La setmana passada parlàvem dels passos a nivell a la ciutat i de la desídia de la RENFE. Per cert si l’estació del Sabadell centre fos a Madrid o Barcelona haguessin fet les obres sense col·lapsar l’estació. Eren molt més complicades les obres a l’estació de Gràcia dels ferrocarrils catalans i les de Barcelona Sants quan s’hi va afegir l’AVE i no van aturar la circulació de persones en cap moment. La RENFE ens tracta com a una colònia. Segurament hagués sortit una mica més car i els arquitectes haurien d’haver pencat una mica més. Què se’ls en fot als responsables de la RENFE els milers de sabadellencs que durant quatre mesos aniran de corcoll,

L’any 1972 un “Un conductor de la línea 7 con gran serenidad, pero con gestos elocuentes y voz en grito que vio la inminente llegada del convoy ferroviario, avisó a los innumerables vehículos que se prestaban a cruzar el paso a nivel, evitando por ello un grave accidente del que escapó por fracción de segundos el mismísimo autobús. El pobre conductor Don Eugenio Brígido, -el tracten de Don, de fet es mereix que li posin el nom- resultó herido al dar con el brazo contra la ventana del autobús.”

Per fi el 7 de juliol de 1973 s’acaben les obres d’ensotament dels trens de la RENFE i s’inaugura. L’acte es fa a l’estació del sud a les 10,30 amb una placa de marbre negre que diu: “Siendo Jefe de Estado Español Francisco Franco Bahamonde y Ministro de Obras Públicas,  Excmo. Sr. D. Gonzalo Fernández de la Mora inauguró esta estación el 7 de julio de 1973.” Era alcalde de la ciutat José Burrull que va donar les “Gracias a Franco y a la política del Movimiento Nacional.”

Van anar fins a Castellarnau i al restaurant Burrull diu: “Tan sólo señalar la coincidencia se esta histórica inauguración con la conmemoración patriótica del dieciocho de julio. Queremos agradecer al Caudillo de España y a los Ministros del Gobierno su aportación a esta, para nosotros, vital obra de infraestructura.” Al cap de tres mesos no s’inaugura Sabadell Nord.[1] Però no van trigar massa dies i el diari local tornava a dir: “Retrasos calamitoso de los primeros días después de la apertura del nuevo tendido ferroviario.”

Per una vegada que els franquistes fan una obra a la ciutat i pitjor no ho podrien haver fet. Ens van deixar com a herència una Gran Via que no és gran, només un carril d’anar i un de tornar i un seguit de tobogans que durant molts anys cada vegada que plovia s’omplien d’aigua. Ningú havia previst com fer sortir aquesta aigua. Algun dia caldrà que algun govern se’n pensi una i la converteixi en un passeig. Però per fer-ho cal un govern valent que tot d’una col·lapsi la Gran Via hi posi dificultats als cotxes. Això dèiem que ho ha de fer un govern valent, però alhora que ho apliqui durant els primers dies de mandat, com a Lugo. Fer-ho una rambla per passejar amb arbres sembla una utopia. Els sabadellencs al final tindrem fama de conservadors, encara ens passaran la mà per la cara dels barcelonins canviant la meridiana per un passeig. Una ciutat amb 121.000 vehicles és totalment insostenible. Sort que la major part d ela gengt els té pel prestigi més que per l’ús. Si tots decidissin fer-los servir, serien una plaga pitjor que tornar a posar el tren a cel obert. Per cert els tobogans els podíem omplir d’aigua i fer-hi piscines municipals.

[1] Sabadell 10-7-1973 p. 3 i 5