Segons dades de la Unió Europea, el 12% dels espanyols amb feina són pobres i el risc d’exclusió social des de 2007 fins ara ha passat del 23,3% al 28,2%. Per acabar-ho d’adobar, un estudi publicat ahir per Intermon Oxfam situa Espanya com el segon estat europeu amb més desigualtats, només superat per Letònia.

Les dades són més que preocupants. En primer lloc, perquè representen un bany de realitat per a aquells, especialment el govern central, que comencen a fer sonar les campanes de la sortida de la crisi. I, en segon lloc, perquè posen en evidència que per deixar enrere el perill de la crisi no és suficient amb crear ocupació, s’ha de crear ocupació de qualitat. És a dir, estable, amb drets i amb salaris dignes. Això, juntament amb l’empobriment objectiu de les classes mitjanes i populars a través d’una caiguda del 30% dels salaris, acompanyat amb l’increment de la pressió fiscal directa i indirecta i la manca d’inversió pública, són els veritables obstacles per a la recuperació econòmica.

Fins el tot el Foro de Davos ha obert la seva sessió anual expressant la seva preocupació per l’increment de les desigualtats que la gestió de la crisi econòmica i financera més important de la història està generant en els països. No hi ha, doncs, motius per a l’optimisme i sí per a l’alerta. De no canviar radicalment l’orientació de les polítiques econòmiques, ens hi aboquem inexorablement a una profundíssima crisi social de conseqüències impredictibles. Els governs de torn i els poders fàctics que mouen els fils estan molt equivocats si pensen que la ciutadania assumirà sense resistir-se activament aquest retrocés en benestar, drets i esperança d’un futur millor per a les generacions que vindran. Al contrari, xifres com les que assenyalo al principi d’aquest article o d’altres, com la que també va publicar ahir Intermon Oxfam i que destaca que 20 persones a Espanya concentren a les seves mans la mateixa riquesa que el 20% del conjunt dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país, estan accelerant la presa de consciència de la immensa majoria, que veiem com ens empobrim, perdrem drets i futur.

Encara hi som a temps de variar aquest rumb fatal pel que ens estan portant els mateixos que ens van portar a aquesta crisi. I ho hem de fer apostant per la negociació col·lectiva com una manera de redistribuir la riquesa, les plusvàlues de la producció i garantir una contractació digne que permeti tornar al camí del creixement a partir de la reactivació de la demanda interna. És vital crear ocupació, però ho hem de fer des de la qualitat i, per tant, allunyant-nos del marc sociolaboral que consagra l’última reforma laboral del Partido Popular i que ens condemna a treballar per ser pobres.

Quina enorme oportunitat va perdre la patronal espanyola de cercar un acord raonable amb el sindicalisme majoritari que evités l’aprovació de la reforma laboral. Quina pena que no observessin la necessitat de protegir un marc raoble i governable de relacions laborals on el reconeixement dels interlocutors i la negociació bilateral definissin un espai estable, segur i de futur, allunyat de les estridències que de vegades provoquen els parlament quan les majories absolutes els converteixen en l’expressió i la imposició d’una visió sobre la contrària, sense cercar la síntesi de manera intel·ligent.

Això és el que va passar quan el govern del Partido Popular, interpretant els interessos de la minoria més tronada i carrincloca de l’empresariat espanyol, va impulsar l’agressió més profunda que ha rebut el dret laboral, almenys en democràcia. Aquella victòria sense baixar-se de l’autobús que molts empresaris van visualitzar com un èxit de les seves màximes aspiracions, sense ni haver de negociar-la amb les contraparts sindicals, es tornarà una derrota. Que ningú tingui el més mínim dubte.

La majoria absoluta del PP, aplaudida per l’empresariat ultra, ha col·locat les relacions laborals en una situació extrema. L’afebliment de la negociació col·lectiva que de retruc ha afeblit la capacitat representativa i funcional de les parts, de totes les parts, representarà a mig termini una bomba de rellotgeria que dificultarà moltíssim les relacions laborals en el si de les empreses. Si no hi ha marge per a l’acord, s’obrirà pas sens dubte el conflicte. Un conflicte que afectarà la capacitat negociadora i a la mateixa productivitat de les empreses.

Alguns poden considerar que la por a perdre la feina pot esdevenir un element de control i de pacificació de les relacions laborals. Res més lluny de la realitat. Millor dit: ara per ara, sí, amb gairebé sis milions d’aturats. Però la por se’n va just quan s’instal·la la sensació que no hi ha res a perdre. Perquè algú es pot creure sincerament que en aquest país els treballadors i les treballadores ens resignarem a viure amb salaris de 700 euros treballant 40 hores a la setmana? Algú pot pensar que ens acostumarem a signar contractes de dues hores per acabar treballant-ne les 8, sense remunerar o amb remuneració en negre? Algú és tan ingenu com per estar convençut que els treballadors no ens organitzarem i lluitarem per recuperar el que ens han robat i que són drets que ni la globalització, ni la competència amb la Xina ni la majoria del Partido Popular ens pot arrabassar?

Jo estic segur que la patronal que va abdicar de negociar amb els sindicats les relacions laborals per deixar que la dreta-ultra espanyola posés les coses al seu lloc, se’n penedirà quan la conflictivitat a l’empresa es dispari, quan busqui i no trobi fàcilment la negociació amb uns sindicats de classe que no fa més que intentar afeblir, quan hagi perdut la credibilitat en una societat que ha patit un immens sacrifici mentre ells encara incrementaven els seus honoraris i beneficis. Hi ha victòries que anuncien derrotes.

