Ja sabem que els fulls de ruta no serveixen de res, ja ens ho deia Walter Benjamin. Per tant no cal que fem fulls de ruta. Ara bé el que sí podem tenir és un bon manual d’instruccions. La història no ens diu el que hem de fer, però sí que ens pot il·lustrar de com es feien determinades coses i ens poden servir de punt de referència.

Ara hi ha gent a la presó, hi ha gent a l’exili i hi ha gent amenaçada, imputada o a punt de ser-ho. Què es feia durant la clandestinitat? Quan algun responsable era detingut es prenien tota mena de mesures per mitigar els danys. Però la fonamental era posar un altre responsable. Si queia un comitè sencer se’n posava un altre. Si els detinguts al cap d’un temps eren posats en llibertat, perquè havien complerts la pena o mentre esperaven judici, normalment no se’l tornava a posar al capdavant de l’organització en la que estava, sinó que se’l protegia i se’l mantenia a una certa distancia. Se sabia que el vigilarien i per tant s’intentava mantenir-lo a resguard. El que es feia sempre era posar gent nova. A cada caiguda, un nou relleu. La policia no se’n sabia avenir perquè era gent que no tenien fitxada. El mateix es feia amb els que fugien corrents a l’exili quan se sentien amenaçats de ser detinguts, per exemple, quan en un interrogatori es preguntava per aquella persona. Un cop passada la frontera, el que es feia es nomenar un altre responsable. Sabem que a finals dels seixanta, a cada detenció ja hi va haver sempre un relleu, la democràcia era imparable. La policia i els jutges estaven desbordats. A la gent que estava pendent de judici pel TOP també se l’intentava salvaguardar no donant-li cap responsabilitat orgànica i recomanant-li fins i tot que en les activitats al carrer se n’abstingués per un temps. El mateix es feia en aquells que estaven fent el servei militar.

Crec sincerament que el moviment republicà català ha de seguir aquesta mateixa tàctica. A més la història ens va ensenyar una altra cosa. Quan la direcció d’una organització es feia des de l’exili, hi havia el perill que no es tingués tota la informació i sobretot el pols del què passava. Avui la informació la pots tenir tota, però els pols de la gent no. Tenim un exemple clar entre el PCE i el PSUC, que per aquells més joves era el partit comunista de Catalunya. El primer el dirigia des de fora Santiago Carrillo, el segon des de dins Gregorio López Raimundo. El primer a les eleccions de 1977 va aconseguir un 7% i el segon un 18%.

Hi ha una altra forma de fer les coses? Potser sí, però algú me les hauria d’explicar. Cal tenir el cap fred i la ment clara en aquest moments de desconcert general. Però no substituir els dirigents mentre no poden ser operatius no és una bona idea. Ni als partits ni a les institucions.

Quins nous mecanismes podem establir per fer possible un major grau de democràcia local? Fent possible que el nombre de ciutadans, és a dir, d’habitants de la ciutat que són conscients que la ciutat és de tots, augmenti. I què podem fer? Moltes coses. Potser un bon exercici seria localitzar correctament quins son els models socials de ciutadans exemplars. En general podríem dir que son aquells ciutadans que dediquen una part del seu temps a estar informats i en participar en afers col·lectius de la ciutat, no per al seu bé, sinó pel bé comú. Requereix algun element de partida? No. Poden ser ciutadans de veritat, qualsevol persona de qualsevol condició social i cultural, que estimi la ciutat.

Què podem fer per tal que augmenti el civisme? Caldria analitzar què ho fa que uns ciutadans estimin la ciutat i altres no. Estimar la ciutat pot ser el resultat de moltes coses a primera vista molt distants del tema que ens afecta avui. Sentir-se propietaris de la ciutat pot ser un primer esglaó. Sentir-se protegits per la comunitat en pot ser una segona raó, això vol dir comptar amb un estat de benestar sòlid del que hom pugui sentir-se’n orgullós. Sinó es corre el perill de  considerar la pobresa com a incivisme. En tercer lloc tot el que afecta a l’educació popular, la intel·ligència, la cultura i l’art. Amb el conreu d’aquests valors es pot aconseguir la fe civil necessària per vestir un gran culte a la llibertat, d’amor a la democràcia entesa com la participació els 365 dies de l’any. I en aquest deler de perfecció ciutadana es pot estendre la civilitat a molts àmbits del nostre espai públic.

La major part de pobles que nosaltres considerem com a abanderats i exemples de civisme tenen un denominador comú: tenen una pressió fiscal més elevada i, com a contrapartida, un major grau de serveis públics i entre ells una dedicació especial envers els nens i nenes. Sense pagar impostos no hi ha solidaritat perquè és impossible el repartiment de la riquesa. A més, a menys diferències socials acostuma a haver-hi menys delictes.

Civisme és també dissenyar un espai públic on les zones de vianants vagin creixent i on el transport públic tingui preferència, cal recordar que el 70% dels desplaçaments es fan a peu o en transport públic. Idees com el “camí escolar” son una bona síntesi de civisme i de priorització dels infants.

Com s’exerceix la ciutadania? Hi ha moltes formes, les més tradicionals són anar a votar –o abstenir-se conseqüentment, no per mandra-, però és evident que només votant cada quatre anys no n’hi ha prou. Pensar que la democràcia és això és un error que s’ha produït als darrers 30 anys de democràcia i que estan en la gènesi dels problemes de civisme. Calen moltes més coses. L’associacionisme és potser l’element clau de com s’expressa la ciutadania avui. Es necessita també espai per la dissidència, (per la dissidència no pel gamberrisme) aquesta és la garant de la democràcia i a voltes anticipa els canvis que han de venir. Cal entendre la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat. Però l’associacionisme  és molt més, és la democràcia dia a dia, setmana a setmana, mes a mes. És l’expressió més clara més diàfana de com es pot expressar en la pràctica de la ciutat un dels valors més preuats: l’altruisme. La suma d’egoismes no dona, no pot donar mai una societat plena de virtuts, es necessita que la gent sigui altruista, que més enllà del seu interès personal actuïn pel bé col·lectiu.

Però cal acabar dient que la major part dels ciutadans de Sabadell, en general, tenen comportaments força cívics, als darrers 35 anys la ciutat ha anat comprenent que la ciutat és seva i cada dia hi ha més persones que quan algú ataca l’espai públic senten que s’ataca una part del seu patrimoni. Potser aquest és el missatge que donen els ciutadans amb les seves queixes, no és que l’incivisme avanci, sinó –com en tantes d’altres coses- ara som més exigents, som més ciutadans i exigim més, de les institucions i dels altres ciutadans. I aquest és un missatge d’optimisme.

Ara ja sabem que l’Estat espanyol considera la unitat d’Espanya com un valor superior i anterior a la Constitució. De fet la Conferència Episcopal Espanyola la considera un element lligat al catolicisme, una cosa de Déu. I per tant no hi ha res a debatre. Ministres, jutges, fiscals, policies, guàrdies civils fins i tot el Rei, tot ells tenen fe en la indissoluble unitat d’Espanya. Partim d’aquí. No val desentendre’s d’aquesta premissa. Cal actuar a partir de la idea que en el costat de l’Estat, es creu –alerta, es creu– que abans de la voluntat de la gent hi ha la monarquia. Qui gosi discutir-ho ja sap les conseqüències. Per tant a partir d’aquesta punyetera realitat antidemocràtica hi ha dues opcions.

A. Formar govern i donar-se 4 anys de pau i tranquil·litat mentre s’intenta treure el PP del govern de Madrid i aturar la brutal intromissió del govern en la justícia. Cal aconseguir que es jutgi la corrupció del PP sense fiscals que retirin denúncies. Cal aconseguir que jutges honestos no siguin separats dels seus càrrecs i que no s’apliqui la doctrina Botín, és a dir sense trampes. I mentrestant treure el govern de la Generalitat de les mans d’aquells que han aconseguit en la lluita política democràtica quatre diputats.

B. Anar a la confrontació directa. Es tracta de muntar una estratègia de desobediència gandhiana on en cosa de tres mesos 4.000 catalans vagin a la presó per sedició i altres 40.000 siguin imputats pel mateix. Es tracta d’anar al jutjats parlant català i acusant els jutges de còmplices d’un sistema que vulnera totes les llibertats. Això es fa proclamant la república, sense necessitat de fer cap debat al Parlament i parapetant-se als despatxos dels departaments de la Generalitat i especialment al Palau de la plaça Sant Jaume.

Ara, si tu amic lector estàs d’acord amb aquesta segona idea, t’hauries de plantejar si estàs disposat tu mateix a ser un d’aquests 4.000 que es poden tirar dos o tres anys a la presó. El que no val és creure i defensar que es faci aquesta opció però que la facin els altres.

S’equivoquen aquells que confonen el poder amb la intel·ligència. Emepuntorajoy de moment guanya, no té res d’especial, si tens els diners, el BOE, els jutges, els fiscals i les porres i l’exèrcit, normalment guanyes. Ara bé, la cúpula de l’Estat no triomfa per la intel·ligència, si fos intel·ligent l’any 2006 no hagués deixat que el TC creés la més gran crisi de la democràcia i posés en perill la monarquia. Només cal veure el nerviosisme de Felip VI que a cada lloc on va cita Catalunya. Només un estat molt foll i dèbil és capaç de condemnar a un any de presó a un raper per una cançó contra la monarquia –en total tres any i mig–. Crec que en aquests casos és millor anar al que proposava Antonio Gramsci, la guerra de posicions. I per aquells fiscals i jutges que no ho sàpiguen és una forma figurada de plantejar la batalla política democràtica. Això sí, Gramsci ho va escriure des de la presó. I també cal crear un nou bloc històric republicà.

