Esgoto les darreres hores a Tunísia, amb la maleta carregada de sensacions i d'experiències. Deixeu-me fer un breu catàleg de recomanacions per als pre-turistes, els qui voleu visitar aquest extraordinari país.

1. Els tunisians són, en general, extrovertits, simpàtics i hospitalaris. Aquestes aptituds creixen a mesura que ens allunyem dels pols turístics. En les zones litorals farcides d'hotels i basars, poden arribar a ser molt persistents i molestos. La competència és molt forta i necessiten captar l'atenció del visitant amb frases vulgars, que es repeteixen en tots els llocs turístics del país.  Però fins i tot el venedor més molest de Hammamet pot ser un excel·lent tertulià si us esforceu per trencar el diàleg absurd de les frases buides.

2. La millor forma de conèixer gent són els cafès. Qualsevol ciutat té desenes de cafès, plens de persones (la majoria, homes, però no només) que beuen, riuen i conversen. Et serà molt senzill conversar amb qualsevol persona, contrastar informació i aprendre de la cultura i la història del país. Alguns cafès només serveixen refrescos, un cafè lamentable i un excel·lent té. En altres, podràs degustar la cervesa del país (Celtia) i els correctes vins del sud.

3. No es pot comprar res sense regatejar i això inclou els taxis, els restaurants i, fins i tot, els comerços més recòndits. Sempre s'han de fixar els preus abans del servei. Sense perdre el nord. Discutir per un dinar, poc més de cinquanta cèntims, pot semblar-te un joc, però al comerciant li suposa un marge vital de subsistència. 

4. La major part dels objectes que es venen a les botigues turístiques tenen una estètica deplorable, que coincideix amb la qualitat estètica de les botigues turístiques de tot el món. Hi ha, però, excepcionals artesans que treballen molt bé el tèxtil, el cuir i sobretot el fang. L'Agencia Nacional de l'Artisanat ha fet un esforç per introduir l'artesania en el circuit turístic, però no ha reixit. Les millors compres, sempre lluny dels souks pels turistes. Només cal allunyar-se una mica del trànsit turístic i perdre's per la ciutat amagada.

5. A Tunísia es menja molt bé, sempre i quan no mengis en un restaurant turístic o a l'hotel. Dos carrers més enllà del brogit dels turistes, trobaràs petits locals, absolutament excepcionals. No només són infinitament més econòmics que els locals turístics, sinó que podràs accedir a una cuina local diversa, rica i molt abundant: brik, tajine, xai, cuscús, karmouinia o l'amanida mechouia . Ara bé, vigila especialment amb les salses, que són molt picants i en alguns casos, per sobre del nostre llindar del dolor. 

6. Tunísia és el país més romà, més púnic i més àrab del Magreb. El catàleg del seu patrimoni és inabastable: ruïnes romanes (impressionant Dougga i el Djem), restes púniques, harmonioses medines i elegantíssimes mesquites. Hi ha pobles excepcionals on es fàcil que no hi arribi cap turista. La millor forma de viatjar és amb un xofer, que us porti per una ruta que dissenyeu prèviament. Hi ha espais naturals, costes verges, patrimoni de la humanitat i ciutats bellíssimes que mereixen una visita lenta. Les excursions programades des dels hotels són, en general, la pitjor forma de conèixer el país. Molt més econòmic encara són els louages, uns taxis compartits que connecten els principals punts del país. I una bona forma de fer amics.

7. Les platges són excepcionals. Paradoxalment, les pitjors platges són les que estan situades davant dels hotels, bàsicament perquè la pressió de les construccions (i les marines) ha alterat la dinàmica de la sorra. Caminant durant una bona estona o, millor encara, viatjant amb un taxi durant uns pocs minuts, podeu arribar a platges absolutament desertes, i gaudir del secret plaer de les platges íntimes. 