(Catalunya plural)

No descobreixo res de nou si explico que no pocs empresaris consideren que els sindicats som una amenaça per a l’estabilitat i el bon govern de les seves societats. És cultural, desgraciadament. Va més enllà d’una experiència personal o indirectament viscuda. És una manera d’entendre la gestió empresarial exclusivament com una propietat privada i amb una única font de legitimitat: la participació en el seu accionariat. En massa ocasions, per tant, la presència organitzada i legal dels treballadors en defensa dels seus interessos és considerada com una intromissió en terreny aliè, un element de distorsió que pot perjudicar el rumb de l’empresa. Quants executius ben qualificats i millor remunerats no han enfonsat més d’una companyia? Quants consells d’administració han errat en una decisió estratègica que ha deixat al carrer molts treballadors? Quants empresaris no respecten les condicions laborals i socials pactades amb els treballadors sense que aquests puguin oposar la més mínima resistència sense córrer el risc de perdre la seva feina? Tots sabem la resposta a aquestes preguntes.

No obstant, és la imatge dels sindicats i dels sindicalistes la que sempre s’associa a problemes, conflictes i  dificultats. Normal. Quan les coses van bé en una empresa, ni se’n parla. És quan arriben les estretors que s’ha de negociar per trobar la millor solució. I, és clar, és molt més fàcil comunicar una decisió de les difícils a uns treballadors desprotegits, poc informats i sense representació sindical, que no pas haver de comunicar la mateixa decisió a un comitè d’empresa assistit de drets, legalment assessorat i amb la força d’haver estat escollit pels seus companys i companyes per a representar-los. Molts empresaris i directius troben en aquesta última situació una mena de cessió de sobirania molesta i limitadora de les seves funcions, quan haurien de veure-hi una oportunitat de col·laboració, l’aliança amb aquells que, lluny de ser “recursos humans”, són, segur, els principals interessats en que l’empresa marxi bé i generi beneficis.

Aquesta percepció, però, no acaba de consolidar-se en el món empresarial, més aviat al contrari. Desgraciadament, avui en dia hi ha molts més Mangos que no pas SEAT. Hi ha moltes més empreses a on es conculquen els drets dels treballadors a escollir els seus representants o bé a ser escollit delegat, que no pas les que entenen que els sindicats i les seves organitzacions formen part necessària de la solució dels problemes i l’assumpció dels nous reptes que l’economia i el mercat ens proposa diàriament. La sortida de la crisi econòmica és un d’aquests reptes enormes que tenim just al davant. Milers d’empreses han tancat i milions de treballadors han perdut les seves feines. Però molts projectes dels que resisteixen ho fan gràcies a la màxima col·laboració, el diàleg permanent i l’esforç compartit entre uns directius que entenen el que realment és la responsabilitat social corporativa i un treballadors amb drets que també formen part de les principals decisions de les empreses.

(Catalunya Press)

Es deia, es deia i es negava tantes vegades com es deia. L’origen de la més profunda crisi econòmica, social i institucional que hem viscut des del crack del 29 es troba en el sistema financer. La situació de Bankia, però abans la de moltes altres caixes, ho ha posat de manifest ben a les clares i segur que en el pitjor moment, al més pur estil de les Lleis de Murphy. La realitat al final és tossuda i acabar per obrir-se pas. De res no han servit les contínues denúncies dels que exigíem una profunda reestructuració del sistema financer per afrontar amb garanties la sortida de la crisi. Ni tampoc les alertes dels que clamàvem contra el desmantellament de l’Estat del Benestar i la pornogràfica precarització de les relacions laborals. De res no servirien quan el que feia falta era aturar la sagnia que pel país han representat els avals, els ajuts, les facilitats que s’han donat a la banca perquè no s’enfonsés i de pas arrossegués a tothom. Des res ha servit descapitalitzar gairebé el país per rescatar la banca quan aquesta ni ha explicat la dimensió del forat, ni ha generat crèdit per reactivar l’economia ni ha estat capaç de ser valenta a l’hora d’assumir la seva responsabilitat en la crisi. No s’ha volgut afrontar amb realisme i determinació aquest problema o no s’hi han pogut aplicar les mesures que corresponien fruit de la utilització política que se n’ha fet del model de caixes -sobretot pel PP-, tal com s’ha demostrat amb Caja Madrid i Bancaja del País Valencià, unides en Bankia. Tant de bo totes les energies que el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va dedicar a criticar la rigidesa del mercat de treball i la necessitat de reformar la funció pública les hagués esmerçat en combatre les pràctiques perverses que ara pesen com un llast sobre el prestigi del sistema financer espanyol i, en conseqüència, sobre el conjunt de la nostra economia. Bankia s’ha convertit en alguna cosa més que un problema per al Partido Popular. És l’evidència del fracàs d’un model que ha pervertit la relació entre política i finances, entre el bon govern d’allò que es públic i de tots i els interessos especulatius d’uns quants. Bankia es la demostració que cal un canvi profund en el model.

(Catalunya Press)

