Quan era jove anhelava viure en un sistema democràtic i llegia que en països de molt al nord, amb una gran trajectòria democràtica i humanista, tenien uns instruments anomenats ombudsman. Els envejàvem. Ara ja en tenim a la nostra ciutat. En les darreres setmanes l’ajuntament ha obert un procés públic i transparent per escollir el nou síndic. He decidit presentar-me. He aportat un dossier que de forma resumida exposo ara per tal que el conjunt de la ciutadania el pugui conèixer i jutjar.
Ideari. La figura del Síndic de Greuges la podríem fonamentar en el liberalisme polític –no confondre amb el neoliberalisme econòmic. L’humanisme i la radicalitat democràtica parteixen de la idea que cal tenir sempre, en darrera instància, una sana desconfiança en l’estat i les seves institucions. Ho expressava molt bé Francesc Pi i Margall, diputat per Sabadell i president de la I República espanyola, quan escrivia: “Todo poder es absurdo” o “El poder, hoy por hoy, debe estar reducido a su menor expresión posible”. Unes idees molt similars al gran mestre del concepte de democràcia i l’humanisme expressat en el memorable llibre Sobre la llibertat de John Stuart Mill: “El poder mismo es ilegítimo. El mejor gobierno no tiene más títulos para él que el peor”. Aquest autor és, a més, l’autor del llibre La submissió de les dones, del 1869, que és un brillant al·legat feminista de la igualtat de drets de les dones.
El Síndic fonamentarà la seva acció en les idees expressades per Pi i Margall: “Mi soberanía no consiste sino en la autonomía de mi inteligencia” o “Dentro de cada hombre hay un tribunal para juzgar de todo pensamiento que se lanza al mundo”. Es tracta, doncs, que el Síndic actuï guiat només per la defensa dels drets cívics i polítics dels sabadellencs que els sentin vulnerats. La recerca de la veritat, com sabem, és sempre en minúscules i sempre imperfecta, com tota obra humana. En cas de ser escollit em comprometo a actuar amb independència de criteri i, per damunt de la meva ideologia, actuar només guiat per l’interès d’aquells sabadellencs que senten els seus drets vulnerats.
El Síndic inspirarà la seva actuació en l’humanisme i en els valors de la Il·lustració, en la Declaració de Virgínia del 1776 on s’expressa la voluntat que l’acció política sigui útil per a la recerca de la felicitat individual i col·lectiva, en els valors de la revolució liberal de la Revolució Francesa amb el seu tríptic ètic de llibertat, igualtat i fraternitat, i la seva Declaració Universal de drets de l’home i del ciutadà del 1789. De la mateixa manera ens inspira la Declaració dels drets de les dones (1789), d’Olympe de Gouges, i La vindicació dels drets de les dones (1792), de Mary Wollstonecraft. L’ideari del Síndic es fonamenta més modernament en la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, el Pacte Internacional de Drets Cívics i Polítics del 1976, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals del 1976, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2000, la Carta Europea dels Drets Humans de la Ciutat feta a Saint-Denis el 2002 i, per acabar, el Reglament de la Sindicatura Municipal de Greuges de Sabadell del 2017.
Alhora, la forma d’exercir la seva funció en la defensa dels drets civils es fonamenta en una llarga trajectòria que, partint de Henry David Thoreau i les seves idees entorn del deure de la desobediència civil davant situacions i lleis injustes, inspira Lev Tolstoi i Mohandas Gandhi i culmina en la lluita pels drets civils encapçalada per Martin Luther King, el qual es considerava deixeble del mateix Thoreau. Hi ha encara malauradament seients d’autobusos vedats. A Sabadell tenim una llarga trajectòria de lluita pels drets civils, però sempre hi ha reptes a superar. Per exemple, avui a casa nostra, i degut al fenomen de la globalització, una part molt significativa dels nostres ciutadans i ciutadanes procedeixen d’arreu del món i una part molt important no tenen drets polítics.
El Síndic es mou en una ciutat, en una societat democràtica, però sabem que en tota societat plural i diversa existeixen conflictes. L’objectiu d’aquest àmbit d’actuació és el de tractar que aquests conflictes es puguin en primer lloc denunciar, en segon lloc prevenir i en darrera instància ajudar a resoldre els conflictes de la seva competència de manera democràtica i pacífica des de la proximitat, l’acompanyament, la mediació i el treball social. El civisme és moltes coses, però és important reivindicar el concepte de deures envers la comunitat; sense deures el ciutadà no exercirà el civisme sinó únicament l’egoisme de reclamar drets que llavors només obliguen els “altres”.
Bé, queda molt per fer. El Síndic és una peça més, potser la més humil, la darrera d’una llarga baula, però també la que pot assegurar a la ciutat que ningú, ningú queda enrere. La pluralitat d’opcions afectives, ètniques, espirituals, d’edat, de gènere i d’opcions i estils de vida no són, no han de ser una dificultat, sinó que les hem de veure com l’expressió d’una pluralitat, que ens qüestiona però que ens fa lliures, però en aquesta diversitat hi ha encara molt a fer per tal que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats de ser feliços. I en aquesta tasca el Síndic ha de ser-ne la darrera garantia, quan tot el demés falli.
El Síndic actuarà des dels principis de l’ètica civil, és a dir, des dels principis que ens fan entendre que la ciutat són uns ciutadans que discuteixen i escullen els millors camins envers el seu projecte individual i també col·lectiu. I aquesta presa de responsabilitat es fa des de la llibertat i la democràcia. Per aquesta raó serà molt important que les noves generacions tinguin la preparació humanística necessària per poder actuar des de l’autonomia moral, eina imprescindible per a la seva actuació cívica.
Propostes de la Sindicatura. 1. Cal passar de l’etapa dels pioners a l’etapa de la consolidació. És necessària la contribució de la sindicatura a les polítiques de transparència que les institucions públiques porten a terme a la ciutat. 2. Proposaria, en una segona etapa, la realització d’alguns debats ciutadans que, més enllà de la conjuntura, ens ajudin a discutir amb calma els dèficits dels drets humans a la ciutat i com encarar la lluita per al seu eficaç abordatge. 3. Proposo també la possibilitat de construir un Consell Assessor del Síndic, amb un grup de persones representatives de la ciutat, que d’una manera independent puguin ajudar el Síndic. Aquest consell seria molt flexible i es podria reunir un o dos cops l’any. 4. Així mateix, cal que de cara al 2019 la Sindicatura tingui un pressupost propi d’acord amb les noves necessitats de consolidació. 5. El Síndic es planteja establir una relació prioritària amb el món escolar, perquè és allà on es juga el futur del compliment dels drets i deures en una ciutat. L’escola com a bressol del civisme pot jugar un paper fonamental en l’educació de ciutadans actius i cívics. 6. Tractaré que el Síndic intensifiqui els treballs ja iniciats envers les noves generacions en l’àmbit de la formació en els valors que inspiren els drets humans. Plantejo establir convenis de col·laboració amb aquelles entitats de la ciutat especialitzades en la formació de formadors com les del lleure educatiu. 7. La sindicatura planteja que en l’àmbit del seu pressupost -a partir de l’any 2019- tingui una partida per encarregar informes o estudis relacionats amb la seva missió. 8. El Síndic, tot i conformar-se com un instrument de l’Ajuntament, és de fet un instrument de la ciutat, amb autonomia d’aquest i amb llibertat de criteri. 9. El Síndic tindrà sempre les portes obertes i la mà estesa al teixit associatiu de la ciutat, veïnal, cultural, de lleure educatiu i assistencial, ja que aquest és una concreció pràctica i palpable del valor de la fraternitat. A més, el moviment associatiu és un gran instrument per tal d’assegurar-se que aquella gent que se sent agreujada en els seus drets sigui degudament atesa. És a dir, vigilar per tal que aquest servei sigui realment útil a aquells a qui va dirigit. Les entitats són en si mateixes un bon instrument per detectar i canalitzar aquest tipus de mancances. 10. Molt sovint la gent que més ho necessita és la mateixa gent que desconeix un servei. Aquests són els de menys recursos econòmics i culturals. Cal lluitar contra el que des del management de la governança en diuen “efecte Mateu”. Per tant, continuaré en la necessària tasca de connectar el Síndic amb la pluralitat geogràfica i sectorial de la ciutat de tal manera que la immensa majoria de la ciutadania entengui que existeix un canal directe de defensa dels drets humans a la ciutat. 11. El Síndic té com a funció actuar en aquelles competències de l’administració local en relació al ciutadà. Ara bé, existeix una funció darrera com és la d’atendre aquelles demandes dels sabadellencs que responen a vulneracions de drets civils i socials per tal d’esbrinar quina és l’administració responsable. I traslladar i interessar-se en el seguiment de la qüestió al Síndic de Greuges de Catalunya.
- I una darrera funció, com és la de fer pedagogia a la ciutat d’on són aquelles barreres que impedeixen avançar en el compliment dels drets humans a la ciutat.
Article publicat a Mèdia.cat
Diana Quer ha estat tristament coneguda, una jove madrilenya de vacances, desapareguda que acaba sent jutjada pels mitjans i la societat. Si bé totes les pistes indicaven que la seva desaparició havia estat forçada i hi havia indicis de violència i sospites de violació, molts mitjans (i per tant els i les professionals que hi treballen)van decidir que l’espectacle sobre la seva persona era molt més beneficiós.
El tractament mediàtic de les emergències humanitàries, els assassinats masclistes, el tràfic de persones… és, diguem-ho clar, fastigós. Pocs mitjans tracten amb respecte i des d’una perspectiva objectiva i lògica humana les notícies. Majoritàriament es prioritza l’estereotip masclista i el tractament catastròfic. Es prioritza convertir en guió de caire cinematogràfic la notícia i dotar-la d’elements “dubtosos”, és a dir: de dubtosa qualitat informativa, de fonts i testimonis poc clars o informacions que només aporten xafarderies poc fiables i facècies de mal gust a l’entorn de les víctimes. S’utilitza un llenguatge tendenciós: es parla de mort enlloc d’assassinat i informacions especulatives sobre la vida de les desaparegudes, assassinades, traficades o refugiades.
La premsa s’ha anat tenyint d’estereotips i fòbies però també d’informacions sense contrastar, invencions informatives o opinions que acaben sentenciant sense defensa possible. El cas de Diana Quer és un símptoma de com la premsa ha pres una desgraciada deriva cap a la desinformació i el cinisme.
La realitat és que una jove anava de festa major i va desaparèixer, a partir d’aquí es tem per la seva sort i els mitjans ho tracten de forma tremendista, subverteixen l’ètica periodística i alimenten un imaginari col·lectiu ple de prejudicis i estereotips. La víctima acaba criminalitzada i jutjada socialment, es desconfia del seu entorn, de la seva educació i dels seus costums. Es decideix com hauria de fer, vestir, parlar i actuar sense conèixer-la i engreixant el sexisme: es jutja l’agredida i no pas l’agressió.
La premsa sucumbeix als clixés del patriarcat i no ofereix una anàlisi dels fets que informi realment. El periodisme passa per sobre de les lleis que emparen drets humans i dignitat de les víctimes. L’espectacle dels mitjans alimenta grans grups mediàtics i això és el que prima, els drets de les persones, els drets de les dones, la bona informació que no minimitzi el problema va desapareixent i . La professió esllangueix, la banalització fa distant la violència masclista de l’audiència i així es naturalitzen els crims, es desempodera les dones i s’insensibilitza la societat.
Tweet
Article publicat a Nació Digital
En la lluita pels drets hi hagut moltes banderes que han esdevingut símbols. Per exemple la lluita pels drets de les persones Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals (LGTBI) ha estat marcada pels colors. Cada color simbolitza un aspecte de la vida i la natura: sexualitat, salut, harmonia… el color groc simbolitza la llum del sol.
