Article publicat al Llobregat Digital
Parlo una llengua romànica prohibida en diferents etapes de la seva història i substituïda. Una llengua amb 10 milions de parlants que ha subsistit a les prohibicions, les fòbies i la diglòssia. Una llengua que sempre és motiu de conflicte per alguns, els que no l’han volgut parlar mai.
Fa uns anys, quan el meu germà petit cursava primària, la immersió lingüística en català començava el seu desenvolupament. La meva família és d’origen aragonès, ma mare ho era. Trucava sovint a la seva família que és repartida arreu de l’estat. Una familiar de Madrid li va etzibar “¿qué pasa en Catalunya?” ma mare astorada va respondre “ay, no sé ¿qué ha pasado algo?”. La conversa va continuar aproximadament així:
• Si mujer que os obligan a hablar en catalán, a vuestros hijos, pobrecicos
• Y a ti, ¿quién te ha dicho eso? Aquí no obligan a nadie a hablar en catalán, además ha estado prohibido muchos años, ¿cómo van a obligar ahora?
• Que si mujer, que hay mucho lio con eso. En los colegios obligan a los críos a aprenderlo y hablarlo
• Pues yo encantada que lo aprendan, más oportunidades tendrán
• Pero, ¿es que no lo ves? No pueden hablar castellano. Te tienen los sesicos sorbidos hija. ¡Si hay hasta manifestaciones!
• Ayyy, que coses me dices maña! Aquí nadie dice nada
• Aquí en Madrid hay cada semana una contra eso de la inmersión
• Pues deben ser todas en Madrid que no habla nadie catalán. Yo encantadica que se hable y se aprenda, aquí no hay ningún conflicto
Trenta anys més tard, aquelles persones que no volien parlar català, els hereus ideològics del franquisme que va prohibir parlar el català durant 40 anys, tornen a parlar de conflicte i pacten, “en Madrid” la marxa enrere de la immersió lingüística que ha fet possible que diverses generacions puguin entendre, escriure i parlar el català, no només com una llengua popular sinó també social i científica.
Jo que sóc de família castellanoparlant, he nascut a Catalunya i sóc catalanoparlant de forma voluntària no he viscut mai el conflicte pel català. Bé, dic mentida… el conflicte era totes les criatures que no vam poder aprendre a l’EGB el català perquè era prohibit i ens vam haver d’espavilar després.
On és i qui fa el conflicte? Aquells que confonen les llengües romàniques? –l’italià i el català, per exemple- perquè menyspreen tot aquell que no parli o pensi com ells? Qui fa el conflicte? Aquells que pacten fora del país el que hem de fer al país encara que no ho vulguem? Els qui ens imposen via pactes el que hem de fer i sentir? Els qui perquè ja els va bé que sigui una llengua domèstica i minoritzada? Aquells qui el neguen en llocs on es parla – a la franja per exemple-?
El conflicte lingüístic és un conflicte creat, un conflicte amb interessos polítics i ideològics, un conflicte negador que a més serveix de pantalla per aquelles promeses polítiques incomplertes i traicionades com la lluita contra la corrupció o alguns avenços socials. Pactes antidemocràtics contra els pobles d’aquells qui, com deia Ovidi Montllor “a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.”