8. Tots els nous hotels han incorporat en el seu ampli catàleg de productes l'spa i la thalassoteràpia. Els preus són molt més reduïts que a casa nostra i el servei, honestament, també. Però en un país d'aigües termals amb més de 2000 anys, puntejat per centenars de hammams locals, no hi ha cap experiència que es pugui comparar al plaer dels banys àrabs. En general, els hammams obren al matí pels homes (des de la matinada fins l'hora de dinar) i 

9. He vist moltes escenes tristes de turistes que escarneixen els locals. Hi ha sovint una falsa superioritat, que empobreix l'experiència turística i redueix la relació entre hostes i amfitrions a un despreci mutu. La sensibilitat i el respecte haurien de ser les dues peces bàsiques de la maleta de qualsevol turista. Aprendre algunes paraules en àrab, mostrar una mínima amabilitat amb els prestadors de serveis (fins i tot amb aquell comerciant tan insistent), escoltar una mica més i evitar alguns absurds prejudicis ajudaran a millorar la relació entre els uns i els altres.

10. Parcs naturals solitaris, platges immenses, uns hotels esplèndids, una gastronomia excepcional, un patrimoni infinit, l'exotisme del món àrab, el pàlpit del desert... Tunísia és un país extraordinari, que ha fet un pas endavant cap a una democràcia plena. La seguretat és absoluta en tots els racons del país. Els hem castigat amb la indiferència i els turistes europeus han abandonat les platges i les ciutats del país, com si els castiguéssim pel seu gest revolucionari. 

La millor forma de recolzar la revolució i la transformació del món àrab i, de retruc, la millor forma de gaudir d'una experiència inolvidable és visitar el país. Us animeu?

El turismo ha inspirado novelas, películas, cómics, esculturas e, incluso, series de televisión. No hay mejor síntoma de la incorporación del turismo en la estructura social que la frecuencia con la que aparece en el arte cotidiano. También la música ha integrado lo turístico en sus letras, de manera que es posible reproducir la banda sonora del turismo contemporáneo. Éste es el top ten turístico contemporáneo, si seguimos el criterio de la audiencia en storify. Música, maestro.

1. Like a tourist 

La banda indie norteamericana Of Montreal incluyó este Like a Tourist en el álbum Like a Priest. "Don't treat me like a tourist / Let's stay high / They break our hearts like it's our birthdays / Sok us in animal blood". Lo peor que te puede pasar en la vida es que te traten como a un turista... 

2. The tourist 

El grupo mítico inglés Radiohead incorporó en su álbum más conocido, Ok Computer, el tema The tourist. Podría ser la banda sonora del slow tourism o del turismo alternativo: "Hey man / slow down / slow dowm / idiot". Aunque a mi particularmente me gusta más la versión acústica de Sarah Jarosz. 

3. Tourist 

"Suitcases down our street / Are rolling once again / I roll away with them / Five days inside Zoo York". El grupo londinense Athlete bautizó Tourist su álbum más conocido. En la portada, un asiento de avión es un amasijo de gadgets casi como un potro de tortura. El tema Tourist, que da nombre al álbum, recoge la melancolía que inevitablemente sentimos en un momento fugaz del viaje. Magnífico videoclip, por cierto. 

4. Me gusta hacer turismo 

La banda sonora de la mítica película El turismo es un gran invento, de Pedro Lazaga, con una letra imposible: "Relájese en la arena / consígase un filtreo / y sienta el cosquilleo / del sol sobre su piel". No hay mejor resumen del turismo fordista, de las tres (o casi, las cuatro) eses. 

5. Emotional tourism 

El grupo belga Dead Man Ray presentó este Emotional tourism en su álbum Marginal EP. Un collage de escenas urbanas, un trasfondo triste casi melancólico y un estribillo que suena como el mantra del turismo contemporáneo: Turismo emocional, turismo emocional... 