El color groc, actualment, a Catalunya també ha esdevingut un color simbòlic, de llum, de llibertat. Un color que, de forma esperpèntica, s’ha prohibit a fonts, enllumenat, edificis públics, inclús les persones apoderades les properes eleccions (sense garanties, per cert) del 21 derelatava com la policia havia retirat les cintes grogues dels arbres de nadal que guarnien alguns edificis públics. Grotesc, esperpèntic, trist.
La Junta electoral ha decidit prohibir el groc, anul·lar-lo, el color que simbolitza la llum. Aquesta és una campanya fosca, amb censura, amb una normalitat aparent, abatuda i que busca una victòria que humilii un poble. Han prohibit el color groc, sembla una frase treta d’un conte que terroritza infants.
Res no és el que és. Es prohibeix un color , un símbol que reclama llibertat per a aquells que són a presó, hi ha candidats i candidates que no poden expressar-se lliurement, paraules prohibides als mitjans, periodistes que pateixen censura, enquestes que han passat per unes cuines on el xup-xup ha inflat tant els resultats per que semblin factibles i fan créixer un orgull de patriotes agressius. Està sent una campanya plagada d’amenaces directes, d’advertiments, d’avisos. Paral·lelament s’evidencien la manca de garanties de les eleccions des del minut zero: govern intervingut, President, conselleres i consellers empresonats o a l’exili (i que no són reconeguts llurs càrrecs), la mesa del Parlament encausada, dubtes sobre el cens, dubtes de cara al recompte, manca d’observadors internacionals. Són massa coses per dir que això és legal, que això té garanties.
On són tots aquells i aquelles valedores de les garanties, de la netedat? Aquelles i aquells que ens acusaven de la manca de garanties del referèndum del passat 1 d’octubre mentre tancaven escoles, agredien votants, robaven urnes, on són ara? Perquè ara si i quan era possible no? On són aquells i aquelles que volien parlar (hablar) i vestien de blanc a les places dies després del referèndum? Perquè no es va voler dialogar quan era el moment i no es va voler parlar , ni rebre les persones representants del Pacte Nacional pel Referèndum per molts d’aquells que s’han omplert (i s’omplen) la boca de legitimitat, de compliment de la llei?
Seran unes eleccions grises perquè es volen fosques, es volen incertes i es vol imprimir la por al poble per retallar-nos els drets democràtics i socials. Avui podem parlar d’una estrena important a nivell planetari, jo només puc parafrasejar: «que la força ens acompanyi» i, malgrat la por, no deixar-nos atemorir i seguir endavant, lluint el groc per aconseguir la llibertat i veure la llum del sol, de nou.
Tweet
Article publicat a la Revista ONGC
El títol només recull les primeres paraules amb què comença el manifest del Pacte Nacional pel Referèndum (PNR), creat el 23 de desembre del 2015. El PNR va ser un dels darrers espais socials, després de moltes negatives, pel diàleg que sempre s’ha ofert des del sobiranisme. Una voluntat de diàleg que mostra un tarannà, una voluntat de construir ponts i no pas murs que no ha trobat interlocució.
Divuit han estat les negatives que el govern del Regne d’Espanya ha donat a la proposta de dialogar. Negatives, menyspreus i fòbia. Negativa al diàleg, menyspreu a les accions i les institucions i catalanofòbia impulsada des d’alguns mitjans i organitzacions. EL PNR ho va intentar, el grup coordinador vam demanar al Presidente una reunió. La resposta: el silenci. Vam demanar a tots els grups parlamentaris del congrés presentar-los el manifest, comentar la proposta, començar un procés de diàleg. La resposta: ni PP, ni PSOE, ni Cs van voler rebre els representants del Pacte. De fet, ja havíem tingut una prèvia a aquesta posició emmurallada al Parlament de Catalunya, ni PP ni Cs van voler ni tan sols rebre el grup coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum.
Van ser mesos apassionants cercant suports a Catalunya en què vam copsar la voluntat inclusiva de les persones que s’acostaven, de les persones signants. En poc més de dos mesos, 500.000 persones van signar un manifest que demanava un acord per a la celebració d’un referèndum que volia “facilitar una solució política a un conflicte polític a través del mecanisme més fonamental de què disposen les societats modernes: conèixer i respectar la voluntat democràtica de la majoria”.
Voluntat de diàleg, respecte a la diversitat d’opinió, voluntat democràtica, voluntat d’acord de les institucions i forces polítiques, voluntat d’expressió, decidir el futur polític, determinació cívica, pacífica i democràtica… el que recollia el manifest del PNR era una voluntat majoritària per decidir, aprofundir en la democràcia, expressar respecte i no excloure ningú. A tota aquesta suma de voluntats, el silenci i la negativa com a resposta.
Deixeu-me anar a les dades: la primera onada de l’enquesta del CEO del 2017 va preguntar sobre la convocatòria d’un referèndum. El posicionament, un 73’6% estava a favor d’un referèndum. D’aquest percentatge, un 50’3% el volia sense condicions, un 23’3% volia un referèndum pactat amb l’Estat i un 22’7% no el volia. Em sembla significatiu que, dels votants del bloc dit “constitucionalista” (PSC, PP, Cs), un 15’1% estava a favor d’un referèndum sense condicions i un 23’7% a favor d’un referèndum pactat. No estem parlant, doncs, de majories sobiranistes sinó de necessitat de realpolitik. Estem parlant d’una societat que expressava la seva diversitat i el referèndum era la manera de resoldre un conflicte polític.
Ja sabem la història: el referèndum es va portar a terme, però les condicions en què ens vam trobar les persones que volíem exercir el nostre dret a vot no van ser de respecte democràtic sinó d’agressió a la democràcia. El referèndum es va negar des del “constitucionalisme” i es va actuar amb tota la contundència, utilitzant la força i limitant al màxim les llibertats.
Després de la limitació de drets i llibertats, després de la violència policial, una marea blanca a Barcelona, Madrid, Sevilla, Granada, Bilbao, Pamplona, Valladolid… demanava diàleg, diàleg i acord (sense denunciar la violència de l’1-O i equiparant mobilització ciutadana i imposicions de l’Estat). També va arribar el 155 i l’empresonament i exili del President, consellers i conselleres i el judici de la mesa del Parlament al Tribunal Superior. Van arribar les manifestacions massives per la llibertat i la internacionalització, negada per l’Europa dels negocis, del procés independentista a Catalunya. L’oferta de diàleg i acord va tornar de la mà del Govern que, un cop més, rebia negativa i repressió. La negació unilateral, la violència unilateral front la cultura del diàleg, la mobilització social pacífica i l’expressió i opinió diverses.
Tweet
Article publicat a Mèdia.cat
Enguany, la diferència de les informacions sobre la violència policial de l’1 d’octubre ha fet reflexionar, i molt, sobre la qualitat informativa. No és, ni de lluny, el primer cop que es parla de manipulació, però sí de forma tan popular respecte a una realitat que difereix tant dels fets; com a mínim, és la primera vegada que es visualitza de manera tan massiva.
Fa anys que l’anàlisi dels mitjans sobre la imatge de les dones ja palesa aquesta pràctica. La realitat que vivim les dones i les informacions, la publicitat, les sèries de ficció… sovint no han anat de la mà, ni tampoc no han tingut en compte, que es partia d’estereotips i prejudicis masclistes.
Aquest fet s’ha posat de manifest amb el judici per la violació múltiple ocorreguda a Pamplona. Tot i la gravetat dels fets, les informacions parcials i l’actitud del jutge ens recorden els anys 80 i aquells judicis i sentències de la violació i la minifaldilla (un tema recurrent, per cert, en altres sentències).
La trivialització de les violències masclistes és una constant en tot tipus de tertúlies. Hi ha graus i nivells, naturalment, però es repeteix arreu, de manera que l’objectualització de les dones en l’àmbit social es normalitza en les opinions mediàtiques i les informacions.
Tant és així que es victimitza les víctimes doblement, culpabilitzant-les de la situació sense analitzar el context i, sobretot, sense posar en dubte el sistema de valors que ho permet: la forma de vestir, si coquetejava, el dubte del consentiment, la manca de seguretat, la “histèria”, alhora que s’atorguen privilegis al mascle prototípic: el desig irrefrenable, la disposició femenina al seu desig, etc.
Tal com afirmen diferents estudis, moltes agressions succeeixen a partir dels silencis, d’un no consentiment que no es vol interpretar com a tal, i vénen de l’entorn més afectiu i emocional a les víctimes. Si el “no” de les dones no és clar i contundent (i fins i tot així!) s’interpreta com un sí i, en cas que sigui clar, sovint es nega. Les estadístiques són clares i els estudis també.
Les agressions, però, només són la punta de l’iceberg, ja que per sota subjau què les provoca, com és la discriminació, el masclisme i el sexisme, cosa de la qual els mitjans haurien de prendre nota.
En aquest sentit, l’Observatori de les dones als mitjans de comunicació ha elaborat una eina per una comunicació no sexista a fi de millorar el discurs institucional i l’anàlisi dels mateixos mitjans, oferint bones pràctiques en la comunicació. L’objectiu és fer possible altres imaginaris, donar espai a la diversitat i que les dones siguem protagonistes; no només víctimes cosificades i negades. Es tracta, en definitiva, de ser presents (com ja diuen des d’On són les dones), però també de dotar de continguts que ens reconeguin i valorin.
Des dels mitjans s’ha d’adoptar l’equitat, oferir eines i anar més enllà, perquè les dones ens volem vives però també lliures i rebels. Per això cal ser protagonistes de la nostra història i de les històries compartides.
Tweet
Ells no volen que se’ls vegi, aquests són els violadors de San Fermín 2016
Article publicat a Nació Digital
Poques hores abans de tancar aquest article hi hagut a Barcelona una concentració fruit de la indignació. Una concentració que vol denunciar tot el que està passant a l’entorn de la violació múltiple dels Sanfermins i l’actitud de la justícia.
Una celebració festiva multitudinària. Cinc homes, entre els quals dos que tenen formació militar, i una noia de 18 anys, divuit, tot just assolida la majoria d’edat. Missatges previs de watssapp «la manada». La manada, els cinc homes surten de cacera, decidits i amb certa planificació. Troben una jove, l’assetgen i la violen. Tot això presumptament, perquè la justícia els reconeix la presumpció d’innocència. Enregistren vídeos i els distribueixen entre els amics.
Una matinada del 7 de juliol del 2016 i una jove que surt amb els amics i amigues a gaudir de la festa. Troba 5 homes que li doblen l’edat. Que l’assetgen, la forcen, la obliguen a fer una fel·lació a tots ells i la penetren. Li roben el mòbil i la deixen al carrer. Tot això presumptament, perquè la justícia no pressuposa que els fets han esdevingut.
La jove denuncia, ells li posen al darrera uns detectius. Arriba el judici i el jutge accepta com a prova un informe dels detectius que afirma que no va quedar traumatitzada, bàsicament perquè ha seguit vivint i ha intentat fer una vida normal, malgrat el que va passar. El jutge no accepta els missatges de watssapp previs, els que mostren les intencions dels cinc. La víctima esdevé culpable i els «presumptes» criminals es netegen la cara perquè ella no es va «resistir» i ha comés l’error de seguir vivint.
Cada dia es denuncien tres violacions al Regne d’Espanya, el 95% passen en espais d’oci nocturn. A Catalunya, segons dades de Mossos, els delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual són 617, només registrats els dos primers trimestres del 2017 .
Quin és el relat d’aquesta presumpta justícia? Com estan actuant els jutges amb les dones, amb les classes populars, amb la gent normal?
Una justícia que reconeix la presumpció d’innocència a agressors que han presumit dels fets i ho han difós. Una justícia que reconeix als agressors el dret a la intimitat. Una justícia que parteix del prejudici masclista i revictimitza la dona que ha patit la violació, una violació múltiple. Una justícia que nega els drets a les dones.
Justícia injusta, el que hauria de ser un oxímoron acaba sent una realitat. Una justícia que és cega als fets però no a les persones. Fent repàs de les sentències que afecten a dones que han estat agredides trobem empatia i sensibilitat nul·la i, sobretot, menyspreu per les lleis que donen drets. Però també una justícia al costat del poder, dels poderosos, dels forts, dels dominadors.
