Dèiem la setmana passada que Antonio González va pertànyer a un grup de militants comunistes que passaven il·legalment la frontera transportant material clandestí. En aquest apartat potser m’hagués agradat que expliqués per on passaven, com s’ho feien, on arribaven, etc. L’any 1964 visita Cuba amb una delegació oficial i té l’oportunitat de saludar al Che Guevara i a Raul Castro i escoltar en directe un discurs de Fidel Castro. “Aquella gente conocia más que yo la guerra de España” . “Yo estaba flotando”. L’any 1965 participa en un curs de formació política organitzada per la PCE a Teupitz a la República Democràtica Alemany, on s’hi estan unes quantes setmanes i s’entrevisten amb el President Walter Ulbricht, l’home que ordena la construcció del mur de Berlín que els va dir: “nos vimos obligados a cortar el éxodo!” Escriu frases com cal “hacer tabla rasa con el poder de los monopolios y liquidar las reminiscencias feudales ancladas en la iglesia y en el Estado burgués”. Ara és un llenguatge de la CUP.

Al llibre hi ha llampecs del fil de la història com quan parla de la vaga de 1855 o de la Federació  de les Tres Classes de Vapor.

Torna a Sabadell i acaba essent el secretari general del PSUC local, anomenat de “l’exterior”. Quan torna amb els materials de la RDA va a cal Caliope i compra una gravadora i uns cassets, amb els que es van fer cursos a Torre Romeu, Poble Nou, Can Rull, Creu de Barberà, Torrent del Capellà, Merinals i en algunes fàbriques. Fins i tot aquest curs de marxisme-leninisme es fa a la parròquia de Les Termes! Pel llibre, es citen reunions clandestines al Torrent de Colobrers, Bosc de la Concòrdia, etc.

L’any 1967 el comitè local decideix incorporar una dona amb l’objectiu d’ingressar dones al partit i crear un moviment de dones democràtiques, el formen: Francisca Alvarez Martínez, Juana García y la seva filla Antonia, Adela Justícia, Trinidad Soria, Maria Soria, Antonia Valle, Manuela Vázquez etc. De seguida organitzen un aldarull contra l’estafa dels forners en el pes del pa, en concret al forner del costat del Mercat Central. Quines dones més valeroses!

L’any 1971 el substitueix a la direcció del PSUC local Francisco Trives Messeguer. A la part final explica la seva participació a la AV de La Creu de Barberà on en va ser president durant 22 anys. Un bon testimoni de com anaven les coses en les darreries del franquisme. On calia reivindicar retirar d’escombraries, fer clavegueres, tenir l’aigua potable, on poder posar una injecció, autobusos etc. Parla de com era l’alfabetització franquista: “trabajo, trabajo y más trabajo”. Es fan obres a la zona de la Creu de Barberà amb contribucions especials sobre uns veïns exhausts. Les obres es pressuposten en 64 milions poc desprès s’hi afegeixen 13 milions més, 77 i n’acaben costant 114. L’any 2002 la AV ja reivindica un residencia per a gent gran que encara no hi és. Antonio González pateix la crisis del PSUC aquella on de 29.000 militants 25.000 ens en vam anar a casa, jo era dels eurocomunistes. Ell és del grup de persones que acaben fundant el PCC. Rep la medalla d’honor de la ciutat. Ens diu: “para los que tenemos poco, un barrio es mucho”. Malauradament us serà quasi impossible llegir el llibre. La setmana ve us explicaré perquè.

Cal que aquest llibre el llegeixin els joves. Comprendran les raons i les idees que fan que una persona militi al PSUC jugant-se la vida. Sembla evident que un món s’acaba. Fins i tot hi ha aspectes que semblen inversemblants avui, però el millor que tenim a la ciutat, s’ha fet amb gent d’aquesta fusta. No sabem si els joves hauran aprés res d’aquesta història, més encara quan és tant difícil de conèixer.

La ciutat però cal que faci el necessari reconeixement als vells lluitadors abans no sigui massa tard.