Acabo de llegir, i visc encara dins, l’univers de Tokio Blues. Norwegian Wood, una novel·la que no vaig agafar amb passió, més aviat amb una mica de mandra. Mandra perquè Haruki Murakami és mediàtic i jo no acostumo a llegir best sellers. Mandra perquè té exèrcits de persones que el segueixen o el critiquen. Mandra perquè, en principi, el tema semblava que no m’interessava i que m’era llunyà.

Però des de les primeres pàgines llegides em vaig quedar enganxada. És un viatge més que no pas una història. Un viatge (íntern i intens). Un viatge iniciàtic. Un viatge a la vida, des de la infància i a la mort , en l’adolescència. Un gran viatge intern, intens, des de la joventut, des de la mirada jove i ja adulta, ja gastada, ja gran però plena de futur.

Un viatge estrany des de la indiferència i allò anodí, però que porta al descobriment del jo i dels altres, de les altres. Un viatge cap al respecte, cap a l’amor profund.

Una novel·la que parla de política, sense parlar-ne. Que parla de corrupció, de rebel·lió, de la lluita de classes, del capitalisme i l’immovilisme, amb una mirada subjectiva i llunyana, de qui observa i no actua.

Hi ha història, és clar, amistats perdudes o poc clares, amors impossibles o no reconeguts, de sexe impulsiu o esporàdic, de sexe necessari o desitjat. De soledat, d’ordre, de vida, de Watanawe, Naoko, Reiko i Midori el seu viatge interior a la felicitat, o no.

Un gran viatge que costa oblidar. Uns paisatges que queden gravats, no pas a la retina, i dels que costa sortir i trobar una nova lectura. Un gran descobriment.

Tweet

No havia llegit res, fins ara, de  Havia sentit parlar d’ella, l’havia sentit parlar. Realment, fa periodisme del bo, del que cal, del que es mulla i informa a fons. En molts sentits es juga la vida, una mena de “J’acusse“, una investigació plena d’arguments, de dades, d’anàlisi política i històrica i… de culpables. Culpables de les desgràcies i les guerres que van desgranant-se i caient un darrera l’altre.

El Fénix Islamista -El estado islámico y el rediseño de Oriente Próximo-, és un llibre publicat el febrer del 2015. Parla de l’inici de la guerra de la que els milers de persones refugiades, que la nostra Europa civilitzada refusa, fugen. És per això que, malgrat ser un publicació força nova, pot semblar passada en alguns aspectes. S’han fet reportatges infinits sobre el tema i s’ha aprofitat la seva investigació per fer diferents productes audiovisuals, entre altres coses a partir de la gran quantitat de material audiovisual que ISIS ha produit.

En tot cas, la informació va ràpida i canvia, però la base del llibre i el profund anàlisi que fa segueix sense conèixer-se. Napoleoni analitza i acusa. El desastre de la descolonització, el negoci de la guerra, el paper de la UE i els EUA, el control de les xarxes socials i el marquèting, la discriminació, la pobresa però també el buit ideològic i de valors i l’exclusió que viuen tant en la societat que els acull ocm en la societat d’orígen, que provoca que alguns musulmans també tinguin atracció cap a un somni, el somni de la yihad -com d’altres tenen atracció per la violència-… La por, el terror, el poder polític aprofitant la religió.

Napoleoni m’ha semblat valenta i honesta i m’ha recordat Oriana Fallaci i el seu periodisme cític i audaç -no exempt de polèmica, sobretot en la seva darrera etapa-. Una periodista d’avui fent un periodisme que mai s’hauria d’haver perdut i que, possiblement, li portarà mal de caps i amenaces per part de l’stablishment, però també d’altres sectors.

Les mentides dels EUA i l’OTAN per començar una guerra que no van controlar -per variar- i com van armar aquells que ara són al centre de la guerra i la estan guanyant. Els cotxes, les armes, els recursos, els serveis d’inteligència són l’orígen d’ISIS, de la guerra i del xoc volgudament cultural. Tot plegat el llibre desenmascara les mentides d’un occident que vol quedar net de culpa, però també desenmascara el negoci de la guerra en nom d’una religió, en com el “salafisme modern” ha començat, també, a crear estat. Com fa del terror, i de la imatge del terror, a Instagram, a YouTube com a fonts d’informació en temps real que també juguen amb els prejudicis i les falses informacions i l’opacitat, però també els videojocs que regalem als nostres infants. La guerra es fa des de la distància, amb l’ordinador, els videojocs amb gran violència gratuïta es viuen com un aaventura que es pot viure; el camp de batalla o el carrer, la guerra per a molts siguin a ISIS o a l’exèrcit dels EUA, és un joc, un vídeojoc… la misèria moral d’occident i les seves conseqüències.