Un dels moviments més persistents i propis de Catalunya són els esplais. L’esplai, encara que moltes vegades se l’ha volgut oposar a l’escoltisme, és en realitat una expressió d’aquest moviment, en podríem dir “escoltisme popular”.

Quan Baden Powell es va inventar la idea de relacionar l’educació del temps lliure amb la natura va semblar una idea revolucionària. A Catalunya aquesta idea la introdueix uns anys abans Odón de Buen. Però qui era Odón de Buen? Va ser catedràtic d’Història Natural de la Universitat de Barcelona i ni més ni menys que l’introductor del darwinisme a Espanya. Va ser el primer professor universitari que va portar els seus alumnes d’excursió a Gavà, Castelldefels, el Papiol, Montserrat, Blanes, Delta de l’Ebre, Olot, Montseny, Sant Llorenç, etc. Odón de Buen va ser, doncs, metafòricament, el primer monitor d’esplai de Sabadell. Quan venia a Sabadell dormia a casa de la mare de Joan Salas Anton, on ara hi ha l’antic edifici de Correus: “muchas veces me hospedé en la casa de su madre, anciana muy comprensiva y amable que nos trataba muy bien.” Pedagògicament plantejava “Una atmósfera de bondad debía rodear al niño en la escuela, conducir su inteligencia y guiar, educar y fomentar su voluntad con riendas de seda en vez de emplear cadenas de hierro.” Creia que “En el error y el fracaso hay tanta experiencia como en la verdad y en el éxito.”

Els esplais fan tota mena d’activitats d’estiu, casals, colònies, campaments i rutes. Els monitors fan una tasca extraordinària, transmeten una cosa sensacional: l’altruisme. Els moviments de lleure sí que eduquen en valors humanistes en un moment en què tothom ho diu i quasi ningú sap què vol dir. Eduquen nens criats entre cotó fluix -altres amb greus problemes socials- i els donen autonomia personal, però també la més important: autonomia moral. Les activitats d’estiu eduquen en l’austeritat de veritat, la que ens explicava Enrico Berlinguer, el gran líder del Partit Comunista Italià.
Però no sé per què tot aquest món té mala fama, mala premsa. Fins i tot se’ls critica de kumbaiàs com una cosa negativa. Si ho analitzes veus que moltes de les cançons són en realitat himnes revolucionaris. Pots trobar la Cançó de Rosa Parks, “vine cap al davant de l’autobús. Tu em trobaràs allà”, referida a la primera dona negra que es va asseure davant de l’autobús i va iniciar la lluita pels drets civils als EUA, o la Vall del riu vermell, una cançó tradicional folk probablement canadenca, versionada per Woody Guthrie i Bill Haley & His Comets. La cançó també va ser cantada en una versió pel mític Batalló Lincoln, pertanyent a les Brigades Internacionals. O fins i tot el Joan Petit com balla respon a les tortures sofertes per un pagès occità a la revolta antifiscal contra el rei Lluís XIV anomenada dels Crocants. Altres l’atribueixen a la resistència contra al tractat dels Pirineus. Per què, doncs, tenen mala fama? Precisament perquè eduquen en valors contraris a l’afany de lucre i canten cançons revolucionàries. Cada dia que passa més falta fan.

Odón de Buen escrivia “Sentía la democracia y quería servir al pueblo, amaba la tolerancia y rendía culto a la fraternidad humana”. Ja fa més d’un segle plantejava la “educación de los sentimientos”. Va morir a l’exili a Mèxic l’any 1943, el seu epitafi podria ser aquest: “Nuestra religión se cifraba en una gran rectitud de conciencia, en el culto del bien, de la ciencia, de la libertad, de la justicia y del trabajo. Hicimos todo el bien que nos fue posible; no hicimos a sabiendas mal a nadie.”

Cal reivindicar la ingent tasca que fan els esplais a la ciutat i la quantitat d’hores, d’il·lusió i ganes que centenars de monitors i monitores dediquen altruísticament a fer de Sabadell una ciutat millor.

Muchas son las personas que, por su propio interés y predisposición, deciden organizar, distribuir y decorar su propia casa al estilo que ellos desean. Y no hablo de ir a la tienda y elegir el mueble u objeto que mejor encaje en una habitación, sino de crear y decorar uno mismo, con herramientas y materiales, la vivienda a su gusto. De este modo, hay un gran sector de la población, cada vez más, que se preguntan cómo iniciarse en la decoración doméstica. Vamos a dar algunos tips que te ayudarán si estás incluido en este grupo.

El bricolaje y la decoración han abierto las puertas a que los más ‘manitas’ intenten ser ellos mismos los que comiencen en el mundo del bricolaje a montar sus propios muebles o estructuras básicas. No hablo ya de grandes instalaciones ni montajes, pero si cosas simples, como crear un mueble sencillo, colocar un cabecero, pintar, montar una mesa…

Pasos a seguir para aprender de bricolaje y decoración doméstica

En este punto podríamos destacar una gran cantidad de recomendaciones a tener en cuenta que te aconsejo si estás todavía empezando en el bricolaje. Sin embargo, voy a destacar algunos de los que considero más importantes y primordiales a la hora de ponerse manos a la obra.

El primero de todo es la organización. Saber qué es lo que quiero y necesito. Ya con esta idea en mente toca buscar información. Una fuente inagotable de información son los tutoriales de Google o de Youtube –en vídeo-. Un espacio donde encontrarás de todo y paso a paso para conseguir tu objetivo fácilmente.

En caso de que conozcas a algún profesional o experto que tenga más experiencia en estas lides puedes probar con el primero para coger práctica y poder poner en valor posteriormente todo lo aprendido.

La dedicación y paciencia también es fundamental a la hora de comenzar y aprender de bricolaje y decoración doméstica. Es un trabajo que requiere de paciencia, tranquilidad y espera para lograr los resultados esperados.

Por último, y una de las más importantes lecciones y consejos que debes tener en cuenta, es el uso correcto de las herramientas. Una selección precisa de las herramientas de calidad necesarias para mantener protegidos los materiales y crear objetos de decoración o muebles funcionales resistentes y realmente útiles.

Hi havia uns temps on només tenies un canal, TVE, després dos, una cosa que es deia UHF i més tard tres, TV3. I de cop televisions privades en teníem dues més, en total cinc. És un número raonable de possibilitats d’escollir. Tot d’una tothom es va tornar boig i van aparèixer televisions per tot arreu. Ara, amb el cable, en tens centenars.

Hi estic totalment en contra. Només per saber què fan en cada lloc necessites una estona, multiplicat per 300, el resultat és que un cop has fet tota la ronda, has d’anar a dormir. A més a mi m’estressa.

Han inventat una cosa que pots veure qualsevol programa dels darrers dies. Això encara m’estressa més. Abans si arribaves tard a casa i no podies veure un programa no t’ho plantejaves, mala sort. Ara no, ara pots veure milers de programes emesos a qualsevol hora del dia i de la nit en els 300 canals. Un malson.

A més la immensa majoria de l’oferta televisiva és una porqueria, només mirant els títols dels programes ja t’adones de l’elevat nivell de neurones que es poden destruir. Posaré alguns exemples: Acuarios XXL, Sonidos relajantes, Resacón en Las Vegas, El gato al agua, Santo Rosario, Superpoli de centro comercial, Pesca Mar con Dani Salas, México y España, solidarios con el toro, Los arquitectos alienígenas, Mi boda perfecta, Bollería de siempre, Qué le pasa a mi cocina, etc. Crec que si en mires deu el cap t’explota.

Ja sé què estareu pensant «Home també fan programes de documentals molt bons i informatius». La resposta és fàcil: com millor és el programa pitjor, més nociu és per la nostra salut mental. Això ja ho va dir fa anys Neil Postman al seu llibre Divertim-nos fins a morir. Discurs públic a l’època del Show Business. Els catalans i les catalanes veiem una mitjana de tres hores i mitja la televisió. Uns pesats, deveu estar pensant: «Ara la gent jove ja no mira la televisió, mira pantalles d’internet». Bé la mitjana d’hores en què els joves miren pantalles és de cinc al dia. I què us penseu que veuen? Documentals? Llegeixen llibres en línia? No. Miren cotxes, motos i porno. Ja hi ha gent que dedica més temps a mirar pantalles per fer contents Telefònica i Bill Gates que a dormir o treballar.

I després a les enquestes diuen que no tenen temps de llegir, ni d’estar amb els fills, ni amb la parella. Mentre estem mirant canals o maquinetes tontes deixes de fer el que en realitat t’interessa. La vida passa mentre veiem programes de televisió que ens impedeixen estimar.

Anava atrafegat pel carrer connectat, com sempre, a Ràdio Sabadell. Escoltava el programa “Al matí” codirigit per Mireia Sans i Raquel García. Aquesta darrera entrevistava Mariama Camara, sabadellenca i presidenta de l’associació “Dones Africanes de Catalunya”. Era el dimarts passat que se celebrava el “Dia Internacional de tolerància zero amb la mutilació genital femenina”. Es calcula que hi ha al món 200 milions de dones mutilades i que cada any es mutila uns tres milions de nenes. Principalment a Somàlia, Guinea i Djbouti.