Una justícia que fa possible que en una violació múltiple la víctima sembli culpable, en sigui la responsable. Una justícia que demana 22 anys als violadors múltiples de Pamplona mentre demana 50 anys per una baralla de bar a Alsasua. Una justícia que empresona qui posa urnes i exculpa els violents i els corruptes. Una justícia que està mostrant-se com el que és: cega, sorda, injusta, insensible, patriarcal.
Tweet
Foto: C.D.R. Premià de Mar
Article publicat a Jornada
Avui, malgrat els esforços d’alguns, es portarà a terme una vaga general i es farà contra la precarietat i per les llibertats. Una vaga que posa sobre la taula l’empobriment de les classes populars i, també, el context polític actual en el que les llibertats queden retallades al mínim, en el que la democràcia està més que en qüestió. El que esdevindrà és una vaga política? Les vagues polítiques estan prohibides i el mateix Tribunal Superior de Justícia ha desestimat els recursos presentats per Foment del Treball contra la vaga.
I tot plegat, no té molt a veure? La darrera enquesta del CEO un 25’6% de la població expressa que la seva situació econòmica és pitjor que fa un any. Segons la darrera Enquesta de Condicions de Vida la taxa de risc de pobresa és del 13’2%, un 34,5% de la població catalana no es va poder permetre ni una setmana vacances i un 37,7% no va poder afrontar despeses imprevistes. L’IDESCAT recull que el 19’2% de famílies viuen sota el llindar de la pobresa a Catalunya. Paral·lelament, el CEO, extreu de les enquestes que un 30% no està gens satisfeta amb el funcionament de la democràcia i un 46’4% està poc satisfeta. I, finalment, un 48’7% creu que Catalunya hauria de ser un estat independent. El creixement paral·lel de la pobresa i la demanda política van de bracet.
La temporalitat, els baixos salaris, la bretxa salarial que patim les dones, la manca de capacitat adquisitiva, la precarització de les condicions laborals i, en definitiva, l’empobriment de les classes populars, tenen molt a veure amb el model social que es construeix, amb les polítiques públiques que es fan i el model productiu que s’ajuda a expandir.
Un model polític que retalla drets democràtics va lligat a un model social i productiu que prima els beneficis per sobre de les persones. Un 20% de treballadores i treballadors pobres que lluiten per la subsistència mentre s’ha rescatava el sistema bancari. Els mateixos bancs que desnonen aquelles persones que no poden pagar la hipoteca i deixen pisos buits que contribueixen a una nova bombolla immobiliària i un encariment dels lloguers. Una espiral d’empobriment en la que els beneficis segueixen enriquint els grans capitals.
Un model polític que retalla llibertats, intervé el Govern de la Generalitat, empresona els consellers i conselleres, així com dirigents de la societat civil comporta, també, un model social i productiu en el que aquelles persones que s’oposen i construeixen alternatives són un destorb. Un model d’estat que s’ha construit en base als privilegis d’uns pocs, el patiment de moltes i molts i l’odi contra els pobles i les que gosen mostrar la seva diferència.
Si, fins que tot torni a ser normal ens cal una vaga general.
Tweet
Article publicat a Mèdia.cat
A la ràdio he sentit un dirigent de Societat Civil Catalana (SCC) parlar del règim del 78. Davant la sorpresa de tothom, ell s’ha defensat: “és que sou tan persistents!”. La reflexió és automàtica: els mitjans de comunicació no són persistents? Les xarxes socials no són plurals i trobem persistència també de tot tipus de missatges?
Aquest missatge de l’autoanomenat “bloc constitucionalista” respecte dels mitjans públics, com Catalunya Ràdio o TV3, es repeteix fins a la sacietat (sembla que no es consideren persistents): es qualifica d’esbiaixada la informació, es diu que se situen –també– fora de la legalitat, es diu que són mitjans d’uns quants i no de tots els catalans, o que no se’ls convida a opinar… en definitiva: els missatges són molts però l’objectiu és un de sol.
Mentre mitjans públics i privats estatals reiteren de forma continuada opinions i campanyes, aquestes veus crítiques no han parlat. Més aviat la preocupació mostrada ha estat sobre l’excés de pluralitat, com quan es va demanar al ministre d’interior per què la diplomàcia espanyola no havia actuat per canviar la versió de la premsa internacional.
El doble raser de la persistència és accentuar, des de l’excés, només a allò que es vol invisible per tal de minimitzar-ho, mentre per l’altra banda es minimitzen els efectes d’allò que, realment, es vol destacar.
I cal fer autocrítica per avançar, admetre els errors per corregir. Val a dir que la revisió de conductes i continguts, així com la pluralitat dels mateixos, no es fa de forma equilibrada. Només cal repassar les portades dels diferents diaris espanyols, internacionals i catalans.
Només cal fer un repàs de les persones que participen en les tertúlies. Només cal veure –o escoltar– una mateixa notícia a tots els informatius.
I tot plegat és persistència, però el significat i objectius són ben diferents. Els dits “separatistes” som persistents perquè som gent ferma en les nostres accions i persistim malgrat les dificultats, les agressions i les envestides diverses. Els dits “unionistes” són persistents en la quantitat i duració de les conductes. Els primers reclamem drets, els segons els neguen. Accepcions diferents, significacions diferents, actituds diferents.
A tall de reflexió, abans de tancar l’article: cap, ni una de les portades dels diaris amb edició a Madrid dedicava un titular al fet que el jutge belga ha alliberat el president de la Generalitat.
Tweet
Hi ha hagut un interessant debat entre Lluís Perarnau i Antonio Santamaria, sobre la revolució democràtica que vivim i m’agradaria dir-hi la meva. Diré d’entrada que estic quasi totalment d’acord amb Perarnau. Un cop acabat l’article i desprès d’escriure això prometo anar a Els Padres i confessar-me pel meu pecat de lloa a un dirigent de la Crida.
Si a Catalunya una gent, força gent, reivindica la independència, i això revifa el nacionalisme espanyol franquista, és potser una esmena a la totalitat a aquest 40 anys de com s’ha governat Espanya. S’ha demostrat que la modernització proposada per Felipe González ha canviat materialment el país però no la mentalitat, com deia Josep Xinxo de les JSUC s’han fet escoles però no s’ha canviat l’educació.
Santamaria no explica que el nacionalisme espanyol va crear el franquisme i per tant mentre algú no inventi un nacionalisme espanyol democràtic, Podemos ho intenta, sempre farà feredat. Que els catalans podríem haver tingut als anys 30 un nacionalisme català de caràcter feixista és clar. Però el franquisme el va liquidar. No hi ha cap poble que estigui lliure de perills feixistes.
Santamaria ens diu que a la manifestació espanyolista hi havia gent de barris populars, i és clar, gent de Sarrià Sant Gervasi, que és on viuen els autèntics burgesos catalans que ràpidament han anat a posar les seus de les seves empreses a Madrid. Fa 80 anys van anar a Burgos.
Fer servir com a argument de pes el que passa a Twitter és una trivialitat. Twitter és un instrument bàsicament feixista: què es pot argumentar amb 140 caràcters? Segons Santiago Segurola és com un bar ple de borratxos cridant. Trobaríem tants tuits dient xorrades a banda i banda… Siguem seriosos. Difícilment trobarem però declaracions tant injurioses com fan els dirigents del PP en referència als catalans. Estem tan acostumats que ja ho hem interioritzat com a normal. Si el mateix que diuen dels catalans ho diguessin dels andalusos, la secessió dels andalusos ja s’hauria consumat. Per altra banda la fraternitat entre els pobles es pot practicar igualment entre pobles amb estats independents si es vol.
La DUI no té perquè provocar cap reacció. Santamaría dóna per suposat que serà així, perquè coneixem la manca d’esperit democràtic del govern del PP, i de l’experiència acumulada de bombardejar a Barcelona. Però si la DUI provoca això no és per un fat de la història, sinó per la manca de conviccions democràtiques de l’estat espanyol posades al servei de la reacció. Per començar del Tribunal Constitucional que és qui va començar aquest embolic actuant com a tercera cambra política -quan no té aquesta funció- un cop segellat l’acord pactat entre Catalunya i Espanya amb l’Estatut
Pensar que a Catalunya hi ha 2,5 milions de persones de classes mitjanes és atemptar a la llei de la gravetat. Una cosa és que la gent es consideri classe mitjana i l’altra que sigui cert. I el pitjor és que un analista ho utilitzi com un argument. Si fos cert que hi ha 2,5 milions de catalans de classe mitjana seria l’únic país del mon on hi ha més classe mitjana que treballadora. Això seria un tret essencial d’identitat que mereixeria no el dret a l’autodeterminació, sinó la secessió automàtica.
Estem assistint a un moviment d’emancipació nacional que necessàriament és interclassista. I això és lògic.
Santamaría ens diu que a Badia van anar a votar només un 19 per cent dels ciutadans i emplaça a Pararnau a que ho expliqui de forma racional. Sense el permís de ningú, com fa un lliurepensador, li donaré una explicació. En el referèndum europeu va participar-hi un 34 per cent i al de l’Estatut un 35 per cent. I en totes les eleccions hi ha un gap molt gran entre la participació electoral a Badia i la mitjana catalana. Això no té res a veure ni amb el catalanisme ni amb el nacionalisme espanyol. Té a veure amb el nivell cultural i de renda. Passa aquí i arreu del món democràtic. No cal donar voltes sempre a que tot el que passa és un problema identitari. Aquesta és l’explicació racional.
Feia temps que no llegia expressions com “l’aliança de l’esquerra independentista amb el nacionalisme burgès i petitburgès l’aïlla de les classes treballadores”. Ostres. Els burgesos com he dit abans estan tots ja a Madrid. L’únic nacionalisme burgès de veritat que hi ha a Catalunya és l’espanyolista. La diferència entre un petit burgès i un ‘treballador de l’aristocràcia obrera’ per fer servir paraules d’altres temps, no la veig tan clara avui.
Jo comparteixo amb Santamaría la voluntat de tenir una república federal, bé, de fet la compartia. Ara, considerar que el republicanisme independentista “s’està convertint en un obstacle per a assolir aquest objectiu” és d’una miopia política majúscula. Continua “la mesura que en comptes d’unir divideix a la classe treballadora del conjunt de l’Estat i alimenta els pitjors instints de les màquines nacionalitàries a ambdues ribes de l’Ebre.” Analitzem dues coses. La primera, No havíem quedat que no hi havia treballadors en aquests 2,5 milions de catalans? Llavors com els pot dividir? Però qui diu que no hi pot haver una aliança intel·ligent entre republicans catalans i republicans indepes? Si hom posa com a prioritat la república, el lògic és aliar-se amb el republicanisme independentista que és el que ha demostrat capacitat de proposta, lideratge i mobilització, mentre als altres no se’ls ha vist per enlloc.
Ara si lluitar per unes idees democràtiques “provoca els pitjors instints de les màquines nacionalitàries”, llavors no estem en un problema polític sinó psiquiàtric. La democràcia no és un sistema on una part de la societat renuncia per sempre als seus ideals democràtics, sinó una societat en la que hi ha conflictes però aquests es resolen pacíficament, és a dir, votant.
Santamaría passa pel alt un gran detall, “les màquines nacionalitàries” com ell les anomena, no són simètriques: una té jutges, fiscal afinats, TC, i 12.000 policies atonyinant i empresonant, i l’altra la capacitat de manifestació pacífica. És fer trampa posar-ho al mateix sac.
Sembla apel·lar al que Santiago Alba Rico diu que a Espanya es practica “La pedagogía del “millón de muertos: cada treinta años se mata a casi todo el mundo y después se deja votar a los supervivientes, que, naturalmente, tienen claro cuál es la opción adecuada si quieren evitar que se repita la carnicería.” I actuar doncs amb prudència i no lluitar ni per la república, ni contra el rei d’extrema dreta que tenim perquè s’enfadarà molt, ni per la independència. Quina mena de democràcia és aquesta?