6. Turismo de interior 

"Harta del calor que da / el turismo de interior". Las catalanas de Sibyl Vane editaron su segundo trabajo con el título Turismo de interior. El tema que da nombre a este álbum bien podría ser el himno de los turistas rurales decepcionados por las ofertas clónicas del interior. 

7. Balkan Tourist 

El turismo incorpora nuevos escenarios y también nuevos mercados. El grupo Ticon compuso este Balkan Tourists, que puede traducir bien el eclecticismo del turismo que viene. 

8. Les touristes partis 

La vieja canción de Jean Ferrat, como si fuese un imitador Georges Brassen, narra la ciudad que vuelve a la normalidad, ahora que los turistas se han ido: "Les touristes, touristes partis / Le village petit à petit / Retrouve face à lui-même / Sa vérité, ses problèmes". 

9. Turistas 

Turistas es la versión pop del indie Tuesday Afternoon, un poco Café Quijano, un poco Nacha Pop. Lo cierto es que el turismo impregna muchas de sus canciones, aunque en ninguna como Turistas, una especie de himno a la soledad del viajero perdido: "Es un decorado / un escaparate / lo que hace de paisaje / a cada paso que doy" 

10. Holidays 

Como los de Antonia Font son de Ses Illes, los turistas transitan por sus canciones como Pedro por su casa. Nos gustan los versos de Islas Baleares ("Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan, / sona es jaleo, hi ha molts de cavalls, /Kas de llimona i Gin Xoriguer"), pero hemos optado finalmente por el himno turístico y políglota Holidays. 

Pueden seguir la evolución de la banda sonora del turismo en esta cuenta spotify. No es apta para turismofóbicos, aunque si odian el turismo pueden escoger entre Expect the Worst because She is a tourist, London is for tourists, I hate tourists o por supuesto Shoot the tourists first.

Recentment, he tingut l'oportunitat de visitar dues de les economies més dinàmiques del món: Singapur i Hong Kong. Assegut en un dels ferries que m'apropava veloçment a Kowloon, vaig anotar la sensació que l'epicentre de l'economia mundial s'havia desplaçat a aquestes aigües del Mar de Xina. És aquí (o a Singapur) on Google Earth situaria el marcador de "futur". Sempre és dificil dissecionar la relació causa - efecte, saber què explica l'atmosfera de creativitat i talent que es respira a les costes tocades pel monzó (no pel Quim, sinó pel vent). Però aquestes podrien ser algunes de les seves claus.

1. Educació infantil

El darrer informe PISA situa en primer lloc de l'educació mundial a Shanghai, seguit de Singapur, Hong Kong, Corea del Sud i Taiwan. Les economies asiàtiques més avançades inverteixen molt esforços (i molts recursos) en una educació infantil pública de qualitat. Són models educatius que exigeixen molta dedicació als estudiants, que desenvolupen un ventall de talents (musicals, poètics, creatius) i, molt important, que inverteixen en innovació docent. Si volem consolidar una economia amb perspectives de futur, hem de començar a les aules. Sobretot a les aules.

2. Universitats hiperactives

La segona peça del sistema educatiu asiàtic són les seves universitats. En aquest camp, els Estats Units mantenen encara la seva superioritat, però tots els països asiàtics han situat una decena de les seves universitats entre els principals centres del món, especialment Japó i Corea. Un país tan petit com Taiwan ha situat set universitats en el Top 500 de l'ARWU. La inversió universitària és molt selectiva. Se centra en àrees que coincideixen plenament amb els objectius econòmics del conjunt del país i que tenen, per tant, una aplicació pràctica immediata. No són fàbriques de pensament, sinó plataformes d'acció.

