Ahir l’associació Chrysallis va penjar una nota terrible: L’Alan, un adolescent de 17 anys -que estrenava document d’identitat amb el sexe que sentia i que no li havia estat reconegut fins fa poc- havia decidit posar fi a la seva vida. L’Alan no havia aguantat la pressió social i escolar, no havia pogut malgrat l’escalf de la família, el suport d’algunes persones de l’institut i de l’entorn, malgrat tot no havia aguantat. D’entrada em quedo enfonsada, sense paraules, amb ràbia i dolor infinit. 

Quants cops haurà hagut de rebre per decidir que no pot més? Penso, des d’ahir, tant en l’Alan i, sobretot, en la seva mare i en lo dur que és quan, com a mare, no saps coma actuar per donar la felicitat, perquè la felicitat no es dona. Pots posar les bases, pots donar les eines, però no pots donar la felicitat. I penso…com es deu sentir la mare, el pare dels qui han assetjat? I qui ha assetjat és conscient del mal causat?

El bullying escolar no és un tema menor, tot i que afecta els i les menors -un col·lectiu amb el que tothom s’atreveix a fer, dir i reformar lleis d’educació sense tenir-los en compte-. La LGTBfòbia mata, tenim una llei per desenvolupar i tota la consciència per prendre. La transfòbia mata. Perquè una llei s’entesta en dir que la disfòria de gènere és una malaltia psíquica mentre la transfòbia no? Sentir-te diferent a com et marquen no mata, la transfòbia si, així doncs que és la malaltia? La transfòbia, com a tal, és una malaltia social, una malaltia d’odi i és responsabilitat de les administracions i la societat acabar amb això.

Moltes i molts han patit de forma diferent aquest odi, aquest cop l’Alan no ha suportat més dolor, ara que ja ho tenia a tocar, però sabia que seguiria sense ser fàcil, no és fàcil viure i que et marquin els que t’odien. Podem posar exemples terribles i recents en les declaracions de destacats membres de l’església catòlica -que diu defensar la vida- o de l’assassinat de persones lgtb en mans de règims integristes -que diuen defensar l’islam-.

És tan dolorós l’odi que no deixa ser, que no deixa respirar… Alan, et recordarem. La teva mirada neta (quin mal fan ara aquests ulls, quant dolor), també el teu dolor i les teves ganes i desitjos. Ens ajudarà a seguir lluitant perquè no torni a passar, perquè malgrat la indignació  i el dolor i els desenganys i l’ensorrament anímic lluitarem perquè no torni a passar i s’acabi la discriminació i l’assetjament. Seguirem lluitant per poder ser i sentir-nos lliures.

“Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo“.

-Miquel Martí Pol-

Tweet

Quan estimar una persona del mateix sexe encara era delicte va néixer el Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Primer des de la clandestinitat i després, de la mort del dictador, un poc més obertament es va anar organitzant el moviment LGTB, a l’entorn del FAGC.

El 1975 el FAGC lluitava per la derogació de la Llei de Perillositat social, que va seguir en vigor encara fins al 1995 en què fou completament derogada, tot i que va ser el 1977 que es van derogar els articles referents als actes de les persones homosexuals i el 1989 els d’escandol públic.

El FAGC, en aquests 40 anys, no ha estat només una entitat sinó l’eix vertebrador d el alluita del moviment LGTB. Des de la seva creació ha recollit les reivindicacions fonamentals, els seus lemes “Estima com vulguis” “Trenquem la norma” o “La teva por és la seeva força” han estat lemes acollits per tot el moviment i que formen part de la nostra història com a col·lectiu.

El FAGC fa 40 anys, no és un aniversari qualsevol, és un aniversari del que formen part aquells joves, avui ja grans, que recorden les primeres pases, del que formem part els i les adultes, llavors molt joves, que hem crescut amb el seu discurs i les seves movilitzacions, del que formen part aquells i aquelles joves d’avui que segueixen lluitant pel dret a ser visibles i a estimar sense discriminacions, pel dret a viure en una societat sense LGTBfòbia.

El FAGC fa 40 anys i nosaltres felicitem, aplaudim, ens emocionem i donem suport… a la seva història, les seves propostes i el seu futur. Per molts anys!

Tweet

Article publicat a a La Independent

L’any 1991 Sonia Rescalvo Zafra va ser assassinada, a cops, per neonazis a la glorieta del Parc de la Ciutadella de Barcelona. 22 anys més tard, la glorieta on fou assassinada ha estat rebatejada amb el seu nom: “Glorieta de la Transsexual Sonia”.

