A continuació hi trobareu el text (sense revisar) de la conferència que José Montilla ha pronunciat avui a Manresa amb motiu de la celebració del cinquantenari de la creació d’Òmnium Cultural.

“Catalunya, present i futur: destriem el gra de la palla”

Salutacions …

{president Òmnium, personalitats, autoritats}

Molt bon vespre.

Els agraeixo la seva invitació per assistir i participar en aquest cicle, que coincideix amb la celebració del cinquantenari de la creació d’Òmnium Cultural, i els 40 anys de la seva delegació a la comarca del Bages.

{El cinquantenari d’Òmnium}

L’inici de les activitats d’Òmnium posa de manifest la visió dels qui, a principis dels anys 60,  van tenir la determinació de posar-s’hi.

Van ser persones amb coratge, valentia, passió pel país, per la seva llengua i la seva cultura.

Aleshores, més que no pas avui segurament, llengua, país i cultura eren, a Catalunya, una mateixa cosa, aplegades sovint en una mateixa lluita.

Van ser persones amb visió de futur. Gent esperançada i que van saber encomanar aquella esperança. Treballaven en un present que era gris, sense respecte ni reconeixement nacional i sense llibertats.

Però van ser capaços d’imaginar el futur amb optimisme, sabent que la força de la societat catalana havia de garantir la pervivència dels nostres principals trets d’identitat, la conquesta de les llibertats democràtiques i la recuperació del nostre autogovern.

Crec, i així ho he manifestat en ocasió d’aquest cinquantenari, que Òmnium Cultural és una de les millors expressions de la fortalesa cívica d’aquest nostre país. Tenim altres exemples d’aquest impuls social i cívic, però en el terreny de la cultura i de la llengua, el lideratge d’Òmnium  és evident.

Des del seu naixement fins ara, la seva activitat ha estat un estímul i alhora una garantia. És obvi que el desenvolupament de la cultura catalana, i de la seva llengua en particular, necessitava i necessita encara (avui potser amb uns altres destinataris, vinguts d’arreu del món, però tant o més que mai) necessita, dic, el compromís del govern i de les institucions públiques.

Però sense la vocació de servei dels primers promotors d’Òmnium i de tots els qui han continuat la feina fins avui mateix i des de les perspectives més diverses, no hauríem assolit els èxits col·lectius que podem mostrar al món: una societat moderna i dinàmica, oberta, cosmopolita i que, alhora, ha sabut conservar i transmetre de generació en generació, sense interrupcions, el seu patrimoni cultural i lingüístic

En la meva joventut compromesa amb la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals i durant els anys de la transició vàrem compartir il·lusió i combat.

Molt especialment a les ciutats de la regió metropolitana, on aprendre i parlar català era una manifestació més del nostre compromís amb el catalanisme.

Òmnium té per davant molt de camí per recórrer. Quan un celebra 50 anys (i 40 en el cas de l’entitat al Bages) és bo resseguir el que s’ha fet en el passat, però convé, per damunt de tot, veure com projectar-se cap al futur.

Jo desitjo que tots vostès segueixin,  per molts anys,  amb el seu compromís amb la llengua, la cultura i el país.

Que conreïn aquest compromís sense perdre mai de vista la pluralitat de la societat catalana, base precisament de la nostra fortalesa com a nació.

I, de manera especial, que tots junts sapiguem trobar i aplicar la manera d’atraure, cap a la causa del coneixement, l’ús i el respecte de la llengua catalana, els centenars de milers de persones que han arribat a Catalunya els darrers anys.

Aquest és, al meu parer, el principal repte que tenim pel que fa a la llengua i la cultura catalana: que els nouvinguts copsin i entenguin que utilitzar la llengua pròpia de Catalunya els cal, els convé, els afavoreix, els fa sentir millor com a membres d’una comunitat que treballa pel seu progrés econòmic, social, polític i cultural.

{Present i futur: destriar el gra de la palla}

I això em porta a parlar ja dels meus pensaments sobre el present i el futur de Catalunya.

No vinc a dir el que tal vegada molts de vostès els agradaria escoltar. Penso que els polítics no hem de canviar de discurs ni de principis en funció de l’auditori que tenim al davant.

Els donaré la meva opinió, amb claredat i franquesa, fent un esforç per destriar el gra de la palla, en un ambient en el que tot sovint la passió de la proclama enterboleix l’anàlisi, i la persistència dels tòpics impedeix comprendre la naturalesa dels nostres problemes i definir el camí de les possibles solucions.

{la crisi: el principal problema}

No seré gens original si afirmo que el més greu problema del present és l’impacte de la crisi econòmica.

En Joaquim Nadal ho va  expressar d’una manera molt plàstica, la Diada de l’11 de Setembre:  “la nació és menys nació si hi ha gent que ho passa malament. La nació, per ser més nació, necessita treballar solidàriament per a tots els catalans i les catalanes. Les nacions les fan les persones i és a les persones que ens devem tots”.

Estem passant, com a comunitat, moments de gran dificultat. Més de mig milió d’aturats a Catalunya no és una simple dada estadística. És l’expressió de la tensió, de l’angoixa, que es viu a moltes llars del nostre país.

No trobar feina, després de passar anys estudiant amb la il·lusió  de ser un bon professional… Veure com passen els anys i com la perspectiva de marxar de casa, d’encetar una vida familiar pròpia, d’emancipar-se, es fa difícil,… tot plegat és,  decebedor; frustrant.

Com no han d’estar perplexos i indignats els nostres joves?

Perdre la feina o l’empresa després d’anys de dedicació i entrega honesta i eficient. Sentir el pes de no poder mantenir la família com voldries, de no poder reeixir en un projecte de vida tants anys acaronat és, diguem-ho també clar, decebedor. Frustrant.

Com no han d’estar perplexos i decebuts els qui perden la seva ocupació, sense perspectives clares de represa?

Perplexitat i frustració. Indignació i desconfiança en el futur. Aquesta és la pitjor de les conseqüències.

Per això hem de ser capaços d’entendre bé el  que ens ha passat, explicar-ho millor sense fer-nos trampes al solitari i fer possible un gran compromís nacional, realista, sincer, concret, que doni esperança i perspectives de futur als nostres conciutadans i conciutadanes.

Catalunya és un país fort. La nostra és una societat amb moltes possibilitats de sortir ben parada d’aquest atzucac: Per la nostra base industrial, pel nostre dinamisme econòmic, … però sobre tot per la nostra capacitat de treball i de innovació.

Això requereix un ambient positiu, de major optimisme, de confiança en nosaltres mateixos, de compromís a tots els nivells, que els líders polítics hem de facilitar.

En aquest compromís, en la meva modesta aportació com expresident de la Generalitat, sempre m’hi trobaran.

{la crisi: la seva naturalesa i orígens}

Què ens ha passat?

Algú creu, de debò, que les dificultats econòmiques del nostre país avui són simplement conseqüència d’un desig irrefrenable de despesa dels darrers governs de la Generalitat?

No siguem il·lusos!

Si els problemes financers i econòmics fossin el resultat d’un excés de despesa del govern anterior, la solució seria ben fàcil. Pura i simplement caldria disminuir la despesa suposadament irresponsable i la situació tornaria a estar sota control. Així de fàcil.

Però no. La veritat no és aquesta. La veritat és que patim un seriós problema de caiguda d’ingressos, com a conseqüència de la caiguda de l’activitat i d’una crisi financera gravíssima que ens afecta a Catalunya, a Espanya i tots els països occidentals, en major o en menor mesura.

El detonant d’aquesta crisi financera ha estat, certament, la crisi del crèdit hipotecari als EEUU i l’afectació d’aquest al sistema financer, que ha posat de manifest totes les seves febleses estructurals.

No podem tractar aquesta crisi global com si fos una crisi de cicle. Avui ja ningú no s’atreveix a comparar aquesta crisi a qualsevol de les anteriors, perquè totes les comparacions fetes fina ara han fallat.

Estem davant d’una crisi de model que també és conseqüència de decisions polítiques adoptades – per activa o per passiva – durant els darrers 20 anys. Afavorint la desregulació dels mercats, aquestes decisions han acabat fent el poder financer més poderós que el poder polític.

Així mateix, aquesta crisi ha posat al descobert les nostres pròpies debilitats, que també les tenim.

Va fer esclatar una bombolla immobiliària que mentre existia tots ens n’aprofitàvem;  i ha posat de manifest l’autèntic problema de la nostra economia: l’excessiva dependència del totxo i del turisme de masses i, especialment, la baixa productivitat. Característiques, totes elles, que conformen els problemes de competitivitat del país.

És a dir, ha confirmat que el model de creixement dels anys vuitanta i noranta havia quedat obsolet.

{els problemes del nostre model de creixement }

El diagnòstic d’aquests problemes estava fet bastant abans del 2008 que és quan fixem l’esclat de la crisi.

Per això, després del canvi d’etapa obert amb les eleccions de 2003, el govern del president Maragall va impulsar i va teixir un gran acord nacional al 2005 que, sota el nom de “Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana” posava l’accent en la necessitat d’un canvi en el model de creixement.

No es tracta de fer història, però crec que val la pena recordar algunes de les reflexions dels signataris de l’acord (sindicats, patronals i govern).

El document constatava el bon ritme del creixement econòmic d’aquell moment però, sense menystenir la fortalesa d’aquelles dades positives, ja alertava dels problemes de fons:

• En primer lloc, que el creixement de Catalunya estava sent més baix que el de l’economia espanyola, de manera que el pes relatiu de l’economia catalana en el conjunt de l’espanyola s’estava reduint.
• En segon lloc, que les bases del nostre creixement estaven massa fonamentades en la demanda interna (especialment en el consum de les llars) i –com he dit- en l’impuls del sector de la construcció, mentre que la inversió productiva i l’activitat industrial tenien un comportament més feble.
• En tercer lloc, que Catalunya estava perdent capacitat d’atracció de la inversió estrangera.

I alertava, fonamentalment, de l’estancament dels nivells de productivitat. Cito textualment:

“Els febles resultats en productivitat no són el resultat únicament d’un teixit productiu orientat cap a sectors de baix valor afegit, sinó que, en bona part, ho són per les mancances estructurals que presenta l’economia catalana”

Aquestes orientacions estratègiques han estat la base dels governs del president Maragall i del que jo mateix vaig presidir: modernitzar l’estructura productiva del nostre país, treballar per un canvi de fons en les bases del nostre model de creixement.

Per descomptat que els governs d’esquerres que han dirigit la Generalitat han comès errors. No ho nego pas.

Però això no vol dir que aquelles polítiques, relacionades amb el canvi de model productiu, no hagin estat útils. Han estat útils en el passat i segueixen sent necessàries ara.

Ara bé, hi ha alguns fets incontestables, que aquests anys s’han afermat:

• És un fet que, avui, Catalunya és una potència reconeguda en el sector de la recerca.
• És un fet que, avui, la capacitat exportadora de la nostra indústria està indiscutiblement reforçada.
• És un fet que, avui, Catalunya disposa d’infraestructures (unes acabades, les altres en fase de desenvolupament, però projectades o iniciades) que són, clarament, un element de competitivitat.

Alguna cosa haurà tingut a veure en aquests resultats el fet que fóssim capaços de signar els pactes nacionals sobre la recerca o sobre les infraestructures, per exemple.

I disposar, ara, d’aquests elements és crucial per fer possible una sortida d’aquesta crisi econòmica i financera que ens asseguri una nova fase de creixement i de progrés social.

És cert que encara no veiem la llum al final del túnel i que les perspectives del nostre creixement són encara massa febles.

No vull enganyar ningú: Encara ens queda un temps difícil, en el que haurem de conviure amb unes taxes de creixement massa moderades i un nivell d’atur massa alt.

Però el país te el potencial social, econòmic i cultural per resistir, per lluitar i per reeixir, si tots plegats fem les coses ben fetes.

{un excés irresponsable de dèficit?}

Al llarg d’aquests mesos he sentit, de manera reiterada, afirmacions sobre l’excés de dèficit de la Generalitat de Catalunya.

S’ha volgut transmetre el missatge que aquest dèficit, i l’endeutament corresponent, eren  exorbitants i molt superiors a qualsevol altra administració. I que  -com deia abans- això és el resultat del descontrol de la despesa del govern anterior. Cap de les dues afirmacions no és certa.