3. La innovació com a recurs

Singapur, Corea, Hong Kong o Taiwan han après del Japó. Un país sense recursos minerals, sense fonts d'energia i amb una forta dependència de l'exterior per a gairebé tot, apostà per la innovació com a únic actiu del país en el món. Ja que pràcticament no tenim de res, ens ho inventem. Aquesta obsessió per la innovació és estimulada des del sector públic, però és essencialment desenvolupada des de les empreses privades. Tots els indicadors internacionals sobre R+D+i situen aquests països (i l'Índia, Malàisia o Indonèsia) en els principals llocs internacionals de la creativitat i la innovació.

4. Llocs oberts

Singapur és el principal port del món i disposa d'una de les companyies aèries més solvents del planeta. De fet, els grans aeroports mundials ja no són (només) els clàssics nord-americans (Atlanta, Nova York) i europeus (Londres, París, Frankfurt), sinó que hem d'incorporar els gegants asiàtics (Bangkok, Tòkyo, Singapur, Hong Kong). Aquests espais han trascendit les relacions locals i regionals i estan orientats al món, la seva escala de treball és el conjunt del Planeta. La resta del món és un mercat, un espai de captació de mà d'obra, una font d'energia, un espai per a l'intercanvi o simplement una evocació. Qualsevol diari regional o nacional dedica una part important del seu espai al context internacional. La connexió local - global és probablement la principal clau de l'èxit.

Això vol dir també una eficient política turística. Singapur acull més turistes que Roma o Nova York. Hong Kong és una de les ciutats que més ha crescut turísticament en el darrer quinquenni. I, com saben molts de vostès, la Xina serà la primera destinació mundial el 2020, mentre que Malàisia ja s'ha situat en el Top Ten. Mentre a casa nostra continuem alimentant la turismofòbia, la costa monzònica és hospitalària i oberta. La pàtria dels sense pàtria.

5. Atracció de talent

Singapur és un país que cuida molt l'atracció de talent. La catifa vermella als de fora forma part de la seva estratègia nacional. També a Taiwan, Malàisia i, en menor mesura, a Hong Kong i no tant a la Xina o a l'Índia, més refractaris als nouvinguts. Aquests darrers tenen una població tan gran que la llei dels grans números proporciona talent, ni que sigui per probabilitat estadística. Singapur, per exemple, t'ho posa fàcil. Per això, els carrers del downtown de Singapur són una convenció de l'ONU i la major part dels immigrants puntuals acaban essent residents permanents. Tothom és una mica forani i una mica local en aquestes ciutats globals.

6. Les cultures com a actius

Els carrers de Little India, en el cor de Singapur, semblen una rèplica 1:1 de Bollywood. L'artèria principal de Little India està presidida per una immensa mesquita. Vaig guarir-me de la pluja de Chinatown en un dels tres temples hindús situats en el cor de la ciutat xinesa. També al barrí mulsumà es poden trobar temples budistes i hindús. No és només la convivència espontània entre religions, sinó la fèrtil barreja de la gastronomia, els hàbits culturals, els tics idiomàtics, la potència cultural dels seus habitants. A Singapur, la diversitat cultural és un actiu i no un problema.

7. Anglès, la lingua franca

Naturalment, en aquests països l'ús de la lingua franca és absolutament universal. Són ex colònies britàniques, certament, i per això els hi és més fàcil, però el bilingüisme és absolut i gairebé universal. Algú hauria de construir una taula de regressió que relacionés el percentatge de la població que parla fluidament en anglès i la renda per càpita del país.

8. Sentit col·lectiu

És difícil trobar en el món una ciutat més neta que Singapur. És una netedat gairebé clínica; ni papers, ni xiclets, ni cigarrets ni residus orgànics animals. Hi ajuda la severa normativa pública, que multa qualsevol agressió a l'espai públic. És cert. Però en general, Singapur transpira un sentit de respecte a l'espai comú i la convivència. Seria l'antítesi de les ciutats nord-americanes, abandonades a la tirania de les petites decisions. El concepte del públic cotitza a la baixa en la borsa dels valors socials, però hauríem de recuperar els principis col·lectius que ens fan respectar allò que és de tots molt més que allò que és propi.

