlament una proposta per sol·licitar al Congrés dels Diputats la transferència de la competència per autoritzar la convocatòria de referèndums en aplicació de l’article 150.2 de la Constitució espanyola. Ja em vaig referir a aquesta qüestió el passat 24 de novembre, quan encara no s’havia produït l’acord entre CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP sobre la data i el contingut de la ‘pregunta encadenada’. No he canviat d’opinió al respecte. Ans al contrari, coneguda la pregunta tinc avui encara més raons per no donar suport a aquesta iniciativa.

La primera raó és senzilla i, en la meva opinió, és la fonamental: aquesta proposta no porta a la consulta; ben al contrari, la bloqueja.

Recordem què diu l’article 150.2 de la Constitució:  “L’Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seva pròpia naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que l’Estat es reservi” (negreta i subratllat són meus).

En efecte, l’article 149.1.32 de la Constitució estableix que “l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum” és competència exclusiva de l’Estat. Però els patrocinadors de la proposta ja han fixat la pregunta i el dia en que volen que se celebri la consulta. Recordem la pregunta encadenada que pretenen fer: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i, com si fos una enquesta, només els que hagin contestat afirmativament la primera pregunta podran respondre la segona, “Vol que sigui un Estat independent?”.

Sense entrar a valorar a fons la pregunta, que tal com vaig assenyalar en el meu article “La pregunta, un nyap” està mancada dels mínims de claredat i equitat exigibles, ¿algú pensa que l’Estat transferirà o delegarà la competència per convocar referèndums a la Generalitat per tal que aquesta pugui organitzar una consulta que posa directament en qüestió el que estableixen els articles 1.2 i 2 de la Constitució espanyola? [Article 1.2: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. Article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren i la solidaritat entre totes elles”].

De vegades se’ns recorda com CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA vàrem incloure aquesta reivindicació en el projecte d‘Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, però qui ho fa sembla oblidar que aquesta pretensió no va quedar finalment recollida en el text estatutari aprovat per les Corts Generals, i oblida també que aquesta absència no va ser un obstacle perquè una majoria de partits catalans acceptéssim el projecte finalment aprovat (és a dir, tots els partits aleshores representats al Parlament llevat d’ERC i el PP, que van propugnar el vot negatiu en el referèndum estatutari). A part de qüestions formals que sempre són discutibles, la raó de fons és que ni el PSOE ni molt menys el PP acceptaven aquesta pretensió perquè consideraven i consideren que la potestat d’autoritzar la convocatòria de referèndums no és per la seva pròpia naturalesa transferible o delegable. Per això hi han votat en contra en diverses ocasions en els darrers anys. No cal dir que la pregunta que es pretén sotmetre a consulta els ha refermat en la seva posició, cosa perfectament previsible o qui sap si fins i tot buscada.

Ho he dit ja en moltes ocasions: sense acord no hi haurà consulta, i la fixació unilateral de data, pregunta i mecanisme legal per a la consulta és fer-la impossible, perquè impedeix assolir cap acord amb les institucions de l’Estat.

La segona raó té a veure amb el rerefons de la qüestió. Quan es vol portar al Congrés una iniciativa que se sap de bell antuvi que serà rebutjada, quin és el veritable objectiu que es busca? Hi ha hagut veus autoritzades que ho han explicat de forma clara i sincera: “Volem carregar-nos de raons a favor de la independència”. “Que ens diguin que no, llavors farem unes eleccions plebiscitàries per aprovar després una declaració unilateral d’independència”. Més clar, l’aigua.

