La família evoluciona però no ho fan alguns estaments. I abans d'entrar en matèria permeteu-me fer un ràpid repàs. Alguns i algunes antropòlogues marxistes que la família té el seu origen en interessos socio-econòmics. De fet, les microeconomies en que es basaven les societats primitives, caçadores-recol·lectores necessitaven aquesta comunitat per a la subsistència. Les petites comunitats van esdevenir famílies en tant que estableixen parentiu i comparteixen espai, pertenences...però tampoc és la realitat familiar que coneixem, donat que la promiscuitat sexual era alta i el sistema de parentiu s'organitza de forma diferent segons la societat.

Segons l'explotació del Pannel de Famílies i Infància (del fins ara Departament d'Acció Social i Ciutadania) un 78% de les famílies segueix els canons de la família tradicional, mentre un 13'5% són famílies monoparentals, un 6'2% reconstituides i un 2'4% són altres tipus de convivència. Les famílies homoparentals no es recullen en aquest anàlisi tot i que la realitat sembla ser àmplia.

De fet, és el mode de subsistència i el sistema de producció-reproducció i organització social el que van determinant la formació de la família d'una o altra manera. Evidentment aquesta organització social no és aliena al gènere i el sistema patriarcal ha consolidat la seva ideologia familiar al llarg dels segles donant un rol social secundari a les dones, empenyent-nos a l'espai privat i a l'àmbit de la cura i atenció a les persones com el nostre esdevenir natural, fruit de la realitat biohistòrica des de les societats primitives.

Possiblement tot plegat ha fet que les esquerres s'hagin preocupat “poc” pel tema de la família tradicionalment però si fem un repàs, ja actual, a l apremsa i les diferents declaracions trobarem que la realitat familiar tampoc interessa a la dreta ni a estaments immobilistes com l'eclesiàstic espanyol donat que l'únic que els interessa són “les famílies cristianes que han de salvar Europa”(Rouco Varela dixit).

Les diferents tipologies familiars són una realitat a partir de la qual cal vertebrar les polítiques públiques, fet que la jerarquia catòlica vol ignorar i algunes opcions polítiques acompanyen. Ja no es parla de famílies, en plural, ni de polítiques familiars. El tunel del temps ha funcionat i tornem a l'any 2002, aquest nostre país torna al passat i tornem a parlar de família i natalitat, tot ben acompanyat d'un Estat que cada cop té discursos més retrògrads i d'una confesió que, per majoritària i tradicional, pensa que pot tornar a exercir de poder fàctic tot ensenyant el camí veritable a les institucions polítiques i qui les governa per tal de poder imposar la seva realitat, que no és la nostra, no és la que vivim cada dia. Possiblement molts i moltes cristianes creuen que la diversitat familiar és una realitat a respectar, i que la concepció de família no s'ha d'imposar perquè, simplement, evoluciona. Però això no interessa a la seva jerarquia ni tampoc a alguns polítics.