Si vull negar aquestes afirmacions no és només , per reivindicar el bon nom de l’anterior govern. No es tracta d’això.

És que mantenir aquestes afirmacions ens porta a un greu error de diagnosi. I si la diagnosi és equivocada, les mesures que prendrem també ho seran.

El conseller Castells ho va deixar prou clar al Cercle d’Economia el passat 29 de juny,  “el dèficit no es produeix pel desgavell i el descontrol de la despesa, sinó per l’ensorrament dels ingressos, i l’ensorrament dels ingressos per la recessió.”

El dèficit va créixer durant els darrers anys per les mesures derivades de l’impuls de l’activitat econòmica i per l’increment de les despeses socials associades a l’atur. Va créixer a Catalunya, … i també a Espanya, i als EEUU, i a Europa, …

Però les mesures que vam prendre des del govern, com van fer tots els governs d’Europa  en aquells moments per tal d’evitar una depressió, van combinar tres elements:

• evitar l’ensorrament de l’activitat econòmica amb polítiques de inversió pública i d’incentius fiscals a la producció,
• mantenir la cohesió social i evitar la fractura en uns moments de creixement exponencial de l’atur
• i, alhora, aplicar fortes mesures d’austeritat en la despesa interna de l’administració.

Algú pot dubtar que les inversions estratègiques eren – i són – necessàries?

Algú posa en dubte la necessitat de desdoblar l’eix transversal, per exemple? O d’ampliar la xarxa de metro o de garantir el subministrament d’aigua a tot el país? O de fer les millores, tangibles, en carreteres, ferrocarril, energia o tecnologia al servei de la recerca?

I no només en els terreny de les infraestructures. També en els àmbits de la salut, l’educació o els serveis socials. És important no perdre de vista que el nostre país ha passat en molt poc temps dels 6 milions als 7,5 milions d’habitants.

I que sense cohesió social no hi ha, no hi pot haver, cohesió nacional.

Molts dels qui avui s’abonen a criticar la situació de les finances de la Generalitat, en aquells moments reclamaven i exigien que el govern no parés l’obra pública, les inversions, el crèdit de l’Institut Català de Finances, el suport al sector de la construcció de l’habitatge públic, a la recerca…

Aquest setmana hem assistit a un nou despropòsit amb la presentació de l’auditoria independent sobre els comptes de la Generalitat a 31 de desembre de 2010.

Es pretén transmetre a la ciutadania la sensació que es descobreixen nous forats cada dia. És una falsedat rotunda i un error polític.

Perquè les xifres que ara es presenten són el resultat d’un mètode diferent de càlcul. No pas del fet que s’hagi descobert res sota les alfombres.

Em pregunto: Per què es fa això?

Per cercar un rèdit electoral??

Per justificar noves retallades??

Per justificar els pactes amb el Partit Popular??

Mirin, … el que s’aconsegueix és transmetre una sensació que empitjora la realitat de la nostra economia i de les nostres finances. Un error, ja que minva la confiança dels inversors en el nostre país.

Torno al fil del que els estava explicant.

{la crisi financera europea}

Deia que la crisi ha posat de manifest les nostres debilitats estructurals.

I quan la crisi financera ha donat peu a una crisi del deute sobirà, amb la necessitat imperiosa de posar en marxa un rescat financer, primer a Grècia, després a Irlanda i Portugal, hem pogut constatar les debilitats estructurals d’Europa.

Europa constitueix un gran èxit contemporani. Les lliçons de la dramàtica història de les guerres del segle XX van donar el seu fruit.  La creació de l’Euro va ser, indiscutiblement, un element de progrés, de cohesió, un factor de creixement…

Però ara, lluny de les dècades de creixement econòmic sostingut, els mecanismes de govern de l’Euro posen de manifest les seves mancances.

No és sostenible per més temps una unió monetària que no disposa d’instruments adequats per fer política econòmica i fiscal.

No és ja compatible l’existència d’una moneda comú amb polítiques fiscals tan asimètriques. I ja no n’hi ha prou amb concebre l’autoritat monetària europea com un sistema de control del dèficit i de la inflació.

Ara ens cal –urgentment– una nova política econòmica europea, que passa necessàriament per una hisenda europea, unes polítiques econòmiques comunes que abonin el creixement i un nou sistema de governança econòmica.

No és que ja no ens serveixi Europa. Crec que s’equivoquen el que pensen que la solució és més aviat buscar “la nostra pròpia via autònoma” com he sentit dir.

No, no, la solució és més Europa.

La solució, malgrat les dificultats, les contradiccions i la lentitud de vegades exasperant en la presa de decisions, la solució, dic, és més Europa.

Però Europa ha de posar en marxa, i amb celeritat, canvis importants. El més important, un canvi conceptual: entendre que cap país de la Unió, en aquest context d’intensa globalització econòmica, no pot resoldre els seus problemes en solitari.

I que en aquest món que ens ha tocat viure, si volem que Europa segueixi tenint un paper rellevant en tots els àmbits, haurà de ser capaç d’actuar molt més coordinadament, com una entitat política, com una entitat federal.

Hem de ser conscients que aquesta major coordinació econòmica i fiscal europea caldrà fer-la sobre la base de majors cessions de sobirania per part de tots.

És fàcil d’entendre que qui ha de garantir o avalar el préstec que necessiten tercers països, vulgui assegurar la capacitat d’aquests de retornar el capital.

És també fàcil d’entendre que els països que aconsegueixen gaudir d’una taxa de creixement – encara molt modesta, per cert – no estiguin disposats a compartir-la amb la Unió si no hi ha determinades garanties de sanejament financer i de millora de la productivitat als països que necessiten ajuda amb urgència en forma de compra de deute sobirà, per exemple.

Com és fàcil d’entendre que si, sortosament, s’acaben posant en marxa els anomenats bons europeus – embrió del que hauria de ser el “tresor europeu” – caldrà que s’implementin, a mig termini, mesures d’homogeneïtzació de les polítiques fiscals a tots els països de la unió monetària.

Els parlo d’Europa, en un cicle que han denominat vostès “Catalunya, present i futur”, perquè definir l’Europa que volem és parlar, precisament, del futur de Catalunya.

{la reforma constitucional}

I els dic tot això també a propòsit d’un dels temes que ha generat més polseguera i passions en tornar de l’estiu.

Em refereixo a la reforma de l’article 135 de la Constitució.

És cert que la manera com el president del govern espanyol ha impulsat aquesta reforma constitucional no m’ha agradat. I ho he dit.

Però amb la mateixa rotunditat que afirmo que hauria preferit un major esforç de pedagogia, d’explicació pública i de recerca de complicitats polítiques, he de denunciar la irresponsabilitat dels polítics que, per pures raons electorals, tensen innecessàriament les coses i posen així més dificultats a una situació econòmica ja de per sí prou difícil.

Catalunya perd autonomia fiscal, amb aquesta reforma constitucional,?

Mirin, de pèrdua de sobirania fiscal n’hi ha per a tothom. Per a Catalunya, per a Espanya i per a la resta de països del club de l’Euro. I es deriva de la mateixa de decisió de participar de la moneda comuna.

Però no com a conseqüència directa d’aquesta modificació constitucional.

Val la pena recordar que el principi de “estabilitat pressupostària” ja era vigent en el nostre ordenament.

I, el que és més important, està explícitament present a l’article 214 del nostre Estatut d’Autonomia, que diu així:

“Correspon a la Generalitat l’establiment dels límits i les condicions per a assolir els objectius d’estabilitat pressupostària dins els principis i la normativa de l’Estat i de la Unió Europea”

De manera que gairebé hauríem pogut dir: “Ja era hora que la Constitució Espanyola se sotmetés a les decisions de la UE en aquest terreny, com ja vam fer amb l’Estatut de 2006”.

No és seriós ni responsable que, en plena crisi del nostre deute sobirà a l’agost passat, polítics responsables del nostre país clamin esquinçant-se la roba davant d’un suposat xoc de trens.

Puc entendre que hi hagi forces polítiques minoritàries que accentuïn la seva veu crítica cap el govern en aquestes circumstàncies. Que dirigents polítics o socials, des de fora del govern mantinguin  aquestes actituds.

Però no puc entendre que això ho faci qui te la responsabilitat de governar el país.

Que no ens n’adonem que una crisi del deute sobirà espanyol és, també, una crisi financera de Catalunya?

Nosaltres també hem de retornar crèdits. I quan dic nosaltres no parlo només de l’administració pública: també parlo de les empreses i els particulars.

Les exigències dels mercats financers en els que estem atrapats tots (europeus i americans; francesos, espanyols, grecs i britànics, …) obliguen els països que tenen una situació pitjor, i hem de reconèixer que lamentablement nosaltres som en aquest grup, a fer gestos, aprovar plans i reformes, fer declaracions públiques i donar senyals de veritable voluntat de respectar els acords i requeriments aprovats per la UE.

També he sentit dir que el control del dèficit i de l’endeutament fa impossible una política de promoció dels serveis públics i de desenvolupament de l’estat del benestar.

No és cert. Ni és cert que el principi d’estabilitat pressupostària sigui el mateix que la doctrina del dèficit zero preconitzada per les formacions polítiques conservadores.

El que s’estableix a la reforma és prou flexible com per no afectar aquestes polítiques. I no limita la política de despesa.

Indica, amb bastant sentit comú, que un govern pot fer la despesa social que vulgui, però que l’ha de poder pagar, amb els ingressos fiscals que siguin necessaris i adequats al moment econòmic.

I que la política d’inversions, necessària al meu entendre, ha de situar-se en els límits de poder assumir el retorn de l’endeutament requerit.

Per què  diuen que el catalanisme ha estat foragitat d’aquest acord?

Mirin, jo em sento catalanista. Tanmateix em sento concernit i comparteixo el contingut d’aquesta reforma constitucional. I estic segur que al país hi ha molts catalanistes que, com jo, entenen que la mesura és convenient en benefici, també, de Catalunya.

I ningú té el monopoli de la catalanitat ni del catalanisme.

{preocupat per l’actitud del govern}

Els vull dir, en aquest sentit, que estic preocupat per l’actitud del govern de Catalunya.

No dic que ho tingui fàcil. Cap govern d’Europa no ho té fàcil. Però precisament per la consciència de les dificultats, hauria de ser més intel·ligent en la recerca de consensos interns i externs.

Quan un govern necessita ajuda i complicitat – i tots els governs en necessiten enmig d’aquesta crisi econòmica i financera – ha de saber deixar-se ajudar. Ha de saber crear les condicions que facilitin els acords, entenent i respectant els punts de vista dels seus interlocutors.

No legitimarà la seva actuació amb una política de retallades socials, que és el  més intens i injust de la nostra història recent, utilitzant com a principal argument l’estat de les finances que s’ha trobat i, en canvi corre a suprimir impostos als qui més tenen.

Tots hem d’assumir i comprendre la necessitat d’un esforç de contenció en la despesa, d’austeritat. Però hem de procurar, alhora, no posar en perill elements essencials de la nostra cohesió social i territorial.

I si al costat d’aquest esforç de contenció pressupostària no s’entreveu la voluntat de posar en marxa mesures de reactivació econòmica, que ajudin al creixement i a la creació de llocs de treball, la perplexitat i desànim que abans esmentava tindrà el camí lliure.

            {del pacte fiscal a la transició nacional}

No vull amagar el meu neguit davant els missatges que diuen que la solució de la crisi que patim vindrà de la mà del “pacte fiscal” o d’això que el President Mas i el seu partit han presentat com “l’inici de la transició nacional”.

Mirin, crec que aquesta permanent agitació de banderes, de gestos i declaracions abrandades que tan bon resultat dóna en termes d’imatge, acabarà generant més desafecció i més frustració.

Cap a Espanya, certament. Però també allunyen molts ciutadans i ciutadanes catalans dels rengles del catalanisme.

El nostre país és molt més divers del que alguns volen reconèixer. Però és el nostre país. I són ciutadans del nostre país els magistrats del TSJC que signen la interlocutòria i les famílies que presentaren en el seu dia el recurs contra la immersió lingüística.

I, cregui’m, els ho dic jo que dissenteixo totalment tant de la interlocutòria com del recurs presentat per aquestes poques famílies.

