Ja fa un temps que vaig llegir aquest llibre d’Agnès Vidal i Vicedo, l’he deixat reposar després de llegir-lo, després de parlar-ne al Pati Blau, després de conèixer-la.

Fem safareig va ser premi Bernat Capó l’any 2015 i és una recerca interessantíssima en la història i desenvolupament de la vida a l’entorn del safareig públic, un espai que va desapareixent, poc a poc, dels nostres municipis. Queden pocs i gairebé només en pobles petits. Han estat, a més, abandonats com a  patrimoni i, en canvi, han estat una part important de la vida quotidiana durant segles.

La recerca que fa l’Agnès al llibre és un aprofundiment en la memòria popular, aquelles persones que l’han utilitzat, o encara l’utilitzen, i el que representava per al poble, per a la societat, per a la vida i com ha canviat tot plegat. Però també és una cerca del patrimoni social i cultural que representen aquests espais i la importància de mantenir-los.

Els safareigs que es rescaten de la memòria són, bàsicament, al País Valencià, però també hi ha de les Terres de l’Ebre i de Ses Illes. Aprofundeix en el paper social, explica el funcionament que tenia, narra la vida de les dones que l’utilitzaven, les hores que s’hi passaven, la duresa de la feina i, també, els jocs de la quitxalla a l’entorn. Tot plegat amb històries de vida i anècdotes, unes anècdotes que vam enriquir a la tertúlia del Pati Blau del mes de maig.

Un llibre necessari, un llibre agraït de llegir. Una necessitat en la recuperació del patrimoni popular i de un apart important de la història quotidiana de les dones i els infants. La visibilització del treball invisible, no només el de rentar sinó el de fer sabó, el de fer lleixiu, el d’escórrer i estendre la roba… llegir-lo ens fa conscients de la duresa de moltes vides i també de com són d’importants alguns avenços. També ens fa conscients de la manca de cura que moltes administracions públiques tenen en la cura i manteniment del patrimoni històric i cultural.

Tweet