Fa molts anys que vaig llegir un petit llibre de Süskind: El contrabaix. Sé que em va agradar i gairebé no el recordo, però el vaig gaudir molt. Ara, a partir d’una recomanació entusiasta, he llegit un llibre que tenia pendent La història del Senyor Sommer amb il•lustracions de Sempé. Un llibre que has sentit parlar, que has sentit cantar i que vas deixant al calaix per a la propera lectura.

Un d’aquells llibres llargament recomanat; d’aquells que em direu “encara no l’havies llegit?”; d’aquells llibres que semblen innocents i que et destapen petits/grans drames humans.

Llegir-lo durant aquestes festes no m’ha donat pau, ben contràriament crec que m’ha neguitejat. Mostrar algú que corre sense parar -i no és el Córrer de Jean Echenoz-, com solem anar en aquesta societat. Algú que corre sense sentit, amb dolor i per oblidar…

Un llibre que se’ns apareix amb uns dibuixos que l’infantilitzen i el dulcifiquen . Un llibre que es llegeix ràpid, però sense córrer. Un llibre que explica històries paral•leles en les que vas creixent amb el protagonisme i decreixent amb en Sommer fins a submergir-te al fons del llac.

Un llibre per llegir, per pensar i per aturar-se a observar el que vivim.

Tweet