Demà a les 10.30 hores es produeix a Madrid un fet polític molt rellevant: el president de la Generalitat compareixerà davant la Comissió General de les Comunitats Autònomes per defensar la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, denunciar l’anòmala situació del Tribunal Constitucional i exigir la seva renovació. No cal dir que compareix a petició pròpia i que la seva compareixença s’emmarca en el conjunt d’actuacions acordades pel ple del Parlament de Catalunya el passat 29 d’abril. Caldrà estar molt amatents a la intervenció del president i a la resposta que rebi del Govern d’Espanya, les demés Comunitats Autònomes i els grups parlamentaris del Senat. El president Montilla ja va exposar les raons de Catalunya en un article publicat al diari El País el passat 5 de maig. Estic convençut que la compareixença del president Montilla servirà per desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional.

Andreu Mayayo descriu el panorama en un article publicat avui a Públic. I Luis García Montero exigeix en un article publicat a Público una major valentia per part del PSOE en la defensa d’un model federal d’Espanya que s’oposi als plantejaments centralistes del PP i els de la que García Montero assenyala com a màxima exponent del nacionalisme madrilenyista,  Esperanza Aguirre. Així, com diu també García Montero, “dejaremos de hablar sobre lo que nos separa y empezaremos a reconocer lo que nos une. Nos puede unir, por ejemplo, el modo de respetar nuestras diferencias”.

En compliment de la resolució del Parlament de Catalunya, demà a la tarda els grups parlamentaris catalans al Senat presentaran una proposició de llei per reformar la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional. Sense deixar aquesta qüestió, m’ha sorprès moltíssim l’actitud de Josep Antoni Duran Lleida que semblava convidar a dimitir al magistrat català del Tribunal Constitucional, Eugeni Gay. Eugeni Gay és un magistrat que no ha acabat el seu mandat i s’ha distingit precisament en la defensa de les posicions més autonomistes, per tant la seva renúncia acabaria afavorint els sectors més hostils al nostre Estatut.

També m’ha sorprès molt la decisió d’Artur Mas de no acompanyar el president Montilla amb motiu del debat al Senat. Serà l’únic dirigent polític català que no ha volgut ser present en aquesta defensa institucional de l’Estatut sense que hagi proporcionat cap excusa. Li hem demanat que reflexioni però per ara no hem obtingut una resposta positiva. Crec que cal que els que reflexionin siguin els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: ¿voldrien tenir de president algú que posa massa sovint els seus interessos partidistes per davant dels interessos de Catalunya i el seu autogovern? Podeu seguir la polèmica al voltant de l’absència d’Artur Mas en aquesta crònica d’El País i en la crònica de José Rico a El Periódico de Catalunya.

Però aquesta setmana la polèmica més important ha sorgit de la investigació sobre el cas Palau de la Música. En uns papers de Fèlix Millet i en una llibreta de Gemma Montull, col·laboradora de Fèlix Millet i fill del seu home de confiança, Jordi Montull, s’han trobat anotacions que relacionen importants donatius al Palau de la Música amb concessions d’obra pública per part del Govern de Catalunya i curioses correlacions entre aquests donatius amb donacions del Palau de la Música a la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. També s’ha trobat una relació de pagaments a proveïdors del Palau de la Música que també treballaven per les campanyes electorals de CDC, fins i tot hi ha una relació encapçalada pel títol “Factures convergents”. I també s’han publicat novetats al voltant d’un presumpte pagament de comissions per una requalificació urbanística a L’Ametlla del Vallès. Podeu llegir els detalls de tot això a les cròniques de Jesús García Albalat a El Periódico de Catalunya “Millet va anotar ingressos milionaris per obra pública adjudicada per CiU“, “El diari de Gemma Montull” i “Millet va pagar amb diners de Ferrovial a proveïdors del Palau i de CiU“, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Millet, Ferrovial i els diners de CDC“, les cròniques de Miquel Noguer i Lluís Pellicer a El País “Dinero de Ferrovial iba supuestamente a fondos de Millet y a entidades afines a CDC” i “Millet tenía a sueldo al alcalde de L’Ametlla según la investigación” i les cròniques de Santiago Tarín a La Vanguardia “Una agenda vincula pagos políticos y patrocinios” i “El Palau gastó miles de euros en consultorías“.