Entenc que hi ha un sector de l’esquerra que està desubicat. Han estat incapaços de formular un projecte a partir de la sentència del TC de 2010. Ara bé el que em sembla estrany és que aquest sector impotent critiqui als altres per tal que facin allò que ells han estat incapaços de fer.
La solució la trobo fàcil, també era partidari d’una república federal espanyola amb un estat català, però ningú ha fet la proposta seriosament, per no fer-la ni l’han escrit. Vist el panorama estic d’acord amb els clàssics. Sé que l’article d’autoritat que vaig a citar agradarà a Santamaria i a Perarnau. Això escrivia Andreu Nin el setembre de 1934:
- Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.
- Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement dels seus destins, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
- Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària.
- Enarborar la bandera de la República catalana, amb la finalitat de desplaçar de la direcció del moviment a la petita burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució.
Les revolucions no venen quan un vol, ni de la manera que hom ha imaginat. Les protagonitzen els pobles i les fan com volen. Lenin quan esclata la revolució està a Suïssa i no espera que tingui la forma que Marx va imaginar. S’hi posa al davant i la intenta conduir. Aquí els hereus metafòrics de Lenin s’ho han estat mirant des de la barrera i quan tot es desencadena critiquen a tothom sense adonar-se que si ells haguessin mobilitzat dos milions de persones durant set anys, ara per fi, els aplicarien igualment l’article 155. O què es pensen?
Foto: Fundació Josep Irla
Article publicat a La Independent
Amb aquest títol la Fundació Josep Irla va realitzar la lliçó inaugural del curs 2017-2018 a l’auditori de la UPF School of Management. La conferència va ser a càrrec d’Anne Phillips.
Anne Phillips és professora de ciències polítiques a la London School of Economics and Political Science com a professora de teoria de gènere i va ser directora de l’Institut de Gènere fins al setembre de 2004. Membre de l’Acadèmia Britànica des de l’any 2003. És una de les persones més reconegudes en la teoria política feminista, i escriu sobre qüestions de democràcia i representació, igualtat, multiculturalitat i diferència. El seu treball més influent és The Politics of Presence: The Political Representation of Gender, Race and Culture (1995).
A l’inici de l’acte, Lluís Pérez Lozano, director acadèmic de la Fundació Josep Irla, va donar la benvinguda al públic assistent i va ser Tània Verge qui va fer la introducció a la figura d’Anne Phillips i els seus estudis, presentant-la com una de les principals veus del feminisme contemporani.
Anne Philips va plantejar d’inici la qüestió sobre el dret a vot de les dones i la pluralitat democràtica en el debat dels anys 90, on aquesta qüestió no era central per molts politòlegs, encara es debatia sobre el dret, o no, a vot de les dones. Fent una breu anàlisi de l’evolució legislativa i política al món la xifra actual de representació de les dones a nivell mundial és del 23’5%, més de la meitat de la població no arriba a un quart en la seva representativitat. Tot i ser una infrarepresentació evident la xifra de fa 20 anys era molt lluny i l’evolució ha estat positiva. A Catalunya actualment la representació femenina és del 43%, al Regne d’Espanya del 39’1%, a la Gran Bretanya del 32%. És evident, per a Phillips, que les quotes de gènere han tingut a veure en l’augment de les dones en llocs de representació, més de 128 països han aplicat quotes d’algun tipus.
Ens esgarrifen les xifres de desigualtat, un país no es pot presentar com a democràtic si no combat la sobrerepresentació dels homes a les institucions, les quotes de gènere milloren la representació institucional de les dones, però no és sinònim de canvi de polítiques la igualtat política no és el mateix que la igualtat econòmica i social.
La presència de dones en política no és una qüestió d’identitat sinó de qualitat democràtica. Les ciutadanes han de tenir dret a vot i anar més enllà. Phillips en la seva anàlisi manifesta que vivim en una societat organitzada pel gènere. Per això són necessàries les quotes i la recerca de la participació, la democràcia s’ha d’entendre com a igualtat política, sinó hi ha igualtat política no hi ha democràcia, i no es tracta d’un tema d’imatge, la democràcia exigeix proporcionalitat.
Tenim exemples en la construcció de noves institucions. Ruanda té actualment un parlament amb un 64% de dones. Una institució nascuda en situació de postconflicte en la que la constitució, de l’any 2003, reserva un 30% dels escons a les dones. A nivell de representació política el salt ha estat important però això no té una traducció en la societat, en un canvi de les relacions de gènere al país. (De fet Ruanda és un dels països amb una de les taxes més altes de violència masclista).
Un altre exemple és el nou parlament escocès, després del referèndum del 1997 en el que es va donar un ampli suport a la seva recuperació. Es van posar les bases per a que fos un nou tipus d’institució en l’accés i la participació, la igualtat d’oportunitats, la transparència i l’empoderament compartit. La proporció de dones representants al parlament Escocès va tenir el seu punt àlgid el 2003 amb un 40%, tot i que aquest percentatge ha anat descendint i això mostra com va afirmar Phillips «que cada pas endavant ha de quedar ben ancorat, tot i que les xifres no ho diuen tot». Per a Phillips el cor de la democràcia és la igualtat en el procés de decisió política.
El republicanisme va associat a la recerca del bé comú així com del bon govern «Quan les preocupacions de les dones s’incorporin en el bé comú llavors podrem deixar de preocupar-nos «d’allò» de les dones», en canvi el neoliberalisme enforteix la idea de satisfacció en l’interès privat, sense pensar en col·lectiu.
El republicanisme advoca per la participació activa, la llibertat com a autogovern, i la qualitat de la vida pública. Per això Phillips insistí en que no es poden deixar les solucions de les desigualtats ens mans dels més privilegiats, ni que vulguin parlar en nom dels menys privilegiats.
La connexió entre feminisme i republicanisme és l’alta participació democràtica i la política participativa activa. Cal reflexionar sobre les tensions entre democràcia, republicanisme i feminisme: el republicanisme i el feminisme reforcen – i es reforcen- la concepció de ciutadania activa i de participació política. En aquest sentit cal tenir en compte com s’han viscut alguns moviments per la restricció de llibertats a col·lectius concrets (per exemple la prohibició del vel a França) on la confluència dels valors republicans i objectius feministes van veure com a necessaris, però que han acabat mostrant que han estat excloents. Cal tenir en compte la diversitat de veus, necessitats i propostes i com rebutjar l’homogeneïtzació de la ciutadania, de les ciutadanes, per seguir avançant.
Tweet
Article signat conjuntament amb Fab Llanos i publicat a La Independent
La imatge de les dones ha estat analitzada abastament des de fa anys per especialistes com són les dones de Drac Màgic o, els darrers anys, des de l’Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació. També es compta el nombre de dones que participem als mitjans des d’ On són les dones. Nombre i anàlisi.
La dita que una imatge val més que mil paraules no s’acaba d’adequar per a les dones, però analitzar i comptar ens ajuda a avançar en el món de la comunicació i el 2.0 i fer una revisió del que volem i ens ajuda a crear nous llenguatges.
Les xarxes ens han donat veu, si, però també ens han creat espais de vulnerabilitat importants: agressions i amenaces, cosificació… i sovint aporten informacions falsejades, dades estridents que ens assetgen. L’Observatori Regular per la Igualtat de Gènere En Noticiaris (ORIGEN) afirma que “El màrqueting ho embruta tot. S’apropia de les idees i de les paraules, les fagocita, les devora, les vomita transformades en monstres difícils de reconèixer.” i ens passa als mitjans audiovisuals, als diaris, als digitals, a les xarxes hem de fer escoltar i veure.
Quan les dones ens apleguem i actuem, com ho vam fer a la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya (a través de les edicions de La Independent, de l’anàlisi realitzat sobre la presència de dones en 120 portades de diaris catalans i en mes de 100 tertúlies televisives, a més d’organitzar xerrades i trobades), per fer sentir la nostra veu es fa evident la importància dels referents i que cal seguir fent passes per avançar juntes i afavorir, també, la creació individual. La imatge també ha de ser nostra i construïda per nosaltres. Més enllà dels cossos que ens modelen, dels rols que ens fan jugar i dels temes que fan invisibles o els que frivolitzen.
Les imatges també seran nostres, fora d’estereotips i models, fent-les reals i quotidianes sense convertir les majories en estàndars de comportament. Ens calen mitjans que ens mostrin, ens visibilitzin, ens escoltin i entenguin que els comportaments són diversos i que el blanc i el negre són possibles gràcies a una àmplia gama de grisos i de colors. La imatge i les seves formes, el missatge i els seus diversos significants van molt més enllà de cóm ens veiem, de com suposem que es sent la nostra manera de comunicar a través dels sentits de les altres i la resta.
Avui, tot i els inconvenients i les evidents desigualtats a l’hora d’accedir als recursos, sobretot en la gestió del temps com a valor de canvi, sabem que gràcies a les capacitats i sororitat de les diverses xarxes de dones i feministes, podem donar la nostra veu i el nostre segell a allò que volem comunicar: la imatge que dura i perdura tot i la immediatesa del que és noticiós, perquè el que busquem, senyores, és fer història des dels nostres punts de vista.
Tweet
Article publicat a Mèdia.cat
Les xarxes ja formen part dels mitjans, la seva utilització sol ser referent per una part important de la població, més que els mitjans convencionals. Aquests dies les xarxes cremen, no són alienes les mobilitzacions constants i la tensió política creixent.
No és un fenomen nou, la rapidesa de resposta de la gent en la producció de textos, àudios, fotos, il·lustracions o vídeos que tenen missatge i/o enginy és inesgotable i rapidíssima. També ho és la bona fe (i la mala fe) en la producció i difusió de missatges, que no sempre responen a veritats o realitats tot i la versemblança.
Les darreres setmanes la versemblança ha acabat sent perillosa, totes i tots sabem que hi ha coses possibles, més que possibles, i que poden ser reals però optar per la invenció i difusió de missatges que reprodueixen una possible veritat no és, al meu entendre, la millor manera de fer-ho visible.
Paral·lelament, rebem missatges en forma d’avís: “no difongueu missatges que no pugueu verificar”, “no difoneu aquest missatge, és fals”, “no passeu aquesta recomanació pot ser perniciosa”… Em sembla, i he tingut debats importants sobre el tema, que el millor és no crear ni difondre missatges alarmistes i instruccions poc fiables.
Hem tingut alguns exemples que després ha calgut desmentir. El primer va ser un àudio d’una dona que deia ser la Presidenta del Parlament i que cridava a la mobilització; un missatge del tot versemblant i coherent durava un minut i escaig. A mida que avançava el missatge la veu ja no era tan semblant, l’accent ja no era de Xerta i el missatge patinava cap al simplisme. Moltes persones vam comprovar la falsedat del missatge, malgrat la bona voluntat.
Un segon missatge, també d’àudio, era una trucada enregistrada d’algú que deia trucar de la delegació del Govern i que oferia avantatges per fer-ho. Era una “broma” de l’APM de Catalunya Ràdio, que no la va emetre però ja va fer tard per aturar el que corria per xarxes. La possibilitat que fos certa és gran -de fet, abans d’escriure l’article ja han sortit articles que informen sobre les pressions de la monarquia i l’estat per què algunes empreses traslladin la seva seu-. Versemblant, un secret a veus, si, però ens serveix el «si non é vero é ben trovato»?
Els dits són ràpids, les xarxes ens porten a una celeritat innecessària i, sovint també, al penediment d’alguns missatges. Les xarxes són eines que poden servir per informar però en la mida que s’omplen de falsedats versemblants la informació esdevé tòxica. Moltes i molts han defensat que per les xarxes passava el futur d’una informació més popular, democràtica i horitzontal, però només serà possible si tenim fonts contrastades i fiables, les xarxes, també són manipulables.
