Notícies :: Mundo

Quan els moviments socials s’organitzen, com ha esdevingut a Catalunya, resulta molt difícil aturar-los, si no hi ha una resposta política adequada; aquesta és una premissa etnogràficament establerta que cal tenir en compte. A més, en la mobilització actual de la ciutadania catalana hi ha dos components que no podem oblidar pas, per entendre el procés que estem vivint. <o:p></o:p> El primer és la voluntat de ser que s’ha anat traslladant mimèticament al llarg del temps a través d’àvies a pares i a fills, i que molts de nosaltres hem vist i sentit a casa nostra, com succeeix amb la llengua, la cultura, les tradicions, els costums, etc. Tots aquests factors, independentment de la nostra ideologia, formen part de la nostra construcció social. Per això, el catalanisme és tranversal, la qual cosa ha comportat que nacionalistes i no nacionalistes ara mateix haguem esdevinguts sobiranistes.<o:p></o:p> Aquest és el substrat que fa que un poble vulgui tenir un Estat propi. Es tracta de la identitat, no com a sentit essencial, sinó com a sentiment de pertinença que s’ha anat generant amb el pas dels anys, tot i els importants trasbalsaments que s’han produït al llarg de la història del nostre poble. Alhora, aquest procés forma part del manteniment de la diversitat cultural en l’evolució de la nostra espècie, Homo sapiens, i segons la meva opinió, és difícil de destruir, si no és per la amenaça i la força. <o:p></o:p> Empobriment<o:p></o:p> La segona qüestió és l’empobriment de les classes mitjanes com a conseqüència de la crisi econòmica. Aquest factor no és ni molt menys de menor importància. Ans al contrari, jo diria que pot esdevenir cabal per entendre el que està passant en la actualitat al nostre país. Les dues qüestions és retroalimenten positivament, de manera que molta gent pensem que la solució als nostres problemes seria tenir un Estat propi i poder decidir des d’aquí sense la intermediació centralitzadora de Madrid.<o:p></o:p> A més, pensem que es podria construir exnovo, és a dir, sense corrupció, i treballant més per assolir un entorn més social i igualitari. Aquesta és la utopia de molts de nosaltres i la que ens mou cap a la interdependència amb altres estats, i sobretot, a l’acostament a Europa i a l’allunyament d’Espanya, país del qual encara en formem part.<o:p></o:p> Ambdós factors esdevenen molt importants donat que el substrat no es pot eliminar, perquè forma part de la nostra tradició social i cultural i, per descomptat, que la crisi actual, en el moment de la socialització de la revolució cientificotècnica i de la planetització, afavoreixen que el gruix contextual sigui molt potent i que la ciutadania vegi que pot perdre el control del nostre futur.<o:p></o:p> Participació de proximitat<o:p></o:p> Es per això que tothom pensa que prendre decisions de prop pot ser una manera més participativa i més pròxima de socialitzar-nos, reforçant la nostra identitat catalana. Com a conseqüència, la lluita per la independència és també una lluita per a la participació de proximitat. Per aquest motiu, les grans mobilitzacions que s’han produït estan associades a la fúria destructiva del benestar social i a la reivindicació d’un estat propi en el marc europeu, que es on es prenen les decisions.<o:p></o:p> Tot i que tots els espècimens humans som iguals, parlem llengües diferents i tenim hàbits semblats, però no idèntics. Per aquesta raó, la identitat té sentit etològicament, i socialment no és negatiu. L’essencialisme per explicar la identitat és una idea més controvertida i que jo, per descomptat, no comparteixo, doncs soc internacionalista , i per conseqüentment, universalista. Article publicat inicialment al diari El Mundo

Quan els moviments socials s’organitzen, com ha esdevingut a Catalunya, resulta molt difícil aturar-los, si no hi ha una resposta política adequada; aquesta és una premissa etnogràficament establerta que cal tenir en compte. A més, en la mobilització actual de la ciutadania catalana hi ha dos components que no podem oblidar pas, per entendre el procés que estem vivint.

El primer és la voluntat de ser que s’ha anat traslladant mimèticament al llarg del temps a través d’àvies a pares i a fills, i que molts de nosaltres hem vist i sentit a casa nostra, com succeeix amb la llengua, la cultura, les tradicions, els costums, etc. Tots aquests factors, independentment de la nostra ideologia, formen part de la nostra construcció social. Per això, el catalanisme és tranversal, la qual cosa ha comportat que nacionalistes i no nacionalistes ara mateix haguem esdevinguts sobiranistes.

Aquest és el substrat que fa que un poble vulgui tenir un Estat propi. Es tracta de la identitat, no com a sentit essencial, sinó com a sentiment de pertinença que s’ha anat generant amb el pas dels anys, tot i els importants trasbalsaments que s’han produït al llarg de la història del nostre poble. Alhora, aquest procés forma part del manteniment de la diversitat cultural en l’evolució de la nostra espècie, Homo sapiens, i segons la meva opinió, és difícil de destruir, si no és per la amenaça i la força.

Empobriment

La segona qüestió és l’empobriment de les classes mitjanes com a conseqüència de la crisi econòmica. Aquest factor no és ni molt menys de menor importància. Ans al contrari, jo diria que pot esdevenir cabal per entendre el que està passant en la actualitat al nostre país. Les dues qüestions és retroalimenten positivament, de manera que molta gent pensem que la solució als nostres problemes seria tenir un Estat propi i poder decidir des d’aquí sense la intermediació centralitzadora de Madrid.

A més, pensem que es podria construir exnovo, és a dir, sense corrupció, i treballant més per assolir un entorn més social i igualitari. Aquesta és la utopia de molts de nosaltres i la que ens mou cap a la interdependència amb altres estats, i sobretot, a l’acostament a Europa i a l’allunyament d’Espanya, país del qual encara en formem part.

Ambdós factors esdevenen molt importants donat que el substrat no es pot eliminar, perquè forma part de la nostra tradició social i cultural i, per descomptat, que la crisi actual, en el moment de la socialització de la revolució cientificotècnica i de la planetització, afavoreixen que el gruix contextual sigui molt potent i que la ciutadania vegi que pot perdre el control del nostre futur.

Participació de proximitat

Es per això que tothom pensa que prendre decisions de prop pot ser una manera més participativa i més pròxima de socialitzar-nos, reforçant la nostra identitat catalana. Com a conseqüència, la lluita per la independència és també una lluita per a la participació de proximitat. Per aquest motiu, les grans mobilitzacions que s’han produït estan associades a la fúria destructiva del benestar social i a la reivindicació d’un estat propi en el marc europeu, que es on es prenen les decisions.

Tot i que tots els espècimens humans som iguals, parlem llengües diferents i tenim hàbits semblats, però no idèntics. Per aquesta raó, la identitat té sentit etològicament, i socialment no és negatiu. L’essencialisme per explicar la identitat és una idea més controvertida i que jo, per descomptat, no comparteixo, doncs soc internacionalista , i per conseqüentment, universalista.

Article publicat inicialment al diari El Mundo

En temps de crisi hi han tota una sèrie de qüestions que queden aparentment en segon pla. Les mancances econòmiques és fan molt visibles i la majoria social que es troba en males condicions té una tendència natural a reduir preocupacions i passar directament al que es considera essencial. Les qüestions que estaven sobre la taula, i que eren considerades importants per la diversitat del comportament humà, aparentment deixen de tenir consistència i fins que venen temps millors no tornen a ser referents. És una llàstima que això sigui així, però es tracta de la selecció natural.<o:p></o:p> El que és social i a la vegada etològic es combina per tal de tirar endavant com a grup. El que és més bàsic aconsegueix passar per davant de tot. És en aquest moment que les singularitats humanes es veuen encara més relegades. Leucip era una filla no volguda que la seva mare va criar com a nen i no com a nena donat que el seu pare no la volia. Volia un mascle i no una femella. La mare pareix i queda clar que el seu amor és tant potent que decideix quedar-se amb la cria i fer-la créixer en un engany.<o:p></o:p> L’estimació passa per sobre de qualsevol norma. Aquest és una cas exemplar de com les contradiccions socials, les etològiques i biològiques poden ser resoltes de diferent manera. Hi ha hagut societats en què l’infanticidi ha estat la forma de regular la població. Com veiem, sempre hi ha decisions extremes i tabús que van sorgir com a conseqüència d’una necessitat o un concepte social i que després es queden com atavismes sense que se’ls doni solució.<o:p></o:p> Leucip és un exemple de mala solució de les contradiccions. Perquè el que és, és, i el que no és, no és, segons la vella màxima clàssica. La mare intenta protegir a la cria del seu pare i també de la societat i l’entorn en el que viu, però aquesta actitud tant protectora genera a la seva filla un problema que no pot resoldre en una societat que ja havia determinat la seva sort.<o:p></o:p> Quan parlo de singularitats em refereixo a persones amb sexe no ben definit. És a dir, amb sexe d’ampli espectre. També de persones que han canviat de sexe, també els que no s’han atrevit a fer-ho o els que no ho volen reconèixer. Els humans hauríem de canviar allò que és injust, i no és humà que una persona no es pugui mostrar com és.<o:p></o:p> Les crisi econòmiques arriben perquè es fan malament les coses. La discriminació de individus singulars, per la seva representació sexual, arriben per societats que no evolucionen. És una desgracia pel gènere Homo que fins i tot l’Homo sapiens més evolucionat tingui Leucip.<o:p></o:p> Una paradoxa evolutiva. Una metàfora de que encara no som humans, com moltes vegades he repetit. No admetre la singularitat ni la diversitat vol dir que som intransigents, egoistes. Quan en tot temps, independentment de la situació econòmica, siguem capaços de ser solidaris amb l’espectre i les diferències, llavors ens farem humans. Probablement no hi ha capa altre forma de demostra-ho.<o:p></o:p> Quan Leucip deixi d’existir naixerà una nova consciència oberta, generosa i diversa. Els humans serem capaços d’entendre la diversitat i viure dins de la complexitat, i la nostra existència pot ser un paradigma de la voluntat de ser humans i crítics amb totes les seves conseqüències. Serà en aquest moment quan integrarem la diversitat i la nostra consciència esdevindrà universal. Article originalment publicat al diari <a href="https://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=1&cad=rja&uact=8&ved=0CCEQFjAA&url=http%3A%2F%2Fwww.elmundo.es%2F&ei=U3kxVM7iGcfB7AbGtoCYCw&usg=AFQjCNEWUvY_0tq4opghrtZouUPx1fayxQ&bvm=bv.76802529,d.bGQ" target="_blank">El Mundo del siglo XXI</a>

En temps de crisi hi han tota una sèrie de qüestions que queden aparentment en segon pla. Les mancances econòmiques és fan molt visibles i la majoria social que es troba en males condicions té una tendència natural a reduir preocupacions i passar directament al que es considera essencial. Les qüestions que estaven sobre la taula, i que eren considerades importants per la diversitat del comportament humà, aparentment deixen de tenir consistència i fins que venen temps millors no tornen a ser referents. És una llàstima que això sigui així, però es tracta de la selecció natural.

El que és social i a la vegada etològic es combina per tal de tirar endavant com a grup. El que és més bàsic aconsegueix passar per davant de tot. És en aquest moment que les singularitats humanes es veuen encara més relegades. Leucip era una filla no volguda que la seva mare va criar com a nen i no com a nena donat que el seu pare no la volia. Volia un mascle i no una femella. La mare pareix i queda clar que el seu amor és tant potent que decideix quedar-se amb la cria i fer-la créixer en un engany.

L’estimació passa per sobre de qualsevol norma. Aquest és una cas exemplar de com les contradiccions socials, les etològiques i biològiques poden ser resoltes de diferent manera. Hi ha hagut societats en què l’infanticidi ha estat la forma de regular la població. Com veiem, sempre hi ha decisions extremes i tabús que van sorgir com a conseqüència d’una necessitat o un concepte social i que després es queden com atavismes sense que se’ls doni solució.