El mateix dia que apareixien les primeres informacions sobre aquest nou gir del “cas Palau” vaig demanar públicament a Artur Mas que desmentís de forma solemne i inequívoca que “els diners que la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya havia rebut del Palau de la Música no tenien res a veure amb l’adjudicació a una important empresa constructora de les obres de la línia del metro i de la Ciutat de la Justícia per part del Govern de la Generalitat els anys 2001 i 2003″. La meva declaració acabava dient “Artur Mas ha de deixar clar que Convergència Democràtica de Catalunya no ha utilitzat el Palau de la Música per encobrir donatius d’empreses adjudicatàries d’obra pública”.

De forma immediata el grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa es va adreçar al nostre grup per demanar la constitució d’una Comissió d’Investigació. El dia següent ho va fer el grup parlamentari popular i avui mateix ERC ha fet declaracions en el mateix sentit. La manca d’explicacions convincents de CDC sobre aquest afer suscita molts interrogants. ¿Per què dimonis arribaven diners del Palau de la Música a la Fundació de CDC? ¿Per què Fèlix Millet va donar diners a Àngel Colom per eixugar antics deutes del Partit per la Independència? Des del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi esperàvem una ràpida i contundent resposta per part de CDC i, a més, ens plantejàvem alguns interrogants sobre la constitució d’aquesta Comissió d’Investigació, tal com vaig comunicar a Dolors Camats en una carta que us convido a llegir. Avui mateix Dolors Camats m’ha contestat amb molta precisió sobre les qüestions plantejades (aquí teniu el resum de la resposta de Dolors Camats que publica el web d’Iniciativa) i dimarts la direcció del nostre grup decidirà sobre la constitució d’aquesta Comissió d’Investigació. M’estimaria més que l’actitud i les declaracions dels dirigents de CDC i en particular d’Artur Mas la fessin innecessària, però per ara no és així.

Sobre aquesta qüestió us convido a llegir els articles de David Miró “¿Tenen idelogia les empreses?”, Andreu Mayayo “Els fets del Palau, 50 anys després”, Jordi Font “Uns ‘fets del Palau’ i els altres” i Francesc Valls “La libretita de Montull”.

També us poden interessar les dades de l’enquesta de primavera del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat , i l’article de David Miró “¿Artur Mas és independentista?”.

Totes aquestes qüestions no ens poden fer oblidar que el més important és la crisi i, en aquest sentit, vull destacar una magnífica iniciativa de la Federació de Municipis de Catalunya presidida per Manuel Bustos que va organitzar un acte a Madrid per fer conèixer les ofertes de sòl industrial dels municipis catalans. Ho podeu veure a les cròniques de Luis Meyer a El País i de P. Allendesalazar a El Periódico de Catalunya.

Avui fa una setmana del final de la consulta sobre el futur de la Diagonal de Barcelona. El resultat definitiu, contrari a les posicions que havia defensat el govern de la ciutat, va provocar un terratrèmol polític a l’Ajuntament, amb la marxa de Carles Martí que serà substituït com a primer Tinent d’Alcalde per Jordi William Carnes i com a regidor de Ciutat Vella per la nova Tinent d’Alcalde, responsable també de Seguretat Ciutadana, Assumpta Escarp. Queda oberta, doncs, una nova etapa política a la ciutat. He triat sis articles i entrevistes que serviran per fer-vos una idea dels reptes que ha d’encarar el nou equip de l’alcalde Hereu: Enric Company “Lo de menos era la Diagonal”, Miquel Molina “Vendedores ambulantes”, Xavier Bru de Sala “Barcelona: la crisis es cultural”, Rafael Pradas “La nova etapa municipal després de la Diagonal” i les entrevistes a Jordi William Carnes que li fan Blanca Cía i Oriol Güell a El País i a Jordi Hereu que li fan Maria Dolores García i Ketty Calatayud a La Vanguardia.

Passant a la política espanyola començo per recomanar dos articles del sociòleg i director del Publiscopio del diari Público José Luis de Zárraga: “¿Dónde están los votos del PSOE?” i “¿De dónde salen los votos del PP?“.

Segueixo amb cinc articles molt crítics sobre la reacció del PP davant dels casos de corrupció i que l’afecten i sobre l’herència política d’Aznar: Manuel Rico “Las únicas prácticas del PP”, Marco Schwartz “Una sentencia demoledora”, Rosa Paz “Camps dispara contra tothom abans de desplomar-se”, Gran Wyoming “Todos son Camps” i Francesc Sanuy “Vade retro, PP”.

Sobre l’enverinada situació de la justícia espanyola us aconsello que llegiu l’article del membre del Consell General del Poder Judicial José Manuel Gómez-Benítez “El gobierno de los jueces”.

Aquesta setmana hem tingut una magnífica notícia la detenció dels números ú i dos de la banda terrorista eta. Podeu llegir al respecte l’article de Luis Rodríguez Aizpeolea “Más cerca del final de la banda”.