Es deia, es deia i es negava tantes vegades com es deia. L’origen de la més profunda crisi econòmica, social i institucional que hem viscut des del crack del 29 es troba en el sistema financer. La situació de Bankia, però abans la de moltes altres caixes, ho ha posat de manifest ben a les clares i segur que en el pitjor moment, al més pur estil de les Lleis de Murphy. La realitat al final és tossuda i acabar per obrir-se pas. De res no han servit les contínues denúncies dels que exigíem una profunda reestructuració del sistema financer per afrontar amb garanties la sortida de la crisi. Ni tampoc les alertes dels que clamàvem contra el desmantellament de l’Estat del Benestar i la pornogràfica precarització de les relacions laborals. De res no servirien quan el que feia falta era aturar la sagnia que pel país han representat els avals, els ajuts, les facilitats que s’han donat a la banca perquè no s’enfonsés i de pas arrossegués a tothom. Des res ha servit descapitalitzar gairebé el país per rescatar la banca quan aquesta ni ha explicat la dimensió del forat, ni ha generat crèdit per reactivar l’economia ni ha estat capaç de ser valenta a l’hora d’assumir la seva responsabilitat en la crisi. No s’ha volgut afrontar amb realisme i determinació aquest problema o no s’hi han pogut aplicar les mesures que corresponien fruit de la utilització política que se n’ha fet del model de caixes -sobretot pel PP-, tal com s’ha demostrat amb Caja Madrid i Bancaja del País Valencià, unides en Bankia. Tant de bo totes les energies que el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va dedicar a criticar la rigidesa del mercat de treball i la necessitat de reformar la funció pública les hagués esmerçat en combatre les pràctiques perverses que ara pesen com un llast sobre el prestigi del sistema financer espanyol i, en conseqüència, sobre el conjunt de la nostra economia. Bankia s’ha convertit en alguna cosa més que un problema per al Partido Popular. És l’evidència del fracàs d’un model que ha pervertit la relació entre política i finances, entre el bon govern d’allò que es públic i de tots i els interessos especulatius d’uns quants. Bankia es la demostració que cal un canvi profund en el model.

Han passat 18 dies des que els sindicats majoritaris, la UGT i CCOO, vàrem enviar al president del govern central, Mariano Rajoy, una carta en què li proposàvem obrir un procés de negociació per a modificar la reforma laboral que va entrar en vigor a mitjans del mes de febrer. No hem rebut cap resposta. Tot un símptoma del profund menyspreu que el nou govern del Partit Popular té de la representació dels treballadors i les treballadores. Podem recordar la tira de principis democràtics i constitucionals que Rajoy ha ignorat abans d’impulsar legalment la seva reforma, però semblaria que el problema han estat les formes. I no és així, les formes del govern Popular són repudiables des de qualsevol punt de vista. Aquesta qüestió, però, passa a un segon terme si tenim en compte que el seu contingut suposa l’agressió més brutal que hem patit els treballadors en tots els anys de democràcia i llibertats al nostre país. Però la cosa pren un caire dramàtic quan el Govern central parla per dir que ningú no esperi que la reforma laboral crearà ocupació. De fet, les previsions ministerials anuncien que l’atur arribarà als sis milions de persones durant el 2012. I doncs? Perquè cal donar aquest cop mortal a les relacions laborals al nostre país? Cal generar més incertesa en la nostra economia? Perquè empenyen el món del treball cap al terreny de la conflictivitat i la judicialització? Queda clar que és una reforma ideològica que només pretén establir ben clarament la frontera entre els qui manen i els qui són manats. Els sindicats ens hi oposarem amb tota la força, sabent que la immensa majoria dels treballadors i les treballadores d’aquest país rebutgen aquestes noves regles del joc. Ho farem amb la contundència de la vaga general que hem convocat per al dia 29 de març. No ens han deixat cap altre camí. De la senda de destrucció de drets, del canvi radicalment negatiu que viurà la nostra societat i del que pugui venir a partir d’ara -que s’obre definitivament l’escletxa social-, només seran responsables els qui amb el seu vot han donat llum verda a una reforma laboral que s’ho carregarà tot.

És una pena, però mai no pensem en la bona qualitat de l’atenció que rebem dels professionals de molts serveis fins que ho comprovem en carn pròpia. I reconec que també em passa a mi.

Aquests dies he hagut d’anar a la mútua laboral de la meva empresa per a fer rehabilitació a causa d’una forta tendinitis a l’espatlla i, sincerament ha estat una gran i constructiva sorpresa.

Per sort, mai abans havia tingut la necessitat d’anar-hi i vaig veure com els professionals d’atenció, els fisioterapeutes i els auxiliars contribuïen a generar un clima de cordialitat, confiança, i fins i tot de solidaritat entre els pacients que arribem allà amb dolences, amb disgust i una mica d’incertesa, que és realment lloable.

És aquella gent que fa que les coses semblin fàcils, perquè s’impliquen a fons, perquè ho fan amb actitud positiva i perquè creuen en el que fan. És gent com en Juanjo, fisioterapeuta i delegat sindical a l’empresa, dues dedicacions absolutament complementàries i que responen al mateix compromís amb el benestar de les persones.

Parlo d’uns enormes professionals que afronten situacions complexes que resolen amb empatia, psicologia, grans dosis de bon humor i sobretot amb vocació i esperit de servei a cabassos. I no cal dir que les seves condicions laborals no són especialment bones, de fet se’ls van aplicar les mateixes retallades salarials que al personal sanitari públic.

Són uns treballadors I treballadores dels quals no se’n parla mai i cal reconèixer la seva tasca professional i la seva qualitat humana. De ben segur que és així com fan que els pacients visquem el pas per la rehabilitació d’una manera més lleugera i terapèuticament més profitosa.

Aquest és el seu gran valor afegit, del qual se’n beneficien els usuaris, però també les empreses, no ho hem d’oblidar. Per aquests motius convé dir-ho, perquè és la millor gent la que fa possible els millors serveis.

Feia temps que sonava que un macrocomplexe de joc podria instal•lar-se a Espanya. Però la pròpia dimensió del projecte i les comparacions amb Las Vegas posaven en dubte la seva versemblança. Tot plegat semblava més una broma que no pas una possibilitat certa. Doncs poc a poc la broma s’ha anat obrint camí fins arribar en cotxe a les portes del Palau de la Generalitat.

L’inversor nordamericà Sheldon Adelson, sens dubte coneixedor de les estretors econòmiques que estan passant les administracions públiques espanyoles i catalanes, així com les dramàtiques xifres de l’atur al nostre país, arriba oferint el manà dels seus diners i amb 200.000 llocs de treball com a promesa. I a canvi -perquè res no és gratis en aquesta vida- demana molt més que un tractament fiscal d’amic. Demana exactament que es creï un limbo legal ajustat a les necessitats d’aquesta empresa.