En aquestes circumstàncies no sembla lògic que els que no estem a favor de la independència donem suport a una iniciativa condemnada al fracàs que només servirà d’argument als que volen la ruptura. De fet, ha quedat ja demostrat que als socialistes només se’ns vol com a convidats de pedra d’aquesta estratègia. Recordem què va passar amb el document Rigol que havia de sustentar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Quan els socialistes hi vàrem estar d’acord, el document va ser ràpidament substituït per una proposta de resolució parlamentària que ens deixava fora del consens. O recordem què ha passat amb la Comissió parlamentària d’Estudi del Dret a Decidir, aquella Comissió que havia de ser tan i tan important. Doncs que ni la data, ni la pregunta, ni la proposta que s’aprovarà dijous al Parlament no han estat debatudes en aquest àmbit. Fins i tot la proposta que es votarà dijous al Parlament serà tramitada en lectura única mostrant una nul·la voluntat negociadora. Actuant així queda clar que dels socialistes sols s’espera un acte d’acatament. I quan ens hi neguem, som titllats de mals catalans. Avui, dirigits per Pere Navarro, com quan se’ns titllava de botiflers amb Reventós, Obiols, Serra o Maragall al capdavant. És l’acusació que hem rebut sempre que no hem compartit l’estratègia de CiU. Sempre han volgut submergir-nos en un unanimisme tan fals com perillós, i sovint hem hagut de nedar contracorrent. Com ara.

La feblesa parlamentària de CiU i la seva supeditació al pacte amb ERC han forçat les coses per mitjà d’un compte enrere que tenia com a data límit l’any 2014. Era el preu a pagar per la presidència, el govern i els pressupostos d’enguany. Altres alternatives hi havia, però no s’han volgut ni tant sols explorar. No es volia esgotar la legislatura ni esperar a un afebliment del PP que avui gaudeix d’una confortable majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Sembla que del que es tracta és d’acumular derrotes parcials per després intentar la victòria final que portarà a la independència. Particularment sóc totalment contrari a avalar aquesta estratègia, no només perquè no en comparteixo l’objectiu final, sinó perquè comporta un risc elevadíssim i uns costos que poden arribar a ser insuportables pel conjunt de la societat catalana.

Certament és una estratègia que compta amb la inestimable col·laboració de Mariano Rajoy que, malgrat algunes bones paraules indicant disposició al diàleg, encara és hora que faci una sola proposta que permeti apuntar cap a un camí de negociació raonable, en obert contrast amb la reforma constitucional federal que proposem els socialistes. Mai no insistirem prou en la irresponsabilitat del PP, que no sols ha estat una de les causes de l‘actual desafecció entre Catalunya i la resta d’Espanya, sinó que és absolutament incapaç de fer cap proposta que serveixi per superar l’actual situació.

Per últim, hi ha un tercer motiu que per mi és molt important. Es tracta, precisament, de la posició decidida democràticament de forma ben majoritària pel Consell Nacional del PSC el passat 17 de novembre que queda resumida en aquesta frase: “Ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya, com ha estat el cas dels únics antecedents que podem considerar de referència, Regne Unit i Escòcia, i Canadà i Quebec”. Està tot dit.

*******

També aprofito per recomanar la lectura del document “Federalism: the best future for Scotland” elaborat pels Liberaldemòcrates escocesos.

ARTICLES SOBRE POLÍTICA CATALANA I SOBRE EL DEBAT AL VOLTANT DE L’ENCAIX ENTRE CATALUNYA I LA RESTA D’ESPANYA:

ARTICLES SOBRE BARCELONA I POLÍTICA MUNICIPAL:

ARTICLES SOBRE LA SITUACIÓ POLÍTICA ESPANYOLA:

elpais120114

ARTICLES SOBRE LA SITUACIÓ ECONÒMICA  I SOCIAL ESPANYOLA:

ARTICLES SOBRE POLÍTICA EUROPEA:

ARTICLES SOBRE POLÍTICA INTERNACIONAL:

ARTICLES PER REFLEXIONAR:

ARTICLES SOBRE LLIBRES, LLIBRETERS I LA MORT DE JOSEP MARIA CASTELLET:

La mort de Josep Maria Castellet gairebé ha coincidit amb el dinovè aniversari de la mort de Xavier Soto a qui recordàvem des d’un llibre que us podeu descarregar aquí.

I com a contrapunt que té un element especialment emotiu que entendran perfectament aquells que han tingut el privilegi de conèixer-los tots dos, celebrem els 70 magnífics anys de Serrat a través de dos treballs de Carles Gámez. “Serrat que ahora tiene 70 años” i “Diez canciones en la memoria sentimental“.