Leucip és un exemple de mala solució de les contradiccions. Perquè el que és, és, i el que no és, no és, segons la vella màxima clàssica. La mare intenta protegir a la cria del seu pare i també de la societat i l’entorn en el que viu, però aquesta actitud tant protectora genera a la seva filla un problema que no pot resoldre en una societat que ja havia determinat la seva sort.

Quan parlo de singularitats em refereixo a persones amb sexe no ben definit. És a dir, amb sexe d’ampli espectre. També de persones que han canviat de sexe, també els que no s’han atrevit a fer-ho o els que no ho volen reconèixer. Els humans hauríem de canviar allò que és injust, i no és humà que una persona no es pugui mostrar com és.

Les crisi econòmiques arriben perquè es fan malament les coses. La discriminació de individus singulars, per la seva representació sexual, arriben per societats que no evolucionen. És una desgracia pel gènere Homo que fins i tot l’Homo sapiens més evolucionat tingui Leucip.

Una paradoxa evolutiva. Una metàfora de que encara no som humans, com moltes vegades he repetit. No admetre la singularitat ni la diversitat vol dir que som intransigents, egoistes. Quan en tot temps, independentment de la situació econòmica, siguem capaços de ser solidaris amb l’espectre i les diferències, llavors ens farem humans. Probablement no hi ha capa altre forma de demostra-ho.

Quan Leucip deixi d’existir naixerà una nova consciència oberta, generosa i diversa. Els humans serem capaços d’entendre la diversitat i viure dins de la complexitat, i la nostra existència pot ser un paradigma de la voluntat de ser humans i crítics amb totes les seves conseqüències. Serà en aquest moment quan integrarem la diversitat i la nostra consciència esdevindrà universal.

Article originalment publicat al diari El Mundo del siglo XXI

Apreciats conciutadans, hi ha qui afirma que a Catalunya existeix un pensament únic. Això no és així. Sí que es veritat que hem de treballar per un únic pensament, cosa que és radicalment diferent. El pensament únic s’estructura des de dalt, per interessos de les classes dominants, i l’únic pensament ho fa des de la societat; aquesta és una diferència molt important. L’únic pensament ha d’integrar a les majories democràtiques a la pràctica més senzilla: el dret que té tot poble a decidir. Sabem que a Catalunya hi ha unes classes dominants econòmiques que no hi estan d’acord. Aquestes no estan protegint els drets de majories socials, sinó les seves necessitats i les seves estratègies. Les classes dominants volen controlar socialment des de la minoria, la qual cosa era possible en una societat desinformada i sense capacitat de reacció, però les coses han canviat, molts de nosaltres hem canviat. Com a comunista he estat federalista i continuaria essent-t’ho, si no fos perquè aquesta pràctica a Espanya és impossible. Des del poder central, des de la dreta espanyola i des de l’esquerra oficial ens diuen que el procés que ha iniciat el nostre poble és una quimera i que Catalunya sempre que ha impulsat una acció d’aquest tipus li ha anat malament. No tenen en compte que mai s’havia produït en les condicions actuals.  El nou context De la mateixa manera que el catalanisme de les Bases de Manresa es va articular en la socialització de la revolució industrial, ara ho fa en el marc de la revolució cientificotècnica i en el context de la comunitat europea. Si els analistes i tertulians d’aquí i allà no ho veuen, és que estan cecs. Aquesta és una revolta de les classes mitjanes, fartes de la crisi econòmica i de que no hi haguí un projecte de futur per a Espanya ni per a Catalunya, doncs les oligarquies de Madrid i les barcelonines han passat sempre de puntetes sobre els problemes de la identitat catalana. Els catalans hem viscut un passat i un present dur com altres pobles d’Espanya; sobre això no hi ha res que dir. Però estic segur que els catalans tindríem un gran respecte per qualsevol nacionalitat del context espanyol que vulgui tenir identitat pròpia dins d’una interdependència. Interdependència i solidaritat Els qui no som nacionalistes, però, pensem que Catalunya és una nació. Sabem que l’autodeterminació és un dret dels humans independentment de creences i ideologies. És un sistema d’autoregulació que s’ha d’efectuar en el context de la interdependència i no en el del rebuig i de la insolidaritat. Les classes mitjanes no volen ser classes subalternes i combinen la lluita identitària i la de classes. Podem i tindríem que ser subjecte revolucionari, de manera que la construcció de l’Estat Català no fos només un problema d’identitat, sinó una transformació social solidària. Subjectes de la nostra pròpia història Els qui som d’esquerres i catalanistes estem en el procés que ens ha de portar a l’adquisició d’una posició en què la ciutadania de Catalunya al decidir siguem subjectes de la nostra pròpia història. Fer-ho de forma democràtica, respectuosa i solidària és el que hem de ser capaços de realitzar. No queda altre camí que un únic pensament, treballar coordinadament per poder decidir. Som molts els qui ja sabem què volem i així ho expressarem en un referèndum o a les urnes. Us animo a tirar endavant, perquè és un fet irreversible. Aquest article va ser publicat per primer cop al diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es/">El Mundo del siglo XXI</a> al gener de 2014

Apreciats conciutadans,

hi ha qui afirma que a Catalunya existeix un pensament únic. Això no és així. Sí que es veritat que hem de treballar per un únic pensament, cosa que és radicalment diferent. El pensament únic s’estructura des de dalt, per interessos de les classes dominants, i l’únic pensament ho fa des de la societat; aquesta és una diferència molt important.

L’únic pensament ha d’integrar a les majories democràtiques a la pràctica més senzilla: el dret que té tot poble a decidir. Sabem que a Catalunya hi ha unes classes dominants econòmiques que no hi estan d’acord. Aquestes no estan protegint els drets de majories socials, sinó les seves necessitats i les seves estratègies.

Les classes dominants volen controlar socialment des de la minoria, la qual cosa era possible en una societat desinformada i sense capacitat de reacció, però les coses han canviat, molts de nosaltres hem canviat. Com a comunista he estat federalista i continuaria essent-t’ho, si no fos perquè aquesta pràctica a Espanya és impossible.

Des del poder central, des de la dreta espanyola i des de l’esquerra oficial ens diuen que el procés que ha iniciat el nostre poble és una quimera i que Catalunya sempre que ha impulsat una acció d’aquest tipus li ha anat malament. No tenen en compte que mai s’havia produït en les condicions actuals.

El nou context

De la mateixa manera que el catalanisme de les Bases de Manresa es va articular en la socialització de la revolució industrial, ara ho fa en el marc de la revolució cientificotècnica i en el context de la comunitat europea. Si els analistes i tertulians d’aquí i allà no ho veuen, és que estan cecs.

Aquesta és una revolta de les classes mitjanes, fartes de la crisi econòmica i de que no hi haguí un projecte de futur per a Espanya ni per a Catalunya, doncs les oligarquies de Madrid i les barcelonines han passat sempre de puntetes sobre els problemes de la identitat catalana.

Els catalans hem viscut un passat i un present dur com altres pobles d’Espanya; sobre això no hi ha res que dir. Però estic segur que els catalans tindríem un gran respecte per qualsevol nacionalitat del context espanyol que vulgui tenir identitat pròpia dins d’una interdependència.

Interdependència i solidaritat

Els qui no som nacionalistes, però, pensem que Catalunya és una nació. Sabem que l’autodeterminació és un dret dels humans independentment de creences i ideologies. És un sistema d’autoregulació que s’ha d’efectuar en el context de la interdependència i no en el del rebuig i de la insolidaritat.

Les classes mitjanes no volen ser classes subalternes i combinen la lluita identitària i la de classes. Podem i tindríem que ser subjecte revolucionari, de manera que la construcció de l’Estat Català no fos només un problema d’identitat, sinó una transformació social solidària.

Subjectes de la nostra pròpia història

Els qui som d’esquerres i catalanistes estem en el procés que ens ha de portar a l’adquisició d’una posició en què la ciutadania de Catalunya al decidir siguem subjectes de la nostra pròpia història. Fer-ho de forma democràtica, respectuosa i solidària és el que hem de ser capaços de realitzar. No queda altre camí que un únic pensament, treballar coordinadament per poder decidir. Som molts els qui ja sabem què volem i així ho expressarem en un referèndum o a les urnes. Us animo a tirar endavant, perquè és un fet irreversible.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI al gener de 2014

Un poble que lluita per la seva dignitat és una comunitat que no ha perdut l’esperança de ser lliure. Segurament aquesta frase podia definir a les figures que van dirigir el Vietnam cap a la llibertat, amb idees clares, i amb la batalla contra l’explotació i l’ocupació indiscriminada d’un país. Probablement,  per a la nostra generació,  els nascuts als inicis dels anys 50 del segle passat, no hi ha hagut un guerra d’alliberament antiimperialista que ens hagi marcat més que la del Vietnam. <img style="margin: 5px" alt="General Giáp" src="http://blocs.tinet.cat/lt/gallery/259/general_giap.jpg" /> El general Giáp - Viquipèdia Personalment, com a comunista social, vaig estar, i ho estic encara, fascinat per dues persones singulars, ara ja desaparegudes. Són dos camarades que sempre m’han impressionat: <a target="_blank" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Ho_Chi_Minh">Ho Chi Minh</a> i <a target="_blank" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/V%C3%B5_Nguy%C3%AAn_Gi%C3%A1p">Võ Nguyên Giáp</a>, el polític i el militar, que van alliberar el seu país. “He estat general i militar per necessitat” De Ho Chi Minh recordo la primera vegada que vaig llegir els poemes que enviava a la seva descendència des de la presó. De Giap em va impressionar quan el saluden un militars americans, quadrats davant seu, i s’adonen de que és el general que els va derrotar. Ell, traient importància a la salutació,  els hi assegura: “He estat general i militar per necessitat”. Ara parlem de Giap, no de la seva biografia interessant i que recomano llegir, sinó de qui considero que ha estat un vida exemplar. El primer que em passa  pel cap es que va combatre a l’imperialisme japonès, al francès i a l’americà. Un currículum que només pots entendre per la seva llarga vida, ja que es tracta d’un ésser humà que ha viscut 103 anys i el temps l’ha transformat en una llegenda viva. Els francesos, imperialistes subtils a l’Àsia, es troben que els 14.000 paracaigudistes que envien a Dien Bien Phu, l’any 1954, no els serveix de res i són derrotats per l’exèrcit del poble. En una emboscada de les que fan època, i que només un estratega com Giap és capaç de preparar. Amb eficiència, perseverança i intel·ligència, els rodeja amb l’exèrcit del poble i els fa capitular.  Quina és la clau? Arròs, trinxera, armes, estratègia, consciència i ganes de guanyar la llibertat: unes armes poderosíssimes en mans d’un exercit popular que no volia claudicar. Un comunista cabdal i radical Però si hi ha quelcom de sorprenent de les estratagemes de Giap és l’ofensiva del Tet,  l’any 1968. Els americans, quan són atacats per totes bandes al camp i a la ciutat per un exercit convençut de guanyar al imperialisme, no s’ho acabaven de creure. Després d’aquest esdeveniment, els americans sabien, com així va ser, que la guerra la tenien perduda: els comunistes varen guanyar i Vietnam va ser alliberat. Ni el napalm, ni les bombes de fragmentació, ni els helicòpters artillats, ni els centenars de milers de combatents ben recolzats logísticament varen servir per res. La convicció, l’organització i la lluita per la terra és va demostrar més poderosa que una tecnologia mal utilitzada al servei del capitalisme. Per tot el que estem dient, pel seu magnífic llibre sobre la guerra, Giap passarà a l’historia com un comunista cabdal i radical. Encara de molt gran la joventut el tenia com un pa de paller ideològic per les seves crítiques a un partit comunista escleroptitzat i corrupte. Geni i figura, doncs, d’un home com pocs. Fins aviat general! Et respectem i considerem un exemple per a tots els comunistes del món que encara pensem que un planeta igualitari ens pot ajudar-nos a fer-nos millor. Aquest article va ser publicat per primer cop el 12 de novembre a la secció Bulevard del diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es">El Mundo del siglo XXI</a>