Un vestit a mida que significaria modificar la legislació en matèria de blanqueig de capitals, la llei del tabac, la llei d’enjudiciament civil, permetre l’accés al recinte de menors i ludòpates i, és clar, una exempció de pagar impostos locals, autonòmics i estatals durant dos anys, així com oblidar-se de contribuir a la Seguretat Social durant el mateix període. Semblava una broma, però no ho és.

El més preocupant no és que algú pugui posar aquestes condicions, sinó que les nostres institucions valorin la possibilitat d’accedir-hi. No és simplement una qüestió de marc legal i igualtat davant la llei. És molt més que això, deixant clar que això ja és prou important. La veritable qüestió té a veure amb el nostre model econòmic.

Acceptar aquesta inversió seria com vincular radicalment la creació de riquesa al nostre país a un disseny d’Espanya com el balneari del sud d’Europa. Hem de seguir aquest guió que marquen uns altres. La indústria del turisme és molt important, però no podem fiar-ho absolutament tot al sector serveis, i menys si en penyora hem d’entregar els nostres avenços en matèria laboral, legal i social o generar un greuge entre empresaris que compleixen la llei i els que no ho fan. Tot plegat, ha deixat de ser un projecte estrambòtic per esdevenir una amenaça real sobre un model de creixement econòmic basat en l’economia productiva

Article publicat a “Catalunya Press”

La UGT de Catalunya, juntament amb la resta d’entitats de la Plataforma Prou Retallades, ha presentat aquests dies un memorial de greuges de les polítiques de la Generalitat, que són bàsicament un afebliment dels serveis públics i un increments de taxes que perjudiquen fonamentalment les classes populars i que tornen a ser la tònica dels pressupostos d’aquest any. El Govern utilitza el missatge de desprestigi de la funció pública, de la manca de recursos i de la necessitat de retallar de forma indiscriminada, sense oferir cap altra alternativa ni concertació possible, per encobrir una clara i injusta estratègia de desmantellament de l’Estat del Benestar amb la intenció de mercantilitzar els serveis públics essencials. Nosaltres creiem que hi ha altres sortides, basades en la defensa indiscutible de l’Estat del Benestar com a model de justícia i de cohesió social, però que exigeixen una aposta clara i decidida per una fiscalitat solidària i progressista, que faci pagar més a qui més té, i per la lluita contra el frau i l’evasió fiscal. Però és que a més el Govern està confonent legalitat amb legitimitat, perquè aquestes polítiques d’aprimament traumàtic de l’administració i de destrucció del nostre model social no estaven incloses en cap programa electoral que la ciutadania hagi votat. No ens serveixen els arguments de la “majoria silenciosa” ni de la “legitimitat de les urnes” d’un Govern que, a més, s’ha negat sistemàticament a negociar aquests pressupostos amb els agents socials. Per això, la UGT i CCOO de Catalunya hem demanat als grups polítics que instin el Parlament, d’acord amb la llei de consultes, a realitzar-ne una perquè la ciutadania expressi si està d’acord o no amb la manera com s’estan aplicant les retallades. Creiem que aquest és el moment d’exercir el nostre dret a decidir. I com que sabem que hi ha alternatives, convoquen a tothom a manifestar-se, juntament amb la resta d’organitzacions socials del país, aquest dissabte 28-G a les quatre capitals catalanes sota el lema “No a la dictadura financera! Aturem les retallades!”.

Article publicat originalment a Catalunya Press

Més d’un any després de l’aprovació de la “urgent i necessària” reforma laboral -com era qualificada pel Govern-, l’economia espanyola continua sense crear ocupació. Gairebé 5 milions d’aturats a tota Espanya i més de 600.000 a Catalunya. Per tant, a més d’urgent i necessària se la pot qualificar de fracassada, inútil i profundament lesiva per als drets laborals.

Doncs, així les coses, la patronal CEOE dona a conèixer aquesta setmana el seu decàleg de propostes per a la contractació. Són 10 propostes que semblen més una crida al conflicte social fora i dins de les empreses que no pas una aproximació al diàleg i l’entesa amb els representants d’aquells que més, per no dir únicament, estem patint la crisi econòmica amb càrrec al nostre lloc de treball, el nostre salari o les cobertures socials. La realitat és tossuda i demostra que les velles receptes que prescriuen la precarietat laboral com a principal medicina per a la reactivació econòmica i l’activació de la contractació no serveixen de res. La prova salta a la vista.

Però la patronal, lluny d’entendre la situació i d’elaborar un diagnòstic realista i acurat dels veritables reptes que té la nostra economia, com és el canvi del model productiu a través de la inversió en innovació i desenvolupament, més i millor qualificació professional i la creació d’ocupació estable i amb drets associada a la producció d’alt valor afegit, el que fa és optar per la reducció de costos i punt, per continuar essent una economia de mirada curta i amb l’horitzó posat al Marroc i no a Alemanya, almenys en el terreny de la productivitat.

Abaratir l’acomiadament, afeblir la negociació col•lectiva i rebaixar salaris…el mantra de sempre per a reptes nous. Una proposta que, lluny de fer-nos sortir de la crisi, ens enfonsarà encara més en el pou. I el Partit Popular posant setge al Palau de la Moncloa… no són motius per a l’esperança però plantarem cara.

