Viure en un país normal, o si més no normalitzat, pot tenir moltes interpretacions òbviament, però la més acceptada a casa nostra és la de poder caminar cap a la total sobirania i tenir unes institucions pròpies acceptades i reconegudes internacionalment.

De fet, una cosa ben senzilla, ben normal que qualsevol país i qualsevol ciutadana o ciutadà creu normal pel seu país... però quan a aquesta normalitat nacional se li posa nom i/o cognoms, és a dir: Catalunya, Països Catalans, el cas pren una magnitud social i política que s’acosta, per a molts opinadors, al delicte.

Jo vull viure en un país normal! I això vol dir que les nostres institucions: el Parlament, la Generalitat que ja són reconegudes com a institucions avançades i importants a nivell internacional tinguin aquest reconeixement oficial i no oficiós. És evident però que per a que la resta del món ens reconegui el primer que cal és que la ciutadania respecti les seves pròpies institucions i aquest respecte no canviï si qui governa no els agrada.

Jo vull viure en un país normal! I això vol dir que gent normal pot arribar a càrrecs dirigents i de responsabilitat sigui quin sigui el seu origen i que no calgui tenir la sang pura per poder tenir el dret d’accedir a les institucions.

Jo vull viure en un país normal! Avançat, amb polítiques socials universals i completes, amb lideratge internacional en politiques pels drets de ciutadania. Un país on dones i homes tinguem els mateixos drets efectius i on es reconeguin els avenços i, alhora, es faci autocrítica.

Jo vull viure en un país normal! I per això vull la independència, la reunificació de les terres de parla catalana i un projecte social avançat, republicà, àmpliament democràtic respectuós amb les diferències i solidari. Un país normal al món, un país que té molt d’avançat malgrat els entrebancs i els atacs d’aquells que han preferit minar la confiança i l’autoestima per interessos partidistes.

Un país normal es construeix per damunt de partits però també sobre projectes sòlids i no només brindis al sol. Les paraules són imprescindibles per a la generació d’un discurs vertebrador, d’un projecte d’unitat social i nacional per sobre de personalismes (d’aquests en tenim masses) d’una injecció d’autoestima i autoconeixement.

Un país que pensa en positiu per al seu futur i no només en contra dels altres, d’aquells que no pensen igual o similar. La societat catalana és molt més intel•ligent que molts dels nostres dirigents i per això segueixo creient que el meu desig no és una utopia sinó una possibilitat factible i pròxima. Vull viure en un país normal i lluito, penso, actuo perquè així sigui però... cal sumar a totes i tots i no pas dividir i restar.

La independència i una societat justa i avançada, lider a nivell internacional serà possible des del reconeixement no des de la fal•làcia, la desmemòria i la difamació (de qui construeix per tal de no reconèixer els errors i inclús els delictes, alguns pefereixen emmerdar-ho tot i fer servir el ventilador, embrutant el país per salvar els propis interessos).

Vull viure en un país normal!