Un llibre que cal llegir, per conèixer. Passant tots els filtres que es vulgui, però cal conèixer i saber.

Tweet

La mujer que no bajó del avión és una novel·la negra espectacular i diferent. Me la va regalar un gran amic, amb una dedicatòria seva i una de l’autora, Empar Fernández, val a dir que la vaig tenir un any abans de començar a llegir. D’aquells llibres que et sedueixen i t’inquieten ja abans d’obrir-los i no saps perquè. I la percepció era raonable.

Empar Fernández, ens presenta una novel·la negra, amb un personatge gris, molt gris, molt mediocre, de tan mediocre desgraciat. Una persona que perd, que no persevera que no opina, que s’agafa a claus roents i es crema. Fins que troba una maleta i reconeix una dona que no arriba a baixar de l’avió.

A la seva vida apareix el secret inconfessable i fruit d’aquest la por i la imaginació. Sempre temptat a deixar anar el llast que ha agafat i mai deixant-lo malgrat els consells. Enganxat a un diari alié, amb lletra cada cop més incomprensible i a una vida que no és la seva.

I tot passa, però sobretot no passa. És una novel·la negra sense acció, més aviat un drama psicològic, un laberint de dubtes, de preguntes, de troballes i secrets descoberts i mai mostrats.

Després d’aquesta novel·la, un abans i un després en la novel·la negra actual. Més a prop d’Agatha Christie o de Georges Simenon que de moltes novel·les actuals, amb acció descarnada, en una actualització contextual, temàtica i psicològica. Empar, em va encantar! Gràcies per escriure-la. Joan, Gràcies pel regal!

Tweet

Aquest és el títol del nou poemari de Sílvia Bel, que ens va visitar el passat 26 de novembre al Pati Blau.

Jo no en sé de poesia, només és un tema d’estomac; m’agrada i m’arriba o no. Vaig conèixer la Sílvia a partir de L’esbós, em va encantar ja des del títol, des del joc de paraules. Vaig obrir Lluíiiiis pensant que seria també com aquell primer, un joc ple de paraules (també dures), però vaig trobar una poesia diferent, que m’arribava diferent. Una poesia més “adulta“? o poder això només em ve pel tòpic que es va vendre d’ella de “jove poeta” que, en definitiva és com el patriarcat ens separa, un cop més, per edats (o per estètica, o per…) i els que etiqueten i jutgen són sempre “els imprescindibles” del sistema. Poder per això? 

La Sílvia parla de poesia del múscul. Per mi la poesia és allò que parla del quotidià i esdevè quotidiana; neix de la quotidianitat per sortir de la mateixa i, en canvi, és invisible, la fan invisible, poder perquè un món en el que la poesia fos visible i quotidiana seria un món diferent i això el sistema no pot tolerar-ho. Si la política fos poètica, possiblement parlaríem d’un altre món, aquell que volem fer possible, aquell que la poesia ens explica i, alhora, ens il·lumina.

A Lluíiiis he trobat somriures, com no. He trobat els jocs de paraules sense els que la poesia de la Sílvia no seria la poesia de la Sílvia. He trobat, també, pors, dolor, pèrdues, mort, memòria, llocs i no-llocs d’allò que té, i que tenim, allò que ens és invisible per quotidià. Ho fa rient i des de la tristor més profunda. Parla des de la llibertat, des de les pors i  des de l’oblit i ho fa per poder somriure.

Gràcies Sílvia pels versos, pel llibre i per la tertúlia.

Tweet

“Tothom qui l’ha llegit avisa dels seus efectes abaltidors. No ho entenc. A mi sempre m’ha posat de bon humor” Aquest és una reflexió del personatge principal del llibre Matar ningú, la primera novel·la de Florenci Salesas, l’artista inetiquetable per multidisciplinar -o multiús que diu ell mateix-.

Quan vaig acabar el llibre vaig pensar que li diria “Coi, Florenci!” perquè Matar ningú, publicat per 3i4, és un llibre inquietant. Amb tocs d’humor fantàstics, conté pensaments tan innocents que fan commoure i reflexions tan bèsties del costat fosc de les persones que fa feredat. Si, em va inquietar i em va interessar, perquè ens acosta, des de la ficció, a una realitat propera en el temps i, en els sentiments de massa gent encara.