Tweet
Foto: Carme Porta. Mobilització pel Referèndum al Sant Cugat
Article publicat a Nació Digital
S’acaba de fer públic un informe sobre la violació dels drets civils i polítics de catalans i catalanes en les setmanes prèvies al referèndum i una setmana després del mateix. L’informe, editat per diverses associacions en el marc de la campanya “Som Defensores”, es recullen els incidents de l’1 d’octubre, la desproporcionalitat de la força utilitzada, l’abús i extralimitació per perseguir idees i impedir el referèndum, i es relaten les violacions, tot denunciant-les davant les organitzacions internacionals.
L’informe és important, exhaustiu i exposa amb minuciositat el que va esdevenir i ho denuncia. La campanya ha estat, i és, imprescindible. «Som Defensores» va posar en marxa un manifest d’alerta front les continuades vulneracions dels drets civils i polítics, una Xarxa d’Observadores de Vulneracions que va recollir les violacions produïdes amb formació específica i protocols d’actuació, una guia legal i també un dispositiu d’assistència legal i psicològica. Tot plegat de la mà de la societat civil, en temps convulsos, en temps de temporal violent la gent es mou i la societat es mulla lluny d’una equidistància figurada.
I seguim setmanes després de votar, de manifestar-nos i fer vaga, seguim. La gent no s’atura i surt al carrer i pica cassoles, combatent la por amb la il·lusió, combatent l’abús amb accions cíviques i pacífiques.
L’Estat actua i nega, es tanca a la possibilitat d’un diàleg ofert sobre la força d’uns resultats. L’Estat amenaça i desplaça, o ajuda a fer-ho, empreses per mostrar-nos l’abisme. L’Estat desenvolupa l’acte performatiu de la por i la gent té por, però l’assumeix i ni tan sols titil·la. L’Estat deté dos homes de pau i la gent de forma espontània torna a picar cassoles més fort que mai, i ocupa els carrers de forma massiva, incontestable.
Deia Gandhi que “el més atroç de les coses dolentes de la gent dolenta és el silenci de la gent bona” i la gent bona no es calla, ni s’atura ni tan sols tremola davant les porres. La gent es planta. Aquesta és la força, la gent que s’agafa de la mà i camina davant les dificultats, la gent que no s’acovardeix davant un estat que no atura la repressió, la gent que sap que no està sola i que ara cal actuar i no encallar-se que no s’ha de témer davant els qui volen l’enfrontament.
I tot plegat ho fem des de la diversitat, des de la pluralitat de pensament, des del respecte, des de l’afirmació d’uns valors comuns que ens uneixen i l’acceptació de molts dels que ens diferencien. La gent, aquell poble alegre i combatiu del poeta, que coexisteix pacíficament i parla i comparteix i vol incloure, sumar. Gent que es mostra i no s’amaga.
Aquesta és la força d’un poble que avança perquè suma, perquè no nega i acull la gent que vol. Aquesta és la força d’un moviment que s’articula per combatre amb imaginació i valentia i que treballa amb les mans i amb el cap sense pensar en armes ni en batalles. Gent que pren consciència i tria caminar i fer-ho amb decisió.
Tweet
Neix La periòdicaTV, comença com a projecte que compartim amb la Fàb Llanos, companya de La Independent que és un projecte que compartim amb moltes més.
I hem volgut començar amb una sèrie d’entrevistes que encetem amb dues protagonistes: Carla Vall i Bel Olid. Dues de les protagonistes d’un procés obert i que seguirem desvetllant de la mà d’algunes d’elles, protagonistes centrals i actives.
Seguirem treballant en tots els projectes que hi érem, però hem volgut obrir aquest nou espai del que us anirem donant notícies.
Seguiu-nos!
Tweet
Vaig sentir a dir que el govern espanyol havia intervingut el CNJC. No m’ho podia creure. De fet, mai no havia pensat ni en el pitjor malson que això podia succeir. Vaig indagar i és veritat!
Però anem enrere. Què és el CNJC? L’antifranquisme juvenil va ser molt actiu i molt efectiu. Hi havia un potent moviment de centres juvenils als barris a redós de les associacions de veïns, un potent moviment escolta i d’esplai i un potentíssim moviment obrer, d’on van sortir la majoria dels líders polítics del moment. Hi havia una munió d’organitzacions d’esquerres (JCC, MJCC, JGR, etc.), amb l’hegemonia de la Joventut Comunista de Catalunya, que, en la clandestinitat, cohesionava tot el moviment. Per exemple, en els moments culminants (1976), del nucli dur de la seva organització, el secretariat del Congrés de la Joventut de Catalunya, format per onze persones, el 60% eren militants de la JCC. Òbviament cap d’elles provenia formalment d’aquesta organització ja que estaven en la clandestinitat.
L’Assemblea de Catalunya va decidir de reunir les organitzacions juvenils. Es va crear el Consell de Forces Polítiques Juvenils, per una banda, i la Taula de Joves de Catalunya, per una altra. Ambdues, al final, van crear el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.
La Taula de Joves de Catalunya va promoure eI Congrés de la Joventut Catalana, fet a l’ombra del Congrés de Cultura Catalana. La Taula va ser, doncs, un gran instrument de l’Assemblea de Catalunya. Cal tenir present que el protagonisme dels joves en l’antifranquisme va ser aclaparador. Els grans encara tenien la por incrustada al moll de l’os. Es pot veure en les edats dels condemnats pel Tribunal de Orden Público: gairebé tots eren molt joves. A banda del ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’, que es cridava pels carrers (i el dret d’autodeterminació dels pobles), es reclamaven la majoria d’edat i el dret a vot als divuit anys (abans era als vint-i-un) i el patrimoni de la organització juvenil feixista OJE. Aquest procés inicial es va acabar amb la Carta de la Joventut Catalana. El 23 d’abril de 1977 es va fer el míting al Palau d’Esports de Barcelona, que va ser la culminació de la campanya ‘Per la majoria d’edat als 18 anys’, a què van assistir sis mil joves. La Taula va sol·licitar a l’Assemblea de Parlamentaris la constitució d’una comissió de joventut i la creació d’una Conselleria de Joventut en el marc de la Generalitat.
Fruit de tot aquest procés, es convergí en una comissió mixta (desembre del 1977) i el dia 2 d’abril de 1979 es van fusionar la Taula i el Consell i van formar el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. El funcionament inicial va correspondre a l’etapa de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas i la nova Direcció General de Joventut, amb Rosa M. Carrasco.
Vaig participar en tot aquest moviment des del comitè executiu de la JCC, en la Taula de Joves de Sabadell i, més tard, entre els anys 1984 i 1986 com a vice-president del CNJC. I tinc uns records molt intensos d’aquells temps. En destacaré un: l’ingrés del CNJC al Youth Forum, celebrat al Parlament Europeu a Estrasburg l’any 1985. Els joves catalans vam entrar a Europa poc abans que Espanya entrés a la CEE.
Fem un gran salt. Em dirigeixo al CNJC per veure si efectivament està intervingut i em responen:
‘Des del 21 de setembre de 2017, el nostre compte bancari ha estat congelat a causa de l’Ordre del govern espanyol, que afecta 297 organitzacions. L’efecte específic d’aquest ordre és el control directe de les nostres despeses a través de l’Agència Tributària Espanyola. Concretament, tots els nostres pagaments i domiciliacions s’han de notificar mitjançant una declaració responsable a través de la qual jurem que no financem actuacions il·legals ni contràries a les decisions dels tribunals. Aquestes declaracions responsables s’han d’enviar a l’Agència Tributària. Els pagaments no es fan efectius fins que l’Entitat Bancària valida el procediment. A més, als procediments s’hi fan canvis cada dia. Tota aquesta situació és un atac directe a la nostra independència financera i té un efecte negatiu directe sobre l’activitat diària del CNJC’
S’han begut l’enteniment! El govern de l’estat espanyol creu que el CNJC és un organisme perillós! Noto una esgarrifança per tot el cos. Està en perill tot el que es va aconseguir amb la lluita incansable de la resistència, que des de l’any 1940 va resistir i combatre el feixisme. Des d’aquell començament de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya, amb l’afusellament de Jaume Girabau l’any 1942, passant pel maquis i el Front Nacional de Catalunya, fins a la tortura salvatge de Domènec Martínez a la Dirección General de Seguridad de Madrid per ser secretari de la Joventut Comunista de Catalunya l’any 1976.
Walter Benjamin ens va explicar un concepte molt actual, la idea que la història no ens demostra que el futur hagi de ser ineluctablement millor que el passat i el present. Som en uns moments en què hom té tota mena d’indicadors que ens mostren el contrari. No és gens clara una visió optimista del progrés, ens va descriure la possibilitat que podíem anar enrere en la lluita pels drets civils i socials. I això és precisament què passa ara mateix.
És l’hora dels joves, una altra volta. Però que sàpiguen que aquest cop ens tindran a tots darrere, sense fissures.
Foto: GETTY
Article publicat al diari Jornada
Enguany fa 40 anys de la primera manifestació LGTBI a Catalunya. Enguany ha estat un any en què s’han vulnerat drets fonamentals i s’han retallat les llibertats. Ens diuen que la vulneració dels drets fonamentals es fa quan l’estat de dret està en perill, però la realitat és que no s’ha respectat l’estat de dret per defensar la unitat d’un país.
Que les lleis estiguin per sobre les persones diu molt poc de qui les executa. Les lleis han evolucionat segons les demandes i les necessitats socials; si no, encara viuríem en un estat teocràtic, no hi hauria drets laborals ni socials ni polítics. La fi de la segregació racial o la negació del dret a vot de les dones se sustentava en lleis que negaven drets i que van ser reformades, superades i desobeïdes.
No hi ha avenços sense desobediència. En la història tenim molts exemples: Rosa Parks, les sufragistes… Tenim exemples més recents i propers, com les dones de l’Aràbia Saudita, que han desobeït durant molt de temps la prohibició de conduir i, tot just ara, han canviat la llei que els ho permetrà. Les persones LGBTI han estat (i encara ho estem a 72 països del món) perseguides, agredides i negades sense drets iguals que reconeguessin la diferència, la desobediència i la visibilitat del col·lectiu. La lluita per canviar les coses i aconseguir drets totals de ciutadania ha fet que s’aconseguissin drets com els del matrimoni i l’adopció.
Caldria rememorar el que la filòsofa Maria Zambrano deia: «No es passa del possible a la realitat, sinó de l’impossible a la veritat.»
Tweet
Article publicat a Dones en Xarxa i Catalunya Plural
Berta Cáceres: “Usted tiene la bala… yo la palabra. La bala muere al detonarse, la palabra vive al replicarse”.
Rebo, suposo que totes rebem, milers de missatges per les diferents xarxes, en públic o privats. N’hi ha que difonen fakes claríssims, d’altres que s’han de desenmascarar. També hi ha bromes ofensives –d’aquestes les dones en rebem a milions- i d’altres que et fan riure. Alguns missatges inclouen opinions difícilment digeribles i d’altres que difondries a tothom.
Aquests dies no és fàcil per molta gent parlar sense una certa incomoditat, fins i tot crispació. Portem anys parlant d’un possible referèndum, amb posicions diverses, totes legítimes, i ara que el tenim davant se’ns fa visible la manca de diàleg, també les incomoditats de moltes que callaven i, sobretot, les misèries humanes, el que algú és capaç de fer en situacions de tensió.
El 20 de setembre el gobierno del estado va començar a actuar de forma desproporcionada contra la possibilitat que el referèndum es portés a terme el dia 1 d’octubre d’enguany. Ho ha fet amb força desmesurada i ho ha fet trobant al davant clavells i cançons. S’estan trepitjant drets fonamentals i troben resistència pacífica. Hi ha incidents, és clar, hi ha crispació, com no, però sobretot un munt de gent al carrer mostrant solidaritat, mostrant desacord amb l’actuació policial, exhibint desobediència sense més armes que la paraula.
