Manel Pagès va morir el passat dimecres. El vaig conèixer en unes circumstàncies especials. En Pagès era el responsable d’unitat del PSUC local, cosa que significava que era el representant dels comunistes del PSUC a l’Assemblea Democràtica de Sabadell (ADS). L’ADS era l’expressió local de l’Assemblea de Catalunya i va ser fundada el 27 d’octubre de 1974 al Bosc de Togores amb la participació de 307 persones, hi va haver un servei de seguretat de la Joventut Comunista de Catalunya, que va ser molt eficaç. El més anterior -27 setembre de 1974- havien detingut a la plana major -67 persones- de l’Assemblea de Catalunya a les escolàpies del carrer Sant Josep de la nostra ciutat.

Un temps després jo era el responsable d’unitat de la JCC i per tant el seu representant a la ADS, tenia 17 o 18 anys. Al principi les intervencions de Pagès em deixaven astorat. Les reunions prèvies les fèiem en un local anomenat Promotora Social d’Unió Cooperativa (PSUC) a sobre les drogues del Passeig. Els de la JCC, en canvi, vam legalitzar una associació que es deia La Flama, un nom més dissimulat per un local tapadora tot i que tal i com anàvem vestits -com ara els de la CUP o Podem- ens delatàvem sols. La direcció clandestina de la JCC però ens reuníem a l’Assistència Sanitària Col·legial del carrer de Gràcia. Suposo que no ens van detenir mai en bloc perquè a cap policia li podria passar pel cap que ens reuníem en unes instal·lacions, en aquell moment, tant modernes.

Bé en les reunions PSUC/JCC acordàvem què discutir a l’ADS. Doncs bé Pagès que n’era el principal líder, proposava el contrari del que havíem acordat. Les altres organitzacions de l’ADS, la major part a l’esquerra, -consideraven als comunistes del PSUC molt de dretes- responien sempre a la contra. Al cap d’una estona de debat abrandat, Pagès feia una intervenció dient que en bé de la unitat, canviava d’opinió i acceptava el que deien les organitzacions més extremistes. I oh! Causalitat, era el que havíem acordat al local del passeig. Sempre li estaré agraït que em proposés per ser delegat de l’ADS, amb ell, a una reunió de l’AC encara clandestina. És d’aquells records que hom guarda per vida.

Vaig coincidir amb Pagès com a membre del comitè local del PSUC, era les èpoques que es començava a forjar les divisions entre eurocomunistes, leninistes i prosoviètics. Aquests últims ens deien als pocs eurocomunistes -entre ells el Pagès i jo mateix- que érem aerocomunistes, alhora que afirmaven la seva voluntat que els tancs soviètics desprès de passar per Polònia -com amenaçaven- i Afganistan -com així ho van fer- entressin a Sabadell per Ca n’Oriac. Glups. Les intervencions de Pagès no es quedaven curtes. Era un pim, pam, pum.

S’apropaven les municipals i el sector eurocomunista volia de cap de llista en Manel Pagès, vaig fer dues reunions de conspiració: la primera i la última. Com a secretari general els de la JCC ens vam decantar per Antoni Farrés tot i que aquest era leninista. Els prosoviètics tampoc volien a Farrés. La trajectòria de Pagès va quedar truncada quan al juny de 1978 en una conferència local del PSUC celebrada a la Escuela Nacional Isabel de Castilla, avui Arraona, la militància es va decantar majoritàriament per Farrés i Pagès es va rendir votant amb una papereta dalt d’una escombra girada al revés. Una excentricitat molt pròpia del personatge. La nit electoral de la victòria de Farrés el va felicitar.

Temps després va reaparèixer a la política local com a regidor a les llistes de CiU, any 1987 i quatre anys més tard va encapçalar les llistes de CiU. Un canvi radical. Les picabaralles als plens amb Farrés eren èpiques. Recordo, jo feia les cròniques dels plens municipals pel 9Nou,  que es va enderiar en saber el nombre de funcionaris municipals. En cada ple feia alguna pregunta. No hi havia forma. Els governs, fan gruar a l’oposició com volen. Abans i ara. En el darrer ple del mandat, en el comiat Pagès va dir: encara em ballen 22 funcionaris.

Després es va dedicar en cos i ànima a promoure la independència des de diverses plataformes.  Hi haurà altra gent que l’hagi tractat de més a prop que ens podran fer unes notes biogràfiques amb més detall i encert. Vagi aquí el meu petit homenatge per un home complicat, polièdric, desconcertant i a la vegada molt propi de la nostra ciutat estimada.