9. Globalització

L'informe GaWC, que mesura la influència de les ciutats en el món, ha considerat dos ciutats com les referències mundials: Nova York i Londres, ambdues Alpha ++. Hi ha set ciutats Aplha +, dos de les quals són europees (Milà i París) i la resta són de la regió del Pacífic oriental: Hong Kong, Singapur, Tòkyo, Shanghai, Beijing i Sydney. A més, són ciutats Alpha Kuala Lumpur, Mombai i Seül. La cartografia de les megalòpolis ha situat el seu epicentre en aquest espai. El seu potencial rau no només en la vocació universal de les ciutats asiàtiques, sinó també en les relacions regionals entre elles.

10. Aprendre de la crisi

Els dracs asiàtics patiren una crisi de creixement molt severa el 1997, que recorda molt la crisi de les punt com. La crisi dels punt com ha estat el preludi de la segona edat d'or d'Internet, amb l'eclosió de les xarxes socials i els fenòmens mundials de twitter, facebook, google o youtube. La crisi del 97 podia haver ensorrat les economies emergents o podia haver alterat definitivament el seu quadern de ruta. Contràriament, la crisi va ser una oportunitat per corregir els problemes estructurals i per a millorar.

Ho sé. He omès els salaris baixos, les jornades laborals elevades, els governs intervencionistes i en alguns casos mitja dotzena de drets humans en el calaix. No demano una conversió al budisme ni una abdicació sense condicions del model europeu. Ni tan sols suggereixo que copiem allò que ells fan bé. Només havia anotat, gairebé com una nota a peu de pàgina, en aquest ferry que ja ha arribat a Kowloon, que el futur ha viatjat com a turista a aquestes costes i ja està arreglant els papers per a viure-hi. Potser ha arribat el moment d'encapçar algunes de les neures locals i dibuixar un futur alternatiu. I menjar més dim sum, que a més és deliciós.

Sense que serveixi com a precedent, en aquesta ocasió coincideixo amb el President Zapatero. Estic a favor de la liberalització dels horaris comercials. Aquests són els meus arguments.

1. Una part de la meva Tesi Doctoral la vaig dedicar a l'estudi dels shoppings malls de Canadà, on vaig fer dues estades de treball a les Universitats de Montreal i d'Alberta. Quina és la principal estratègia d'un centre comercial?. L'objectiu central és incrementar el temps d'estada mitjana dels usuaris en el centre. Per això, en els shopping malls no hi ha rellotges, ni referències a l'exterior, la llum artificial confon el ritme circadià i l'estructura laberíntica (mirin de trobar un WC) cerca incrementar el temps mig d'estada dels visitants. I ho fan per un motiu molt simple: Existeix una correlació directa entre temps mig d'estada i despesa. En altres paraules, tots els estudis sobre comportament comercial han posat en evidència que l'increment de l'oferta genera un increment de la demanda.

2. Incrementar els horaris comercials permet incrementar les vendes, el que pot garantir la viabilitat del projecte comercial. Més important encara. Genera una demanda induïda de treballadors comercials, una oportunitat excepcional en un context d'atur estructural. Ja sé que de forma immediata apareixerà l'objecció següent: L'única cosa que aconseguirem és incrementar el número d'hores que realitzen els treballadors. Aquest risc és cert, però es pot combatre amb una política d'inspeccions adequada, com fan a la resta del món civilitzat.

3. Flexibilitzar els horaris comercials obre les portes a una reforma urgent: Ajustar els temps d'obertura als diversos segments de demanda. Cada negoci opera en uns segments molt concrets, que tenen els seus ritmes temporals específics. Jo compro essencialment a partir de les 19 hores i els cap de setmana. Tinc la sensació que molts comerços estan buits durant el matí i tanquen quan molts clients potencials podrien accedir-hi. Flexibilitzar no vol dir imposar uns períodes d'obertura de 70 hores setmanals, sinó un principi molt més simple: Permetre que cada negoci decideixi lliurement quan obre i quan tanca, com fa, per exemple, un despatx d'arquitectes o un fuster.