Només escriure aquestes ratlles, amic lector, fa que se’m posin els pèls de punta. Imagineu-vos el que ens explicava aquesta valerosa sabadellenca sobre els detalls i especificitats d’aquesta brutalitat practicada contra les dones. En algun moment vaig treure’m els auriculars perquè em feria tant que no podia sentir-ho. Que forta i valenta és Mariama Camara i que bona l’entrevista de Raquel García! És molt important la tasca de conscienciació que aquestes avançades dones fan en el seu entorn i fins i tot en les famílies d’origen. Una tasca irreemplaçable d’abast mundial.

Les tradicions que hi ha a molts països d’ordre cultural i/o religiós contra les dones són brutals. No cal que ens anem molt lluny per adonar-nos que existeix una violència masculina contra les dones que ens ve de les nits dels temps i de la que cap país en queda exclòs. Quina consideració tenia la dona en la “cultura” catalana ancestral? Vegem alguns exemples en el costumari d’edicions 62 realitzat per Anna Parés, amb les dues primeres pàgines de l’apartat “dones” en tenim prou:

1. A la dona i a la mula, vara dura
2. Alzina i dona de cent una bona
3. A la dona i al ca, a l’una mà el bastó i a l’altra el pa.

Sovint s’explica que alguns immigrats pateixen l’anomenada síndrome d’Ulisses. Es tracta del xoc que provoquen profunds canvis de la vida barrejats amb les pors i les incerteses de viure en una ciutat i una cultura molt diferents. El que gairebé mai pensem és que quan es produeixen immigracions massives la població autòctona sofreix a la seva manera també una síndrome d’Ulisses. I en això reflexionem poc. Els d’aquí també veuen canviat el seu barri, la seva ciutat, el seu país. Han de canviar i també tenen incerteses i pors. Els que veiem com arriben hem d’entendre un munt de fenòmens: Per què arriben? Qui són? Com són? Què volen? Com ens relacionem? Com ens comuniquem? Quin esforç hem de fer nosaltres? Quin és l’esforç que els demanem a ells? Necessàriament es transformen els que arriben, però igual de necessari és que es transformin també els que veuen arribar gent. Es transformen els que arriben, ens transformem els que som d’aquí. Potser, a més, cal que n’aprenguem quan ens donen lliçons de civilitat. Així es construeix el millor del Sabadell del futur.

Moltes vegades, sobretot quan es parla de refugiats, es diferencia entre la emigració econòmica i la política. Crec que és un error. La gent quan emigra busca la millora econòmica, però fonamentalment busca l’esperança. Com ens explicava Albert Camus “si alguien os arrebata vuestra libertad, tened la seguridad de que vuestro pan está amenazado. Els valors de la llibertat i la igualtat van intrínsecament units.
Quan els joves es pregunten: què poden fer per canviar el món, la resposta l’haurien de trobar no molt lluny de casa, aquí mateix a Sabadell on una dona vinguda del Senegal que ens dóna una gran lliçó sobre civisme i compromís amb la comunitat i el món. Quantes nenes han salvat amb el seu coratge? Quantes dones podran fer una vida normal gràcies a ella? Canviar el món es fa canviant les mentalitats i aquest n’és un gran exemple. Són les nostres heroïnes sabadellenques.

El capitalisme es fonamenta en diverses idees totes elles molt ximples. Una és que el sistema capitalista ofereix possibilitats infinites a la gent per consumir. La segona, encara més ximple, és que nosaltres sabem escollir el que més ens convé. Només la gent que té patologies empàtiques i que, per tant, no coneix gens la ment i els sentiments dels humans, pot discórrer d’aquesta forma. Desconeixen totalment la qualitat que ens fa humans i és la possibilitat il·limitada d’equivocar-nos en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida. Ara per fi hi ha economistes que han estudiat aquest fenòmens i ens diuen que quan tenim massa opcions el que ens passa és que ens estressem. Fins i tot els donen el premi Nobel.

Avui ens centrarem en els restaurants i les possibilitats que ens ofereixen. Per anar a dinar a mi el que m’agrada són els menús de tres plats de primer i tres de segon. No has de pensar massa, descartes els que no t’agraden i et quedes amb els menys dolents. El fotut és quan et donen a escollir entre deu primers i deu segons. O pitjor aquells que fan combinacions de tota mena de pastes, pizzes, acompanyaments i salses. Em poso nerviós i el resultat sempre és el mateix, quan porten els plats sempre prefereixo el de l’acompanyant, que òbviament sap escollir millor que jo, excepte la companyia.

Estareu pensant: aquest paio no li agrada anar a menjar a restaurants bons. Us equivoqueu. De fet, com sempre, començant pel fet que esteu llegint aquest article en comptes de fer una cosa més interessant. Als restaurants bons, des de fa molt de temps, s’han inventat els menús de degustació. Els de la guia Michelin han fet molt de mal. Tothom tria el menú de degustació. La raó és que els xefs consideren que si has d’escollir els plats, t’equivocaràs i per tant ja te’ls escullen ells. De fet fins i tot t’envien un sommelier per la mateixa raó. Pensen: a veure si els fotem un sopar de collons, aquests soques es fotran un vi que no lliga. I la gent fa el que li diu el sommelier sense cap mania.

No ho sabeu però tot això està inspirat en els restaurants de l’antiga URSS, on només tenien un plat, era obligatori i si no el volies et portaven directament a Sibèria en un camp de reeducació. El mateix que passa ara. Imagineu que per un moment em passa pel cap criticar El Celler de Can Roca, em detindran els Mossos d’Esquadra i el jutge Llarena em posarà a la garjola indefinidament, això si no decideix aplicar-me la pena de mort.

Ben pensat és una contradicció que els millors restaurants estiguin en una guia que es diu Michelin perquè si vas molt a aquests restaurants de michelins no en tindràs cap. T’ho asseguro.

Cal reinventar-se un concepte d’autoritat democràtica a tot arreu, a les escoles, als caps, a l’hospital, al carrer, a les institucions i a les empreses. I per això cal més democràcia. Som un dels països del món amb més lleis. Però potser es necessiten poques normes però que els ciutadans les puguin complir i que els poders públics estiguin en disposició de fer-les complir. Cal ser pedagògics, cal que la ciutadania vegi clarament que quan la ciutat acorda alguna mesura, aquesta es complirà. Ens podem  emmirallar en els països amb més tradició democràtica.

Per augmentar el civisme el que cal fer, i això es diu poc, és augmentar l’estima per la ciutat. Per estimar la ciutat es necessari l’arrelament i per aconseguir l’arrelament son necessàries moltes coses però una d’elles són el signes d’identitat. Calen doncs en l’espai públic elements que ens identifiquin, que ens diferenciïn, que siguin el producte de la participació en el disseny de la ciutat. Com ens diu la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1932 al llibre de Miquel Carreras i Costajussà: “Elements d’història de Sabadell”  cal el “culte a la llibertat” i “l’amor a la democràcia i la convivència social”. En el prefaci de Joan Sallarès ens diu:

“Però, encara, sense fer transcendir les nostres vocacions a tan reculats temps, avui venerem els vestigis del que fou; i una finestra, un capitell, una façana ampla i matussera, l’ull obscur d’un pou, un portal de ferradura, una xifra posada al dintell d’una portalada, un escut…, elements que el caminant distret no descobriria, a nosaltres ens parlen d’un pretèrit que té la sàvia virtut d’estimular-nos en el patriotisme local. I encara, al damunt i per damunt de tot això, poseu-hi la història, poseu-hi els homes que ho animaren fins a donar a cada cosa aquell sentit humà intrínsec que la fa perdurable. Llavors us trobareu en una síntesi puixant de patriotisme, que és com dir l’arrelament per atracció de la terra.”

Una ciutat amb civisme no vol dir una ciutat sense conflictes, vol dir una ciutat on els conflictes s’intenten conduir per la via democràtica o si es fracassa s’intenta conviure en el marc del dissens. En aquest sentit és molt més cívica una ciutat amb conflictes que una ciutat dormitori on els seus ciutadans han renunciat a opinar i criticar la seva ciutat. Cal entendre doncs, la crítica com una actitud, encertada o no, d’estima a la ciutat.

Un dels perills d’incivisme és que en l’espai públic no hi hagi un mínim comú denominador que permeti la convivència pacífica entre ciutadans que tenen respostes diferents a les preguntes que no tenen resposta des de la raó. Ens referim a l’existència d’una societat plural on els ciutadans tenen unes idees diferents des del punt de vista ideològic, religiós o filosòfic. Per tant, cal el màxim respecte per les diferents opcions religioses i filosòfiques i per tant, cal establir regles de joc comunitàries que ho facin possible. Als humans ens costa molt reconèixer-nos en el que no ens agradem i ho projectem cap als “altres”. No ens agradem i ens emmirallem en aquells que ens semblen més llunyans, però és el reflex del mirall.

