Ens havíem quedat en la gran quantitat de pistes forestals que hi ha al Parc de Sant Llorenç. Bé, em poso fastigosament reformista, podrien fer un camí alternatiu per no haver de caminar per pistes només dissenyades pels 4X4 i no per caminar. Això si, per arreglar-ho de cop topes amb la Torre d’alta tensió de la Morella, si van cagar al mig. A Collserola les faran enterrar, però. Has d’anar obligatòriament per la pista i tot d’una el camí ral trenca a l’esquerra per un corriol sense cap indicació, molt bé! Quanta gent es deu haver perdut en aquest indret? De fet, ens vam trobar una família que ens va preguntar com havien anat les Olimpíades de Barcelona 92, encara busquen el camí des de llavors.

Vas fent fins que tornes a trobar pistes forestals per tot. Cada vegada les fan més amples. La fas un tros i t’has de desviar a la dreta més endavant. Això si un cop has fet uns metres llavors hi ha una pedra que et diu que estàs al camí ral. Molt bé! T’ho indiquen quan ja ho saps. El corriol va seguint el camí ral i altra volta un tros de pista sense cap remordiment. I per fi arribes a Sant Jaume de Vallhonesta. Una peça fonamental, impressionant del camí ral. Podem visitar l’aljub i l’ermita, però sobretot cal passar per sota la casa fins a l’altra banda a l’era. En aquest indret hi ha un  grup de gent que des de fa anys ho arreglen, alguns només hi van a menjar, però. Vam decidir a partir d’aquí anar a buscar el tren a Sant Vicenç de Castellet i per tant vam deixar el camí ral.

La Vallhonesta és com visitar una Catalunya de dos segles enrere, un l’espai aprofitat per tota mena de sembrats i fruiters. Passem per Sant Pere de Vallhonesta amb una ermita romànica impressionant del segle XI. Amb una espadanya sensacional i una pila baptismal de dimensions que fan pensar en que potser encara es feia el baptisme per immersió. En una paret es pot veure  opus espicatum, un tipus de construcció en forma d’espiga de blat de temps molt reculats. Això si hi ha un baixant de plasticot que desfà l’encant. I camí fins a Sant Vicenç de Castellet. A l’estació de la RENFE, es clar, no hi ha ningú. A l’hivern fa por. Hi podrien gravar una pel·lícula del dia desprès d’una invasió d’extraterrestres. I una cosa sensacional, és una estació intermodal, que connecta amb els FFCC de la Generalitat. Necessari si vols anar a fer excursions per Montserrat. No està lluny, només 200 metres. No hi ha cap indicació ni a la RENFE ni als FFCC. Per anar-hi has de passar per sota una tanca de filferro que la gent ha tallat, un aplaus a les administracions de l’Estat i de la Generalitat! M’han dit que a l’ajuntament estan desesperats de tanta desídia. A més és difícil trobar-hi mai ningú que t’atengui. Com saps quantes zones de la targeta de 10 bitllets de RENFE són i quantes zones de la T-10 de ATM? Per una cosa d’aquestes inexplicables del país, no coincideixen. Una altre aplaus. Una altre de les activitats que podeu fer és acompanyar un iaio en una estació de RENFE sense cap persona venent bitllets i intentar ajudar-lo a comprar un bitllet amb la targeta de jubilat en una màquina expenedora. Perquè li has de posar el número del carnet? No ni ha prou en tenir més de 60 anys? I si hi posen una Siri que t’ho faci? Sembla que tot estigui pensat perquè mai ningú agafi un tren. Els gestors de la RENFE fitxats de les millors escoles de negocis acaben fent que agafar un tren sigui una missió impossible. Quan siguem independents el primer que cal fer és eliminar les zones i establir un sistema fàcil. I tancar ESADE i IESE.

A aquestes alçades us podeu estar preguntant, si tot és tant perdedor, perquè tu no t’equivoques? És que potser vols gallejar d’expert? Us explicaré un secret jo porto un GPS de la primera generació i amb molt de rodatge, el Josep Simó.