Em sembla, honestament, que correm el perill de generar una nova frustració nacional, que allunyarà encara més la política de la gran majoria de ciutadans.

Ja sé que trobar enemics exteriors és un recurs fàcil i conegut. Ho és especialment dels nacionalistes de qualsevol signe. Però jo demano una mica més de rigor i menys de simplificacions interessades.

El nostre adversari no és Espanya. És una determinada concepció d’Espanya: A Espanya – i a Catalunya – hi ha persones i sectors que no veuen les coses com nosaltres volem.

Tothom té dret a tenir el seu punt de vista.

I nosaltres el nostre dret democràtic de combatre’l si el considerem perjudicial per a la nostra societat. I el deure de ser especialment enèrgics contra els que dient mentides sobre el nostre país i els nostres propòsits acaben fent un mal gravíssim a la mútua convivència.

Ara bé, ens hem de carregar de raons. I perdem absurdament la raó quan no som capaços de reconèixer, col·lectivament, que Catalunya té avui

• el major nivell d’autogovern
• el millor finançament,
• la major inversió en infraestructures
• i el major reconeixement de les seves institucions,

des de l’inici de l’etapa democràtica.

La solució de la crisi, doncs, no vindrà d’una formulació ambigua i inconcreta, es digui pacte fiscal o transició nacional.

De la crisi en sortirem resistint les tensions financeres actuals i desenvolupant les reformes estructurals posades en marxa.

De la crisi en sortirem si seguim treballant per augmentar la productivitat, la capacitat d’innovació de la nostra indústria i dels nostres serveis, i la vocació exportadora de la nostra economia.

De la crisi en sortirem si convertim la formació dels joves i la seva preparació professional, la recerca, la innovació, la qualitat en una veritable causa compartida per totes les forces polítiques, socials i econòmiques.

De la crisi en sortirem si som, finalment, prou competitius en aquest mercat global.

Això no vol pas dir que no puguem discutir sobre la conveniència de modificar l’actual sistema de finançament, és a dir, del pacte fiscal vigent.

De fet, el propi sistema de finançament preveu la seva revisió l’any que ve. I no hem de descartar sinó tot el contrari que, un cop avaluats els seus rendiments, es puguin introduir canvis que en millorin els seus resultats.

Però em sembla que el més correcte fora mesurar si aquest sistema ens ha permès avançar. Si ens dóna més recursos i si és més just que l’anterior.

I, per altra banda, hem de garantir que les modificacions que vulguem introduir siguin conseqüents amb el que preveu l’Estatut d’Autonomia que hem fet entre tots i que ha votat el poble de Catalunya.

Ara fa una setmana van transcendir les dades de la liquidació de 2009 del nou sistema de finançament. I les dades són bones. Més bones del que havíem previst en els diversos escenaris que vàrem dibuixar:

• l’any 2009 Catalunya va ingressar 2.421 M € més que el “pacte fiscal” anterior, acordat pels governs presidits per Jordi Pujol i José Maria Aznar.
• Aquests recursos addicionals creixeran encara l’any 2012, i es situaran en més de 3.600 M €.
• Sense els recursos addicionals del nou sistema, avui ja tindríem més de 8.000 M €, més dèficit del que tenim.

Hem obtingut més recursos però també hem començat a resoldre un dels problemes heretats pel pacte fiscal acordat amb Aznar: s’ha posat límits raonables a la solidaritat.

Catalunya, i la resta de comunitats amb un nivell de renda superior, ha de participar del finançament del conjunt. Per descomptat.

Però no era acceptable que el resultat de la solidaritat fos que, després de l’anivellament, Catalunya acabés rebent menys que les comunitats amb les que era solidària.

I això s’ha començat a resoldre. Ens n’hem de felicitar.

Ara bé, l’actual sistema de finançament (o pacte fiscal vigent, com vulguin dir-li) ha de ser revisat, com deia.

El nostre Estatut ens marca el camí de la seva revisió: el primer pas ha de ser la creació del consorci tributari entre les hisendes de Catalunya i d’Espanya.

I encara hem de preveure altres aspectes més en aquesta revisió: aclarir el procediment per al pagament de les bestretes del “fons de competitivitat” i avançar encara més en el reconeixement de l’esforç fiscal de Catalunya, és a dir, en continuar reduint l’anomenat dèficit fiscal.

Això és, al meu entendre, el que hem de fer. Crec que si pretenem seguir un camí diferent del que ens marca l’Estatut, ens equivocarem.

A no ser que, en realitat, el que busqui l’actual  govern de Catalunya sigui el xoc, la confrontació, perquè això vagi en sintonia amb uns altres interessos que no ha fet explícits.

{la independència}

Ho dic perquè el president ens diu, també, que la transició nacional catalana ja ha començat.

Mirin, jo no sé què vol dir això. I tal com estant les coses de difícils, tal vegada el més necessari és parlar clar.

Jo crec que aquesta transició nacional la marca l’Estatut de 2006, aprovat pel poble de Catalunya, no ho oblidem.

Ja sé que enmig del camí hi ha una sentència del TC sobre la que ja és prou coneguda la meva opinió.

Però l’Estatut segueix vigent. Amb totes les seves potencialitats.

I si de forma democràtica, majoritària i unitària el defensessin totes les forces polítiques del catalanisme ?

I si es conjuressin totes les forces que li van donar suport per fer-lo acomplir ?

Jo aposto per aquesta via. I veig dolorosament com els que van ser un motor decisiu en la seva aprovació viatgen avui junts amb els que van promoure el recurs en contra.

No sé si parlen de la “transició nacional” com eufemisme de la independència. No crec que l’ambigüitat sigui una bona actitud.

No sóc independentista. Però els vull aclarir, un cop més, que sento un gran respecte per les forces polítiques que pregonen la independència.

Tant és així que he compartit govern amb un partit independentista, a partir del compromís amb un programa de govern comú.

Però malfio dels que son independentistes a estones. I dels que no expliquen clarament al poble de Catalunya quin és el seu horitzó, el seu propòsit.

I no es tracta de discutir sobre si la independència és, en termes econòmics, viable. El propi conseller Mas-Colell deixava clar fa uns dies que aquesta és una reflexió situada en l’àmbit acadèmic. I en aquest àmbit caldrà discutir-la.

Però el problema no és acadèmic. És clar que un país de 7 milions d’habitants, amb les capacitats i l’estructura productiva de Catalunya pot ser independent. Naturalment que sí. Ho són Andorra, Lituània o Kosovo, que són més petits !!

Però la qüestió és saber si a banda de ser factible és, també, desitjable. És el que ens convé ?

És el que convé a la majoria de ciutadans i ciutadanes? És el que convé al nostre teixit empresarial?

Jo crec que no.

I crec que més adeptes a la independència no ens acosta a la pròpia independència sinó que ens acosta més al risc de  la fractura.

Prenguem consciència que hi ha una part molt important del país que no segueix aquesta proclama. És veritat que és la part del país que no es veu. Que no forma part de la cultura oficial, que no és present amb igual mesura als mitjans de comunicació. Però això no la fa menys real, menys autèntica.

Jo prefereixo el patriotisme tenaç que vol que Catalunya esdevingui una potència econòmica i industrial.

Prefereixo el patriotisme que compta amb tothom, encara que no sigui tan cridaner i no vagi tan de pressa. I el patriotisme social que sap que el benestar i el prestigi dels catalans es juga molt més en el terreny econòmic i cultural.

Nosaltres hem de voler tornar a ser la màquina d’Espanya, i sent-ho, convertir-nos en una de les locomotores d’Europa. I això ho podem fer des d’Espanya, com un estat federat potent, com ara Califòrnia o Massachusetts, o com Baviera o Renània-Westfàlia, molt més que no pas essent un petit país independent dins la unió europea, deixant de banda les dificultats polítiques, jurídiques i socials, que això comportaria.

No sóc partidari de les aventures, de les proclames exaltades de cap de setmana.

Tampoc de la resignació: hi ha coses que hem d’arreglar. Que no funcionen prou bé. Que generen molts desencontres entre Catalunya i Espanya.

Cal canviar coses per tal que tots plegats ens sentim còmodes en un estat federal comú.

Això que se n’ha dit l’Espanya de les Autonomies té problemes. I tant que en té. I nosaltres tenim moltes queixes legítimes. Però el que no hem de fer és rondinar, sinó treballar.

La solució dels problemes no resolts de l’Espanya de les autonomies no és ni la seva petrificació ni la marxa enrere.

És més autonomia, és anar cap al veritable federalisme. És atrevir-nos, tots plegats, a parlar obertament del gir federal que ha de fer Espanya.

Sé que avançar cap el federalisme és un camí ple de dificultats. Però hem de perseverar, ser tenaços. I entendre que avançar cap el federalisme implica també refermar el caràcter obert i integrador del catalanisme, que vol dir, entre d’altres coses:

-        renovar el nostre imaginari cultural per assumir la diversitat de la societat i per construir una síntesi integradora.

-        Reconèixer el dret d’intervenció i de decisió, en l’espai públic, de tots els catalans. Sense excepció.

-        Assegurar les bases de la nostra prosperitat col·lectiva en un entorn cada cop més competitiu.

-        Formular un ideal  de ciutadania catalana atractiu, inclusiu i obert.

-        Utilitzar més eficientment els nostres instruments d’autogovern.

-        Sumar tots els nostres actius, sobreposant-nos de manera més sovintejada a les limitacions que imposen el partidisme, el sectarisme o el ressentiment.

Vaig acabant,

El he parlat del paper d’Òmnium Cultural, de la crisi econòmica, del nostre model de creixement, d’Europa, de la reforma constitucional, del pacte fiscal, del federalisme i del catalanisme integrador.

Vull acabar amb una referència a la nostra llengua, després de la polèmica generada per la famosa interlocutòria del TSJC.

La llengua catalana és la nostra llengua. És la llengua pròpia de Catalunya. És l’element més rellevant de la nostra identitat com a nació.

No era la meva llengua quan vaig arribar a Barcelona, un matí d’estiu d’ara fa 40 anys, quan era un adolescent.

Però la vaig voler aprendre i adoptar també com a meva, perquè és la llengua del meu país.

També és i ha de ser un vehicle d’acolliment i d’integració.

Ens hi va el nostre futur com a país cohesionat. Hem de fer el que calgui perquè les persones nouvingudes,  tinguin facilitat d’accés al català com a llengua pròpia de Catalunya.

Han de veure-la com una eina més per a l’assoliment de la ciutadania. Com un bon camí per sentir-se acollits. Un camí que nosaltres, amb amabilitat, els hem de mostrar.

No vull passar per alt la dificultat que comporta aquest procés d’adopció de la nostra llengua, en un context plurilingüe com el de la Catalunya d’avui, on el català coexisteix amb el castellà, llengua oficial i comuna al conjunt d’Espanya i a la majoria de països de l’Amèrica Llatina, d’on provenen bona part dels nous immigrants.

La coexistència de dues llengües oficials a Catalunya no ha de ser, ni ha de suposar cap problema, mentre siguem fidels al principi que ens guia de no dividir la societat per raons de llengua, i d’impulsar sense defallir el coneixement i l’ús de la llengua catalana.

Aquest principi és el que va estar en la base de la política lingüística vigent des de 1983.

En aquell moment, i gràcies a la visió i la tenacitat de Marta Mata, vàrem evitar la temptació fàcil d’organitzar el nostre sistema escolar en dues línies lingüístiques. Entre tots vam evitar el que hauria estat un greu error.

Per això estem i estarem determinats a evitar que broti el conflicte lingüístic a Catalunya, en contra dels qui han fet seva aquesta causa.

La nostra llengua, a més de ser apta per a qualsevol àmbit de la comunicació, la ciència o la creació, és i ha de ser vista i respectada com a llengua de prestigi i de progrés social per part de tots els ciutadans de Catalunya.

Sense estridències, però amb contundència, hem de ratificar el nostre compromís i deixar clar, com sempre hem fet, que el nostre és un model lingüístic d’èxit que no volem canviar.

No hem de ser rancorosos. Però tampoc desmemoriats. El mal que alguns han fet a la convivència entre catalans i a la convivència i l’entesa entre Catalunya i Espanya és molt gran.