Molta gent s’esperava la reacció de l’estat envers el que passava però la reacció social fa pensar en com moltes pràctiques feministes s’han anat estenent en la societat. Deia Hobbes “Acords, sense l’espasa són només paraules?” com controlar la violència quan cal parlar, quan cal dialogar i acordar per al futur comú?
El moviment feminista ha reflexionat molt i va emprendre el camí de la desobediència. Les dones, els nostres cossos, els nostres drets no poden ser patrimoni d’uns pocs, sempre homes, que des d’un govern o en nom d’una religió ens obliguen amb normes i dogmes a un comportament modèlic estàndard, sense deixar-nos ser lliures per ser.
Clavells contra amenaces, paraules contra repressió. No és la renovació del “Peace and Love” sinó una forma de resistència, una forma de desobediència que aposta pel futur i que em porta al cap les paraules de la lideresa assassinada a Hondures, Berta Cáceres: “Usted tiene la bala… yo la palabra. La bala muere al detonarse, la palabra vive al replicarse”.
La pràctica feminista és profundament participativa i democràtica, una pràctica que s’ha volgut invisibilitzar però que arrela en la societat. En aquests moments no podem permetre que se’ns deixi de costat perquè sense les dones res és possible, sense insubmissió no hi ha canvi possible i així ho han demostrat les nostres lluites pel dret al sufragi, pel dret al divorci, ple dret a l’avortament… compartir espais polítics en la construcció d’un futur comú que volem sense violència ni crispació.Que trepitgin els drets fonamentals ha de trobar resistència i el feminisme és exemple de resistència, la nostra experiència, la nostra força.
Aquests dies caldria recordar, també, el discurs de Clara Campoamor pel dret a vot de les dones: “Tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el derecho natural fundamental, que se basa en el respeto a todo ser humano”, cal recordar-ho especialment per lluitar la força de les armes, per combatre contra la vulnerabilitat i la por. Repartirem clavells per que es posin als fusells.
Tweet
Imatge: Productes de la terra Cat
Article publicat a Nació Digital
Deia Joan Fuster: “La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica”. Avui, dia d’aturada de país, Catalunya ha donat mostra, un cop més en pocs dies d’aquesta pràctica.
La gent porta dies reunint-se, autoorganitzant-se, encartellant, defensant escoles i ho ha fet a favor d’un dret, el dret a decidir. Un dret negat i qualificat d’il·legal. Però també, després de la repressió -repressió que no violència, la violència ha estat unilateral- indiscriminada i desproporcionada dels cossos de seguretat de l’estat contra les persones que eren als col·legis electorals, la gent segueix organitzant-se i manifestant-se pels drets reconeguts i aixafats, pel dret d’opinió, de manifestació i contra la repressió.
La resposta ha estat pacífica i s’ha fet amb alegria i dignitat, gent que no pensava votar i va votar com a resposta a la repressió, demòcrates que veuen drets pels que han lluitat i que veuen trepitjats. També gent que no va votar i que porta penjada al coll banderes espanyoles que no poden suportar com agredeixen la seva gent, el seu poble.
El poble de Catalunya és un poble divers davant la uniformitat, unit davant la repressió, alegre front l’agressivitat, digne davant la violència. Hem respost com un sol poble des de la pluralitat de pensament i hem rebut la solidaritat del País Valencià, de la Catalunya Nord -que a més ens va custodiar les urnes- del País Basc,d’una part del poble espanyol: a Sevilla, a Madrid, amb mobilitzacions diverses i multitudinàries que denunciaven la repressió, el silenci i la manipulació informativa, la conculcació de drets bàsics. Mobilitzacions que compensen la balança del menyspreable “a por ellos” i que ens donen calidesa i obren escletxes a la llibertat.
Si, la llibertat, com deia Fuster, és una pràctica i tot plegat ho prova. Les persones ens donem la mà i ens manifestem pacíficament, aixequem les mans quan ens agredeixen i acollim les diferències que ens mostren respecte. I ho fem per sobre de lleis que interpreten i ens volen imposar, ho fem per sobre de manipulacions judicials que converteixen les víctimes en agressors, ho fem amb la solidaritat dels pobles. I el poble, els pobles, les persones d’orígens i idees diferents hem fet que la violència exercida contra nosaltres se’ls torni en contra, hem seguit sumant suports i s’han despertat consciències.
La seva resposta ha estat més repressió, més ràbia, més acusacions, davant la nostra alegria, davant el nostre respecte, davant els llaços solidaris i fraternals, i mentre el món ens mirava i ho mostrava. Serem lliures perquè ja ho estem posant en pràctica.
Tweet
Article publicat a Mèdia.cat
L’1 d’octubre d’enguany marca la diferència. Aquest inici de curs polític és històric. Pensis el que pensis sobre el que votaràs, pensis el que pensis sobre si votaràs o no, pensis el que pensis sobre el Referèndum. Per a la ciutadania, pensi el que pensi és evident que estem davant d’esdeveniments importants per a tothom.
Aquesta importància porta a certa crispació política parlamentària que, massa vegades, es viu com un tot. La crispació és al carrer? Bé, potser hi ha incidents concrets, que d’altra banda ja hi eren i que protagonitza la mateixa gent, de forma general; però el clima de crispació dels partits no és general, en la meva humil opinió i experiència personal.
El que sí que s’ha instal·lat en la cultura política és la violència de baixa intensitat: desinformació, manipulació informativa, informació agressiva… a poc a poc es va pujant el nivell: prohibicions, amenaces… una situació que fa possible la síndrome de la granota bullida: ens acostumem a tot plegat, comencen per poques persones i acaben per tot un poble i el nivell d’agressivitat puja fins que ja no detectem l’amenaça.
Això està passant de forma ràpida: prohibicions d’actes, anuncis, articles, informacions… però també amenaces del govern “central”, del Tribunal Constitucional, de la Fiscalia… cada cop de més abast: organització, responsables polítics, alcaldesses i alcaldes, regidores i regidors, periodistes… Sense oblidar el que ja comença a ser un costum: quan l’amenaça directa s’aixopluga en les xarxes socials i es mostra, de forma clara o sota l’anonimat, en forma d’insult o amenaça a qui no pensa igual.
Les dues darreres setmanes hem tingut tres exemples que ens han de fer reflexionar en tres àmbits. El primer com es produeixen, el segon com es tracten i el tercer quina és la resposta, una anàlisi per arribar a una sola resposta possible, unitària i comuna.
Parlo de les amenaces a Inés Arrimadas, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Guillem Balboa i Anna Gabriel, de diferent grau però sempre ofensives, fòbiques i d’un alt grau de violència. Són amenaces directes, fetes en el context del proper referèndum però també després d’un atemptat a les Rambles.
Amenaces que són escrites a les xarxes, pintades als murs o “entregades” a la porta de casa. Amenaces que són condemnades sempre, però que reben matisos, troben explicacions per segons qui.
Es pot trobar explicació a la violència? Si té explicació, té justificació; per tant, és justificable la violència segons qui la pateix? Sense matisos: NO, i deixem de banda l’anàlisi ideològic perquè, quan toquen a una, a la primera persona, ens acabaran tocant a totes i a tots. Sempre es pot trobar explicació i justificació per allò injustificable, però si li donem valor, acabarem per no saber que condemnem.
Tweet
Article publicat a Nació Digital
El 4 de setembre del 1924 va néixer Vicent Andrés Estellés, el poeta de Burjassot, el poeta contemporani del País Valencià, renovador i popular que ja ha esdevingut un clàssic. Estellés, el poeta del sexe i la mort, va injectar al país la poesia en vena, descarnada, salvatge, tendre i amarga, vital i enèrgica. Estellés va ser un referent literari i catalanista al País Valencià i, paradoxalment, fou ignorat durant molt de temps a Catalunya.
En una entrevista l’any 1982, deia “No passen mai uns dies que en despenjar el telèfon em sento dir que ets un fill de puta. La por d’una bomba no me la lleva ningú. Això és una guerra no declarada però oberta; l’anticatalanisme valencià és salvatge. Penso que el present, i també el futur, és molt amarg al meu país. Estem tornant al temps de les catacumbes.” Temps de violència ultra, una violència que va llevar la vida a molta gent, entre d’altres Guillem Agulló, i que també va patir un altre referent literari i nacional com fou Joan Fuster. Una violència encara present avui dia, que muda i ha pres formes diverses i que ha infiltrat la ideologia que la sustenta en les institucions i una part de la societat.
I fruit d’això la por, la por, que va ser gran, com a reacció de la societat, però també la resistència, la resistència de persones com l’Estellés, Fuster, Sanchis Guarner, Climent, Agulló o Cadenes, que ha esta referent i necessària per bastir moviments culturals i polítics que seguien donant identitat al País Valencià i el vertebraven a un projecte comú amb els països de parla catalana, que compartim llengua, cultura i història però també discriminacions, menyspreus i vexacions.
Un poeta, un periodista, un entre tants, que amb la seva resistència, amb la paraula, amb la quotidianitat i els records, va il·lusionar un poble i el va versar amb potència i passió. Molta gent de la meva generació el va tenir, el té, de referent i ho és també per a les anteriors i les posteriors. Gent que veiem com els poders compren les paraules, com la violència i l’amenaça forma part de la vida quotidiana, com la por es vol tornar a instal·lar entre nosaltres, com la resistència segueix sent imprescindible.
El periodista, el poeta, que posava al servei del poble la seva incontinència verbal amb els seus articles i els seus poemes. El seu Mural del País Valencià és un cant il·lusionant, optimista, enèrgic.
Un imprescindible que cal tenir present, no només en el record sinó convertint-lo en part del nostre dia a dia, relacionar-lo amb la vida. Estellés, un necessari, un entre tants.
“Un entre tants com no aguarden i lluiten.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten”.
Tweet
Article publicat a Nació Digital
Ara que molta gent pot gaudir d’un temps de relax (o de vacances, que no tothom pot tenir) s’evidencien els rols de gènere, si és que alguna vegada no eren prou evidents, i té una translació directa als temps de vida.
Es parla d’horaris limitats, de repensar els horaris laborals, gastronòmics, infantils… però l’estiu evidencia que no només és un tema horari sinó de com el temps es viu segons el gènere, les responsabilitats familiars, les tasques invisibles que la majoria de mares i pares hem d’assumir de forma quotidiana. Si bé l’estiu sembla un moment en que el temps s’atura per a les persones que tenen dependents a càrrec és un contínuum. No hi ha temps propi sinó un horari d’atenció sense marges. Cert que el temps laboral s’atura, però l’acaba omplint la doble jornada invisible la resta de l’any.
Però dir persones no s’ajusta a la realitat, cal parlar (malgrat qui diu que no seria correcte desdoblar la llengua per gèneres) de la utilització del temps d’homes i dones. Podria utilitzar estadístiques, trobar-ne moltes que ho demostren, però em limitaré a observar l’entorn.
Les dones, de forma general i majoritària, cobreixen la cura de fills i filles, seguiment de les tasques escolars d’estiu, trucades de control a familiars, tasques de cuina, de manteniment del rebost, de neteja general, neteja i ordre de la roba, plou a la nit? Despenja la roba, tanca finestres… La percepció del temps (per la majoria tot i que no de la totalitat) dels homes és diferent, un exemple d’entorn: agafa la bici o fes running a primera hora, arriba a casa amb les criatures ja esmorzades, lidera l’excursió planificada amb el dinar que ja han preparat, fes migdiada mentre algú endreça els estris, llegeix… Ja em perdonareu, i em permetreu, la generalització, però per molts i moltes això és una realitat.
I tot plegat em porta a la gestió de l’estrès, com uns i altres gestionem l’estrès i com es genera. Un enginyer de Google afirma que la manca de lideratge de les dones al sector tecnològic és per factors biològics i, entre moltes altres perles, afirma que les dones tenim més ansietat i menys capacitat en llocs de treball estressants. Després de llegir-ho he quedat bocabadada.
