Sense que serveixi com a precedent, en aquesta ocasió coincideixo amb el President Zapatero. Estic a favor de la liberalització dels horaris comercials. Aquests són els meus arguments.

1. Una part de la meva Tesi Doctoral la vaig dedicar a l'estudi dels shoppings malls de Canadà, on vaig fer dues estades de treball a les Universitats de Montreal i d'Alberta. Quina és la principal estratègia d'un centre comercial?. L'objectiu central és incrementar el temps d'estada mitjana dels usuaris en el centre. Per això, en els shopping malls no hi ha rellotges, ni referències a l'exterior, la llum artificial confon el ritme circadià i l'estructura laberíntica (mirin de trobar un WC) cerca incrementar el temps mig d'estada dels visitants. I ho fan per un motiu molt simple: Existeix una correlació directa entre temps mig d'estada i despesa. En altres paraules, tots els estudis sobre comportament comercial han posat en evidència que l'increment de l'oferta genera un increment de la demanda.

2. Incrementar els horaris comercials permet incrementar les vendes, el que pot garantir la viabilitat del projecte comercial. Més important encara. Genera una demanda induïda de treballadors comercials, una oportunitat excepcional en un context d'atur estructural. Ja sé que de forma immediata apareixerà l'objecció següent: L'única cosa que aconseguirem és incrementar el número d'hores que realitzen els treballadors. Aquest risc és cert, però es pot combatre amb una política d'inspeccions adequada, com fan a la resta del món civilitzat.

3. Flexibilitzar els horaris comercials obre les portes a una reforma urgent: Ajustar els temps d'obertura als diversos segments de demanda. Cada negoci opera en uns segments molt concrets, que tenen els seus ritmes temporals específics. Jo compro essencialment a partir de les 19 hores i els cap de setmana. Tinc la sensació que molts comerços estan buits durant el matí i tanquen quan molts clients potencials podrien accedir-hi. Flexibilitzar no vol dir imposar uns períodes d'obertura de 70 hores setmanals, sinó un principi molt més simple: Permetre que cada negoci decideixi lliurement quan obre i quan tanca, com fa, per exemple, un despatx d'arquitectes o un fuster.

4. El cas més evident del desconcert entre oferta i demanda són els cap de setmana. L'estructura laboral del país concentra la major part de l'activitat durant els dies laborables. Els caps de setmana i els festius són els moments en els que la immensa majoria dels ciutadans del país aprofiten per a "usar" l'espai urbà, és a dir, les seves places, els seus jardins, els seus bars i, si estigués obert, el comerç urbà. Passa el mateix amb moltes oficines d'informació turística que tenen un horari adaptat no a les necessitats específiques de la demanda (obrint quan hi ha turistes), sinó als calendaris laborals convencionals (obrint quan no hi ha turistes).

5. El model actual ha generat una estructura dual molt injusta. Com saben, la legislació permet que els municipis turístics tinguin règims d'obertura específics, en la pràctica, la major part dels caps de setmana. El concepte legislatiu de "municipi turístic" és tan ambigu que podria aplicar-se a la major part dels municipis catalans. En tot cas, en la pràctica, la situació actual és un mapa comercial en el que una zona del país obre quan vol i una altra té unes limitacions horàries, el que genera fluxos comercials molt importants des dels primers cap als segons.

6. Sentiran a dir que la liberalització dels horaris comercials anirà en benefici dels grans magatzems i, en conseqüència, en perjudici dels petits. M'agradaria refutar el mite que les grans superfícies comercials estan afogant el petit comerç. La realitat és una altra. Les superfícies periurbanes sí estan desmontat el comerç tradicional, però els centres comercials urbans actuen com els anchors dels shopping malls. Si miren l'estructura dels shopping malls veuran que es basen en la combinació entre petits comerços i grans superfícies, que actuen com una oferta integral. Petits comerços i grans superfícies en espais urbans poden crear un ecosistema comercial molt eficient, com han demostrat els Eaton a Canadà. No hem explotat prou les possibilitats dels centres comercials oberts.

7. El principal competidor dels comerços urbans no són només les grans superfícies periurbanes. La batalla que ve, molt més important que l'anterior, és la del comerç electrònic. I el comerç electrònic treballa full time, 24 hores al dia, 365 dies a l'any (366 els anys de traspàs). Reduir l'accés dels consumidors potencials al comerç tradicional generarà automàticament una fuita de clients cap a sistemes que estan permanentment oberts i que s'adapten sense problemes a les necessitats horàries dels compradors.

8. El futur del comerç tradicional requereix un debat molt més ampli: estratègies de marca (com el Main Street Program), creació d'atmosferes, nous models de governança, innovació en els serveis, gestió d'accés i aparcament, disseny urbà... Algunes d'aquestes idees les vaig recollir en aquesta presentació. És un futur incert i les apostes innovadores no garanteixen l'èxit. Hi ha, però, un futur segur: Amb estratègies defensives i conervadores (com la limitació dels horaris comercials) garantirem la mort ràpida del comerç urbà.

9. El marc europeu tendeix cap a models legislatius que "supremeixin els obstacles que s'oposen a la llibertat d'establiment d'establiment dels prestadors de serveis i a la lliure circulació dels serveis entre els Estats membres". La cara més visible d'aquest procés és aquesta controvertida Directiva.

10. Té raó (com sempre) egocrata. El model de prestació de serveis espanyol està viciat per una sèrie de barreres que l'única cosa que generen són absurds privilegis. Les llicències de taxis, la regulació de farmàcies, els notaris, els visats o els horaris comercials són estratègies defensives, que alteren completament la lògica econòmica dels serveis.