Els humans pensem que pel sol fet d’anomenar-nos Homo Sapiens, ja ho som. Pretesa vanitat que només serveix per a l’autoafirmació! És una excusa per fer-nos, i sentir-nos, diferents a d’altres mamífers. En realitat, esdevenir humà és un procés en el qual intervenen una gran quantitat de situacions, factors i circumstàncies. En primer lloc, i el més important, és el pas del temps. Aquest, com a singularitat evolutiva que som els membres de la nostra espècie, és el  que ens ha permès transformar-nos en éssers tecnològics i espirituals. En aquest context, l'evolució biològica ha estat fonamental per desenvolupar-nos culturalment, ja que juntament amb l'evolució etològica i cultural ha estat el trident màgic que ens ha configurat com som. I com som? Probablement aquesta sigui la pregunta més complexa que ens podem formular. Per això penso que és la qüestió clau que la humanitat en procés d’humanització ha de contestar. Possiblement sigui l’augment de la complexitat del coneixement i del pensament qui ens doni la resposta. La ciència, la manera  de dur-la a terme, la forma d’entendre-la i com la socialitzem ens ajudarà a contestar aquest interrogant seminal. De què estem fets? Si com som vol dir de què estem fets, ja ho sabem. Som una combinació de matèria, d'energia, d'unes reaccions fisicoquímiques que donen sentit a una animació fisiològica i, com a  conseqüència, a reaccions psicològiques i socials. Si ens pregunten perquè som així, segurament ens podríem perdre en un roll metafísic de difícil resolució. Probablement quan siguem humans hi podrem donar una explicació. Ara mateix només la podem formular, perquè no tenim tots els elements de contrastació per raonar-la. <img style="margin: 5px" alt="Humans" src="http://blocs.tinet.cat/lt/gallery/259/human-cutout.jpg" /> Som una combinació de matèria, d'energia, d'unes reaccions fisicoquímiques que donen sentit a una animació fisiològica La consciència operativa Una de les coses que ens falta per poder assolir aquesta fita és la consciència operativa, que és la capacitat de convertir coneixement en pensament. Els humans portem acumulant coneixement des que el nostre gènere va començar a fabricar eines. Des de llavors, fa uns 2,5 milions d’anys, el sistema Homo no ha parat de transmetre, generació darrere generació, informació de la natura, de l’espai i del temps. La prova és que al segle XX van arribar a conviure més de 2.000 cultures humanes producte de l’adaptació espacial de l’Homo sapiens. La pèrdua de diversitat biològica fa uns 20.000 anys, al final del Plistocè superior, va ser compensada per la diversitat cultural a l’Holocè, fa 10.000 anys. Si no volem perdre tota aquesta memòria del nostre llinatge, s`han de prendre mesures ara que la ciència i la tècnica ho permeten. Hem de passar de la societat del coneixement a la societat del pensament. Integrar la diversitat Un altre aspecte important és integrar la diversitat. La revolució cientificotècnica ha posat a les nostres mans informació suficient per monotoritzar el planeta i conèixer l’estat ecològic i la situació de les nostres cultures. Som capaços de prendre decisions que salven milions i milions de vides, però també ho som per fer-ne perdre milions i milions. També és molt important la socialització de la ciència i la tecnologia, l’evolució responsable i el progrés conscient. Cal ser conseqüents amb el que diem i proposar la planetització com a estratègia, i no la globalització, que ens aboca a l’homogeneïtzació. Hem de treballar amb la perspectiva, no d’un pensament únic, sinó en un únic pensament: la humanització. Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI al setembre de 2013

Un dels fets més importants en el funcionament dels animals terrestres i marins és la seva  capacitat per desplaçar-se. Nosaltres, els Homo sapiens, ho hem practicat sempre al llarg de la nostra història evolutiva i d’aquesta manera ens hem expansionat i hem arribat a llocs molt allunyats dels nostres orígens, el continent africà. Aquesta capacitat de desplaçament, els mamífers la duem a terme a través d’una sèrie de mecanismes articulats, les anomenades extremitats. D’aquesta manera, ja siguem bípedes o quadrípedes, podem traslladar-nos transformant l’energia calòrica en energia simètrica mitjançant el moviment del nostre cos. Ara bé, per moure’ns d’un lloc a l’altre hi ha dos elements que devem tenir molt en compte; són l’equilibri i el ritme. Gràcies a ells podem establir els signes continus que ens convenen i anar d’un indret a l’altre. Conseqüentment, sempre hem pogut estar motivats per explorar territoris nous, fos per necessitats (causes climàtiques, recerca d’aliments, competència entre els grups...) o per curiositat. En tot cas, és un comportament que ens ve de molt lluny, fins i tot, quan no existia el transport mecànic ni animal , l’Homo Sapiens ja es passejava per grans continents del Planeta Terra. Efectivament, se sap que es movien per la seva superfície tant en zones temperades, com en deserts en terres gelades o nevades, per citar només uns exemples. La nostra capacitat d’adaptació i l’ús de la tecnologia ho ha fet possible. Equipats amb eines de fusta, pedra, i vestits amb pells dels animals que ells mateixos caçaven, aquells homínids van ser capaços de recórrer grans distàncies, i encara que fos en condicions adverses, sabien protegir-se i afrontar les situacions. La calor dels fogars els va ajudar a suportar el fred i l’elaboració d’eines, tan de fusta com de pedra, els va permetre controlar un ampli ventall de necessitats de la vida quotidiana. Homínids avançats i complexos No hi ha dubte que eren homínids avançats i complexos. Hem de pensar que els nòmades de la nostra espècie, al no disposar de transport animal o mecànic, tot el pes dels objectes que empraven havia d’estar suportat per les pròpies poblacions humanes que anaven amunt i avall. Això ens explica que aquests humans de la prehistòria portessin a sobre únicament allò que era estrictament necessari per viure, allò que era imprescindible, cosa que alhora ens il·lustra per què no pertanyien a la societat de consum que nosaltres estem acostumats, o almenys ho hem estat fins ara, en patir la greu crisi sistèmica per la que travessem. L’únic equipatge d’aquelles comunitats d’homínids era la llibertat, el poder viure al costat de rius, llacs, fonts... , així com al fet de poder gaudir del sol i de la verdor de la primavera, i dels refugis en abrics i coves, quan les adversitats climàtiques no els permetien instal·lar-se  a l’aire lliure. Ens podem imaginar, per les evidències arqueològiques descobertes, que segurament eren humans que duien a sobre bosses de pell amb les eines que els calia per fer foc o tallar. També els acompanyaven els arcs i les llances per defensar-se dels animals que es podrien trobar en el territori. Però sens dubte, aquells humans de fa milers d’anys, tot i que no disposaven dels recursos tecnològics que tenim les societats humanes actuals, també eren Homo Sapiens. Aquest article va ser publicat per primer cop al diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es/">El Mundo del siglo XXI</a>, al juliol de 2013

La ciutadania ens representem com a comunitat a través dels sistemes polítics, una formula sorgida en el procés d’evolució social i cultural de la nostra espècie. Els humans, en humanitzar-nos, hem necessitat formes d’organització, normalment coercitives, per evitar la desestructuració, i amb l’Estat inventat fa més de 5.000 anys culmina el procés de complexitat orgànica de l’espècie. Després, amb les democràcies aristocràtiques, s’obre una nova manera de fer que arriba fins els nostres dies. Sempre, històricament, les estructures econòmiques -com deia Marx- han condicionat fins a determinar quasi sistemàticament l’organització política. La constant ha estat marcada per la lluita interespecífica fins a culminar amb la revolució industrial amb una autèntica lluita de classes. La dialèctica del sistema Amb la política, les contradiccions es poden anul·lar, matisar o bé estimular. És la dialèctica del sistema. Les persones ens organitzem per defensar els nostres interessos i les nostres idees i, finalment, hem acabat per construir estructures polítiques en les que la ciutadania ja no sent representada; hem fet una entel.lèquia. Em pregunto si aquesta situació és el començament del final de les organitzacions politiques i l’iniciï de les organitzacions socials. És difícil de contestar, però estic convençut que la pregunta està en el cap de molts membres de la classe mitjana. La fi de l’estat del  benestar ens pot portar a la socialització de la política i, per tant, a la seva desaparició com a forma de meritocràcia, en molts casos votada i consentida, però no compartida. Noves propostes d'organització Quan s’arriba a aquesta situació, i quan els politics en general són contestats socialment com passa ara mateix al nostre país, hem de començar a parlar de noves formes d’organització i no de fer reformes. És possible la democràcia directa i conscient? Són propostes que encara estan verdes, però que molts comencem a plantejar, doncs a una societat socialitzada li correspon una representació social i no política. La societat del coneixement comença a donar passos cap a la societat del pensament conscient. Cada dia milers i milers de espècimens comencem a afegir-nos amb la nostra actitud crítica a una nova possibilitat d’humanitzar-se ràpidament i augmenta la diversitat alternativa al que hi ha. Una nova de funcionament Probablement s’acabin les majories silencioses. La latència social ara no serveix per mantenir l’equilibri, sinó que impedeix els canvis i les transformacions necessàries cap a una nova forma de funcionament. La majoria silenciosa és més que mai una majoria covarda que només respon quan es afectada directament pels problemes, però ara hi té molt a perdre. Qui no es “vulgui mollar el cul” que accepti el comportament mesquí i insolidari. Les noves formes d’organització s’han de basar en la consciencia crítica d’espècie i no en les necessitats individuals ni en l’egoisme social. La col·lectivitat ha de ser capaç de desenvolupar l’individualitat solidària i crítica de la humanització i no estar al servei de l’homogeneïtat que destrueix la creativitat i la il·lusió en que l’espècie pot contribuir al seu funcionament i també al del planeta. La política probablement serà un comportament fòssil de la nostra espècie, però cal construir l’alternativa social i no sabem com fer-ho. Quan ho fem, no serà evolució, serà una revolució. Aquest article va se publicat per primer cop al diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es/index.html?a=SON67f0f5b520a7b0c20a1caf93bd12845b&t=1372436676">El Mundo del siglo XXI</a>

