Al dictat de la dreta europea, amb capital a Berlín, i dels mercats internacionals, que no necessiten seu social per dirigir el món, els governs d’Europa estan imposant polítiques de tall clarament neoliberal que no serviran per treure’ns de la crisi, però sí per desmantellar el model social europeu i fomentar el negoci privat i financer.

De cada tres aturats espanyols, un ha estat acomiadat improcedentment i un altre tenia contracte temporal, però tot i així no deixen de repetir-nos que tenim un mercat de treball rígid i car, i per això ens van decretar una reforma laboral que ens ha ajudat a arribar a més de 700.000 desocupats a Catalunya. Una altra cançó que sona molt, segons una idea de la productivitat pròpia del segle XIX, és que hem de treballar més hores i cobrar menys (el 60% dels espanyols ja cobra menys de 1.000 euros), i la reforma de la negociació col·lectiva que plantegen passa per, entre d’altres, eliminar els convenis sectorials i deixar sense empara la immensa majoria de les empreses. En canvi, després d’haver sortit de manera urgent i repetida en ajut del sector financer, els nostres governants són incapaços d’exigir a bancs i caixes que facilitin el crèdit necessari per tornar a impulsar l’economia. De demanar-los responsabilitats en aquesta crisi, ni en parlem.

El 12% dels catalans que treballen i el 28% dels aturats tenen ingressos inferiors al llindar de la pobresa. La nostra cohesió social està amenaçada per aquest model de relacions laborals basat en la precarietat, però també per l’atac sense treva contra l’Estat del Benestar. Ens volen convèncer de la insostenibilitat dels serveis públics i només coneixen un verb: retallar. Retallar, però, drets i protecció social dels que menys tenen mentre s’afavoreix els poderosos. Com es pot defensar una reducció de 1.000 milions d’euros del pressupost sanitari alhora que se suprimeix l’impost de successions perquè els rics deixin de pagar 400 milions anuals? El problema és d’ingressos, així que cal una reforma fiscal que faci el sistema veritablement just i solidari –els que més tenen han de pagar més- i també un Pacte contra el frau fiscal, que segons algunes fonts pot arribar a representar un 25% del PIB.

L’onada neoliberal també qüestiona el paper dels sindicats. Doncs bé, diumenge –i també el 14 de maig- tornarem a sortir al carrer per defensar la vigència i els valors del Primer de Maig i del sindicalisme, encapçalant una renovada aliança social amb centenars d’entitats que diuen prou a les polítiques de retallada de drets de la ciutadania, que no construeixen alternatives justes a la crisi i que a més premien els autèntics responsables.