Per últim posarem quatre exemples de com es fomentava el civisme temps enrere. En l'”Ideari cívic” de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1933 dirigida als alumnes anava en aquesta direcció.  A. “Sigues conscient. Per això caldrà que pensis pel teu compte. Voldràs ésser un home civil i, per ésser-ho amb tots els atributs, esdevindràs un home polític disposat a servir la ciutat i la nació.” B. “Sigues home civil. Esser home civil no vol dir simplement no ésser militar o no ésser eclesiàstic, sinó ésser home qui pertany a la ciutat, ésser d’ella i servir-la. De la lleialtat en neix la confiança.” C. “Triomfar no vol dir de cap manera produir-se d’una faisó gloriosament apoteòsica, sinó arrelar-se en la societat, conquerir la consideració i el respecte de tothom i servir el bé comú.” D. “El mestre. Ell et donarà la vida intel·lectual, o sia, la vida de la intel·ligència, que és com dir et donarà la llum del sol perquè vegis clares tothora les coses del món”.

A voltes hom no té més remei que rendir-se a l’evidència que la política ha de ser pedagogia i també, perquè no dir-ho, poesia.

El proppassat dia 27 de gener va ser el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust  i a la ciutat al voltant d’aquesta commemoració s’han celebrat diversos actes. A Sabadell hi ha haver 59 ciutadans que van anar a parar a camps de concentració nazis dels que 23 hi van morir.

Aplaudeixo de tot cor aquesta iniciativa. Les accions commemoratives constitueixen un dels principals espais de difusió de les polítiques memorials, al aplegar una sèrie de recursos, actes i missatges, que creen un impacte i el reconeixement públic. En aquest marc, la commemoració respon tant a una demanda pública, la necessitat de significar certs aspectes de la memòria col·lectiva que ens constitueix com a país, com a l’aplegament en un espai determinat de les polítiques memorials desenvolupades prèviament. Cal dir però d’entrada que l’homenatge arriba tard, molt tard. El que ens hauríem de preguntar és, per què aquests homenatges no els vam fer almenys a partir de 1977? Gerardo Iglesias exsecretari general del Partido Comunista de España, al documental recentment estrenat a Barcelona  “Desde el otro lado del charco” sobre la memòria  de la dictadura a Argentina i Espanya, ens diu que el PCE no ho va fer gent bé en aquest aspecte de la memòria. Hi afegiria que el PSUC tampoc i a la ciutat de Sabadell tampoc. Hem deixat que tots els vells resistents morissin sense homenatges. Proposaria per intentar esmenar, en la mesura del possible, aquesta errada cívica un projecte que es podria anomenar “Els rostres de la memòria”. El The New York Times va voler col·laborar en el procés de dol de l’atemptat de les torres bessones de l’11S. La seva contribució va ser posar cares a l’horror. Va biografiar a les 2.000 víctimes. I les va publicar al diari. Es podria articular un projecte que permetés vindicar un seguit de valors com el compromís, l’antifeixisme, la lluita per les llibertats i la dignitat etc.  alhora que homenatjar la memòria dels 56 sabadellencs als camps nazis. El PCE als anys de la dictadura va fer una cosa molt petita però molt útil, cada vegada que la dictadura assassinava un militant comunista encarregava una petita biografia i la publicava. Així podem trobar a l’arxiu del PCE una pertita biografia, per exemple, del jove sabadellenc Jaume Girabau de la JSUC i després del PSUC afusellat pels feixistes el 21 de gener de 1942 a l’edat de 28 anys. També ho va fer d’una manera impagable Ricard Simó Bach, amb els exiliats sabadellencs.

Es podria organitzar entre l’AHS i la UAB un taller d’història amb estudiants d’història, historiadors joves i un comitè de control de qualitat format per rellevants historiadors i especialistes locals: Martí Marín, Josep M. Benaul, David Serrano, Joan Comasolivas, etc. Es tractaria de fer biografies de cada una de les persones, recollir fotografies per intentar posar cara a l’horror. Caldria trobar un format de publicar-les en un termini de tres anys Es tracta que les noves generacions poguin vincular l’Holocaust, que segur estudien a l’escola, amb la vida real de gent com ells a la ciutat. Cal convertir la memòria en un fet visible a la ciutat. Aquests 56 sabadellencs eren persones normals i corrents de la ciutat, amb molts compromisos cívics, que la història els va convertir en herois involuntaris i amb víctimes de la pitjor catàstrofe política de la història.

A més vincularia les polítiques de la ciutat amb tots els projectes que a escala europea es preocupen i s’ocupen que no es perdi el record de l’holocaust i posaria Sabadell al mapa mundial de la preocupació sobre la conservació de la memòria democràtica.

Mentrestant i perquè en el futur uns joves no ens ho retreguin  podríem començar a fer el mateix amb la memòria militant de l’antifranquisme. Encara hi som a temps. Vaig proposar fa temps donar la medalla d’or de la ciutat als integrants de la “Comisión interramos” de la Vaga General de febrer de 1976, podria ser un punt de partida.

Quan a Catalunya hom parla que «abans» hi havia alguna cosa millor que ara, cal ser molt cautelós. Es possible que trobem en el nostre passat alguna cosa que funcionés millor que ara, però deuen ser molt poques. Ens traeixen els records. Però en els darrers temps hi ha gent que s’entesta a repetir-nos que era molt millor la Barcelona de 1972 que no pas la d’ara. Ho afirma Mario Vargas Llosa que va viure una temporada a Barcelona de 1970 a 1974. Segons el premi Nobel de Literatura aquesta ciutat –i el país– era molt cosmopolita, oberta i cultivada en aquells dies que no pas ara. Ho ha repetit mil vegades i, francament, n’estic fins al capdamunt. Si digués que la Barcelona de 1931, per exemple, era molt millor, en podríem parlar, però la Barcelona de 1972? Ho diu de veritat el marit de la María Isabel Preysler? Per cert, una dona que era amiga de la filla del feixista Francisco Franco i que era tan feixista com el seu pare. Fins i tot fa unes setmanes va anar al seu funeral. Tothom s’ajunta amb qui vol, és clar. Això sí que és modernitat, cultura i civilitat!

Bé, la Barcelona que tant enyora Vargas era una ciutat bruta, en blanc i negre, amb predomini aclaparador dels grisos. On es torturava a la comissaria de policia de Via Laietana. On no hi havia democràcia, ni llibertat ni cap respecte per les llibertats individuals o col·lectives. Molt maco! On els nens no tenien escola, els iaios no tenien pensió, la gent no tenia sanitat pública digna d’aquest nom, on la policia entrava als convents i a les universitats a detenir gent.

L’any 1987 Vargas es va presentar a les eleccions presidencials al Perú. Òbviament va perdre, la gent va preferir votar un corrupte. En tota la campanya electoral no el vam escoltar pas dient que Perú tornés al regne d’Espanya, després d’independitzar-se’n entre 1821 i 1824. En canvi dona lliçons als catalans dient que només es pot ser «lliure i igual» –igual a què?– essent espanyol. Molt bonic!

Qualsevol element de modernitat i de civilitat que agafem no té punt de comparació amb l’actual situació de la ciutat després de 35 anys de democràcia. Per tant mai Barcelona ha estat més neta, amb més espais verds, amb més cultura, amb més escoles, amb més solidaritat, amb més associacions, amb més civisme. Que hi ha coses a fer, és evident, no hem arribat a la fi de la història. Però si es volen defensar idees raonables, per exemple que cal pertànyer a Espanya, cal fer-ho amb arguments que no insultin la intel·ligència i que sobretot no apel·lin a un passat amb dictadura i que qui ho defensi no es relacioni amb personatges sinistres de la dictadura. Realment fan por.

Fa quinze dies vaig publicar un article on intentava explicar que la major part de sabadellencs, tot i el que hom pensa sovint, es comporten de forma molt raonable. Com és habitual a la nostra estimada i benvolguda ciutat parlar bé de nosaltres mateixos fa estrany, incomoda, desassossega i posa nerviosa a la gent. Podeu pensar a tot arreu passa igual. No. A la major part de països parlar bé de la pròpia ciutat genera tranquil·litat i benestar. Per aquesta raó alguns ciutadans m’ha aturat pel carrer i m’han dit que en feia un gra massa, que a Sabadell hi ha moltes actituds negatives. Bé, doncs per compensar del bon rotllo, anem a fer una llista d’actituds incíviques a la ciutat. Comencem pels que embruten el carrer. Antigament es justificava dient que no hi havia papereres, ara n’hi ha per tot i continua havent-hi brètols que tiren les coses a terra. Altres es dediquen a pintar les parets dels edificis. Potser d’aquí a no massa temps aquesta modalitat d’incivisme passarà a la història i en direm art. Almenys tapa la lletjor dels edificis. Pronostico que un dels nostres futurs sabadellencs universals serà Werens.

Hi ha persones i empreses que tiren fulletons o pengen cartells a llocs no apropiats. Hi ha gent que malmet les zones verdes que tant d’esforç han costat. N’hi ha que fan soroll, molt soroll, potser és per amagar la remor del seu cervell? Altres orinen o escupen pel carrer. Sembla que viuen  tres segles enrere. Uns més atrotinats trenquen el mobiliari urbà: rètols, papereres, contenidors i bancs per seure. Converteixen el que veuen en el que són: material d’enderroc. Alguns trenquen fins i tot els rètols de camins que requereixen molt d’esforç per arribar-hi. És una cosa que no puc explicar: te’n vas a La Mola i a més de mil metres d’alçada anorreant els indicadors. També hi ha gent que va amb patins i monopatins trencant turmells de iaies. No caldria prohibir aquests estris amb rodetes als majors de 40 anys? Hi ha sabadellencs que agredeixen de paraula o de fet a treballadors públics: mestres, metges, infermers. Fins i tot fan soroll a les habitacions de l’hospital Taulí.