4. El cas més evident del desconcert entre oferta i demanda són els cap de setmana. L'estructura laboral del país concentra la major part de l'activitat durant els dies laborables. Els caps de setmana i els festius són els moments en els que la immensa majoria dels ciutadans del país aprofiten per a "usar" l'espai urbà, és a dir, les seves places, els seus jardins, els seus bars i, si estigués obert, el comerç urbà. Passa el mateix amb moltes oficines d'informació turística que tenen un horari adaptat no a les necessitats específiques de la demanda (obrint quan hi ha turistes), sinó als calendaris laborals convencionals (obrint quan no hi ha turistes).

5. El model actual ha generat una estructura dual molt injusta. Com saben, la legislació permet que els municipis turístics tinguin règims d'obertura específics, en la pràctica, la major part dels caps de setmana. El concepte legislatiu de "municipi turístic" és tan ambigu que podria aplicar-se a la major part dels municipis catalans. En tot cas, en la pràctica, la situació actual és un mapa comercial en el que una zona del país obre quan vol i una altra té unes limitacions horàries, el que genera fluxos comercials molt importants des dels primers cap als segons.

6. Sentiran a dir que la liberalització dels horaris comercials anirà en benefici dels grans magatzems i, en conseqüència, en perjudici dels petits. M'agradaria refutar el mite que les grans superfícies comercials estan afogant el petit comerç. La realitat és una altra. Les superfícies periurbanes sí estan desmontat el comerç tradicional, però els centres comercials urbans actuen com els anchors dels shopping malls. Si miren l'estructura dels shopping malls veuran que es basen en la combinació entre petits comerços i grans superfícies, que actuen com una oferta integral. Petits comerços i grans superfícies en espais urbans poden crear un ecosistema comercial molt eficient, com han demostrat els Eaton a Canadà. No hem explotat prou les possibilitats dels centres comercials oberts.

7. El principal competidor dels comerços urbans no són només les grans superfícies periurbanes. La batalla que ve, molt més important que l'anterior, és la del comerç electrònic. I el comerç electrònic treballa full time, 24 hores al dia, 365 dies a l'any (366 els anys de traspàs). Reduir l'accés dels consumidors potencials al comerç tradicional generarà automàticament una fuita de clients cap a sistemes que estan permanentment oberts i que s'adapten sense problemes a les necessitats horàries dels compradors.

8. El futur del comerç tradicional requereix un debat molt més ampli: estratègies de marca (com el Main Street Program), creació d'atmosferes, nous models de governança, innovació en els serveis, gestió d'accés i aparcament, disseny urbà... Algunes d'aquestes idees les vaig recollir en aquesta presentació. És un futur incert i les apostes innovadores no garanteixen l'èxit. Hi ha, però, un futur segur: Amb estratègies defensives i conervadores (com la limitació dels horaris comercials) garantirem la mort ràpida del comerç urbà.

9. El marc europeu tendeix cap a models legislatius que "supremeixin els obstacles que s'oposen a la llibertat d'establiment d'establiment dels prestadors de serveis i a la lliure circulació dels serveis entre els Estats membres". La cara més visible d'aquest procés és aquesta controvertida Directiva.

10. Té raó (com sempre) egocrata. El model de prestació de serveis espanyol està viciat per una sèrie de barreres que l'única cosa que generen són absurds privilegis. Les llicències de taxis, la regulació de farmàcies, els notaris, els visats o els horaris comercials són estratègies defensives, que alteren completament la lògica econòmica dels serveis.

1. Éramos muchos. Seguramente, no un millón. Yo no sé cuántos exactamente y eso no es lo importante. Es la mayor manifestación que ha habido en Cataluña, junto con el No a la Guerra. He participado en ambas y sé que las calles estaban inundadas por las voces ciudadanas, que pedían una vía alternativa en los dos casos, una reclamación coral de otro mundo posible.

