Està tant desprestigiada la política que la final no sabrem com cal dirigir els afers públics. Romà Planas era l’home de confiança de Josep Tarradellas. Romà va ser un home extraordinari, senzill, però extraordinari. El vaig conèixer al Club d’Opinió Emprius. Per qui no ho sàpiga Emprius vol dir terra dels comuns, l’espai comú. Un nom ara tant en voga. Era un republicà francès fill de cooperativistes de La Roca del Vallès que van haver de fugir caminant cap a la frontera. Era un d’aquells nens agafats de la mà del seus pares creuant la frontera per camins que, de tant en tant, ens mostren els documentals del C33. Estava doncs molt influït pel republicanisme d’esquerres català, però també pel republicanisme francès on s’havia criat. Era l’organitzador dels famosos recitals a l’Olímpia de París: Raimon, Paco Ibáñez, etc. Va acabar essent alcalde de La Roca. Quan va prendre possessió del càrrec –que de fet ell no volia- va reunir els treballadors municipals i els va dir que a partir d’aquell moment serien sempre prioritàries les trobades amb els ciutadans per sobre de les reunions internes. Tota una declaració de principis.

Deia: “la política és el tracte entre les persones” i que calia actuar “d’una certa manera”, molt tarradellista és clar. Així doncs la política és la gestió però alerta és alguna cosa més: la relació amb la gent, amb la ciutat. A un polític li ha d’agradar el tracte amb els ciutadans i del diàleg amb ells saber-ne destil·lar allò que és millor pel conjunt de la ciutat. I es potser aquesta forma d’entendre la política la millor manera de definir l’essència de les polítiques d’esquerres. Definir les formes de fer política des de l’esquerra no és dir quines coses es fan –que també- sinó perquè es fan i com es fan: en el procediment i en els valors hi ha també la diferència. Així doncs les polítiques d’esquerres s’haurien d’entendre com el tracte entre els ciutadans i entre els ciutadans i la política. I potser no tant fer coses sinó ajudar a la gent que ja les fa amb confiança. Mai substituir-los. Les esquerres, fins i tot les més radicals, han de vigilar no caiguin abatudes pels postmoderns. Existeix una idea que intenta portar la desraó “hay que eliminar el mismo concepto de causa” deia algú amb bigoti fa un temps. Contra aquesta irracionalitat ens va alertar el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz quan ens va parlar del “fonamentalisme de mercat” i després aquest fonamentalisme s’ha aplicat a qualsevol cosa material o espiritual. De fet la irracionalitat dels especuladors ens ha dut la crisi i vol acabar amb totes les conquestes socials dels darrers dos segles. La crisi de l’any 1989 es va voler aprofitar per escombrar qualsevol idea comunista i neocomunista però el que es volia era -com em deia preocupat ja aleshores el republicà socialista Romà Planas- en una segona etapa acabar amb qualsevol idea socialista i m’atreviria a dir amb qualsevol idea humanista. I ho han fet per moltes vies, però han guanyat la batalla sobretot perquè han guanyat l’hegemonia dels valors. Han aconseguit una triomfant revolució fonamentada en la mentida i la irracionalitat.

La ciutadania confiem en 27 regidors i que entre ells i el que representen, formin govern i un cop format govern prenguin decisions enfocades al bé comú. No volem que es refugiïn en comitès, consells, ordenances, lleis i reglaments per acabar no fent res. En aquest país quan hi ha un problema en comptes d’arreglar-ho, o almenys abordar-lo, hi ha polítics que el que pretenen és fer normatives. I acaben enfonsats en absurdes burocràcies que els allunyen de la ciutadania.

Per resoldre problemes cal que les nostres institucions, especialment la Casa el Comú, estigui en relació constant amb la ciutat i això no és populisme. El populisme en puritat és que un projecte de classes acabi essent un projecte de ciutat d’aquí en surt la idea del front popular, però seria llarg d’explicar ara. La gent usa paraules sense saber-ne el significat. Com més radical es vol ser en polític més preparat cal estar: més lectures i més experiència. Quedem-nos amb una idea, de la bona relació entre la ciutat i el govern en surt la possibilitat de construir una ciutat millor i per això cal idees, convertides en projectes, fent-les possibles amb pressupostos i sobretot amb decisió i caràcter. Les lleis mai ens diran què fer, simplement serveixen com a guies per fer les coses ben fetes. La ciutat i l’ajuntament ha de tenir una simbiosi perfecte i en aquest camí la conversa, el diàleg i mirar-se als ulls, mai es podrà substituir per burocràcies. Per sort.