Els confesso que quan veig que els mateixos que ahir van promoure recollida de signatures contra l’Estatut, van proclamar l’existència de persecució lingüística contra els castellà a Catalunya i han promogut recursos que tants problemes ens han originat, quan veig que aquests mateixos són, ara, els principals socis del govern de Catalunya no puc evitar un esglai i un sentiment de desconfiança.

No hem de ser rancorosos, però convé que no perdem la memòria.

Moltes gràcies per la seva atenció.

 

Avui el president Montilla publica a El Periódico de Catalunya l’article d’opinió que trobareu transcrit a continuació.

Queda molt per fer
JOSÉ MONTILLA, president de la Generalitat de Catalunya
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 11 de novembre del 2010

En la legislatura que acabem, amb el Govern d’Entesa que he tingut l’honor de presidir, Catalunya ha assolit el màxim nivell d’autogovern, el millor finançament i la màxima inversió pública de l’Estat en tota la història. Això són fets, no paraules. Si la inversió per càpita de la Generalitat era de 365 € el 2003, el 2009 ha estat de 735 €. En els darrers quatre anys hem contractat cinc mestres, tres mossos i dos metges cada dia. Hem fet 1.000 equipaments públics, d’entre els quals destaquen dues escoles per setmana. Hem fet lleis tan importants com la llei d’educació, la de serveis socials, la de salut pública, la de l’impost de successions -que farà que el 94% dels possibles contribuents no hagin de pagar- o la que permet recuperar l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Hem inaugurat el primer tram del canal Segarra-Garrigues, l’aeroport de Lleida-Alguaire, 13 noves estacions de metro, hem garantit -que no ho estava- el subministrament d’aigua de boca a la regió metropolitana de Barcelona, hem seguit desplegant la llei de barris fins a arribar a 100 barris objecte d’actuacions integrals de rehabilitació urbana i integració social, hem assolit importants acords amb els agents econòmics i amb els partits de l’oposició i hem ajudat més que mai els ajuntaments de Catalunya amb independència del seu color polític. En definitiva, hem deixat un país millor preparat per al futur.

Certament, el temps del tripartit ha passat. No és possible que segueixin governant juntes forces polítiques amb projectes tan diferents, especialment pel que fa al futur de l’autogovern de Catalunya. Els socialistes no estarem en un govern amb els que pretenguin convocar un referèndum independentista o promoure una dinàmica de confrontació estèril amb la resta d’Espanya que, a més, dividiria els catalans de forma temerària, ni tampoc no ens podrem posar d’acord amb qui no estigui disposat a emprendre les reformes necessàries per sortir de la crisi i mantenir l’Estat del benestar i les polítiques socials.

La prioritat per a la pròxima legislatura és la lluita contra la crisi. Caldrà seguir ajudant les nostres empreses per millorar la seva competitivitat, la seva capacitat d’innovació i la seva internacionalització. Caldrà seguir desenvolupant una gestió rigorosa de les finances públiques i la millora de l’eficiència i l’eficàcia de l’administració. Caldrà seguir desenvolupant polítiques socials que assegurin la igualtat d’oportunitats i l’existència d’una xarxa de solidaritat per a les persones i les famílies en dificultats.

No podem resignar-nos davant la realitat de molts joves en atur, amb pocs estudis i cap esperança. Per això hem mobilitzat i mobilitzarem importants recursos: beques-salari, microcrèdits i bonificacions a les empreses que els contractin. Tampoc no hem de resignar-nos davant la necessitat d’impulsar el reciclatge professional de molts treballadors en atur, especialment en el sector de la construcció. Nosaltres no ens resignem davant la crisi. Sabem que haurem de fer sacrificis i reformes, però estic convençut que ens en sortirem i que convé que la sortida de la crisi la impulsem els progressistes.

Aquests dies hem vist a tot arreu les propostes de la dreta. Les hem vist al Regne Unit amb el pla de David Cameron que Mariano Rajoy vol imitar i que Artur Mas fa temps que predica. Es tracta de retallar despeses socials, de reduir l’administració i de renunciar a millorar les infraestructures i els serveis públics. Artur Mas i els seus ja han dit que hi ha hospitals que no haurien fet, tampoc l’aeroport de Lleida. Han dit que promouran la gestió privada dels serveis públics i que volen reduir l’Administració en un 20% o un 25%. Encara no diuen quants mestres, mossos i metges volen acomiadar. Això ho diran, com David Cameron, si arriben al Govern, no abans.

El risc d’una victòria de CiU és doble. Per una banda, suposaria fer passes enrere en les polítiques socials. I per l’altra, suposaria una gran incertesa sobre les nostres relacions amb la resta d’Espanya. Artur Mas diu que votaria sí a la independència però que ara no és el moment. No descarta pactar amb els que proposen el concert econòmic i el referèndum independentista, però tampoc no descarta pactar amb el PP que ha recorregut el nostre Estatut i que posa tota mena d’obstacles a la llengua catalana. ¿Podem refiar-nos d’algú a qui tant li fa pactar amb Esquerra Republicana com amb el PP? ¿O d’algú que quan és requerit a donar explicacions davant de la justícia per presumptes irregularitats comeses pel seu partit es dedica a acusar la Fiscalia d’haver entrat en campanya? Jo crec que no.

Totes les enquestes ens diuen que la participació en les eleccions del 28 de novembre serà molt baixa. Hi ha qui pronostica que no votarà ni la meitat de l’electorat. Espero que no sigui així, el futur de Catalunya requereix la participació i el compromís de tothom. Jo espero contribuir a mobilitzar una majoria de catalans i catalanes en defensa de l’autogovern, en defensa de les polítiques socials i per una sortida progressista de la crisi. Per garantir el millor futur per a les famílies de Catalunya.

 

 

DECLARACIÓ DEL PRESIDENT MONTILLA (3.11.10)

Ahir vam conèixer la decisió de la Fiscalia de demanar al jutge Solaz que imputi els senyors Colom i Osácar en una peça separada del cas Palau de la Música.

No cal subratllar que es tracta d’un fet d’una enorme transcendència.

Quan la Comissió d’Investigació creada pel Parlament de Catalunya va abordar el cas Palau, els responsables de CDC amb Artur Mas al capdavant van afirmar que el “Daniel” mencionat en el sumari no era Daniel Osácar, home de confiança d’Artur Mas i responsable de finances de CDC.

Segons la Fiscalía això no és cert.

Avui Artur Mas en comptes de donar cap mena d’explicació i com a única resposta a l’actuació de la Fiscalia es limita a dir que la Fiscalia ha entrat en campanya.

És una afirmació del tot irresponsable venint del màxim dirigent de CDC.

Els partits democràtics hem de respectar les institucions i els procediments democràtics.

En defensa de l’honorabilitat de la política i per evitar que el procés electoral es vegi distorsionat per aquest procediment judicial, és absolutament necessari que Convergència es mantingui en la línia de respectar les institucions, la independència de la justícia i la lliure actuació de la fiscalia.

D’altra banda, no és concebible iniciar una campanya electoral amb una ombra de dubte tan gran pel que fa al finançament de la fundació d’un dels principals partits catalans.

La ciutadania espera de tots un capteniment rigorós i responsable. I que la campanya electoral no es vegi alterada per un debat com aquest. Jo no ho desitjo.

Per això demano solemnement a Artur Mas que parli clar als catalans. Que doni la seva paraula d’honor que ni CDC ni la seva Fundació s’han finançat irregularment, que no hi ha cap mena de relació entre l’adjudicació d’obra pública a una empresa i donatius al Palau de la Música que arribaven d’una o altra forma a la Fundació de CDC o als seus successius responsables de finances.

Crec en l’honorabilitat d’Artur Mas i crec que els catalans confiaran amb la seva paraula. Tant si és per dir que no hi ha res de res com per acceptar que potser s’ha comès alguna irregularitat.

Tot menys el silenci. Tot menys menystenir el paper de la justícia i de la fiscalia en aquest afer.

Li demano a Artur Mas un gest de sinceritat i de responsabilitat que la ciutadania, ben segur, sabrà reconèixer.

Ahir, en un acte celebrat al Palau de la Generalitat, el president Montilla ha fet balanç de la legislatura i ha signat el decret de convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya que tindran lloc el proper 28 de novembre. Podeu veure una ressenya i imatges de l’acte al web de la Generalitat i descarregar-vos l’important discurs del president Montilla.

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DEL MH JOSÉ MONTILLA, PRESIDENT DE LA GENERALITAT AMB MOTIU DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL SOBRE L’ESTATUT

Benvolguts conciutadans,

Avui, pocs dies després del quart aniversari de l’aprovació en referèndum del nostre Estatut, hem conegut la notícia que el Tribunal Constitucional ha dictat sentència en relació amb el recurs presentat pel Partido Popular, fa més de tres anys, contra la nostra llei fonamental.

Un Tribunal Constitucional que, com hem dit de forma reiterada, està lamentablement desacreditat i moralment deslegitimat per dictar aquesta sentència.

La indignació que sentim no ens ha d’impedir afirmar amb rotunditat que l’Estatut que varem votar segueix vigent i ha estat declarat constitucional molt majoritàriament.

La Sentència no ha donat la raó al Partido Popular que, recordem-ho, va impugnar 129 preceptes que afectaven a 201 qüestions del nostre Estatut. La sentència, certament, incorpora limitacions que caldrà analitzar i superar a través dels mecanismes polítics, jurídics i institucionals més adients. El Partido Popular no podrà amagar el seu fracàs polític. No han pogut liquidar l’Estatut, malgrat les seves continuades agressions i continuades pressions sobre el Tribunal.

L’Estatut és ben viu però s’ha vist afectat. Tot indica, amb la informació de la que disposem hores d’ara, que cap dels aspectes més fonamentals ha estat anul·lat.  El PP no ha assolit el seu objectiu polític. No podrà limitar les nostres aspiracions d’autogovern. Persistirem en les nostres conviccions i en la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

++

El Tribunal Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat. No ha fet honor a la seva alta missió i ha escrit una de les més tristes pàgines de la seva història política i jurídica al llarg d’aquests anys.

El Tribunal ha estat més obsessionat en dictar sentència que en fer Justícia i vetllar pel compliment del pacte constitucional. Serà recordat com el tribunal amb menys visió d’Estat que mai ha tingut la democràcia espanyola. Ha fet un mal servei a Catalunya, a Espanya i a l’esperit inclusiu de la Constitució del 78 que ningú pot segrestar.

++

Per aquesta raó, he volgut comparèixer immediatament davant vostre per dir-vos quina és la conducta que mantindré en els propers dies i què és el que demano i proposo al poble de Catalunya.

Com a President de Catalunya, en tot moment he manifestat -i avui ho reitero- que ens correspon a tots, com a senyal de respecte a l’Estat de Dret, acatar aquesta sentència.

Però acatar no vol dir compartir. I no comparteixo el contingut d’aquesta sentència, en allò que qüestiona l’Estatut, convençut com he estat sempre de la constitucionalitat íntegra de l’Estatut acordat entre el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles, i referendat majoritàriament pel poble de Catalunya.

Acatar no vol dir renunciar. No renunciarem a res del que s’ha pactat, signat i votat.

Ens hem sentit maltractats en aquest procés però, ara, en cap cas ens sentim vençuts. Tot el contrari.

No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació.

No renunciarem a la satisfacció plena de les aspiracions d’autogovern contingudes en l’Estatut que varem votar.

Malgrat la indignació que el coneixement de la sentència m’ha produït, i que no vull amagar-vos, crec que ara cal actuar amb serenitat i intel·ligència.

Les institucions catalanes i el poble de Catalunya han de poder expressar, serenament, la voluntat de no renunciar a cap de les seves aspiracions i exigir el respecte a la nostra dignitat com a país.

Tan bon punt he tingut coneixement de la notícia, n’he parlat amb el President del Parlament, amb el cap de l’oposició, amb els presidents de les forces que donen suport al Govern i amb els dels altres partits que conformen el nostre arc parlamentari.

A tots ells, els he traslladat la meva reacció inicial i els he comunicat que penso convocar una sèrie d’accions, que es desenvoluparan els propers dies, i que ara vull anunciar públicament.

Primer.- He proposat que els grups polítics que volen defensar l’Estatut votat pel poble intentin acordar una resposta conjunta a la Sentència. Per tal de treballar en aquesta direcció, he demanat a un grup d’experts juristes una anàlisi d’urgència del contingut de la Sentència i que avaluïn els seus efectes sobre el nostre autogovern. A partir d’aquesta anàlisi, intentarem formular, de la manera més unitària possible, les propostes necessàries per assolir plenament els objectius fixats a l’Estatut, alguns dels quals han estat ara qüestionats.