El sistema políticament correcte (però ple de normes conservadores i patriarcals) ens ha portat a parlar amb generalitzacions, a negar diferències evidents, a tendir als neutres i no a desdoblar per poder fer visible allò obvi. Un sistema que ens porta a parlar de reforma horària enlloc d’ús del temps. Un sistema que naturalitza diferències biològiques sense fer possible viure la diferència. Un sistema que treu valor al que es feminitza. Un sistema que dona més valor a les eines que a les persones. Un sistema que programa normes fetes per blancs, adults, heterosexuals que volen perpetuar privilegis. Per això, es nega el valor d’allò invisible (però essencial), es tolera la diferència (però no es respecta) i es naturalitza la discriminació negant l’acció positiva cap a persones i col·lectius que acumulen greuges, tenint en compte, especialment, que la majoria social (el 51% que som les dones) resta discriminada i negada en la majoria d’àmbits.
Deu ser això, que gestionem pitjor l’estrès perquè obrim les 24 hores, malgrat les vacances.
Tweet
Article publicat a Crític
Els darrers anys, les reivindicacions nacionals de Catalunya han estat interpretades, metafòricament, com un xoc de trens amb l’Estat espanyol, però darrerament hi ha qui fa un símil amb les carreres cap a l’abisme que fan dos cotxes a tota velocitat, en què un dels dos, o tots dos, frenarà abans de caure. Aquest article vol aportar una visió de l’evolució política dels darrers anys a Catalunya. No vol fer un repàs històric exhaustiu ni tampoc intenta l’objectivitat –que entenc que no existeix en la informació–, sinó reflexionar en veu alta sobre el que s’ha esdevingut, analitzar allà on l’actualitat ràpida i convulsa ens situa i també saber cap a on realment estem avançant.
25 anys abans
El 29 de juny va fer 25 anys d’una operació policial sense precedents contra l’independentisme català. Els Jocs Olímpics eren a tocar i el que havia de ser una oportunitat va convertir-se en un malson per a un independentisme que, llavors, era lluny de ser hegemònic. El silenci de molts mitjans va fer possible que les detencions, fins a unes 60, i les tortures que patiren una part important de les persones detingudes quedessin al marge de l’alegria olímpica. Barcelona era el centre del món i res aigualiria els Jocs: ni les protestes, ni les detencions, ni les tortures, ni els independentistes.
Aquell independentisme, anomenat independentisme combatiu, era en aquells moments un projecte minoritari, amb una clara estratègia i un poc dicotòmic: o tot o res, la independència era revolucionària en si mateixa. Tot i que aquell plantejament ha anat creixent i desenvolupant projecte polític, també l’independentisme ha deixat de tenir aquest plantejament i ha passat a mostrar-se com un projecte més transversal. Podríem dir, sense fer-ne categoria, que hem passat d’un independentisme revolucionari i minoritari a un independentisme més quotidià i hegemònic, tal com demostren les enquestes.
No es tracta de posar sobre la taula la dicotomia de quina és la via vàlida, però després de més de 35 anys de militància independentista crec que és bo analitzar l’anomenat procés des d’una perspectiva més àmplia de la que ens donen els ràpids i successius esdeveniments dels darrers 5 anys. Fer una anàlisi de mirada tan curta seria injust i, alhora, una fal·làcia. L’independentisme creixia però, ni de lluny, era majoritari, la mateixa Crida només feia una tèbia reivindicació de l’autodeterminació com a lema central i l’independentisme de l’entorn del Moviment de Defensa de la Terra era l’únic referent que podia mostrar allò que realment s’esdevenia, però Garzón i l’Estat no van deixar que ningú els desemmascarés.
No estem parlant d’un projecte independentista únic i inamovible, tampoc de projectes antagònics en molts casos; estem parlant d’objectius comuns i dissensions importants. D’espais de trobada entre projectes independentistes però també d’espais compartits amb altres projectes socials. Estem parlant d’un projecte divers i, per tant, complex que ens han volgut “vendre” com a tapadora i, també, com a simple.
L’Estatut i el dret a decidir
Quan al desembre del 2005 es constituí la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) com a projecte plural i ampli, érem en ple debat sobre el nou Estatut. El text es va aprovar al setembre del mateix any per majoria –el 90%– del Parlament de Catalunya. La sobirania dels i les representants del poble de Catalunya no va ser acceptada pel Congrés dels Diputats i pel Senat: mesos després proclamaven com a Llei orgànica de l’Estat un Estatut retallat, que va ser pactat en poques hores per aquells que encara creien en un Estat espanyol plural.
L’Estatut va ser ratificat en un referèndum en què les organitzacions polítiques que demanaven el ‘sí’ –CiU, el PSC i ICV– no van tenir en compte la majoria parlamentària a Catalunya, ni els avenços que altres estatuts, com el d’Andalusia, havien aconseguit. El ‘no’ –ERC i el PP– sumava projectes polítics antagònics i amb raonaments molt diferents: l’un reclamava més autogovern, mentre que l’altre reclamava una més gran implicació a Espanya.
El 10 de juliol de 2010, la manifestació de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut marcava també l‘inici d’un temps de solitud respecte al regne d’Espanya i de clarificació política al país. Un milió de persones sortiren al carrer amb una clara, i plural, consciència sobiranista, però no tothom es trobava còmode davant les reivindicacions expressades. El carrer els va donar motius de reflexió, mentre a Espanya es despatxava el “tema català” sense empatia i amb prevenció donada la intoxicació mediàtica que començava i la manca de confiança política en alguns líders.
Transversalitat i pluralitat
Al meu entendre –amb humilitat i respecte–, el canvi de posició d’alguns líders i organitzacions després del 10 de juliol va ser coherent amb la realitat que els arrossegava més que no pas amb el pensament que defensaven fins aleshores. La societat catalana va passar de les reivindicacions autonomistes d’una gran majoria a una consciència sobiranista clara per recuperar identitat, drets i qualitat de vida, lluny del pacte de retalls.
Han estat anys de mobilitzacions massives, de creixement en sectors que es pensaven lluny d’un projecte nacional. Nous catalans i catalanes de primera generació que no sempre havien sentit empatia cap al discurs de l’independentisme o mai s’havien plantejat el dret a decidir el futur del país respecte a Espanya. Hi ha qui parla de projectes federalistes, hi ha qui parla d’independència clàssica, una via d’interdependència amb l’Estat, però la mobilització popular reclamava poder decidir.
L’any 2013, l’any de la Via Catalana, persones lligades a diferents organitzacions polítiques i que érem o bé nascudes fora de Catalunya o catalans i catalanes de primera generació vam signar un article en el qual dèiem: “El projecte nacional català ha de contenir l’experiència diversa de persones que formem part del país i de la societat catalana, des d’orígens i llengües diferents, i que hem anat convergint en un projecte que abraça una clara i ambiciosa finalitat: construir un Estat. Viure a Catalunya, un país profundament condicionat per l’egoisme d’unes elits de poder, ha estat el nostre eix vertebrador, l’experiència política (diferent i diversa en el nostre cas). La nostra presa de consciència ens ha portat a formar part d’organitzacions polítiques i civils que han fet apostes per fer passos endavant i unir els esforços de totes les persones que volem viure a Catalunya i sentir-nos plenament d’aquest país. I això no sempre ha estat fàcil”. Aquell mateix any havia nascut Súmate, una organització de persones de diferents orígens que defensava el “no importa el origen sino el destino”. S’anava consolidant el sentiment sobiranista en tota la societat.
Els fets s’esdevenen ràpidament, els titulars es multipliquen i s’acumulen, el que alguns defensaven en pocs dies queda desfasat, els passis de pantalla es fan de forma vertiginosa i la suma de suports tant dins del País com a l’Estat com a la resta del món va fent-se realitat. Si bé els diferents estats no volen implicar-se i expressen el ja popular “és un afer intern de l’Estat espanyol”, l’interès internacional creix, així com els suports polítics.
9-N, pactes i diàleg
Després de tots els despropòsits del Govern espanyol i del Tribunal Constitucional, la societat va començar a reclamar expressar democràticament l’opinió. El 9 de novembre de 2014 va ser un cúmul d’estira-i-arronses en les decisions institucionals que desembocaren en un procés democràtic liderat per la societat civil i milers de persones voluntàries. L’Estat va menysprear, un cop més, la força popular titllant de circ aquesta consulta popular que comptà amb el suport de 920 ajuntaments i en la qual van participar un total de 2.344.828 persones. Més tard, l’Estat, després de la frivolitat demostrada, portava als tribunals la consulta, mostrant una clara politització de la justícia.
L’actitud mostrada cap a la consulta del 2014, les inhabilitacions posteriors, la manca de reconeixement de les mobilitzacions, afegides a la manca de voluntat real de diàleg per part de l’Estat, han anat confegint una realitat diversa en la qual el sentiment independentista creix més enllà de demandes econòmiques. El menyspreu i la catalanofòbia han produït rebuig cap a un Estat que no ha pensat en el fet que la demanda es convertiria en conflicte.
El Govern de l’Estat està reaccionant tard i malament, sempre a cop d’amenaça i mai amb voluntat d’escolta i de diàleg. Més enllà de l’orientació del vot en un referèndum, això ha provocat el naixement de plataformes amb voluntat unitària com ara el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PDD); però, molt més recentment i amb una voluntat més oberta, el Pacte Nacional pel Referèndum (PNR). El PDDva néixer de la mà de la societat civil i les diferents institucions que apostaven per la celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya. Si bé la voluntat era de diàleg, la manca d’estructura i la representativitat, que només tenien les entitats i institucions amb una clara orientació sobiranista, va fer que hi hagués una certa contenció els darrers mesos. Això va provocar un debat de cap on calia anar i d’aquí va sorgir el PNR amb una clara voluntat de sumar també aquelles persones que apostaven per la celebració d’un referèndum fos quina fos l’orientació del vot però, també, la necessitat de plantejar clarament un diàleg amb l’Estat.
El PNR, nascut a partir de dues mocions aprovades al Parlament, va recollir els diferents posicionaments respecte a la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya i la necessitat de decidir el seu futur polític. Organitzacions polítiques que en el seu si acollien propostes federalistes o fins i tot clarament contràries a la independència reclamaven clarament un referèndum i trobaven en el PNR un espai d’expressió plural i participatiu. Si bé ambdues plataformes eren de caràcter força institucional, el PNR va voler sortir de les sales del Parlament i va tornar a crear un ambient participatiu amb entitats molt diverses i va tornar a mobilitzar el país més enllà de l’orientació del vot. Tal com va expressar Joan Ignasi Elena, un dels coordinadors del PNR: “Hi ha una revolta democràtica de milers i milers de ciutadans que volen votar ‘no’ o que dubten i que volen sentir arguments, volen sentir debat i volen votar”. El PNR va aconseguir més de 500.000 signatures en quatre mesos que demanaven als governs el diàleg i el pacte per a la convocatòria d’un referèndum i es va fer des de la pluralitat de pensament i la diversitat de desitjos.
Cap a l’1 d’octubre
El passat 9 de juny, el president de la Generalitat, acompanyat de tot el Govern, la Mesa del Parlament, diputats i diputades de diferents grups parlamentaris i entitats sobiranistes, va anunciar la data i la pregunta del referèndum, si bé encara no hi ha signat el decret de convocatòria.
Els darrers dies, Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, va declarar en una entrevista: “Si hi ha algú que estigui bloquejat per la por, demanem que s’aparti”, en clara al·lusió a les amenaces contra el funcionariat però també al compromís que el Govern de la Generalitat ha pres en la convocatòria del referèndum i a les noves actuacions de la Fiscalia contra el Govern per la convocatòria del concurs per a la compra d’urnes.
