Balanç de 40 anys del Diari de Sabadell.

A Sabadell quasi bé totes les coses duren molt poc, que un diari duri 40 anys és un fet molt però que molt notable. Fa uns dies vaig publicar un article on intentava defensar la idea que el Sabadell actual era mil vegades millor que el Sabadell d’abans, posava com a punt de referència “Sabadell del meu record” de Marià Burguès. Ara ens situem com a referència l’abril de l’any 1977. Com  era Sabadell l’any 1977? Doncs ras i curt era un Sabadell en blanc i negre, amb predomini “dels grisos”. L’abril de 1977 eren uns temps estranys, feia pocs dies del primer míting comunista a la ciutat després de 1939. Es tractava del que va fer la Joventut Comunista de Catalunya el  28 de gener de 1977 a la Faràndula, quan paradoxalment encara era una organització il·legal. Podeu pensar, home ja s’havia mort Franco. Si també estava mort el  17 abril de 1976 i Domènech Martinez un jove terrassenc va ser torturat brutalment. Pocs dies després de sortir el primer Diari de Sabadell era legalitzat el PSUC. A Sabadell teníem un Ajuntament encara franquista, però ja en la seva fase terminal després de la victoriosa Vaga General de febrer de 1976. Va caldre encara esperar dos anys llargs perquè es fessin eleccions democràtiques municipals. La dictadura tenia por a les eleccions municipals pel record de les del 12 d’abril de 1931 que van donar pas a la II República. Les van acabar convocant al final de tot el procés de transició.

Bé eren temps estranys i contradictoris. Un Sabadell que era talment una ciutat del tercer món. No hi havia estat del benestar, les dones havien de demanar permís al marit per obrir un compte corrent, per tenir el passaport, per firmar un contracte de treball, estaven prohibits també els anticonceptius. Una ciutat on segons la pròpia Memòria oficial de la Secretaria de l’Ajuntament de Sabadell (any 1976) hi havia 49 kilòmetres de superfície pavimentada  i 70 de fang. Hi havia milers de nens que no tenien escola. Dos mesos desprès de sortir el nou Diari de Sabadell, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Espanya.

Com dèiem va caldre esperar fins el 3 d’abril de 1979 per celebrar les primers eleccions municipal democràtiques, les darreres s’havien celebrat el 14 de gener de 1934, havien passat ni més ni menys que 45 anys i tres mesos.  I va ser quan els obrers van assaltar la Casa del Comú. I tot va canviar. Es miri per on es miri, va ser un gran èxit. Sabadell va canviar radicalment. L’organització popular de la ciutat va enviar la representació política de la burgesia local al lloc secundari en la que encara està situada. I la ciutat, poc  a poc, va anar agafant colors. Es van anar arreglant els barris des dels més llunyans en direcció cap al centre. Els nens van tenir escola, els autobusos de cop semblaven els mateixos que els de les ciutats europees, es va començar a estendre la xarxa de CAP’s, es va iniciar la construcció de l’Hospital Taulí, el Parc Catalunya, etc. Al cap de 22 anys un PSUC-ICV esgotat i un dirigent polític singular que declarava estar desubicat, va donar pas a un govern del PSC liderat per Manuel Bustos en una gran coalició amb ERC, CiU i ICV. Es va continuar amb la tasca de reconstrucció de la ciutat, es va culminar Can Llong, la xarxa de biblioteques municipals, la xarxa d’escoles bressol, etc. I va explotar el cas Bemba el 2003, just ara es celebrarà el judici. Molta pressa no s’han donat els jutges: 14 anys! Es va anar consolidant una esquerda a la ciutat, l’esquerda va donar pas a una diàclasi, un gran esvoranc i a una sima. A la fi dos mons paral·lels es van anar configurant. Dos móns que, molt sovint, només tenien sentit en funció de l’adversari. No va ser bo per la ciutat i es va emportar per davant a qualsevol que pretengués tendir ponts, com a voltes se’n dolia el propi Antoni Farrés buscant la forma de tendir-los. Va ser impossible.

I de cop va esclatar una bomba atòmica a la ciutat: el cas Mercuri. El 14 de febrer de l’any 2012 Manuel Bustos abandona l’alcaldia de la ciutat i entrem en un impàs de tres anys capitanejat per Juan Carlos Sánchez, entre onades de vertigen.

I el 2015 es celebren  noves eleccions amb una dispersió del vot notable, un resultat inesperat, unes coalicions estranyes i al final el cap de llista de la tercera força més votada acaba essent alcalde: Juli Fernàndez. Havien passat 83 anys de l’elecció del darrer alcalde d’ERC, Magí Marcè. La ciutat ho va rebre il·lusionada i amb expectació. A la ciutat fracturada li costa tornar a agafar el rumb de mirar endavant. Hom té la sensació que seran quatre anys de parèntesi per prefigurar un nou escenari de cara al 2019. La sensació la dona la poca pressa que tenen  a esclarir el futur de l’alcalde i això intranquil·litza i dona la sensació de provisionalitat.

La ciutat està força acabada des del punt de vista del totxo, però queden coses a fer fins i tot des del punt de vista material. Cal arreglar elements del patrimoni, no ni ha cap a l’horitzó. Cal arreglar el desastre de gestió del Taulí, l’hospital de Catalunya més infradotat, cal fer un gran lobby al Parlament per arreglar-ho amb diners, molts diners. Cal ampliar la xarxa d’escoles bressol.

I cal però anar pel camí de les polítiques intangibles. Cal enfrontar d’un cop els nivells de fracàs escolars escandalosos. I fer un pla de barris. Hi ha prou símptomes que torna a existir una perifèria que després de sentir-se mimada porta massa anys que se sent abandonada. I cal invertir-hi diners. No tant en edificis i equipaments sinó en polítiques de les de veritat, de les que intensifiquen la relació entre els persones.

El Diari de Sabadell celebra avui 40 anys, en una ciutat en colors, però amb el perill de que es torni a dividir, però no per la política aquest cop, sinó per la fractura social.