Després de conèixer la sentència i d’anar a la manifestació, aquesta setmana havia d’anar necessàriament marcada pel debat al Parlament celebrat divendres. Abans d’entrar-hi us recomano la lectura de l’article de Joan Barril “El president discret”, del que em va publicar ABC amb el títol “Sentencia, manifestación y política” i, si us interessa un anàlisi més profund de la sentència, us recomano que us llegiu l’Informe jurídic de la Comissió d’Experts sobre la Sentència.

Sobre el debat celebrat al Parlament us recomano que llegiu la imprescindible intervenció inicial del president Montilla, la meva intervenció com a portaveu del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi i la resolució aprovada, és a dir, la proposta feta pel president de la Generalitat en vista de la manca d’acord entre els partits.

Afortunadament el president Montilla va superar amb un cop d’audàcia l’atzucac provocat per la manca d’acord entre els partits, que s’havia iniciat amb el lamentable incident protagonitzat per Artur Mas que va abandonar de forma precipitada la reunió de líders convocada pel president al Palau de la Generalitat. David Miró en un article publicat a El Periódico de Catalunya qualifica l’actitud del líder de l’oposició com a “Un menyspreu a la Generalitat”. Artur Mas volia subratllar la manca d’acord entre els socis de govern (com si a aquestes alçades algú no sabés que entre ERC i PSC hi ha una gran diferència política en matèria d’horitzó nacional; mentre ERC diu que ha arribat l’hora d’obrir el camí cap a la independència, el PSC defensa refer el pacte estatutari, enfortir el pacte constitucional i anar avançant cap a un Estat federal) i confiava en que el president no seria capaç de prendre cap iniciativa. Tal com ja he comentat el president, a títol personal, va proposar al Ple del Parlament que s’aprovés una proposta de resolució que bàsicament implica mostrar la disconformitat envers el contingut de la sentència, reivindicar l’Estatut votat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i reclamar extreure’n tot el potencial d’autogovern que conté. El president Montilla va proposar també que el Parlament ratifiqués el Preàmbul de l’Estatut que, recordem-ho, no havia votat ja que també va ser objecte d’un pacte entre la Delegació del Parlament de Catalunya i la Comissió Constitucional del Congrés. També us interessarà l’article del president Montilla publicat dissabte a El País “Catalunya y España en la encrucijada”, l’article de Jordi Font “Incerta CiU” i la proposta de resolució acordada entre el PSC i el PSOE per a ser votada dimarts vinent al Congrés dels Diputats com a conseqüència de la celebració en aquesta Cambra del Debate del Estado de la Nación.

Crec que del debat al Parlament se’n desprèn una conclusió fonamental: la sentència del Tribunal Constitucional ens planteja una disjuntiva transcendental: o bé refer el pacte estatutari i reforçar el pacte constitucional o bé optar per trencar el marc estatutari i constitucional. Mentre els socialistes optem clarament pel primer camí i ERC opta pel segon, CiU juga a l’ambigüitat del “dret a decidir”. Crec que els catalans tenen dret a que CiU es decideixi d’una vegada: o treballar pel pacte dins d’Espanya o caminar cap a la independència, projectes tots dos legítims però d’horitzons ben diferents. O seguir amb la senyera de tots o proposar el camí de l’estelada. És hora de parlar clar. I CiU s’estima més fer la viu-viu. Potser, com ha dit José Montilla en la Festa de la Rosa organitzada pel PSC del Vallès Oriental al Bosc de Can Guitet, “CiU i Artur Mas no volen tancar-se portes, no sigui que hagin de pactar després de les eleccions amb aquells que van recórrer l’Estatut i han fet tot el possible per carregar-se’l, el PP”.

Convé no oblidar el rellevant paper del PP en aquesta trista història. Per això us recomano els articles de Pere Rusiñol “Dos magistrados con un lenguaje preconstitucional” i Yolanda González “El exilio de las firmas de Rajoy”. I un recordatori que encara em provoca calfreds: les 40 barbaritats més grosses que el PP va llançar sobre l’Estatut.