Segon.- Convocaré els presidents dels grups parlamentaris, al llarg d’aquesta setmana, per valorar la Sentència i les seves conseqüències jurídiques i polítiques.

Tercer.- Demanaré comparèixer davant el Parlament de Catalunya, per expressar la meva posició política i el capteniment de la Generalitat i per donar compte davant la cambra de les actuacions dutes a terme i de les que consideri convenient impulsar en els propers dies.  I compareixeré també per establir la millor resposta política i institucional possible, per defensar l’Autogovern de Catalunya, del qual l’Estatut n’és la seva expressió màxima i al que els catalans no pensem renunciar.

Quart.- He parlat amb el President del Govern d’Espanya. Li he traslladat, sense ambigüitats, la nostra decepció per un procés i una sentència que mai no s’hauria d’haver produït. Aquesta sentència no pot derivar cap a una crisi de confiança. Tenim un problema que només la voluntat política i la determinació conjunta de les institucions polítiques catalanes i espanyoles podrem superar, si ens comprometem junts a desenvolupar tot el que hem pactat, acordat, votat i referendat. Caldrà refer el pacte polític que va possibilitar l’Estatut per superar les conseqüències polítiques i jurídiques d’aquesta sentència.

Cinquè.- Convençut que el nostre poble ha de fer sentir la seva veu per expressar el seu sentiment d’afirmació nacional i la seva voluntat de governar-se, us vull demanar, benvolguts conciutadans, que respongueu massivament a la proposta de manifestació que forces polítiques i socials han d’organitzar per poder expressar cívicament i democràticament la nostra voluntat d’autoafirmació i d’autogovern.  Caminem junts, units, tots els que estimem el país i defensem l’autogovern. Fem de la senyera, la nostra pancarta unitària. I demostrem que som una nació i que formem un sol poble.

I encara us vull demanar, com a President, que eviteu traslladar la decepció i la indignació d’aquests moments, que jo sento com ningú, cap a una confrontació negativa amb els altres pobles d’Espanya.

Insisteixo: som davant d’una sentència que és responsabilitat exclusiva d’un tribunal. No som davant d’un judici de la resta d’Espanya contra Catalunya. L’Estatut es va fer amb ànim de concòrdia. Un ànim que Catalunya ha de mantenir, però que exigeix també el respecte i el compromís dels altres.

Ciutadans i ciutadanes de Catalunya:

Defensaré íntegrament el contingut del nostre Estatut.

L’Estatut es l’expressió majoritària de la unitat civil i política del poble de Catalunya.

Hi ha d’altres opcions legítimes, però aquesta es la majoritària i la que més cohesiona la nostra societat.

L’Estatut és la nostra Llei de lleis. Tot allò que conté, com a expressió jurídica d’una voluntat política compartida, ens ho hem guanyat a pols i ho farem valer a través dels instruments més adients.

Ara és el moment d’expressar la grandesa de Catalunya.

De demostrar tot el que ens uneix i d’oblidar el que ens separa.

De manifestar la nostra indignació amb la serenitat d’un poble madur i que sap el que vol.

D’afirmar la nostra voluntat d’autogovern amb determinació.

De treballar amb intel·ligència i passió per assolir tot el que ens havíem proposat quan varem pactar l’Estatut.

D’exigir el compliment del pacte polític que va fer possible el nou Estatut i de posar, per tant, a totes les institucions que el van subscriure davant de les seves responsabilitats.

Tot això no serà fàcil.

No us vull enganyar.

Tots sabem que vivim temps difícils en que s’encavalquen una profunda crisi econòmica i la incertesa que pot obrir aquesta sentència.

Per això, hem d’actuar combinant la màxima determinació amb la màxima serenor.

No és temps de foguerades ni de gesticulacions que duren el que duren, però que no canvien res i porten a la frustració.

Creieu-me, la fórmula d’èxit és mantenir inamovible la nostra unitat al servei d’un objectiu tan assenyat com el d’exigir el compliment d’un pacte i mantenir alhora la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya.

Estic convençut que podem superar aquesta prova.

Que aquest propòsit és possible.

Que Catalunya en sortirà enfortida, si tots sabem estar a l’alçada de les nostres responsabilitats.

Tenim més determinació política i més instruments per assolir tots els objectius que ens havíem marcat, sense cap mena de renúncia. Aquest Estatut és fort perquè el país és fort. Alguns el volen fer trontollar, però no podran perquè els seus fonaments són sòlids.

La immensa majoria, més del 95% del text estatutari, ha estat confirmat com a constitucional. Aquesta és la realitat, però no ens conformem. El volem tot, íntegre, desplegat en plenitud, perquè és el que va voler el poble de Catalunya.

Però vosaltres teniu la paraula. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya serà el moment en que vosaltres, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, podreu decidir en quina direcció cal continuar.

Mentrestant, jo, com a President, defensaré l’Estatut. El nostre Estatut.

Amb aquest esperit actuaré, determinat més que mai a fer honor al compromís que vaig adquirir en prometre el càrrec de President de la Generalitat.

Aquesta és la meva paraula. Aquest és el meu compromís.

Visca Catalunya!

Aquí teniu l’important discurs del president Montilla al Senat en defensa de la constitucionalitat de l’Estatut i exigint la renovació del Tribunal Constitucional.

Demà a les 10.30 hores es produeix a Madrid un fet polític molt rellevant: el president de la Generalitat compareixerà davant la Comissió General de les Comunitats Autònomes per defensar la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, denunciar l’anòmala situació del Tribunal Constitucional i exigir la seva renovació. No cal dir que compareix a petició pròpia i que la seva compareixença s’emmarca en el conjunt d’actuacions acordades pel ple del Parlament de Catalunya el passat 29 d’abril. Caldrà estar molt amatents a la intervenció del president i a la resposta que rebi del Govern d’Espanya, les demés Comunitats Autònomes i els grups parlamentaris del Senat. El president Montilla ja va exposar les raons de Catalunya en un article publicat al diari El País el passat 5 de maig. Estic convençut que la compareixença del president Montilla servirà per desbloquejar la renovació del Tribunal Constitucional.

Andreu Mayayo descriu el panorama en un article publicat avui a Públic. I Luis García Montero exigeix en un article publicat a Público una major valentia per part del PSOE en la defensa d’un model federal d’Espanya que s’oposi als plantejaments centralistes del PP i els de la que García Montero assenyala com a màxima exponent del nacionalisme madrilenyista,  Esperanza Aguirre. Així, com diu també García Montero, “dejaremos de hablar sobre lo que nos separa y empezaremos a reconocer lo que nos une. Nos puede unir, por ejemplo, el modo de respetar nuestras diferencias”.

En compliment de la resolució del Parlament de Catalunya, demà a la tarda els grups parlamentaris catalans al Senat presentaran una proposició de llei per reformar la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional. Sense deixar aquesta qüestió, m’ha sorprès moltíssim l’actitud de Josep Antoni Duran Lleida que semblava convidar a dimitir al magistrat català del Tribunal Constitucional, Eugeni Gay. Eugeni Gay és un magistrat que no ha acabat el seu mandat i s’ha distingit precisament en la defensa de les posicions més autonomistes, per tant la seva renúncia acabaria afavorint els sectors més hostils al nostre Estatut.

També m’ha sorprès molt la decisió d’Artur Mas de no acompanyar el president Montilla amb motiu del debat al Senat. Serà l’únic dirigent polític català que no ha volgut ser present en aquesta defensa institucional de l’Estatut sense que hagi proporcionat cap excusa. Li hem demanat que reflexioni però per ara no hem obtingut una resposta positiva. Crec que cal que els que reflexionin siguin els ciutadans i ciutadanes de Catalunya: ¿voldrien tenir de president algú que posa massa sovint els seus interessos partidistes per davant dels interessos de Catalunya i el seu autogovern? Podeu seguir la polèmica al voltant de l’absència d’Artur Mas en aquesta crònica d’El País i en la crònica de José Rico a El Periódico de Catalunya.

Però aquesta setmana la polèmica més important ha sorgit de la investigació sobre el cas Palau de la Música. En uns papers de Fèlix Millet i en una llibreta de Gemma Montull, col·laboradora de Fèlix Millet i fill del seu home de confiança, Jordi Montull, s’han trobat anotacions que relacionen importants donatius al Palau de la Música amb concessions d’obra pública per part del Govern de Catalunya i curioses correlacions entre aquests donatius amb donacions del Palau de la Música a la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. També s’ha trobat una relació de pagaments a proveïdors del Palau de la Música que també treballaven per les campanyes electorals de CDC, fins i tot hi ha una relació encapçalada pel títol “Factures convergents”. I també s’han publicat novetats al voltant d’un presumpte pagament de comissions per una requalificació urbanística a L’Ametlla del Vallès. Podeu llegir els detalls de tot això a les cròniques de Jesús García Albalat a El Periódico de Catalunya “Millet va anotar ingressos milionaris per obra pública adjudicada per CiU“, “El diari de Gemma Montull” i “Millet va pagar amb diners de Ferrovial a proveïdors del Palau i de CiU“, l’editorial d’El Periódico de Catalunya “Millet, Ferrovial i els diners de CDC“, les cròniques de Miquel Noguer i Lluís Pellicer a El País “Dinero de Ferrovial iba supuestamente a fondos de Millet y a entidades afines a CDC” i “Millet tenía a sueldo al alcalde de L’Ametlla según la investigación” i les cròniques de Santiago Tarín a La Vanguardia “Una agenda vincula pagos políticos y patrocinios” i “El Palau gastó miles de euros en consultorías“.

El mateix dia que apareixien les primeres informacions sobre aquest nou gir del “cas Palau” vaig demanar públicament a Artur Mas que desmentís de forma solemne i inequívoca que “els diners que la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya havia rebut del Palau de la Música no tenien res a veure amb l’adjudicació a una important empresa constructora de les obres de la línia del metro i de la Ciutat de la Justícia per part del Govern de la Generalitat els anys 2001 i 2003″. La meva declaració acabava dient “Artur Mas ha de deixar clar que Convergència Democràtica de Catalunya no ha utilitzat el Palau de la Música per encobrir donatius d’empreses adjudicatàries d’obra pública”.

De forma immediata el grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa es va adreçar al nostre grup per demanar la constitució d’una Comissió d’Investigació. El dia següent ho va fer el grup parlamentari popular i avui mateix ERC ha fet declaracions en el mateix sentit. La manca d’explicacions convincents de CDC sobre aquest afer suscita molts interrogants. ¿Per què dimonis arribaven diners del Palau de la Música a la Fundació de CDC? ¿Per què Fèlix Millet va donar diners a Àngel Colom per eixugar antics deutes del Partit per la Independència? Des del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi esperàvem una ràpida i contundent resposta per part de CDC i, a més, ens plantejàvem alguns interrogants sobre la constitució d’aquesta Comissió d’Investigació, tal com vaig comunicar a Dolors Camats en una carta que us convido a llegir. Avui mateix Dolors Camats m’ha contestat amb molta precisió sobre les qüestions plantejades (aquí teniu el resum de la resposta de Dolors Camats que publica el web d’Iniciativa) i dimarts la direcció del nostre grup decidirà sobre la constitució d’aquesta Comissió d’Investigació. M’estimaria més que l’actitud i les declaracions dels dirigents de CDC i en particular d’Artur Mas la fessin innecessària, però per ara no és així.

Sobre aquesta qüestió us convido a llegir els articles de David Miró “¿Tenen idelogia les empreses?”, Andreu Mayayo “Els fets del Palau, 50 anys després”, Jordi Font “Uns ‘fets del Palau’ i els altres” i Francesc Valls “La libretita de Montull”.

També us poden interessar les dades de l’enquesta de primavera del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat , i l’article de David Miró “¿Artur Mas és independentista?”.

Totes aquestes qüestions no ens poden fer oblidar que el més important és la crisi i, en aquest sentit, vull destacar una magnífica iniciativa de la Federació de Municipis de Catalunya presidida per Manuel Bustos que va organitzar un acte a Madrid per fer conèixer les ofertes de sòl industrial dels municipis catalans. Ho podeu veure a les cròniques de Luis Meyer a El País i de P. Allendesalazar a El Periódico de Catalunya.