Article publicat a la columna de Catalunya Press

Se n’ha parlat poc. Massa poc per la importància que té. Una de les últimes decisions que va prendre el Consell de ministres abans de dissoldre les cambres, i amb elles la segona legislatura del president José Luís Rodríguez Zapatero, ha estat donar un pas més en la precarització del mercat de treball. D’una revolada ha colat una reforma que ha quedat informativament gairebé enterrada per l’altra reforma, la de la Constitució per col•locar un sostre de despesa pública a l’Estat. D’aquesta darrera se n’ha parlat molt. I molt poc de la laboral que suposa dues coses. En primer lloc, liquidar la prohibició que impedia encadenar més de 24 mesos en contractes temporals a la mateixa empresa, la mostra fefaent del gran fracàs de la reforma laboral endegada fa poc més d’un any. I, en segon lloc, ampliar dels 24 als 30 anys l’edat fins a la qual un jove pot tenir contracte de formació, aquell que permet treballar fins al 75% i, per tant, cobrar el mateix percentatge del salari de conveni que, en ocasions, si no existeix conveni, pot ser el salari mínim interprofessional. És a dir, els i les joves catalans podran cobrar 480 euros fins als 30 anys.

Per dir-ho ras i curt, el govern acaba de posar una pedra lligada al coll d’un jovent que pateix un 56% de contractació temporal i una taxa d’atur superior al 40% entre els menors de 25 anys. Ras i curt. Aprovada amb nocturnitat i traïdoria, aquesta reforma exprés tenalla encara més l’asfixiant situació que viu la generació que ha de ser el futur del país. El govern ha signat la reforma que impedirà objectivament el seu desenvolupament laboral, econòmic i social. Els nega, de nou, la possibilitat d’un treball digne. Allargassa agònicament la precarització del seu mercat laboral. Els condemna a escorar-se de nou a la cua de l’edat d’emancipació d’Europa.

Potser el que no pensen des del govern és que malmetent les condicions laborals i socials dels joves d’avui en dia hipotequen el futur del país.

Poca gent recorda ja que la PIRMI es diu així perquè és un Pla Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció. Va néixer l’any 97, amb el president Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat i va significar un avenç considerable en matèria de protecció social de les persones en greu risc d’exclusió. Agents socials i econòmics, administració local i el propi govern varem dissenyar una eina efectiva per a garantir un mínim de subsistència a aquelles persones que tenen series dificultats per accedir al mercat de treball i mantenir un nivell d’ingressos suficient. Per això mateix, l’aleshores Departament de Benestar Social i el de Treball es van repartir la tasca d’informar i aprovar els casos d’una banda i assegurar les ofertes formatives i controlar que aquestes persones continuaven mantenint el perfil necessari per a rebre l’ajut. I així han anat les coses durant  gairebé 15 anys. Durant tot aquest temps ha complert la seva funció i l’objectiu pel qual va ser creat, i podem dir que amb eficàcia.
Hi ha qui diu que després de tot aquest temps, cal una revisió, un canvi. Potser sí. Però per millorar la seva capacitat de continuar complint les seves finalitats. Si l’any 1997 es va considerar necessari posar en marxa aquest ajut, no cal dir que la duresa de la crisi econòmica que pateixen fonamentalment els més febles avui en dia, desgraciadament confirma més encara la vigència i la necessitat de mantenir el PIRMI i reforçar-lo. Ara per ara és l’únic salvavides de moltes famílies enfonsades en una crisi que sembla no tenir final.

És per això que la decisió del govern és irresponsable, insensible i injusta.
Irresponsable perquè aquest i tots els governs han de saber que més enllà dels objectius de control del dèficit, n’hi ha un de superior que és el de garantir una vida digna als seus ciutadans i ciutadanes. Que tenen l’obligació de posar barreres sòlides davant del perill de fractura social. De la mateixa manera que no és de rebut comprovar com, per escapolir-se de la pressió social i mediàtica, un conseller és capaç d’atiar, encara que sigui involuntàriament el discurs de la xenofòbia, generant dubtes sobre un mal ús de l’ajut per part d’una comunitat d’immigrants. No es pot criminalitzar tot un col•lectiu, cap retallada pot justificar aquesta estratègia.

I dic que la decisió evidencia escassa sensibilitat social perquè, sorprenentment, demostra una manca d’empatia important amb la gent que més pateix, amb aquells que estan pagant com ningú la factura d’aquesta crisi. Almenys en el terreny de les declaracions dels diferents portaveus del Departament d’Empresa i Ocupació. Lluny d’assegurar la fortalesa de la prestació, i si cal, intervenir en aquell casos justificats en  que correspongui una actuació sancionadora, el que s’ha fet és generar la percepció d’un frau generalitzat que l’únic que aconsegueix és criminalitzar els més febles. Un despropòsit.
Però, sobretot, aquesta decisió és injusta perquè afecta les principals víctimes de la crisi econòmica. Els més vulnerables, els que es troben en situació d’exclusió social o bé de camí. Els que han perdut la feina, se’ls ha acabat la prestació d’atur, els que no troben feina perquè no hi ha, els que han estat desnonats i deuen encara l’hipoteca. Mentrestant més de 16.000 milions d’euros es passegen a l’ombra per Catalunya en foma de frau fiscal segons informes dels propis tècnics de l’Hisenda Pública i assistim a una retallada de l’impost de successions que beneficia especialment els grans patrimonis.
Tant de bo el govern rectifiqui. Espero que el president Mas escolti el ressò social i se’n faci càrrec de la situació de milers de persones que ja no poden ni subsistir. Si no és així, s’haurà de preparar per un conflicte social creixent.

El patiment del petit empresari, que no és un negrer sinó que vol crear riquesa i que té més possibilitats de repartir-la, és molt diferent que el de la gran empresa, on decideix un consell d’administració que a lo millor està a l’estranger, sense ningú que coneix personalment als treballadors. La família d’aquests directius continuarà duent el mateix tipus de vida, anirà igualment de vacances on sempre, mentre que el patit empresari renunciarà a tot això i potser té una hipoteca per la casa que acabarà perdent.

- Hem començat a parlar, fora de la oficialitat de l’entrevista, sobre les dificultats dels petits empresaris, els autònoms i els professionals.

