Fa anys vaig passar alguna temporada a la presó (vistos els temps que corren, em veig en la necessitat de precisar que fou per culpa de Franco).

A la presó vaig fer un descobriment sensacional. Conversant amb els que aleshores eren denominats presos comuns, per distingir-los dels presos polítics, una distinció que avui ha desaparegut, vaig constatar per sorpresa meva que cap dels reclusos era culpable. No sols tots ells eren innocents; és que tots eren víctimes d’injustícies, confusions o campanyes dels seus enemics. No sols la culpa no era seva; és que era dels altres.

A l’un l’havien condemnat per error, acusat d’un delicte que jurava que no havia comès; l’altre era objecte de l’odi obsessiu d’uns policies que l’havien perseguit durant anys i fet condemnar injustament quatre vegades; un tercer en realitat no havia robat mai en benefici propi sinó que havia requisat diners al servei de la causa del poble. I així successivament. Només un pobre noi que m’afaitava a la barberia em confessà que havia estavellat una ampolla al cap del seu pare perquè tornava a casa borratxo, cada nit, i apallissava la mare. El vaig abraçar. Era l’innocent veritable; potser l’únic innocent de la presó.

M’han tornat aquests records llegint la premsa dels últims dies. “Calúmnies”, “caça de l’home”, “manipulació política”, “processos estalinistes”, s’exclamen a França en l’entorn del president Sarkozy, en plena galerna per l’afer Ingrid Bettencourt. L’excomptable d’aquesta senyora, que és la propietària de L’Oréal i la primera fortuna del seu país, ha declarat, entre altres coses, que l’any 2007 va lliurar il·legalment 150.000 euros, dels quals 100.000 eren suïssos (no sé si veuen el matís), per a la campanya presidencial de Sarkozy. La xocolata del lloro, una quantitat sense importància, diuen els uns; la punta de l’iceberg, acusen altres. Jo no ho sé. Però és un fet concret i contrastable, cosa que s’agraeix, perquè en temes tan foscos i opacs és quasi un miracle.

Ara: si quasi tots els convictes i condemnats que hi ha a les presons diuen no sols que són innocents sinó que que són víctimes injustament perseguides, no ha de sorprendre que els incriminats o imputats no es limitin a exigir la presumpció d’innocència, cosa que els devem, sinó que carreguin totes les culpes als altres. Deuen pensar que la millor defensa és un bon atac, i que el pitjor que podrien fer seria començar a donar explicacions, perquè significaria admetre una responsabilitat que no es vol assumir de cap de les maneres. “És insuportable”, ha dit, davant les acusacions, el ministre Eric Woerth, tresorer del partit de Sarkozy i de la seva campanya presidencial. “Em vénen ganes d’escanyar algú”, ha dit un altre ministre de Sarkozy.

En tots i cada un dels escàndols de corrupció que apareixen, els incriminats es declaren sistemàticament víctimes d’injustícies, confusions i campanyes interessades dels seus enemics. És la millor defensa? En tot cas la practiquen gairebé sense excepció. Ho llegim dia rere dia als diaris: “Això és un insult a la intel·ligència”, “Em sento ultratjat, difamat i vexat”, “Allò que és legal és moralment correcte”, “Això és un frau de llei”, “Tot és un muntatge”, “És una maniobra política”, i així successivament.

De moment, només hi ha hagut una excepció a la norma: la dels dos  inculpats del Palau que han optat per la confessió i el silenci. Seguint els consells dels advocats, no han fet cap declaració. Estan en el seu dret constitucional; però és evident, em sembla, que si haguessin cregut que els convenia més parlar, haurien optat per protestar, per fer-se els màrtirs i per dir que la culpa és dels altres. Els saquejadors del Palau van optar per confessar al jutge com a mal menor.  I ara, per la mateixa raó, han preferit callar davant de la comissió parlamentària i fumar-se una cigarreta.

Però si haguessin optat per parlar, algú dubta que hauríen exclamat, amb tota la indignació de la qual fossin capaços, que els culpables no eren  ells sinó uns altres? Que eren víctimes d’una maniobra política, d’una persecució indigna, d’una gran injustícia?

La millor defensa és un atac? Quan se n’usa i se n’abusa tant, jo diria que no.