Sovint recordo el que el meu pare explicava de la seva infantesa. Quan amb sis o set anys, van fugir del poble –Abiego, a la comarca del Somontano, a l’Aragó- deixant enrere família, casa, pertanences i marxant amb allò imprescindible més el carro, més la mula, per arribar a França. Per arribar al camp de refugiats que els assegurava la pau.

Van arribar i van trobar misèria, exclusió, fam, la brutícia, el fàstic, el maltractament… van ser dels que van poder tornar o… si més no van anar cap a Barcelona, cap a la que va ser la seva ciutat d’acollida, encar que fos en guerra, i la van adoptar com a pròpia. Molta altra gent van patir les misèries i vexacions en aquells camps i no podien tornar.

M’ha costat aquests dies mirar sense recordar el passat i sense plorar pel futur. M’ha costat poder dir alguna cosa coherent sobre el que m’ha provocat la no intervenció, la desídia dels estats que se’n diuen democràtics i solidaris. Ha estat el poble qui, finalment i com sempre, ha actuat primer.

La guerra, també, s’ha desenvolupat sota la mirada benevolent d’aquests estats. Estats que han armat EI, han estat benevolents amb la seva violència i només els combatien en aparença. Han bombardejat qui plantava cara i havia fet avenços amb valentia i menys recursos, recuperant ciutats estratègiques com Kobani -ciutat de l a que molts ens arriben, a la que molts, com el petit Ailan i el petit Galp, no tornaran-.

Ells armen i s’enriqueixen, qui ven armes a EI? mentre consideren els i les refugiades, les persones mortes a la guerra, les persones ofegades al Mediterrani mentre fugien de la guerra i la violència…. danys col·laterals.

El meu pare, i molts de la seva generació també van ser danys col·laterals. El passat torna i caldrà recordar Brecht “Alguns Homes tenen un lloc per a la nit, el vent es apartat d’ells tota una nit, la neu destinada a ells cau al carrer. Amb això, però, el món no canvia, les relacions humanes no milloren, l’època de l’explotació no s’acurta” (die nachtlager/el lloc per la nit)

Tweet