Fa ja sis anys que vaig publicar el llibre <a target="_blank" href="http://blocs.tinet.cat/lt/blog/el-bloc-deudald-carbonell/category/258/llibres/2007/03/31/resum-en-video-del-naixement-duna-nova-consciencia">El naixement d’una nova consciencia</a> (2007).  Ens trobàvem a les portes de la greu crisi econòmica, social i política que viuria, viu i viurà la població espanyola als pròxims anys. Entre altres coses, instava a la necessitat d’avançar cap a una nova consciència. Amb això no em referia concretament a Espanya o a Catalunya, sinó a una greu crisi estructural dels humans en la seva adaptació a les condicions ecològiques canviants del  planeta.  Per tant, és una crisi evolutiva, estructural, a la vegada que sistèmica i  cíclica, que possiblement implicarà un canvi de paradigma, però sobretot, farà que ens col·loquem al mig de procés de l’evolució de la vida a la Terra de manera conscient. Com hem arribat fins aquí? Segurament perquè el cervell humà encara no ha estat transformat suficientment per poder metabolitzar la humanització com a procés adaptatiu. Això vol dir que des que el nostre gènere va emergir a Africà fa prop de tres milions d’anys fins ara, les transformacions socials i culturals han estat exponencials, però la fisicoquímica del cervell encara no ho ha metabolitzat. És a dir, l’increment exponencial de sociabilitat no té encara una correspondència biològica ni etològica. Per això, no hem estat capaços d’acabar amb les diferències socials entre humans i estem produint encara desigualtats. <img style="margin: 5px" alt="portada consciència" src="http://blocs.tinet.cat/lt/gallery/259/portada_nconscienciap.jpg" /> Portada En segon lloc, totes les adquisicions que la nostra espècie ha fet, s’han integrat de manera inconscient i han estat lligades a les dinàmiques pròpies d’una evolució atzarosa, i no dirigida per nosaltres. La nostra evolució no ha estat responsable, ni el nostre progrés conscient. És per aquest motiu que estem actuant de manera que influïm en les tendencials termodinàmiques del planeta contribuint a canvis climàtics estructurals que poden posar en perill la continuat de la nostra espècie. Ara disposem de mecanismes de coneixement que ens permeten estar assabentats de la realitat del funcionament del nostre planeta de forma holística. Això ens posa en condicions de pensar i actuar sobre el nostre futur, si es que el nostra cervell té capacitat d’evolucionar cap a un estat quimicofísic en el que assumeixi que  la humanització és crucial pel nostre equilibri. Aquests mecanismes evolutius es desenrotllen de manera que la consciència es creixent a la nostra espècie. Homo sapiens comença a plantejar-se que el seu futur, i el de molts dels animals i plantes del planeta, està a les seves mans. Així, la consciencia crítica d’espècie ens ha de portar a la consciència operativa que comencem alguns a  reclamar. Pel que fa al nostre país, ara és el moment de fer-nos portaveus d’ aquesta consciencia col·lectiva i autoexigir-nos un comportament que sigui solidari i cooperatiu, conscient, que ens allunyi dels interessos particulars i ens acosti als col·lectius. Només d’aquesta manera podem evitar la corrupció i la mala gestió dels nostres dirigents. Transparència conscient per una consciencia operativa que ens condueixi a una nova consciencia crítica d’espècie, tal com dic en el llibre esmentat. Només que fóssim capaços d’analitzar, treure’n conclusions i actuar immediatament, milloraríem. Resulta difícil de comprendre per què no ho fem, però és amb la insistència i la redundància com aprenem. Esperem que no sigui massa tard.   Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Bulevard del diari <a target="_blank" href="http://blocs.tinet.cat/lt/Fa%20ja%20sis%20anys%20que%20vaig%20publicar%20el%20llibre%20El%20naixement%20d%E2%80%99una%20nova%20consciencia%20%282007%29.%20%20Ens%20trob%C3%A0vem%20a%20les%20portes%20de%20la%20greu%20crisi%20econ%C3%B2mica,%20social%20i%20pol%C3%ADtica%20que%20viuria,%20viu%20i%20viur%C3%A0%20la%20poblaci%C3%B3%20espanyola%20als%20pr%C3%B2xims%20anys.%20Entre%20altres%20coses,%20instava%20a%20la%20necessitat%20d%E2%80%99avan%C3%A7ar%20cap%20a%20una%20nova%20consci%C3%A8ncia.%20Amb%20aix%C3%B2%20no%20em%20referia%20concretament%20a%20Espanya%20o%20a%20Catalunya,%20sin%C3%B3%20a%20una%20greu%20crisi%20estructural%20dels%20humans%20en%20la%20seva%20adaptaci%C3%B3%20a%20les%20condicions%20ecol%C3%B2giques%20canviants%20del%20%20planeta.%20%20Per%20tant,%20%C3%A9s%20una%20crisi%20evolutiva,%20estructural,%20a%20la%20vegada%20que%20sist%C3%A8mica%20i%20%20c%C3%ADclica,%20que%20possiblement%20implicar%C3%A0%20un%20canvi%20de%20paradigma,%20per%C3%B2%20sobretot,%20far%C3%A0%20que%20ens%20col%E2%80%A2loquem%20al%20mig%20de%20proc%C3%A9s%20de%20l%E2%80%99evoluci%C3%B3%20de%20la%20vida%20a%20la%20Terra%20de%20manera%20conscient.%20Com%20hem%20arribat%20fins%20aqu%C3%AD?%20Segurament%20perqu%C3%A8%20el%20cervell%20hum%C3%A0%20encara%20no%20ha%20estat%20transformat%20suficientment%20per%20poder%20metabolitzar%20la%20humanitzaci%C3%B3%20com%20a%20proc%C3%A9s%20adaptatiu.%20Aix%C3%B2%20vol%20dir%20que%20des%20que%20el%20nostre%20g%C3%A8nere%20va%20emergir%20a%20Afric%C3%A0%20fa%20prop%20de%20tres%20milions%20d%E2%80%99anys%20fins%20ara,%20les%20transformacions%20socials%20i%20culturals%20han%20estat%20exponencials,%20per%C3%B2%20la%20fisicoqu%C3%ADmica%20del%20cervell%20encara%20no%20ho%20ha%20metabolitzat.%20%C3%89s%20a%20dir,%20l%E2%80%99increment%20exponencial%20de%20sociabilitat%20no%20t%C3%A9%20encara%20una%20correspond%C3%A8ncia%20biol%C3%B2gica%20ni%20etol%C3%B2gica.%20Per%20aix%C3%B2,%20no%20hem%20estat%20capa%C3%A7os%20d%E2%80%99acabar%20amb%20les%20difer%C3%A8ncies%20socials%20entre%20humans%20i%20estem%20produint%20encara%20desigualtats.%20En%20segon%20lloc,%20totes%20les%20adquisicions%20que%20la%20nostra%20esp%C3%A8cie%20ha%20fet,%20s%E2%80%99han%20integrat%20de%20manera%20inconscient%20i%20han%20estat%20lligades%20a%20les%20din%C3%A0miques%20pr%C3%B2pies%20d%E2%80%99una%20evoluci%C3%B3%20atzarosa,%20i%20no%20dirigida%20per%20nosaltres.%20La%20nostra%20evoluci%C3%B3%20no%20ha%20estat%20responsable,%20ni%20el%20nostre%20progr%C3%A9s%20conscient.%20%C3%89s%20per%20aquest%20motiu%20que%20estem%20actuant%20de%20manera%20que%20influ%C3%AFm%20en%20les%20tendencials%20termodin%C3%A0miques%20del%20planeta%20contribuint%20a%20canvis%20clim%C3%A0tics%20estructurals%20que%20poden%20posar%20en%20perill%20la%20continuat%20de%20la%20nostra%20esp%C3%A8cie.%20Ara%20disposem%20de%20mecanismes%20de%20coneixement%20que%20ens%20permeten%20estar%20assabentats%20de%20la%20realitat%20del%20funcionament%20del%20nostre%20planeta%20de%20forma%20hol%C3%ADstica.%20Aix%C3%B2%20ens%20posa%20en%20condicions%20de%20pensar%20i%20actuar%20sobre%20el%20nostre%20futur,%20si%20es%20que%20el%20nostra%20cervell%20t%C3%A9%20capacitat%20d%E2%80%99evolucionar%20cap%20a%20un%20estat%20quimicof%C3%ADsic%20en%20el%20que%20assumeixi%20que%20%20la%20humanitzaci%C3%B3%20%C3%A9s%20crucial%20pel%20nostre%20equilibri.%20Aquests%20mecanismes%20evolutius%20es%20desenrotllen%20de%20manera%20que%20la%20consci%C3%A8ncia%20es%20creixent%20a%20la%20nostra%20esp%C3%A8cie.%20Homo%20sapiens%20comen%C3%A7a%20a%20plantejar-se%20que%20el%20seu%20futur,%20i%20el%20de%20molts%20dels%20animals%20i%20plantes%20del%20planeta,%20est%C3%A0%20a%20les%20seves%20mans.%20Aix%C3%AD,%20la%20consciencia%20cr%C3%ADtica%20d%E2%80%99esp%C3%A8cie%20ens%20ha%20de%20portar%20a%20la%20consci%C3%A8ncia%20operativa%20que%20comencem%20alguns%20a%20%20reclamar.%20Pel%20que%20fa%20al%20nostre%20pa%C3%ADs,%20ara%20%C3%A9s%20el%20moment%20de%20fer-nos%20portaveus%20d%E2%80%99%20aquesta%20consciencia%20col%E2%80%A2lectiva%20i%20autoexigir-nos%20un%20comportament%20que%20sigui%20solidari%20i%20cooperatiu,%20conscient,%20que%20ens%20allunyi%20dels%20interessos%20particulars%20i%20ens%20acosti%20als%20col%E2%80%A2lectius.%20Nom%C3%A9s%20d%E2%80%99aquesta%20manera%20podem%20evitar%20la%20corrupci%C3%B3%20i%20la%20mala%20gesti%C3%B3%20dels%20nostres%20dirigents.%20Transpar%C3%A8ncia%20conscient%20per%20una%20consciencia%20operativa%20que%20ens%20condueixi%20a%20una%20nova%20consciencia%20cr%C3%ADtica%20d%E2%80%99esp%C3%A8cie,%20tal%20com%20dic%20en%20el%20llibre%20esmentat.%20Nom%C3%A9s%20que%20f%C3%B3ssim%20capa%C3%A7os%20d%E2%80%99analitzar,%20treure%E2%80%99n%20conclusions%20i%20actuar%20immediatament,%20millorar%C3%ADem.%20Resulta%20dif%C3%ADcil%20de%20comprendre%20per%20qu%C3%A8%20no%20ho%20fem,%20per%C3%B2%20%C3%A9s%20amb%20la%20insist%C3%A8ncia%20i%20la%20redund%C3%A0ncia%20com%20aprenem.%20Esperem%20que%20no%20sigui%20massa%20tard.%20%20Aquest%20article%20va%20ser%20publicat%20per%20primer%20cop%20a%20la%20secci%C3%B3%20Bulevard%20del%20diari%20El%20Mundo%20del%20siglo%20XXI">El Mundo del siglo XXI</a>

Des de la formació dels primers organismes a la biosfera planetària fins a l’intel·ligència social actual han passat més de 3.500 milions d’anys. Des de les formes més primitives de cooperació basades en l’endosimbiosi fins a la solidaritat conscient i la consciència d’espècie hi ha hagut un procés de maduració social i psicològica importantíssim. <a name="_GoBack"></a>Primer perquè els organismes primigenis estaven preparats per passar l’energia mínima i imprescindible per a la supervivència, en canvi, nosaltres, l’Homo sapiens ens hem preparat per passar informació complexa i ser capaços de matissar la selecció natural. L’evolució no té sentit, però la intel·ligència té direcció. El conjunt d’organismes primaris endosimbiòtics estaven preparats per la pròpia memòria dels sistema per resistir la pressió selectiva. Els animals eusocials, en canvi, ja són capaços d’integrar la bioquímica amb l’etologia. Complexitat La intel·ligència operativa i social ens ha permès viure en un context en el qual som nosaltres els qui augmentem la complexitat . D’aquesta manera desafiem l’entropia del sistema. Si això ho traslladem a la situació social, econòmica i política d’un país ens adonem que ha estat la jerarquia malentesa i mal gestionada la que ha trencat aquestes lleis igualitàries de la cooperació animal. Què cal fer? L’intel.ligència és un mecanisme adaptatiu, que com totes les adquisicions humanes ens porta a un territori desconegut. Fa molt temps que vivim en aquest territori, però segurament no som conscients que la conservació de les estructures polítiques, socials i econòmiques és el que ens assegura la nostra subsistència en el planeta. El desafiament de les lleis de la naturalesa és un procés que està lligat a la correcció de l’entropia del sistema. La retroalimentació positiva és la que ens ha de permetre trencar amb el desequilibris que genera la nostra acció com éssers vius en el mitjà natural. Des d’una mala praxis política i social i econòmica no podem assegurar la conservació de la nostra espècie. Només desenvolupant de forma exponencial la nostra consciència d’espècie podem ser capaços de integrar mecanisme biològics amb mecanismes socials i culturals. <img style="margin: 5px" src="http://blocs.tinet.cat/lt/gallery/259/hands-on-globe-diversity.jpg" /> Consciència L’Homo sapiens després de 200.000 anys d’evolució està adquirint la consciència específica que li permetrà entendre la seva singularitat. La ciència basada en el coneixement i la socialització fonamentada en el pensament són les polaritats objectives de la nostra organització com a humans. Ara, al segle XXI, ja podem dir que el substrat evolutiu dels organismes vius s’han basat en adaptacions i adquisicions. Probablement el  més important de tots aquests pressupostos ha estat entendre la diversitat com una adquisició adaptativa. Segurament sense diversitat no existiria la singularitat humana. Diversificar L’articulació social de l’espècie parteix d’aquests plantejaments que han permès la permanència com a gènere en el planeta, sens dubte, gràcies a la capacitat de solucionar problemes que altres espècies no han tingut. Diversificar-se és una bona estratègia perquè davant de moltes possibilitats de fracàs sempre n’hi ha algunes d’èxit. Els humans, com ja he dit moltes vegades, substituint la diversitat biològica per la cultural han tingut un èxit evolutiu extraordinari. Per això som humans. Aquest article va ser publicat pe prrimer cop al diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es/">El Mundo del siglo XXI </a>

