L’efecte Leucip a la nostra societat

SALVEM LA UPEC - aportacions

Qui som

Revistes digitals

>> Vols rebre informació de la UPEC a casa?

En temps de crisi hi han tota una sèrie de qüestions que queden aparentment en segon pla. Les mancances econòmiques és fan molt visibles i la majoria social que es troba en males condicions té una tendència natural a reduir preocupacions i passar directament al que es considera essencial. Les qüestions que estaven sobre la taula, i que eren considerades importants per la diversitat del comportament humà, aparentment deixen de tenir consistència i fins que venen temps millors no tornen a ser referents. És una llàstima que això sigui així, però es tracta de la selecció natural.<o:p></o:p> El que és social i a la vegada etològic es combina per tal de tirar endavant com a grup. El que és més bàsic aconsegueix passar per davant de tot. És en aquest moment que les singularitats humanes es veuen encara més relegades. Leucip era una filla no volguda que la seva mare va criar com a nen i no com a nena donat que el seu pare no la volia. Volia un mascle i no una femella. La mare pareix i queda clar que el seu amor és tant potent que decideix quedar-se amb la cria i fer-la créixer en un engany.<o:p></o:p> L’estimació passa per sobre de qualsevol norma. Aquest és una cas exemplar de com les contradiccions socials, les etològiques i biològiques poden ser resoltes de diferent manera. Hi ha hagut societats en què l’infanticidi ha estat la forma de regular la població. Com veiem, sempre hi ha decisions extremes i tabús que van sorgir com a conseqüència d’una necessitat o un concepte social i que després es queden com atavismes sense que se’ls doni solució.<o:p></o:p> Leucip és un exemple de mala solució de les contradiccions. Perquè el que és, és, i el que no és, no és, segons la vella màxima clàssica. La mare intenta protegir a la cria del seu pare i també de la societat i l’entorn en el que viu, però aquesta actitud tant protectora genera a la seva filla un problema que no pot resoldre en una societat que ja havia determinat la seva sort.<o:p></o:p> Quan parlo de singularitats em refereixo a persones amb sexe no ben definit. És a dir, amb sexe d’ampli espectre. També de persones que han canviat de sexe, també els que no s’han atrevit a fer-ho o els que no ho volen reconèixer. Els humans hauríem de canviar allò que és injust, i no és humà que una persona no es pugui mostrar com és.<o:p></o:p> Les crisi econòmiques arriben perquè es fan malament les coses. La discriminació de individus singulars, per la seva representació sexual, arriben per societats que no evolucionen. És una desgracia pel gènere Homo que fins i tot l’Homo sapiens més evolucionat tingui Leucip.<o:p></o:p> Una paradoxa evolutiva. Una metàfora de que encara no som humans, com moltes vegades he repetit. No admetre la singularitat ni la diversitat vol dir que som intransigents, egoistes. Quan en tot temps, independentment de la situació econòmica, siguem capaços de ser solidaris amb l’espectre i les diferències, llavors ens farem humans. Probablement no hi ha capa altre forma de demostra-ho.<o:p></o:p> Quan Leucip deixi d’existir naixerà una nova consciència oberta, generosa i diversa. Els humans serem capaços d’entendre la diversitat i viure dins de la complexitat, i la nostra existència pot ser un paradigma de la voluntat de ser humans i crítics amb totes les seves conseqüències. Serà en aquest moment quan integrarem la diversitat i la nostra consciència esdevindrà universal. Article originalment publicat al diari <a href="https://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=1&cad=rja&uact=8&ved=0CCEQFjAA&url=http%3A%2F%2Fwww.elmundo.es%2F&ei=U3kxVM7iGcfB7AbGtoCYCw&usg=AFQjCNEWUvY_0tq4opghrtZouUPx1fayxQ&bvm=bv.76802529,d.bGQ" target="_blank">El Mundo del siglo XXI</a>