Article publicat a La Directa

Vivim en un moment en què les etiquetes, moltes i diverses, es reparteixen: hiperactivitat, dislèxia, oposicionista desafiant, desordre de personalitat, de conducta, d’ansietat social, dèficit d’atenció… podem trobar etiquetes que ens classifiquen des de ben petites. Etiquetes que volen un ordre social, que creen realitats ordenades i volgudes però que no deixen ser lliures. Són les etiquetes de què el sistema es dota per mantenir-se. Per això altres etiquetes molesten.

Quan les dones ens reclamem la reacció és immediata i automàtica: que si volem una societat desigual, que si sempre ens queixem, que si mai no en tenim prou… en el cas de respostes “educades i tolerants” ja no cal ni posar aquí el que corre per les xarxes totalment execrable i denunciable i la cosificació constant a què ens tenen acostumades i que augmenta. Però ser dona no és una etiqueta, és una realitat més enllà del sexe biològic, una realitat social en què el gènere és motiu de discriminació i marca.

Ser lesbiana, gai, transsexual, transgènere, bisexual, intersexual és una realitat que etiqueta, una etiqueta que ha esdevingut política i que hem volgut voluntàriament. El fet de tenir una orientació sexual diferent o, inclús, una identitat de gènere diferent no ens converteix en persones que volen canviar el sistema, en revolucionàries o antisistema (segons també l’etiqueta que ens pengin). Fer-ne etiqueta política és el revulsiu social: ser visible, mostrar-se, reclamar els drets, lluitar juntes i unides des de l’especificitat de cada vida per reclamar un món millor en què la diversitat sigui possible. Reclamar més enllà de normalitzacions i toleràncies el dret a la vida des de la diversitat, reclamar-lo des de l’etiqueta ben visible, ben posada… aquesta és l’etiqueta que el sistema patriarcal, heterosexista, capitalista i binari no accepta.

A més, no totes les etiquetes són iguals, malgrat el contingut polític. Ser dona i lesbiana és ser una dona visible que reivindica la seva sexualitat i que, a més, no és heterosexual. Ser lesbiana és, per al sistema, una etiqueta incòmoda, només vàlida per als somnis eròtics i les fantasies pornogràfiques dels matxirulos. Ser lesbiana no és, ni tan sols, acceptat com a diferència lingüística: totes som homosexuals, gais i lesbianes per igual. Per tant, som homosexuals i s’exerceix l’homofòbia: les lesbianes i la lesbofòbia som fagocitades pel genèric i se’ns nega el nom i la visibilitat que no s’accepta. Per què? Només per normativa lingüística o també per etiqueta prescindible que cal invisibilitzar?

El cas és que és fàcil oblidar perquè el diccionari i la normativa marquen però també, perquè la complicitat és dins del moviment. No es tracta només d’un tema de correcció lingüística –política, sinó de la visibilitat necessària que crea nous imaginaris i mostra altres realitats i altres necessitats. Les lesbianes som dones doblement invisibles. La lesbofòbia que s’exerceix contra nosaltres és doble: per agressió i per invisibilitat. Els nostres drets els volem liderar nosaltres i no que esdevingui un col·lectiu dirigit exclusivament per homes (per molt companys, per molt gais que siguin).

Som diverses i no volem ser iguals. La nostra és un etiqueta política que volem tenir, conservar i fer visible per fer efectius els nostres drets, que són drets de totes. Ho farem en xarxa i en col·lectiu però no invisibles.

Tweet