Si bé el Govern de l’Estat fa passes dubitatives i no té una estratègia clara, les amenaces segueixen i la judicialització de la política és la resposta a les propostes de diàleg. La proposta de comparèixer a explicar la proposta al Congrés dels Diputats s’ha trobat amb dues reaccions: una, la del menyspreu i la ridiculització, i una segona de posar condicions a la compareixença per tal de minvar-ne l’impacte. El Govern de l’Estat, tot i la manca d’oposició real, cada cop té menys adeptes i més crítiques en la seva manca de resposta. I en la tàctica incerta sen’adona que ha errat i que el desig de decidir votant democràticament no trobarà aturador social, malgrat la intoxicació mediàtica constant i continuada.
El pensament únic que ha intentat promulgar el PP a Espanya està trencat i es mostra l’empatia d’una part de la societat espanyola amb el dret a decidir. D’altra banda, el federalisme, a Catalunya, es troba en un clar atzucac donat que és un projecte bàsicament divulgat des de les forces d’esquerres que no poden donar valor a la repressió i amenaces de l’Estat però no saben fer el pas perquè els ciutadans i ciutadanes puguin exercir el dret a vot el pròxim 1 d’octubre.
Ada Colau, líder de Catalunya en Comú i alcaldessa de Barcelona, ha manifestat en una entrevista: “Entenc la impaciència d’alguns perquè el bloqueig del PP és exasperant, però tirar milles amb el referèndum no és eficaç. Junts pel Sí tenen pressa perquè no han complert el seu compromís electoral de proclamar la independència en 18 mesos. Els demanaria responsabilitat, que no es posin en perill els objectius de país ni els grans consensos”. Apel·lar a la impaciència en un moment en què tot està tan avançat és demanar aturar aquest final d’etapa. Les hegemonies polítiques han canviat a Catalunya, i frenar ara és un error. De la mateixa manera, alguns sectors del sobiranisme estan plantejant dubtes que donen ales al discurs de la por. JordiBaiget, conseller d’Empresa i Coneixement de la Generalitat, ho ha expressat així: “L’Estat té tanta força que probablement no podrem fer el referèndum. S’aprovarà una norma catalana perquè es pugui fer? Sí, però en el minut 1 arribarà la suspensió. Hi aniran tan en contra que potser haurem de fer una cosa diferent, i aquesta cosa es pot assemblar al 9-N“.
I el 2 d’octubre?
L’anomenat procés constituent ha plantejat diverses alternatives: referèndum o declaració unilateral. La mobilització popular és àmplia, diversa, plural, transversal. El moment polític tens i, alhora, il·lusionador, un moment que marca clarament un final d’etapa. Ara plantejar aturar una proposta d’expressió democràtica és tancar els ulls a la realitat. Les demandes populars s’alineen clarament amb el dret a decidir lliurement, sigui quina sigui l’orientació del vot. La societat civil ha mogut aquesta etapa amb fermesa i es demana resposta a les institucions, unes institucions que no sempre donen resposta i que, en aquest cas, vulnerarien els drets democràtics. Demanar, ara, prudència i dubtar sobre l’efectivitat d’un procés en marxa és posar bastons a les rodes per exercir aquests drets.
Cal votar per decidir el futur i seguir amb la construcció social del país, decidir cap a on volem anar i agermanar-nos de nou amb la gent dels Països Catalans, donar espai a propostes en la construcció de l’Estat Català del Benestar. Donar valor a les aportacions dels moviments socials i a les mobilitzacions populars i reconèixer la pluralitat social i política és un dels grans reptes ara. El referèndum és una expressió democràtica que pot legitimar una declaració d’independència. Ara necessitem ja poder construir el que volem per a aquesta república que moltes i molts volem. On porten la prudència i la por? La millor manera de construir no és posant-s’hi?
Els dos símils que conté el títol són possiblement fruit de la por i la prudència; ni anem a l’abisme ni al xoc, anem cap a la construcció d’una nova república que cal dotar d’instruments per a tota la ciutadania, pensi el que pensi, voti el que voti. Frenar ara ens acostaria més aviat a fer un símil amb el mite de Sísif. Desenvolupar els drets i dotar de recursos, aquest és el repte, cal passar ja pantalla: votar i començar a elevar els desitjos en realitats, des de la diversitat i el reconeixement.
Tweet
Article publicat a Nació Digital
El 10 de juliol del 1992 es va emetre el darrer programa radiofònic dirigit per Jordi Vendrell, L’orquestra. Vint-i-cinc anys després, recordem aquell final que coincidia amb els Jocs Olímpics de Barcelona i les detencions, i tortura, d’independentistes catalans.Era aquell un espai de tertúlia en què es respirava llibertat. Crec, humilment, que la fi del programa també va suposar la fi, durant molts anys, d’un model de ràdio i de fer ràdio, d’un model de periodisme.
En aquella darrera tertúlia hi van participar Josep Maria Terricabras, Modest Prats i Josep Morgades, i parlaren, molt, molt clarament, de com s’estaven duent a terme aquelles detencions, a qui afectaven, i de les tortures practicades. De fet,L’orquestra tancava barraqueta arran de la censura, era un preu polític. Deien llavors, citant Gregorio Morán, “el preu de la transició és perdre la memòria“. I amb aquell programa es perdia la memòria i la veu.
Aquella darrera tertúlia havia de ser el penúltim programa de temporada,però la claredat amb què es parla de les detencions, les reflexions sobre la transició, la comparació de l’actuació contra l’independentisme del govern del PSOE amb la repressió franquista… van provocar les queixes d’un membre de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i van cessar immediatament l’emissió del programa. Jordi Vendrell, que era líder d’audiència, no va tornar a tenir cap programa diari.
Anys després d’aquells fets -i setze de la seva mort- les coses han canviat ràpidament, la informació del titular decau de forma meteòrica i el context social ha recuperat la crítica d’una forma més àmplia i majoritària. La veu i la memòria, que donen llibertat. Fa tan sols 7 anys, també un 10 de juliol, un milió de persones van prendre el carrer demanant llibertat i sobirania. Allò que fa vint-i-cinc anys semblava minoritari creixia, i ha seguit creixent malgrat l’intent d’opacitat informativa que hem patit.
Els Jocs Olímpics magnificents es recorden vint-i-cinc anys més tard, i també surten a la llum -de nou amb timidesa i en alguns casos per la porta falsa- els records d’aquelles detencions vergonyants en una democràcia i aquelles tortures per les quals el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol. Han desaparegut aquelles veus crítiques que lideraven el periodisme: Vendrell, Barnils… Periodistes que parlaven clar, amb rigor i de forma creativa. Però n’han sorgit de noves, veus del periodisme que lluita pel rigor enfront de la frivolitat de molts mitjans, per l’aprofundiment enfront de la brevetat de les presses, per la transparència front l’opacitat de les grans corporacions i alguns governs i partits. Periodisme valent que té model, el recupera i l’adapta a un nou context, no exempt d’atacs, no exempt de censura.
L’orquestra és ja un símbol per al periodisme, fruit de l’exercici que en feia en Jordi Vendrell, rigorós i alhora compromès, lliure, crític i creatiu. Recuperar la memòria del programa i del seu director, així com fer memòria dels fets que el portaren a un precipitat final, és un exercici de llibertat i un homenatge necessari.
Audio del darrer programa de L’Orquestra
Tweet
Article publicat a Directa
Les famílies, les escoles eduquem o ho intentem. Eduquem persones (que no personetes!) que van descobrint el món, sovint un món que els nega drets, sovint un món que no els té en compte. Sovint eduquem amb poques eines o amb paràmetres equivocats. Com eduquem la diversitat? Com consolidem les diferències com a fortalesa i no com a problema?
Les nenes i els nens són éssers incòmodes, inoportuns, incansables. La societat adulta no entén les seves demandes, les seves reaccions, les seves necessitats. Massa cops no sabem interpretar un plor, una agressió entre iguals, una rabieta, la timidesa, els silencis, no sabem. I la ignorància ens porta a ensenyar-los a obeir, a ensenyar a pensar en paràmetres adults, a ensenyar a callar, a estar quiets, a no preguntar quan no toca, a no pensar per si mateixos avançant-nos als desitjos, les necessitats i els perills que la vida els ofereix.
Eduquem en estàndards, malgrat la literatura pedagògica, malgrat el progrés educatiu, malgrat les aules diverses, malgrat que els canvis socials no sabem com abordar la diferència, com donar-li espai i mirar-la en positiu.
Famílies i escoles, sí, però tot educa: els jocs, a la televisió, les col·leccions diverses amb què ens matxaca la societat de consum. No sabem educar als marges, etiquetem d’acord amb diagnòstics, no sabem donar valor a la cosa excèntrica, no sabem donar valor a la crítica, a la diferència ni percebre-la com a positiva, i això fa que construïm un futur gris, acrític, obedient amb un sistema de valors i una societat injusta.
Per aprendre cal desaprendre, i mares, pares, escoles i societat tenim molt per recórrer. Com podem educar les nostres filles i fills en la equitat? Com podem educar-los en l’esperit crític? Com podem donar espai real a les seves fantasies, a la seva creativitat? Com podem fer-los lliures? Escoltant-los, donant-los valor, ensenyant-los a desobeir raons injustes i il·lògiques, deixant-los parlar quan ho necessiten, deixant que s’expressin lliurement i que aprenguin els límits per pròpia experiència.
La societat es construeix segons criteris, valors i interessos adults estàndards i estereotipats. Si en algun moment havíem aconseguit trencar-los, veiem com tornen i ens coarten la llibertat. Tenim hotels sense criatures, vagons silenciosos, mecanismes que limiten els descobriments, experiments conduïts, creativitat coartada, fantasies convertides en consum. I seguim construint un futur d’adultes i adults plens de responsabilitats i amb un pensament obedient, conduït i poc lliure.
Cal que eduquem en la gestió de la desobediència, donem el dret a descobrir, a ser, a desobeir, només així la vulnerabilitat esdevindrà força, només així es trencaran les normes absurdes, només així alimentarem l’esperit crític, només així els farem lliures.
Tweet
Foto: Colita
Article publicat a Dones en Xarxa
El 26 de juny del 1977 es va portar a terme la primera manifestació de lesbianes, gais, i transsexuals (el que després ha esdevingut LGTBI) a l’estat espanyol. Va ser a Barcelona, a la rambla i la convocatòria la va fer una organització que s’havia creat pocs anys abans, en ple franquisme, el Front d’alliberament Gai de Catalunya (FAGC).
40 anys després els avenços són evidents i els drets de les persones LGTBI han anat esdevenint reals. Des de la persecució que feia la dictadura de les persones LGTBI, via llei de perillositat social fins a l’aprovació i desenvolupament de la llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfòbia han estat moltes les demandes i reivindicacions, moltes les vides marcades i moltes les celebracions. Quaranta anys després seguim al carrer per seguir reclamant drets reconeguts i que van sent cada cop més reals.
L’aprovació d’una llei no comporta canvis socials immediats, però crec que els canvis són evidents. De perilloses socials hem passat a poder sancionar conductes que discriminen o inciten a l’odi. Tenim ja alguns exemples, tant en l’àmbit privat (ja hi ha una sanció interposada) com en el públic, donat que hi ha diversos expedients de denúncies en resolució. Un exemple de canvi social seria la protesta dels i les estudiants a les paraules del professor d’institut de Lleida que titllaven les persones homosexuals d’antinaturals. Paraules més pròpies d’altres èpoques i que han trobat la protesta de l’alumnat i la societat.
Seguim sortint al carrer per demanar els drets que encara no podem exercir. De fet, les dones lesbianes, els homes gai, les dones i homes transsexuals, transgèneres, bisexuals i intersexuals tenim reivindicacions diferents perquè les situacions són diferents. Ens expressem i reflexionem comunament però ens són necessaris espais diferents en els que puguem treballar i concretar aspectes identitaris, reivindicatius als quals reclamem resposta.
Seguirem sortint al carrer i construint espais propis perquè no es tracta de normalitzar situacions, només, sinó de fer possibles espais de llibertat que no ens classifiquin i etiquetin segons les normes sexistes, heterosexistes. El nostre desig trenca normes discriminatòries que seguirem canviant, lluitant contra els prejudicis i els estereotips
Tweet
