Avui he tornat a sentir una vegada més el discurs masià de la meritocràcia: En el cas que sigui President, el seu serà un govern dels millors. Mas va seguint sense dissimul l'estratègia Sarkozy i s'apropia del principi del líder francès: El meu govern estarà format per les ments més insignes del país, els més millors. Tinc, però, dos objeccions.

Els millors no són els més bons

Podria citar dos premis nobel, probablement les dues ments més privilegiades de l'univers, que sostenen tesis absolutament contradictòries sobre els orígens de la crisi i les sortides a la crisi. El més lúcid dels intelectuals, el més capaç dels polítics, el més sagaç dels estadistes es pot equivocar i, de fet, s'equivoca. A diari. Res no immunitza contra l'error. De fet, la història política està farcida de genis teòrics, autors de brillants articles que revolucionen la ciència, i pèssims gestors de la cosa pública.

Probablement sense saber-ho, darrera del principi del "govern dels millors" persisteix el principi del depotisme il·lustrat. Hi ha una veritat oculta que només és a l'abast dels més preparats i són ells qui tenen la capacitat de dirigir un país. Són els arguments que s'empraven durant els períodes pre-democràtics per carregar contra el principi del vot universal. Només els més preparats estan capacitats per decidir. Com podem donar veu i vot a un analfabet?.

Però la política no té sentit sense ideologia. No podem posar "els millors" a governar si no anticipem quin és el model de país al que aspirem, quina és la utopia compartida. Sense ideologia no hi ha idees i sense idees no hi ha govern, sinó gestió tecnòcrata.
Un govern no neix a partir de la suma dels talents individuals, sinó a partir d'un projecte compartit, d'una idea, d'una utopia comuna.

Ningú no sap més que tots plegats

Ja ho saben. Malgrat la deformació d'alguns dels principis de la política 2.0 (i jo mateix hi he contribuït, ho admeto), crec honestament en el core de la intel·ligència col·laborativa: "Ningú no sap més que tots plegats". Aquesta és la idea motriu de la democràcia. El contrast de les decisions i dels projectes individuals és molt més poderós que les idees d'una ment prodigiosa.

No és la simple addició de les idees individuals. És la interacció constant entre elles la que crea un estadi de intel·ligència, com un grup de molècules interactuant entre sí. Ningú no sap més que tots plegats no vol dir que el sumatori de les idees individuals, la demoscòpia, és més poderós que una idea brillant. Vol dir que les idees guanyen si "reboten" entre sí en un camp de forces múltiples: atracció, repulsió, assimilació, dissociació... Vol dir, en definitiva, que pensem millor quan pensem plegats.

Les teories modernes sobre l'ús social de l'espai són molt útils per dissenyar els espais públics. Però no tant com la interacció entre la teoria i la pràctica quotidiana dels usuaris del futur espai. No es pot dibuixar un model efectiu de gestió del trànsit si no és amb els complexos models de fluxos; però qualsevol model parteix d'uns principis que poden ser contrastats, criticats i modificats. És útil que les idees es belluguin com els cigrons en una olla bullint.

No vull un govern dels millors

L'oposat al govern dels millors no és el govern dels pitjors, sinó el govern de tots. Cada vegada que un líder polític aposta per la proposta mesiànica dels més millors s'allunya, potser sense saber-ho, del govern que precisem, que és el govern de tots. Si m'ho permeteu, el govern 2.0.