Però la notícia de la setmana ha estat sense dubte l’aprovació del Decret-Llei que conté les mesures de reducció de la despesa pública, les seves causes i els seus efectes. Podeu llegir al respecte els articles d’Andreu Missé “España promete ante el Eurogrupo acometer reformas estructurales”, el resum del contingut del decret-llei extret del web de La Moncloa que vaig publicar en el meu diari, i el resum fet per Lara Otero al diari El País “Recorte grueso en las arcas públicas”.

En explicació i defensa d’aquest important paquet de mesures us recomano que llegiu els articles de Pepe Blanco “El recorte” i Leire Pajín “Necesitamos un esfuerzo conjunto” en els seus blocs, l’entrevista a José Blanco que li fa Amanda Mars a El País, els articles de Joaquim Nadal “Infraestructuras y crisis” i Leire Pajín “Decisiones difíciles”, la magnífica entrevista a Octavio Granado que li fa avui a Público Amparo Estrada i la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero en l’acte polític celebrat avui pel PSOE a Elx.

Us interessaran també les opinions d’autoritat dels editorials d’El País “La solución posible” i “En la hora crucial” i d’El Periódico de Catalunya “La sistemàtica oposició del PP“, l’entrevista a Angel Gurría, secretari general de l’OCDE, que li fa Antonio Jiménez Barca a El País i l’article de José Luis Leal “El inicio del ajuste”.

En aquest context no us hauríeu de perdre les dures reflexions polítiques i econòmiques d’Enrique Gil Calvo “Naufragio”, Miquel Roca “La hora de la verdad”, Enric Llarch “Más pobres”, Josep Ramoneda “Reformas pendientes”, Lluís Foix “La fiesta ha terminado”, Ignacio Sotelo “Ponerse en lo peor”, Remei Margarit “Sostener” i Gonzalo López Alba “La metamorfosis presidencial”.

Amb un contingut més directament econòmic trobo imprescindibles els articles de Pablo Beramendi i David Rueda “El pozo, el perro y las pulgas”, José García Montalvo “¿Recuperación inmobiliaria?”, Angel Laborda “El consumo tira, pero solo” i Jordi Sevilla “Cuatro modelos para armar platos rotos” i l’entrevista a Carmen Reinhart que li fa Andy Robinson al suplement Dinero de La Vanguardia que porta el títol “En España el problema es la deuda privada, no la pública”.

Com sabeu està oberta una reflexió sobre la necessitat d’introduir reformes en el sistema fiscal. No us perdeu les reflexions al respecte d’Antonio Durán-Sindreu Buxadé “Crisis y fiscalidad” i Lucía Abellán “Agora les toca a los más ricos”.

I per connectar amb la reflexió més àmplia d’abast europeu trobareu molt interessants els articles de Kepa Aulestia “En puertas del cambio”, Lluís Foix “Està en joc el model”, Josep Oliver “Rescat, ajust i euro” i Lluís Bassets “La tortuga política, tras la liebre de la crisis”.

En efecte, la nostra capacitat col·lectiva per sortir de la crisi depèn en gran mesura de la capacitat de resposta de la Unió Europea. Sobre aquesta qüestió crucial us convido a llegir els articles de Javier Solana “Europa avanza a pesar de todo”, Pedro Sánchez Pérez-Castejón “El desafío de la cooperación” i Timothy Garton Ash “Europa avanza sonámbula hacia el declive”, l’editorial d’El País “A empujones“, l’entrevista a Andreu Mas-Colell que li fa J. P. Velázquez-Gaztelu al suplement Negocios d’El País, i els articles de Daniel Gros “¿Los bárbaros, a la puerta de la UE?”, Andreu Missé “Alemania toma las riendas del euro” i Jürgen Habermas “En el euro se decide el destino de la UE”.

També som molts els que pensem que sense una regulació més estricta dels mercats a nivell mundial i una taxació dels moviments especulatius de capital que també cal prendre a nivell internacional no estarem en condicions de prevenir crisis futures. Podeu llegir al respecte els articles de Jordi García-Petit “Mercats sanguinaris”, Andreu Missé “Europa toma medidas contra las operaciones especulativas”, Eliseo Oliveras “La UE s’uneix per reforçar el control sobre els fons especulatius”, Vicenç Navarro “¿Qué mercados financieros?” i Soledad Gallego-Díaz “Una especulación salvaje”.

Tampoc no convé menystenir la reflexió de Paul Krugman, relativa als Estats Units però que va més enllà, “¿Se avecina una década perdida?”.