Han estat 22 anys en els que el moviment LGTB ha reivindicat la visibilitat i la memòria però també ha denunciat la violència LGTBfòbia existent. La LGTBfòbia és la malaltia social, la que produeix violència i morts pel sol fet d’estimar una altra persona del mateix sexe o sentir i exercir una identitat de gènere diferent a la biològica. Una violència que, en el cas de Sonia, va ser brutal. L’Ajuntament de Barcelona, a partir d’una proposta del Consell Municipal LGTB´, va inaugurar la glorieta el passat 6 d’octubre en l’aniversari de la seva mort.

22 anys després una petita victòria, un petit homenatge, la memòria que perviu… però també perviu la violència extrema. Sis dies després, el 12 d’octubre (en el que alguns celebren la “hispanitat” i la majoria silenciosa comemmora el genocidi, la negació i la imposició) a Palència (Espanya) dos gais van ser agredits al crit de “Arriba España, fuera maricones”; aquesta és una de les 4.000 agressions que algunes ONG denuncien que es produeixen per motiu d’orientació sexual, raça o ètnia.

Les agressions per odi segueixen produint-se encara que la legislació sigui de les més avançades actualment. Són moltes les agressions que les persones del col·lectiu LGTB seguim rebent. La violència física és un extrem però la discriminació quotidiana, el mobbing al lloc de treball, el buylling a l’escola… pel fet d’estimar diferent rebre tant odi!

Algunes persones expertes afirmen que on hi ha avenços legislatius, el col·lectiu LGTB té major visibilitat i la persecució social també es fa més visible. Però els avenços perillen amb les polítiques de retallades de drets, i, en canvi, la violència LGTBfoba segueix sent visible i avança, la pregunta és: alguna vegada ha estat invisible aquesta violència? Si que sabem -i coneixem- com moltes persones es veien obligades a viure la seva vida a l’armari, eren invisibilitzades, obligades a viure una doble vida, perseguides com a delinqüents socials, però… era invisible la violència LGTBfoba? La història ens demostra que no. La recuperació de la memòria històrica ens mostra que no. Sonia Rescalvo Zafra ens recorda que no.

Tweet

Fa uns dies vaig fer un article d’opinió per IDEMTV fent un reconeixement públic sobre el treball fet pels col•lectius LGTB arreu de Catalunya, és a dir, més enllà de Barcelona. Una persona va fer un comentari que em va encuriosir… “no sé si es tracta de fer-se la pilota mútuament…” seguien una sèrie de consideracions amb les que, en part coincideixo però que no comentaré i em centraré en això de “fer la rosca”.

Contextualitzo primer… H2O, col•lectiu LGTB del Camp de Tarragona que actua principalment a Reus (ciutat on va néixer el col•lectiu) i la ciutat de Tarragona, va distingir IDEMTV amb la ploma daurada, una distinció simbòlica pe aquelles persones o col•lectius que han fet una tasca a favor dels drets LGTB. En el meu article agraïa la distinció i feia un reconeixement del treball fet per H2O i altres grups en àmbits no barcelonins, tenint en compte les dificultats afegides. El comentari, doncs, em va encuriosir. I molt!

Fer un reconeixement públic a una persona o col•lectiu és fer la rosca? Si el reconeixement és mutu, és fer-se la rosca mútuament? És dolent fer un reconeixement? Vaig buscar al diccionari. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans Fer la rosca és adular algú. I Adular, segons el mateix diccionari és “afalagar (algú) servilment, per guanyar-se la seva voluntat”… així doncs fer un reconeixement públic i notori d’una molt bona feina feta, entenc que no és afalagar sinó destacar allò que s’ha fet bé i posar-ho com a exemple de forma pública.

Suposo que ens han acostumat tant a que el reconeixement ha de ser servil que ens ho hem acabat creient i si reconeixes una persona o un col•lectiu i aquest reconeixement és mutu no hi ha una percepció sana del fet. A més, afalagar-se (aquest cop si) els uns als altres formalment com es dóna a nivell d’institucions econòmiques, polítiques i socials ha esdevingut un formalisme social que ha rebaixat el reconeixement públic a una mera formalitat de gent educada més que no a un esforç social i un treball ben fet.

El reconeixement públic i privat, és del tot necessari. És el que ens ajuda a seguir impulsant projectes, el que ens alimenta, en part, l’autoestima, el que impulsa d’altres persones a seguir camins semblants, paral•lels o impulsar altres projectes… Fer-se la rosca i l’afalac no sempre comporten aquest reconeixement, inclús diria més, amaga, moltes vegades, en la formalitat un menysteniment intern que no sempre s’amaga, el doble llenguatge de la formalitat és el que fa necessària la centralitat del reconeixement.

