La institució encarregada de vetllar pels drets dels i les barcelonines exigeix un canvi. L’elecció directa pels ciutadans i un enfortiment de les seves competències canviarà la política de la ciutat tal i com ara la coneixem, i donarà més poder a les reivindicacions de la gent de Barcelona.

Vull començar aquest post, el primer que fem després de la fase de recollida d’aval, agraint a tots els activistes, plataformes ciutadanes, sindicats, associacions de base, eixos comercials, veïns i veïnes que m’han ajudat a la pre campanya i que m’han donat el seu suport i confiança. El reglament de la Federació de Barcelona era clar: el nombre màxim d’avals que podíem lliurar eren 1500 de ciutadans i 200 de militants socialistes. Aquesta va ser la quantitat que vam presentar el dissabte passat a l’autoritat electoral. Tanmateix, jo m’havia posat com a objectiu la simbòlica xifra de més de 2015 suports de ciutadans i ciutadanes que vaig anar cercant pels deu districtes de la ciutat. Però també vaig marcar-me una manera de fer-ho: demanant els avals mirant als ulls de la gent.

M’alegra anunciar-vos que hem superat amb escreix aquesta quantitat, i suposa la realització d’una intuïció: que aquest procés només té sentit si en l’any que resta per a les eleccions aconseguim forjar una alterativa progressista per Barcelona.

Una de les coses més gratificants ha sigut el contacte directe amb la ciutadania. Poder escoltar les seves propostes, anhels i il·lusions, però també les seves queixes, crítiques o decepcions amb la política, amb el partit, amb l’estat de la ciutat i amb el govern municipal. Parlant amb els ciutadans els escolto dir que davant la vulneració dels seus drets se senten perduts, sense saber on adreçar-se. Quan els explico que poden dirigir-se a la Síndica de Greuges de Barcelona, la meva perplexitat és absoluta en veure que la majoria d’ells no veuen aquesta figura com a pròpia de la ciutat, alguns cops per falta de coneixement, d’altres per no confiar en què sigui capaç de solucionar els seus conflictes. Gràcies a fer política de carrer m’he adonat que cal replantejar la figura del Síndic/a de Barcelona.

La realitat em dóna la raó. Al Ple de l’Ajuntament del divendres passat (28 de febrer) la dreta –amb el suport d’ERC- aprovava la privatizació de la gestió dels aparcaments més rentables de la ciutat, amb l’excusa d’utilitzar els diners resultants de l’operació per a la construcció d’habitatge social. Un suposat “cercle virtuós” amb el que la segona tinent d’alcalde, la democristiana Sònia Recasens, callava voluntàriament el superàvit de 140 milions d’euros que té la caixa municipal. En resum: no cal privatitzar allò que és rentable i fonamental per a la política de mobilitat per tal de donar solucions al problema de l’habitatge. I al costat d’això, una Síndica de Greuges, Maria Assumpció Vilà, que presentava un impactant informe en el que es reflexa clarament la cruesa dels efectes de la crisi a la ciutat: 3 de cada 10 queixes rebudes l’any 2013 estan relacionades amb els temes socials, com ara l’accés als serveis socials o a l’habitatge.

La Síndica Vilà, la feina en defensa dels drets i llibertats de la ciutadania poso en valor, també demanava a l’alcalde fer un pas més en el reconeixement de la tasca del càrrec que ostenta. Va demanar al Ple que la Sindicatura, més enllà de la seva reglamentació orgànica, passi a formar part de la Carta Municipal per “reconèixer a la ciutadania el dret a la defenesa i a la revisió objectiva i independent dels seus problemes.” Jo crec que podem anar encara més enllà.

Actualment, el nomenament d’una persona com el Síndic/a de Greuges s’inicia amb un torn de consultes entre totes les entitats inscrites en el Registre d’entitats municipals, a fi que aquestes puguin proposar les persones que considerin adients per a exercir el càrrec. Aquestes propostes, en cap cas, obliguen a l’Alcalde que, després de consultar als grups municipals, és l’encarregat de proposar al Ple de l’Ajuntament el candidat o candidata, que haurà de ser aprovat per les majories necessàries. La meva proposta és donar més rellevància al càrrec i siguem els propis barcelonins els que escollim la persona per elecció directa.

El marc jurídic actual permet a l’Alcalde convocar una consulta popular per via del referèndum d’iniciativa institucional, amb una proposta de candidats, que sigui votada pels ciutadans i ciutadanes i ratificada pel Ple municipal. Les candidatures sotmeses a referèndum haurien de provenir tant del món associatiu, com de la voluntat singular i individual d’aquells ciutadans que volguessin ser-ne candidats, sempre que complissin una sèrie de requisits d’idoneïtat, com pot ser la necessitat d’establir un mínim d’anys d’empadronament o acreditar una experiència professional i/o associativa contrastada en el sector públic.

Els canvis normatius que calen per fer realitat l’elecció directa són mínims si els comparem amb els beneficis que suposaria: potenciar la iniciativa ciutadana i apropar aquesta institució a les persones residents a Barcelona.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és el perfil i el sentit que li volem donar al Síndic/a de Barcelona. Per tradició i per tenir com a referents els síndics d’administracions superiors, la seva principal funció sempre s’ha basat en el control i vigilància del bon govern de l’administració municipal, sense compaginar-ho amb un caràcter més propositiu en la confecció de programes i serveis públics que donin cobertura a les necessitats cíviques.

Crec que Barcelona ha de fixar-se en altres models, com el del Public Advocated de la Ciutat de Nova York. Un càrrec que compagina la tasca de defensa dels drets i llibertats de la ciutadania amb accions concretes que ajuden a pal·liar les mancances o deficiències de les polítiques municipals. Dins del marc de les seves competències, considero que el nostre Síndic/a podria dur a terme, en col·laboració amb la comunitat educativa, campanyes de reforç de la imatge dels mestres de les escoles municipals, programes per detectar l’assetjament escolar (Bullying) i promoure un bon ambient a les aules, ajudar a reconstruir la confiança perduda entre policia i comunitat, tenint com a premissa que la seguretat dels nostres barris depèn, en bona mesura, de la reconstrucció d’aquests llaços. Jugaria un paper important en la mediació conflictes de la ciutat, com per exemple, el dels preus del transport públic.

O reconeixent el paper de defensor dels ciutadans i ciutadanes, fent-lo participar en els Plens de la ciutat, amb veu però sense vot. O encara més, que aquesta figura fos la que reemplacés a l’alcalde o alcaldessa en cas de mort.

Aquesta nova Sindicatura de Greuges reforçada suposaria que les seves iniciatives haguessin de debatre’s en els plens i no acabessin en un calaix, com va fer l’alcalde Trias el divendres passat, amb un simple “intentarem aplicar-les”. Em costa molt imaginar-me la Barcelona dels Drets sense una figura que realment pugui fiscalitzar la tasca de l’alcalde i que vetlli pels drets que l’administració ha de protegir, molts cops més enllà de les seves competències.