- Sí, aquesta crisi està afectant molt a les classes mitjanes o a la gent que es creia que eren classe mitjana i que potser no ho eren. Gent amb un petit negoci, autònoms, que s’han trobat que han perdut tot i que han hagut d’explicar als seus fills que aquest any no s’aniran de vacances i que hauran de canviar de col·legi.
Hem d’anar sumant per sortir de la crisi i no manipular a la gent com s’està fent amb arguments com que la culpa és dels estrangers o dels que cobren el PIRMI.

- Ha hagut abusos.

- Sí, però hem de matar mosques a canonades? Arreglem l’abús, però no afectem al conjunt del sistema.

- L’agost és una data buscada per alguna raó de desmobilització, etcètera?

- Ningú s’havia adonat que amb el pressupost del 2011 el PIRMI se’ls havia disparat. Com que el govern està ple de gent de l’IESE doncs apliquen teories sense pensar en les persones. Si de 34.000 expedients estem parlant d’un o dos casos de frau és una cosa, deu mil seria un altre. El més normal hauria estat cridar la comissió de seguiment, que per això es va crear quan un govern Pujol va instituir el PIRMI en consens amb altres instàncies, com els sindicats. Per què no se’ns ha reunit? Ull, jo no empararé que cobri una persona que no hi té dret, però han tingut vuit mesos per analitzar el problema. Em dol que el president de la Generalitat no hagi pres mesures en la línia del que vàrem dir-li: que repassessin expedient per expedient.

- Amb quatre milions i mig d’aturats a Espanya, cent mil amunt o avall, no hi ha esclat social. La gent no surt a robar al mercat perquè passa gana. Vol dir això que no són tants els aturats reals, que hi ha economia submergida, que la família és el sostenidor…?

- Hi ha un sostén de la família? Segur que sí, però quan creix el nombre de famílies on tots estan a l’atur això es fa difícil. Gent de l’economia submergida que cobra l’atur jo crec que no n’hi ha massa, ah, que treballin en l’economia submergida sense declarar ni cobrar atur, segur que sí. Li explicaré una dada: aquest juliol ha estat el mes d’una ocupació turística més alta i en canvi no ho estat quant a contractació laboral. Això vol dir que hi ha empresaris que treuen més benefici contractant treballadors sense cotització a la Seguretat Social.

- Així baixa l’atur real que parlàvem abans.

- Però és un desastre, perquè és fam per avui i més fam per demà. No ens ajuda, tot el contrari. La cobertura per desocupació ha baixat espectacularment. Havíem arribat a un 70 per cent dels treballadors en atur i ara no arriba al 50 per cent fins i tot incloent-hi els dels 400 euros per llarga durada. Això és especialment greu entre els joves, que representen més de la meitat dels aturats i on només reben ajut el 45 per cent. A un jove que veu un cartell on demanen un cambrer, s’apunta i accepta treballar encara que sense seguretat social, li has de donar la culpa a ell? No, els responsables són l’empresari i l’Estat, que hauria de controlar més. Tenim un problema amb el control de l’activitat laboral.

Els empresaris saben que no hi ha inspecció de treball en cap de setmana

- Vol dir que la inspecció de treball no és prou diligent?

- Segurament és el cos amb més diligència, però no té mitjans. Estem en una relació d’1 a 3 respecte a la Unió Europea. Fa anys que ho venim anunciant. Ah, i els caps de setmana no hi ha inspectors de guàrdia. Els empresaris del turisme i de la restauració saben que no es trobaran un inspector que els anirà a demanar papers en cap de setmana.
I si féssim unes mesures de xoc? Potser hauríem d’habilitar la policia perquè fes una primera inspecció i que després notifiquessin les possibles irregularitats a la inspecció de treball.
Situació irregular vol dir, entre altres coses, menys recaptació per l’Hisenda pública i menys drets pels treballadors, que s’ho trobaran a l’estar a l’atur o al cobrar una pensió. També, evidentment, menys possibilitats de reclamar res.

- Vostè percep més o menys rigor inspector si governa l’esquerra o el centre-dreta?

- Hi ha diferència tot i que haig de reconèixer que l’aparell de l’Estat és una rèmora. Potser qui ho va tenir més clar va ser la consellera Mar Serna però no tenies recursos estatutaris. La nova administració no l’ha derogat però tampoc l’ha desplegat.
Tant que es parla que sobren estrangers, sap que quan van venir més va ser en l’època de l’Aznar perquè li ho demanaven els seus amics?

- Era quan allò d’”Espanya va bien” i venien a fer les feines que els nostres fills no volien fer.

- Això no és veritat. Altra cosa és si els nostres fills estan disposats a fer determinades feines en les mateixes condicions que se’ls ha donat als estrangers. El govern Aznar va omplir de marroquins els horts de Múrcia i també d’Andalusia i pretenia fer un pont marítim que els portés a dormir cada nit al Marroc i retornar-los al matí per treballar.
Aquestes polítiques sí que distingeixen uns governs d’altres.

- Merkel i Sarkozy es tornen a reunir i marquen el pas immediat pel conjunt d’Europa. Té sentit aquesta tutela a què ens han sotmès?