Tweet

La família evoluciona però no ho fan alguns estaments. I abans d'entrar en matèria permeteu-me fer un ràpid repàs. Alguns i algunes antropòlogues marxistes que la família té el seu origen en interessos socio-econòmics. De fet, les microeconomies en que es basaven les societats primitives, caçadores-recol·lectores necessitaven aquesta comunitat per a la subsistència. Les petites comunitats van esdevenir famílies en tant que estableixen parentiu i comparteixen espai, pertenences...però tampoc és la realitat familiar que coneixem, donat que la promiscuitat sexual era alta i el sistema de parentiu s'organitza de forma diferent segons la societat.

Segons l'explotació del Pannel de Famílies i Infància (del fins ara Departament d'Acció Social i Ciutadania) un 78% de les famílies segueix els canons de la família tradicional, mentre un 13'5% són famílies monoparentals, un 6'2% reconstituides i un 2'4% són altres tipus de convivència. Les famílies homoparentals no es recullen en aquest anàlisi tot i que la realitat sembla ser àmplia.

De fet, és el mode de subsistència i el sistema de producció-reproducció i organització social el que van determinant la formació de la família d'una o altra manera. Evidentment aquesta organització social no és aliena al gènere i el sistema patriarcal ha consolidat la seva ideologia familiar al llarg dels segles donant un rol social secundari a les dones, empenyent-nos a l'espai privat i a l'àmbit de la cura i atenció a les persones com el nostre esdevenir natural, fruit de la realitat biohistòrica des de les societats primitives.

Possiblement tot plegat ha fet que les esquerres s'hagin preocupat “poc” pel tema de la família tradicionalment però si fem un repàs, ja actual, a l apremsa i les diferents declaracions trobarem que la realitat familiar tampoc interessa a la dreta ni a estaments immobilistes com l'eclesiàstic espanyol donat que l'únic que els interessa són “les famílies cristianes que han de salvar Europa”(Rouco Varela dixit).

Les diferents tipologies familiars són una realitat a partir de la qual cal vertebrar les polítiques públiques, fet que la jerarquia catòlica vol ignorar i algunes opcions polítiques acompanyen. Ja no es parla de famílies, en plural, ni de polítiques familiars. El tunel del temps ha funcionat i tornem a l'any 2002, aquest nostre país torna al passat i tornem a parlar de família i natalitat, tot ben acompanyat d'un Estat que cada cop té discursos més retrògrads i d'una confesió que, per majoritària i tradicional, pensa que pot tornar a exercir de poder fàctic tot ensenyant el camí veritable a les institucions polítiques i qui les governa per tal de poder imposar la seva realitat, que no és la nostra, no és la que vivim cada dia. Possiblement molts i moltes cristianes creuen que la diversitat familiar és una realitat a respectar, i que la concepció de família no s'ha d'imposar perquè, simplement, evoluciona. Però això no interessa a la seva jerarquia ni tampoc a alguns polítics.

Lo senyor Bisbe de Solsona, creu que posar un monument al col·lectiu de Lesbianes i Gais represaliats "pot ferir la sensibilitat catòlica"...

Bé, de sensibilitats catòliques, al meu modest i extern entendre, n'hi ha moltes i diverses, fins i tot hi ha gais i lesbianes  que són cristianes i catòliques i que militenen ambdós llocs de forma compromesa. un exemple pot ser l'Associació Cristiana de Gais i Lesbianes, un exemple de fermesa i compromís social.

Hi ha qui diu que si el canvien de lloc no ferirà sensibilitat, segueixo pensant qu eles sensibilitats que representa el bisbe d eSolsona les ferirà també si el monument es posa en un parc públic o davant d'un centre cívic. El tema és que no se'n parli, i en aquest silenci no parlar del paper de l'església en la represió de les persones homosexuals i transexuals durant el nazisme i el franquisme.

El senyor Bisbe de Solsona, faria bé en opinar també d'aquests temes, poder així veuríem quines són les seves sensibilitats al respecte i si la jerarquia catòlica abans de llençar crítiques cap a la ubicació d'un monument que recorda les persones discriminades,torturades i mortes durant la dura repressió del franquisme no hauria de fer una reflexió sobre quin ha estat el seu paper en la història de la repressió i també el seu paper en el respecte de la llibertat sexual, d'exercici de la sexualitat, sobretot dels i les menors que deia protegir i que ara hem pogut veure com torturaven i violaven.