Estic content de que el coneixement científic del clima estigui contribuint a l’augment de la consciencia crítica d’espècie. La crisi climàtica que s’acosta i la discussió de quin paper hi té l’espècie ens permet confrontar-nos al nostre saber, com mai abans ho havíem fet per manca de dades i s’incorpora en l’agenda dels humans. Només la meteorologia tenia una presència en les converses. Tenir dades és important per esbrinar què passa al nostre entorn. Per tant, el treball de camp dels científics és essencial per conèixer la realitat. Les estructures que tenen interessos partidistes, després ja se’n encarreguen de distorsionar, però calen científics per interpretar-les de manera objectiva, per saber realment què és el que està succeint i prendre decisions sobre què cal dur a terme en el cas que sigui possible la intervenció termodinàmica en la biosfera i atmosfera del planeta. La modificació de l’entorn Mai fins ara cap organisme a la terra, després de més de més de tres mil milions d’anys d’evolució, s’havia plantejat de manera factible aquesta modificació de l’entorn.  Encara és aviat en el nostre procés evolutiu, perquè probablement, tot i que haguem desenvolupat un coneixement seminal, no tenim ni disposem de capacitat operativa pels canvis. Ens consta que vapor d’aigua, CO2, i  CH4 són els gasos que provoquen l’efecte hivernacle. Sabem que com més ràpid desapareixen les zones gelades del Pol nord i Sud la repercussió de l’albedo disminueix i la terra s’escalfa. Sabem que això esta succeint i que té unes conseqüències importants en l’energia del mitjà i en la vida dels humans que ara estem estesos per a tot el planeta. També som conscients que cremar combustibles fòssils de manera massiva provoca l’esclafament. De tot plegat en tenim constància. El nivell del mar Sabem que el nivell del mar està pujant, que cada vegada hi ha més àrees seques i altres amb inundacions cícliques exponencials. Podem albirar la devastació que poden provocar els ciclons i les tempestes tropicals en llocs que actualment està tot poblat.  També sabem que amb les alteracions de temperatures en algunes latituds poden aparèixer malalties avui dia inexistents, etc. Tot i que ho sabem, i independentment de que aquesta situació hagi estat afavorida per la vida dels humans, cal preparar-nos per a les transformacions ràpides i intenses. La discussió del rol que juguem l’Homo sapiens en aquesta tendència al canvi és molt important per guanyar consciència de qui som i què fem al planeta terra. És una realitat que cal tenir en compte. Podem equivocar-nos en la interpretació de les dades, però la informació la tenim aquí i no podem tancar els ulls. Pensar sobre el futur És per aquest motiu que veig amb gran joia les dades que ens donen els col·legues científics que treballen sobre el clima, perquè contribueixen a facilitar-nos informació que es socialitza per tal d’augmentar la consciència entre els humans. A la vegada, d’aquesta manera es propicia que es pugui pressionar a les estructures i influir per tal de que es produeixin canvis que en ajudin a  sobreviure al planeta. Tenir informació ens permet emetre opinions encara que siguin contradictòries i ens ajuden a pensar sobre el futur. És tant important el coneixement com el pensament, però ens determinats moments és l’acció, si és que aquesta és possible, la que ens permet transformar les coses. Aquest escrit va sortir per publicat per primer cop al diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es">El Mundo del siglo XXI</a> el març de 2013

Molt Honorable President, Il·lustríssim senyor Alcalde, rector Magnífic, representants de l’administració, directors de centres, representants de la societat civil, col·legues, amics i amigues. Vull agrair-vos en nom de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) que esteu amb nosaltres en un dia tant esperat pels equips que sumem en aquesta estructura. És per això que us dono una benvinguda d’espècie. L’Homo sapiens després de la revolució Neolítica, de la revolució industrial i de la revolució cientificotècnica, s’enfronta a la darrera i verdadera revolució, conèixer qui és i cóm s’ha construït com espècie. Sabem que ens acostem a un coll d’ampolla evolutiu. A la crisi conjuntural actual, se li afegeix la crisi sistèmica i a la sistèmica, la crisi evolutiva com a gènere. Transformar el coneixement en pensament Aquest és el marc on es mou la població d’Homo sapiens en el planeta al segle XXI. És la primera crisi evolutiva en què una espècie del gènere Homo hi arriba amb gairebé tot monitoritzat. L’espai, l’hidrosfera, la litosfera i la biosfera són controlades segon a segon per sensors automatitzats, que ens informen de què és, el que està passant, de manera que estem assabentats holísticament: del clima, de l’ecologia, de l’economia, dels moviments socials, de la cultura i, en definitiva, de qualsevol aspecte que afecta al funcionament dels humans. Aquesta és la situació. Estem en la societat del coneixement. Però tot aquest coneixement no ens servirà per a res si no pensem com utilitzar-lo críticament i en benefici de l’espècie. Aquesta és una qüestió primordial, cóm transformar el coneixement en pensament i el pensament en consciència de la pròpia espècie. Pensem que les ciències de la vida i de la terra sincronitzades amb les ciències socials, poden generar un pensament transdisciplinar d’espècie que ens ajudi a l’hora de prendre decisions de tipus ecològic, social i polític que tinguin una base científica. Efectivament el pensament científic ens pot donar capacitat per generar una nova consciència crítica, que ens serveixi per construir una capacitat operativa adequada als nostres coneixements culturals i tecnològics. Noves formes de comportament Tenim una sèrie de reptes davant del tricicle de la crisi. Es tracta de fer emergir noves formes de comportament, de coneixement i de pensament que estiguin a l’alçada dels canvis i transformacions que la socialització de la revolució cientificotècnica ens ha posat sobre la taula. Mai el futur havia estat tant obert. Mai la lògica humana i el coneixement havien estat tan estesos. Mai havia existit una consciència planetària com la que tenim actualment. Però mai hi havia hagut tanta incertesa. L’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social és una estructura que vol sumar amb l’objectiu de treballar pel coneixement i per la construcció de pensament científic i crític. Té, per tant, una estructura dedicada a potenciar la visió de l’evolucionista i el pensament crític i portar-lo a la societat per influir en la presa de decisions. Sembla que ja som capaços de saber què volem i com volem fer-ho. Coneixem els factors limitants, però sembla ser que som incapaços de prendre decisions que beneficien al conjunt de l’espècie. Els catalans ens hem significat històricament per ser un poble format per humans constants, responsables i culturalment avançats. El 2019 farà cent anys de la presentació publica per part del Doctor Manuel Cazurro del treball “El cuaternario y las estaciones de época Paleolitica en Cataluña”. Aquest investigador de l’Escola de Girona i continuador del treball d’Alsius, descobridor de la mandíbula de Banyoles, segurament estaria emocionat d’estar aquí amb nosaltres gaudint d’aquesta infraestructura. Som hereus d’aquest pioners. I des de Catalunya ara volem contribuir a fer un món millor a través de la recerca científica que ens porti a una evolució responsable i a un progrés conscient. Tot això no hagués estat possible sense l’ajuda de molts espècimens humans. Hem d’agrair al Molt Honorable expresident Jordi Pujol que comprengués el projecte i encarregués al Honorable Sr. Conseller Mas Collell que el portés a terme. Sense ells aquest Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social continuaria essent un projecte desitjat. Però aquest somni era una quimera fa 30 anys i una utopia en fa 15, i si no hagués estat per amics i amigues que ens varen animar, tant professionals como no professionals, això no existiria i hauria estat l’evolució somniada. Ara no és un somni és una realitat. Però, he de deixar clar que sense la competència de l’equip de recerca, tècnics i d’administració la nostra estructura no seria la que és i tindríem un edifici buit. Voldria també donar les gràcies a l’Equip d’Investigació d’Atapuerca (EIA), perquè segurament sense les troballes excepcionals que s’han fet, aquest Institut tampoc tindria l’envergadura que té, sobretot sense la lleialtat dels meus col·legues i amics codirectors Juan Luis Arsuaga i José María Bermúdez de Castro. Sense la comprensió i ajut dels diferents rectors de la URV i alcaldes de Tarragona, i per descomptat, sense els membres del Patronat que sempre ens han confortat i ajudat en la tasca de direcció i control de l’Institut, això no seria el mateix. Ara davant de tothom agraeixo al Molt Honorable President de la Generalitat Artur Mas que hagi trobat un racó del seu temps per inaugurar aquest edifici enmig de tants problemes i dificultats econòmiques socials i culturals que passa el nostre país. Moltes gràcies

Actualment, s’acaba la paciència de tothom. Ara, finalment, ens adonem què és el que passa quan ens tornem covards i ens lamentem de no haver fet el que calia, en haver preferit exercir de classe mitjana passiva i complaent. Ara sabem què passa quan deixes de ser crític. Ara, en un moment en què només ens queda l’esperança de tirar endavant i perdre la por, és quan podem tornar a ser nosaltres. Ara serà sempre, si som valents i capaços. Diuen que a Espanya li fa falta una segona transició, una regeneració que ens ajudi a fer-nos conscients. No és només una regeneració el que cal. Estic convençut que tot plegat ens farà veure que hem d’anar més enllà. Per dur-ho a terme ens pot servir enumerar la situació en la que vivim i així adonar-nos de la realitat. Institucions Estem vivint una crisi econòmica provocada per un capitalisme salvatge i especulatiu que ens ha portat a la ruïna econòmica i a l’endeutament estratègic. També és temps de ruïna política, només cal veure el finançament de la majoria dels partits, almenys el que han estat en el poder. Alhora, experimentem una ruïna moral amb institucions que no treballen per a la societat, sinó, per conservar els seus interessos, utilitzant-les per fer negoci. Igualment és una ruïna que les classes dominants visquin en paradisos fiscals i se’ls hi consenteixi. I una ruïna social és no acceptar la diversitat i combatre-la com si fos una patologia i no una necessitat de conservar. Per tant, tenim una societat en ruïna moral, desesperada i confusa, que ara s’adona que la consciència social és l’instrument que pot mantenir activa les ganes de lluitar per un món més just, en el qual la complementarietat, la cooperació i la recerca del benestar haurien de ser l’objectiu. Una societat que socialitzi els comportaments que ens permetin una integració social, que eviti la manipulació d’oligarquies conscients que controlen i manipulen les relacions socials de producció, conduint-nos a la pobresa humana. Trencar amb el que tenim Davant d’aquest panorama, i de la possibilitat de triar entre una regeneració o una revolució, cada vegada són més els qui pensen que cal una revolució. Cal que es reestructuri tot per poder construir una nova consciència. No n’hi ha prou amb la indignació. Viure en una estructura podrida sense oportunitat de canvi immediat no és una lògica que els humans conscients puguem aguantar gaire més. Les revolucions són accions estructuradores i, per tant, impulsar ara mateix una transformació vol dir trencar amb el que tenim, amb el que no volem. Cal una revolució de les majories per poder apropiar-nos de les nostres relacions socials, on tots podem tenir una oportunitat de tornar a ser. Valors caducs Segurament, fer-nos més revolucionaris significaria dignificar-nos per tal d’aconseguir noves fites. Si no hem lluitat prou o ens hem equivocat, el que volem ara és sortir d’on som. L’evolució és revolució. Hi ha valors caducs que cal no mantenir, estan amortitzats i no serveixen per construir societat. El dilema és: evolució o revolució. Només amb la revolució podem impulsar una nova realitat. És necessària per lluitar contra les injustícies, si no, l’evolució farà la seva feina sense control. Estem contra les cordes. Hi ha moments en la història que hem de tirar endavant per no anar enrere, i penso que ningú està en condicions d’anar enrere. Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Bulevard del diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es">El Mundo del siglo XXI</a>

