“Portes la nit, portes el dia, portes
la clau que obri totes les portes…”

V.A. Estellés

Quan alguna persona propera traspassa alguna cosa greu se’t mou. Greu és el malestar, moltes les coses que et fan pensar.: allò que va passar, allò que et va allunyar, allò que podies haver fet, les coses que vas prioritzar, el temps que et va mancar… res original, però per a tu central, imprescindible. Les prioritats que vas establir i que no et van permetre l’adéu.

Algunes de les pèrdues que he patit han estat això: adéus no dits, que no han estat possibles. Abraçades que no has pogut fer, paraules que voldries haver dit, mirades que no et voldries haver perdut… perquè jo m’he quedat.

I et quedes amb aquell buit, amb aquella profunda estranyesa. Amb aquell profund dolor malgrat el qual saps que tot flueix, que tot segueix, que ets capaç de riure a més de plorar i que, sovint, les llàgrimes no flueixen i, possiblement, s’acabaran i formaran part d’un farcit emocional en el que es barrejaran la malenconia, l’amor, el dolor i el somriure.

I et quedes. I penses que voldries sentir que hi ha alguna cosa més després d’aquest pas, que només som de pas cap a alguna cosa i saps que això et consolaria una mica, però no hi creus, no hi pots creure. No trobes el consol i el dolor se’t fa profund.

Et quedes i comparteixes, perquè necessites compartir i recordar. Necessites que el buit no sigui total. Busques fotos, recordes imatges i situacions. Comentes i dones suport a qui era a prop.

I tant és que el procés sigui llarg o sobtat, sempre es produeix aquell buit. Un buit que et fa créixer, que et fa recordar, que et buida i t’omple alhora. I esperes que la marxa hagi estat dolça i el dolor ja no hi fos. Que, en el fons, tot hagi estat ràpid i sense amargors.

“Tot ben senzill i ben alegre. Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances!” que deia l’Ovidi

Adéu Mireia, bon viatge i bones vacances. Tornarem a fer aquella birreta pendent

Tweet