Ahir els socialistes varem celebrar a Lleida la Conferència en que s’aprovava el programa marc. L’equip dirigit per Jaume Collboni i coordinat per Carles Rivera va fer una feinada esplèndida i ben aviat us oferiré la versió definitiva d’aquest important document polític. Com a resum, Laia Bonet va presentar una resolució política que val la pena llegir. Us recomano també que llegiu la intervenció del president Montilla en la cloenda de la Conferència (aquí sota trobareu una foto d’aquest moment) i que escolteu la cançó “Segueixo creient” que va cloure l’acte.

Us transcric els darrers tres paràgrafs de la intervenció del President Montilla a Lleida:

“La sentència ha malmès moltes coses. I això no s’arregla ni amb una resolució del Parlament ni amb una resolució del Congrés. S’ha produït una ruptura de confiança i un distanciament emocional que caldrà superar. I això reclama de tots molta intel·ligència, tenacitat i voluntat de pacte. Per mi no quedarà”.

“Ahir vam aconseguir la unitat en el Parlament en l’últim segon, amb un cop d’audàcia. També aconseguirem la victòria electoral en el darrer segon. Però no n’hi haurà prou amb l’audàcia. Caldrà molta feina, molt compromís de molta gent. Caldrà contundència en els missatges. Claredat en els discursos. I també reclamar que els nostres principals adversaris parlin clar. Si volen canviar de bandera, que ho diguin. Si renuncien a defensar l’Estatut, que ho diguin”.

“Jo faré campanya en defensa de la senyera de tots, en defensa de l’Estatut de tots. I per tot això us necessito a tots i totes vosaltres per guanyar. Guanyar treballant, guanyar explicant les nostres propostes, guanyar defensant el país, defensant Catalunya. La Catalunya de tots, la Catalunya inclusiva, la Catalunya que volem pels nostres fills. Visca Catalunya!”

Han seguit apareixent interessants articles que analitzen la sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs presentat pel PP contra el nostre Estatut. Us en recomano quatre (i lamento no poder incloure el contundent i polèmic article de José Antonio González Casanova publicat ahir a Públic, però no hi ha hagut manera d’obtenir-lo): Miguel A. Aparicio “Una sentència retardatària”, Victor Ferreres Comella “Leamos la sentencia”, Miguel Aizpitarte “Catalunya, abans i després de la sentència” i Paloma Biglino “No es lo que se dice, sino dónde”. A aquesta tria hi afegeixo l’article de Francisco Balaguer “Lealtad constitucional” en el que reivindica precisament això, lleialtat constitucional entre Estat i Comunitats Autònomes, en un clima enrarit per les amenaces del PP de no complir determinades lleis en les Comunitats Autònomes que governen.

Sobre els efectes polítics de la sentència i la manifestació en rebuig de la decisió del Trbunal Constitucional us recomano onze articles però començo per recomanar-vos un de la Defensora del lector d’El País sobre la polèmica al voltant de la xifra d’assistents a la manifestació, Milagros Pérez Oliva “De 56.000 a 1,5 millones de manifestantes”. Els altres articles són: Josep Maria Vallès “¿Sortir de la trampa?”, Lluís Bassets “Cargados de razón”, Miquel Caminal “De sabios es rectificar”, Miquel Roca “Primera respuesta”, Enric Company “Lo que el independentismo le debe al PP”, Lluís Foix “Banderes i llibertats”, Borja de Riquer “Prohibir realidades no soluciona nada”, Joan Majó “Sudando catalanismo”, Antoni Segura “Després de la manifestació”, Josep Oliver “El tsunami que ve” i Francesc Valls “La puerta de servicio”.

Des d’una perspectiva més general i amb els ulls posats en el debat d’àmbit espanyol us recomano els articles de Vicenç Navarro “¿Qué pasa en España?”, David Miró “El Bismarck d’Espanya” i Enric Hernández, director d’El Periódico de Catalunya, “Tapar-nos la boca”, en el que escriu: “A risc d’acabar immolat en el cadafal d’algun tribunal sobiranista, deixo aquí escrit que Zapatero és el president espanyol que sembla haver entès millor el concepte d’Espanya plural que (encara) anhela una gran part de Catalunya”.