- No té sentit perquè fins i tot contravé els tractats signats tant per Espanya com per la Unió Europea, per exemple en matèria laboral que és competència exclusiva dels estats. Sarkozy volia reformular el capitalisme i ara no vol que França entri en la marea dels mercats. Confio que Merkel i Sarkozy veuran que d’aquesta crisi no sortirem si no fem més política i menys mercat.
La Unió Europea ha estat pensada per quan tot anava bé, amb un creixement continuat, però la realitat és que Europa té una recessió de cavall, en uns països més gran que en altres. Alemanya sobreviu perquè els països dits emergents continuen comprant-li productes que ells encara no poden fer, però ja veurem quant dura això.
El que sí que ha de fer la Unió és mantenir el control de les polítiques monetàries, l’emissió de moneda i el tipus de canvi pensant no en un país concret sinó en el conjunt. Amb això tindrem prou? No, perquè a la gent se li ha de dir la veritat, com ara que aquesta és la continuació de la crisi del 2008, quan no es van prendre mesures.
Avui dia els directius de les grans companyies ho maneguen tot sense participar en el capital de l’empresa. Són la nova classe emergent que fa bellugar les empreses i el món. Però haurien de pensar més en l’economia real i menys en les mercats.

- Què opina del 15-M? És un canvi d’actors, sense polítics i sindicalistes, amb demandes diferents i heterogènies…

- Aquest moviment l’he viscut amb il·lusió i esperança i fins i tot, per algun acte en què he participat, amb emoció. És important que hagi un retrobament amb els valors que donen sentit a la raça humana.
Un moviment que surt tant de cop és molt plural i variat i una cosa que m’ho confirma és la quantitat de gent d’UGT, però també de Comissions Obreres, que estaven a les concentracions o a les manifestacions. Ho vivim com una continuïtat de l’activitat del sindicat que potser no ens tocava tan directament, com és el debat de si la democràcia s’exerceix cada quatre anys o cada dia.
També ha hagut presència del 15-M als centres de treball perquè alguns que no van aconseguir representació per la via de les eleccions sindicals han intentat aconseguir-ho per la via del 15-M, objectiu que no han aconseguit ni de lluny. Per què? Perquè la gent sap que, amb defectes i virtuts, els sindicats hem fet la nostra feina.
Aquest moviment ens ha d’ajudar a fer una certa autocrítica sobre el funcionament del sindicat, a fer les coses bé i de manera transparent. Per exemple, fer els millors acords i que la gent els ratifiqui. Aquesta reflexió la faig ara després del 15-M, però també abans del 15-M i des de l’any 1994 quan el congrés confederal va introduir canvis de magnitud. Nosaltres hem incorporat que els convenis s’hagin de ratificar en referèndum dels treballadors. I les comissions negociadores hauran d’explicar més sobre el que es parla en la negociació. Una de les coses que més se’ns ha reprotxat és l’acord sobre pensions, que jo defenso, tenint en compte les condicions en què ens trobem, i que és millor que el d’Alemanya o que el que preparen a Itàlia. L’hem explicat prou bé? No.

- És un acord fet sota pressió d’Europa que posava la pistola al pit a Espanya.

- Però si no som capaços d’explicar el que fem i que sigui ben valorat per la majoria és que no ho estem fent bé. Pensi que tal com estem no trigarem gaire a sortir al carrer per defensar aquest acord.

- Es refereix al tam-tam de que arriba a la dreta, i ho canviarà a pitjor?

- No hi ha cap dubte. El Partit Popular no ens ha explicat què pensa fer, com ja va fer Cameron que semblava més social que els laboristes. Els canvis no aniran a millor, no sabem què opina el PP en relació amb la contractació o sobre la negociació col·lectiva.
Si no guanyés el PP, amb el PSOE també tindríem dificultats perquè els mercats continuaran intervenint a favor de les posicions més de dretes. Tenen un gran interès en què Espanya sigui intervinguda i intentaran fer-ho abans de les eleccions. Davant d’això, sembla que no puguis ni replicar.

Una pota més de l’establisment

- Els sindicats, juntament amb els polítics i també els mitjans de comunicació, mereixen una opinió poc favorable dels ciutadans segons les enquestes.  D’on ve aquest descrèdit?

- Són enquestes generals en què tothom opina, sigui o no treballador, i en els últims anys ha hagut una campanya brutal conta UGT, CCOO i els seus dirigents que ha cuallat. Passa això a les empreses on som presents? No, perquè la militància i la representació han anat creixent i entre tots dos sindicats sumem més que fa un o dos anys.
La gent ha de saber que l’alliberat sindical dedica les seves hores de feina i unes quantes més a treballs de participació per defensar els interessos dels treballadors. Ha arribat ja l’hora d’aclarir dues coses:
Una, el concepte de subvenció, que molt sovint ocupa l’atenció d’uns determinats mitjans de comunicació d’ultradreta. Són programes d’activitats lligades a la formació amb la Generalitat, diputacions, ajuntaments… que es poden consultar a la web del sindicat i que nosaltres a més hem desviat cap a la fundació Info. No sé què faríem amb tantes desenes de milions d’euros com diuen que tenim! I després hi ha una altra part de la subvenció, que es destina als costos de la negociació col·lectiva. Qui ha de pagar això? Només els treballadors que estan afiliats?
La segona és de tipus personal. Jo agafo el metro, camino pel carrer i hi ha gent que m’atura. Podria comptar amb els dits de la mà els que m’han increpat, més aviat em diuen el contrari: “ah, vostè agafa el metro i va sense escorta?”.

- Però si el veuen a un bon restaurant es pensen que paga el sindicat.

- Jo acostumo a dinar per aquí prop, a algun bar de menú. El que passa es que una vegada un dirigent sindical navarrès va fer una celebració al Bulli i ho va treure un diari. Jo també he anat al Bulli i pregunto: se’ns pot negar el dret a viure i a dinar en el Bulli pagant amb els meus diners?
Passa que nosaltres potser hem sortit massa a les fotos, perquè tenim una activitat pública, i una part de la societat ens veu com una pota més de l’establishment. Però si la nostra missió és la negociació aquesta no la podem fer sols i el poder polític vol la foto amb nosaltres per recolzar-se socialment. Al final, però, nosaltres no decidim, no tenim el Butlletí Oficial de l’Estat.