Avui fa una setmana del final de la consulta sobre el futur de la Diagonal de Barcelona. El resultat definitiu, contrari a les posicions que havia defensat el govern de la ciutat, va provocar un terratrèmol polític a l’Ajuntament, amb la marxa de Carles Martí que serà substituït com a primer Tinent d’Alcalde per Jordi William Carnes i com a regidor de Ciutat Vella per la nova Tinent d’Alcalde, responsable també de Seguretat Ciutadana, Assumpta Escarp. Queda oberta, doncs, una nova etapa política a la ciutat. He triat sis articles i entrevistes que serviran per fer-vos una idea dels reptes que ha d’encarar el nou equip de l’alcalde Hereu: Enric Company “Lo de menos era la Diagonal”, Miquel Molina “Vendedores ambulantes”, Xavier Bru de Sala “Barcelona: la crisis es cultural”, Rafael Pradas “La nova etapa municipal després de la Diagonal” i les entrevistes a Jordi William Carnes que li fan Blanca Cía i Oriol Güell a El País i a Jordi Hereu que li fan Maria Dolores García i Ketty Calatayud a La Vanguardia.

Passant a la política espanyola començo per recomanar dos articles del sociòleg i director del Publiscopio del diari Público José Luis de Zárraga: “¿Dónde están los votos del PSOE?” i “¿De dónde salen los votos del PP?“.

Segueixo amb cinc articles molt crítics sobre la reacció del PP davant dels casos de corrupció i que l’afecten i sobre l’herència política d’Aznar: Manuel Rico “Las únicas prácticas del PP”, Marco Schwartz “Una sentencia demoledora”, Rosa Paz “Camps dispara contra tothom abans de desplomar-se”, Gran Wyoming “Todos son Camps” i Francesc Sanuy “Vade retro, PP”.

Sobre l’enverinada situació de la justícia espanyola us aconsello que llegiu l’article del membre del Consell General del Poder Judicial José Manuel Gómez-Benítez “El gobierno de los jueces”.

Aquesta setmana hem tingut una magnífica notícia la detenció dels números ú i dos de la banda terrorista eta. Podeu llegir al respecte l’article de Luis Rodríguez Aizpeolea “Más cerca del final de la banda”.

Però la notícia de la setmana ha estat sense dubte l’aprovació del Decret-Llei que conté les mesures de reducció de la despesa pública, les seves causes i els seus efectes. Podeu llegir al respecte els articles d’Andreu Missé “España promete ante el Eurogrupo acometer reformas estructurales”, el resum del contingut del decret-llei extret del web de La Moncloa que vaig publicar en el meu diari, i el resum fet per Lara Otero al diari El País “Recorte grueso en las arcas públicas”.

En explicació i defensa d’aquest important paquet de mesures us recomano que llegiu els articles de Pepe Blanco “El recorte” i Leire Pajín “Necesitamos un esfuerzo conjunto” en els seus blocs, l’entrevista a José Blanco que li fa Amanda Mars a El País, els articles de Joaquim Nadal “Infraestructuras y crisis” i Leire Pajín “Decisiones difíciles”, la magnífica entrevista a Octavio Granado que li fa avui a Público Amparo Estrada i la intervenció de José Luis Rodríguez Zapatero en l’acte polític celebrat avui pel PSOE a Elx.

Us interessaran també les opinions d’autoritat dels editorials d’El País “La solución posible” i “En la hora crucial” i d’El Periódico de Catalunya “La sistemàtica oposició del PP“, l’entrevista a Angel Gurría, secretari general de l’OCDE, que li fa Antonio Jiménez Barca a El País i l’article de José Luis Leal “El inicio del ajuste”.

En aquest context no us hauríeu de perdre les dures reflexions polítiques i econòmiques d’Enrique Gil Calvo “Naufragio”, Miquel Roca “La hora de la verdad”, Enric Llarch “Más pobres”, Josep Ramoneda “Reformas pendientes”, Lluís Foix “La fiesta ha terminado”, Ignacio Sotelo “Ponerse en lo peor”, Remei Margarit “Sostener” i Gonzalo López Alba “La metamorfosis presidencial”.

Amb un contingut més directament econòmic trobo imprescindibles els articles de Pablo Beramendi i David Rueda “El pozo, el perro y las pulgas”, José García Montalvo “¿Recuperación inmobiliaria?”, Angel Laborda “El consumo tira, pero solo” i Jordi Sevilla “Cuatro modelos para armar platos rotos” i l’entrevista a Carmen Reinhart que li fa Andy Robinson al suplement Dinero de La Vanguardia que porta el títol “En España el problema es la deuda privada, no la pública”.

Com sabeu està oberta una reflexió sobre la necessitat d’introduir reformes en el sistema fiscal. No us perdeu les reflexions al respecte d’Antonio Durán-Sindreu Buxadé “Crisis y fiscalidad” i Lucía Abellán “Agora les toca a los más ricos”.

I per connectar amb la reflexió més àmplia d’abast europeu trobareu molt interessants els articles de Kepa Aulestia “En puertas del cambio”, Lluís Foix “Està en joc el model”, Josep Oliver “Rescat, ajust i euro” i Lluís Bassets “La tortuga política, tras la liebre de la crisis”.

En efecte, la nostra capacitat col·lectiva per sortir de la crisi depèn en gran mesura de la capacitat de resposta de la Unió Europea. Sobre aquesta qüestió crucial us convido a llegir els articles de Javier Solana “Europa avanza a pesar de todo”, Pedro Sánchez Pérez-Castejón “El desafío de la cooperación” i Timothy Garton Ash “Europa avanza sonámbula hacia el declive”, l’editorial d’El País “A empujones“, l’entrevista a Andreu Mas-Colell que li fa J. P. Velázquez-Gaztelu al suplement Negocios d’El País, i els articles de Daniel Gros “¿Los bárbaros, a la puerta de la UE?”, Andreu Missé “Alemania toma las riendas del euro” i Jürgen Habermas “En el euro se decide el destino de la UE”.

També som molts els que pensem que sense una regulació més estricta dels mercats a nivell mundial i una taxació dels moviments especulatius de capital que també cal prendre a nivell internacional no estarem en condicions de prevenir crisis futures. Podeu llegir al respecte els articles de Jordi García-Petit “Mercats sanguinaris”, Andreu Missé “Europa toma medidas contra las operaciones especulativas”, Eliseo Oliveras “La UE s’uneix per reforçar el control sobre els fons especulatius”, Vicenç Navarro “¿Qué mercados financieros?” i Soledad Gallego-Díaz “Una especulación salvaje”.

Tampoc no convé menystenir la reflexió de Paul Krugman, relativa als Estats Units però que va més enllà, “¿Se avecina una década perdida?”.

Us convido a llegir tres entrevistes que li han fet a Michelle Bachelet amb motiu de la seva estada a Barcelona, Josep Martinoy a El Punt, Montse Martínez a El Periódico de Catalunya i Lluís Amiguet a La Vanguardia.

I en record a una altra gran dona, que hem perdut recentment, us convido a llegir les necrològiques de Rosa Virós, militant socialista, escrites pel Rector de la Universitat Pompeu Fabra Josep Joan Moreso i el professor Miquel Caminal.

“Perles” del programa del Polònia emès el 20 de maig, resum crític realitzat per Núria Iceta. Podeu trobar totes les Perles del Polònia aquí, amb imatges, vídeos i tot.

LES PERLES
- Si Trias es menja les “r“ ara Hereu s’ha hagut de menjar la “C“, i aquí el veiem, no començant les obres de la Diagonal sinó cavant la seva pròpia tomba.

- Tercera entrega dels monòlegs “tot i que“ d’Artur Mas, per paliar les seves indecissions… brillant! Aquesta setmana toca “les retallades de ZP“. Sembla que Oriol Pujol ha adoptat en mateix sistema “encara que“ i Duran en la versió “però“… mira tots tres poden fer un grup de rap amb això.

EL MILLOR – ALGÚ HO HAVIA DE DIR (nova secció de Joan Tardà al Congrés de Diputats)
- Els japonesos, quan estan sols, mengen amb forquilla, i perdoneu, però algú ho havia de dir.
- L’última temporada de Lost és una mierda, i perdoneu, però algú ho havia de dir.
- Els volcans de la Garrotxa, com a volcans són una merda, i perdoneu, però algú ho havia de dir.

EL PITJOR
- 19 de maig de 1960, els Fets del Palau. Pujol està disposat a cantar el Cant de la Senyera malgrat la seva tos “tranquils, només durarà un parell de dies“. Però, els Fets no van ser aquests, sinó el fet que Fèlix Millet fes desaparèixer les octavetes antifranquistes… se les voldria revendre?

ARXIU HISTÒRIC (avui fa un any…)
- Camps sʼentrevista amb Montilla i… un traductor, perquè, és clar, Camps parla valencià (en la intimitat) i Montilla català (en públic):
–Què, tot bé?
–Tot bé. I tu, tot bé?
–Tot bé.
–Doncs que bé!
Però és clar, la cosa es complica quan el President Montilla es deixa anar i utilitza la seva particular versió dialectal plena de cabòries i el resultat és un diàleg marxià (de Groucho) extraordinari. El veritable desllorigador serà Raimon que, a crits, és clar, posa les coses en clar amb aquesta bonica cançó:

[Al vent]

El tren!!!
Parla del tren!!!
Voleu un treeeen
Lo puto tren!!!
Del corredooooooor
Mediterraniiiiii
I junts!!!
Fent front comú!!!
Enfront Madriiiiid
Lluitant pel tren!!!
I pels caléessssss
De tot el móooooon

LA PICADA D’ULLET
- Garzón, que com que està apartat de la judicatura s’ofereix a imitar-se a ell mateix, diu que Cesc Casanovas exagera la seva modèstia

SURREALISTA
- La política fa estranys companys de viatge… si Carretero té a Laporta, Carod i Puigcercós han fitxat Núñez.

KA FORT
- ZP retallant les ajudes socials en directe, res de paga de jubilació, res de targeta rosa i res de xec nadó.

LA NOVETAT
- Ferran Torrent, l’escriptor valencià que sempre escriu sobre gent que juga a cartes.

ZW 215 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

http://www.1billionhungry.org

1billionhungry és una campanya que té com a objectiu principal recollir, com a mínim, un milió de signatures contra la fam, impulsada per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). La iniciativa es va presentar el passat 11 de maig a la seu oficial de la FAO a Roma, amb el so de centenars de xiulets que van sonar gràcies a la participació de diverses persones, entre elles els esportistes Patrick Vieira i Carl Lewis. També, actors com Jeremy Irons -protagonista d’un dels vídeos de la campanya: I’m Mad as Hell- se sumen a associacions i entitats diverses arreu del món per a donar suport a aquest projecte.

1billionhungry pot seguir-se a través de Twitter, Facebook, YouTube o Flickr, on es recullen les diferents iniciatives que es promouen per animar a la participació i difusió de la campanya, així com a signar la petició amb la finalitat de pressionar els polítics per a que actuïn de manera decidida i efectiva.

ZV (Zona Vídeo). Exemples àudio-visuals de comunicació política. Una sèrie de peces àudio-visuals que tracten, exemplifiquen i reflecteixen alguns dels punts de la comunicació política. Interessant.

A continuació hi trobareu l’article del President Montilla publicat avui al diari El País que és, en la meva opinió, d’imprescindible lectura.

Las razones de Catalunya merecen ser atendidas

Defender la ley y la voluntad de la ciudadanía es un deber básico de toda acción política democrática. Lo es, evidentemente, para el Presidente de Catalunya. Defender el Estatut de Catalunya es defender la Ley. Y es, al mismo tiempo, defender la voluntad democrática de la ciudadanía.  Para defender el Estatut, como en su momento para aprobarlo, necesitamos inteligencia, convicción y determinación. Es decir: voluntad política, razones, unidad y alianzas. Todo ello quedó reflejado en el editorial de la prensa catalana “Per la dignitat de Catalunya”, masivamente compartido por ayuntamientos, sindicatos, instituciones económicas, sociales y culturales, y la inmensa mayoría de las fuerzas políticas de Catalunya.