També convé no oblidar la diversitat interna de Catalunya. No ho fan aquests dos articles: Joan Subirats “¿Cuántas Cataluñas?” i la magnífica aportació de Toni Soler “Los retos de la Catalunya compuesta”.

Avui el diari La Vanguardia publica una enquesta, feta just després de la sentència, que situa CiU molt a prop de la majoria absoluta. Com sempre recomano la lectura de l’article del director de l’estudi Julián Santamaría “El malestar catalán en cifras”, que acaba amb dues frases molt significatives: “En mi opinión, la estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí al otoño algo más se mueva en Catalunya”.

També us pot interessar l’article de Jaume Graells sobre l’educació a Catalunya “Una mirada positiva no fa mal” i el d’Albert Martín Vidal sobre els treballs de la Comissió d’Investigació, “Millet, el benefactor de Convergència”.

Sobre la ciutat de Barcelona i la conurbació metropolitana us recomano els articles de Jordi Martí “El gest metropolità”, Oriol Amat “Una gran capital del mundo” i Marta Alemany “Orbital 40, el Parc científic i tecnològic de Terrassa”.

Passant a la política espanyola us recomano les intervencions de José Luis Rodríguez Zapatero en el debat al Congrés dels Diputats i en el Comitè Federal del PSOE.

També us interessarà l’article de José Blanco “El reformismo de hoy” i les entrevistes a José Antonio Alonso que li fa Miguel Angel Marfull a Público, a María Teresa Fernández de la Vega que li fa Esther Esteban a El Mundo i a Bibiana Aído que li fan Berna González Harbour i María R. Sahuquillo a Público.

Per analitzar el Debate sobre el estado de la nación i el balanç i perspectives de l’acció del govern us recomano que llegiu els articles de Josep Ramoneda “El contexto”, Ignacio Escolar “Siempre le quedará Rajoy” i “Rajoy está ocupado“, Francisco Bustelo “Mercados y socialdemocracia” i Gonzalo López Alba “Zapatero III, El Reformador”.

Sobre la situació econòmica us recomano tres articles: Oriol Amat “Empresas que avanzan”, Angel Laborda “La inflación, a las puertas de la subida del IVA” i del dirigent d’UGT Toni Ferrer “Involución laboral y económica”.

Amb reflexions d’àmbit europeu i global us recomano l’entrevista a Daniel Cohen que li fa Ana Requena a Público i els articles de Sami Naïr “La impotencia de la izquierda europea”, Miguel A. Noceda “Objetivo: las agencias de calificación” i Javier Solana Madariaga “Llamada a la responsabilidad global”.

I per últim un interessant article de Joaquim Coello “Macià, Keynes, Oppenheimer”.

ZW 223 Recomanacions d’enllaços al servei de la reflexió i l’acció política i social realitzada pel meu amic Antoni Gutiérrez-Rubí.

Ideas4all

http://ideas4all.com/es/

Fa 2 anys que es va llançar al món ideas4all amb l’objectiu de convertir-se en una plataforma per compartir idees que puguin contribuir a millorar les coses o canviar la vida de les persones. A ideas4all es comparteixen més de 53.000 idees i hi ha més de 3.000 problemes i prop de 2.700 solucions.

També és un lloc on les persones poden veure idees noves, navegar a la recerca de solucions i on divertir-se. Resumint, ideas4all tracta de la connectivitat. Imagina milions d’idees, totes elles donant voltes en un “Global Brain”, totes elles interconnectades i treballant juntes.

Les idees més votades són les més visibles, i la comunitat pot comentar-les i millorar aquestes idees, que poden ser des d’una acció solidària (per exemple que quan es rodi una pel·lícula en un país del tercer món, les productores hagin de donar un 1% per realitzar tasques socials allà) o nous dissenys (per exemple una cadira antirobatoris de bosses).

També és molt interessant el seu bloc, que recull les millors idees i en proposa algunes de noves.