22/12/2015 - Una feina de debò
Un trabajo de verdad explica la realitat de molts i moltes joves avui dia, tot i tenir ja dos anys de vida. L’autor, Alberto Madrigal, fa un relat que té aspectes biogràfics del seu pas al món del còmic i dels desitjos vitals no marcats.
Javi – poder l’alter ego de Madrigal- emigra, com tants d’altres, a Berlín i ho fa deixant una feina segura per poder dedicar-se al còmic. Allà estarà sol, sense feina i sense saber l’idioma. Anirà trobant gent que l’acull i l’ensenya a sobreviure mentre intenta fer-se camí. No serà fàcil i la necessitat el collarà. Sentir-se fora de tot, sense res el fa desitjar un cert retorn. Trobar una feina “de debò” és, ha de ser l’objectiu? Treballar per viure o viure per treballar? Deixar els somnis enrere o convertir-los en hobby o en sobre treball?
El protagonista afirma: “Para esto sirve el dinero. Para desayunar fuera, no para comprar una casa” una realitat per a moltíssima gent, una reafirmació de la realitat i una manera de deslligar-se de tot allò que ens subjecta a la norma social.
21/12/2015 - Arrugues
Persones grans, residències, demència senil, petites discapacitats alzheimer. La relació amb la família, descoberta d’altres com tu, viure de records, no recordar el que fas… d’això en parla Arrugas, un còmic de Paco Roca.
No és fàcil escriure sobre la degeneració neuronal i la davallada física, sobre la institucionalització i l’abandonament familiar, sobre les noves amistats en un entorn aliè i que és difícil fer teu i amb l’amenaça vital que tot anirà a pitjor.
Per moltes i molts de nosaltres aquesta és una vivència en tercera persona o com a acompanyants i testimonis de la mare, el pare, la tieta… sent conscients que possiblement ens arribarà una situació semblant.
Paco Roca narra i il·lustra tot això amb una sensibilitat exquisida i una empatia enorme. Roca ha fet una immersió en diferents situacions, sabent recollir la diversitat de temàtiques, problemes, solidaritat i desitjos de la gent que es fa gran i que recorda i oblida alhora.
No és fàcil escriure -i dibuixar- sobre allò que no és central, que ja no és productiu i es considera amortitzat per la societat capitalista i fer-ho des del reconeixement, l’empatia. Aquelles persones a les que mirem i veiem el que eren i no pas el que són i no sabem com acollir-les. No és fàcil viure-ho ni fàcil d’explicar. Fa un temps parlava al bloc d’aquest tema a partir dels versos de Sònia Moll que ens parlaven: “Torno a enfilar mentides blanques/―Mañana, mamá, mañana―/ mentre embotones i desembotones/ el mateix trau de la camisa/ una vegada i una altra/ sense mirar-me./ I oblides l’alumini blanc/de les finestres d’avui,/ que només s’obren endins.” Tot torna, també els records, també la necessitat de parlar-ne, també la necessitat que es faci visible allò que també resta invisible amb l’edat.
Gràcies Paco Roca!
20/12/2015 - Cleveland
Cleveland és una ciutat amb una història que representa moltes altres ciutats. La seva història pot semblar-se a la de Detroit. Dues ciutats que es funden a la riba d’un riu, creixen, es desenvolupen, floreixen i poca poc van disminuint. Ciutats obreres, industrials, grises i poc conegudes, malgrat ser el centre econòmic, social i cultural durant anys.
Cleveland és el títol de la novel·la autobiogràfica de Harvey Pekar, un clevelander crític, i un dels referents del còmic alternatiu a Estat Units. Aquesta novel·la gràfica va signada per ell i ha estat Joseph Remnant qui l’ha il·lustrat. Pekar va treballar amb ell en l’obra fins la seva mort.
La primera frase del còmic és “Si, hubo muchos dias buenos…” a partir de la qual Pekar fa un recorregut sobre la seva vida. Una visió crua de la seva realitat i el seu entorn, de Cleveland i d’Estats Units, de l’economia capitalista i el seu desenvolupament i declivi. Una visió no gaire optimista de la seva societat, les seves relacions, la seva vida.
