Foto: Tot el pes del món de Gertrude Stern

Article publicat a Mèdia.cat

A la ràdio he sentit un dirigent de Societat Civil Catalana (SCC) parlar del règim del 78. Davant la sorpresa de tothom, ell s’ha defensat: “és que sou tan persistents!”. La reflexió és automàtica: els mitjans de comunicació no són persistents? Les xarxes socials no són plurals i trobem persistència també de tot tipus de missatges?

Aquest missatge de l’autoanomenat “bloc constitucionalista” respecte dels mitjans públics, com Catalunya Ràdio o TV3, es repeteix fins a la sacietat (sembla que no es consideren persistents): es qualifica d’esbiaixada la informació, es diu que se situen –també– fora de la legalitat, es diu que són mitjans d’uns quants i no de tots els catalans, o que no se’ls convida a opinar… en definitiva: els missatges són molts però l’objectiu és un de sol.

Mentre mitjans públics i privats estatals reiteren de forma continuada opinions i campanyes, aquestes veus crítiques no han parlat. Més aviat la preocupació mostrada ha estat sobre l’excés de pluralitat, com quan es va demanar al ministre d’interior per què la diplomàcia espanyola no havia actuat per canviar la versió de la premsa internacional.

El doble raser de la persistència és accentuar, des de l’excés, només a allò que es vol invisible per tal de minimitzar-ho, mentre per l’altra banda es minimitzen els efectes d’allò que,  realment, es vol destacar.

I cal fer autocrítica per avançar, admetre els errors per corregir. Val a dir que la revisió de conductes i continguts, així com la pluralitat dels mateixos, no es fa de forma equilibrada. Només cal repassar les portades dels diferents diaris espanyols, internacionals i catalans.

Només cal fer un repàs de les persones que participen en les tertúlies. Només cal veure –o escoltar– una mateixa notícia a tots els informatius.

I tot plegat és persistència, però el significat i objectius són ben diferents. Els dits “separatistes” som persistents perquè som gent ferma en les nostres accions i persistim malgrat les dificultats, les agressions i les envestides diverses. Els dits “unionistes” són persistents en la quantitat i duració de les conductes. Els primers reclamem drets, els segons els neguen. Accepcions diferents, significacions diferents, actituds diferents.

A tall de reflexió, abans de tancar l’article: cap, ni una de les portades dels diaris amb edició a Madrid dedicava un titular al fet que el jutge belga ha alliberat el president de la Generalitat.

Tweet