Ja fa un temps que vaig llegir aquest llibre d’Agnès Vidal i Vicedo, l’he deixat reposar després de llegir-lo, després de parlar-ne al Pati Blau, després de conèixer-la.

Fem safareig va ser premi Bernat Capó l’any 2015 i és una recerca interessantíssima en la història i desenvolupament de la vida a l’entorn del safareig públic, un espai que va desapareixent, poc a poc, dels nostres municipis. Queden pocs i gairebé només en pobles petits. Han estat, a més, abandonats com a  patrimoni i, en canvi, han estat una part important de la vida quotidiana durant segles.

La recerca que fa l’Agnès al llibre és un aprofundiment en la memòria popular, aquelles persones que l’han utilitzat, o encara l’utilitzen, i el que representava per al poble, per a la societat, per a la vida i com ha canviat tot plegat. Però també és una cerca del patrimoni social i cultural que representen aquests espais i la importància de mantenir-los.

Els safareigs que es rescaten de la memòria són, bàsicament, al País Valencià, però també hi ha de les Terres de l’Ebre i de Ses Illes. Aprofundeix en el paper social, explica el funcionament que tenia, narra la vida de les dones que l’utilitzaven, les hores que s’hi passaven, la duresa de la feina i, també, els jocs de la quitxalla a l’entorn. Tot plegat amb històries de vida i anècdotes, unes anècdotes que vam enriquir a la tertúlia del Pati Blau del mes de maig.

Un llibre necessari, un llibre agraït de llegir. Una necessitat en la recuperació del patrimoni popular i de un apart important de la història quotidiana de les dones i els infants. La visibilització del treball invisible, no només el de rentar sinó el de fer sabó, el de fer lleixiu, el d’escórrer i estendre la roba… llegir-lo ens fa conscients de la duresa de moltes vides i també de com són d’importants alguns avenços. També ens fa conscients de la manca de cura que moltes administracions públiques tenen en la cura i manteniment del patrimoni històric i cultural.

Tweet

Ahir vam tancar la primera temporada del Pati Blau, va ser emotiu i vibrant. El Pati Blau va començar a caminar el passat mes d’octubre, un espai de tertúlia literària però no pas un espai qualsevol. Un espai en el que volíem visibilitzar les autores que escriuen en català. Autores de vàlua, de continguts impressionants, de gran creativitat… autores invisibles, malgrat tenir, moltes, ja llargues trajectòries.

Un cop més el gènere social, que no literari, ha estat motiu per la invisibilitat front als autors i front les exigències mediàtiques. Hem volgut construir un Pati Blau -com la Montserrat Abelló, on passejar dubtes, certeses, paraules, gèneres… i compartir-ho.

Ens han visitat en aquesta primera temporada: Sònia Moll, Isabel Segura, Carme Pollina, Heura Marçal, Cinta Arasa, Marta Pérez, Margarida Aritzeta i  Gemma Casamajó. I hem parlat de llengua, de situacions, de raons de vida, de tristors, d’amors, d’alegries i penes, de canvis socials, hormonals, econòmics i culturals…. hem parlat de i des de la poesia, el relat, la novel·la, la biografia, la novel·la negra, la novel·la juvenil, la prosa poètica, la poesia narrativa… ha estat un plaer i un aprenentatge constant.

S’han implicat les autores, l’Espluga Viva, el Servei Local de Català, les dones -i alguns homes- que cada darrer dijous de mes no han fallat o les que fallaven alguna vegada o les que fallaven gairebé sempre però ens segueixen i no ens volen abandonar. El Pati Blau es va construint a cada tertúlia i, ahir, unes 70 persones ens van acompanyar als jardins de Pons i Termes que va acollir l’acte de cloenda d’aquesta primera temporada.

Vam tenir “Carta Blanca” a la fresca del vespre, amb aquest recital poètic amb la veu i textos de Sònia Moll i la música i piano de Clara Peya. Vam maridar poesia, música i vi – un vi blanc excel·lent “Vinyet blanc” que tenia el punt dolç i sec de la poesia i la música que se’ns oferia- i també participació i emoció. Vam ser molta gent grans i  petites, que també seien amb un posat seriós i divertit -o trapella- alhora.

Gràcies a totes les persones que us heu implicat i a totes les que heu participat. A les que vàreu venir ahir a gaudir de la fresca i el recital i ens seguireu a partir d’ara. El Pati blau és obert a qui vulgui participar, llegir i gaudir.