Pekar ens fa viure Cleveland, i ho fa des de un apassionament emmascarat de desídia. És un clevelander, mai va emigrar de la seva ciutat, estava lligat a ella i, malgrat tot, ho fa des de la crítica. Parla de la puixança i decadència de la ciutat des de la seva creació fins que ell la va viure i hi va créixer, estimar i “triomfar“, de fet, no se sent un triomfador, se sent un excèntric, com creu que ho és Cleveland, una ciutat fora del centre, malgrat ser la capital del comtat de Cuyohaga.
Ens parla de la caiguda dels serveis, dels barris, de l’augment del racisme i la segregació, de la davallada de la classe mitja i obrera… però també de la vida cultural, dels emprenedors (bàsicament John Zubal), les seves amistats, amors, passions, llibres, música… tot allò que estima, la seva plataforma de salvament.
Malgrat tot , la visió és pessimista, no deixa gaire espai, Pekar acaba el seu relat dient “Algunos dicen que traerá BONANZA a la ciudad. Ya me gustaria verlo“
19/12/2015 - La dona rebel
Vaig llegir fa molts anys, alguns dels capítols de la sèrie Odio, un còmic protagonitzat per Buddy Bradley, una mena d’alter ego del dibuixant Peter Bagge, que utilitzava aquell còmic per introduir la seva autobiografia, si més no alguns tocs. Llavors deien que Bagge era un dibuixant grunge, més tard en van dir indie. En tot cas és una icona del còmic alternatiu als Estats Units.
Ara, anys més tard, he llegit La mujer rebelde, la historia de Margaret Sanger i m’he quedat sorpresa. Poder perquè no he seguit de prop Bagge i, també, perquè no coneixia Sanger. Del Bagge pasota, agre, descurat i divertit que traspuava odi social passo a llegir un Bagge compromès clarament, amb el dibuix de la biografia d’una de les dones més significatives del segle XX a Estats Units. Una dona rebel, una mare diferent, una militant de la salut sexual i reproductiva, una socialista compromesa, poliamorosa, potent, arriscada, valenta… una vida plena de problemes i èxits, de lluita i seducció que Peter Bagge explica sense descans i amb passió una vida dedicada als drets de les dones a la vida digna i a una salut sexual i reproductiva controlada per elles.
Bagge ens narra la vida de Sanger, d’una forma tan plena que arriba a angoixar, impossible desenganxar-se de la seva activitat i la seva lluita, impossible deixar de llegir el llibre. Transportar-se a aquells moments en que la classe obrera moria per manca d’espais higiènics, per malalties del tot evitables, les dones, a més, morien per una mala salut sexual i un estrès reproductiu que les esgotava. Sanger va dedicar la seva vida a combatre aquesta situació i a donar eines per millorar-la.
Una dona ben relacionada, apassionada i apassionant, Sanger va viure aquells anys en que podien prohibir els seus discursos per indecents i així ho recorda la portada. Les paraules d’una dona rebel són paraules perilloses per l’stablishment; les paraules de les dones són perilloses pel sistema capitalista i patriarcal.
18/10/2015 - Pollastre amb prunes
Havia llegit ja un parell de novel·les gràfiques de Marjane Satrapi i, també, un conte fantàstic que havia comprat per les meves criatures “Los monstruos tienen miedo de la luna“. Tant a nivell de contingut com d’il·lustració Satrapi sap transmetre molt bé el que vol dir.
A Persépolis, ens mostra com evoluciona la vida de la societat persa a partir de la seva pròpia biografia, durant els seus darrers anys d’infantesa i els seus anys de joventut. A Brodats va desgranant l’experiència femenina de les dones iranianes.
Pollo Con Ciruelas m’ha sorprès força, perquè és una narració que no es basa en una experiència pròpia. Ens narra els darrers dies de vida del músic Nasser Alí Khan, un virtuós del tar, que no troba sentit a la seva vida després de veure destruït el seu instrument, en una discussió conjugal.
La història està explicada de forma meravellosa, no aconsegueix la empatia amb el personatge principal, que és un geni i, per tant, un tant autista i un tant cretí amb la seva gent. Com a pare deixa molt que desitjar, com a espòs no diria que és un exemple d’amor, com a músic si, un virtuós, un savi i en aprenentatge constant. Perdre el tar el fa perdre la vida.