L’autor explica que va treballar 6 anys en el llibre i que va ser fruit a partir de la biografia d’Hergé, de  Tintín al Congo, històries familiars, records d’un amic belga i com ell mateix explica “el detonant va ser que vaig trobar a casa de ma mare una guia del Zaire“

La responsabilitat dels propis actes a partir dels records d’infantesa, de l’educació, de canvis en la vida, de descobriments íntims del pare i de la mare… ens porta a la reflexió sobre la pròpia responsabilitat i els fets que esdevenen a l’entorn i a la vida. 

Matar ningú parla, al meu entendre, posant al centre la pretesa superioritat dels colons blancs, parla del racisme, de la pobresa, de la menysvaloració i de la ignorància de les metròpolis front les cultures excèntriques. En Salesas hi posa ironia, però això no resta força al relat, més aviat al contrari.

De fet, qui sap viure, i escriure, amb humor sap prendre’s la vida molt seriosament. Crec que és una bona recomanació dir-vos que el llegiu!

Tweet

Petros Màrkaris ha sabut aprofitar l’escenari de la crisi com a teló de fons per a les novel·les que escriu. A la màfia econòmica de la Troica i el capital, Màrkaris afegeix els crims que ha d’investigar el comissari Kostas Kharitos.

Liquidació final, ens mostra de forma bastant clara les conseqüències de les retallades, la pressió de la UE i la inactivitat del govern grec. Val a dir que la novel·la és anterior a la victòria de Syriza i que tot i que la situació de la classe treballadora grega és gairebé la mateixa a nivell econòmic si que es constata una desesperança i una manca d’expectatives que poder no hi serien en un escenari més actual (i dic només “poder”).

En tot cas, paral·lelament als crims que comet una mena d’aparent Robin Hood, se’n presenten els crims del capitalisme salvatge: suïcidis, famílies en la misèria… però també la xarxa de solidaritat que es teixeix entre la gent alhora de compartir i ajudar a les persones de l’entorn i que ho necessiten, més enllà d’ideologia.

Els crims que Kharitos investiga són els que centren el relat, és clar, però no són menors els afers que rodegen aquests fets: la migració econòmica, la manca d’expectatives econòmiques de la gent jove, però també la població en general, els discursos polítics que van quallant contra la Europa que els porta a la misèria, per posar alguns exemples.

No és, ni molt menys, una novel·la d’intriga política, però la trama de la novel·la negra i la trama social de fons són del tot necessàries per submergir-se en la lectura, una sense l’altra, al meu entendre, no farien d’aquest llibre un llibre molt recomanable de llegir.

Tweet

Fred Vargas és una mestra de la narrativa, un referent de la novel·la negra, imprescindible! Com a gran lectora de novel·la negra no puc deixar de llegir cada estiu, com a mínim, un dels seus llibres.

A “La Tercera Verge” Vargas sap mantenir la tensió des de l’inici fins gairebé el final, tanta és la tensió que les darreres planes, amb un tancament que no vol fer llarg -sembla que sigui conscient com costa acabar el llibre i reprendre una altra- però que és un relax sobtat.

Fent un repàs de personatges tot pot semblar inversemblant: una fantasma del segle XVIII, un espanyol jubilat ple d’històries i cerveses prohibides, un grup de pagesos preocupats per assassins furtius de cèrvols, un nou policia que el porta al passat i rivalitza… i Camille, Adamsberg i el seu fill sempre al centre amb les seves passions i desencontres. Fets que no semblen tenir cap relació: la mort del pare, el retorn a la terra, el rival de la vall veïna, morts del barris baixos de París, profanacions de tombes sense objectiu, una assassina en sèrie a la presó, cérvols assassinats, sants i relíquies, dones assassinades.Un teixit narratiu excel·lent, brutalment creïble i real.

D’aquelles lectures que enganxen des de la qualitat, altament recomanables. D’aquelles que quan arribes a la darrera plana et deixen buida, desorientada i alhora plena i satisfeta. Molt però que molt recomanable

Tweet

Aquesta novel·la de Tom Rachman possiblement no l’hauria llegida si la meva filla gran no l’hagués agafat per a mi a la biblioteca: una lectura d’estiu recomanada, doncs.

Els imperfeccionistes és una narració que et porta, et condueix per la creació, vida, decadència i tancament d’un diari de la mà de periodistes, directives i directius, personal administratiu, aspirants a treballar-hi, periodistes en decadència o en bona ratxa. L’hereu, la mansió , les pintures… tot ens condueix al diari i el seu fundador, la seva impulsora i la gent que hi forma part.

Un diari en anglès a Itàlia, petita tirada i gran qualitat i poc a poc va perdent tirada, subscripcions i implicació. Un diari que no es renova, que no s’adapta a l’era internet i que no cobreix pèrdues… crònica d’una (dos de fet) mort anunciada.

La veritat és que no esperava llegir amb interès i ho he fet. n part m’ha recordat les històries d’hospital de la ja mítica sèrie “A cor obert“, en la que, amb l’hospital Saint Eligius al centre, anaven desgranant les vides de qui hi treballava, qui hi passava.

El diari passa, també, per la història recent amb les guerres d’Irak i Afganistan, Al Qaeda… les manipulacions periodístiques, les lluites internes, la gestió per part d’un multimilionari fundador que passa a mans del grup que ell gestiona. Tot plegat entrant de ple en la implicació professional i en la competència i la precarització de la professió.

Poder no és el gran llibre que estaba esperant, però si que sap captar l’atenció, donar informació actual i barrejar-la de forma àgil amb la ficció i captar allò que està passant als mitjans de comunicació.

Tweet

“Los oficiales de la Serena y yo, conservaremos siempre el grato recuerdo de la artista Esmeralda, y el afecto de nuestra amiga Clotilde, cuyas dos existencias personificadas en V. nos es gratísimo admirar y conocer”

– Jose Maria Lazaga, 20 de juny del 1875 a Clotilde Cerdà-

La historiadora Isabel Segura ens descobreix un personatge dual, el que ens descobreix aquest paràgraf inicial. L’autora va descobrir “En un bell àlbum, d’espectaculars cobertes de seda vermella, decorades amb diversos motius daurats” la història de dues personatges i una sola persona que els donava vida: Clotilde Cerdà i Bosch.

Clotilde Cerdà era filla de l’urbanista Ildefons Cerdà i Clotilde Bosch. Va néixer el 1862 i només dos anys després ja viu la separació dels progenitors i marxa a Madrid amb la seva mare.

Clotilde va ser una intel·lectual de l’època: feminista, antiesclavista, arpista, activista, compositora… i malgrat tot invisible a la història del país .  Segura diu sobre Clotilde “Clotilde Cerdà i Bosch trenca tots els esquemes, els arquetips sobre la feminitat del segle XIX que imaginem domesticada, en el sentit d’adscripció física i emocional“. A més Clotilde va ser Esmeralda Cervantes, un assídua de la cort espanyola, amiga d’Isabel II i gran arpista reconeguda internacionalment. 

Aquesta dualitat la va descobrir Segura gràcies a l’àlbum que va adquirir la Biblioteca de Catalunya. Per una banda, l’artista viatgera reconeguda als escenaris internacionals, per l’altra l’activista, compromesa i amenaçada per la corona.

Segura ens descobreix una vida apassionant i injustament oblidada en un àlbum a un antiquari de Naumburg. El llibre, editat per 3i4 i el manuscrit, rescatat per la Biblioteca de Catalunya ens aporten testimoni d’elles, de Clotilde Cerdà, d’Esmeralda Cervantes, ignorades i apartades malgrat la genialitat. Unides en una sola, la nena prodigi que cautivà el món i va esdevenir invisible. Una lectura impressionant.

Tweet

Un autor de Catarroja, Armand Company, ha editat a 3i4 una novel·la que vol ser un recordatori pedagògic “Heysel”. Company rememora els fets del 29 de maig del 1985 a la final de la Copa d’Europa de futbol entre la Juventus i el Liverpool.

Dues històries creuades, la de Giuseppina Conti, una joveníssima seguidora de la Juventus i el hooligan Gary cooper van desgranant els fets. 

La novel·la recull els fets i desenvolupa parts del tot certes, reals. Són fets esfereïdors i rememorar-los fa mal, però també visibilitza totes aquelles persones que van morir a Heysel i encara esperen que s’aclareixin responsabilitats.

La ficció arriba de la mà dels dos protagonistes, a partir del seu entorn social, les seves dificultats quotidianes, les seves passions, les seves amistats, les relacions familiars… i com va gestant-se la tragèdia a Torí i a Liverpool. Com l’arribada dels “Red animals” a Brussel·les ja apunta cap a la tragèdia i com les autoritats de la UEFA no saben afrontar el que passa.

Company ha fet una immersió en els fets i apunta clares responsabilitats en la manca de seguretat, la manca de formació de la policia que assistia el partit, la manca d’efectius i la tardança, la confusió a que no es va saber fer front… amb instruccions clares la tragèdia es podria haver evitat. I apunta responsabilitats a la UEFA, una UEFA de fa 30 anys, avui presidida per un dels jugadors de la Juventus a Heysel, Michel Platini, el preferit de la Giuseppina, i que va marcar el gol de la victòria, el gol que la zebra bianconera somniava.

Heysel clama contra la violència, visibilitza els fets i vol fer pedagogia per tal que fets com aquells no tornin a succeir. Felicitats Armand, crec que qui llegeixi la novel·la pren consciència d’això!

Click here to view the embedded video.

Tweet

Un gènere que cal recuperar en aquests moments de correus electrònics i xats: la correspondència. Un gènere  que cal revalorar: els dietaris, perquè tal com va dir Vicent Salvador a la presentació d’ “Àncora del Temps”: “Els dietaris prenen semblança, en tant que contingut i processos, a la poesia però ens fa molt més partícips en tant que guanyen en quotidianitat i llenguatge”.

Dos gèneres que lliguen i mostren espai íntim, creatiu i de relació i, alhora es recuperen els darrers anys de la vida de la poeta Maria Mercè Marçal, per a moltes un referent, per a mi, juntament amb Montserrat Abelló, una de les dues millors poetes contemporànies.

En aquesta humil nota vull fer un reconeixement a la valentia Fina Birulés i l’Heura Marçal que han rellegit, ordenat els escrits, traduït les cartes i han accedit a editar-les i publicar-les. Fer front, setze anys després, a moments borrosos, feridors i, també, creatius i esbojarrats de la persona que estimes, de la mare que ja no hi és… al meu entendre un acte valent i coratjós. Gràcies per fer-ho!

Llegir aquest dietari intermitent i poc cuidat i complementar-ho amb un gènere –que crec imprescindible i que no sé cap a on anirà amb les tecnologies, les autopistes i la propietat intel·lectual que imposen les grans corporacions-, l’epistolar, és un redescobriment de la creació de MMM, que m’ha transportat a poesies seves i alienes, a redescobrir autores i versos.

No és un llibre de fàcil lectura per diverses raons. La primera és la intimitat que transmet, fa certa basarda immiscuir-se a la cuina d’algú i saber els seus secrets, les seves experiències més dures –tot i que també ho és la poesia, però la metàfora pot afavorir, encriptar la intimitat-. La segona, és reviure la mort, com vaig reviure-la quan picava, corregia i editava la poesia que ens va deixar ma mare –tot i la distància literària i personal em porta aquest record-. Hi ha altres raons, més literàries que no cito, no sóc especialista ni crítica, només lectora àvida.

Llegir la mare, la filla; llegir la mort o el procés… m’inquietava, en part, abans de començar la lectura. Ara l’agraeixo, igual que vaig agrair llegir els versos a la pèrdua mentre es viu que fa uns mesos vaig fer amb “I Déu en algun lloc”. Torna a ser conscient de la vida, de la pròpia fragilitat, de la realitat tossuda i de la importància de la gent que t’estima –i et necessita-. Les lectures transporten, fins i tot les més dures, les més costoses. Aquesta m’ha omplert de pors, possiblement, però també de vida. Gràcies!

Tweet

Fa molts anys que vaig llegir un petit llibre de Süskind: El contrabaix. Sé que em va agradar i gairebé no el recordo, però el vaig gaudir molt. Ara, a partir d’una recomanació entusiasta, he llegit un llibre que tenia pendent La història del Senyor Sommer amb il•lustracions de Sempé. Un llibre que has sentit parlar, que has sentit cantar i que vas deixant al calaix per a la propera lectura.

Un d’aquells llibres llargament recomanat; d’aquells que em direu “encara no l’havies llegit?”; d’aquells llibres que semblen innocents i que et destapen petits/grans drames humans.

Llegir-lo durant aquestes festes no m’ha donat pau, ben contràriament crec que m’ha neguitejat. Mostrar algú que corre sense parar -i no és el Córrer de Jean Echenoz-, com solem anar en aquesta societat. Algú que corre sense sentit, amb dolor i per oblidar…

Un llibre que se’ns apareix amb uns dibuixos que l’infantilitzen i el dulcifiquen . Un llibre que es llegeix ràpid, però sense córrer. Un llibre que explica històries paral•leles en les que vas creixent amb el protagonisme i decreixent amb en Sommer fins a submergir-te al fons del llac.

Un llibre per llegir, per pensar i per aturar-se a observar el que vivim.

Tweet

El darrer dijous d’octubre vàrem inaugurar un nou espai de trobada literària a Esplugues: El Pati Blau. Hem triat aquest nom manllevant-lo del poema de Montserrat Abelló , poeta desapareguda recentment.

Ens va acompanyar en aquesta primera tertúlia la Sònia Moll, poeta, correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Es podrien dir moltes coses de la seva obra però millor ho podeu llegir en les seves paraules, més ajustades.

“I Déu en algun lloc” és el nou poemari que ens presentava en primícia(avui mateix 3 de novembre farà la presentació “oficial”)

Una novetat de la qual ningú esperava el contingut i… vam ser moments màgics en què des del viatge al dolor i la pèrdua vam poder parlar des de la intimitat i des d’aquesta dolça duresa de versos que és la poesia.

Paraules doloroses directes a la vena, sense mentides pietoses que ens lliurin de sentir allò que no sabem expressar, massa vegades. Personalment no crec que trobi Déu, en el que no crec, més enllà de la butxaqueta on el guardem pels moments dolorosos i de desesperació, però les paraules del poemari, les paraules d’un viatge fins al fons, com deia l’autora “un viatge cap al dolor més extrem que m’ha fet plorar molt, per això ja no ploro quan els llegeixo, ja ho he fet”

I escriu sobre la seva vida al costat del viatge cap a la desmemòria de la mare, sobre desafinaments i pèrdues. Escriu del dolor, i amb dolor, però ens ho explica amb un somriure.

Et trobo i tens la veu

de les cançons antigues,

del cuídese, mijita,

del tapa’t, que fa fred.

I encara que hagis mort

cent mil una vegades

et trobo pel carrer

i sé que encara ets tu

darrere les arestes d’un altre camí cec

en el teu laberint sense fils d’Ariadna

Per a totes, i tots, van ser moments màgics, durs i també íntims i agradables. Gràcies!

Cadascú ha de tenir

la seva cambra.

I un pati blau

on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol

vindrà el desig

i la recança

de la primera paraula.

I el somriure

que s’ha perdut

i ja no es recupera.

Suau serà, però

l’ombra de la tarda,

darrera els núvols,

allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló

Tweet

Aquesta novel·la, publicada per La Magrana, no deixa de ser un tipus de novel·la històrica. És, de fet, un drama actual protagonitzat per dues dones de generacions i experiències diferents, però amb vivències molt semblants, en tant que dones, en tant que cerquen un futur.

Sofi Oksanen, l’autora, ens va desgranant la diversitat de la maldat humana a partir de la història d’Estònia: República Lliure, II Guerra Mundial, ocupació soviètica, la vida dins de l’URSS, la resistència estoniana, la desmembració de l’URSS… i també és un repàs sobre el paper que les dones tenen en situacions de pobresa, de conflicte i de crisi social: pilar, protecció, discriminació i trata.

És una novel·la que fa història; una novel·la que mostra la maldat; una novel·la que denuncia el patriarcat; una novel·la que uneix present i passat a partir de la vida de dues dones que han patit violència i cerquen la supervivència malgrat la pèrdua de llibertat i amb un final, per a mi, certament esperat i, alhora, sorprenent.

Personalment, m’ha angoixat molt. La violència sobre les dones forma part del continuum i l’eix vertebrador: tortura, trata, violació de cossos i drets… dura, duríssima, una ficció massa real, una realitat a exterminar i combatre.

Tweet

P.D.James és una de les meves grans referents de novel·la negra (i la de molta gent direu!) juntament amb Simenon i el seu gran, grandíssim, Maigret. No sóc de les que busca sang i terror a la novel·la, m’agrada la trama intel·ligent, els fets que van succeint amb una lenta cadència i que, poc a poc, van accelerant el ritme.

La Sala del Crim és una d’aquestes grans novel·les: descriptiva en els espais i en l’anàlisi del context, profunda en la presentació dels personatges, amb un ritme que marca el ritme de lectura, sabent crear atmosferes angoixants a partir de la calma aparent… una lectura que sap greu que s’acabi.

D’aquelles novel·les que dona gust agafar a l’estiu i que et transporta a temps, a llocs… que et presenta noves problemàtiques i contextos i, en aquest cas, apropa a les relacions entre classes, i dins la mateixa classe, a l’Anglaterra de l’aristocràcia, els Lords i la classe obrera. Ens acosta a la penombra de solituds i depressions, de sordidesa i cerca de la felicitat.

El seu comissari Adam Dalgliesh, les seves complicades relacions, el seu passat i la detectiu Kate sempre amb la seva objectivitat lluitant amb l’odi de classe, investigant un museu (el Dupayne)  entre la burgesia i una escola de senyoretes i l’aristocràcia.

Una excel·lent i molt recomanable lectura, amb una trama que, francament, no s’espera (o jo no esperava): llarga, complexa, plena de plecs psicològics i molt, molt intel·ligent.

Tweet

Aquest és el títol del nou llibre de relats de Rafa Gomar i publicat per 3i4 edicions. Vint petits relats, vint històries de vida, vint situacions quotidianes o, certament, sorprenents.

Rafael Gomar és un escriptor de Gandia i, tot i que ha escrit narracions llargues, està “especialitzat” en el relat curt. Li’n diuen contista, no pas perquè visqui del conte sinó perquè aquest tipus de relat és on es troba més còmode, tal com destaca en la seva entrevista a El Temps.

La veritat és que m’ha agradat molt. M’han sorprès els temes, la facilitat que té Gomar per posar-se en la pell de protagonistes tan i tan diferents com els que ens dibuixa (o de vegades desdibuixa): dones, homes, infants (o que fan regressió a la infància)… en solitud, amb companyia… amb menys d’un bull o massa bullits… heterosexuals, lesbianes, gai amb família, prostitutes, alcohòlics, assassins, gent massa normal… Un univers divers que potser un bany de realitat excessiu o bé una abstracció cap a altres realitats.

I que voleu que us digui? en aquest panorama literari dels Països Catalans l’univers de Gomar, a més de divers, és tan, però tan valencià! Una llengua comuna, en tota la sua diversitat territorial, però no és aquest el tema. És la forma com Gomar ens mostra aquests univers, aquestes realitats molt properes o molt llunyanes que ens acosta al País Valencià des d’una altra perspectiva.

En fí, recomanable i fresca per llegir aquest estiu!

Tweet

Sovint vaig a la Biblioteca Pare Miquel d’Esplugues, allà tenen un racó de llibres que en diuen “de pares i mares”. Vaig trobar aquest llibre de Ramon Casals, editat per Graó dins la col·lecció Família i Educació. Ramon Casals, porta 30 anys donant classes i també formant mares i pares, la seva experiència em va semblar important.

Aquest llibre poder no ens diu moltes coses noves però les recull, les analitza i les mostra per què les veiem. Poder les donem per sabudes però no les practiquem i això és el que s’evidencia al llibre. Educar en temps de crisi ens posa sobre la taula la necessitat d’ensenyar valors, austeritat, saber donar valor a les coses, saber gestionar el present, el futur, els diners, les coses i la vida. Eduquem en temps de crisi per necessitat però hauria de ser sempre així.

El llibre no ens vol donar solucions, ens ajuda a pensar, aporta idees i ens ajuda analitzar. No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats però ens hem deixat enredar per fer imprescindible allò prescindible, per fer central allò excèntric, per fer necessari el que ens ha creat la necessitat.

Veure això és adonar-se que encara som a temps de fer-ho bé. No estimem més els nostres fills i filles per donar-los més coses sinó per educar-los millor. Hem passat temps en què això semblava una estupidesa, una “neura” d’algunes i alguns, però era, simplement, creure que l’educació no és tenir moltes coses sinó aprendre a gestionar-les, a conservar-les a entendre el món que ens envolta i a estimar la gent que ens estima i respectar la que no ens estima.

Casals recull al llibre l’exemple de la Berta i en Pau, dos bessons nascuts el 2012 i que neixen amb un deute de 20.000 €, un deute social i que els condicionarà el futur (si a més són catalans… al deute podem afegir la càrrega del dèficit fiscal).

Quin món deixem als nostres fills i filles sinó els ensenyem a viure, si només els donem allò que demanen, sinó tenen capacitat de frustració per allò que no poden tenir (i que sovint no els cal)?

Han de tenir el darrer model de mòbil, el darrer model d’Scalextric, el darrer model de DS o tablet? O han de tenir gent que els estima i els ensenya, que els orienta i els dona eines pel futur?

De molt recomanable lectura!

Tweet

Aquest és el títol d’un llibre magnífic que acabo de llegir de Jean Echenoz. Un llibre senzill, sense pretensions però alhora profund, editat per Raig Verd.

Un retrat íntim, personal d’un esportista estrany i vencedor i, alhora, un retrat social d’una època (la 2ª Guerra Mundial i guerra freda), d’un estat (Txecoslovàquia) i de la seva gent.

També una història de vencedors que són vençuts però que, en el fons, no han guanyat mai. Emil, el protagonista, és un personatge submís però competitiu, esclau però vencedor, resistent en lo social i en lo esportiu on posa tots els seus reptes.

Un llibre que es llegeix ràpid perquè enganxa, i molt. Per aquelles persones que ens agrada córrer és com anar veient passar reptes inassolibles i, alhora, veure com es fa possible que una persona que no té res per a guanyar vença contra tot i tothom. Però també un llibre que conté crítica, no una crítica directa però si contundent sobre una situació política i social i les seves complicitats.

Molt recomanable!

Tweet

Un dels centres, poder el més destacat, de la meva atenció lectora són les novel•les negres. Sens dubte el meu preferit és Simenon i el comissari Maigret, però trobo en Donna Leon una molt bona autora, amb trames que m’interessen en la ficció però que em porten a la realitat de forma desesperant.

Acabo de llegir “Mort en un país estrany”, ambientada, com totes les aventures de Brunetti, a Venècia i on va destapant la corrupció, les relacions amb la màfia, les corrupteles de l’administració, el silenci social… i llegit com a novel•la ha estat magnífic; llegit com a relat d’una lectura de la realitat italiana interessant i trobar similituds en el dia a dia, desencantador.

Fa uns dies Dacia Maraini, una altra autora necessària en qualsevol biblioteca, deia en una entrevista “Per què Itàlia no s’allibera de la màfia? Perquè el poder està implicat. Té velles relacions amb molts polítics. Tota la Democràcia Cristina, els socialistes han estat a vegades d’acord amb la Màfia, i també Silvio Berlusconi, clarament”. Així la visibilitat que tenen aquestes relacions és important, el fet que la gent sàpiga el que passa és fonamental però … perquè no s’arregla?

La translació del que passa a Itàlia al que està passant en la política de l’Estat espanyol és inevitable. En un procés de canvi social s’han fet visibles els negocis bruts. Hi ha qui diu que el viratge nacional de CiU cap a una posició més radical a favor del dret a decidir a portat els serveis secrets espanyols a destapar els negocis bruts, els corruptes i llurs estratagemes. Però aquesta és una part, perquè als polítics d’Espanya tampoc els va millor: Bárcenas destapa i fa servir el ventilador i estan sortint els draps bruts, les connexions diverses, els sobres, comptabilitats B i negocis podrits. Els ERO andalusos també esquitxen la dita oposició i el descreïment de la gent en les institucions polítiques es va fent cada cop més gran.

Hi ha plataformes ciutadanes que lluiten diàriament i denuncien però també molt escepticisme, que passarà amb tot plegat? Serà un boom mediàtic i després ho tornaran a tapar… com sempre? La crisi, la corrupció, la manca d’expectatives laborals… porten al desencís i la manca d’esperances, a pensar que aquell “que tot canviï perquè tot segueixi igual” – que Tomassi di Lampedusa va posar en boca de Don Fabrizio, a la Sicilia ocupada per Garibaldi- és una realitat inamovible.

En una època en que la realitat és complexa i es reclamen respostes simples, en què hom cerca un gran lideratge que ens tregui de la situació invivible, en que es veu com a inevitable anar a menys… tot plegat viscut des de la privacitat, sense esperança en el comú, pensant en quela protesta no porta enlloc en que la lluita ens porta a l’anatema, perquè així ho veuen les lleis de quès ens doten. Els discursos simples no serveixen sinó per escalfar ànims, els grans lideratges han mostrat que difícilment amb el carisma se surt de les crisis i els rescats bancaris ens fan veure que les retallades només s’apliquen a la majoria.

La literatura ens ajuda a veure i entendre la realitat que vivim, la visió crítica a analitzar-lai l’acció política a combatre les seves perversions.

Tweet

Aquest és el títol d’una novel·la que he llegit darrerament, escrita per S.J.Watson. L’argument d’entrada pot arribar a semblar senzill: una dona que a partir d’un accident perd la memòria d’una part important d ela seva vida, només recorda la infantesa i part de la seva joventut. Cada dia descobreix o desgrana coses noves però… ho oblida l’endemà, el somni regenerador per a ella és una mena de reinici.

Evidentment la vida no és gens fàcil i primer no acabes de veure cap a on anirà el destí d’aquesta dona amnèsica però realment acaba enganxant i tenint un desenvolupament que, en part, s’espera i, en part, et sorprén.

Al meu entendre l’argument base recull l’experiència del neuròleg Oliver Sacks amb un pacient de 50 anys, Jimmy, que va abusar durant molts anys de l’alcohol i va tenir una lesió al cervell que va provocar disfuncions en la memòria. Tots els seus records posteriors als 17 anys van desaparèixer i mai va ser conscient de la malaltia perquètan aviat se li informava ell ho oblidava. Era un amnèsic crònic en un estat realment greu.

Així tot i que l’argument es basa en fets reals i no és original de l’autor si que és una novel·la, de les dites negres, recomanable de llegir.

Bona lectura!

Tweet