Tweet

L’altre dia comentava amb una coneguda que quan una es compara amb algunes joves d’avui comença a adonar-se que estem arribant a una edat que ja és més que interessant, madura. I dèiem que, malgrat l’edat seguiem tenint aquella manera de vestir no gens adeqüada, si més no si ens comparàvem amb la generació de les nostres mares, o també si ens comparàvem amb algunes dones que, tot i ser més joves, complien amb els requisits estètics socialment correctes.

Socialment correctes? Si, tot i que, sortossament, no totes complim/compleixen amb els cànons que ens dicten la imatge ideal de les dones és ser: primetes, pintades, amb talons, ben mudadetes… sempre a punt pel mascle, per mostrar els nostres encants sexuals.

Menys mal que hem anat avançant i cada cop som més les que combatem la norma, si més no la estètica. Tot i així sempre hi ha noves normes que ens volen obligar a seguir en la línia dictada per aquesta societat correcta, correctament patriarcal, i sinó que ho demanin a les noies que juguen a bàsquet a la FIBA (Federació Internacional de Bàsquet).

La FIBA les obliga a portar unes samarretes més estretes i uns pantalons deu centímetres per sobre el genoll i amb una amplada màxima de dos centímetres entre la pell i la roba. I tot això per què? Doncs per a fer el bàsquet femení més atractiu, no ja per la qualitat del joc que és alta sinó pels encants de les seves jugadores. Evidentment els directius de la FIBA pensen poc amb el cervell i molt amb l’entrecuix.

Publicat L’Hora Violeta de 30º

Tweet

Ahir van passar dues coses importants: una que el municipi de Lorca (que ens recorda el poeta espanyol) va patir un terratrèmol i dos que el Barça va guanyar la lliga.

Ambdós fets han paralitzat el país i, també, l'Estat. Primer per solidaritat i segon per alegria. Una paradoxa quotidiana.

Les paradoxes es donen a la vida i la vida és política. Hom aprofitarà avui per fer campanya d'una altra manera, qui es creu que tot s'atura?

Els blocs, el twitter, el facebook... segueixen en marxa i fent campanya, la fal·làcia política es manté. Jo estic farta de mentides i de gent que utilitza la política... i com jo molta gent. Malgrat tot m'hi dedico i faig propostes en positiu per a fer possible allò que crec mllor pel meu poble, pel meu país, per la gent que pensa com jo i la que pensa diferent que jo.

Ahir, un company em comentava que no creia en la política i que tots els polítics eren igual, anaven  a aprofitar-se de la gent i les institucions. Li vaig recordar que molta gent que ha fet política ha acabat a la presó per les seves idees. Li vaig recordar que hi ha idees que no es poden expressar en democràcia mentre la reacció està en marxa. Li vaig recordar que molta gent no ens hem aprofitat de res ni de ningú i seguim amb el mateix status que hem tingut sempre (poder més savis i sàvies, això si)... tot i que li vig reconèixer que a tot arreu hi ha gent dolenta i aprofitada, falsa i oportunista.

També li vaig dir que si les classes populars no fem política algú la farà i seran els de sempre, les classes altes, la burgesia. Ja ho deia Joan Fuster: "La política o la fas o te la fan" per tant reclamo l'exercici de la política per part de la ciutadania i reivindico la política com a part de la vida. Qui negui que tot és política és ben conscient de qui i què aparta i exclou.

Vivim en una democràcia encara mediatitzada pels grans lobbies, per l'església catòlica, pels bancs i les grans fortunes, per l'exércit i els aparells de l'Estat... però hem de fer que sigui real i aprofundir en l'exercici democràtic: participar, reivindicar, aportar, criticar el que calgui... i que les eleccions siguin una culminació dles processos participatius i de consens ciutadà i deixin de ser una lluita entre la realitat i el photoshop.

Ahir vam fer un homenatge al desaparegut amic Josep Jover. Va ser un acte molt emotiu.

Vam comptar amb la presència de la seva filla Mireia i del seu germà Joan. Jo mateixa vaig presentar l'acte al qual van intervenir en Jordi Claramunt, amic i company amb qui va fundar la Penya Blaugrana l'Avenç d'Esplugues i en Jaume Marfany, amic i President de la CAL d'Esplugues.

El micro va ser obert per tothom i van ser dierses les persones que van explicar anècdotes d'en Jové. Finalment vam passar algunes fotogràfies de la seva vida en les quals vam poder veure/viure les seves passions vitals: la seva família, la muntanya, l'esport (va ser atleta de jove), el Barça i Catalunya. Vam recordar la seva implicació social en tots els àmbit.

