La Focap ha fet públic aquest comunicat que és una alerta i un crit d’atenció especialment colpidor. Per la profunditat de les qüestions que exposa, va més enllà de l’àmbit del personal d’atenció primària i ens ha de fer reflexionar a tota la societat sobre quin model de sanitat volem, adient amb les necessitats de les persones, un tracte signe i el respecte dels drets humans. El que ens desvetlla són les tristes conseqüències de la mercantilització d’un model que afecta a la atenció primària fins a voler-la fer irrellevant per donar el gran negoci i poder de decisió sobre la nostra salut a les mútues i els grans hospitals privats. I, com ja sabem per tantes lluites viscudes, en el triomf dels saquejadors de la sanitat ens hi va la salut.

DEFENSAR L’ATENCIÓ PRIMÀRIA SIGNIFICA DONAR SUPORT A UNA SANITAT MÉS HUMANA, I DECANTAR-SE PER UNA SOCIETAT ON PREVAL LA SALUT I EL TRACTE DIGNE!

Benvolguts companys i companyes,

No sabem si vosaltres teniu la mateixa percepció, però a la Junta del FoCAP pensem que l’Atenció Primària de Salut (APS) està entrant en una situació crítica. Després de viure un il·lusionant renaixement de l’APS fa pocs anys, ara estem assistint, amb una passivitat dolorosa, a l’agonia que la portarà a convertir-se en un nivell assistencial residual, menyspreat i utilitzat com a titella del sistema sanitari. Més enllà de la pena i la ràbia que senten els que van fer de l’atenció primària un recurs eficient, proper a la població i dedicat a la cura del seu patiment integral, amb un alt nivell resolutiu i un envejable nivell científic, i de la perplexitat dels que ja van ser formats amb aquest horitzó d’excel·lència científica i professional, està la conseqüència que això tindrà per la salut de les persones i del sistema sanitari en general i també pel nostre futur professional.

És cert que el tancament de llits hospitalaris i l’augment de les llistes d’espera quirúrgiques que es van denunciant cada cop amb més força, tenen conseqüències immediates evidents. Però la sagnia que està patint l’atenció primària no té parangó: ens han retallat de forma salvatge el pressupost; han menyspreat als nostres esforços d’adequació de la prescripció farmacèutica i contenció de la despesa, no revertint el nostre estalvi en la mateixa atenció primària; ens han deixat sols amb aquestes mesures, que ni s’expliquen ni s’exigeixen a altres nivells assistencials, ni tampoc es fan entenedores a la població; han menystingut la nostra tasca d’atenció integral de les persones, valorant la nostra feina només en funció de números i de diners… El darrer desdeny, el que motiva aquest escrit, és la implantació del programa de crònics que s’està fent al territori.

Als darrers anys alguns gestors han descobert que a la comunitat hi ha pacients d’alta complexitat. Sembla que fins ara estaven deixats de la mà de deu, o millor dit de la mà dels professionals d’atenció primària. Tot indica que això no ha estat bo en alguns aspectes. Ha estat bo, molt bo, per la salut dels pacients que gaudeixen de les cures integrals del seu equip d’atenció primària (EAP), i pel seu equilibri personal i familiar. Però evidentment no ha estat bo pel model hospital-cèntric que ens regeix, i que segueix atenent malalties i pensant en rutes assistencials i no en persones. Un sistema hospital-cèntric que segueix sense donar bona solució als pacients crònics quan es descompensen (continuen necessitant peregrinar per urgències malgrat que el seu EAPels atengui i orienti correctament). Tampoc fins ara el model de crònics estava ben organitzat per ser objecte de privatitzacions ni perquè s’hi implantessin copagaments.

Com en altres precedents, el punt de partida és que la primària no ho fa bé, que ha renunciat voluntàriament a parcel·les d’atenció i que, com no vol treballar, s’ha de transferir l’atenció a altres actors que ho facin millor. És evident que els EAPs podrien fer-ho millor i que alguns professionals han “renunciat” a exercir plenament les seves funcions. És clar que és positiu fer autocrítica i millorar. També és bo analitzar les condicions en què es treballa a l’APS (i les retallades que ha patit) i valorar-ne l’efecte devastador. Però no és menys cert que el mateix criteri es podria aplicar als hospitals: si no han atès prou bé fins ara els crònics, els traiem la responsabilitat i la donem a altres actors (seria imaginable…?)

L’altra assumpció és que la població serà cada cop més vella, més malalta i més gastadora de recursos. En aquest context, apareix una immensa oportunitat de negoci per a sociosanitaris i clíniques privades a qui cada cop més s’està derivant la realització d’exploracions complementàries i visites d’atenció secundària. El finançament ve del malgrat tot gran pastís dels pressupostos públics i de la introducció de copagaments. Perquè és evident que la desorientació de la població amb la novetat del model sòcio-sanitari està permetent establir re-pagaments a càrrec del pacient, que d’altra manera eren assumits per l’erari públic. Un cop més les polítiques neoliberals carreguen contra els més vulnerables, els vells i els malalts.

No serà el FoCAP qui digui que l’atenció primària no té marge per millorar, que no hem de recuperar la centralitat del pacient en la nostra feina, que no hem de ser millors professionals i millors persones, més compassives, més empàtiques, més generoses, més dedicades als nostres pacients. Però no hi ha cap altra nivell assistencial amb tanta capacitat autocrítica, tanta disposició i aptitud per adquirir noves i variades competències professionals i tant compromís amb la sostenibilitat del sistema sanitari, que finalment és compromís amb les persones i amb la societat.

Companys, companyes, els nostres polítics i gestors assumeixen la nostra incompetència per a controlar les baixes laborals, per a atendre els pacients crònics complexos de la comunitat, per a fer l’atenció domiciliària, per a atendre els pacients pal·liatius… Al darrere hi ha motivacions ideològiques, però la nostra passivitat ens fa còmplices perquè els atorga la raó. Deixarem que ens declarin incompetents per a fer la nostra feina? Permetrem que ens arrabassin la longitudinalitat de l’atenció, que està en l’essència de les nostres especialitats? Volem tenir aquest paper marginal?

Tenim les vacances d’estiu per a reflexionar, però anem tard i alguna cosa hem de fer. El curs vinent el FoCAP seguirà lluitant per més i millor atenció primària per a una millor atenció a les persones i un millor servei a la societat. Us necessitem en aquesta lluita.

Salut i bon estiu!

Junta FoCAP