És força habitual veure a ciutadans generalment molt assenyats que un cop asseguts al volant se salten semàfors en vermell, no respecten els passos zebra o aparquen en llocs prohibits. Una altra modalitat d’incivisme és fer cagar els gossos per les voreres o en els espais reservats per jugar els nens. He estat testimoni de nens fent manualitats amb una mena de plastilina que no era plastilina i que feia olors rares. Una de les modalitats d’incivisme que menys comprenc és la de no reciclar les escombraries i sobretot tirar mobles quan hi ha un servei de recollida de mobles gratuït!

En un sol dia anant en autobús per la ciutat vaig anotar aquestes incidències. Al carrer de la República amb Narcís Giralt un individu aparca al cotxe a la cantonada. L’embús era tant monumental com la seva barra. A l’avinguda 11 de Setembre, un home aparca al mig, se’n va afer gestions a un banc, el merder és formidable. Algú el deu avisar, surt i arriba corrents. Pensava que es donaria pressa per marxar, doncs no. S’asseu al cotxe agafa un mòbil i es posa a parlar. Inasequible al desaliento. Més avall a la plaça Marcet una dona aparca al mig i se’n va comprar, entra en una botiga de fruita i verdura, amb tota la cara.

En una altra ordre de coses hi ha habitants, potser millor no dir-ne ciutadans, que defrauden a hisenda, es neguen a pagar els impostos. I en un llistat de coses més bèsties n’hi ha que peguen a la dona o als fills, molts més dels que ens pensem, altres tenen actituds racistes, fins i tot n’hi ha algun que atraca bancs o assassina.

Normalment quan hom es refereix al incivisme, pensa en aquest tipus d’activitats i la societat acostuma a donar les culpes als “sospitosos habituals”: joves, immigrants, turistes, pobres, sense pensar que només és un estereotip. Els incívics, en major o menor grau som tots nosaltres.

Un cop llegit aquest article la major part de sabadellencs hauran trobat la serenor habitual. Vivim en una modalitat de prehistòria, això si amb Internet.

La educación de un niño es uno de los temas más importantes de los que se pueden hablar. Un concepto de educación que traspasa fronteras, ya que no es un derecho exclusivo para las aulas guarderías o colegios. Se trata de un camino en el que todos participamos, sobre todo para todos los padres dispuestos a ofrecer a sus hijos un abanico completo de posibilidades para que se desarrollen en un ambiente estimulante. Para ello es importante saber cómo elegir un juguete para un niño según la edad, y cuál es el juguete que más le puede gustar y beneficiar.

Tipos de juguetes según la edad

A medida que un niño va creciendo, madurando y desarrollándose como persona, tanto físicamente como mental, es importante añadir nuevos estímulos y juguetes que puedan resultarles atractivos, a la vez que didácticos. De este modo, no es lo mismo regalar un juguete para un recién nacido o un niño de uno o dos años, a un chico de más de 6 años.

El mercado de los juguetes es muy amplio. Tanto es así que existen una gran cantidad tanto de proveedores como de marcas fabricantes de juguetes. Ahí entra en juego las necesidades de cada uno.

Hay familias que prefieren regalar a sus hijos los juguetes de moda de las marcas grandes. Mientras que otras optan por unos juguetes de mayor calidad y pensados directamente en el niño. Una idea que se asienta sobre todo en crear juguetes ecológicos, que están siendo muy demandados, sobre todo porque usan materiales naturales, sin tóxicos y resistentes.

Consejos para comprar juguetes acorde a los años

Es importante tener en cuenta al fabricante. Es por eso que yo, por mi experiencia personal, recomiendo siempre mirar los sellos de calidad para saber si están validados correctamente para la venta y la garantía de seguridad.

En las tiendas online de juguetes para niños de todas las edades también sueles tener especificadas las características de cada artículo y por qué están orientadas para estos determinados años.

Anem a veure qui va dir i quan que Catalunya « quizás es la provincia que más provee al erario público», que se la tracta a « fuer de pueblo conquistado» i que fan befa « del hermoso idioma con que nos expresamos». És de Pere Mata, alcalde de Reus, rector de la Universitat de Barcelona i insigne metge i científic. Home molt avançat als seus temps que li va costar fins i tot l’exili. Ho va escriure l’any 1836! Si ara aquest protosocialista estés viu i sentís Felipe González dient que som supremacistes, se’n tornaria a l’exili per no tornar mai més.

Si us pregunto el mateix d’aquesta frase: « España no forma una nación sino un haz de naciones» veureu que no hem avançat gens, gens. Ho va escriure l’any 1851 Joan B. Guardiola un altre lliberal d’esquerres.

L’any 1820 la Diputació Provincial de Catalunya durant el Trienni Liberal fa una declaració per la restitució del Palau de la Generalitat. Com ara. L’argument és que havia estat la seu « de la antigua y memorable Diputación» que garantia « la libertad política» davant l’arbitrarietat del « funesto poder absoluto». Estem on estàvem.

Cal dir a tots aquells que veuen carlins entre els republicans catalans, que o bé s’han fotut LSD, o que desconeixen absolutament la història del país. Altres, com Fernando Savater, des d’una desconeixença sideral, ens volen projectar els seus fantasmes. Els carlins van voler, en les tres guerres que van provocar, la restitució del decret de Nova Planta reivindicant Felip V. I alerta durant la Guerra Civil del s. XX van estar al bàndol dels feixistes. De fet van ser les classes populars on al s. XIX, des de les milícies nacionals, es van enfrontar als carlins davant la ineficàcia de l’Exèrcit espanyol, molt hàbil sempre per reprimir gent progressista i molt inútil per lluitar per la llibertat. Cal recordar el mític batalló de la Brusa comandat per Ramón Xaudaró, un home que en un país normal tindria dedicada una plaça en cada ciutat i poble del país. De fet, aquells republicans que l’any 1841 volien enderrocar la Ciutadella de Barcelona ho feien per reivindicar uns terrenys que els havien estat arrabassats «per la força i el caprici d’un tirà», referint-se a Felip V, i van proclamar que ho havien fet «perquè som lliures, perquè som catalans». No té raó, doncs, Enric Juliana quan també veu carlins per tot, és la fi del catalanisme carlí corrupte precisament qui ha provocat la crisi que vivim. I el sorgiment de dues generacions republicanes. Per cert, Albert Boadella s’ha acabat convertint en la patètica caricatura que hagués volgut l’Ubú evasor: Jordi Pujol.

En el llibre de memòries, Raimon Obiols cita Ernest Renan, el que deia que una nació es un plebiscit constant «pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures i impulsen l’esforç comú». Convé recordar-ho en temps complicats. Francesc Cambó deia que quan un polític no sap què fer el millor és que no faci res. Potser ens convé fer el que deia el torero Juan Belmonte: « Parar, templar y mandar.»

Es podria dir que la gent de la Concòrdia és més intel·ligent que la gent de Sabadell, la gent de Sabadell la més intel·ligent de la comarca del Vallès Occidental, la gent del Vallès Occidental més que la de l’Àrea metropolitana, més que la de la província de Barcelona, més que la de tot Catalunya, més que de tota Espanya, més de tota la península Ibèrica, més que d’Europa, més que els de l’hemisferi nord, en fi, la més intel·ligent del món. Hom pot pensar que és una gran exageració que es deu a un gran i exagerat patriotisme local. De fet jo no en tinc massa d’això. Ho dic pel gust de proclamar una autèntica obvietat.

Ja sé què estareu pensant. Quina gran veritat! Sobretot, es clar, els de la Concòrdia. Bé en descàrrec meu he de dir que m’ho ha inspirat Josep Pla al seu llibre “Notes disperses” que és el Vol XII de l’obra complerta de 1969 que m’he llegit pensant que en realitat llegia el darrer llibre aparegut de Josep Pla fa unes setmanes que és la segona part de les notes disperses “Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses”.

Sense aquest error garrafal no hagués llegit mai el primer volum i no hagués descobert aquesta idea expressada en referència a la gent de Pals i, tampoc, és clar, hagués escrit això. També entenc el que deveu estar pensant: i a mi què, si no saps comprar llibres?

Canviem de tema. Em sento identificat amb Francesc Trabal, m’agraden els rodals de Sabadell. Llegint Francesc Trabal he entès per què m’agraden tant. Trabal es troba exiliat i escriu un seguit d’articles –publicats per la Fundació la Mirada. Des de Xile recorda amb nostàlgia i dolor, molt dolor, el Pla de l’Amor del bosc de Can Feu, els Óbits de Sant Llorenç, el Marquet de les Roques, la Font de Llor. Rememora el que li deia el seu pare: procedim de Sant Pau de Riu-sec. Ens diu que per a ell aquests indrets són en realitat Catalunya. Per ell la pàtria pot ser un camí envoltat de romanins i farigoles, per a mi també.