Des que va començar la crisi  a Europa hi ha hagut eleccions de forma successiva i s’ha produït un denominador comú en tots aquests processos. Vull dir, en aquest sentit, que per a mi el més significatiu  no han estat els partits que les han guanyades, sinó els qui augmenten la seva influència com a conseqüència de la incapacitat i dels errors dels qui ens haurien de governar de manera conscient i seriosa i no ho fan. L’extrema dreta, amb un  discurs demagògic, essencialista i antisolidari, cada vegada té més adeptes. És un dejà vue que fa posar els pels de punta. Només cal recordar l’Alemanya dels anys 30 del segle passat i els esdeveniments posteriors per adonar-se cap a  on ens endinsem, si no prenem consciència del canvi que hem d’efectuar per tallar aquest procés. Cada vegada més se sent a les converses de cafè que no hi ha líders capaços de conduir-nos cap a una situació millor i fer-nos sortir de l’atzucac on ens trobem. Quan escolto expressions com aquestes, o “on anirem a parar”, “no sé què farem sense líders”, m’espanto. Molts relacionen líders amb persones fermes, d’idees fixes i, sobretot d’ordre. Quan s’ha de posar ordre, malament, però quan asseveren que és una persona d’ordre, pitjor. Suposo que els qui hem passat una dictadura de forma conscient, estem escaldats d’aquest tipus d’indiviuus. Sempre he pensat que hi ha ordre on ha estat impossible d’establir organització. Per tant, des de la meva perspectiva, l’ordre social és la conseqüència de la nostra incapacitat com humans d’organitzar-nos. Sempre parlo malament dels líders. La meva tesi és senzilla: considero que si hagués consciencia crítica col·lectiva, no farien falta ni guies espirituals ni politics que ens conduïssin a la salvació. Per tant, prefereixo l’augment de consciència i el treball col·lectiu que les solucions etològiques. Això vol dir que si fóssim realment humans, no hauríem de dependre del cap de la manada, que és una solució de la naturalesa per suportar la selecció natural, però no una resposta humana sofisticada que és el que necessitem ara nosaltres com a espècie. La consciència és quelcom que hem fet emergir els humans per tal de conviure amb la complexitat. És per això que sempre penso en termes de consciencia constructiva i crítica quan la humanitat ha de prendre decisions. Deixar-ho en mans d’un líder és no responsabilitzar-se del nostre futur. Sincerament, hem d’evolucionar cap a una societat d’humans lliures i intel·ligents que prenguin decisions col·legiades, sense líders politics ni espirituals. Molts pensaran que això és impossible i parlaran de “buenisme social”. No penso el mateix , perquè les transformacions socials importants comencen quan es raonen i s’assagen. Probablement, el somni social infantil del pare i la mare que ho saben resoldre tot acabarà malament. Però, també és veritat que als humans ens costa sortir de la tutela a nivell ontogenètic i cultural. Segurament,  això el que fa és que no ens adonem del que és millor: si les persones treballant col·lectivament i prenen decisions corresponsables, o bé, els il·luminats que prediquen les meravelles del cel i ens obren la porta del infern. Soc un ferm defensor de la consciència davant el lideratge. Així que quan més aviat acabem amb els líders, més aviat floriran les comunitats d’humans lliures. Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es">El Mundo del siglo XXI</a> al juny

Els hominins de la nostra espècie som el resultat de molts milions d’anys d’evolució. Això vol dir que som conseqüència de temps d’estasis, però també de temps de crisi. Les crisis evolutives permeten el reordenament biològic de les especies. Les pressions selectives provoquen que els espècimens que estan menys adaptats acabin morint i, per tant,  es reprodueixin menys. Només els espècimens que aprofiten la pressió per treure’n benefici seran els més capaços de sobreviure i tenir descendència. Els humans som un producte de la selecció natural com tots els altres organismes vius del planeta, però hi ha una diferència important i és que nosaltres hem estat capaços de reforçar la nostra etologia o comportament animal amb la cultura, de tal forma que ara mateix, som éssers socialment complexes i tenim un gran habilitat per adaptar-nos gràcies a la intel·ligència operativa. La nostra conducta es basa cada dia més en el coneixement i en el pensament. Això ens permet reforçar la nostra consciència i ens fa bifurcar acceleradament del comportament i de la conducta dels altres organismes. Amb això volem remarcar que, en el nostre cas, la selecció natural és matisada pel progrés i, per tant, podem dirigir la nostra evolució com cap altre organisme ho havia pogut fer mai. Les avantatges de poder corregir la selecció natural són culturals i són mecanismes d’expressió de la nostra consciència com a espècie. L’Homo sapiens, doncs, constitueix un peça clau en la transformació evolutiva de les espècies. Cada vegada estem menys adaptats i ens hem convertit en una exadaptació amb èxit notable. Quan entrem en una crisi podem tenir consciència de la mateixa i podem actuar en conseqüència per corregir-ne el rumb, gràcies a la capacitat de raonament del nostre cervell i al fet que tenim suficient informació per variar la nostra forma d’actuar. Consegüentment, som capaços de canviar les regles del joc. Està clar que sense coneixement ni pensament això no seria possible. Ara bé, també podem prendre decisions que empitjorin la situació, com succeeix actualment al nostre país, doncs sembla que la crisi es pot agreujar i, per tant, als processos de pressió selectiva que existeixen, s’hi sumen les actuacions errònies que, enlloc de matissar els perjudicis de la selecció natural, creen més conflictes. Per tant, cavil·lar en temps difícils és raonar de manera més assertiva, significa que el pensament ha d’estar encarrilat  no a conservar el que tens, sinó a ser capaç de construir positivament un marc de referència que et permeti sortir de la situació en que et trobes. Pensar en temps de cisi, significa, a més, que s’ha d’utilitzar el coneixement per donar forma a una estratègia d’adaptació o desadaptació que propiciï avantatges nous que et permetin superar la realitat actual i establir una nova relació amb tu mateix i amb el teu entorn. Que podem fer per sortir de la crisi? És tan senzill com deixar de reflexionar sobre com ho duem a terme en aquest moment i rumiar com volem construir una nova realitat, alhora que treballem en aquest sentit. Pot ser és el moment d’una nova consciència i d’una acció més solidària. Cal considerar més a les persones i donar menys importància al negoci i als diners per tal de contribuir com a espècie a que hi hagi millors individus socialment parlant. Article publicat per primer cop a la secció Prisma del diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es/index.html?a=LOEb015bf80741f2eaef0dfc2cd9d1227be&t=1341164753">El Mundo del siglo XXI </a>

Al 2014 organitzem a Burgos el <a target="_blank" href="http://blocs.tinet.cat/lt/blog/el-bloc-de-les-activitats-de-liphes/category/90/congressos-i-jornades/2012/03/16/burgos-acollir-el-2014-el-congr-s-mundial-m-s-important-d-arqueologia">Congrés de l’UISPP</a> (Unió Internacional de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques a Burgos). És una fita que tancarà un llarg cicle de més de 30 anys de treball per acostar-nos a una altra situació, ja que en aquest temps hem anat definint un clúster d’organitzacions que han convertit el <a target="_blank" href="http://www.fudnaiconatapuerca.com">Projecte Atapuerca</a> en un programa d’ampli abast al voltant de la recerca, l’acadèmia i la socialització. <img style="margin: 5px" alt="excavacions a Gran Dolina (Atapuerca)" src="http://blocs.tinet.cat/lt/gallery/259/dolina_2011_p.JPG" /> Excavacions al jaciment de Gran Dolina, a Atapuerca, l'any passat - Jordi Mestres / IPHES En tres dècades han estat bastits tres instituts de recerca sobre evolució humana: un a Burgos, el <a target="_blank" href="http://www.cenieh.es/">CENIEH</a> (Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana), dirigit pel Dr. José María Bermúdez de Castro; el <a target="_blank" href="http://www.atapuerca.tv/equipo/">UCM-ISCIII </a>(Centro Mixto de Evolución y Comportamiento Humano),  a càrrec del Dr. Juan Luís Arsuaga, i un altre a Catalunya, <a target="_blank" href="http://www.iphes.cat">l’IPHES</a> (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), que porto jo mateix. En total, en aquests tres centres investiguen de manera sistemàtica més d’un centenar de persones. A més, amb les diferents universitats, Burgos, Complutense i <a target="_blank" href="http://84.88.84.100/ca/node/70">Rovira i Virgili</a> oferim dos màsters sobre la nostra disciplina, l’evolució humana. <img style="margin: 5px" alt="Eudald Carbonell a Atapuerca" src="http://blocs.tinet.cat/lt/gallery/259/ecr_jaciments_atapuerca_p.jpg" /> Zona on rebem els visitants que van a vistar els jaciments d'Atapuerca - Jordi Mestre / IPHES D’altra banda, fa dos anys, a Burgos, es va inaugurar una gran infraestructura, el <a target="_blank" href="http://www.museoevolucionhumana.com/">Museo de la Evolución Humana</a> (MEH), on es mostren totes les descobertes sobre aquesta temàtica i hom pot trobar-se cara a cara amb els fòssils més significatius localitzats en els diferents jaciments del complex de la Sierra de Atapuerca. És un museu modern, on tot tipus de públic pot contrastar com s’ha produït l’evolució del nostre gènere, l’Homo, i és un gran instrument per socialitzar el coneixement de la prehistòria i dotar a joves i grans de materials rigorosos per saber qui som i com ens hem construït al llarg del temps. Alhora, el MEH, ens dóna la possibilitat d’obrir-nos a les noves formes evolutives de pensar i actuar com humans. <img style="margin: 5px" alt="Museo de la Evolución Humana" src="http://blocs.tinet.cat/lt/gallery/259/meh_ecosistemas_p.jpg" /> El Museo de la Evolución Humana és un espai que permet saber de forma didàctica la història de la nostra espècie - Jordi Mestres / IPHES La Fundació Atapuerca, constituïda l’any 1999, ha estat l’anima d’un projecte social impulsat pel nostre equip per afavorir la recerca i la socialització dels nostres treballs. Amb seu a Ibeas de Juarros, ens ha dotat de mitjans per portar a terme les excavacions i altres diverses iniciatives que fan d’aquesta Fundació una referència a Europa. A l’entorn de la Sierra s’han obert dos centres de recepció de visitants en els quals s’explica amb detall l’evolució de la història d’aquest indret, a nivell etnogràfic a <a target="_blank" href="http://www.ibeasdejuarros.es/">Ibeas de Juarros</a>, i a nivell ecològic a Atapuerca. Situat també en aquesta darrera localitat, un parc experimental ha servit els darrers anys per ensenyar com vivien els humans a la prehistòria. Gestionat per <a target="_blank" href="http://www.scholactiva.com/">Sierra Activa</a>, és un actiu fonamental en aquesta tasca que estem portant a terme per fer entendre el programa d’investigació, en particular a les escoles, i a la societat en general. El propi jaciment ha estat preparat com a punt nodal per explicar in situ les descobertes que s’han fet als darrers anys. Els visitants poden il·lustrar-se a través de visites guiades sobre els treballs d’excavació i les troballes que s’hi han realitzat. Per cert que el Congrés del 2014 de l’UISPP, se celebrarà al Palau de Congressos aixecat en el solar de l’evolució, al costat del CENIEH i del MEH. La <a target="_blank" href="https://www.google.es/#hl=ca&gs_nf=1&pq=sierra%20activa&cp=24&gs_id=v5&xhr=t&q=Junta%20de%20Castilla%20y%20Le%C3%B3n&pf=p&sclient=psy-ab&oq=Junta+de+Castilla+y+Le%C3%B3n&aq=0&aqi=g1g-K3&aql=&gs_l=&pbx=1&bav=on.2,or.r_gc.r_pw.r_cp.r_qf.,cf.osb&fp=1683ebdd4bf3d652&biw=1440&bih=757"> Junta de Castilla y León</a> ha estat molt implicada en aquest projecte; sense les seves inversions tot aquest Complex de l’Evolució Humana, el Sistema Atapuerca, no hagués estat possible. Aquest article va ser publicat per primer cop al diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es/">El Mundo del siglo XXI</a> al maig