La resolución aprobada por el Parlament de Catalunya la semana pasada y votada por el 85 % de los parlamentarios catalanes, así como las iniciativas políticas también aprobadas por el Govern, son una buena prueba del alto grado de consenso que sigue suscitando la defensa del Estatut de Catalunya.

La resolución reitera nuestro convencimiento de la plena constitucionalidad del Estatut y recuerda su vigencia, legitimidad y la obligación de cumplirlo y desarrollarlo; traslada al Congreso de los Diputados y al Senado la urgente e inexcusable necesidad de proceder, respectivamente, a la designación del magistrado para cubrir la vacante producida por la defunción de uno de los miembros del Tribunal Constitucional y a desbloquear el procedimiento de designación de otros cuatro magistrados pendiente desde hace más de dos años; constata que después de cinco intentos fallidos de dictar sentencia, el Tribunal Constitucional no está en condiciones de ejercer las tareas que constitucionalmente tiene asignadas y acuerda promover todas las acciones legales a fin de conseguir que el Tribunal Constitucional se declare incompetente; y propone a los grupos parlamentarios catalanes en el Senado que impulsen una propuesta de reforma de la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional.

La mayoría del Parlament de Catalunya votó esta propuesta porque entiende que su obligación permanente es defender el autogobierno y el Estatuto, una Ley Orgánica refrendada por el pueblo de Catalunya tras ser negociado entre una delegación del Parlament y las Comisiones Constitucionales del Congreso y del Senado y aprobada por mayoría absoluta de las Cortes Generales, siguiendo escrupulosamente el mandato constitucional.

No estamos pidiendo ahora que se cambien las reglas de juego, sino que se cumplan. No pretendemos presionar al Tribunal Constitucional y tampoco negamos su función, respetuosos como somos de las instituciones y el Estado de Derecho. Lo que señalamos es la severa anomalía en la que se encuentra el Tribunal, incompleto, con cuatro miembros que acabaron su mandato hace más de dos años y con un miembro recusado a través de una decisión controvertida.

La situación descrita impide objetivamente que el Alto Tribunal pueda desarrollar con plena normalidad institucional sus funciones. Nuestro deber es reclamar que esa completa normalidad institucional sea restaurada para conseguir que, sea cual sea la decisión del Tribunal, pueda ser aceptada con naturalidad, más allá de la razonable duda (no viable jurídicamente con la actual LOTC) sobre si lo mejor no hubiera sido someter al control de constitucionalidad el desarrollo del propio Estatuto y no su texto que, como no me cansaré de subrayar, es fruto de un acuerdo político entre quienes representan la soberanía popular que ha sido refrendado por la ciudadanía a la que debe servir.

Creo sinceramente que no se trata tan solo de la defensa del Estatut, sino de la defensa de una interpretación de la Constitución en la que sigamos cabiendo todos los que luchamos por ella, la defendimos y la aprobamos. Una Constitución que también pertenece a los catalanes y debe amparar nuestra voluntad de mayor autogobierno. Una Constitución, la del 78, fruto de un generoso acuerdo por la democracia, por la libertad y la convivencia. Una Constitución que creaba un espacio de de consenso, de entendimiento y de apertura. Una Constitución que algunos pretenden secuestrar a través de la imposición de una visión restrictiva y cicatera de su Título VIII que, por su carácter abierto, debía ser completado por los Estatutos de Autonomía que devienen así bloque de constitucionalidad. No creo que tras el proceso que ha llevado a la plena vigencia del Estatuto por casi cuatro años se deba cercenar ahora un texto cuya aplicación no es directa, sino que depende de un desarrollo legislativo y competencial que siempre está sujeto a los criterios de constitucionalidad definidos por el Alto Tribunal. No exagero si llamo la atención sobre el riesgo de causar un daño irreparable a Catalunya y a España.

El Partido Popular justificó su recurso contra el Estatut por el riesgo de ruptura que según ellos contenía. Casi cuatro años de plena y normal vigencia debieran bastar para desmontar tan falso argumento. Por un espurio interés partidista el PP generó una alarma y un malestar que han ido cayendo por su propio peso. El Estatut, no sólo no ha roto España, sino que ha supuesto un importante referente para otras CC.AA. en la reforma de sus propios Estatutos. Estatutos ante los cuales no ha habido ni confrontación, ni recelos, ni recursos, y que han obtenido, estos sí, el voto favorable del PP. El Estatut, lejos de romper España, ha coadyuvado a renovar el pacto constitucional, y ha proporcionado más y mejores instrumentos de autogobierno para Catalunya y otras Comunidades Autónomas, y un sistema de financiación que ha beneficiado a todos.

La sentencia más importante en los 30 años de vida del Tribunal y que afectará por primera vez a una ley orgánica refrendada por los ciudadanos, nuestro Estatut, no debe ser dictada en una situación tan anómala como la anteriormente descrita. Algunos piden que se deje trabajar con serenidad al Tribunal. Pero es que precisamente este Tribunal es difícil que pueda trabajar con la debida y necesaria serenidad. Su imparcialidad está seriamente cuestionada. Y difícilmente sus decisiones sobre un tema tan delicado, si se toman en condiciones tan precarias, no serán cuestionadas.

No hay sentencia que pueda juzgar los sentimientos de los ciudadanos de Catalunya ni su voluntad, todavía mayoritaria, de desarrollar su autogobierno en el marco de una España constitucional. No hay tampoco Tribunal que pueda apropiarse de la Constitución amputando las posibilidades de interpretar su espíritu y su letra, sus logros, su ambición, su riqueza e incluso los modelos de convivencia, sociales, culturales y lingüísticos, que ha hecho posible hasta hoy. Es esa Constitución, en su lectura más rica y abierta, la que debe preservarse precisamente porque nos ha ofrecido los mejores años de convivencia democrática y progreso económico y social.

Catalunya pide a las fuerzas políticas y todas las instituciones españolas una reflexión de urgencia en un momento crucial. Lo pide el Parlament de Catalunya y el President de la Generalitat en nombre de la ciudadanía. Y lo hago personalmente también, por profundo sentido de responsabilidad institucional, como máximo representante del Estado en Catalunya.

Lo que está en crisis no es el prestigio de una institución.  Está en riesgo el sentido y el alcance del pacto constitucional, si aquellos que dicen defender la Constitución utilizan de foma cicatera su texto para subvertir su espíritu;  si aquellos que deberían interpretarla devienen tercera cámara legislativa y actúan como árbitros parciales; y también si aquellos que deberían reivindicarla, se repliegan conformados y pasivos ante tal despropósito. Que nadie se equivoque: Catalunya es gente y tierra de orden. Pero de orden democrático. Catalunya ha hablado y España no puede hacer oídos sordos ni callar. Hay demasiado en juego.

Decía al principio que necesitaríamos razones. Las tenemos, más que nunca. También fuerza, determinación e inteligencia, que vamos a demostrar en todo momento. Y alianzas. Sin ellas, las razones pueden acabar en frustración y la fuerza en ruptura. Catalunya busca aliados pero no sólo para si misma, para sus derechos y sus legítimas aspiraciones, sino para la España plural y federal, la única posible en democracia como marco de convivencia de pueblos distintos que quieren compartir un proyecto común.

Avui, el President Montilla ha tornat a parlar en nom de tots: cal renovar d’immediat el Tribunal Constitucional.

A continuació trobareu la Declaració institucional del President de la Generalitat.

Avui hem sabut que, un cop més, el Tribunal Constitucional ha estat incapaç de arribar a un acord i emetre una Sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

No és el primer cop que això passa.
Els magistrats porten així més de 3 anys i mig.

Hem mantingut la calma. Hem mantingut la calma i la serenitat durant tot aquest temps. I la mantindrem.

Hem treballat amb tranquil·litat. Amb tranquil·litat i fermesa. I seguirem treballant.

I hem manifestat en tot moment el respecte a l’Alt Tribunal i, també, el nostre dret a discrepar i a mantenir la nostra convicció i la nostra afirmació de la plena constitucionalitat de l’Estatut.

I no hem deixat de desplegar l’EAC, convençuts que és el millor per Catalunya, i perquè és la nostra obligació.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya porta en vigor 1.346 dies. Amb total normalitat. Ha permès eixamplar l’autogovern de Catalunya i, en contra del que deien els que l’han impugnat, no ha trencat Espanya.

L’estem desplegant amb intensitat, servint els interessos dels catalans i catalanes, i desenvolupant el pacte polític entre les institucions catalanes i espanyoles, que els ciutadans van refrendar.

Per això el procés de discusió de la Sentència no és normal, i és vist amb recel. I és comprensible el sentiment de fatiga que aquest llarg procés, i la seva incertesa, provoquen en l’opinió pública catalana.

Amb tot el respecte institucional, potser ha arribat el moment de dir que ni Catalunya ni Espanya han de suportar una nova fase de desgast i descrèdit d’una de les institucions més rellevants del nostre sistema polític.

El TC hauria de reflexionar sobre si, amb la seva composició actual, està en condicions de treballar amb la normalitat i la serenor que la seva alta funció reclama.

Cal recordar la situació anòmala del TC pel que fa a la seva composició i el bloqueig de la seva renovació quan quatre dels seus membres ja fa molt de temps que han culminat el seu mandat.

El TC hauria de reconèixer també el fet que si després de més de 3 anys i mig ha estat incapaç de dictaminar sobre la seva inconstitucionalitat, potser ha arribat el moment de dir ja que l’Estatut és senzillament, constitucional, com així creiem els que el varem aprovar, institucions i ciutadans.

El TC hauria de veure també si, per respecte a la seva responsabilitat en l’equilibri institucional de l’Estat de Dret, ha arribat el moment d’obrir una nova etapa. La renovació del Tribunal Constitucional és avui inexcusable.

En aquest sentit m’adreçaré al president del Govern espanyol i al líder del PP per exigir-los que impulsin la renovació immediata del TC per tal de permetre que desenvolupi amb normalitat les seves funcions.

Trobareu transcrit a continuació l’important discurs del president Montilla a Pinós explicant perquè voldria ser elegit novament com a President de la Generalitat. No us el perdeu per res del món.

Bon dia, amigues i amics,

Gràcies per haver-me volgut acompanyar en aquest dissabte d’abril a Pinós.

He volgut que sigui aquí, al centre geogràfic de Catalunya, on us parli de les raons per les quals vull tornar a ser elegit com a President de la Generalitat.

Som a Pinós, un magnífic espai natural i rural del Solsonès, aquest dissabte de primavera. Parlo des del cor de Catalunya, pel seu simbolisme, i us parlo amb el cor i al cor dels nostres conciutadans.

És el primer cop que sóc a Pinós. Però no ho oblidaré mai. Estic envoltat d’amics i amigues, de companys i companyes. Aquí, al centre de Catalunya, sóc conscient que vivim un moment molt transcendent de la nostra vida política, col·lectiva i personal.

Us miro i sé dels vostres anhels i preocupacions. Ho noto. Ho sento. Sé que espereu molt de mi i, també, que em feu confiança. Sóc una persona tranquil·la, reservada, continguda, però sento també el vertigen de la responsabilitat.

Avui es un dia molt important per a mi, perquè avui es el dia en què, junts, iniciem un llarg camí que espero ens porti a guanyar la confiança majoritària del poble de Catalunya.

Començar bé és molt important. Sé dels riscos del camí, conec les dificultats que haurem de superar, però també sé de la il·lusió i la fortalesa que tenim per servir a Catalunya i la seva gent. Sé que fer-ho des de la Generalitat i des de la Presidència és el més important que podem fer.

***
El proper dissabte els membres del Consell Nacional del PSC tenen la potestat de designar-me com a candidat socialista a la Presidència. Però he cregut convenient que, abans de prendre aquesta important decisió, tothom conegui quin és el meu propòsit.
Em proposo obrir una nova etapa, una etapa diferent.

Per això fa dies vaig presentar el meu equip de campanya. Amb un nou director. Idees noves i cares noves, i també experiència. I moltes ganes.

Volia que tothom conegués l’equip que m’envolta per afrontar aquesta propera campanya electoral. Com m’envolten els consellers i les conselleres socialistes, els diputats, els senadors, els alcaldes i regidors socialistes, la gran família que forma el PSC, i la gent que vol col·laborar i dialogar amb nosaltres.