Una vida que va passant i que Satrapi ens desgrana de forma entusiasta i dura. La vida té poc a veure amb el que ell imagina en molts moments i, també, amb el que la seva família i entorn imaginen o saben. És la història d’un fracàs vital i d’una deserció. Duríssima en molts moments, com és de dur seure a esperar la mort, que és el que explica la història.
Una història d’infelicitats que s’acumulen on la música és la única sortida i, sense ella, el túnel es tanca.
06/03/2012 - Cafè Budapest
Aquest és un còmic d’Alfonso Zapico, jo diria gairebé que és dels còmics imprescindibles. Sigui el que sigui el que hom pensi de l’estat d’Israel Zapico ens explica la seva creació a partir de les vides i patiments d’una família jueva.
La segona guerra mundial marca definitivament jueus i jueves, aquesta família és una més de les marcades pels patiments els horrors i, també, els silencis. Però, tot és viscut de formes diferents i trobem personatges que així ho expressen, des de qui pràctica la religió amb devoció fins al descregut ateu que viu feliçment el que pot.
El trasllat a Jerusalem, la seva convivència amb persones de diferents orígens i religions, els moviments internacionals, les lluites al carrer, els records… tot van conduint cap a allò que coneixem de la història: la creació de l’estat d’Israel i anem vivint com afecta a la seva quotidianitat, al seu temps, a les seves experiències i convivència., Com es trenquen amistats, com es reforcen llaços, quin és el patètic paper de la comunitat internacional, i com la pau mai no ho serà com la volen o imaginen si més no coexistint en la diversitat.
Cafè Budapest és de lectura recomanada i d’aquells que recorda que el còmic (com Berlin) no és un gènere menor sinó un gènere amb futur.
04/02/2012 - Berlín
Berlín. Ciudad de piedras, és el títol d’una novel·la gràfica meravellosa de Jason Lutes.
L’obra té dos volums, jo fins ara només he llegit el primer. Editat per Astiberri, el que ja dóna d eper si una certa garanti ade la qualitat del còmic, trobem una història gens simple. Els anys finals de la República de Weimar a Alemanya, amb els diferents conflictes socials i polítics oberts, l’ascens del nazisme, la divisió de la societat… però també la solidaritat entre iguals i també diferents, la lluita de la classe obrera pels seus drets, la lluita de la comunitat jueva per mantenir les seves tradicions, les comunes solidàries del partit comunista, el combat del govern reformista contra el comunisme organitzat, la lluita per la supervivència en general.
Trobem diverses històries de vida creuades que ens mostren el que va ser una realitat dura i complexa, en una obra que no vol tenir una única mirada sinó que vol recollir aquesta complexitat social i política, aquesta diversitat de perspectives…
La planificació de les vinyetes és cinematogràfica, d’una sensibilitat de continguts i un detall que fa estremir-se. Fidel a la història des de la ficció de diferents experiències de vida. Francament recomanable!
26/01/2012 - Kabul Disco
La tradicó de llegir còmic comença a ser més àmplia i, tot i que la meva afició ja bé del temps del TBO, Cavall Fort, Pumby, etc val a dir que cada cop més el còmic per a persones adultes va més enllà que el que hi havia quan er apetita que bé era els còmics infantils o ja passaves al Creeppy, Hazañas belicas o els pornogràfics. Ara hi ha una sèrie d’il·lustradors i il·lustradores i d’escriptors i escriptores que opten, de forma seriossa, per explicar històries, experiències, revisitar la història o parlar de l’actualitat. A més solen ser històries en primera persona (no totes, és clar) que ens acosten a realitats ben diverses i no sempre prou conegudes.
Kabul Disco és un d’aquests còmics. L’autor, Nicolas Wild, és il·lustrador que treballa a Afganistan per una agència que treballa pel govern de Kabul.En una línia similar a Guy Delisle (el meu preferit!!!) explica les seves vivències, els conflictes del país, la relació amb la gent de Kabul, amb les diferents fraccions, de les empreses amb el govern… des d’una visió i un univers molt personal i, al meu entendre, tot i que sembla una visió excessivament “pasota” i desimplicada és d’una claredat i preocupació bastant més grans del que sembla explicar.
Hi ha diversos toms de la història i crec que és recomanable llegir-los tots, ens acosta a un Afganistan no per llegit i comentat a la premsa suficientment conegut des d’una perspectiva de vida occidental però amb una crítica que entenc no és occicentrista.