Poder més que parlar alguns hauríen de reflexionar, i callar o parlar, simplement, per demanar perdóper allò que ells consideren els seus pecats i que jo, i molta gent, considerem un delicte i un crim contra la humanitat.

Ahir a la tarda a l'entorn del Centre de Documentació de Serveis Socials DIXIT vam inaugurar l'exposició Amors Diversos. Ja l'havíem presentat el passat mes de juliol i ara comença el seu recorregut arreu del país, després anirà a Sant Boi, a Vic... És una molt interessant exposició que mostra, simplement la realitat a Catalunya del col·lectiu LGTB en tota la seva amplitud i quotidianitat. Cal normalització i cal sensibilitat social.

En aquest marc vam convidar un activista pels drets humans a Turquia (que per cert, és kurd), refugiat a Catalunya, en Bawer Çakir, a fer una conferència sobre "La lluita contra les discriminacions: el moviment LGTB a Turquia". Ens va desenvolupar la situació del col·lectiu de persones LGTB a un país que és a punt d'entrar a la Unió Europea, que viu en una democràcia, si més no aparent, i en la que les perosnes LGTB no poden viure en llibertat.

Són molts (76) els països -ho podeu trobar en l'informe ILGA, editat pel DASC- que arreu del món encara consideren que l'amor a una persona del mateix sexe o una identitat de gènere diferent és delicte i cal reivindicar el dret a ser ia viure en llibertat. Homosexualitat no és delicte i hem de fer polítiques públiques valentes per a la igualtat efectiva

Sota aquest lema el Consell Nacional de Lesbianes, Gais i Homes i Dones Transesuals i Bisexuals va organitzar el passat 2 d'octubre una jornada de visibilització a Reus. H2O, l'entitat acollidora s'ho va muntar molt bé.

 Les diferents entitats de la ciutat van participar-hi: l'esbart, el grup de dones, el col·lectiu Despertaferro, la cabra de Reus... la ludoteca del Maspintat. Però també les entitats del àmbit LGTB de fora de Reus hi van participar: EAGLE de Lleida, FLG, ACATHI, Casal Lambda, Coordinadora Gai-Lesbiana, ATC, Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat, LESCAT, GAG, Fundació enllaç, Gais Positius, Panteres Grogues, Sin Verguenza, Som com Som Vallès, Tal com Som de Vic, AMPGIL, Gaylestots de Blanes, Pandora... moltes entitats i molts esforços coordinats amb encert pel Programa per al Col·lectiu LGTB del  Departament d'Acció social i Ciutadania , l'acompanyament incansable de l'Institut Català de les Dones i la Secretaria de Joventut del Govern de la Generalitat, amb la participació de la Gerent i el Secretari i la participació entregada de l'Ajuntament de Reus a partir de la implicació de la Tinenta d'alcalde i regidora de Cultura, Empar Pont,  i el seu equip però també d'altres regidores com la Pilar Pérez, la Misericòrdia Duesaigues, la Rosa Garrido i la regidora de Tarragona Victòria Pelegrín.

 Era el primer cop que es feia un acte d'aquestes característiques, més enllà de les manifestacions de la Comissió Unitària del 28-J, fora de Barcelona. Van haver un munt d'activitats: cercavila, batucada, espectacles de màgia, espai infantil, áctuacions de diferents entitats, teatre, concert de piano... tot un èxit de participació i visibilitat!!

Una pel·lícula de temàtica gai (de fet en diuen film gai tot i ser una producció del gran circuit d’Hollywood) no s’estrenarà als EUA i diuen que no és homofòbia?

Sembla que el sexe explícit però, sobretot, el fet que dues grans estrelles com Ewan McGregor i Jim Carrey en siguin els protagonistes (poder això generaria proselitisme?) són els grans entrebancs. Ben aviat la podrem veure als cinemes catalans  i podrem jutjar la qualitat de la pel·lícula però, també, la maduresa de la nostra societat.

Com a Je vous salue Marie, de Goddard (i salvant totes les distàncies cinematogràfiques, of course! I amb la disculpa per a cinèfils i cinèfiles... per films incomparables) que va patir el boicot de la dreta més conservadora ja fa uns quants anys, espero que ara mostrem l’avenç social i el respecte per la diversitat.

Jo espero veure-la ben aviat... i en català, la nostra llengua pròpia que cada cop més sembla, per alguns, la de la reserva. El respecte a la diversitat també passa pel respecte a les llengues, encara que alguns no entenguin això de la diversitat en cap sentit...