2. Éramos diversos. Agnósticos, ópticos, prácticos, épicos, aritméticos, místicos, analíticos y unas cuantas esdrújulas más. De la misma forma que el Estatut es un punto de encuentro de sensibilidades diversas, el rechazo a la sentencia es también compartido por la mayoría de la sociedad catalana. La manifestación fue un rotundo éxito y logró reunir a ideas muy diferentes bajo un grito común.

3. A pesar de la diversidad, destacó por encima del resto el grito de "Adéu Espanya". Es una evidencia que la opción de No a España crece cada día. Y se ha instalado en una parte de la población el sentimiento de que no hay acuerdo posible y que lo mejor es un divorcio amistoso y civilizado. Ésta es una curiosa paradoja: Los más acérrimos defensores de la España indivisible, los apóstoles del "España se rompe" consiguen con su actitud crear más adeptos a la causa independentista.

4. La causa independentista ya no es una opción marginal de jóvenes idealistas y ancianos nostálgicos. Ahora ya mueve a intelectuales, pensadores, empresarios, asociaciones, periodistas, grupos de presión o científicos. La vía del Adéu Espanya tiene guionistas brillantes y acumula adeptos y propuestas concretas. Una parte de la sociedad catalana entiende el estado catalán no como una salida de emergencia, sino como una vía tranquila y plausible.

5. Lo que más duele no es la enmienda al artículo tal o cual. Lo que más molesta no es el redactado de algunos votos particulares, que parecen rodados en blanco y negro. Lo peor es que el pacto de mínimos entre España y Cataluña, refrendado en el Parlament, en las Cortes, en el Senado y en las urnas, puede ser modificado a posteriori por un Tribunal. Lo peor de todo es que da la impresión de que el pacto no es posible.

6. El Estatut de Cataluña ha sido la locomotora que ha arrastrado a unos cuantos vagones más. Como en el primer Estatut, al día siguiente de la aprobación ya se estaban redactando réplicas que ahora son plenamente vigentes. Cuesta explicar porqué un partido eleva al TC artículos que vota a favor en la comunidad vecina. Pero más allá del agravio, lo relevante es que la apuesta federal de Cataluña es compartida hoy por muchos otros territorios. La sentencia contra Cataluña lo es también contra la nueva arquitectura del Estado, cuando aún están instalados los andamios.

7. ¿Y ahora qué?. En primer lugar, hay que reparar el daño. Hay que recomponer el pacto de nuevo, con el fin de recuperar lo perdido. Eso no evitará las cicatrices, pero las heridas abiertas deben cerrarse.

8. En segundo lugar, ha llegado el momento de mostrar las cartas. Como las parejas en crisis en las que un miembro se anticipa: "Cariño, tenemos que hablar". Debemos confesar qué queremos, qué estamos dispuestos a hacer y qué futuro dibujamos. Trazar un cuaderno de ruta serio, que no eluda ni uno solo de los problemas. Si hay un obstáculo llamado Constitución, hablemos. Primero, pensemos qué queremos. Y luego hagamos las leyes que lo hagan posible. No al revés.

9. Si otras comunidades quieren participar del debate, mejor. Si la nueva arquitectura es compartida, adelante. Pero si es un debate en el que otros vecinos no quieren entrar, no pasa nada. Los modelos pueden ser simétricos o asimétricos. No se trata de imponer la "vía catalana" al resto.

10. Aún hoy, la mayoría de la sociedad catalana quiere participar del proyecto de España. Quiere formar parte del proyecto cultural, económico, social o territorial del Estado. Quieren construir un país mejor: reforzar los aciertos y reparar los errores. Desean una Cataluña mejor en una España diferente. Yo, entre ellos. ¿Nos ponemos a trabajar?