És curiós observar que els sabadellencs tan hiperbòlics i rebentaires de la nostra realitat quotidiana en canvi quan sortim de la nostra ciutat, l’acabem enyorant encara que no en sapiguem explicar gaire les raons. De fet, per ser sincers, Sabadell no tenim pràcticament de res. Si vas per qualsevol poblet d’Extremadura veurem més cases i palaus notables que no pas a la nostra ciutat estimada. De fet, les poques cases d’interès que teníem les hem tirat a terra, durant la dictadura, però també en democràcia. I és que no tenim remei. Fins i tot teníem el primer cine d’Espanya i el vam tirar a terra, el vam fer més enrere i al final ha quedat una mona de pasqua. S’hi va interessar l’Aitana Sánchez Gijón, només per aquesta raó ho hauríem d’haver preservat. Encara som a temps, però, de preservar la Cooperativa La Sabadellenca per les noves generacions, ja vam tirar a terra l’Obrera al carrer de l’Estrella, espai on tot va començar. L’edifici de la cooperativa ens indica una idea de Walter Benjamin: anem enrere. Podria avui la ciutat construir un edifici com aquest amb aportacions ciutadanes? Caldria de fet construir-ne un sis o set vegades més gran atenent al nombre d’habitants que tenim avui. Bé, això no ho farem però almenys estaria bé que aquest govern municipal fes una proposta de compra de l’edifici. S’hi podria mantenir el Teatre el Sol que fa una gran funció cultural i hostatjar-hi els serveis municipals envers el cooperativisme.

Per acabar un acudit sobre Sabadell. Acudit de sabadellenquisme en vena. Un sabadellenc està molt lluny de casa seva, per exemple a Austràlia, li explica a algú on és Sabadell: Sabadell, Catalonia, Spain, Europe. I aquest li diu, “si que està lluny Sabadell!” El sabadellenc respon: “No. Aquí si que estem lluny, Sabadell està on ha d’estar”

De tant en tant és interessant i necessari mirar enrere per tal de tenir perspectiva. Convé tenir dibuixats diferents escenaris de cara al futur i per aquesta raó veure el passat i extreure’n ensenyances pot ser útil. O no, depèn de com es miri. També pot servir per deprimir-nos.

A finals de l’any 1918 a la Mancomunitat de Catalunya i als parlamentaris catalans a Madrid se’ls encomana que redactin unes Bases per a l’Autonomia, es tracta d’una mena de protoestatut. És molt interessant per dues raons. Per una banda, en comptes de definir les competències del poder regional detalla les competències exclusives del Govern central, que les fixa en onze. Tota la resta són competència del poder regional. I en segon lloc el tenen llest en deu dies! Es tractava de fer « la futura constitución que se diera al pueblo catalán». Serà la base de l’estatut de Núria.

La reacció no es fa esperar, el 9 de desembre de 1918 es fa a Madrid una manifestació amb 120.000 persones contra el projecte català. I amenacen de fer boicot als productes catalans!

L’any següent, el 1919, Francesc Layret demana a la Mancomunitat que convoqui una assemblea d’ajuntaments que demanin a la futura Societat de Nacions una intervenció a favor del dret a l’autodeterminació. El 18 de febrer de 1919 els diputats catalans fan una proposició al Congrés dels Diputats per tal que es pugui fer un referèndum a Catalunya sobre si volem un estatut.

És xocant, a vegades quan mirem enrere ens adonem que hi ha camins que ja els hem fet mil vegades. Tots ells amb els resultats que ja coneixem. En general han acabat molt malament.

No sé què ens depararà el futur, però caldria assajar una idea que és la del pacte sinal·lagmàtic. Aquesta expressió encunyada pel republicanisme federal i en concret per Pi i Margall, vol dir que cal un pacte entre Catalunya i Espanya, que parteixi de la voluntat sense que hi hagi coaccions. I que, és clar, vagi de baix a dalt. Sense excloure que si és de separació, és de separació. De fet aquesta ja era la idea del projecte de Constitució per a Catalunya elaborada pels republicans federals l’any 1883.

Sembla mentida, però, que mirant enrere veiem com els intents han estat de tot tipus i encapçalats per tot tipus de gent. Tenim ara dos reptes essencials, recuperar les nostres institucions i donar-nos un respir per pensar. Si tants esforços han estat bandejats, caldrà extremar la intel·ligència col·lectiva. O no.

En uns dies on sembla que tot està en crisi, que només hi ha dificultats, proposem un relat curt a contracorrent per reflexionar. El conductor de l’autobús es lleva i transporta milers de ciutadans a treballar quan encara les autoritat no han tingut temps de posar els carrers. Els pares porten els seus fills a l’escola, els mestres els estan esperant. La gent recicla i tira les deixalles, els serveis de neteja les recullen cada nit. Si un ciutadà té un ensurt sempre hi haurà algú que trucarà a emergències. Vindrà una ambulància, els estarà esperant el personal dels CAPS o del Taulí, allí algú explicarà alguna cosa per tal que es distregui mentre li obren una via perquè no s’estressi més. En moments concrets un bomber anirà més enllà de la seva obligació per salvar una vida del foc.

Més de 80.000 persones van a biblioteques repartides per tot el mapa local. 2.000 persones treballen pel bé col·lectiu des de la Casa del Comú. Tenim una xarxa de serveis socials amb treballadors socials que, tot i les limitacions pressupostàries, atenen la gent amb més necessitats i la gent gran. Més de 4.000 persones ens atenen al Taulí o als CAP’s de Sabadell. 2.300 nens van a escoles bressol, dels que més de 1.000 van a escoles bressol públiques. Tenim 21.000 alumnes en educació infantil i primària dels que 13.000 van a escoles publiques i 8.000 a concertades. 17.000 sabadellencs van a educació secundaria, més de 10.000 a centres públics i la resta a concertats. Els eduquen uns dos milers de mestres. Tenim 1.400 alumnes a la universitat de Sabadell, dels que més de 1.000 ho fan en centres públics. I tenim 5.400 sabadellencs que estudien a la universitat, de les que 2.900 són dones i 2.400 homes. Tenim, a més, 2.000 persones estudiant en escoles d’adults.

Els jubilats de Sabadell fan 2,3 milions de viatges anuals gratuïts. Hi ha 12.000 pensionistes i 5.000 discapacitats que viatges gratuïtament en autobús i els menors de 16 anys fan 700.000 viatges gratuïts. I uns 90.000 sabadellencs treballen en tota mena d’activitats en un dels espais territorials que més aporten al PIB de tot Espanya. A més la ciutat té un dels índex de delinqüència més baixos del món. Sí, del món, hi heu llegit bé. És evident que amb la crisi hi ha molta més gent que pateix tota mena de dificultats i que amb les retallades dels pressupostos socials manades pels rics, l’estat del benestar pateix. No cal oblidar-ho. Sabeu que del conjunt de la despesa pública espanyola, els 9.000 ajuntaments només són responsables del 3,4 punts dels 100? Llavors per què tant control de les despeses municipals impedint l’expansió dels serveis socials, si el problema està en la gestió del govern central?

Però son 210.000 persones vivint en un espai, treballen, compren, venen, estudien, circulen, es diverteixen, s’avorreixen, estimen, dormen, etc. Més enllà de les obligacions legals, la immensa majoria dels ciutadans compleixen amb les seves obligacions de bon grat. No els cal altra cosa que l’exercici del seu civisme.

En resum tenim una ciutat de 210.000 habitants de les que el 99,9% fan la seva tasca de forma anònima, persistent i voluntària. És una ciutat que funciona i de la que n’hauríem d’estar orgullosos. És evident que la tasca dels mitjans de comunicació i també dels que en ells hi opinem és explicar fonamentalment allò que no funciona, d’allò que falta o d’allò que és millorable, però de tant en tant potser caldria pensar que hi ha a la ciutat unes polítiques de redistribució de la riquesa, que si les polítiques neoliberals no ho espatllen, permeten ser una ciutat fortament acollidora i cuidadora. Recordem-ho de tant en tant en moments d’incertesa, no sigui que ens ho arrabassin.

Walter Benjamin va escriure fa anys: «mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement». Exactament el que ens passa ara. Uns actuen al límit del terreny de Finisterrae. Un determinat catalanisme sempre havia parlat però que mai havia anat més enllà quan hi havia perills. Per altra banda, uns altres han estat acostumats que sempre se’ls fes cas. Actuen en negatiu, hostien, amenacen, intervenen sense mandat popular i com que no els agrada el mandat popular convoquen fraudulentament unes eleccions –no les pot convocar el Govern espanyol amb 155 o sense– i sense garanties democràtiques –amb líders a l’exili o la presó–. El resultat era d’esperar: el poble vol el mateix que fa dos mesos.

Vaig fer mítings amb el PSUC a favor de la constitució. Mai havia pensat que amb aquesta Constitució es podia empresonar persones per raons ideològiques. De fet també vaig anar a moltes manifestacions demanant l’amnistia i mai vaig pensar que la demanava pels feixistes que torturaven. Com sembla obvi m’he equivocat. L’historiador francès Marc Bloch, just abans d’entrar a la resistència, i poc abans de morir ell mateix en mans de la Gestapo, va escriure: «Haurem de pensar que la història ens ha enganyat». Com a militant antifranquista hi ha un espai que m’hi reconec.