I, per acabar, un bon recordatori per a l’any que tot just comença “Las efemérides del 2014″ de l’hemeroteca de La Vanguardia, una magnífica notícia: “Un juez condena a un tertuliano de Intereconomía por insultar a Marina Geli” d’Antía Castedo i l’obligat record pel conflicte a Síria i els periodistes que han estat segrestats en aquell país. Us convido a llegir “Marc Marginedas, periodista segrestat a Síria” d’El Periódico de Catalunya, “Emmordassar la premsa” d’Enric Hernández i ”‘Silenzo stampa’” de Ramon Besa.

“Perles” del programa del Polònia emès el 9 de gener, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les “Perles del Polònia” aquí, amb imatges, vídeos i tot.

[LA PICADA D'ULLET] Fer veure que el pare de la nova llei sobre l’avortament és Rajoy i que la mare és Gallardón, de manera que els que vulguin tenir ganes d’avortar siguin ells en prendre consciència de les conseqüències d’aital part… una possible pèrdua electoral! “Desde que la concibe un ministro la ley es una cosa sagrada”

[LA IMATGE DE LA SETMANA] La del president Mas al mòbil de Junqueras, amb cara de pena davant la puta i la ramoneta del tot i queee a l’hora d’entrar al govern… o no.

[MOLT BO] El rei passant la ITM (Inspecció Tècnica de Monarques) per manca de recanvis “Felipe no quiere, Cristina está de mierda hasta las orejas y Elena….”, hahaaa. Apostoflant final amb el guest star d’Oriol Pujol que es pensa que és la ITV i diu “escolta, Miquel, que al final allò que vam parlar no podrà ser, eh”.

[QUE CRUEL] Fer que Rubalcaba no reconegui el pobre Pere Navarro.

[LA NOVETAT] El gran Sergi Vicente, corresponsal de TV3 a la Xina, xi xenyó!

[QUE FORT] El bitllet senzill de metro com a regal de superluxe a la parella després d’haver estalviat durant mesos.

[EL MEU GAG PREFERIT] La parella de moda, Iñaki & Cristina, rememora el gag en què la infanta feia la declaració de la renda: [30/05/13] La infanta Cristina no vol pagar els impostos perquè “es dinero que he ganado con el sudor de la frente de mucha gente”. Molt fan.

[DOLENTOT] Les propostes esbojarrades dels ministres per millorar la #marcaespaña

[PERLA] Pobres Mas i Homs picant a la porta d’Europa i ells res de res, fent veure que no hi són. Homeeeeee.

[LA NOVETAT] Pedro Almodóvar, intel·lectualu.

[LA NOVETAT] Gran Wyoming “silencio que voy a hablar yo y me gusta escucharme”, hahaaa.

[LA NOVETAT] Javier Mariscal, artista.

[PERLA] Acta fundacional de la PIJOS (Progres Intelectuales Juntaos para Orientar a la Sociedad). Pluja d’idees per donar suport al referèndum català: un discurset als Goya, fer un poema… sense massa convicció…

[LA CANÇÓ-TRISTA] Un ramito de violetas, de Mas-sanita

[Mas] Era un país que tenia un somni
si podia tenir un estat propi
no era un rampell només per buscar marro
tot i que fa molt poc que vaig pujar al carro
Quatre partits fem la pregunta
bé, tots sabem que realment són dues
Volem votar, tant hi fa el resultat
menys el sí/no, que no hi hem pensat
Qui negava la consulta, catalunya, qui era?
qui volia treure els tancs a la carretera?
Però el proper 9 de novembre
agafem la papereta
i anirem a votar que sí si Espanya no ens veta
[Mas i Homs] nanai nannaiiinaaa

[LA CANÇÓ-ALEGRE] L

Font: Miquel Iceta
Més sobre...: Política
Últimes Notícies
06/03/2018 - El demonio está dentro de las feministas
05/03/2018 - Postureo en Barcelona, merder en Madrid
04/03/2018 - Vuelven las movilizaciones. Lo que me ha enseñado la vida.
03/03/2018 - 8 de Marzo: ¡por ahí, no!
02/03/2018 - Puigdemont, Narciso y Némesis
Totes les seccions | Seccions | Tots els articles | Tots els idiomes | Feed RSS de notícies