Finalment el seu benvolgut amic Marcel Casellas ens va adreçar unes paraules i ens va tocar unes peces amb el contrabaix en record d'en Jové.

De resquitllada, però no menys important, vam recordar la Maria Rosa Andreu, la Mai, (tot i que ara ja no li agradava que li diguésim així) a la que vam perdre encara jove el passat 3 de desembre. De fet, feia anys un accident ens la va canviar molt però , malgrat la diferència amb la Mai, la Maria Rosa seguia sent vital, activa i àmpliament socialitzadora. Una altra pèrdua que ens costarà de païr.

Avui hi ha pocs motius de celebració (excepte que és el sant de la meva tieta i de milers de Pilars que ho celebren): plou, fan desfilada de moda a la capital del "Reino", aprofiten el dia per celebrar allò incelebrable...

En dies com aquest recordo gent com l'amic Jové, traspasat aquest estiu, incansable lluitador, amic i company de lluites i reivindicacions que trobarem a faltar.

Jové company, no t'oblidem!

Avui hi ha pocs motius de celebració (excepte que és el sant de la meva tieta i de milers de Pilars que ho celebren): plou, fan desfilada de moda a la capital del "Reino", aprofiten el dia per celebrar allò incelebrable...

En dies com aquest recordo gent com l'amic Jové, traspasat aquest estiu, incansable lluitador, amic i company de lluites i reivindicacions que trobarem a faltar.

Jové company, no t'oblidem!

Avui he fet una xerrada a l'Avenç d'Esplugues (un dia espectacular per fer-la! sort que al final ha deixat de ploure...) sobre les polítiques per a la gent gran a Catalunya.

Val a dir que hem avançat força en els darrers anys pel que fa a lleis i serveis i que, encara, ens queda molt per fer. Tot i així la part central de la xerrada és el que, personalment, m'interessa més, com han de ser les polítiques de gent gran?

Les polítiques per a la Gent gran són polítiques de ciutadania, aquelles que en diuen de segona generació que segueixen aprofundint en els drets de les persones. Hem de posar les persones grans al centre (no fer-les excèntriques, ex: jubilació). Han de ser polítiques de consens amb les persones grans, polítiques participades i participatives. Polítiques àmplies de mires, la gent gran no són només persones amb dependència (% GG dependent) sinó persones actives, molt actives i que fan de motor de la nostra societat. Jo no em canso de repetir que són pura energia ciutadana i com a tals segueixen en primera línea d ela construcció social, política i econòmica. És per això que necessitem polítiques interdepartamentals d’acció integral i coordinació transversal, de cooperació interadministrativa.

Per tot plegat una de les bases que estem treballant i en la qual volem avançar amb el CGG és la base participativa. La força dels Consells consultius i de les entitats és molta. Treballem per que les diferents administracions entenguin i acceptin que els consells consultius o de participació de tota mena i el Consell de la Gent Gran de Catalunya, en particular, no són una figura decorativa, sinó que les seves propostes i recomanacions haurien de ser vinculants, un cop contrastada la seva viabilitat.

Per altra banda, el gènere imposa trets diferencials en el procés d'envelliment de dones i homes. És important que les polítiques públiques tinguin en compte aquestes diferències en les seves programacions i actuacions a fi d'assegurar que responguin al diferent envelliment de les persones i a les seves necessitats diferents.

Actualment el nombre de dones grans és superior al d'homes grans i aquesta diferència augmenta en augmentar l'edat. De les persones de més de 100 anys, 6 de cada 7 són dones. Si apliquem la perspectiva de gènere al sector de la gent gran, veiem que les dones grans tenen en la vellesa un nivell més elevat de vulnerabilitat que els homes de la mateixa edat.

Som un país avançat i tenim ja alguns organismes de Govern (Oficina de la Gent Gran A)ctiva i participatius (Consell de la Gent Gran i altres) per desenvolupar polítiques no excloents, no pensades des de les vores (excèntricitat) sinó centrípetes, des del centre, posant al centre les persones grans i assegurant els drets de la nostra gent gran, aquesta que ens ha donat les oportunitats i ha construït el país en el que vivim actualment, l’ha fet possible tal com el coneixem, amb totes les mancances, si, però també amb totes les aportacions importants i molts cops invisibles de tota una generació que ens segueix reclamant drets.