Ara els que no saben perdre han creat la idea infantil de la Tabàrnia, es tracta de trencar Catalunya en dos, José María Aznar ja ho va anunciar. Ni el feixista Francisco Franco es va atrevir a una ximpleria tan delirant. L’han superat. De fet hi ha un precedent, l’any 1913 l’avi del geni d’extrema dreta que tenim per rei, Alfonso XIII, proposa Francisco Cambó: «Hagan una mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca». Ja sé que pensareu que m’ho he inventat, com si fos una innocentada amb retard. Ho ha escrit Borja de Riquer al llibre Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político.

En fi, cal recuperar la serenitat: Els militants antifranquistes ens vam acostumar a debatre amb serenitat mentre teníem militants empresonats. Ara cal fer el mateix. Però no podem actuar com si fos normal. Cal trobar les maneres per combatre aquesta deriva cap a l’extrema dreta d’Espanya que ha començat a Catalunya. Cal pensar què fer a Catalunya però també què fer en la política espanyola. Les batalles s’han de donar als frames adequats. Bon any 2019. Què passa? Mpuntorajoy us va desitjar bon 2016, és clar.

Si miro enrere ho veig borrós, si miro endavant cap a l’any 2018 ho veig borrós, també em sembla que començo a veure borrosos els records i fins i tot em semblen borrosos els pensaments.

Aquest efecte es pot deure a quatre coses. La primera d’elles es que després de molts anys on la política anava a un ritme lent, molt lent, tot s’ha accelerat. No és un invent retòric, posaré un exemple real. Pensem que als primers anys del govern Pujol hi va haver un gran incendi. Va causar un gran impacte en la societat catalana i en els seus mitjans de comunicació. Hi va haver un gran debat sobre les raons i els mitjans per apagar-lo. Naturalment el Parlament se’n va fer ressò. Van discutir el tema al cap… d’un any!

Hem anat a un ritme tan ràpid que ningú té temps de reflexionar; això ha empitjorat mercès a les xarxes. Que una bona reflexió no espatlli un bon tuit!
Però a més les hòsties de l’1 d’octubre i el fet de tornar a tenir presos polítics tan propers com el Jordi Cuixart i els altres tres, han sumat a la meitat del país en un estat de xoc. En aquestes circumstàncies s’han hagut de fer fins i tot unes eleccions. Qui en aquestes circumstàncies pot fer un programa electoral en condicions? Ja us ho dic: ningú. Només cal veure la quantitat d’incoherències que deien i escrivien. Però en aquesta situació amb un sabadellenc a la presó, qui podia tenir la serenitat i la trivialitat de mirar què deien els programes electorals sobre, per exemple, la legalització del cànnabis? Seria, francament, una frivolitat.

I en l’àmbit del sector monàrquic també hem vist que la distància entre els seus discursos, la major part fets des de lluny, i la realitat ha estat aclaparadora. Encara hi ha gent que pressiona Inés Arrimadas per tal que intenti formar govern! A Sabadell també la situació és complexa, però avui no hi entrarem.

La segona cosa que pot provocar veure-ho tot borrós és la ingesta excessiva de menjar colesteròlic i de begudes alcohòliques. Aquests dies hi ha una mena de treva de la batalla contra els mitxelins i la mala vida. Totes les dietes queden en suspens. Aquells que durant l’any donen consells sobre els hàbits de consum saludables i sostenibles també fan bogeries, com els treballadors del Taulí i dels CAP. L’intervingut Departament de Salut, calla. Els ecologistes creuen que bevent litres i litres de vins, caves ecològics i lliures de sulfits l’efecte és positiu pel cos i l’ànima. Si el whisky té 12 o més anys, ja no cal que sigui ecològic, els anys convaliden els contaminants. Podria ser també que l’Almax tingui un efecte secundari poc estudiat. Si te’n prens molts aquella mena de guix forma una capa als budells que pot provocar que deixis de veure els coses clares.

En tercer lloc, pot passar que tot plegat sigui el producte de l’exposició a tants anuncis sobre perfums i alternativament sobre els efectes dels efluvis dels perfums i colònies sobre la nostra capacitat de discerniment. L’OMS està a punt de declarar Catalunya com a zona catastròfica, per l’epidèmia de casos de bogeria degut als efectes dels perfums sobre la consciència. Realment us heu fixat en les coses que fan als anuncis la gent que es posa perfums?

I en quart lloc, també pot passar que estigui afectat per una cosa molt més banal. En fi escric el dia primer de l’any i se m’han trencat les ulleres. He anat a buscar les de recanvi, però ai las, tenen una graduació una mica diferent i fa que ho vegi tot borrós. Les úniques ulleres que em permeten veure les lletres bé, són les de sol graduades, però encara és pitjor: ho veig bé però tot molt, molt fosc. Potser és això.
Bon any 2019! Què passa? Mpuntorajoy us ha desitjat bon any 2016.

Porres, exili, presó, article 155, amenaces generals, amenaces de les empreses catalanes, amenaces de tota mena. Convocatòria electoral sense seguir els camins de la Constitució espanyola, ni l’Estatut i diners molts diners. Han deixat el país plens de papers taronja.

I tot plegat per a res. El resultat electoral ens diu que tot ha quedat igual. Si JxC i ERC haguessin anat junts com fa dos anys, els taronges tampoc haurien guanyat. O sigui no ens fem trampes al solitari. El PSC i comuns han quedat si fa no fa iguals. La CUP ha baixat a la meitat dels que fa dos anys volien votar ERC però no Artur Mas. Res de nou. La notícia a remarcar ha estat la brutal pallissa que Cs ha clavat al PP. O sigui que després de tanta brutalitat policial i judicial, José Maria Aznar amb el seu amic Albert Rivera han guanyat Mariano Rajoy. Impressionant!

La Brigada Aranzadi, el rovell de l’ou de l’Estat, estan en estat de xoc. Encara no se’n saben avenir que no hagi funcionat l’amenaça i la por. Han guanyat els indepes!

Anem a analitzar-ho des del seu punt de vista. Creien que amenaçant, empresonant, enviant a l’exili al president i intervenint la Generalitat, els catalans que estàvem abduïts i manipulats per dirigents sensacionals i mitjans de comunicació partidistes, ens adonaríem del nostre error i aniríem a votar a aquells que ens han fet patir els dos darrers mesos! Excels plantejament polític! Anant més enllà, els catalans som tan ximples que després que ens hagin estat a punt d’obrir-nos el cap amb les porres ara decidiríem votar els que els han enviat! Brillant!

Una de les crítiques que es pot fer a l’independentisme és que creien ingènuament que l’Estat espanyol pactaria en un moment o altre. Ara bé, no em direu que no és de política màgica creure que tractant als catalans amb aquesta mala fe, votaríem altra cosa. O bé també estan dotats de polítiques màgiques o directament s’han fotut LSD. Ara s’han despertat i tot queda igual. Què es pensaven?

Des que el Tribunal Constitucional va cometre la seva sentència a iniciativa del PP, hi ha un greu problema. El cor de l’Estat espanyol i els seus mitjans de comunicació ho van ignorar fins l’estranya proclamació de la república al Parlament. Qualsevol observador mínimament intel·ligent hauria fet alguna cosa abans, quan era fàcil arreglar-ho. Tenen la força, molta força, és veritat però de mà esquerra i intel·ligència política, zero. Les esquerres –ERC, CeC-Podem, PSC i CUP– haurien de reflexionar sobre el fet que uns pijos amb aires joseantonians i finançats per l’IBEX 35 siguin votats al cinturó industrial per gent treballadora. Amén.

Els darrers dies s’ha revifat el debat sobre el malestar al barri de Gràcia degut a les molèsties que provoca els locals d’oci nocturn de la Zona Hermètica. Anem enrere. En aquells terrenys hi havia la Unitat Hermètica i altres empreses que en el seu moment eren del més avançat del país. Tecnologia i processos productius punta en diríem ara: maquinització i la introducció dels robots. Va venir la crisi i s’ho va endur tot pel davant. Mai més va revifar. La tecnologia informàtica i la deslocalització va acabar amb tot un món. Un mon industrial, però també tot un món cultural i polític.
I es va decidir treure tots els locals d’oci per a joves de la ciutat i concentrar-los allí. L’ajuntament de la ciutat governat per Antoni Farrés van fer un pacte no escrit amb la ciutat: traurem el soroll que fan els joves i així els seus pares i avis podran dormir tranquils. Van decidir localitzar-ho tot a l’anomenada Zona Hermètica ja que en aquesta zona no se sabia què fer-ne. Va ser una mala decisió. Traslladat a Catalunya és com si el rei d’extrema dreta que tenim hagués aconseguit tancar la SEAT i en les seves instal·lacions hi haguessin posat les discoteques més grans del món. De fet atenent a l’aplicació del 155 anar borratxos tot el dia és l’únic que als catalans ens faria suportar l’empesta a franquisme que patim, en expressió de Javier Perez Royo.
En aquells anys hi havia gent que deia: veieu aquí no tenim botellón. Era veritat aquí teníem botellón a la catalana: tancat, que no es vegi i pagant impostos. El que es prenia la gent jove, als bons anys de funcionament, no se sabrà mai. Legal i il·legal. A més era l’època que la primera causa de mortalitat juvenil eren els accidents de cotxe, anant però sobretot tornant d’espais d’oci.

