Quan vàrem començar les negociacions per a la formació del govern d’Entesa, els tres partits vam acordar que aquesta seria la legislatura de les persones. Així com la primera legislatura governada per les esquerres havia estat molt marcada per l’Estatut i tot el debat identitari que va envoltar la seva tramitació i aprovació, aquesta segona havia de prioritzar les persones. Prioritat que agafava encara més sentit en l’esclat de la crisi econòmica. Unes de les conseqüències de la crisi es l’augment del dèficit públic, també el de la Generalitat, que ara estem emplaçats a retallar i a fer-ho a partir del dur pla d’ajust proposat pel govern central.

D’entrada, crec que la Generalitat ha de reivindicar un marge propi per decidir com fer-ho, perquè és evident que el govern català ha gestionat amb més diligència i de forma diferent aquesta crisi que no pas el govern de Rodríguez Zapatero. Com crec que les retallades han de fer-se amb una inequívoca sensibilitat social. És per això que discrepo obertament dels missatges que fins ara ha llançat el conseller Castells.
A Catalunya, cal que el primer i principal esforç per reduir el dèficit públic el facin els que més tenen. I és des d’aquesta lògica que no pensem parlar de cap retallada de res; ni de sous dels funcionaris ni d’altres serveis o inversions, sense abans parlar de pujar impostos als que més tenen. No puc entendre com a alguns socialistes no els hi tremola la ma a l’hora de congelar pensions o reduir sous, i en canvi siguin tan porucs quan parlem dels rics.

Des d’ICV no acceptarem mai, i menys des d’un govern en el qual hi formem part, que efectes de la crisi, en aquest cas el dèficit, siguin tan sols sofertes i pagades per els i les que l’únic que tenen és la seva força de treball.
Jo demanaria al conseller Castells no posar a prova la nostra coherència dins del govern, per que evidentment no direm ni farem res distint entre el que diem a Madrid i el que fem al govern de la Generalitat.