Us convido a llegir tres entrevistes que li han fet a Michelle Bachelet amb motiu de la seva estada a Barcelona, Josep Martinoy a El Punt, Montse Martínez a El Periódico de Catalunya i Lluís Amiguet a La Vanguardia.

I en record a una altra gran dona, que hem perdut recentment, us convido a llegir les necrològiques de Rosa Virós, militant socialista, escrites pel Rector de la Universitat Pompeu Fabra Josep Joan Moreso i el professor Miquel Caminal.

“Perles” del programa del Polònia emès el 20 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Si Trias es menja les “r“ ara Hereu s’ha hagut de menjar la “C“, i aquí el veiem, no començant les obres de la Diagonal sinó cavant la seva pròpia tomba.

- Tercera entrega dels monòlegs “tot i que“ d’Artur Mas, per paliar les seves indecissions… brillant! Aquesta setmana toca “les retallades de ZP“. Sembla que Oriol Pujol ha adoptat en mateix sistema “encara que“ i Duran en la versió “però“… mira tots tres poden fer un grup de rap amb això.

EL MILLOR – ALGÚ HO HAVIA DE DIR (nova secció de Joan Tardà al Congrés de Diputats)
- Els japonesos, quan estan sols, mengen amb forquilla, i perdoneu, però algú ho havia de dir.
- L’última temporada de Lost és una mierda, i perdoneu, però algú ho havia de dir.
- Els volcans de la Garrotxa, com a volcans són una merda, i perdoneu, però algú ho havia de dir.

EL PITJOR
- 19 de maig de 1960, els Fets del Palau. Pujol està disposat a cantar el Cant de la Senyera malgrat la seva tos “tranquils, només durarà un parell de dies“. Però, els Fets no van ser aquests, sinó el fet que Fèlix Millet fes desaparèixer les octavetes antifranquistes… se les voldria revendre?

ARXIU HISTÒRIC (avui fa un any…)
- Camps sʼentrevista amb Montilla i… un traductor, perquè, és clar, Camps parla valencià (en la intimitat) i Montilla català (en públic):
–Què, tot bé?
–Tot bé. I tu, tot bé?
–Tot bé.
–Doncs que bé!
Però és clar, la cosa es complica quan el President Montilla es deixa anar i utilitza la seva particular versió dialectal plena de cabòries i el resultat és un diàleg marxià (de Groucho) extraordinari. El veritable desllorigador serà Raimon que, a crits, és clar, posa les coses en clar amb aquesta bonica cançó:

[Al vent]

El tren!!!
Parla del tren!!!
Voleu un treeeen
Lo puto tren!!!
Del corredooooooor
Mediterraniiiiii
I junts!!!
Fent front comú!!!
Enfront Madriiiiid
Lluitant pel tren!!!
I pels caléessssss
De tot el móooooon

LA PICADA D’ULLET
- Garzón, que com que està apartat de la judicatura s’ofereix a imitar-se a ell mateix, diu que Cesc Casanovas exagera la seva modèstia

SURREALISTA
- La política fa estranys companys de viatge… si Carretero té a Laporta, Carod i Puigcercós han fitxat Núñez.

KA FORT
- ZP retallant les ajudes socials en directe, res de paga de jubilació, res de targeta rosa i res de xec nadó.

LA NOVETAT
- Ferran Torrent, l’escriptor valencià que sempre escriu sobre gent que juga a cartes.

ZW 215 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.1billionhungry.org

1billionhungry és una campanya que té com a objectiu principal recollir, com a mínim, un milió de signatures contra la fam, impulsada per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). La iniciativa es va presentar el passat 11 de maig a la seu oficial de la FAO a Roma, amb el so de centenars de xiulets que van sonar gràcies a la participació de diverses persones, entre elles els esportistes Patrick Vieira i Carl Lewis. També, actors com Jeremy Irons -protagonista d’un dels vídeos de la campanya: I’m Mad as Hell- se sumen a associacions i entitats diverses arreu del món per a donar suport a aquest projecte.

1billionhungry pot seguir-se a través de Twitter, Facebook, YouTube o Flickr, on es recullen les diferents iniciatives que es promouen per animar a la participació i difusió de la campanya, així com a signar la petició amb la finalitat de pressionar els polítics per a que actuïn de manera decidida i efectiva.

ZV (Zona Vídeo). Exemples àudio-visuals de comunicació política. Una sèrie de peces àudio-visuals que tracten, exemplifiquen i reflecteixen alguns dels punts de la comunicació política. Interessant.