L’impacte sobre el barri de Gràcia va ser brutal. Quan la situació era insostenible l’anterior ajuntament va prendre una decisió: treure els locals d’oci, això si donant uns terminis prou llargs com per no pensar-hi mai més. Però el temps passa i tot d’una el termini es va acabar. Hi ha empresaris que no van fer plans i ara protesten.

Ara, quan els veïns protesten, els portaveus dels locals en comptes d’explorar la situació, entendre el perquè la gent protesta i ajudar a cercar solucions, neguen la realitat i s’expulsen la responsabilitat de sobre. Prenen el ciutadà per ximple. Amb això aconsegueixen no tenir cap credibilitat. Tots hem vist en altres temps, potser també ara, les allaus de joves i els desplegaments de la policia a Sabadell Sud.

Fa anys, quan es van començar a generar problemes pel canvi de l’ús que els joves feien de la nit, vaig dirigir un estudi sobre aquesta qüestió a la ciutat de Barcelona. Vam aïllar els joves més brètols, aquells que tornaven a casa més tard de les 10 del matí de l’endemà. Els vam creuar amb totes les variables possibles, ideologia, religió, situació econòmica, barris de la ciutat. I res. L’única variable que feia que els joves fessin un ús raonable de la nit i de l’oci era… l’emancipació! Un cop els joves tenien pis, en parella, sols o amb amics, deixaven de fer el bèstia. O sigui que si algú vol, de veritat, arreglar aquesta pandèmia cal que els joves tinguin treball estable i ben pagat i accés a lloguers socials raonables i que puguin marxar de casa entre els 21 i els 25 anys. Cal tancar la Zona Hermètica d’un cop. Si han marxat la major part no sé per què s’ha de premiar els que no compleixen els terminis fixats. Però caldrà tenir present que l’únic que fem es traslladar el problema a un espai més invisible.

I en darrer lloc ens queda un problema, què en fem d’aquest espai de la ciutat? Cal tenir present que es va voler fer un polígon industrial modern amb indústria aeroespacial a Sant Pau de Riu-sec i ha estat un fracàs, es va voler fer un Sabadell@ a la zona de la Fira i ha estat un altre fracàs, es va voler crear un centre punter en medicina al Taulí/ caserna de la Guardia Civil i el Ministeri de l’Interior ens va prendre el pèl.
Què cal fer? No ho sé tampoc. Potser que demanem consell a aquells que en saben més, però sobretot no repetim errors del passat.

Amic lector, quan llegeixis aquest article tu ja sabràs el resultat de les eleccions. Jo, en canvi, el faig a les palpentes. Crec que és hora de començar a fer valoracions del que ha passat als darrers tres mesos i de què cal fer en el futur sigui quin sigui el resultat de les eleccions d’ahir.

Fa 13 anys, l’any 2004, Héctor López Bofill va publicar un llibre, La independència i la realitat, en què intentava esbrinar què passaria si els catalans volguéssim anar més enllà. I què passaria per primera vegada en democràcia si el Parlament volgués proclamar la república. Eren un seguit de reflexions molt interessants que deixaven moltes preguntes a l’aire.

Ara sabem les respostes a quasi tot el que ell plantejava. Ara sabem que encara que tinguis el 80% de la població catalana a favor d’un referèndum, aquest no es pot fer. Ho prohibeix la Constitució, el Govern, l’Estat, la Policia i la Guàrdia Civil. Ara sabem també que el nou rei és un nacionalista espanyol d’extrema dreta. La reacció que en aquells dies no se sabia ja la sabem, els Mossos passen a dependre del Govern central sense protestar, intervenen l’economia, impedeixen un referèndum a hòsties, apliquen de forma brutal l’article 155, posen els líders a la presó i amenacen que hi haurà morts. De fet, feia temps que Josep Fontana ja ho deia: «No hi ha independència sense guerres de la independència».

Davant d’aquestes incògnites esclarides, què cal fer? Primer, dotar-se d’un espai ampli per a la reflexió, s’ha acabat una etapa i un full de ruta i en comença una altra. Per anar el més ràpid possible avui no hi ha ningú que tingui una recepta. Cal la intel·ligència col·lectiva de tot un país. Fins i tot la promesa de la tercera via de seguir els camins constitucionals tampoc serveix, hem arribat aquí perquè aquesta via, que va encapçalar Pasqual Maragall, va ser liquidada pel Tribunal Constitucional. A més, com deia el llibre, sense afecte no hi ha acord. Arrimadas i Albiol només han sabut amenaçar i frivolitzar amb els que són a la presó. Gaire demòcrates no demostren ser.

En segon lloc, seguint l’estratègia ghandiana, per tirar endavant amb el desafiament, ¿es pot controlar el territori, com diuen algunes veus? Crec que no. La correlació de forces és massa acusada. No estem parlant de la voluntat popular, estem parlant de la força bruta: CDR contra exèrcit. En tercer lloc, hi ha una opció ghandiana de forçar la situació i és que l’Estat espanyol posi 3.000 catalans a la presó. Hi estem disposats?

Crec que necessitem temps i que la solució estava ben expressada en una qüestió que plantejava el llibre, la de connectar «la idea d’independència i les demandes socials de benestar», per exemple. Cita una frase de la Constitució suïssa: «la fortalesa d’un poble es mesura pel benestar dels que estan pitjor». En això hem de millorar.

El comte de Montemar, secretario de estado de Felip V, afirmava que els catalans eren «idólatras de sus privilegios, con unos visos de república en su media libertad, que si no la han logrado entera, no se dude que lo han pretendido». Si poguessin el fitxarien com a columnista a La Razón o a El País. Un altre que també volen contractar és José Patiño, grande de España que l’any 1715 deia: «El genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, promptos en la cólera, rijosos y vengatibos, y que siempre se debe desconfiar de ellos (?). Son apasionados a su patria, con tal exceso que les haze trastornar el uso de la razón y solamente ablan en su lengua nativa». Aquest seria un bon tertulià de 13TV. De fet és el tipus de lectura que deu fer el jutge Pablo Llarena mentre redacta els seus escrits delirants imaginant violència de les «muchedumbres» catalanes «mendaces».

Les darreres setmanes hem vist com es complia íntegrament la lletra d’una cançó de 1714 que tenia un evident humor negre premonitori:

«Inglesos han faltat

portuguessos han firmat

holandesos firmaran

i per fi nos penjaran»

Si els dirigents de la UE no han estat capaços de fer res per salvar nens d’ofegar-se a la Mediterrània, de fet han enviat vaixells a impedir salvar-los, què en podíem esperar els catalans? Ja ho escrivia l’any 1750 Voltaire referint-se als catalans de 1714: «Malgrat el seu valor i amor extrem per la llibertat, han estat subjugats en tots els temps».

Tots aquells que diuen que els catalans volem córrer massa, els diria que això ja ho deia Joan Prim fa més de 150 anys i com un Santi Vila més escrivia: «Catalans voleu córrer massa, no correu tant que podeu ensopegar.» Tenia raó hem ensopegat sempre. Ara bé fins i tot Prim se li acabava la paciència, l’any 1851 deia al congrés: «Hasta cuando hemos de ser tratados como esclavos? Somos o no somos españoles? Queréis continuar la política de Felipe V de ominosa memoria?» Tots aquells que ens diuen que tot va començar per culpa de Jordi Pujol i després per culpa d’ Artur Mas, que deixin de prendre’s LSD i potser que comencin a llegir una mica d’història d’Espanya, potser aprendran que amb 155 i empresonant catalans no es soluciona cap problema. L’any 2006 hi havia un 13% d’ indepes, ara un 50%, quants n’hi haurà el 2027?

Los tiempos cambian, a veces a mejor y a veces a peor. En cuanto a la inmersión de la mujer en el trabajo se ha mejorado, pero todavía quedan cotas más altas y cimas que alcanzar. Por eso me gustaría hablar a favor de las mujeres trabajadoras y mujeres resolutivas que son capaces de hacer realmente grandes cosas con las herramientas adecuadas. Algo que no debería sorprender a nadie es ver a cualquiera de nosotras entrando en una ferretería o tienda especializada en suministros industriales.

Pocas veces importa el género, y esta es una de esas veces en las que se cumple. Por eso es imprescindible acabar de raíz con estos pensamientos que dicen que las mujeres no podemos ser buenas en la industria o el bricolaje, porque no es así.

Escoger las mejores herramientas y materiales

Eso sí, tampoco nadie puede ponerse de repente a colgar un cuadro, o a empezar cualquier proyecto de restauración, o redecorar cualquier mueble, ya sea hombre o mujer, si no cuenta con la práctica o la experiencia de haber utilizado alguna que otra herramienta.

Por ello las dos cosas más importantes en este sector o ámbito de trabajo son: Escoger buenas herramientas industriales y saber manejarse y tener práctica con ellas. Son los dos conceptos claves por los que te puedes abrir paso a paso o comenzar a crear muebles o darle un aire nuevo a una habitación o decoración que quieras cambiar.

Todo el poder recae en la herramienta a utilizar, no en la mano que la sostiene, que sí que es verdad que si es la primera vez que coges algo, es mejor tener a alguien al lado que te sepa guiar en estas cuestiones. Para ello, además, puedes encontrar multitud de información y tiendas especializadas en suministros industriales realmente capacitadas y en las que poder conseguir recomendaciones y sugerencias sobre cómo empezar.