Els tecnòcrates que han contribuït a la desfeta de les estructures financeres internacionals ara són els gestors del desgavell. Hem posat les guilles a dins del corral, perquè, de manera dòcil, abans de la crisi ens hem abandonant al capital financer, i ara als tecnòcrates, els quals han tingut una gran responsabilitat sobre el que està passant, doncs ells són precisament els qui treballaven en els llocs que han provocat la fallida. Responsabilitat política, oportunitat social. Lògicament, la caiguda del comunisme anunciava la del capitalisme. Els comunistes no estem contents de com ens han anat les coses. Ho hem fet força malament: masses dogmes, massa culte a la personalitat, masses desigualtats, massa burocràcia, poca capacitat de mantenir l’esperit de la revolució, etc. Ara bé, almenys la lluita per la solidaritat i la igualtat d'oportunitats ens manté crítics. El capitalisme Aparentment, per a una minoria informada i per a una majoria desinformada, el capitalisme constituïa i constitueix una formació social imperialista, que feia pròspera la humanitat. Ara, malgrat el que  està passant, alguns continuen pensant el mateix, no canvien ni veient la realitat que ens colpeja. El seu Déu continua sent el mercat. La seva litúrgia, el progrés desigual. La seva màxima, la propietat privada i l’apropiació particular dels mitjans de producció. Mentre el capitalisme ha pogut rapinyar a tots els països del tercer món i als paries del món desenvolupat, tot ha anat força bé per a les classes dominats, fins i tot per a la classe mitjana, però quan la rapinya es fa cada vegada més difícil, tot el sistema comença a grinyolar. Ara resulta que els tecnòcrates ens han de treure de l’atzucac. Us asseguro que podem tremolar. Tota aquesta colla d'incompetents que ens han abocat a la situació actual i que ens recomanaven gastar i gastar, són els qui ara ens diuen que s'ha d'arreglar el desgavell. Estem ben fotuts. Fins i tot, es passen pel folre governs com els d'Itàlia i de Grècia, forçats per la seva incapacitat com estructura, i això que han estat elegits pel poble i elevats pel Parlament. Estem tots equivocats o es que tothom vol viure dins l'ignorància? Qui treu benefici del que està passant? Qui aprofita per tallar drets socials aconseguits amb la lluita constant de generacions de treballadors i treballadores, alguns dels quals s´hi van deixar la pell? Transformacions socials Diuen que no hi ha esquerres ni dretes, que no hi ha ideologia. Quina curiositat que encara hi hagin pobres i rics! Qui ho diu? Allò que és més greu és que això que passa ha estat possible perquè els partits tradicionals d'esquerres han estat en la dinàmica dels partits de la dreta, més interessats en mantenir la seva estructura que en portar a terme les transformacions socials igualitàries, allunyats de la realitat que deien servir i alienats del procés pel que varen estar generats. Quin sentit tenen estructures organitzades que només gestionen i malament la realitat? Que esperem per actuar amb més contundència els qui pensem que les coses han de canviar? L'alternativa és una nova consciència, sense valors passats, una nova concepció de la realitat, una nova forma d'organització que s'ha de construir entre tots. Cal una revolució que asseguri una millor humanitat i no homes i dones tecnòcrates en estructures podrides. Article publicat per primer cop al març a la secció Prisma del diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es/index.html?a=WARa53e8796cf263c77504342780b269b48&t=1336904050">El Mundo del siglo XXI</a>

Sempre, quan les coses no van bé, perquè no s’han fet bé,  llavors parlem del futur. L’expressió que escolto contínuament en aquests temps té a veure amb “què els deixarem als nostres fills” o en el fet que mai es viurà tant bé com estàvem acostumats fins fa poc. És veritat que la revolució cientificotècnica ha impactat de manera brutal sobre els sistemes de vida i la socialització dels objectes, instruments i màquines millorant les condicions de vida; això és obvi. Al nostre país, qui és que no té telèfon mòbil? Qui és que no te televisió? Qui és que no té rentadora?, i un llarg etcètera. Podríem posar un munt d’exemples. Només una minoria no disposa d’aquestes comoditats, cosa que era impensable als inicis de la revolució industrial, quan  només un número reduït de la burgesia disposava d’aquestes avantatges tecnològiques. Aquest fet és innegable i, per això, la ciutadania no para d’afirmar que mai es no es tornarà a viurà tant bé com abans. La qüestió important és que aquestes asseveracions s’estan convertint en una realitat.  Després de la festa, els especuladors volen fer més cales i la societat, avesada al benestar, voldria que la disbauxa continues. Em fa l’efecte que ni una cosa ni l’altra. El món està canviant i la gresca comença en altres territoris i és per a altres classes mitjanes. Aquí ja s’ha acabat. Marxar del país Sovint,  en converses quotidianes, es torna a escoltar qui manifesta la possibilitat de marxar del país per gaudir d’una vida millor. Les persones adultes adverteixen a les seves cries que el futur en aquest terra és magre i que el més adient és obrir-se pas en un altre indret. Això costa de creure, ja que no fa ni tant sols quatre anys succeïa a l’inrevés. Però el món canvia, i molt ràpid. S’explica a la població que la societat del benestar havia vingut per quedar-se, o que el creixement era sostenible. Ens menteixen una i altra vegada fins a desconcertar-nos a tots. La por real és que es pari la màquina, cosa  que impossibilita la crítica per a molts. Ara que els especuladors del capitalisme salvatge observen com s’obren els nous grans mercats a Àsia, i allí es trasllada la llei de  l’oferta i la demanda, decideixen invertir en aquell continent. Una classe mitjana emergent de 800 milions de persones sobre una població futura de 4.000 milions no es pot perdre; és un botí molt important. Als especuladors se’ls està passant la por, però el que no saben és que evolutivament anem al col·lapse d’espècie i quan més calers facin més aviat s’acabarà tot aquest despropòsit, caduc econòmicament, socialment i políticament anomenat capitalisme. Es fa difícil explicar tot aquest procés en un món que està perdent el contacte amb la realitat d’espècie. Evolucionar de manera responsable Si volem evolucionar de manera responsable, i ser conscients de que som els amos dels nostres processos, com sempre, la crítica ha d’estar en la base del sistema,. Arrossegats com xais cap a l’escorxador hem de ser valents, plantar cara i prendre decisions. Qualsevol forma d’acció és bona, si ets responsable del que fas i si ho fas per construir. Donar màniga ampla als especuladors, con fan els governs, és assegurar que la cobdícia substitueixi a la solidaritat. El procés d’humanització ha de continuar i fer-nos cada vegada més conscients del que està passant i pensar què cal fer per corregir el desgavell. Aquest article va ser publicat per primer cop al diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es">El Mundo del siglo XXI</a> al febrer de 2012

Suposo que tot és una qüestió del pas del temps, però el cert és que els amics van deixant-nos de manera inexorable. És per això, que amb el canvi d’any vull parlar dels qui he perdut en els últims mesos i amb els quals havia compartit projectes i il·lusions. Em referiré primer al Francesc Morera, que va ser un amic de joventut, un amic de l’ànima, com els altres. Era fotògraf i una persona entranyable; vàrem estudiar junts de petits a Rialp, a la Vall de Ribes. Érem ungla i carn, i parlàvem sovint de projectes de futur. Mentre jo realitzava un viatge de Burgos a Cervià, dels que faig de forma molt habitual per feina, una telefonada d’una amiga comuna i de la família Carbonell, la Rosa Maria, em va comunicar la trista notícia referent a que el Francesc estava mol malament. Quan em disposava a anar a veure’l, ell ja no hi era, i amb la seva desaparició s’endugué els seus somnis a un altre món. Això no és tot. Poc després, un altre amic, un camarada, el Damià  Escudé, també ens deixava. Aquest va ser una persona que sempre havia considerat Catalunya, el nostre país, com una pàtria sincera i va estar tancat  a la presó amb els comunistes on va poder desenvolupar l’excel·lència de l’amistat i de la camaraderia. Tampoc vaig poder estar amb ell durant els últims dies de la seva vida, ni amb la Maria, la seva companya; sens dubte, moltes vegades les coses passen massa ràpid i no reaccionem a temps. El darrer en traspassar ha estat el Xavier Puig. Rememoro que tot de sobte m’alerten de que no es troba bé. En aquell moment estic acabant la campanya d’excavacions de l’estiu i mentre considero que el millor es acostar-me a Flaçà a visitar-lo, m’assabento de que ja no està amb nosaltres; penso llavors amb la Dolors, la seva parella. Amb ell vàrem dedicar-nos de joves a socialitzar l’evolució humana. Al nostre entendre, aquesta era la millor forma de contribuir a construir el país i per aquest motiu les nostres accions anàvem més enllà de la pedagogia. Tampoc vaig poder acomiadar-me d’ell i ja no està aquí. Malalties En el nostre entorn quotidià succeeixen moltes coses i massa ràpid. El meu germà es mostra convençut de que no és normal que mori tanta gent en un termini tan curt, però jo sé que la vida transcorre davant de nosaltres de manera inexorable. Ara mateix tinc molts amics que pateixen alguna seriosa malaltia, alguns d’ells no sé si se’n sortiran i em costa entendre que molts no han arribat ni tan sols als seixanta anys d’edat. L’amistat és quelcom que no gaudim prou. La llàstima és que ens adonem  d’això quan esdevé un fet irreversible com ho és la mort. Possiblement, no concedim prou importància als qui ens rodegen ni als qui han tingut en la nostra vida un forta influència, ni que sigui en una etapa determinada. Segurament és l’acceleració del temps experimentada des de la revolució industrial, i ara encara més agreujada amb la revolució cientificotècnica, qui ens condueix a aquesta realitat, però ara que em faig gran, començo a plantejar-me moltes coses que abans era incapaç. Tinc claríssim que hem de continuar la nostra vida fins que nosaltres formem part del procés, però ho hem de dur a terme de manera conscient, alhora que gaudim a fons de l’amistat. Tot té un principi i un final, nogensmenys els amics i amigues sempre estan,  i estaran, en el record. Aquest article va ser publicat per primer cop el 30 de desembre de 2011 a la secció Prisma del diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es/index.html?a=VOD3380357d27ba32c53f740c656fb414be&t=1325494962">El Mundo del siglo XXI</a>

