Havia llegit ja un parell de novel·les gràfiques de Marjane Satrapi i, també, un conte fantàstic que havia comprat per les meves criatures “Los monstruos tienen miedo de la luna“. Tant a nivell de contingut com d’il·lustració Satrapi sap transmetre molt bé el que vol dir.

A Persépolis, ens mostra com evoluciona la vida de la societat persa a partir de la seva pròpia biografia, durant els seus darrers anys d’infantesa i els seus anys de joventut. A Brodats va desgranant l’experiència femenina de les dones iranianes.

Pollo Con Ciruelas m’ha sorprès força, perquè és una narració que no es basa en una experiència pròpia. Ens narra els darrers dies de vida del músic Nasser Alí Khan, un virtuós del tar, que no troba sentit a la seva vida després de veure destruït el seu instrument, en una discussió conjugal.

La història està explicada de forma meravellosa, no aconsegueix la empatia amb el personatge principal, que és un geni i, per tant, un tant autista i un tant cretí amb la seva gent. Com a pare deixa molt que desitjar, com a espòs no diria que és un exemple d’amor, com a músic si, un virtuós, un savi i en aprenentatge constant. Perdre el tar el fa perdre la vida.

Una vida que va passant i que Satrapi ens desgrana de forma entusiasta i dura. La vida té poc a veure amb el que ell imagina en molts moments i, també, amb el que la seva família i entorn imaginen o saben. És la història d’un fracàs vital i d’una deserció. Duríssima en molts moments, com és de dur seure a esperar la mort, que és el que explica la història.

Una història d’infelicitats que s’acumulen on la música és la única sortida i, sense ella, el túnel es tanca.

Tweet