Al dictat de la dreta europea, amb capital a Berlín, i dels mercats internacionals, que no necessiten seu social per dirigir el món, els governs d’Europa estan imposant polítiques de tall clarament neoliberal que no serviran per treure’ns de la crisi, però sí per desmantellar el model social europeu i fomentar el negoci privat i financer.

De cada tres aturats espanyols, un ha estat acomiadat improcedentment i un altre tenia contracte temporal, però tot i així no deixen de repetir-nos que tenim un mercat de treball rígid i car, i per això ens van decretar una reforma laboral que ens ha ajudat a arribar a més de 700.000 desocupats a Catalunya. Una altra cançó que sona molt, segons una idea de la productivitat pròpia del segle XIX, és que hem de treballar més hores i cobrar menys (el 60% dels espanyols ja cobra menys de 1.000 euros), i la reforma de la negociació col·lectiva que plantegen passa per, entre d’altres, eliminar els convenis sectorials i deixar sense empara la immensa majoria de les empreses. En canvi, després d’haver sortit de manera urgent i repetida en ajut del sector financer, els nostres governants són incapaços d’exigir a bancs i caixes que facilitin el crèdit necessari per tornar a impulsar l’economia. De demanar-los responsabilitats en aquesta crisi, ni en parlem.

El 12% dels catalans que treballen i el 28% dels aturats tenen ingressos inferiors al llindar de la pobresa. La nostra cohesió social està amenaçada per aquest model de relacions laborals basat en la precarietat, però també per l’atac sense treva contra l’Estat del Benestar. Ens volen convèncer de la insostenibilitat dels serveis públics i només coneixen un verb: retallar. Retallar, però, drets i protecció social dels que menys tenen mentre s’afavoreix els poderosos. Com es pot defensar una reducció de 1.000 milions d’euros del pressupost sanitari alhora que se suprimeix l’impost de successions perquè els rics deixin de pagar 400 milions anuals? El problema és d’ingressos, així que cal una reforma fiscal que faci el sistema veritablement just i solidari –els que més tenen han de pagar més- i també un Pacte contra el frau fiscal, que segons algunes fonts pot arribar a representar un 25% del PIB.

L’onada neoliberal també qüestiona el paper dels sindicats. Doncs bé, diumenge –i també el 14 de maig- tornarem a sortir al carrer per defensar la vigència i els valors del Primer de Maig i del sindicalisme, encapçalant una renovada aliança social amb centenars d’entitats que diuen prou a les polítiques de retallada de drets de la ciutadania, que no construeixen alternatives justes a la crisi i que a més premien els autèntics responsables.

Artículo a La Vanguardia en resposta al de Pedro Nueno

Querido profesor Nueno: leí con interés la carta que nos enviaste a los sindicatos. Y con sorpresa. El tono distendido de tus reflexiones me invitaba a sonreír con tus giros nostálgicos sobre la altura de miras de nuestros representantes en los primeros tiempos de nuestra democracia, aunque también sugería un punto de frivolidad que me preocupó cuando, como hoy, nos enfrentamos a una de las situaciones económicas más complejas y duras, al menos para los trabajadores. Estimado profesor, después de años de moderación en los salarios y beneficios empresariales históricos… ¿no crees que somos los que más arrimamos el hombro? Está bien apelar al entusiasmo colectivo, como si se tratara de un cursillo acelerado de inteligencia emocional, pero puede ser improductivo cuando a los que diriges tu llamamiento tienen salarios de menos de 1.000 euros, horarios imposibles que les impiden atender a sus obligaciones familiares y además trabajan cada día bajo la espada de Damocles en forma de contrato temporal y despido gratis. ¿Entusiasmo? Te puedo asegurar que hay que ser todo un entusiasta para no deprimirse ante ese escenario.

Entiendo que te parezca un esfuerzo trabajar incluso los sábados y desde cualquier parte del mundo. Les parece lo mismo a los trabajadores de las grandes superficies que lo hacen todos los sábados y además atienden a todo el mundo, con una sonrisa optimista.

Sinceramente, estimado profesor, y dicho sea con todo el respeto, ni ese atisbo de crítica a los empresarios sirve para compensar el desequilibrio que se desprende de tus opiniones escritas. No eres justo cuando descargas el peso de las soluciones a la crisis sobre las espaldas de los más humildes, mientras dejas que se vayan de rositas los especuladores financieros e inmobiliarios que también tienen que ver con lo que nos está ocurriendo. Es más, estos que dejas escapar generosamente son los verdaderos responsables de la crisis. No te atienes a los hechos cuando apelas al pasado para poner en evidencia las carencias sindicales de hoy en día, y nos pides que vociferemos menos y nos pongamos las pilas, ahora que precisamente acabamos de firmar un acuerdo salarial con la patronal que dará estabilidad a la negociación colectiva en los próximos meses. Pero eso, querido profesor, los sindicatos debemos combinarlo con el ejercicio de nuestra capacidad legítima de presión a través de la movilización en defensa de los intereses de la mayoría.

Dices, y espero que no sea mofa, que habría que jubilarse a los 80 años. De hecho ya es posible, pero no estaría de más que mejoraran los incentivos para aquellos que quieren o pueden permanecer en activo hasta esa edad. Pero piensa en aquellos que llevan toda su vida en una cadena de montaje, en un taller, en un andamio, barriendo calles, atendiendo al público, dejándose la vista delante de un ordenador, atendiendo teléfonos durante horas, apagando fuegos, asistiendo a enfermos o dando clases a 25 efervescentes niños. Piensa en ellos y en muchísimos más que, después de trabajar toda la vida, tienen derecho a descansar y a percibir la pensión que ya se han pagado. No merecen que se les atemorice con el futuro del sistema público, por mucho interés que tengan las entidades financieras en vender sus fondos de pensión privados.