Després del llarg hivern franquista els partits polítics varen sortir a la llum l’any 1976. La lluita per aconseguir les llibertats va ser llarga i complexa; per alguns militants progressistes, fins i tot, cruel. Tots els partits aspiraven a gaudir d’un règim democràtic per poder dur a terme els seus programes. La transició va ser dura i plena de claudicacions per part dels partits amb més compromís, i a Catalunya, especialment pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, el <a target="_blank" href="http://www.psuc.cat/">PSUC</a>, que va perdre bous i esquelles. D’una transició política sense ruptura se’n varen beneficiar específicament els partits de centre, com la <a target="_blank" href="http://es.wikipedia.org/wiki/Uni%C3%B3n_de_Centro_Democr%C3%A1tico">UCD</a> i el <a target="_blank" href="http://www.psoe.es/ambito/actualidad/home.do">PSOE</a>, quan aquest últim encara era marxista. La resta va ser dinamitada, especialment el PSUC. Ara sembla que li toca al partit socialista refundar-se, després d’haver-ho fet tots. Darrerament ha dut a terme aquest procés ERC, amb un canvi que sembla més una metamorfosi que un  relleu de direcció; el PSUC es va transformar en Iniciativa per Catalunya i en <a target="_blank" href="http://www.google.es/url?sa=t&source=web&cd=1&sqi=2&ved=0CBsQFjAA&url=http%3A%2F%2Fwww.euia.cat%2F&rct=j&q=Esquerra%20Unida%20Alternativa&ei=z7SaToulL8qg8gO8r8GdCg&usg=AFQjCNFSp5RCoBHu8Hj_Yz-2hjGxqx27uQ&sig2=7pvpH6ESIZnmz5oLQHi_yQ&cad=rja">Esquerra Unida Alternativa</a>, desprès d’un procés de fragmentació exponencial, un cop realitzat el cinquè congrés. El missatge del socialisme marxista va desaparèixer per fer el discurs de la socialdemocràcia i després convertir-se en un partit de centre que vota totes les iniciatives importants amb el PP, també refundat per Fraga després de la primera transició. PSOE i PSC són una federació a la deriva, després d’haver tingut quasi tot el poder i perdre’l, sembla ser de forma definitiva, almenys per uns quants anys. Toca refundació  o defunció. Els partits a base de perdre els seus fonaments ideològics acaben essent una ombra del que eren i el poble acaba no donant-los-hi el vot. Ni carn ni peix. Sembla que les coses han anat tant al centre que han perdut les perifèries, i també la centralitat, mala peça al teler. El nou partit dels socialistes, -no se si es dirà d’aquesta manera després del daltabaix electoral-  haurà, sinó de buscar-se un  nou nom en el que s’expliqui que no són socialistes ni socialdemòcrates i, per tant, hauran de definir-se de nou. La tasca no és fàcil. Els partits comencen a ser caducs, no així la política, un art de governar-nos que encara no ha estat substituït socialment. Per esperar que arribi una nova forma d’organització cal refundar-se. Desitjo als socialistes tota la sort del món; els farà falta perquè tot ha canviat molt amb l’entrada a aquesta crisi sistèmica. Tot el que havia passat abans són figues d’un altre paner. Aquest article va ser publicat per primer cop al diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es">El Mundo del siglo XXI</a> el 12 d'octubre de 2011

Possiblement la nostra espècie no hagi sortit mai del paradís antropocentrista,  perquè no pot fer-ho sense trencar amb el que és substancial de la nostra evolució: l’emergència de la consciència. Parlem d’evolució com estratègia per entendre la nostra posició filogenètica i la construcció social y cultural de la nostra espècie, Homo sapiens. Entendre el  nostre substrat evolutiu és necessari per poder justificar qui som i el que fem. Per aconseguir-ho cal la fusió freda entre coneixement i pensament. La nostra posició filogenètica, que en el món del hominins és clara, i la genètica, ens han acabant aportant les dades que la paleontologia no havia estat capaç d’obtenir. Per tant,  partim de la posició en el nostre ordre primat per posar ordre al que som. Partim, doncs, del reconeixement èxplicit que som primats humans en evolució biològica i cultural. Així, sobre una fonamentació orgànica, amb un comportament social que va augmentant la seva complexitat, es va construint un organisme singular que comença a fer introspecció i prospecció. Aquesta podria ser la definició de l’evolució cultural del nostre gènere, l’Homo. La necessitat de definir-nos com humans està en correlació a la nostra capacitat de ser capaços de saber què som, en la perspectiva evolutiva com una entitat viva. A mesura que el coneixement s’incrementa de manera exponencial, i la ciència ens dona mitjans analítics i sistèmics de coneixement, el pensament de la humanitat entra en progressió exponencial i pensem que tot el coneixement es pot convertir en pensament.   És probable que tot no sigui possible i que la transferència de coneixement en pensament no ens ajudi a entendre el nostre caràcter social i tecnològic específic, però també és plausible que sense fer aquest pas, la frustració de no saber qui som i què volem ens allunyi de la nostre identitat en construcció. L’augment de complexitat es creixent en la mesura que la capacitat d’adaptació es realitza a través de la desadaptació. D’aquesta manera la construcció del món humà és molt  humanitzat i a la vegada deshumanitzat, en una contradicció que cristal·litza en les pròpies apostes de futur de l’espècie. A prop dels deus, lluny dels mateixos. És un plantejament universal que marca els nostres desitjos i ambicions, però que també ens condemna a l’infern idealista que abans hem anunciat. Pot ser ens cal com espècie en evolució fer un salt dialèctic cap al que és absurd per poder redreçar el que ara per ara no podem esbrinar ni sabem. Aquest article va ser publicat per primer cop al diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es">El Mundo del siglo XXI</a>, el 13 de juliol de 2011

Recordo que quan varen començar les revolucions del Nord d’Àfrica les definirem com  pròpies de la classe mitjana. Estàvem entranyats que els moviments de rebel·lia s’iniciessin en països on l’estratègia que estava avançant era una altra de ben diferent. Ara hem de veure com acaben i, estar segurs que no hagin fet el treball brut al fonamentalisme. Pot ser  que sense  saber-ho, aquest pobles que havien perdut la dignitat hagin obert la porta a una situació pitjor. Començo d’aquesta manera, perquè a Espanya s’està produint un moviment social, amb el que estic d’acord amb el que  promouen:  més democràcia, una democràcia real. Però que la única democràcia real és la econòmica. Hem de pensar que  aquesta fórmula política va néixer a Grècia i que només els ciutadans grecs podien votar, els esclaus per descomptat no. Els intel.lectuals No fa gaire, vaig llegir un article on es reclama la participació dels intel·lectuals, no els veiem en lloc deien. Vaig pensar millor que no hi siguin, perquè podria passar que manipulessin el moviment. Aquest es el pitjor problema que pot tenir el 15-M. Bé, aquest i que hi hagi líders. Evitar-los en la protesta ha de ser una mesura profilàctica, ja que són representacions arcaiques de l’evolució biològica i etològica, defensen la jerarquia, amb la qual cosa no hi hauria moviment de nou tipus. Tampoc han de donar confiança als partits politics, que estan burocratitzats i només responen als interessos corporatius. Perquè la plataforma 15-M funcioni ha de ser social i col·lectivista, antisistema i sistemàtica, sense líders, però amb organització i  econòmicament independent. Pot ser, és hora de construir una nova consciencia social sota la direcció de la societat civil. Però, sobretot perquè aquest moviment sigui un rebel·lió, estructural, transversal i revolucionari, ha d’incorporar a les persones que no tenen estudis, als immigrats, als qui no tenen treball, els qui tenen formació superior i són crítics. Una revolució és un qüestió  molt seria. És una esperança per a l’espècie, no només una enfadada per la situació econòmica i social. Hauria de continuar sent pacifica, un element de prestigi, però hem pregunto fins quans els poders econòmics i el polític estan disposats a permeteu-ho.  Cal tenir-ho present i cal que els que heu impulsat aquest  moviment sigueu capaços de construir estratègia. La tàctica ha estat bona. Estem amb vosaltres. Endavant els somnis. Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es">El Mundo del siglo XXI </a>el 15 de juny de 2011

“Votar un cop cada quatre anys ja no es una forma avançada de representació. Cal trobar la manera de trencar aquest cercle viciós” La dreta avança a una gran velocitat, perquè la gent té por a que els qui són els seus representants i amics de classe no els defensin, ja que l’anomenada esquerra socialista, en comptes d’aplicar les politiques que li són pròpies, quan arriben les eleccions creen alarma amb l’arribada de la dreta. Des de la meva perspectiva,  és molt millor perdre les eleccions per haver fet una política encaminada a una estructuració d’una postura social avançada, que no guanyar per exercir un programa que la dreta, sens dubte,  realitzarà millor des de la seva posició ideològica tradicional. Ara la cisi econòmica s’està mostrant amb tota la cruesa i els joves, els immigrants i l’atur, junt a la depauperació de la classe mitjana, són el paradigma de la situació que estem vivint. Els resultats de les eleccions municipals que hi ha hagut a Catalunya i a l’Estat espanyol han estat diàfanes. Molts no hem votat, altres no pensen que els polítics puguin dur a terme la tasca que tenen encarregada. El vot en blanc, els vots nuls, la plataforma 15 M... Tot sembla expressar una manca de confiança amb el que esta passant a nivell de decisions politiques i econòmiques. El fet que enquestes fetes a la població col·loquin als politics com el tercer problema més important darrera la situació econòmica i l’ atur ens hauria de preocupar i molt. La democràcia ha de ser social i econòmica, però els governs sortits de les urnes deixen de tenir una funció social i crítica quan es posen al servei d’aquests interessos i no demostren capacitat de reacció i confrontació en les qüestions socials. El pensament crític organitzat El bipartidisme, les majories absolutes, l’entrada de parits xenòfobs, etc, ens indiquen  el que està passant socialment. Votar un cop cada quatre anys ja no es una forma avançada de representació. Cal trobar la manera de trencar aquest cercle viciós i els partits tradicionals no ho faran; calen alternatives. S’acosten les generals i més o menys passarà el mateix. Esperem que els corruptes no siguin premiats i que sorgeixi finalment una situació on el pensament crític organitzat pugui transformar aquesta realitat que ens comença a posar neguitosos. Quan molts del qui varem lluitar per poder votar veiem que ara el vot no serveix de molt, s’encenen llums vermelles: cal mobilitzar-se per anar a construir una nova realitat, no pot ser que els qui ens representen siguin el problema i no la solució. Ha guanyat la por i la desconfiança. Ha perdut la capacitat de transformació. L’alternativa es el déjà vu. Aquest article va ser publicat pe rprimer cop l'1 de juny a la secció Prisma del diari <a target="_blank" href="http://www.elmundo.es">El Mundo del siglo XXI </a>

El claustre

Blogosfera UPEC

Enllaços

Revistes digitals

21/01/2015 - Catalunya i moviment social (1)

21/01/2015 - Catalunya i moviment social (1)

05/10/2014 - L’efecte Leucip a la nostra societat

05/10/2014 - L’efecte Leucip a la nostra societat

08/05/2014 - Ara, els catalans hem de decidir

08/05/2014 - Ara, els catalans hem de decidir

13/11/2013 - Salut camarada Võ Nguyên Giáp!

01/10/2013 - Què vol dir esdevenir i ser humans

16/07/2013 - La mobilitat i la societat de consum

28/06/2013 - La socialització de la política

21/06/2013 - Consciència per a superar la crisi

29/04/2013 - Unitat i diversitat

22/04/2013 - La socialització del clima i humans

05/04/2013 - Discurs pronunciat durant l’acte d’inauguració de l’edifici de l’IPHES, el 5 d'abril de 2013

21/03/2013 - Regeneració, evolució i revolució

11/07/2012 - Necessitem líders o més consciència?

01/07/2012 - Com pensar en els temps de crisi

13/06/2012 - El clúster d’Atapuerca, un referent

13/05/2012 - Tecnòcrates, gestors del desgavell

20/03/2012 - Futur, cal pensar què hem de fer

02/01/2012 - Cal gaudir més dels nostres amics

16/10/2011 - Refundació del socialisme

05/08/2011 - La nostra espècie, una entitat viva

22/06/2011 - Dignitat i 15-M

06/06/2011 - Eleccions municipals

Subscriu-te al nostre Butlletí
E-Mail: