Començo mirant una mica més enllà de Catalunya perquè avui s’anava difonent per twitter la portada del Daily Mirror que (tot i la groguesa del mitjà) avisava del que pot ser molt aviat el nostre futur no massa llunyà…

Contestava també a twitter que l’esplendor que darrerament havíem pogut celebrar del NHS, sols l’havíem copsat a la inauguració dels JJ.OO de Londres, on es va dedicar, in memoriam, un espai al naixement i magnífica labor del sistema de salut britànic. Semblava que sols servia per adornar una història que juntament amb el laborisme i les conquestes socials que va estroncar sense pietat Margaret Thatcher…

No és doncs sols a Grècia on podem veure el futur de la sanitat si progressen les polítiques austericides, ni tampoc entre les persones sense els papers que la gent de molr d’ordre demana, ni en  determinats col.lectius de persones malaltes afectades per l’Hepatitis C o la Sensibilitat Química Múltiple, o el que anomenen “malalties rares”, abandonats als guantànamo de l’exclusió sanitària…El podem veure també, per l’altra costat de la balança, en la progressió de la sanitat privada a costa del sector públic de salut.

Fa pocs dies podíem llegir un article molt documentat d’Elena Herrera a InfoLibre en el que a partir del tema força complex del “turisme sanitari” acabava per explicar com la sanitat privada, gràcies a la complicitat de les autoritats polítiques del PP i CiU, entre altres, gaudia d’una magnífica salut econòmica. Entre altres dades, podíem llegir que la facturació de les clíniques privades havia estat de 9.821.000 d’euros el 2012, en plena crisi, i que segons el Catàleg Nacional (estatal)  d’Hospitals, editat pel Ministeri de Sanitat aquests ingressos correspondien als  474 hospitals privats a Espanya (el 56% del total). Aquest aparent “equilibri” desapareixia quan sabem que en l’actualitat en nou de les 17 comunitats ja són més els privats que els públics.

I a ningú pot sorprendre el que ve a continuació:p er nombre d’hospitals privats, el cas més cridaner és el de Catalunya, on hi ha 156 privats per 55 de gestió pública… un fet desenvolupat des de la transmissió de competències. i s’ens compara a altres comunitatsque  tenen també percentatges alts de clíniques privades sobre el total. És el cas, per exemple, de “Navarra, que compta amb set clíniques privades (el 64% del total) per quatre públiques. La segueixen la Rioja (62,5% privats), Múrcia (60,7%), País Basc (60,5%), Madrid (60%), Canàries (57,5%), Astúries (52,4% ) i el País Valencià (50,8%). A l’altra banda del rànquing, Castella-la Manxa és la comunitat autònoma on hi ha menys hospitals privats sobre el total de centres sanitaris. La relació és de 19 a 9. A continuació va Aragó, on deu dels 19 grans centres d’atenció especialitzada està en mans d’empreses o de l’Església catòlica. A Castella i Lleó el 60% dels hospitals són públics (27 dels 45 existents). A Extremadura els públics són el 57,1% del total ia Galícia el 52%. Molt igualades estan Andalusia, amb 61 públics per 58 privats. I Balears i Cantàbria que estan just al 50%.”

Privilegis a la sanitat privada, concerts i llistes d’espera: els motors del desequilibri i la pirateria:

De les 474 clíniques privades que hi ha a tot l’Estat, la meitat (240) tenen algun tipus de concert amb la sanitat pública, segons dades del ministeri. Els sindicats denuncien que malgrat les restriccions pressupostàries, les administracions autonòmiques han seguit deixant obert l’aixeta de la col·laboració amb entitats privades alhora que retallen a la pública. L’augment de les llistes d’espera per operar-se a la sanitat pública, que comporta indubtables perjudicis per als pacients i planteja problemes d’imatge per als governants, sol acabar en la signatura de convenis amb entitats privades a les que l’Administració paga perquè realitzin determinats serveis.

És habitual recórrer a iniciatives de caràcter conjuntural o puntual com són els plans de xoc que inclouen, entre altres mesures, derivacions massives a clíniques privades en les que solen realitzar cirurgies senzilles per alleugerir les llistes d’espera, com cataractes, galindons, hèrnies, alliberament del túnel carpià o varius. Castella-la Manxa, el País Valencià, Aragó i Castella i Lleó han posat en marxa iniciatives d’aquest tipus en els últims mesos. O a repagaments de tota mena, algun d’ells força intimidatori,,,

Catalunya, amb Boi Ruiz (CiU) i el seu equip, segueix essent pionera en aquestes martingales iniciades algunes d’elles per Marina Geli (ex-PSC) i que tants bons resultats donen al compte d’explotació del sector privat de la sanitat.  I desprès de repassar totes aquestes dades, ja no em sembla tant groguenca la portada del Daily Mirror… O no hem hagut de pagar ja, per exemple, per una butaca d’acompanyant en alguns hospitals?