“El moviment 15M, malgrat les maniobres de linxament mediàtic que ha patit durant les darreres hores i dies, segueix convocant una resposta en forma de Manifestació pel dia 19 front el Pacte de l’Euro que des de la UE ens porta cada cop més a submissió econòmica i al capital, i a la pèrdua de sobirania política i democràtica. Com he defensat tants cops, les dosis determinen sovint les bondats o maldats d’una acció o d’una intervenció. En aquest cas, la sobredosi ha estat manifesta a l’hora de condemnes al moviment dels Indignats per unes pràctiques violentes front el Parlament de Catalunya el passat 15 J, que ni per (no-) autoria, quantitat ni qualitat mereixen l’allau de teoritzacions, amenaces ni agressions verbals que des molts àmbits de govern i dels medias del sistema els han dirigit.

I això no sense dir d’entrada i sense cap mena de dubte, per al qui aquí opina, que la llibertat d’expressió al carrer, ni la legítima indignació que anima al moviment 15M, no pot confrontar-se a la llibertat d’acció política i encara menys al dret democràtic a expressar-se, en aquesta ocasió pels diputats/des electes, en el exercici de la seva tasca parlamentaria.

Tanmateix la virulència de la reacció no pot sinó aixecar serioses sospites de velles pràctiques acció-reacció des dels poders i al servei d’ interessos força més opacs. La calculada ambigüitat de moltes declaracions en no diferenciar els i protagonistes pacífics del moviment front a una petita colla de provocadors – habituals en aldarulls a qualsevol concentració urbana de masses i notòriament aliens, violents i externs a la reivindicació social, quan no coneguts infiltrats amb pretensions d’enrarir les mateixes concentracions.

L’extrema virulència d’alguns llenguatges – veritables paradigmes de provocacions, gènesis i justificacions de noves violències- per part de responsables (?) governamentals i polítics, que han parlat sense contenció ni embuts de “kale borroka”, de guerrilles urbanes difoses, violència extrema, línies vermelles, de resposta de força legítima de la “democràcia imperfecta front el caos” (sic), i altres exabruptes d’escalfament oratori.

La desproporció és una nova falta i culpa en sí mateixa i en aquesta ocasió,(tot i sense obviar insisteixo la condemna explícita i punible a les intimidacions, agressions i obstruccions exercides per quatre eixelebrats), l’allau de desqualificacions, generalitzacions indegudes, i acusacions en fred i malintencionades han estat de llibre. Mentre tant, gairebé NO s’ha parlat de com les dretes han aprovat uns pressupostos realment indignants” (Antoni Barbarà Molina).

Quan avui comencen ja les grans mobilitzacions contra el Pacte de l’Euro, aquí teniu un testimoni gràfic enviat per l’Oscar Martínez i publicat originàriament a Sírius, del que va passar realment el 15-J i els seus pobres intents de criminalització per fer-nos desistir de sortir al carrer:

Però per si calien més raons encara per ocupar avui carrers i places, aquí teniu el testimoni d’una ciutadana que li fata temps però lo sobren arguments i convicció:

Veure també el que diuen, convocant avui, en Francesc Matas i Antoni Barbarà