Avui us parlaré de les idees que em mouen. Us explicaré per què vull assumir el difícil repte de guanyar les properes eleccions. Precisament quan els nostres adversaris, no sé si per ignorància o per prepotència, les donen gairebé per guanyades.
¡Que poc que coneixen els socialistes! Si tot just comencem a posar-nos en marxa. ¡Que poc que coneixen els catalans!
Que no volem que ningú decideixi per nosaltres. I, si m’ho permeteu, que poc que em coneixen també a mi!

***
Amigues i amics,

El 28 de novembre de l’any 2006 prenia possessió del meu càrrec. Sóc el 128è President de la Generalitat. Va ser, sense cap mena de dubte, el dia més important de la meva vida. La meva vocació de servei públic m’ha portat a ser regidor, alcalde, president de consell comarcal, president de diputació, diputat al Congrés, ministre del govern d’Espanya i, finalment, a la més alta responsabilitat que pugui ostentar un ciutadà o ciutadana de Catalunya.

Quasi quatre anys després, recordo vivament el moment de la presa de possessió i les meves paraules en aquell acte. Em vaig comprometre a pensar ordenadament, actuar racionalment i atendre càlidament. Em comprometia a treballar colze a colze amb tothom per construir una societat moderna, lliure, culta, solidària, equilibrada, desenvolupada econòmicament i respectuosa amb el medi ambient.

Allà hi havia la meva família, també. Els meus pares: discrets, humils, en silenci. Vull agrair-los els seu suport constant. Sé del seu patiment, de les seves preocupacions. Vull guanyar per ells també, per tot el que m’han donat, pel seu amor incondicional, pel seu exemple.

***
De mans del president Maragall vaig rebre el senyal que distingeix els Presidents de la Generalitat, i també la bona gestió del primer govern catalanista i d’esquerres i un nou Estatut que eixampla l’horitzó del nostre autogovern.

Segueixo creient i crec en l’Estatut i el defensaré sempre allà on calgui i davant de qui calgui, perquè aquest és l’Estatut que van acordar el Parlament de Catalunya i les Corts generals, l’Estatut que va ser referendat majoritàriament pels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. És el vostre Estatut, és el nostre Estatut, és el meu Estatut.

Temps hi haurà de fer un balanç exhaustiu de l’obra d’aquests quatre anys de govern. Caldrà fer-ho perquè alguns s’entesten en negar l’evidència. Han estat anys de molta feina, de molta inversió pública, d’infraestructures, de polítiques socials vigoroses, del nou finançament, de les noves competències. Hem invertit com mai. Hem estat al costat de les persones i dels seus problemes, per atendre les seves necessitats i per això, hem inaugurat més escoles, més centres de salut i més hospitals que mai. Mai Catalunya ha tingut tants mestres, tants mossos i tants metges com ara. Avui Catalunya té el capital físic més important de la seva història: des de centres de recerca a kilòmetres d’autopista sense peatge  o hectàrees de regadiu. Però encara queda molt per fer.

****
I la política no només són números o estadístiques. La política no és només gestió. Hem treballat perquè persones com la CÀNDIDA NEVADO puguin rebre millors serveis i prestacions com les que garanteix la llei de la dependència o la llei de serveis socials.
També perquè persones com la SOFÍA ACOSTA puguin estudiar, treballar, emancipar-se,  i fer possible el dret a l’habitatge o al treball de qualitat.  I tot això és possible gràcies al desplegament del nostre Estatut.

Però queda molt per fer encara. La crisi no ha estat vençuda, el nostre ideal de país és més a prop que mai, però encara no és una realitat.

Avui conec millor el país i la seva gent que fa quatre anys. Avui conec molt millor el seu potencial i també les seves mancances. En algunes coses no estàvem tant bé com ens pensàvem i com ens deien…. Massa anys perduts sense resoldre els problemes de l’educació, l’energia, l’aigua, les infraestructures o els residus, entre d’altres. Massa anys perduts sense posar les polítiques socials en el centre de l’acció de Govern

***
Sóc conscient que vivim en una època de desconcert, de manca de confiança, de problemes que apareixen de vegades com a impossibles de resoldre. Una època de conflictes i fins i tot de por. És veritat. Però també sé com hem arribat fins aquí. Conec l’esforç dels nostres pares i dels nostres avis. Els seus sacrificis. Ells i elles van superar situacions força més complicades que aquesta.
I us puc assegurar que jo tinc personalment i que tots tenim col·lectivament l’energia suficient per superar aquests obstacles i els que encara trobarem en el camí.

Precisament per això vull seguir treballant quatre anys més al servei de la gent des de la Presidència de la Generalitat. No només per les moltes coses positives que estem en condicions de fer, sinó per les conviccions i els valors que comparteixo amb la majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Sí, sóc i vull continuar sent el President de Catalunya. Ho vull ser. Estic preparat i disposat.
Sí, vull continuar representant amb dignitat i responsabilitat els milions de catalans, em votin o no.
Sí, vull ser hereu de la història i protagonista del futur del país. Junts. Colze a colze amb cadascun dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Sí, és Catalunya i la seva gent el que em mou i em motiva. No parlo de la Presidència, del poder. Parlo de Catalunya i del servei. M’han educat així i així vull seguir.

Crec que és molt més el que ens uneix que el que ens separa.
Crec en la força del treball i el valor de l’esforç i l’emprenedoria.
Crec en Catalunya, en aquesta nació forta i orgullosa, gelosa de la seva llibertat, generosa i apassionada.
Com no hauria de creure jo en Catalunya, precisament jo que sense haver nascut aquí vaig decidir esdevenir un català més.
Com no hi hauria de creure jo, que vaig arribar aquí als 16 anys, que em vaig obrir camí amb esforç i sacrifici, que vaig trobar aquí les oportunitats que la meva terra d’origen no em proporcionava.
Com no he de creure jo en Catalunya, que m’ha permès servir els meus conciutadans des de la més important de les seves institucions.

***
Soc català i catalanista, com la majoria dels nostres conciutadans
Sóc espanyol i federalista, com la majoria de catalans i catalanes
Sóc europeu i europeista, com la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya
Sóc progressista i de centreesquerra, com la majoria dels treballadors i treballadores, com la majoria de la gent del país.

Segueixo creient en una Catalunya de tots i per a tots. Una Catalunya oberta que dóna oportunitats a qui vulgui aprofitar-les, que no discrimina i que no es tanca, que reclama respecte i ofereix una mà estesa als que la respecten.

Una Catalunya que vol pesar més a Espanya i a Europa. Una Catalunya que sap que la riquesa està en el contacte amb els altres, que així es fa més forta, imparable.

Segueixo creient en aquesta Catalunya, la Catalunya que no s’ha rendit, la que sempre ha sabut aixecar-se quan ha caigut, la que tampoc es rendirà avui davant les dificultats.

Segueixo creient en la política, en la nostra capacitat col·lectiva per a transformar la societat, per fer-la millor, més justa, més equilibrada, més pacífica, més pròspera, més sostenible.

Segueixo creient en els milers d’homes i dones, de tots els colors politics, que es dediquen a la política.

Segueixo creient que aquells que han abusat de la confiança ciutadana per servir-se de les institucions en benefici personal, no podran desqualificar la molta i molt bona feina feta pels que som fidels als nostres compromisos amb la ciutadania.

Política i polítics estem al servei de la societat, per garantir drets i assegurar que tothom pugui exercir-los, per exigir el compliment dels deures, per gestionar en nom de tots allò que és de tots. Per retre comptes davant de tots.

***
Crec en la llibertat i en el pluralisme. La diferència d’idees ens enriqueix. I la capacitat de diàleg i acord ens enforteix. Crec en la democràcia i el respecte, en el civisme i l’educació, en la cultura i la creativitat.

Crec que els prejudicis ofeguen la llibertat. I que les simplificacions empobreixen el debat i la vida col·lectiva. M’agrada escoltar les raons dels altres, precisament perquè sé que no sempre tinc raó. Sóc conscient de les meves limitacions i sóc capaç de reconèixer les virtuts dels demés, bé pensin com jo o bé exactament el contrari.

Segueixo creient en el respecte a les idees de tots i en que l’única forma de seguir avançant és aconseguir posar-nos d’acord en els temes importants.  Governar a partir del diàleg i l’acord és el que intento des que vaig començar a fer política, i així seguiré, perquè hi segueixo creient.

Com segueixo creient en el socialisme, com ideal de justícia social, com a impuls permanent a favor de les reformes que proporcionen llibertat i oportunitats a tothom.

Sé que alguns diuen molt sovint que ja no hi ha diferències entre dretes i esquerres. Us diré una cosa: Normalment, ho diu gent de dretes. Jo crec que sí que hi ha diferències. Que no és el mateix conformar-se que rebel·lar-se.

Segueixo creient que per a l’esquerra el progrés implica el progrés de tots, i no només el privilegi d’alguns. Que la força de la llei i el pes de les institucions han d’estar al costat dels més febles, dels que més ho necessiten.

Llibertat, justícia, igualtat, solidaritat i fraternitat són els valors que donen sentit al meu compromís polític. Des de la lluita contra Franco, a la Presidència de la Generalitat.

Això és el que segueixo creient avui, i avui més que mai. Tant com a President del meu país, com des de la meva condició de ciutadà, des que vaig decidir viure i treballar a Catalunya, aprendre una llengua que no era la dels meus pares, formar una família, tenir cura dels meus fills i filles, i lluitar pel que creia i crec just.

Crec tot això. Segueixo creient en tot això. I el que per a mi és més important, crec que aquests valors i aquestes conviccions són majoritàries a Catalunya.

***
És per això que vull seguir treballant, per transformar el present, per construir un futur millor en què els valors que tants catalans i tantes catalanes compartim es vegin reflectits en la vida quotidiana.

Crec en Catalunya i en la seva gent
Crec en el seu caràcter treballador i emprenedor,
Crec en el potencial de les dones i els joves, mai no aprofitat del tot,
Crec en la generositat i l’empenta dels més grans,
Crec en la força del teixit econòmic, social, sindical i associatiu de Catalunya.

En això crec i per això governo.
És per això que us demano que em feu confiança.
És per això que quan arribi el moment demanaré als catalans i les catalanes que em facin confiança perquè sé quins són els problemes de Catalunya i tinc l’experiència, tinc la capacitat i tinc la determinació necessàries per superar-los.

Continuaré la lluita contra la crisi i impulsaré el creixement de la nostra economia, per afavorir la creació de llocs de treball.

Cercaré les millors solucions als problemes sense cap mena de dogmatisme.

Lideraré el combat contra la corrupció afavorint el compromís cívic i la  participació ciutadana.

Garantiré que el nostre país mantingui el sistema de protecció social i de benestar i que compti amb l’adequada dotació d’infraestructures, un sistema educatiu de qualitat i una cultura a l’abast de tothom.

Promouré el màxim consens entre els catalanistes i els progressistes, en defensa de l’Estatut i de les polítiques socials.

Asseguraré sempre la unitat civil del nostre poble. Impediré que res ni ningú no ens divideixi.

Treballaré per a una Espanya plural, per l’evolució federal de l’Estat de les Autonomies i per l’enfortiment del projecte europeu.

***
Amigues i amics, el futur millor que sempre hem desitjat està al nostre abast.

Arribades les eleccions, els catalans i les catalanes tindran la paraula. Segueixo creient, més que mai, que podem guanyar les eleccions, que cal que les guanyem. Segueixo creient que som el partit central de Catalunya.

No es tracta només d’un desig. És, també, una interpel·lació personal i col·lectiva. És una responsabilitat. No podem claudicar ni abandonar el camí iniciat. Ens hi juguem el futur. El nostre i el de les properes generacions. No exagero. Ho penso.

Segueixo creient que Catalunya vol grans avingudes de convivència, unitat i progrés.
Segueixo creient que Catalunya no vol ni dreceres, ni invents, ni sorpreses, ni passes enrere. I no tenim més bandera que la senyera, l’Estatut i Catalunya.
Segueixo creient en cadascun de vosaltres i en cadascun dels catalans i catalanes, als que  parlo de tot cor, i des del cor de Catalunya.
Jo segueixo creient que podem fer realitat els nostres somnis…

Jo segueixo creient. I tu? I vosaltres?
Si em dieu que sí, estic segur que tot és possible.

Moltes gràcies.